Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Després d'aquestes paraules,
molta gent s'esverarà.
D'altra potser no s'esvere,
d'altra no em coneixerà.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

I qui no hi estigui d'acord
no li done la raó,
perquè és tan necessària
com per la terra la saó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Fixeu-vos que no la cante
a crit sec ni amb passió,
la pronuncie amb respecte,
amb tendresa i devoció.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No us penseu que vol dir guerres,
ni destroces, ni rancors.
Vol dir coses estimades:
llibertat, justícia i raó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No és pas aquest crit de pobres
que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just,
almenys per als nostres fills.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Encara que jo i d'altres
la cridem amb impaciència, 
ella vindrà el dia just,
quan maduri la consciència.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Tots volem que vingue a bones, 
sense sang, amb comprensió,
i si els burgesos no ho volen,
llavors serà per collons.
Oh, sí.
Si em permeteu com si no,
Visca la revolució!
 
 

La fera ferotge

Per ordre de l'Alcalde, 
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del Parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
comprin força aliments,
i no surtin de casa
fins que torni el "bon temps".
Tot el que tingue cotxe
que foti el camp corrents,
i se'n vagi a la platja,
a la torre o als hotels.
L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders, 
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El qui això no acompleixi,
que no es queixe després
si per culpa de la fera
ell passa algun turment.

Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret,
em vaig trobar aquell dia
la fera pel carrer.
Tremolant i mig mort,
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut,
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'm menjaré.
I doncs per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen empaitar.
La fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot, i me l'estoven,
i emprenyats per la feina
a la gàbia me la tornen.

Per ordre de l'Alcalde,
es fa saber a tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.
I gràcies a la força,
no ha passat res de nou;
tot és normal i "maco",
i el poble resta en pau. 
 
 

Homenatge a Teresa

Com un record d'infantesa
sempre recordaré 
a la Teresa,
ballant el vals. 

Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguien
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem
i que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més bonica
i preciosa.

Sense pecats.
Ens ensenyava a ballar,
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més en sabia.

Amb una floreta al cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda
dels infants.

Ara de gran comprenc
tot el que per TU sent
i et llance un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré, Teresa,
ballant el vals.
 
 

L'escola de "Ribera" [fragment]

Els Mestres,
el Crist,
i el capellà.
Els pupitres.
Els companys.
El llibre.
La merda.
La infància,
la fe, 
i la tendresa.
La por.
EL TEMPS
i l'estima.
Tot perdut
per sempre.

El resultat 
era un.
La jugada era
perfecta.
 
 

A la sortida del sol

A la sortida del sol,
t'esperaré.
Allà on tu saps que t'espere,
a lo darrer.
I amb un farcell a l'esquena
de cadascú,
marxarem amb el que és nostre,
tot al damunt.
Potser triguem més o menys,
això no escau.
L'important és aconseguir-ho
fent enrenou.
Un cop tot aconseguit,
no pararem,
doncs convé millorar coses
o ens morirem.
Allà on tu i jo serem
com tants i tants,
un país només d'humans,
no hi ha gegants,
allí arribarem de nit
i sense llit.
Però tu no t'amoïnes,
recorda't bé;
doncs l'endemà...
A la sortida del sol
t'esperaré.
 
 

El diluvi

En Joan s'ha suïcidat!
No s'inquiete, senyora,
això ja sol passar.
Han robat al meu Banc!
No s'inquiete, senyora,
això ja sol passar.
Una bomba al carrer!
No s'inquiete, senyora,
això ja sol passar.
El meu fill és un bandarra!
No s'inquiete, senyora,
això ja sol passar.
El món s'està tornant boig!
No s'inquiete, senyora,
això ja sol passar.
Passa això i més, 
i més i més.
I encara passa poc.
No es pot seguir igual
des que neixes fins que mors.
I un es cansa, senyora,
de menjar sempre el mateix.
I de comprar el diari,
i de dormir al mateix llit.
I un se sent humiliat
quan, afaitant-se la barba,
li conten contes de nen.
I tot acaba llavors,
amb això que em conta ara:
suïcidis, atracs i bombes,
bogeries i...
i més, senyora, i més.
Vostè d'això no en sap res.
No és jove i té molts diners.
 
