Portada
.
Dades Biogràfiques
.
Llibres de poemes
.
Poema a Miquel
.
Paraules de Miquel
.
Fragments de poemes de Miquel
.
Poemes

Poemes per a l'escola

miquel martí i pol
Poemes
    mira'm els ulls que cap fosca no venç



PORTO LA TARDA RECOLZADA AL BRAÇ

COLLARETS DE LLUM

    Collarets de llum
    quan la tarda fina;
    si el rostoll s'adorm
    tot és de joguina

    Un estel petit
    obre l'ull i parla:
    --¿On serà l'amor
    que no puc trobar-la?

    --On serà l'amor?
    --fa la Lluna bruna.
    L'he cercat pertot,
    que n'estic dejuna.

    I l'amor ocult 
    entre satalies
    riu que riu content
    de ses traïdories.

    Collarets de llum
    quan la tarda fina;
    si el rostoll d'adorm
    tot és de joguina.

    Prou l'estel petit
    i la Lluna clara
    cercaran l'amor
    més i més encara.

    Se'n reiuran els camps
    i les ribes pures
    i els pollancs i el riu
    i el pla i les altures.

    Se'n riuran els grills
    i els ocells cantaires
    i el vent remoós
    i els follets rondaires.

    I ell, entaforat
    entre satalies,
    contarà a la nit
    noves traïdories.

    Collarets de llum
    quan la tarda fina;
    si el rostoll s'adorm
    tot és de joguina.


PARAULES AL VENT

PARLO DEL CRIT UNÀNIME

    Parlo del crit unànime de la sang i em retreuen
    deslluïts prejudicis.
    "Antigament...!, objecten,
    i jo sóc vell de segles.

    Per quins rials polsosos
    ordeneu les paraules?

    Companys, alliberem les barques
    de tanta corda inútil.

    Hi ha grans rius que ens esperen.


QUINZE POEMES

XI

    Qui plora la meva mort?
    Estúpids germans
    pels jardins i les cuines fumoses,
    i pels carrers, íntims com una cambra,
    lamenten en veu alta el meu traspàs.

    Qui plora la meva mort?
    Parents manefles
    s'han dispersat per les quatre províncies
    per fer saber la trista nova
    muntats en tristes bicicletes de lloguer.

    Ningú no m'estima, però. 
    Plorar és estúpidament fàcil
    i la gent ho considera edificant i pur.

    Qui plora la meva mort?

    Hi havia cinc arbres al meu jardí;
    ara tots cinc han tret florida,
    al.leluia!
    Ploreu per vosaltres, 
    odiosos germans
    que resteu esperant el vostre torn.
    La Dama és amable i sol.lícita
    i acull com una dona acull el nou amant.

    Qui plora la meva mort?
    Estúpids germans
    pintats i entercs com ninots de titellaire.
     


SI ESBRINEU D'UN SOL GEST

SI PARLO DELS TEUS ULLS

    Si parlo dels teus ulls em fan ressò
    cadiretes de boga i un ponent de coloms.
    Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

    Si parlo dels teus llavis em fan ressò
    profundíssimes coves i ritmes de peresa.
    Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

    Si parlo dels teus cabells em fan ressò
    platges desconegudes i quietuds d'església.
    Els teus cabells, com l'escuma del vent.

    Si parlo de les teves mans em fan ressò 
    melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
    Les teves mans, tan lleus com un sospir.

    Si parlo del teu cos,
    del teu cos que he estimat,
    només em fa ressò la meva veu, 
    i llavors tanco avarament els ulls
    i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
    que he seguit lentament a través del teu cos
    tan càlid com la llum, 
    tan dens com el silenci.

COM UN OCELL A LES MANS
    Com un ocell a les mans d'un infant,
    tan insegura
    com un ocell de niu a les mans d'un infant,
    la meva veu a les vostres mans.

    Insisitiu a voler posseir la bellesa
    i heu perdut el tacte de les coses delicades.
    Les vostres mans són dures com un rostoll
    i teniu dits desiguals i gruixuts;
    debades l'aigua de la meva veu
    hi cau com una pluja.
    Transmesa constantment,
    tothora renovada,
    la bellesa és el vostre patrimoni,
    però vosaltres estimeu
    absurdament el risc
    o la peresa, trista i rutinària,
    d'una llar de cartó.

    Puc predicar-vos amb les vostres mateixes paraules:
    fugiu del cristianisme de les coses, 
    paganitzeu de nou tots els afectes,
    car per assolir la bellesa
    us heu de despullar de prejudicis
    i viure amb els ulls ben oberts
    i amb els sentits tensos com un crit.

