Benvolgut Artigues:
Internauta novell, he descobert la teva interessant web de poesia. He pensat que tal vegada t'interessaria disposar de textos meus. Així doncs, te n'envio els que tindré en actiu als recitals de 2003, incloent els del nou CD ESTABILITAT PRECÀRIA, que sortirà ben aviat. Ah! I t'aviso que per primera vegada he fet una monografia sobre textos aliens: serà un CD i espectacle centrat en el llíbre pòstum d'AGUSTÍ BARTRA, EL GALL CANTA PER TOTS DOS. Si tot va bé, serà per a 2004.
Resto a la teva disposició per al que calgui.
Cordialment,
Miquel Pujadó
 

Miquel Pujadó amb el seu fill Gerard 
(El Temps, 7/13-1-03)

biografia
discografia
bibliografia
han dit de miquel pujadó
 

TOT PENJA D'UN FIL

Esmorzes content, fa sol.
Avui veuràs la Consol,
anireu junts al teatre
i te l'enduràs al catre.
D'avui no passa. Ja t'has 
polit un ou en sopars
i el vols veure amortitzat.
Ho tens tot ben calculat,
p'rò no comptes amb l'infart
que patiràs d'aquí a un quart.
No ets sinó un mort de permís.
De moment, et sents feliç:
tot va bé. Somrius tranquil
i penges d'un fil.

Tot penja d'un fil molt prim
que ens entestem a no veure
mentre anem, mentre venim,
sospesant desig i deure.
Provisionals i precaris,
creiem ser eterns. I, gregaris,
caiem als pous, fem el cim,
saltem de l'amor al crim,
alcem ciutats i en fem runes
i, obcecats, ignorem unes
tisores que d'aquí a poc
faran que el pobre titella
enamorat d'una estrella
esdevingui un trist manyoc.

Acabes de fer els dinou
i has guanyat el primer sou.
Ets una noia atractiva 
i et saps jove, alegre i viva.
Tens projectes, tens amor
i també tens un tumor
que creix dins teu des d'ahir.
Ves, qui ho havia de dir...
Una tarda a l'hospital,
una revisió banal,
i el diagnòstic serà
inapel.lable i tardà:
no veuràs el proper abril,
i penges d'un fil.

Tot penja...

Ets un dictador granat
i tens ben premut l'Estat
a dins del teu puny de ferro
fa quaranta anys, si no m'erro.
No et planteges cap perquè
i, borratxo de poder,
penses viure eternament.
P'rò en aquest mateix moment
algú enllesteix l'aparell
que demà et farà la pell
quan esclati al pas del teu
seguici, amb un pet molt breu.
Baveges d'orgull senil
i penges d'un fil.

Tot penja...

I tu, el més fidel amant
que demà abandonaran.
I tu, l'hàbil carterista
de qui ja han trobat la pista.
I tu, l'artista adulat
que aviat serà oblidat.
I tu, l'expert financer
a punt de quedar al carrer.
I tu, polític rampant
que els vots crucificaran.
I tu, que em dius “Fins aviat”
abans de ser atropellat...
Tu i jo, aquell altre i tothom
no ens adonem com

tot penja...
 

inici 
 
 
 

LA DONA QUE JA NO ESTIMO

La dona que ja no estimo
deserta dels meus records
i m'ignora quan m'animo
a fondejar en altres ports.

No fa gaire, pensar en ella
era encarar-me amb el vent,
sentir el cor dins la paella
fregint-se en oli roent.

Trepitjava fulles mortes
fins en ple mes de juliol
mentre trucava a les portes
de l'enyor, vestit de dol.

M'enfilava a les teulades
infiltrat entre els felins
per bramar tristes balades
que esveraven els veïns.

Cada nit em suïcidava
per ressuscitar al matí
xop d'alcohol i mala bava,
desitjant tornar a morir.

P'rò vaig veure l'altre dia
que aquest cabró hiperactiu
anomenat Temps m'havia
esborrat la cicatriu.

La cicatriu, la medalla
que vaig guanyar en un duel
on la sang que cau no es qualla,
i la pau té gust de fel.

És trist no sentir tristesa
per l'absència d'algú amb qui
vaig compartir odi, tendresa,
glops d'arsènic i de vi.

Ja em comença a importar un rave
la insolència del seu pit,
i la marca que hi deixava
va esborrant-se del meu llit.
 
 
 

La dona que ja no estimo
se'm va desfent com el gel:
torno a dormir, no m'aprimo
ni m'entesto a escopir al cel,

i em perdo sense una queixa
per la boira, amb el llum fos,
i passejo el buit que em deixa
com qui treu a pixar el gos.
 

inici
 
 
 

ASPIRINA O ANESTÈSIA

Neix potser d'un rampell de ràbia o de tendresa,
del desig i la por, del treball i l'atzar,
dels grumolls de la nit i de la flama encesa,
dels murmuris del vent, dels silencis del mar,
d'idees que han crescut al marge del camí,
d'allò que tothom veu p'rò no tothom sap dir.

És el mot fredolic que amb una melodia
sap fer-se un bon abric que li revifi el cos,
o uns sons endormiscats que troben un bon dia
les paraules que els fan abandonar el repòs,
carregar-se el farcell i llançar-se al carrer
per fer cantussejar la gent que va i que ve.

De vegades pot ser una simple aspirina:
durant alguns minuts farà oblidar el dolor,
el mal de viure, el gris parany de la rutina
a algun ésser humà perdut en la foscor.
Fa tants segles que el món és consumit pel foc
que el bàlsam més potent li sembla massa poc.

No hauria de ser mai l'anestèsia agredolça
que apaga els sentiments, que adorm les emocions,
que ens arrossega inerts a un oceà de molsa,
a un món feliç, podrit fins als darrers racons,
on tot ja està prou bé, on tot roman igual,
on el cretí somriu, dient-se “tant se val”.

Cançons d'amor, cançons del temps de les cireres
que heu fet alçar la veu al míser i a l'humil
i n'heu acompanyat la lluita i les esperes,
i els heu encoratjat amb un alè subtil,
ningú no us pot blasmar quan inventeu cels blaus
on tots poden volar, sense amos, sense esclaus.

Tota cançó d'amor és revolucionària.
Tota cançó de lluita no és sinó un cant d'amor
quan vessa dins els cors com una lluminària,
quan clava els seus ullals al centre de l'horror.
Però cal distingir el so esquerdat del dring,
un bec de rossinyol d'un bec d'ornitorinc,
i l'analgèsia activa que et fa sentir més fort,
del son i de l'oblit, comparses de la Mort.

inici
 
 

VAGIS ON VAGIS

A l'Eixample, en Pau Calpena, uns set dies per setmana,
maleeix la seva vila resclosida i provinciana.
Néixer aquí és com trepitjar una enorme pell de plàtan.
Ell vol viure a Nova York, projectar l'ombra a Manhattan!

En aquest mateix moment, i a Manhattan, Mary Jackson
troba amarga la Gran Poma mentre fa un concert de clàxon.
Les aranyes de l'estrès se li enfilen per l'esquena.
Qui pogués ser ara a París i badar a tocar del Sena!

Vagis on vagis, hi veus morts de fàstic.
Vagis on vagis, algú en vol fugir.
Així d'entrada, tot sembla fantàstic:
tens l'Eldorado a la fi del camí.
Però si goses desfer les maletes,
però si claves a terra una arrel,
el teu miratge se'n va a fer punyetes
i es fa d'arsènic la Lluna de Mel.
       El Paradís té el seu preu:
       cal estimar-lo de lluny.
       Així que hi poses un peu,
       com l'horitzó se t'esmuny.

Sota el cel gris de París, Jean Dufour tus i esternuda.
No suporta la humitat ni la pluja, tan tossuda.
Donaria qui sap què, tant que no li abasta el lèxic,
per tal de poder escalfar-se sota el sol roent de Mèxic!

A la gran Ciutat de Mèxic, s'hi consum Silvia Alameda,
farta de masclisme, pesos, pol.lució i matèria freda.
Només pensa en el Tibet, on les ments brillen com flames.
Quan podrà purificar el seu Karma enmig dels lames?

Vagis on vagis...

Justament, enmig de Lhasa, Tsong-k'a-pa cau a l'abisme
del seu odi pel Tibet, la misèria i el budisme.
Ell voldria fer calés, viure bé i anar de marxa.
Si l'Infern portava a Tokyo, hi saltava sense xarxa!

I allà a Tokyo, la Kazuko va podrint-se l'existència
entre el metro, el karaoke i deu hores de gerència.
Formigueta entre formigues, vol sentir-se una persona,
retrobar la Humanitat pels carrers de Barcelona!

inici
 

DIGUE'M QUANT VAL

Un parc solitari, novembre, una mica de pluja...
Els peus trepitjant fulles mortes, records de cançons.
Un llit on poder abandonar-se a la febre que puja.
El gust carregat de promeses dels primers petons.
Les hores viscudes pels boscos frondosos d'un llibre.
Els somnis davant d'una tele que no hem engegat.
Uns núvols de plom sobre el mar, i tot l'aire que vibra
sentint la tempesta que l'omple d'electricitat.

Si vull comprar tot això, digue'm quant val.
Digue'm quant val tot això, si t'ho haig de vendre...
Si sols fregar-ho amb diners es torna cendra,
si a cap catàleg no hi surt mai res d'igual.
Digue'm quant val en mirades,
en mots, en besades...
Respon-me, si pots.
Digues si no és una pena
que ni una cadena
n'emeti els espots.

Les incalculables sorpreses que amaga l'albada.
El rostre entrevist fugaçment un matí a l'autobús.
La llum del capvespre i la flaire de terra mullada.
La cambra d'hotel on s'exploren dos cossos ben nus.
El tast imminent del viatge quan ets ja a l'andana.
La dolça tristor d'un adéu apagat pel xiulet.
I l'aigua i el pa quan t'arbores de set i de gana.
I el bar que t'acull quan a fora és de nit i fa fred.