 

Perquè vull

Plovia aquell dia. Perquè vull. Perquè tinc ganes que plogués.
Sortia ella de casa. Perquè vull. Perquè tinc ganes que sortís.
Tenia jo un paraigües. Perquè vull. Perquè tinc ganes de tenir.
Li vaig dir de tapar-la. Perquè vull. Perquè tinc ganes d'ajudar.
Va dir-me encantada! Perquè vull. Perquè tinc ganes d'encantar.
Va arrapar-se a mi. Perquè vull. Perquè tinc ganes d'estimar.
Va viure un món preciós. Perquè vull. Perquè tinc ganes de viure.
Després vàrem parlar. Perquè vull.  Perquè tinc ganes de parlar.
Vam volar pel món. Perquè vull. Perquè tinc ganes de volar.
Vam sentir un món nou. Perquè vull. Perquè no m'agrada aquest.
Vam veure que és millor. Perquè vull. Perquè jo sé que és millor.
Vam menjar el més bo. Perquè vull. Perquè sé que es pot menjar.
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull. Perquè estic tip de la contrària.
Tot era meravella. Perquè vull. Perquè estic fart de fàstics.
Tot era de tothom. Perquè vull. Perquè tot és de tots.
I acabe la cançó. Perquè vull. Tot comença en un mateix.
 
 

Sí senyor

Si senyor.
Que sí senyor.
Sí senyor.
Té la raó senyor.
Sí senyor.
Digui'm senyor.
Ben cert senyor.
Tot un senyor.
Sí senyor.
Vostè és senyor.
Quin senyor!
Mane'm senyor.
Ja ho sap senyor.
A disposar senyor.
Sí senyor.
Re-sí senyor.
Recontra-sí senyor.
No es preocupe el senyor.
Vostè és un senyor.
No em fa mal el senyor.
Endavant senyor!
Visca el senyor.
Vostè és l'amo senyor.
 A les ordres, senyor.
Sí senyor.
Està content el senyor?
Puc marxar ja senyor?
Gràcies senyor!
Gràcies senyor!
Gràcies senyor!
 
 

El Tio Sam

El Tio Sam, se'n va a Muro,
Tio Sam.
De Muro que em portaràs Tio Sam?
Una orelleta grogueta.
Per anar-se acostumant
al Vietnam.
Quant  més orelles portes
Tio Sam,
el premi serà més gran
Tio Sam.
Si l'orella és petiteta
Tio Sam,
vol dir que no creixerà
Tio Sam.
Tio Sam, Tio Sam,
Tio Sang!
 
 

Visc el que veig

Senzillament, la veig,
quan la puc veure.
Senzillament parlem,
si ella en té ganes.
Senzillament pugem
al pis de tant en tant.
Senzillament fem l'amor,
donant-se el millor.
Senzillament diem
que ens estimem.
Senzillament després,
haig de veure com marxa.
Senzillament em quede
molt sol com cada nit.
Senzillament demà
em diu que va amb un altre.
Senzillament passege
tot sol per Barcelona.
Senzillament un dia
que al millor no pense.
Senzillament la veig
i passa el de sempre.
Senzillament la veig
i pot ser que no passa.
Senzillament la veig, 
i això algun cop és prou.
I tot entre ella i jo
passa senzillament.
Senzillament tinc ràbia
de no veure-la sempre.
Senzillament voldria
ser el seu preferit.
Senzillament l'estime
com jo mai he estimat.
Senzillament em menge
els llençols d'enyorança.
Senzillament un dia
potser s'acabarà.
Senzillament no sé,
després què passarà.
 
 

Garrotada en swing

Justa la fusta.
Justa la fusta.
Justa la fusta.
Just el garrot.

Garrot, garrot,
garrot, garrot.

Garrot,
de dalt amplot,
de baix amplet,
de cop ben fort.

Garrot,
seràs l'esport
del futuret,
del futurot.

Garrot
faràs el sot,
faràs molts sets,
faràs la sort.

La sort
del qui viu mort
del treballet
amb mala sort.

Garrotada. Cantarem.
La vida és deliciosa.
Garrotada. Cantarem.
La vida és carinyosa.
Garrotada. Cantarem.
La vida és tan preciosa.
Garrotada. Cantarem.
Que ens fa la mà nerviosa.
I el nervi ens portarà
al lloc que ens pertoca.