    Llavors recobrareu el tacte de les coses lleus
    i les vostres mans seran de vent i de llum.

ARRAN DE SORRA L'ESPILL
    Arran de sorra l'espill
    de la quietud de l'aigua
    i el teu cos lleuger, lleuger
    com una cançó poruga.

    Arran de llavi el desig
    i als dits un tacte de roses,
    i el teu cos lluger, lleuger,
    entre el meu desig i l'aigua.

    I aquí el poema es fa carn,
    la teva carn i la meva,
    i un sol crit sense ressò
    dins l'oci immens de la tarda.

DANSO FOLLAMENT
    Danso follament per damunt de colls durs
    i de braços estesos en un gest horrible.

    No hi ha carrers ni soroll,
    només el soroll de les meves paraules;
    i tanmateix em sento
    cansat i, a més estèril.

    Ben rumiat no goso  preguntar-me
    perquè danso follament.
    No hi ha pas cap principi
    que m'apropi a vosaltres,
    els qui presumiu de vestits nous 
    i de colls durs innureables.

    He esbrinat que puc viure
    ben lluny del vostre món.

    D'aquí a odiar-vos hi ha un sol pas, que diuen.



EL POBLE

ROMANÇO

    Si ens besem pels carrers
    trontollaran les cases,
    les dones del raval
    ho contarn al batlle,
    vindran guàrdies cicils
    empunyant simitarres,
    dis frares del Remei
    i el sometent amb arma.
    Convictes de mant crim
    ens penjaran a plaá,
    quan ja siguem penjats
    repicaran campanes,
    acudirà la gent,
    proclamaran l'alarma
    i el batlle, modestet, 
    dirà quatre paraules.
    Serà un dia revolt
    amb molta tramuntana,
    com brandarem, amor, 
    tota la santa tarda!
    Per veure'ns vindrà gent
    de tota la comarca,
    algú dirà: és molt trist,
    i et mirarà les cames.
    Entorn del cadafal
    nenes uniformades
    recaptaran diners
    per les missions de l'Àsia.
    En ser que sigui fosc
    tornarem cap a casa,
    gats adúlters viuran
    la nit a les teulades,
    ens farà mal el coll, 
    tindrem les mans ben balbes,
    els ulls inflats pel vent
    i un trmolor a les cames.
    Sinistres vigilants
    armats amb forca i dalla
    percaçaran arreu
    parelles amagades.
    Abans no es faci clar
    fugirem cap a França
    pels vells camins del bosc
    disfressats de captaires.
    Quan ja siguem ben lluny
    en qualsevol obaga,
    cremarem els vestits
    i esborrarem el rastre.
    Llavors, lliures i sols,
    sense dir cap paraula
    ens besarem de nou
    amb una força estranya.


CRÒNIQUES CANTEN

    Al  meu poble hi havia
    gent de tres menes:
    els qui creien,
    els qui nok creien i els
    qui tant se'ls en fotia.
    D'aquests darrers, però,
    n'hi havia pocs.
    Al meu poble hi havia, sobretot,
    gent de dues menes:
    els qui creien
    i els qui no creien.
    I encara val a dir que aquests darrers
    no eren pas molts. Els altres,
    establerts en llurs castes, concertaven 
    negocis, feien tecs, casaven noies,
    fornicaven (discrets), s'estossinaven,
    doinaven culte a Déu i altres foteses
    quie nok recordo bé, amb molta cura
    de preservar la llei de l'escomesa
    dels descreguts i els cínics, per poder-la
    transmetre intacta als fills i així donar-los
    ocasió de concertar negocis,
    fer tecs, estossinar-se, casar noies,
    fornicar, adorar Déu i altres foteses
    en un clima de pau i de respecte.
    Al meu poble, a l'estiu, el sol colrava
    la pell, i feia una tardor benigna,
    i l'hivern era fred. Parlo de coses
    que fa segles que duren i que encara
    duraran molt de temps i de persones
    que hom considera astutes i correctes.
    Aquell temps era així. Cròniques canten.