Si vull...

Els mobles que saben omplir tants racons de memòria.
Aquell vell sofà que et permet exercir de gandul.
Els ulls tan oberts d'una nena que escolta una història.
Els tendres espectres que surten del fons d'un bagul.
La gent que no deixa la lluita malgrat la fatiga.
La casa on hi ha algú que t'espera, on algú pensa en tu.
La mà de l'amic retrobat i els cabells de l'amiga
que el vent ha portat de retorn i no es tornarà a endur.

Si vull...
 

inici 
 
 
 

PELS INTESTINS DE LA CIUTAT

Pels intestins
de la ciutat,
cors i destins
s'han barrejat.
Creuant camins
van al combat
petits bocins
d'Humanitat.
Dins els vagons,
el cansament
busca racons,
busca un seient.
Interseccions,
tangent, secant...
Són tants els mons
entrexocant!

Poblenou, Urquinaona
Sota terra, Barcelona
Llacuna, Sant Ildefons
canta unes altres cançons.
Gorg, Zona Universitària
Dins la gàbia més gregària
Rambla d'En Just Oliveras
s’hi amunteguen xais i feres.
Arc de Triomf, Fondo, Espanya
Hi ha gent vulgar, gent estranya.
Poble Sec, Sant Roc, Entença
L'un parla sol, l’'ltre pensa.
Can Serra, Glòries, Vallcarca
Hi ha qui va llegint el Marca,
Riera, Hostafrancs, Almeda
d'altres, Joyce o Rodoreda.
La Pau, Baró de Viver
El pencaire matiner
Can Boixeres, Maragall
no pot reprimir un badall.
Valldaura, Navas, Canyelles
Però brillen mil estrelles
Plaça del Centre, Tetuan
dins els ulls d'algun infant.
Selva de Mar, Llucmajor
Bafarades de suor,
Drassanes, Pàdua, Liceu
una trepitjada al peu.
Verdaguer, Gornal, Montbau
“Què em deixen baixar, sisplau?”
Sant Josep, Clot, Sant Martí
“Massa tard, qui els va parir!”

Pels intestins...

Sant Andreu, Lesseps, Sagrera
Algú afaita la cartera
Bellvitge, Universitat
d'un turista despistat.
Pubilla Cases, Florida
De tant en tant un suïcida
Roquetes, Virrei Amat
queda més o menys trinxat.
Passeig de Gràcia, Besòs
Un cos busca un altre cos.
Can Vidalet, Joanic
Algun cul rep un pessic.
Parc de Montjuïc, Congrés
L'skin mira de través
Bac de Roda, Bogatell
algú massa fosc de pell.
La Campana, Ciutadella
Una buida cantarella
Torras i Bages, Verneda
et pidola una moneda.
Trinitat Nova, Gavarra
Desafina una guitarra
Monumental, Guinardó
o un pollós acordió.
Hospital Clínic, Sant Pau
Aquí dins el cel no és blau,
Tarragona, Fabra i Puig
és color de gos com fuig.
L'Hospitalet, Santa Eulàlia
Algú somnia en Itàlia
Carrilet, Vilapicina
p'rò l’espera l’oficina.

Pels intestins...

Sant Antoni, Feixa Llarga
Quan la via és massa amarga
Mundet, Torrassa, Badal
i el túnel no té final,
Mercat Nou, Alfons X
no és fàcil reprendre alè
Collblanc, Diagonal, Marina
i enfrontar-se a la rutina.
Jaume I, Catalunya
Veus la noia que s’allunya
Barceloneta, Fontana
caminant per l'altra andana.
Paral.lel, Palau Reial
Li voldries fer un senyal
Sants, Penitents, Rocafort
p'rò no en queda ni el record.
Girona, Joan XXIII
Un borratxo queda estès.
Camp de l'Arpa, Pep Ventura
La gent passa i no s'atura.
Urgell, Maria Cristina
La indiferència camina
Les Corts, Ildefons Cerdà
portant tothom de la mà.
Vall d'Hebron, Santa Coloma
Fem un punt, o un punt i coma.
Via Júlia, Cornellà
Resignem-nos a deixar
Besòs Mar, Trinitat Vella
no resolta la graella
Sagrada Família, Encants
d'aquests encreuats gegants.

Pels intestins...
 

inici
 
 

CINC ANYS PER SEMPRE

Tinc cinc anys, sóc un infant
que ja mai no es farà gran:
els morts no creixen.
No recordo si he nascut
al Raval o bé a Beirut.
Potser a Nigèria...
No recordo si era blanc,
negre o groc. La meva sang
era vermella.
De records, me'n queden pocs:
no tinc pares, no tinc jocs,
amics ni llengua.

Ja no puc saber si he mort
ofegat, buscant un port 
ple de promeses,
o potser en un carreró,
envoltat de por i foscor,
fred i misèria.
Tal vegada esquarterat
per matxets, o bé abrusat
per unes febres,
o en l'infern d'un bombardeig...
En mirar el passat, no veig
sinó demència.

Sóc jo sol i sóc milions.
Dormo aquesta nit al fons
de les consciències.
Per molt que em vulgueu negar,
sempre us donaré la mà:
sentiu com crema.
Expulsat del Paradís,
he viscut sense un somrís,
sense tendresa,
i ara sols sóc i seré
un intens dolor que té
cinc anys per sempre. 
 

inici
 
 

PRETÈRIT IMPERFET

El porc va morir fotut,
entubat, sondat sense cap tendresa,
i el braç de santa Teresa
no li va servir de consol ni ajut.
Però morí horitzontal,
ni d'un tret al cap ni penjat d'un arbre,
i agonitzà amb la mà al sabre,
exigint sang fresca i clavant l'ullal.

Saltaven taps de xampany,
p'rò uns voltors discrets feien feina a l’ombra
per esquivar el cop d’escombra
i seguir amb la clau ben ficada al pany.
I, mentre la ingenuïtat
ens tapava els ulls amb vels d’esperança,
oculta anava engreixant-se
la terrible larva de la realitat.

Llavors començà aquell temps
lamentable i gris dels grans transformistes,
i vam veure molts feixistes
llençar d’amagat la camisa als fems.
I es van vestir els criminals
de progenitors de la Democràcia,
ungits potser per la Gràcia,
potser per mesells menjadors d'alfals.

Com voleu vèncer un tafur
que juga amb cartes marcades?
Com voleu travessar un mur
atacant-lo a queixalades?
Com voleu triar el destí
si us heu malvenut les vides?
Com voleu que creixi un pi
que té les arrels podrides?

I van controlar els mitjans 
i la por escampà aquí i allà l'amnèsia,
i vam patir una anestèsia
que ens deixà glaçats i lligats de mans.
I vam veure exresistents
pactar amb els cadells de la Dictadura
i renunciar a la ruptura
per poltrones toves i comptes corrents.

El somni sortí tan ful
que van coronar una anomalia,
i aquell qui abans se’n fotia
no va trigar gaire a llepar-li el cul.
I com que una llufa és poc
també ens van penjar una carta magna.
De llavors ençà, es dessagna
el país, a punt per a l’enderroc.

Perquè aquell text en qüestió
va ser fabricat, i no ho dic de broma,
per a esquarterar l'idioma
i desfer com sucre una nació.
I els qui el van voler votar
com un mal menor, corregible i pràctic,
els va encular el poder fàctic.
Amb altres paraules: se'ls van ben rifar!

Com voleu...

Llavors els nous Grans Germans
van desmantellar allò que els feia nosa
i van marcir tota rosa
que floria lluny de les seves mans.
Ens van convertir en votants,
en consumidors sense foc ni espurna,
i, amb una visita a l'urna,
enganyats, els nans van creure's gegants.

I un vint-i-tres de febrer
van sacralitzar a cops de tricorni
allò que qui es feia l'orni
es mirava encara amb ull sorneguer.
Qui diu que aquell cop d'Estat
fracassà és un ruc o bé un miserable.
De fet, va assolir impecable
l’objectiu pe(r a)l qual va ser programat.

Després, s'han 'nat alternant
espanyols d’esquerra, espanyols de dreta,
contra un govern de fireta
assenyat, poruc, que viu reculant.
Inflats, desacomplexats,
van traient la pols a l'Espanya eterna:
la bèstia que ja no hiverna
ha tornat amb gana i ens té ben clissats.

Com voleu...
 

Hem vist silenciada arreu,
amb subtils i nous estils de censura,
la veu discrepant i impura
de qui es mira els ídols i diu que no hi creu.
Surem en un suc espès
de mediocritat informatitzada,
de vida banalitzada,
d'espots i d’esport, glamour i no-res.

Qui mana, qui té el control,
distorsiona els mots sense cap mania.
I a poc a poc, dia a dia,
els seus xuts ens marquen un i un altre gol:
les víctimes són botxins;
els nacionalistes, universalistes
quan són l'Estat, terroristes
quan són ocupats, espoliats i afins.

I els qui van bombes amunt,
trets al cap avall i fot-li castanya
engreixen de fet l’aranya
que treu rendiment de cada difunt.
Amb new look i més aspror,
revifa el franquisme, la caspa prospera.
Qui digui "Aquest exagera"
que es molesti a encendre el televisor!

(Així doncs, què podem fer?
Potser és hora ja d'aprendre a negar-se
a interpretar el trist paper
de titelles muts, de ninots de farsa.
Negant la resignació,
potser és hora ja d'indignar-se. Ens falta
tornar a aprendre a dir el gran NO
i deixar d'un cop de parar la galta.)