Justa la justa.
justícia justa.
Justa la fusta
que ens justifica
pica, pica, pica,
mai no et canses de picar.
 
 

Els dimonis

A l'escola vaig aprendre
a mai no fer pactes
amb ni un dimoni.
Són una raça dolenta
que prometen molt
i mai no solten res.
Són lladres!
Saben que tenen poder
i amb ell el fer i desfer
els resulta molt fàcil.
Volen convèncer el món
que el seu regne és millor
i així poder tenir
més forces.
   El dimoni és molt ric,
i us tractarà d'amic.
Això és un vici antic.
Per a ells treure profit.
   S'apareixen en mil formes
gasten mil paraules
per veure si et guanyen.
Ens prometen millor vida,
plaer sense mida,
llibertat... Pansida!
Punyetes!
Diuen que volen salvar-nos,
per així apartar-nos
del recte camí.
I aquells que els fan cas
per quatre sous de res
s'embruten bé les mans.
Indignes!
   El dimoni és molt ric,
i us tractarà d'amic.
Això és un vici antic.
Per a ells treure profit.
   De dimonis és ple el món 
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res enraonant
ni tampoc esperant,
mai res no et donaran:
En saben.
Arma't amb un bon garrot
una espasa o un roc
o allò primer que trobes.
I per l'ànima salvar
quan et vulguen parlar,
no et facis esperar:
Trompada.
Els dimonis que us dic
no són pas vells ni antics.
Ric, ric, ric, ric.
No vull dir noms...
No. No diré noms.
 
 

Va com va

A tu t'emprenya molt, que jo et tingui mania.
Va com va.
A mi m'emprenya molt, que tu vagis fent cria.
Va com va.
A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit: Tu calla.
Va com va.
A tu t'han dibuixat i jo trenque la ploma.
Va com va.
A mi m'han fet ple d'odi, a tu t'han fet de goma.
Va com va.
A tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida.
Va com va.
A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida.
Va com va.
Si jo no en tinc per mi, si tu no en tens mai prou.
Va com va.
I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou.
Va com va.
Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem. 
 
 

A la vida [fragment]

Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que SÍ.
El cervell diu que SÍ.
I tot en mi és un SÍ.
Que mai no acabarà.
Canto la vida-SÍ.
 
 

Diccionari de butxaca

Ases! 
Porcs! 
Vaques!
I gossos! 
Serps! 
Sangoneres!
I llops!
Són animals
de la terra. 
Són animals
del Senyor.
Duros!
Bancs!
Finances!
Or!
Negocis!
Bosses!
I milions!
Són paraules
de la terra.
Són paraules
de senyor.
Mort!
Bondat!
Fe!
Caritat!
Submissió! 
Pecat!
Infern!
¿Són paraules
que en la terra
ens va deixar
el Senyor?
Ases!
Porcs!
Vaques!
I gossos!
Serps!
Sangoneres!
I llops!
 
 

Encara nois, encara

No riguis massa de pressa,
que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada,
que ens pot ploure altra vegada.
Aquell que anava d'ocre, ara va de groc.
Canvia poc.
Aquella papallona, ara borinot.
No surt del pot.
Aquell que tant resava, ara va per sant.
Patim, patam.
Aquell obrer del plom, ara plom i goma.
De broma a broma.
Aquell que dreta i dret, ara dret i dreta.
Turet, tureta.
Aquell que aconsellava, ara ja fot crits.
Estats Units.
Aquell de la mà dura, ara "dura-cràcia".
Vés quina gràcia.
Aquell de tisoreta, ara punyalet.
És més finet.
Aquell del no diàleg, ara parla amb tots.
El joc del bord.
Aquells dels "hem guanyat", ara no han perdut.
L'arròs eixut.
Aquells volen ser ells, ara, abans, després.
Au! I corre. Vés!
Ah!
I aquell que no vivia, ara encara menys.
I els "borlis" plens.

No riguis massa de pressa,
que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada,
que ens pot ploure altra vegada.