LA FÀBRICA

L'ELIONOR

    L'Elionor tenia
    catorze anys i tres hores
    quan va posar-se a treballar.
    Aquestes coses queden 
    enregistrades a la sang per sempre.
    Duia trenes encara
    i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
    La gent se l'estimava,
    l?Elionor, tan tendra,
    i ella cantava mentre
    feia córrer l'escombra.
    Els anys, però, a dins la fàbrica
    es dilueixen en l'opaca
    grisor de les finestres,
    i al cap de poc l'Elionor no hauria 
    pas sabut dir d'on li venien 
    les ganes de plorar
    ni aquella irreprimible
    sensació de solitud.
    Les dones deien que el que li passava
    era que es feia gran i que aquells mals
    es curaven casant-se i tenint criatures.
    L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia 
    predicció de les dones,
    va créixer, es va casar i va tenir fills.
    El gran, que era una noia,
    feia tot just tres hores
    que havia complert els catorze anys
    quan va posar-se a treballar.
    Encara duia trenes
    i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".



VINT-I-SET POEMES EN TRES TEMPS
    Ai, quin pes tan feixuc als muscles
    em fa sentir aquesta gent que treballa
    només per assolir un futur sòlid i estable
    i que envelleix, neguitejada i recelosa,
    davant la persistent maldat dels homes.
    Aquesta gent loquaç i adelerada
    que, sense esforç aparent,
    separa el bé del mal
    i amb un índex feixuc i reptador
    aplica càstigs i anatemes.
    Aquesta gent tenaç, que fa negocis,
    i que els defensa amb urc i, a poc a poc,
    esdevé lletja i agressiva i trista.
    Ai, quin pes tan feixuc,
    quin mal gust a la boca.

     *

    No demano gran cosa:
    poder parlar sense estrafer la veu,
    caminar sense crosses,
    fer l'amor sense haver de demanar permisos,
    escriure en un paper sense pautes.

    O bé, si sembla massa:
    escriure sense haver d'estrafer la veu,
    caminar sense pautes,
    parlar sense haver de demanar permisos,
    fer l'amor sense crosses.

    O bé, si sembla massa:
    fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
    escriure sense crosses,
    caminar sense haver de demanar permisos,
    poder parlar sense pautes.

    O bé, si sembla massa...



LLIBRE SENSE TÍTOL 
    Si fossis terra creixeria en tu
    i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
    seria fidel als camins que et solquen la pell
    i als rius secrets que et travessen l'entranya.
    Si fossis mar manllevaria el vent
    per desvetllar-te remotíssims ecos.
    Si fossis pluja et rebria tot nu.
    Si fossis bosc estimari l'ombra.

    Només et tinc a tu. Covardament
    t'invoco a plena nit amb les mateixes 
    paraules que temps ha. La lluna és groga
    i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes
    com un record de mi mateix i em cauen
    dels dits a terra, lentament, les restes 
    del temps caduc que he viscut sense viure.

    Ara és l'hora vermella delsguerrers.
    Marca la cera nova amb dits lentíssims.
    Estén-te a terra, acull-me.
    Sense el teu foc cap foc no em vivifica.
    Retorno a tu i els passos em ressonen
    com si inventés camins per dins un claustre.



LA PELL DEL VIOLÍ

 UN DIA QUALSEVOL
 
    Un dia qualsevol foradaré la terra
    i em faré un clot profund
    perquè la mort m'arreplegui dempeus,
    reptador, temerari.
    Suportaré tossudament la pluja
    i arrelaré en el fang de mi mateix.
    Quiti de mots, em bastarà l'alè
    per afirmar una presència
    d'estricte vegetal.
    L'ossada que em sustenta
    s'endurirà fins a esdevenir roca
    i clamaré, amb els ulls esbatanats, 
    contra els temps venidors
    i llur insaciable corruptela.
    Alliberat de tota turpitud,
    sense seguici d'ombra,
    no giraré mai més el cap
    per mirar enrera.



LIBRE DELS SIS SENTITS

 I

 De ponent, ni vent ni gent.

    Ve de ponent com sempre aquest mal vent,
    però no somiquem, plorem a voltes
    amb els ulls i els punys per treure forces
    del pou profund de la sang i el neguit.
    Parlo de mi i de tots, i del meu temps
    i d'altres temps esclaus de la mateixa
    mesura de silencis i d'oblit.
    Parlo d'uns ulls que escruten l'horitzó
    perquè una nit s'hi ha d'ofegar l,a lluna,
    i d'uns sorrals que cada dia el mar
    neteja de remors i de petjades.
    S'esbalça a dolls inútilment la llum
    pels farallons ben recoberts d'escuma.
    Ningú no es renta els ulls a ple torrent,
    com anys abans, ni amb boira matinera.
    Ja no cremem margeres ni enceenm
    teies d'ajut a cada cantonada.
    Muden els temps, però no muda el vent
    ni les proclames ni els miralls, i esclaten
    bombolles de sabó davant els ulls
    d'aquells que encara esperen el prodigi.
    Vew de ponenty com sempre, i és fal.laç, 
    aquest mal vent, i encomana eixorquia.