Si voleu vèncer un tafur,
apreneu-ne les jugades.
Si voleu travessar un mur,
porteu eines adequades.
Si voleu triar el destí,
preneu les regnes del viure.
Si veieu podrit el pi,
planteu una alzina lliure

inici 
 
 
 

UN ERROR AL DECORAT

M'he tornat a ficar a la creperia
que hi ha al Torrent de l'Olla, tot baixant.
No hi anava fa temps, des d’aquell dia
d'estiu, amb Barcelona flamejant.
Un dia tan bonic, tan clar, tan lleu,
que el vaig aprofitar per dir-te adéu.

I no hi he entrat pas sol: m'acompanyava
una noia molt jove. En té divuit,
i un cos d’aquells que fan caure la bava,
i un rostre angelical, i el cul petit.
Potser no té el carisma que tu tens,
p'rò quan la tinc al llit no hi penso gens.

Hem segut a la taula on tu i jo sèiem
i ens ha atès el mateix cambrer barbut.
I hem parlat... No recordo què coi dèiem
p'rò ens ho hem passat prou bé: com hem rigut!
Ara bé: així que han dut el primer plat,
la gana tot d'un cop se m'ha esfumat.

Davant meu, no encaixava aquella escena.
Què hi feia allà, algú que no eres tu?
M'he sentit infidel, un porc de mena,
més que als llits on l'atzar sovint em duu.
Tot semblava perfecte, immaculat,
p'rò hi havia un error al decorat.

Car hi ha espais que et pertanyen, gata maula,
xamfrans on sols a tu et puc esperar,
cafès on sols amb tu m'assec a taula,
carrers on sols amb tu vaig de la mà.
Als llocs on has deixat el teu senyal
no hi creix cap altre amor: és proverbial.

Demà penso tornar a la creperia
però tot sol -almenys, aparentment.
Un vell record serà la companyia
que em somriurà instal.lada al teu seient.
La teva absència em tornarà a fer mal
i el decorat serà de nou com cal.
 

inici 
 
 
 

EL DIABLE, SI EXISTÍS

Tots els totalitarismes sobreviuen
criminalitzant el crític, el rebel.
Si no el poden destruir, llavors se’n riuen
i li aboquen excrements, 
                                      escopinades, sang i fel.
P'rò de fet li tenen pànic, i el seu hàbit
és voler-lo encomanar, fins que el ramat
prengui el llop per un pastor i se senti àvid
de greixar el sistema que el té esclavitzat.
I potser és aquest precisament el cas
de la relació entre Déu i Satanàs...

El Diable, si existís, no exhibiria
cua, banyes ni peülles de cabró.
No faria olor de sofre, 
                                    i segur que no riuria
com un monstre de pel.lícules de por.
Fóra un home -o dona- de mirada encesa,
elegant però discret, molt atractiu,
educat i amb un somriure
                                           amarat de la tristesa
d’aquell qui sap molt, molt més que no pas diu.
El Diable és allò que alguns humans
aspirem a esdevenir quan siguem grans.

Que qui guanya escriu la Història és més que un tòpic
i és senzill fer estelles de l'àngel caigut.
Els qui et fan veure pingüins enmig del tròpic
també et saben vendre el Mal
                                             sota disfresses de Virtut.
Ells inventen Dogmes, Fes, la Intolerància,
els Inferns i tota mena de turment,
i els nodreixen i els fan créixer amb la ignorància
i amb la trista covardia de la gent,
bo i tenint sempre a l’abast bruixes, jueus
o dimonis per cremar en nom dels seus déus.

El Diable, si existís, compadiria
el destí de l'Univers i dels seus fills.
Miraria d'ajudar-los
                                   i tindria la mania
de dir NO, tot i amenaces i perills.
Quina pena que, existint, també faria
que existís un Dictador Omnipotent
creador de clavegueres
                                      on la nit no porta el dia
i el desig sempre ha d'anar a contracorrent.

El Diable és allò que alguns humans
aspirem a esdevenir quan siguem grans.

Sense Déu, sense Diable, una existència,
una breu guspira entre foscor i foscor,
sols es pot dignificar amb la resistència
radical contra la mort,
                                  l'estupidesa i el dolor.
P'rò si qualsevol poder té prou cinisme
per a creure's més o menys divinitzat,
algú haurà d'alçar-se del fons de l’abisme
i llançar-ne al fang l'estèril vanitat.
Fet i fet, cada persona és el bressol
d'un Diable que demana emprendre el vol.

El Diable, si existís, fóra un residu
solitari, solidari i fraternal,
d'una edat d’or somniada
                                           on brillava l'individu
amb l’amor i la bellesa per Graal.
Qualsevol pot ser el Diable i tu podries
també ser-lo si acceptessis pagar el preu
d’obrir el cor a la revolta,
                                          que és la marca dels Messies,
uns Messies sense espines, sense creu. 
El Diable és allò que alguns humans
aspirem a esdevenir quan siguem grans.
 

inici
 
 

LA REINA DELS BLAUS

De molt jove vas somiar,
tot llegint novel.les rosa,
en el teu destí d'esposa,
en l'amor que mai se'n va.
I vingué el teu Príncep Blau,
i se't va endur al seu palau,
un fantàstic entresòl de Cornellà.

La grisor molt aviat
va ofegar el conte de fades
-l'esperança, així que bades,
la podreix la realitat.
Decebuda, vas 'nar fent,
trampejant l'avorriment,
p'rò el pitjor encara no havia arribat.

Amb l'ajuda d'un precari i
trist treball, i del conyac,
i del seu cervell primari,
el teu príncep embriac
t'oferí com a primícia
a partir d'un cert moment
una mena de carícia
potser massa contundent.

Et va demanar perdó
i vas dir que el perdonaves,
oscil.lant com tantes faves
entre l'amor i la por.
P'rò ni un mes no van trigar
les pallisses a tornar.
No recordes ja quina en fou la raó.

Les veïnes van sentir
tirallongues de mentides
que explicaven les ferides
sense denunciar el botxí.
Si tens un ull de vellut,
és només perquè has caigut...
No s'ho creu ningú, p'rò no hi ha res a dir.
 

Vas anar a veure la mare
 per tenir algú amb qui parlar
 i només veure't la cara
 va agafar-te de la mà:
 “Per salvar el teu matrimoni
 -et va dir-, sigues pacient.
 Més val viure amb un dimoni
 que un fracàs davant la gent!”

Ara l'home és a l'atur...
Sempre brama com un ase,
no et permet sortir de casa
i, quan mires el futur,
sols veus cops, sols veus dolor,
només veus una presó
i el teu cap estavellant-se contra un mur.

Reps quan torna del carrer
si els cigrons no estan prou tendres,
si la puta del divendres
no la hi ha mamat prou bé.
Reps si goses dir un sol mot,
reps per res i reps per tot,
i de nit et poses bé i l'hi deixes fer.

De vegades, fent bugada,
et sorprens cantussejant
tot plorosa una tonada
de quan eres un infant.
Bessie Smith era la reina
del vell blues i, ara que hi caus,
tu no has tingut gaire feina
per 'ser la reina dels blaus!

Resignada, ets incapaç
de trobar una altra sortida
que la que ofereix la vida
quan es fon talment el glaç.
Així doncs, fins que la mort
et permeti deixar el port,
sols faràs de sac de boxa i d'escarràs.

Et fa por deixar aquest pis,
et fa por creuar la porta...
Creus que mai seràs prou forta
per mirar de ser feliç.
El món de debò no és lluny:
l'intueixes, p'rò s'esmuny
-de l'Infern estant no es veu bé el Paradís.

Si marxessis, no sabries
on anar i, a més a més,
passarien gaires dies
abans no et localitzés?
La justícia no t'empara.
Altres dones hi han cregut
i potser són lliures ara,
p'rò ficades al taüt!

En el món hi ha moltes naus
amb les veles desinflades,
malvenudes i amarrades
per un tràgic joc de daus.
Sovint miren l'horitzó,
imaginant la cançó
que els farà oblidar algun dia el blues dels blaus.
 

inici 
 
 

EL MARIT I EL GAT

Ha passat més tard que d’hora
p'rò el moment per fi ha arribat:
el marit, l’has fotut fora
i ara a casa hi tens un gat.
Amb el canvi de mascota,
trobo que has sortit guanyant.
La millora prou que es nota,
sols et cal mirar al voltant:

Quan un gat jeu al sofà,
sols n'ocupa un raconet,
no empudega ni s'entrompa de cervesa.
I mai no et maltractarà
ni et voldrà imposar cap dret,
i en obrir la boca no en surt cap bestiesa.

I no vol per a ell tot sol
el fotut comandament:
prefereix mirar la lluna a certs programes.
Fins el sacrosant futbol
li resulta indiferent.
No fa de la vida un drama es-
túpid i estrident. 
Un gat és un bon company,
jo diria que excel.lent,
sempre que em tinguis a mi de complement.

Ha passat més tard que d’hora...

Un gat sempre és assenyat.
No se sap pas comportar
de manera violenta, i no esgarrapa
si no el volen provocar, ai-
xí com tu, si fa no fa.
Llavors sí: et deixa la cara com un mapa.

No el veuràs mai deixar pèls
a la dutxa, ni pixar-
se al lavabo. Fet i fet, és un poeta
engendrat sota altres cels
que algun déu va destinar-
te amb el fi de fer més neta
l'aigua del teu mar.

Un gat...

Ha passat més tard que d'hora...

Quan et truco, mai un gat
no voldria despenjar
i si ho fes no respondria amb mala bava.
Sap que tens la llibertat
de triar i de remenar
i el que puguis fer o no fer li importa un rave.

I, tot i saber-se el rei,
quan tu i jo ens fiquem al llit
em cedeix molt dignament la seva plaça.
És d'això que en dic fair-play!
Que n’aprengui, el teu marit,
si no té el cervell ja massa
ranci i aigualit!