                   (1976)
 
 

Als nous amos

De deu, de vint, de cent anys,
ens ve la història.
I no arriba el moment
de tastar glòria.
La glòria del després
no m'és problema.
Ara per ara, què?
Res!, passar pena.
I no en volem passar,
me cague en dena!
Promeses i "discursos" 
pa d'anys i anys.
No donen solucions.
És comprovat.
Paciència en el progrés.
Res! Realitats!
No som pas de cartró.
Ni fills de Déu.
Som persones, entesos?
Que quede clar!
Comprenc el vostre oblit.
Feu la viu viu.
Esperem la resposta.
Doncs, sigueu breus!
Començaré a escoltar-vos
quan, de veritat,
no tinga l'home reixa
ni caritat.
Ara per ara, cante.
I cantaré.
I tants cops m'enamore
em casaré!

               (1976)
 
 

Voleu guerra?

Un estómac cada volta més prim
més encongit i delicat, etc.
Unes despeses necessàries pel cap
cada colp més: aspirines, calmants.
Un cor més malaltís. Més cansat,
quotidianes angoixes i patirs
per notícies, per morts, per tot.

Va bé senyors? Va bé?

Una pell inclement marcada al viu
dura i aspra. Una pell cicatriu.
Uns ossos plens de reuma. Encarcarats.
Una sang canviada a poc a poc
ara ja no és sang bona. Mala sang!
Uns ulls cansats de veure fàstics, 
bestieses. Imatges terrorífiques.
Unes orelles sordes de sentir
mentides. Paraules i sorolls.

Va bé senyors? Va bé?

Una boca  mandrosa. Cansada.
Amiga de les mans: tapa't la boca!
Un cervell desfet. Turmentat.
Uns pulmons a mig gas. Destrossats.
Una remor companya cada instant.
Terrible, que m'empeny al combat.
El darrer, el més fort, dia a dia.
Un fetge com un  bou: demanant la topada.

I ara què senyors? Va bé? Va bé?

I una esperança que no em deixa mai:
Al capdavall morir-me content.

      (1978)
 
 

Autocrítica i crítica

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure’m, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell  començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Més tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!

     (1978)
 
 

Cançoneta juganera 3

Deu caps d'home deformes
penjats d'uns fils podrits,
em riuen i em conviden
a treure d'ells profit.
Visió que m'és pesada,
no la puc suportar.
I amb unes grans tisores
tots els fils vaig tallar.
Zzzzz! Coll fora!
Zzzzz! Cama fora!
Zzzzz! Braç fora!
Zzzzz! Cama fora!
Zzzzz! Braç fora!
Zzzzz! Panxa fora!
Zzzzz! Baixos fora!
Zzzzz! Pit partit!
Que divertit!
A tots els vaig matar!
La vida és això: Jugar!
 
 

Dos anònims

I
Al damunt de la tomba 
hi ha nat un taronger,
i a la branca més alta
hi canta l'esparver,
que diu en son llenguatge,
sempre de cara al vent;
Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!

II
Ja m'agafen i me'n lliguen
i em porten a la presó.
-Senyor batlle, senyor batlle,
per què em porta a la presó?
-A la presó no t'hi porto
ni per lladre ni traïdor,
sinó perquè vull que em diguis
d'on has tretes tantes flors.
-Senyor batlle, les he tretes
de les penes del meu cor.
 
 

Cues d'estels

Cues d'estels
que baixen fent uns tels
que creixen com els pèls
que naixen com arrels
del nostre cos.
Així com flors.

Cues d'estels.
S'ajunten els espais.
 
 

Tot esperant Ulisses

     Ones que vénen.
Mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riures que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!
     Verd el cel i fresc l'estiu.
jove el gran i cec l'altiu.
Una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!
     Un ocell baixa l'amor.
Mils d'amors senten l'enyor.
Un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!
     Ones que vénen.
Mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riures que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!
     Plou de baix i ens mulla el cap.
Juga i guanya qui menys sap.
El cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!
     La raó és un moble vell.
Manar vol dir: Un martell!
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!
     Ones que vénen.
Mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riures que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!
     Cinc i cinc, mai no en fan deu.
Una església et marca un preu.
Un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!
     Plora, plora, no hi ha draps!
Beu i canta i trenca els plats!
L'estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!
     Ones que vénen.
Mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riures que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!
     Què més puc cantar-vos ja?,
si la festa no té pa!
El meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!
     La tristesa guanya el cant.
L'esperança és un infant.
Llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!
     Ones que vénen.
Mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riures que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!
 