    Parlo per mi i per tots, i escric a crits 
    per mi i per tots, pel temps que em toca viure
    i pels temps que vindran, i clavo els ulls
    al cor mateix de l'espiral que engendfra
    aquest mal vent, ara que estic tan sol
    que cap temor no m'aigualeix les hores,
    ara que ja no em tempta el gest i puc
    donar-me tot sencer en cada mirada.
    Ve de ponent com sempre, ja hok he dit,
    aquest mal vent, i bufa fort encara.


QUADERN DE VACANCES
    Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
    Salveu-me la mirada, que no es perdi.
    Tota altra cosa em doldrà menys, potser
    perquè dels ulls me'n ve la poca vida
    que encara em resta i és pels ulls que visc
    adossat a un gran mur que s'enderroca.
    Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
    i puc sentir i tocar i escriure i créixer
    fins a l'altura màgica del gest,
    ara que el gest se'm menja mitja vida
    i en cada mot vull que s'hi senti el pes
    d'aquest cos feixuguíssim que nok em serva.
    Pels ulls em reconec i em palpo tot
    i vaig i vinc per dins l'arquitectura 
    de mi mateix, en un esforç tenaç
    de percaçar la vida i exhaurir-la.
    Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
    i engolir món i estimar les donzelles,
    desfermar el vent i aquietar la mar,
    colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
    Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
    Viuré, bo i mort, només en la mirada.
COSES
    D'aquest estiu no en vull recordar més
    que la mirada de complicitat
    d'una veïna que prenia el sol
    ben nua i va somriure complaguda
    quan va adonar-se que la contemplava,
    i aquell instant fugaç, irrepetible,
    de quietud total, que el món restà 
    desert de si mateix i era un cristall
    transparent i compacte altra vegada.
    Tota altra cosa no serà l'estiu,
    aquest estiu, vull dir, i si algú em parla
    d'aquelles mil foteses inefables
    que componen els dies i les nits,
    diré tranquil.lament: No me'n recordo.

CRÒNICA DE DEMÀ

CRISTALLS

    Blava escuma d'aurores i cristalls.
    Per qualsevol escletxa de la nit
    penetrarem dins l'alvèol secret,
    clos d'horitzons sense límits ni formes.
    Ara pots despullar-te sense por
    i amoixar-te les sines. Mentrestant
    jo faré foc en un racó de platja
    per si tens fred després de fer l'amor.
    No et parlo de retorns, ho saps prou bé,
    sinó d'allò que cap dins una volva
    d'aquest silenci enaiguat de desigs.
    Quan els pollancs proclamaran l'aurora
    tindrem la pell xopa de sal i sol
    i al fons dels ulls un llac d'aigües quietes.

ESTIMADA MARTA

 VI

    Abrupte i prepotent, aquest esclat
    que em serva erecte i m'empeny cap a tu
    muda la sorra en sang i estampa noms
    a totes les parets. Indiferent
    a la crida del temps, deturo el temps
    en el teu cos i et beso els llavis molls
    i els pits i el sexe, moll també i suau.
    A trenc de somnis pel crestall dels mots
    i en silenci dens d'uns besos folls
    i alhora astuts, conjurem els perills
    i les temences. Glops de boira i mar
    fan d'horitzons que vulnerem, i tot 
    és el teu ventre lleu i els teus malucs
    durçissims i tan dòcils. Marta, el goig
    abriva la creixença del desig.
    No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls
    ni cap vent tan subtil com els teus dits.



L'HOSTE INSÒLIT 
    Si ve l'instant que veus que defalleixo
    --sóc feble al capdavall, ho saps com jo--
    no em deixis desistir.

    Recorda'm els projectes no acomplerts,
    retreu-me les paraules
    amb què vaig comprometre'm
    per tu i per mi,
    fes-me, si cal, memòria del lloc
    i dels objectes que ens acompanyaven.

    Només tu pots parlar-me'n sense por
    i ens redreçarem junts altra vegada.