Un gat...
 

inici 
 
 

ELS MÚSICS

Els veus al teu davant, però són lluny, molt lluny.
Fan néixer mons abstractes d'un fregadís d'arquet
i, abans no te n'adones, l'esperit se'ls hi esmuny
i es perd enllà del temps i del seu motlle estret.

Obrint panys rovellats amb una clau de sol,
saquegen uns tresors que la paraula mai
no aprendrà a fer-se seus, i alcen després el vol
imposant noves lleis, reestructurant l’espai.

Revifen uns vells signes, que tornen a cantar
quan aquell qui els traçà ja sols és pols i vent.
Vencen la mort amb un fràgil gest de la mà
i eternitzen alhora la joia i el lament.

Són reus de fabricar esquitxos de color,
castells de boira i fum, cabrioles d’arlequí.
Res de profit, senzilles bombolles de sabó...
Justament per això no en podem prescindir.
 

inici 
 
 

AQUEST SEGLE EM MATARÀ

Sortim d'un segle podrit
per l'odi, l'estupidesa,
el terror, la sang, la nit
i l'absència de tendresa.
I les coses no han canviat
en mudar de calendari:
enfila encara un Calvari
més de mitja Humanitat.

A alguns els ho deia el cor,
o un cometa, o un eclipsi,
que arribava l'Edat d'Or
o potser l'Apocalipsi.
Però al seu pressentiment
hi feia forat la càries:
les dates són arbitràries;
l'Univers, indiferent.

Tanmateix, la convenció
és tan forta que m'obliga
a caure en la temptació
de preguntar amb certa intriga:
Quan sigui a punt d'anar al clot
el segle que ara badalla,
hi haurà hagut més gra que palla?
Tindrem ple o escurat el got?

Jo només puc avançar
que aquest segle em matarà.

La injustícia seguirà
fent d'adob del fanatisme?
Conjugar el verb estimar
farà tuf d'anacronisme?
Hi haurà encara vida al mar
o serà una claveguera?
Haurem trobat la manera 
de domesticar l'atzar?

Moriran encara infants
per petroli, déus o terres?
Haurem fet servir les mans
o els míssils en d'altres guerres?
Hauran nascut nous cabdills
i flamants camps d'extermini
per garantir el predomini
dels llops damunt dels conills?

Continuaran fent la llei
mercaders i caps de tropes?
Encara hi haurà algun rei
que no sigui el Rei de Copes?
Existiran dissidents
o tots estaran conformes
amb dur grisos uniformes
als cervells i els sentiments?

Jo només puc afirmar
que aquest segle em matarà.

Haurà estat executat
en públic el darrer artista?
S'atrevirà algun guillat
a declarar-se anarquista?
Seguirem embolicant 
els cadàvers amb banderes?
Els xais votaran les feres
i els negres el Ku Klux Klan?

Entre atacs i cansament,
podrà encara algú comprendre
els mots que us estic dient
o seran ja un munt de cendra?
Haurem pogut protegir
quatre engrunes de bellesa?
Seguirà la mesquinesa
marcant-nos cega el camí?

Ben mirat no sé per què
parlo en primera persona:
no tindré pas el plaer
d'esprémer tant la llimona.
Incapaç de destriar
les espines de la rosa,
puc saber sols una cosa,
però almenys això ho tinc clar...

Jo només puc proclamar
que aquest segle em matarà.
 

inici 
 

SÓC UN PEIX DE TERRA ENDINS

Mira,
Cuba no fou pe'l meu avi
més que un mot a flor de llavi,
una imatge de postal.
Mira,
ignorava la trempera
que segrega l'havanera,
el seu mar fou la banyera
i el ventall el seu gregal.
Mira,
diuen que les lleis d'herència
ens modelen com al fang
però, pel que a mi respecta,
el seu principal efecte
me'l van injectar a la sang...

Sóc un peix de terra endins,
què vols que hi faci
si els xanguets em són cosins
llunyans, llunyans...
No hi ha sal al meu cabell
ni color a la meva pell,
si un record d'arena dins les meves mans.
Sé que no és motiu d’orgull
ni de vergonya:
no tothom fa el mateix bull,
i és d'agrair...
P'rò sovint penso en el mar
com el fill lluny de la llar,
i escumejo amb el meu somni el blau marí.

Mira,
no atabalo les gavines
amb encàrrecs per veïnes
d'altres ribes, mar enllà.
Mira,
amb Neptú no m'hi faig gaire:
és un iaio rondinaire
que treballa de drapaire
amb les naus que fa enfonsar.
Mira,
en sentir cants de sirenes
no estalvio el cotó fluix:
deu fer angoixa d'arrambar-se
a una maleïda garsa
que no fa servir entrecuix...
 

Sóc un peix de terra endins,
no tinc pirates
ni tresors ni bergantins
infància enllà,
i -per molt que hagi begut
tramuntanes amb embut-
no he pogut emborratxar-me d'oceà.
Sé que no és motiu d'orgull
ni de vergonya;
no tothom fa el mateix bull,
quin pal, si no!
P'rò sovint penso en el mar
com el fill lluny de la llar
i els meus somnis escumegen l'horitzó.
 

inici 

GRÀCIES, PRENC NOTA

Si us haig de creure, cantant 
no em guanyaré mai la vida,
i ja em començo a fer gran
i això ja passa de mida,
i em caldria madurar,
pensar més en l'endemà
i tocar alguna pilota...
Gràcies, prenc nota.

Si us haig de creure, és absurd
que una existència fecunda
la gasti mirant què en surt
d'una llengua moribunda.
Més em val no fer el mussol
i, rendint-me a l'espanyol,
reconèixer la derrota...
Gràcies, prenc nota.

Prenc nota, i en faig confeti
de les notes que ara prenc.
Mentre l’alè m''o permeti,
seguiré, peti qui peti,
caminant ran de l’avenc

Si us haig de creure, somniar
només em pot ser una nosa.
Surt més a compte comptar
i, en lloc de ser, fer la posa.
Defensar la llibertat,
p'rò només la de Mercat
a Brussel.les i a Dakota...
Gràcies, prenc nota.

Si us haig de creure, estimar
no és res més que una feblesa,
quan és tan fàcil comprar
a l'engròs plaer i bellesa,
i una família legal
-que et dóna un aire com cal
sempre que paguis la quota...
Gràcies, prenc nota,

Prenc nota...
Si us haig de creure, el passat
pot fer pudor si es remena.
Més val deixar-lo enterrat,
perquè seria una pena
que l'important Senyor Tal
resultés ser un criminal
i tenir un llop per mascota...
Gràcies, prenc nota.

Si us haig de creure, ara ja
s'han reciclat els feixistes,
van amb el lliri a la mà
i blasmen els terroristes.
Així doncs, cal silenciar
que la Bèstia pot tornar,
i no ficar més la pota...
Gràcies, prenc nota.

Prenc nota...

Si us haig de creure, votar
és tant un dret com un deure
(tot i que això d'obligar
a un dret no ho 'cabo de veure).
Més em val complir eixerit,
i en sentir olor de podrit
dissimular la ganyota...
Gràcies, prenc nota.

Si us haig de creure, no és bo
qüestionar la monarquia
ni l'exèrcit ni la bò-
fia (ai, vull dir: la policia).
Això no fa gens modern.
Les tortures, com l'Infern,
són una història remota...
Gràcies, prenc nota.

Prenc nota...

Si us haig de creure, pixar
fora de test no m'ajuda,
em margino en prolongar
una guerra ja perduda.
M'aconselleu el futbol:
relaxa molt cantar un gol,
amb tot allò que connota...
Gràcies, prenc nota.
 

Si us haig de creure, el millor
és mastegar bé la palla
que escup el televisor
així que encenc la pantalla,
viure creient-me informat,
protegit, pasteuritzat,
i adormit com la marmota...
Gràcies, prenc nota.

Prenc nota...

inici 
 

LA CASA DALT DE L'ARBRE

La nostra casa dalt de l'arbre
és un vell pis del Barri Gòtic.
Només tu i jo hi sabríem cabre,
només tu i jo en tenim la clau.
És un reducte d’infantesa,
el nostre líquid amniòtic,
algunes molles de tendresa
dins d'un calaix folrat de pau.

De menuts, tu i jo somniàvem, cadascú pel seu costat,
un refugi de pirates, un recer ben amagat.
P'rò una cova a Barcelona no la troba pas qui vol,
ni cabanes en els plàtans de l'Eixample, prou que em dol!
Avui tens company, un fill, el renou quotidià.
Jo, ja ho veus, què vols que et digui... El mateix, si fa no fa.
I ara que no som tan joves hem trobat que és el moment
d'injectar-nos l'aventura i encarar-nos amb el vent.

La nostra casa dalt de l'arbre...

És petit, tronat i fosc, però així que entrem al cau
i tu fas cafè, de sobte esdevé tot un palau.
Uns coixins, taula i cadires, la flonjor d'un matalàs...
No li cal pas gaire cosa al Paradís per treure el nas.
Bé, posats a ser sincers també hi ha un ordinador
(poder treballar en silenci és un plaer). I un radiador,
perquè tu ets tan fredolica, quatre llibres, i res més.
Més enllà de la finestra, el neguit omple els carrers.

La nostra casa dalt de l'arbre..

Quan sortim i ens separem, tu retrobes l'univers
del qual mai no he format part, jo el meu món boig i dispers.
Em deixo endur pels corrents de l'atzar i, lluny de mi,
sé que rius, t'agites, lluites... i està bé que sigui així.
Som amb gent que ens estimem, fora de la intersecció
que ens pertany, i anem vivint amb la fonda convicció
que ens tenim en algun lloc l'un a l'altre. I que, quan
jo et necessiti o tu em busquis, ella ens estarà esperant, 

la nostra casa dalt de l'arbre,
que és un vell pis del Barri Gòtic... 

inici 
 
 

OLORS

Olor de sang i de foscor esqueixada.
Olor sobtada d'aire d'hospital.
Olor de llet, de tèbia carn rosada.
Olor d'un món petit com un didal.
Olors desconegudes que si arriben
no es prenen la molèstia de trucar,
i van obrint fitxers al cap, i arxiven
nostàlgies destinades al demà.

