Portada |
miquel martí i pol Poemes
PORTO LA TARDA RECOLZADA AL BRAÇ COLLARETS DE LLUM
quan la tarda fina; si el rostoll s'adorm tot és de joguina Un estel petit --On serà l'amor? I l'amor ocult Collarets de llum Prou l'estel petit Se'n reiuran els camps Se'n riuran els grills I ell, entaforat Collarets de llum PARAULES AL VENT PARLO DEL CRIT UNÀNIME
deslluïts prejudicis. "Antigament...!, objecten, i jo sóc vell de segles. Per quins rials polsosos Companys, alliberem les barques Hi ha grans rius que ens esperen. QUINZE POEMES XI
Estúpids germans pels jardins i les cuines fumoses, i pels carrers, íntims com una cambra, lamenten en veu alta el meu traspàs. Qui plora la meva mort? Ningú no m'estima, però.
Qui plora la meva mort? Hi havia cinc arbres al meu jardí;
Qui plora la meva mort? SI ESBRINEU D'UN SOL GEST SI PARLO DELS TEUS ULLS
cadiretes de boga i un ponent de coloms. Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca. Si parlo dels teus llavis em fan ressò
Si parlo dels teus cabells em fan ressò
Si parlo de les teves mans em fan ressò
Si parlo del teu cos,
tan insegura com un ocell de niu a les mans d'un infant, la meva veu a les vostres mans. Insisitiu a voler posseir la bellesa Puc predicar-vos amb les vostres mateixes paraules:
Llavors recobrareu el tacte de les coses lleus
de la quietud de l'aigua i el teu cos lleuger, lleuger com una cançó poruga. Arran de llavi el desig I aquí el poema es fa carn,
i de braços estesos en un gest horrible. No hi ha carrers ni soroll, Ben rumiat no goso preguntar-me He esbrinat que puc viure D'aquí a odiar-vos hi ha un sol pas, que diuen. EL POBLE ROMANÇO
trontollaran les cases, les dones del raval ho contarn al batlle, vindran guàrdies cicils empunyant simitarres, dis frares del Remei i el sometent amb arma. Convictes de mant crim ens penjaran a plaá, quan ja siguem penjats repicaran campanes, acudirà la gent, proclamaran l'alarma i el batlle, modestet, dirà quatre paraules. Serà un dia revolt amb molta tramuntana, com brandarem, amor, tota la santa tarda! Per veure'ns vindrà gent de tota la comarca, algú dirà: és molt trist, i et mirarà les cames. Entorn del cadafal nenes uniformades recaptaran diners per les missions de l'Àsia. En ser que sigui fosc tornarem cap a casa, gats adúlters viuran la nit a les teulades, ens farà mal el coll, tindrem les mans ben balbes, els ulls inflats pel vent i un trmolor a les cames. Sinistres vigilants armats amb forca i dalla percaçaran arreu parelles amagades. Abans no es faci clar fugirem cap a França pels vells camins del bosc disfressats de captaires. Quan ja siguem ben lluny en qualsevol obaga, cremarem els vestits i esborrarem el rastre. Llavors, lliures i sols, sense dir cap paraula ens besarem de nou amb una força estranya.
gent de tres menes: els qui creien, els qui nok creien i els qui tant se'ls en fotia. D'aquests darrers, però, n'hi havia pocs. Al meu poble hi havia, sobretot, gent de dues menes: els qui creien i els qui no creien. I encara val a dir que aquests darrers no eren pas molts. Els altres, establerts en llurs castes, concertaven negocis, feien tecs, casaven noies, fornicaven (discrets), s'estossinaven, doinaven culte a Déu i altres foteses quie nok recordo bé, amb molta cura de preservar la llei de l'escomesa dels descreguts i els cínics, per poder-la transmetre intacta als fills i així donar-los ocasió de concertar negocis, fer tecs, estossinar-se, casar noies, fornicar, adorar Déu i altres foteses en un clima de pau i de respecte. Al meu poble, a l'estiu, el sol colrava la pell, i feia una tardor benigna, i l'hivern era fred. Parlo de coses que fa segles que duren i que encara duraran molt de temps i de persones que hom considera astutes i correctes. Aquell temps era així. Cròniques canten. LA FÀBRICA L'ELIONOR
catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: "sí, senyor" i "bones tardes". La gent se l'estimava, l?Elionor, tan tendra, i ella cantava mentre feia córrer l'escombra. Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l'opaca grisor de les finestres, i al cap de poc l'Elionor no hauria pas sabut dir d'on li venien les ganes de plorar ni aquella irreprimible sensació de solitud. Les dones deien que el que li passava era que es feia gran i que aquells mals es curaven casant-se i tenint criatures. L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia predicció de les dones, va créixer, es va casar i va tenir fills. El gran, que era una noia, feia tot just tres hores que havia complert els catorze anys quan va posar-se a treballar. Encara duia trenes i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".