LES CLARES PARAULES

EL REFUGI

Un gest, has dit, rebla tota una vida.
Potser sí, però pensa
que cap gest no et pot retre
tots els colors perduts per refús o desídia,
tot l´aldarull fecund de veus en discordança.
Esmerça, doncs, el temps de què disposes
a construir, pacientment i amb urc,
el refugi en què vius,
maó rere maó
fins a culminar l´obra;
vulgue´l ofert a totes les clarors,
i no esperis, badoc o rondinaire,
prodigis i senyals
ni el gest sublim que tot ho justifica.
Res no et serà donat des de l´enlloc que et tempta.
Edifica´t;
ja ho saps, t´hi va la vida.
 


L'ÀMBIT DE TOTS ELS ÀMBITS

 5

    ¿Qui sinó tots --i cadascú per torna--
    podem crear des d'aquests límits d'ara
    l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
    l'espai de vent on tota veu ressoni?
    Públicament ens compromet la vida,
    públicament i amb tota llei d'indicis.

    Serem allò que vulguem ser. Debades
    fugim del foc si el foc ens justifica.

 8
    En clau de temps i amb molt de patiment.
    Vet ací com podem guanyar el combat
    que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
    En clau de temps i potser en solitud,
    acumulant en cadascú la força
    de tots plegats i projectant-la enfora.

    Solc rera solc pel mar de cada dia,
    pas rera pas amb voluntat d'aurora.


 11

    Convertirem els silencis en or
    i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
    acumula la pluja, i els afanys
    esborren privilegis. Lentament emergim del gran pou, heures amunt,
    i nok pas a recer de cap malastre.

    Convertirem el vell dolor en amor
    i el llegarem, solemnes, a la història.

     +

    Terra --no somnis--
    i també mar immensa:
    coses tangibles.
    I una llengua comuna;
    i la gent que la parla.

     *

    Mots i silencis,
    pedra dura que l'aigua
    del temps no gasta.
    Bastim murs que ens preservin
    de tota estrangeria.

     *

    Ara, sol.lícits,
    dictem paraules vives
    al vent que passa.
    Que el vent se les emporti
    mars enllà de la història.

     *

    A cau d'orella
    repetim les mateixes
    clares paraules.
    Torna la vida i torna 
    la dignitat, la força.


PER PRESERVAR LA VEU 
    Uns dies passen
    més lentament que els altres.
    Són fugacíssims
    aquells que em véns a veure;
    els altres mai no acaben.


TORNA NADAL

    L'arbre desvella sons i el vent escriu 
    ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
    Tot és misteri i claredat extrema.

    Torna Nadal i torna la pregunta.

    ¿Proclamarem la pau amb les paraules
    mentre amb el gest afavorim la guerra?


ENYOR

    Els crits de la xicalla em destorben.
    Però seria injust culpar-los a ells
    d'aquesta lassitud melangiosa
    que d'uns dies ençà s'ha apoderat de mi.
    Tampoc el vent, que bufa amb desmesura,
    no n'és culpable,
    ni l'excés de claror que m'obliga a servar 
    les parpelles mig closes.
    Certament seria còmode i fàcil
    --i alhora injust-- atribuir el que em passa
    a qualsevol d'aquestes causes;
    sé de molta gent que ho fa.
    Però jo no vull caure en el parany
    d'instal.lar-me en l'enyor com en una casa buida
    dins la qual només se sent el ressò
    dels propis passos.

ANDORRA 

UN SONET PER A TU
    Un sonet per a tu que em fas més clar
    tant el dolor fecund com l'alegria,
    un sonet amb els mots de cada dia,
    amb els mots de conèixer i estimar.

    Discretament l'escric, i vull pensar 
    que el rebràs amb discreta melangia,
    com si es tractés d'alguna melodia
    que sempre és agradable recordar.

    Un sonet per a tu, només això,
    però amb aquell toc lleu de fantasia
    que fa que els versos siguin de debò.

    Un sonet per a tu que m'ha permès
    de dir-te clarament el que volia:
    més enllà de tenir-te no hi ha res.


LLIBRE D'ABSÈNCIES

CALLADAMENT

    Des d'aquesta aspra solitud et penso.
    Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
    els pollancs que miràvem en silenci
    des del portal de casa.
       Tantes coses
    se m'han perdut amb tu que em resta a penes
    l'espai de mi mateix per recordar-te.

    Però la vida, poderosa, esclata
    fins i tot en un àmbit tan estricte.
    Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
    el verd proclama vida i esperança
    i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
    i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
    m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.


TEMPS D'INTERLUNI
    El silenci també és un atzucac
    i també es diu amb silenci.
              Potser
    cap gest no és tan clar i tan transparent
    com tu pensaves, i ara sents l'ofec
    de tants gestos sobrers.
          Poser el costum
    t'ha convertit en aquest personatge
    hieràtic i solemne que malviu
    entre la por terrible a veure's nu
    i el terrible desig de despullar-se.