Sentors, aromes, flaires i pudors...
La vida és curta i tantes les olors!

Olor de pell de t'ronja i guix i orina.
Olor d'esperma primerenc als dits.
Olor de fang i pols i mercromina,
de vespres de diumenge i sofregits.
Olor de la primera cigarreta,
de sales de cinema i de lleixiu.
Olor de tigre dins d'una aula estreta.
Olor d'espais oberts. Olor d'estiu.

Sentors...

Olor de noia verge i desitjada.
Olor de loció per' l'afaitat.
Olor de mar, benzina i matinada.
Olor de carretera i d'amistat.
Olor de cambra fosca, olor de puta,
de cossos que han jagut al mateix llit.
Olor de tren nocturn, de roba bruta,
de pólvora i caserna i temps podrit.

Sentors...

Olor de llar, bolquers, feina i rutina,
de whisky i de despatx emmoquetat.
Olor furtiva, humida i clandestina
d'hotel i sexe no legalitzat.

Olor subtil de somnis que es dissolen
en un insípid got de realitat.
Olor del pas del temps que, com un pol.len,
irrita els ulls, la gola, el cor cansat.

Sentors...
 

Olor d'infusions i medecina.
Indefinible olor de soledat.
Olor de transistor i brou de gallina,
de peix bullit, mentol i pèl de gat.
Olor de mobles vells, de flors marcides.
Mig intuïda olor del darrer port.
Olors que es van perdent i, ja esvanides,
encara saben excitar el record.

Sentors...

Olor d'angoixa i por davant la cleda.
Olor corrupta d'una inútil Fe,
d'oxigen que s'acaba i suor freda...
Olor de què, llavors, olor de què?
 

inici
 

L'HECATÓMBOLA

Futurs nens, futures nenes,
acosteu-vos i mireu:
sortegem joies i penes,
petons, puntades de peu...
Sortegem colors i races,
i llengües i religions,
i carícies i amenaces,
llits de plomes i cartrons.
La vostra existència incerta,
l'atzar la decidirà:
l'Hecatómbola és oberta
i tothom ha de jugar!

- A tu t'ha tocat Nigèria:
mosques, fam, el ventre inflat,
uns quants mesos de misèria
i aviat mort i enterrat.

- Tu vas a Bangkok, menuda:
seràs puta als catorze anys,
i amb un fill, i sense ajuda
de ningú, propis o estranys.

- Tu aniràs a Romania
i seràs carn d'orfenat.
Ploraràs de nit i dia
tot sol, i al bressol lligat.

- Tu al Brasil faràs la vida,
meu menino, tingues sort:
no ensopeguis de seguida
un comando de la mort.

Futurs nens...

- Tu ja naixeràs amb sida,
com qui duu un pa sota el braç...
Tot just s'obre la partida,
ja t’han pres fins l'últim as.

- Tu, vailet, és una pena,
malviuràs fent de camell
fins que un poli, per l'esquena,
et faci saltar el cervell.
 

- Tu en vint anys comptant des d'ara
vas a la cambra de gas...
Si tinguessis la pell clara
no t'hi ficarien pas.

- On tu vas no et volen gaire.
Demà en un contenidor
trobarà l'escombriaire
el cadàver d'un nadó.

Futurs nens...
 

inici
 

LES MAREES DEL TEMPS

Hi ha cops que la blavor o la grisor d'un cel
d'abril o de tardor, o un cert regust de l'aire,
o un efecte de llum, o una oblidada flaire,
penetra el gruix dels anys, l'esquinça com un tel.
I sols per un instant, per un instant tan sols,
retrobes els quinze anys, els vint, els vint-i-quatre,
aquells moments pregons que no es deixen abatre
i corren per la sang com persistents alcohols.
                        Què vols?
No pugen a hores fixes, les marees del temps,
ni arriben al mateix nivell cada vegada...
S'enduen mar endins qui més sap fer anar els rems,
no es mulla sinó els peus qui espera la negada.
Sovint, i no saps com, t'hi trobes enfonsat,
bevent a dolços glops l'amarga Eternitat.
I un punt d'embriaguesa et diu que es va fonent
l'avui amb el demà en un infinit Present.

Hi ha cops que el vell regust dels mots que vas callar
o l'escalfor del braç que no vas gosar prendre
retorna com un foc nascut d'un munt de cendra
duent la febre al cor, la fel al paladar.
I sols per un instant, per un instant punyent,
la veu i el gest d'avui et semblen prou capaços
de retenir el passat que se't va riure als nassos
i et va lliscar entre els dits igual que un peix d'argent
                        lluent.

No pugen a hores fixes, les marees del temps,
ni arriben al mateix nivell cada vegada...
S'enduen mar endins qui més sap fer anar els rems,
no es mulla sinó els peus qui espera la negada.
Sovint, i no saps com, et deixen presoner
a l'illa del record, i ni el més ric banquer
podrà pagar el rescat que t'alliberarà:
la llàgrima que un dia no vas saber vessar.

Hi ha cops que un sol esguard enruna tot un mur,
i a força de mirar, de tant mirar endarrera,
pots arribar tan lluny que trobis la manera
de veure't el clatell, sintonitzar el futur.
I sols per un instant, per un instant rabent,
pots viure el que viuràs, comprendre a l'avançada;
fins que, a punt de copsar l'arrel més amagada,
s'enfonsi en la foscor allò que era evident.
                        Bon vent...
 

No pugen a hores fixes, les marees del temps,
ni arriben al mateix nivell cada vegada...
S'enduen mar endins qui més sap fer anar els rems,
no es mulla sinó els peus qui espera la negada.
Sovint, i no saps com, penetren fins a l'os
tot fent que algues estranyes cobreixin el teu cos.
I, entre el flux i el reflux constant i indiferent,
les mans de l'Invisible treballen lentament
fins que prenguis la forma somniada pel corrent.
 

inici 
 
 

A TERRASSA HI HA UNA PLAÇA

A Terrassa hi ha una plaça
tendra, ximple i decadent,
una plaça amb força traça
per a apilotar la gent.
Estratègica, se'ns planta
al bell mig d'un cau d'humans
i, amb anàrquica carpanta,
va cruspint-se els vianants.

Quan el vespre estén els braços
i al rei sol se l'enduu el vent,
centenars de culs i nassos
omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules
de l'escola campanera de l'asfalt.

Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d'anís.
El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,
i rumbegen cambrers i clients
per uns espais inexistents.

A Terrassa hi ha una plaça
(ja ho he dit fa pocs moments),
una plaça que traspassa
la raó i els arguments.
Esquitxada d’ulls de noia
per damunt i pels costats,
esdevé una immensa toia
de colors insospitats.
 
 

Les jaquetes endolades
s'hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i mugrons inconsistents,
mentre un eco de campana
converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau.

Sota el sol,
veureu iaios xerrant a pleret,
mentre expertes en l'art del ganxet
van vigilant
que no es fumi de nassos l'infant.
I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d'uns pixavins enjogassats.

Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu com, amb catxassa,
recolzada en un fanal,
s'alça encara la presència
poca-solta i d'ull ferreny
de la meva adolescència
marginada a cops de seny,

feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig,
dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx
i, com qui no vol la cosa,
compartiu un somni d’or,
que a ningú no li fa nosa
una plaça intransferible al fons del cor.
 

inici 
 
 

EL TEMPS DELS FANALS EN FLOR

Quan les paraules
i les besades
són un albada
dins la foscor,
som a l'inici
d'un temps propici:
és el temps dels fanals en flor

Quan creixen roses
a les llambordes
i no et recordes
de cap tardor,
quan l'esperança
entra en la dansa,
és el temps dels fanals en flor.

Quan tot el barri 
és un somriure
que sembla viure
al fons del cor,
pots veure el rostre
d'un temps ben nostre,
és el temps dels fanals en flor.

Quan el vent canta
i les colomes
vesteixen plomes
Christian Dior,
la matinada
brinda amb rosada...
És el temps dels fanals en flor.

P'rò tard o d’hora
l'amor s'acaba,
la vida ens clava
cop de bastó...
Fa mal d'entendre
p'rò cal comprendre:
se'n va el temps dels fanals en flor.

És aleshores
que la boirina
ens difumina als
carrers humits
i s'omple el dia
de melangia...
És el temps dels fanals marcits.

inici
 

UNA BONA CANÇÓ TRISTA

Caminar esquivant bassals,
mentre es besen pels portals
cossos mig difuminats,
quan la sang de la tardor
cau dels plàtans, amb remor
de murmuris apagats.
Seure en un banc qualsevol
per mirar un pot de formol
amb cadàvers de records,
ignorant els ulls distants 
d'uns anònims vianants
de dits balbs i llavis morts.

I xiular una cançó trista
de Gainsbourg o qui sap qui,
que fermenti amb tremp d'artista
l'enyorança com el vi.
Una bona cançó trista
com a música de fons
de la història expressionista
que et projectes pels racons.

Quan badallen els pardals,
veure encendre's els fanals
i copsar sobtadament
que els peus t'han portat molt lluny,
massa lluny, i llançar un gruny
si es comença a girar vent
Fer un cafè escoltant, si cal,
els clients d'un bar banal
de no importa quin carrer.
Si algú et parla, contestar amb
monosíl.labs, sense fam
de converses de paper.

I xiular una cançó trista
que no trobes a Internet,
mentre deixes una pista
de gots buits, de tabac fred.
Una bona cançó trista...