 

Culminació

     Em preocupa el meu cul, 
senyores i senyors..
I us en demane excuses.
Però m'és molt penós.
     Em preocupa el meu cul.
D'un temps ençà és negat.
Se m'ha tornat gandul.
Se'n diu alliberat.
     Certa roba li cou.
Se'm riu dels calçotets.
Demana un vàter nou.
Ha dit adéu als pets.
     Ell em fa anar d'esquena,
i em fa ajupir el cap.
I arreu em fa l'esmena
que jo sóc un cagat.
     Certs papers no els admet,
i més, si són de lletres.
I somnia en secret
honors i grans festetes.
     Em preocupa el meu cul.
em vol traure la feina.
La meua vida escull.
Em trau de la mà l'eina.
     En els moments precisos,
concrets, que no puc dir,
em fa cantar concisos
passatges, sens respir,
de cançons i poemes
que més val no esmentar,
mentre va filant trenes
que després van a mar.
     Es plau en reunions
en les que parlen culs,
que imposen condicions 
tibats i plens d'orgull.
     Em tuteja i se'm riu
quan em parla del cap.
I al meu cervell li diu:
De defecar, en saps!
     I encara us diré més:
M'he de seure d'estómac,
dormir a l'inrevés
i aprendre el seu idioma.
     I és que el meu cul, a còpia,
de matar la CULTURA,
s'ha cregut ser la pròpia,
i sense cap mesura
diu que ell és la cultura.
     I com que la tragèdia
demostra que CULTURA
amb prou feines és CUL:
em preocupa el meu cul. 
 
 

Tragèdia a dia

Destrossava el seu cos, encara jove,
amb excés de tabac, alcohol i amor.
A més del gran desgast que mai no compta,
car treballar és cosa natural.

La dona, en un racó somiquejava
mirant un terç de la televisió,
i recordant mil coses, o bé una.
Ja tant se val explicar el detall.

La xica gran repassa una revista
plena d'amor, merdosa de color.
I amb cautela es passa per la sina
desodorant contra l'olor d'orina.

El xiquet trenca, inventa, plora, riu.
S'emporta sempre el gran premi dels crits.
Ell és així, i no té cap por de ser-ho.
És com si fos l'aprenent del futur.

La més petita, dorm. Ara no plora.
I la família espera el seu crit.
Tothom somnia que comença a parlar.
Un cert sadisme amb desig de sumar.

quan sume, cinc, destrossant-se la vida.
Encara joves. Si més no, joves-grans.
La Terra bé, donant voltes i tombs.
El Sol més pobre. La lluna fent l'ullet.

El gos lladrant. Lladra intel.ligentment.
I el gat miolant. Miola mil veritats.
La porta fa un colp del vent de llebeig.
La llum corre tant, que ella sola espera.
Cinc a dins de casa, sense llum ni llamp.
Ell, cerca la dona, i junts, els petits.
Un colp tots fent pinya, o prèssec, o flam,
es foten a riure. Cau el teló, Uns crits. 
 
 

Baralla de la vida i jo

Plourà demà, amor meu? No ho saps, veritat? No! Pobreta! 
I el sol, saps si en farà de sol demà, amor meu? Ai no! Tampoc! 
Saps si els sàtrapes ens pegaran altra volta, amor meu? 
Saps si ens tornaran a encendre en noves lleis? Tampoc? Pobra! 
I els Supermans, saps si ens vindran a veure, amor meu? Saps? 
Saps si ens portaran més vida plàstica i armes? Ai! 
Vindran escaladors amb les escales i amb el sopar de duro? 
I de les ninfes toves, que me'n dius? Amor meu, vindran? Sí?... 
Quina por, quina por vida meua! tu saps, digue'm, tu saps?... 
Saps si demà ens torraran el cap amb creus cosmiculars? 
Potser saps més que jo, i em dius coses amargues de centrals 
obreres, nuclears, bancàries, mercenàries i pairals... 
Amor meu, amor meu... i digue'm encara: Saps què és demà? 
Digue'm qualsevol cosa, digue'm qualsevol res. Digue'm... Ei! 
Digue'm! Que em mor amor! Que ja no m'entra l'aire i m'ofegue... 
Que no vull. Que ja no tinc vida! Què en faig jo de la mort? 
¿Què faig jo, amor, amb tota la bèstia que em pega i que em besa, 
que em riu i m'escup, que la tinc a sobre de dia i de nit, 
que enganya els amics, i em treu de la casa travessant parets, 
i em crema aquests llavis amb la seva llengua? Què en faig amor meu? 