VINT-I-SET POEMES EN TRES TEMPS
em fa sentir aquesta gent que treballa només per assolir un futur sòlid i estable i que envelleix, neguitejada i recelosa, davant la persistent maldat dels homes. Aquesta gent loquaç i adelerada que, sense esforç aparent, separa el bé del mal i amb un índex feixuc i reptador aplica càstigs i anatemes. Aquesta gent tenaç, que fa negocis, i que els defensa amb urc i, a poc a poc, esdevé lletja i agressiva i trista. Ai, quin pes tan feixuc, quin mal gust a la boca. * No demano gran cosa: O bé, si sembla massa: O bé, si sembla massa: O bé, si sembla massa... LLIBRE SENSE TÍTOL
i llevaria fruits d'una rara dolcesa, seria fidel als camins que et solquen la pell i als rius secrets que et travessen l'entranya. Si fossis mar manllevaria el vent per desvetllar-te remotíssims ecos. Si fossis pluja et rebria tot nu. Si fossis bosc estimari l'ombra. Només et tinc a tu. Covardament Ara és l'hora vermella delsguerrers.
LA PELL DEL VIOLÍ UN DIA QUALSEVOL
i em faré un clot profund perquè la mort m'arreplegui dempeus, reptador, temerari. Suportaré tossudament la pluja i arrelaré en el fang de mi mateix. Quiti de mots, em bastarà l'alè per afirmar una presència d'estricte vegetal. L'ossada que em sustenta s'endurirà fins a esdevenir roca i clamaré, amb els ulls esbatanats, contra els temps venidors i llur insaciable corruptela. Alliberat de tota turpitud, sense seguici d'ombra, no giraré mai més el cap per mirar enrera. LIBRE DELS SIS SENTITS I De ponent, ni vent ni gent.
però no somiquem, plorem a voltes amb els ulls i els punys per treure forces del pou profund de la sang i el neguit. Parlo de mi i de tots, i del meu temps i d'altres temps esclaus de la mateixa mesura de silencis i d'oblit. Parlo d'uns ulls que escruten l'horitzó perquè una nit s'hi ha d'ofegar l,a lluna, i d'uns sorrals que cada dia el mar neteja de remors i de petjades. S'esbalça a dolls inútilment la llum pels farallons ben recoberts d'escuma. Ningú no es renta els ulls a ple torrent, com anys abans, ni amb boira matinera. Ja no cremem margeres ni enceenm teies d'ajut a cada cantonada. Muden els temps, però no muda el vent ni les proclames ni els miralls, i esclaten bombolles de sabó davant els ulls d'aquells que encara esperen el prodigi. Vew de ponenty com sempre, i és fal.laç, aquest mal vent, i encomana eixorquia. Parlo per mi i per tots, i escric a crits
QUADERN DE VACANCES
Salveu-me la mirada, que no es perdi. Tota altra cosa em doldrà menys, potser perquè dels ulls me'n ve la poca vida que encara em resta i és pels ulls que visc adossat a un gran mur que s'enderroca. Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé, i puc sentir i tocar i escriure i créixer fins a l'altura màgica del gest, ara que el gest se'm menja mitja vida i en cada mot vull que s'hi senti el pes d'aquest cos feixuguíssim que nok em serva. Pels ulls em reconec i em palpo tot i vaig i vinc per dins l'arquitectura de mi mateix, en un esforç tenaç de percaçar la vida i exhaurir-la. Pels ulls puc sortir enfora i beure llum i engolir món i estimar les donzelles, desfermar el vent i aquietar la mar, colrar-me amb sol i amarar-me de pluja. Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res. Viuré, bo i mort, només en la mirada.
que la mirada de complicitat d'una veïna que prenia el sol ben nua i va somriure complaguda quan va adonar-se que la contemplava, i aquell instant fugaç, irrepetible, de quietud total, que el món restà desert de si mateix i era un cristall transparent i compacte altra vegada. Tota altra cosa no serà l'estiu, aquest estiu, vull dir, i si algú em parla d'aquelles mil foteses inefables que componen els dies i les nits, diré tranquil.lament: No me'n recordo. CRÒNICA DE DEMÀ CRISTALLS
Per qualsevol escletxa de la nit penetrarem dins l'alvèol secret, clos d'horitzons sense límits ni formes. Ara pots despullar-te sense por i amoixar-te les sines. Mentrestant jo faré foc en un racó de platja per si tens fred després de fer l'amor. No et parlo de retorns, ho saps prou bé, sinó d'allò que cap dins una volva d'aquest silenci enaiguat de desigs. Quan els pollancs proclamaran l'aurora tindrem la pell xopa de sal i sol i al fons dels ulls un llac d'aigües quietes. ESTIMADA MARTA VI
que em serva erecte i m'empeny cap a tu muda la sorra en sang i estampa noms a totes les parets. Indiferent a la crida del temps, deturo el temps en el teu cos i et beso els llavis molls i els pits i el sexe, moll també i suau. A trenc de somnis pel crestall dels mots i en silenci dens d'uns besos folls i alhora astuts, conjurem els perills i les temences. Glops de boira i mar fan d'horitzons que vulnerem, i tot és el teu ventre lleu i els teus malucs durçissims i tan dòcils. Marta, el goig abriva la creixença del desig. No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls ni cap vent tan subtil com els teus dits. L'HOSTE INSÒLIT
--sóc feble al capdavall, ho saps com jo-- no em deixis desistir. Recorda'm els projectes no acomplerts, Només tu pots parlar-me'n sense por
LES CLARES PARAULES EL REFUGI Un gest, has dit, rebla tota una vida.