Si has fugit d’algú, pensar
que ho has fet per disposar
d'una absència en els budells,
per poder sentir-te viu
tot deixant-te endur pel riu
on s'estoven els vaixells.

Rebolcant-te en la foscor,
trobar mel en l'amargor
i plaer en la solitud,
i acabar reivindicant
la derrota, i estimant,
sols si és tard, el que has perdut.

I xiular una cançó trista...
Una bona cançó trista
com a música de fons
de la història expressionista
que et projectes pels racons.
 
 

inici 
 

DINS EL VENTRE DELS ESTATS

- Mare, al carrer n'hi ha que em diuen
que sóc un mal valencià,
que açò de parlar amb Carles,
que és un xiquet de Premià,
sense mudar de llenguatge
és cosa que no se fa.
Que ell i jo no ens hem d'entendre,
que català i valencià
tenen tan poquet a vore
com un poll i un bacallà.
Que si la realitat nega
el que afirmen els de dalt,
el que ha de fer un patriota
és negar la realitat.
Mare, al carrer n'hi ha que em diuen
que sóc un mal valencià,
i eixos que m''o diuen, sempre
m'ho diuen en castellà.
Mare, no tenen vergonya:
que vagen a fer la mà!

No em fio de les banderes,
tinc al.lèrgia a les fronteres
i, d'himnes, no en canto mai,
p'rò m'estimo la paraula,
l’única pàtria, la baula
que ens lliga a un temps i un espai.
Amb una llengua esquinçada,
subalterna i humiliada,
serem espectres glaçats...
O posem guix a l'esquerda,
o ens reduiran a merda
dins el ventre dels Estats.

- Mumare, es patró assegura
que es català que parlam
no és gens útil pes turisme,
que es foraster sí que val,
i que és molt millor encara
començar a aprendre alemany,
perquè es futur de Mallorca el
dicten ses lleis des Mercat.
Xerrar en sa llengo dets amos
demostra que ets un bon ca,
i així et cauran ses deixalles
quan ells s'hauran afartat.
Mumare, ens venem ses illes,
ets mots i sa dignitat,
i anam perdent sa memori
de qui som i qui hem estat.
Mentre s'omplin ses butxaques,
n’hi ha alguns a qui tant els fa,
p'rò en som molts més que no es pensen,
que no volem amollar.

No em fio...

- Mare, a l'escola m'ensenyen
que és pas res més que un patois
aquesta llengua que parli.
I això m'ho diuen, quin cas,
uns que són fiers de pertànyer
al bressol dels Drets Humans:
prou que això em faria riure
si no fos que fa plorar.
Mare, qui bufa les brases
el foc pot fer revifar,
mes al Rosselló, fa segles
desem l'alè en un calaix.
Confonem la Republica
amb Déu i l'Esperit Sant,
el francès amb la cultura
i l'opressió amb la igualtat.
Quina llibertat defensa,
i quina fraternitat,
qui assassina les paraules
de qui és el seu sobirà?

No em fio...
 

inici 
 
 

GERARD

T'ho haig de confessar, Gerard:
creia que mai no seria
coresponsable d'un part.
Ser pare m'acollonia
més que un cop de puny al nas.
Però el cas
és que ta mare es delia
per dur un ninot al calaix
i, ja ho veus, va arribar el dia
que et vas presentar aquí baix.

Ai, Gerard, 
tant de bo no acabis fart
d'aquest coi de món de mones,
amb més gent que no neurones,
i tan lluny d'una obra d'art.
Ai, Gerard, Gerard, Gerard.

T'he ficat amb calçador
dins del corrent de la Història,
i confesso que em fa por
posar en marxa una memòria,
una consciència de ser
que no té
ni aquí pau ni després Glòria.
Sols una estrella fugaç
que brilla enmig de l'escòria
un instant, i es fon com glaç.

Ai, Gerard...

Dir-te "fill meu" se'm fa estrany:
mai no he paït la família,
no et tries aquest parany...
Cal practicar halterofília
per poder suportar el pes
d'un no-res
que enganxes com les galteres
quan encara ets molt menut
i del qual no t'alliberes
fins que et fiquen al taüt.

Ai, Gerard...
 

Ets en ple tauler d'escacs
i t'esperen mil trifulgues.
Entre sedes o parracs,
jugaràs vulgues no vulgues.
No deixessis que ningú ho
fes per tu:
les jugades són comptades
i no es poden repetir.
Omple tu el teu banc de dades,
i el teu got amb el teu vi!

Ai, Gerard...

T'ho haig de confessar, Gerard:
seré un pare lamentable.
Fins on abasto amb l'esguard
ni veig Déu ni veig Diable.
I la moral, en un mot,
se me'n fot.
Però si vols adoptar-me
podem fer un tros de camí
fins que em toqui embeinar l'arma
i fer l'últim rodolí.

Ai, Gerard,
tant de bo no acabis fart
de la vida que t'espera,
perquè si vols tornar enrere
molt em temo que has fet tard.
Ai, Gerard, Gerard, Gerard,
em sap greu, p'rò ja has fet tard. 
 

inici 
 
 

LES CIUTATS I LES DONES
 

Les ciutats i les dones no són tan diferents:
tot sovint, com més tendres també són més humides.
Pots extreure v'ritats de les seves mentides
com qui extreu medecina dels ullals dels serpents.
Les ciutats i les dones no són gens innocents.

Penetrar-hi no implica ni ariet ni cavall.
Ja no es qüestió de setge i de lluita aferrissada,
però, així que t’hi endinses, els camins de tornada
s'esborren rere teu, i escapar viu del ball
esdevé més difícil que pondre ous per a un gall.

Les ciutats i les dones no són tan diferents.
Si de debò desitges conèixer-les a fons,
cal amor i paciència... Els secrets i els racons
són infinits, i el plànol n'és la rosa dels vents:
les ciutats i les dones, del tot mai no les tens.

Potser et sentis un dia plenament convençut
que les saps fil per randa, que un lent procés culmina...
Sol ser just aleshores que el sol les il.lumina
des de tot un altre angle i, ja ho veus, restes mut
i comences de zero o et declares vençut.

Les ciutats i les dones no són tan diferents.
Pots arribar a odiar-les, trobar-les avorribles,
i al mateix temps et poden resultar imprescindibles.
No provis de comprendre-ho ni malgastis laments:
les ciutats i les dones no han estat mai clements.

Només pots fer una cosa: viu-les, viu-les i prou!
Mentre et deixin quedar-t'hi, ensuma'n bé la flaire,
gasta-hi cor i sabates... Pensa -p'rò no pas gaire-
que, tan cert com que l’aigua cau dels núvols quan plou,
sense tu tard o d'hora seguirà fent-se el xou.

inici 
 

ELS FEIES NOSA

Els feies nosa, Ovidi. Les medalles 
que et van penjar en preveure el darrer dia 
no eren per 'tu. Era a la malaltia
a qui agraïen aquells ninots de falles
els seus serveis. La porca malaltia
que els feia netament la feina bruta.
I com somreien per dins, els fills de puta!
I quins elogis podrits d'hipocresia!

T'ho havien negat tot. Fins l'existència.
Els feia por el mirall que tu els plantaves
davant dels ulls, que reflectia baves
estimulades pel poder, la urgència
per trobar l'adequat angle del prisma
que justifica les metamorfosis,
i els senyals indelebles de les dosis
injectables d'amnèsia i de cinisme.

Van claudicar, i no t'ho perdonaven,
i parlaven de modes i d’audiència,
de gustos, de mercat, de l'experiència
del mateix públic que manipulaven...
Volgueren separar-te del teu poble
tallant circuits, parlant de tu en pretèrit,
posant entre cometes el teu "mèrit
d'haver lluitat per una causa noble",

esgrogueint la foto, fent la història
responsable concreta de la faula,
negant-se a veure els versos, la paraula,
volar lliures pel cel, lluny de l’escòria.
No ho van entendre gens: la teva riba
era el demà. Les albes que vas veure
no les veuran ells mai. I el nostre deure
és escampar la teva cendra viva.

A tu tant se te'n fot: tu fas vacances,
balles un vals amb la Teresa, i bades
mentre uns àngels sexuats li fan mamades
a l'Estellés, que rima esgarrifances.
Però nosaltres, a la claveguera, 
patim l’estúpida brutalitat del nombre,
mil formes de control, el cop d'escombra,
el tuf pudent del ventre de la fera.
 

Del fang estant, lluitem per la bellesa,
mirant de garbellar pols d'esperança
i de prendre les mides a l'estança
que vas recórrer amb lúcida tristesa.
Parlo en plural, en l'únic acceptable,
bastit amb soledats que, compartides,
escalfen cors però no fonen vides,
salven el JO del magma i de l’estable.

La teva mort m'ha retornat la ràbia
que creia haver perdut amb la innocència
d'uns anys plens de futur, quan la prudència
no ens va deixar sinó mudar de gàbia.
Dic ràbia i no dic odi, perquè l'odi
és terra estèril, la vida no hi germina.
La ràbia, en canvi, és úter i vagina
que crea l'embrió d'un altre codi.

Els farem nosa, Ovidi, com paparres,
com mosques colloneres. No imagines
com els farem gruar, quines espines
farem créixer a les roses dels bandarres.
Mentre no ens vulguin al càsting de la Parca,
tindrem la veu a punt ben esmolada
alçant-se contra la immensa cabronada...
Bon vent i barca nova, si hi ha barca!
 

inici
 

UNA TARDA AL BAR PASTÍS

Una tarda al bar Pastís,
ofegava el sostre gris
de Barcelona
dins la veu de la Piaf,
que em voltava com un baf
feia una estona.
I amb una rialla torta
em distreia imaginant
que en creuar de nou la porta
em trobava per sorpresa a la rue d'Ménilmontant.
Aleshores, pas a pas,
'nava anant rere el meu nas
amb disciplina,
resseguint un bulevard
i obeint si el vell Montmar-
tre em deia "Vine!"