No ho saps, vida meua! No ho saps escaleta que em porta a la fi! 

Demà, amor, tindrem pluja i sol, i grans sàtrapes. 
Supermans i plàstics, armes i lladregots d'escales llargues. 
Tot aquest regalim que ens envolta i vesteix de marró verdós. 
Discursos, discursos des d'edificis grandiosos i antics; 
antigues catedrals, i palaus i balconades fortes 
de pedra i anys. De poder. Discursos, discursos de crits. 
Amb capseta màgica. Amb color o sense. O amb tot. 
Amb lletra impresa. O galena amb piles i pals. 
Tindrem amor, més encara que ara. Molt més. Més de més. 
I el vestit marró i verdós, serà un bon abric, ja, a la fi! 
Una cuirassa flonja penetrada ja al cos. El nostre. 
I ja no serem un cos humà. Serem matèria marró i verda. 
Ja no tindrem necessitats higièniques, amor meu. 
Tindrem, vida, el just paper que ens ha tocat a casa teua. 
Sense vergonyes serem. Ni embussos ni somnis embastardits!
Serem res de res. El que som: un antic renec de cony! 
I saps amor meu, escaleta de la meua fi, joieta merdosa?... 
Saps una cosa, nineta dels meus ulls? Bèstia odiosa! 
T'estime tant que em quede a fer-te companyia. Puta! 
I per negar els teus vassals mentre em quede un bri d'alè! 
 
 
 

"Ovidi desconegut"
(Dins Cadenas, Núria. L'Ovidi. València, Eliseu Climent, 2002)
 

PRESERVATIU

Si algun colp et pregunten qui ets,
digues que ets Déu.
No t'emprenyaran més.
Si et pregunten què fas,
els dius que fas hores.
Et deixaran.
Si volen saber on vas, 
els dius que "a la merda".
Mai més no et diran res.
I tu no hauràs emprat 
cap mentida ni pedaç
per a deslliurar-te d'ells. 
 

ALS BONS AMICS CUCA I TOTI PER PETENERES

Passa i sona i ressona,
el temps té un so especial,
que quan passa, desentona,
i t'emprenya i et fa mal.
El temps té un so especial
que t'emprenya i et fa mal.

Passa el temps, passen les coses,
i passa el trist passat,
i no arriba el temps novell.
Mentre tant vaig fent-me vell.
Mentre tant vaig fent-me vell.
I no arriba el temps novell.

Però si em faig vell no importa.
M'importa una veritat.
I la busque amb pic i pala
com a un tresor amagat.
Picaré fins al comiat!
Picaré fins al comiat!
Sóc al món. S'ha de notar.
I un cop s'acabe la rifa
que la vida m'ha donat,
si és possible sota terra
faré crits de llibertat.
Entre cucs i terra i fusta
faré crits de llibertat.
La mort no m'esborrarà!
 

QUÈ ET SEMBLA, TOTI?

Què et sembla si sortint del bar simpàtic
ens llançàrem de cap, cap a les Rambles,
i ens deixàrem pel seu riu
com gossos amansits i sense puces.
Si ens confonem, i ens confortem amb tot
fins al límit del mar, i ens tornem peixos?
No per donar peixet,
tot el contrari:
per renunciar a ser
uns peixopalos,
amb cartes que no lliguen
i sense roses.
De peix no ho hem provat. Sempre fent d'homes...
Seríem peix de passa, poques conyes!
O peix músic. Seríem. No estaríem.
Li podríem cantar al rei Neptú,
i festejar a més d'una sirena.
I transmutar. Sense dir-ho a ningú.
Tu deixes el bastó
i jo l'espasa,
i anem "d'oros i copes"
amb reis i asos
i dos cavalls per córrer 
si el joc no és net. 
 
 
 
 
 
 

inici

portada ovidi montllor

Pàgina de presentació MAG POESIA