L'ÀMBIT DE TOTS ELS ÀMBITS 5
podem crear des d'aquests límits d'ara l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin, l'espai de vent on tota veu ressoni? Públicament ens compromet la vida, públicament i amb tota llei d'indicis. Serem allò que vulguem ser. Debades
Vet ací com podem guanyar el combat que de fa tant de temps lliurem, intrèpids. En clau de temps i potser en solitud, acumulant en cadascú la força de tots plegats i projectant-la enfora. Solc rera solc pel mar de cada dia,
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn acumula la pluja, i els afanys esborren privilegis. Lentament emergim del gran pou, heures amunt, i nok pas a recer de cap malastre. Convertirem el vell dolor en amor + Terra --no somnis-- * Mots i silencis, * Ara, sol.lícits, * A cau d'orella PER PRESERVAR LA VEU
més lentament que els altres. Són fugacíssims aquells que em véns a veure; els altres mai no acaben.
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua. Tot és misteri i claredat extrema. Torna Nadal i torna la pregunta. ¿Proclamarem la pau amb les paraules
Però seria injust culpar-los a ells d'aquesta lassitud melangiosa que d'uns dies ençà s'ha apoderat de mi. Tampoc el vent, que bufa amb desmesura, no n'és culpable, ni l'excés de claror que m'obliga a servar les parpelles mig closes. Certament seria còmode i fàcil --i alhora injust-- atribuir el que em passa a qualsevol d'aquestes causes; sé de molta gent que ho fa. Però jo no vull caure en el parany d'instal.lar-me en l'enyor com en una casa buida dins la qual només se sent el ressò dels propis passos. ANDORRA UN SONET PER A TU
tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar
Un sonet per a tu, només això,
Un sonet per a tu que m'ha permès
LLIBRE D'ABSÈNCIES CALLADAMENT
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles els pollancs que miràvem en silenci des del portal de casa. Tantes coses se m'han perdut amb tu que em resta a penes l'espai de mi mateix per recordar-te. Però la vida, poderosa, esclata TEMPS D'INTERLUNI
i també es diu amb silenci. Potser cap gest no és tan clar i tan transparent com tu pensaves, i ara sents l'ofec de tants gestos sobrers. Poser el costum t'ha convertit en aquest personatge hieràtic i solemne que malviu entre la por terrible a veure's nu i el terrible desig de despullar-se. LLIBRE DE LES SOLITUDS QUASI FAULA
i la gent de la vall, rejovenida, cantava tot tornant a casa seva i guarnia finestres i balcons amb les flors acabades de collir. L'aire era net i la passió hi creixia amb un provocatiu entusiasme. Algú, però, va dir que la bonança durava massa i els afebliria: i de seguida el recel i l'enveja van aflorar en el gest i en les mirades. Va durar poc, és clar, la primavera, i ara, passats els anys, ningú no en parla. M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la.
de l'escenari, que s'intercanviïn regularment amb els de l'altra banda, és a dir, amb els que seuen a l'esquerra. Quan es trobin al mig, es poden dir tot el que els passi pel cap, des d'insults a paraules amables, circumspectes, poden adoptar un aire displicent, o bé irritat, o de perdonavides, i fins i tot poden iniciar un simulacre de baralla física que el públic sempre sol aplaudir amb ganes. Un cop ben asseguts a les poltrones que reprenguin la representació, però tenint en compte que els papers són canviats i cal posar més èmfasi per tal de fer versemblant l'espectacle. Comptaré fins a tres. --I jo? --Un moment. Vós... què? Vós a aplaudir i encara gràcies. ALTRES POEMES i CANÇONS NOTICE
a la mateixa hora que el senyor Neil Armstrong, astronauta nor-americà, posava els peus per primera vegada damunt la superfície de la lluna, la meva dona i jo, en pijmama, matàvem a cops d'escombra un ratolí que se'ns havia entaforat a la cambra a primera hora del vespre i que fins aleshores no havíem aconseguit de localitzar. LES QUATRE BANDERES
tres les vaig perdre en combat; la bandera que fa quatre l'he desada en un calaix. No la'n trauré fins que bugi ben fort el vent de llevant i s'endugui aquest mal aire que ens toca de respirar. Tenia quatre banderes, tres les vaig kperdre en combat. Tenia un jardí amb tres arbres, De dos amors que tenia, Rinc una llengua tan viva Amors, arbres i banderes
per menjar bon pa amb tomàquet amb un raig d'oli discret i un pols de sal si fa falta; pa de pagès si pot ser, que és més saborós que els altres, i tomàquet ben madur, però que no ho sigui massa. Déu ens dó un tall de pernil
Déu ens dó tot el que he dit
versió de miquel martí i pol de dos poemes de guillaume apollinaire UN POEMA MUSICAT
Perquè un gust nou, que encisa i que
perdura, Més poemes musicats: (Espiral d'embulls: No tot és desar
somnis) |