Saturat de parsimònia,
sense fer cap cerimònia,
em deixava anar en un banc,
i amb els ulls tancats sentia
la callada melodia
del fluir lent de la sang.
Una fulla esbojarrada
m'ocupava la mirada
per uns quants segons eterns,
i es fonia com mantega l'enreixat dels meus inferns.

Veia el món molt més real
que els merders de quart de ral
que amb mala bava
aquí em claven clatellot
i m'agafen pel ganyot
talment un rave.
Amb la lluna, reprenia
un cop més el meu camí.
Xino-xano, feia via
aturant-me a cada passa per triar el proper destí.

Com aquell qui cull lilàs,
tot passant prenia el braç
d'alguna noia
i enfilàvem carrerons
oblidant els mots al fons 
d'un pou de joia.
 

Per tastar la matinada,
aparcàvem l'espinada
a la taula d'un bistró,
i amaníem les besades
amb ampolles escolades
i un sospir d'acordió.
Fins que en una melodia
van colar-se amb traïdoria
quatre versos de l'Espriu
i a cavall d'un tros de càntic vaig tornar de pet al niu.

Empenyent el fosc batent,
vaig deixar-me endur pel vent
que mai no es cansa
Rambla amunt, amb la humitat
per bufanda, i bressolat
per l'enyorança.
La ciutat, però, em somreia
des de l'aigua d'un bassal,
sens rancor ni mala jeia.
I pensar que no fa gaire sols pensava a fer-li el salt!

Una tarda al bar Pastís
vaig sentir-me un xic feliç 
per una estona
tot sabent al fons de mi
que no puc ni vull fugir
de Barcelona.

inici 
 

COMPTE ENRERE

(-Sé que visc fent compte enrere,
però ignoro la manera
de saber quin pa s'hi dóna,
si en tinc per vint anys o un mes...
-No sé pas de què t'estranyes: 
tots portem a les entranyes
un rellotge que funciona
sense busques i al revés.)

Quantes cançons em queden per escriure?
Quants escenaris hauré de trepitjar?
Quants cops podré sentir-me encara lliure
tot estenent la veu com una mà?

Quantes ciutats podré conèixer encara?
Quants cops podré reveure amics llunyans?
Quants rostres nous arxivaré des d'ara?
Quants pits de seda emmotllaré amb les mans?

Hi ha un compte enrere per a mi,
hi ha un compte enrere per a tu...
Hem vist el mar i el sol que lluu,
hem fet l'amor i hem fet camí
sense sentir el tic-tac constant
que ens subratllava cada gest,
del més sublim al més modest,
mentre, innocents, 'nàvem lliscant
per un pendent tan manifest
que sols permet anar endavant.

Quants focs veuré com esdevenen cendres?
De quantes coses m'hauré de penedir?
Quants mots cruels, quantes paraules tendres,
hauré de pronunciar, hauré de sentir?

Quins seran l'últim so i l'última imatge
que els meus sentits goluts rosegaran?
Quants dels que veig hauran fet l'equipatge
abans que jo no agafi el meu portant?

Hi ha un compte enrere per a mi,

Quants dels volums que jeuen als prestatges
no tornaré a obrir ni a llegir mai?
Quin ha de ser el darrer dels meus viatges?
Quants cops faré de llop i quants de xai?
 

Quin serà l'últim dels molts, massa cilicis
que he dut arran de pell de tant en tant?
Quants cops podré deixar i reprendre els vicis?
Quants llavis buscaré o em trobaran?

Hi ha un compte enrere...

Cauré de càncer, cirrosi o autopista,
o d'un dolç i anacrònic cor ferit?
Seré tot sol, o un més en una llista
que algú farà saltar amb un toc de dit?

El cel serà serè, tacat de pluja,
o pres pel vals ombrívol de la nit?
La Mort serà una verge o una truja?
El meu destí, l'oblit o l'Infinit?

Hi ha un compte enrere...
 

 inici 
 
 
 

APOLOGIA DEL TACTE

Ja ho sabies, que la pell batega i parla,
que la història de la vida arrela als dits,
que la mà és tota cervell si saps emprar-la
per trobar en un cos ofert camins humits?
Tenim sempre els receptors a punt de dansa,
p'rò funcionen amb sordina, a trenc de por...
Fem servir per prémer un timbre -i amb recança-
un motor capaç de fer avançar un tractor.

I, tanmateix, tot és tacte:
la vista i l'olfacte, 
l’oïda i el gust.
Tacte és la veu que amanyaga, el
somriure que amaga
un gest de refús.
Tacte és l'esguard que es dispara
per travessar un cor il.lús.
Tacte és la carta esperada,
la imatge robada 
al fons del mirall.
Tacte, el record i l’espera,
la pau, la fal.lera...
Cap amagatall
pot protegir-te del tacte,
el teu senyor, el teu vassall.

Cada cop que faig camí per una amiga,
sento el tacte que reneix com un infant.
És la sensació més nova i més antiga
que és capaç de reconèixer un vianant.
I la mà s’emmotlla als braços, la cintura...
Quan arriba al pit, reposa i és feliç,
p'rò aviat reprèn la marxa i no s'atura 
fins fer seus els mil topants del nou país.

Tacte, ets el Fènix dels tendres,
sorgit de les cendres
fredes del desig.
Saps escalfar la sorpresa, a-
marar l'eixutesa, ets
espurna i esquitx.
Qui et creu sentit de segona,
la vessa de mig a mig.
Amb discreció, ens acompanyes
per terres estranyes
i llocs familiars.
 

Bon torsimany de la vida,
ens dónes la mida
de cossos i mars 
i, en la foscor, els teus murmuris
en il.luminen com fars.

No s'acaba amb les paraules, el llenguatge,
i el silenci, molt sovint, és aparent.
Hi ha mil signes que ens dibuixen el paisatge
si els sabem interpretar correctament.
Tot és ple de portes verges, mai creuades:
rere seu, està aguaitant l'inesperat.
I nosaltres som les claus més indicades
per obrir cada univers de bat a bat.

Dubta'n si vols, però el tacte
va néixer d'un pacte en
tre el cor i el cervell.
Van disposar un territori
neutral, i és notori
que fou a la pell
on tingué lloc l'abraçada, 
la unió del seny i el rampell.
I és des d'ençà, doncs, que el sexe
vindica el seu nexe amb
la imaginació;
que, cos a cos, dia a dia, u-
na tendra follia en-
vaeix la raó.
Dubta'n si vols, estimada,
p'rò acull al cor la cançó.
 

inici 
 
 

BIOGRAFIA

-1959 (20 de setembre): Neix a Madrid.

-1975/1976:  Primeres cançons. Comença a actuar en públic.

-1982: Llicenciat en Filologia. Professor de llengua i literatura. Primer LP, El temps dels fanals en flor.

-1984: LP Calaix de sastre. Canta arreu de Catalunya, a Saragossa, Madrid... 

-1985: Realitza i presenta un programa sobre Cançó internacional a la Cadena 13. TV: Fes Flash, Taula de so... Enceta una secció a Serra d'Or (A puntades de veu), que avui continua realitzant. També ha escrit, o escriu, a Revista Musical Catalana, Cultura, Diario de Terrassa (on també realitza els mots encreuats), Avui, Chorus, etc. 

-1986: Tercer LP (Papiroflèxia)

-1987: Guionista per a RNE/R4. Escriu per a M. Josep Villarroya, La Salseta del Poble Sec... TVE i TV3: Te o cafè, Música Vista... 

-1988: Quart LP (Mel i vinagre), presentat en directe a l'Àngel Casas Show de TV3. Guanya el Premi al Disc Català de l'any (millors textos). Participa en l'enregistrament del disc col.lectiu Tocats de Nadal, guanyador d'un Èxit d'Or. Actua a Euskal Telebista, París, L'Alguer...

-1989: Terrassa el fa capgròs de l'any. Comença a publicar com a traductor.

-1990: Nou àlbum (Ambaixador d’Enlloc), arranjat per Manel Camp.

-1991: Columna publica tots els seus textos comentats, amb pròleg de Raimon: El mot i qui el vetlla, presentat a Com a casa (TV3). 

-1992: CD antològic. Actua a Milà i participa en un especial de la RAI. Enceta una tasca paral.lela com a adaptador de Brassens. En resulten dos CD entre 1992 i 1993 (La mala herba i Els companys primer). Canta a Madrid, París (cinc dies al Théâtre de la Mainate), etc.

-1994: Canta arreu dels Països Catalans (Dènia, València, Palau de Congressos de Perpinyà, Mallorca, Ripoll...) i fora de l'àrea catalana (Seta, Tolosa...). Els seus treballs sobre Brassens es distribueixen a França, Suïssa, Luxemburg, Quebec... TVE li dedica un especial d’1/2 hora.

-1995: Nou CD de temes propis (Brasa de Fènix), presentat a Barcelona (L'Espai), el Vendrell (Auditori Pau Casals), Madrid (La Cuarta Pared), Terrassa, Mercat de Música de Vic, Igualada, París, etc. 

-1996: Actuacions múltiples. Especial d'una hora per a TV3. Escriu i adapta els textos del CD de La Salseta del Poble Sec Estic content que rutlli. Estrena amb èxit un espectacle monogràfic sobre Brassens, que duu per Catalunya (Barcelona, Manresa...) i França (Pau, París...). Guanya el Premi Agustí Bartra de poesia.

-1997: Enregistra un nou CD de temes propi: Núvols i Clarianes (novament guanyador del Premi al Disc Català de l’Any -millors textos). Escriu diverses cançons per al disc de Dyango Quan l'amor és tan gran. Fa adaptacions per a Bojos pel ball (TV3). Canta a Mallorca, Capellades, etc. 

-1998: Més versions per a  Bojos pel ball. Juny: Especial d'una hora per a TV3. Col.labora com a autor en el CD i espectacle Eròtic Giust. Canta a Luxemburg, Sarrebrück (Alemanya), etc.

-1999: Acaba la seva tesi doctoral sobre Cançó francesa i catalana del s.XX. Escriu adaptacions per al disc Íntim de Guillermina Motta. Canta a Artigues, Mallorca, Barcelona (Teatre Malic), Alcoi, Lluc, París (Trianon Palace), etc.

-2000: Nou CD (Somriures que mosseguen): espectacle a Perpinyà, Girona, Sant Cugat, St. Sadurní, Montpeller, Eivissa, València, Terrassa, Ripollet, etc. Es doctora en Filologia Romànica. Proa/Enciclopèdia Catalana publica el seu Diccionari de la Cançó. TV3: De prop.

-2001: Escriu i compon els temes d'un nou CD. Actua a Manresa, Igualada, Bédarieux, Vaison-la-Romaine, Ricaldone (el Piemont), Théâtre Molière de Sète, Zénith de Montpellier, Bilbao, Mungia, Mallorca, Menorca, etc. Noves adaptacions per a discos de Dyango i Xavier Ribalta. Li és concedit el IX Premi de Música Francesc pujol i pons.

-2002: Actua a Barcelona (Barnasants, Palau de la Música -Homenatge a S.Escamilla-, CAT amb Anje Duhalde-, La Sedeta...), Molins de Rei, Almussafes, València, Cocentaina, Banyuls, Sta. Coloma, Ontinyent, Alacant, Vauvert, Elx, Vigo, Santiago, A Coruña, etc. Surt el nou CD, Estabilitat precària. 

-2003: Nou CD amb versions de Brassens. Musica gairebé tot el llibre pòstum del poeta Agustí Bartra, El gall canta per tots dos. Estrena del nou espectacle a París. Després, concerts a Mallorca, València, Donostia, Reus, Tolosa de Llenguadoc, Les Borges Blanques, Vilafranca del Penedès, Barjac (Festival CHANSONS DE PAROLE), Festa Major de Gràcia, Tarragona, Bellpuig, Suïssa, etc. TVE: MIX D'AVUI. Guanya el premi CERVERÍ a la millor lletra de cançó inèdita. Dirigeix I presenta a Ona Música el programa "La Senyora Cançó" i escriu els guions del programa "Obre’t d'orelles", amb Guillermina Motta, per a Catalunya Cultura. La Nit de Santa Llúcia guanya el premi Lola Anglada de narrativa infantil. Projectes diversos.
 
 

DISCOGRAFIA
 
 

1) EL TEMPS DELS FANALS EN FLOR   (Cúspide. LP. 1982)
2) CALAIX DE SASTRE   (Blau. LP. 1984)
3) PAPIROFLÈXIA   (Blau. LP. 1986)
4) MEL I VINAGRE   (Picap. LP. 1988)
5) AMBAIXADOR D'ENLLOC   (LP. Picap. 1990)
6) TEMPS AVALL   (CD antològic. Picap. 1992)
7) LA MALA HERBA (PUJADÓ CANTA BRASSENS)  (CD. Saga. 1992)
8) ELS COMPANYS PRIMER (L'UNIVERS DE GEORGES BRASSENS)   (CD. Urantia. 1993)
9) BRASA DE FÈNIX   CD. Urantia. 1995)
10) NÚVOLS I CLARIANES  (CD. Columna Música. 1997)
11) SOMRIURES QUE MOSSEGUEN   (CD. Columna Música. 1999)
12) ESTABILITAT PRECÀRIA   (CD. Columna Música. 2002)
13) EL TEMPS NO TÉ CAP IMPORTÀNCIA (UNA VISITA A GEORGES BRASSENS)   (CD. Columna Música. 2003)
 

PARTICIPACIÓ EN DISCOS COL.LECTIUS

TOCATS DE NADAL (LP. Picap. 1988. Reeditat en CD)
CLAR I CATALÀ (CD. Urantia. 1995)
CORRELLENGUA 2002 (CD. Discmedi. 2002)
NO PERDEM ELS SOMRIURES (CD. Maulets. 2003)
CORRELLENGUA 2003 (CD. Discmedi. 2003)
MÚSIQUES PER LA LLIBERTAT (CD Discmedi. 2003)
 

EN PREPARACIÓ

n ENTRE LA VEU I ELS DITS (2004)
n UNA VISITA A GEORGES BRASSENS vol. II (2005)
n LA SÍNIA I L'ESTRELLA (darrers poemes d'Agustí Bartra) (CD, 2004 0 2005) 
n Reestructuració i reedició remasteritzada de El temps dels fanals en flor, Calaix de sastre, Papiroflèxia, Mel i Vinagre, Ambaixador d'Enlloc, Brasa de Fènix i Núvols i Clarianes -amb alguns inèdits- en un CD simple (Orígens. 1982) i dos de dobles (Crisàlide 1984-1990 i Sediments 1995-1997). Sense data concreta.
 
 

BIBLIOGRAFIA
 

EL MOT I QUI EL VETLLA (Ed.Columna, 1991)

DICCIONARI DE LA CANÇÓ (Ed.Proa/Enciclopèdia Catalana, 2000)

COM  A TRADUCTOR:

LA TORRE DELS MIRACLES, de G.BRASSENS (Ed. Pòrtic) 

TOPOLOGIA DEL MALPARIT , de J.P.CHOPIN  (Ed. La Campana)

EL MAL NEGRE, de NINA BERBÉROVA (Ed. Columna)
 

Autor i/o intèrpret i/o adaptador en discos aliens: 

M.Josep Villarroya, Carícies d’aigua; Anton Abad, Cap problema; Paco Muñoz, D'una terra dins la mar; La Salseta del Poble Sec, Estic content que rutlli i Directe als peus; Dyango, Quan l'amor és tan gran i Himnos al amor; Orquestra de TV3, Bojos pel ball II; Casellas Sextet Folk, Eròtic Giust; Guillermina Motta, Íntim; Manel Camp, Cançó 2 i Cançons; Lídya Casaprima canta Édith Piaf; Xavier Ribalta canta Léo Ferré; Xavier Ribalta en directe a l’Espai; Titot, Guillem de Berguedà. Obra Completa.
 
 
 

HAN DIT DE MIQUEL PUJADÓ:

n Cada cançó seva, cada disc que ha tret, és una obra completa, acabada, madura, de poesia, de reflexió, d'humanitat. (Enric Larreula)
n Pujadó és d’aquells que no fan concessions a cap mena de comercialitat, i el seu honest rigor dóna com a resultat productes tan bells com aquest darrer, Estabilitat Precària. (Isabel-Clara Simó)
n També hi ha una altra col.laboració com a autor en el meu disc, la de Miquel Pujadó, un xicot que escriu coses realment importants. (Dyango)
n Pujadó combina amb encert el to popular, la rima culta i la ironia en les seves cançons. (Jaume Fuster)
n Ens calen Pujadós: gent que sàpiga què ha de ser i per què ha de servir una cançó, que no ens faci envermellir les galtes si mai decidim agafar els textos i llegir-los amb calma. (Joan-Josep Isern)
n Pujadó s'explica per la col.laboració entre els jocs d'intel.ligència -gairebé mots encreuats d’enginy- i un ventall de fidelitats honestes. (Vicenç Villatoro)
n Pujadó té un estil de fer cançons amb les característiques següents: un profund respecte pel gènere de la cançó de text, unes troballes poètiques inserides amb tota naturalitat en un llenguatge popular, i qualitat de llenguatge. (Josep M. Espinàs)
n Uno de los letristas más sorprendentes y versàtiles de su generación (desde Enric Barbat no aparecía nadie de su talla). Su manejo de la guitarra tampoco es ninguna tontería: su digitación remite al "Hot Club" de Francia. (Marcos Ordóñez)
n Miquel Pujadó est sinon le plus atypique des chanteurs catalans, sans doute le plus francophile des catalanistes chantants (Fred Hidalgo, "Chorus")
n On se doit de saluer Pujadó auteur-compositeur. Armé de sa seule guitare, il a évoqué l'"Apologie du tact" en des termes que Brassens n'eût point reniés, conjuguant désir et délicatesse. (Jacques Vassal, Chanteurs à l’affiche)
n Le nouvel album de Miquel Pujadó, Núvols i Clarianes, est un régal pour tout amateur de chanson qui se respecte. La voix chaude et bien placée, les orchestrations riches et une langue qui se prête spécialement au chant, sont des atouts qui se moquent des frontières. (Marc Legras, "Chorus")
n A Somriures que mosseguen, de Pujadó, hi ha cançons perfectament rodones, estic per dir extraordinàries, com "L'atzar mou fitxa", en què l'autor sap trobar en el fet quotidià el lirisme i la força poètica suficients per a transcendir la seva mateixa feina. Si hagués de triar, jo em decantaria per "Olors", un veritable prodigi de sensibilitat i de percepció poètica. (Josep Albanell)
n L'obsessió pel pas del temps, una certa bonhomia, una laïcitat explícita, un escepticisme que malda per no fer-se militant, l'afirmació de la vida com a primer valor... Pujadó és un home honest, que no enganya, que pateix i gaudeix com qualsevol altre ésser humà i que amb les paraules de la tribu fetes seves construeix unes cançons que resisteixen la lectura i que ratllen molt alt dins del panorama poètic que coneixem. (Raimon)
n El millor de la nit va ser quan Georges Moustaki va presentar el seu gran amic Miquel Pujadó. Pujadó va cantar un tema made in Moustaki amb solvència i amb un to de veu molt més agressiu que el del cantant francès. Va ser un moment irrepetible. (Maria Palau. El 9 Punt)
 
 
 

Pàgina de presentació MAG POESIA