LLIBRE DE LES SOLITUDS 

QUASI FAULA
    Hi hagué una primavera inesperada
    i la gent de la vall, rejovenida,
    cantava tot tornant a casa seva
    i guarnia finestres i balcons
    amb les flors acabades de collir.
    L'aire era net i la passió hi creixia
    amb un provocatiu entusiasme.
    Algú, però, va dir que la bonança
    durava massa i els afebliria:
    i de seguida el recel i l'enveja
    van aflorar en el gest i en les mirades.
    Va durar poc, és clar, la primavera,
    i ara, passats els anys, ningú no en parla.
    M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la.


DEMOCRÀCIA
(assaig general)

    Els figurants que seuen a la dreta 
    de l'escenari, que s'intercanviïn
    regularment amb els de l'altra banda,
    és a dir, amb els que seuen a l'esquerra.
    Quan es trobin al mig, es poden dir
    tot el que els passi pel cap, des d'insults
    a paraules amables, circumspectes,
    poden adoptar un aire displicent,
    o bé irritat, o de perdonavides,
    i fins i tot poden iniciar
    un simulacre de baralla física
    que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.
    Un cop ben asseguts a les poltrones
    que reprenguin la representació, 
    però tenint en compte que els papers
    són canviats i cal posar més èmfasi
    per tal de fer versemblant l'espectacle.
    Comptaré fins a tres.
                --I jo?
               --Un moment.
    Vós... què? Vós a aplaudir i encara gràcies.

ALTRES POEMES i CANÇONS 

NOTICE
    Si fa no fa
    a la mateixa hora
    que el senyor Neil Armstrong,
    astronauta nor-americà,
    posava els peus per primera vegada
    damunt la superfície de la lluna,
    la meva dona i jo,
    en pijmama,
    matàvem a cops d'escombra
    un ratolí
    que se'ns havia entaforat
    a la cambra
    a primera hora del vespre
    i que fins aleshores
    no havíem aconseguit
    de localitzar.
  1971
 

LES QUATRE BANDERES

    Tenia quatre banderes,
    tres les vaig perdre en combat;
    la bandera que fa quatre
    l'he desada en un calaix.
    No la'n trauré fins que bugi
    ben fort el vent de llevant
    i s'endugui aquest mal aire
    que ens toca de respirar.
    Tenia quatre banderes,
    tres les vaig kperdre en combat.

    Tenia un jardí amb tres arbres,
    un mal vent me'ls ha esfullat.
    Amb el jardí ple de fulls
    no fa de bon caminar.
    El mal vent encara bufa;
    jo no em canso d'esperar:
    per cada fulla caiguda
    als arbres hi neix un tany.
    Tenia un jardí amb arbres, 
    un mal vent me'ls ha esfullat.

    De dos amors que tenia,
    l'un en terra, l'altre en mar,
    el de terra l'empresonen,
    l'altre viu exiliat.
    Jo ni ploro pel de terra
    ni em lamento pel de mar.
    Plor i laments de què serveixen?
    Gent que lluiti és el que cal.
    De dos amors que tenia,
    l'un en terra, l'altre en mar.

    Rinc una llengua tan viva
    com les més vives que hi ha.
    Si quan parlo s'esparveren,
    jo que sí, em poso a cantar.
    Canto i canto i cantaria
    si pogués més fort i clar.
    Quan les cançons fossin pedres,
    vinga fones i al combat!
    Tinc una llengua tan viva
    com les més vives que hi ha.

    Amors, arbres i banderes
    són mots de bon recordar.
    Qui n'aprèn la cantarella
    mai més no l'oblidarà.
    Si de cas no l'heu apresa
    no us canseu de preguntar,
    que si els mots són com la pluja
    la terra som tos plegats.
    Amors, arbres i banderes
    són mots de bon recordar.


PA AMB TOMÀQUET

    Déu ens dó ser catalans
    per menjar bon pa amb tomàquet
    amb un raig d'oli discret
    i un pols de sal si fa falta;
    pa de pagès si pot ser,
    que és més saborós que els altres,
    i tomàquet ben madur,
    però que no ho sigui massa.

    Déu ens dó un tall de pernil
    o llonganissa ben ampla
    perqu`pe acompanyin el pa
    ben sucadet amb tomàquet;
    pernil de bon mastegar,
    llonganissa de la Plana,
    que els osonencs en això
    tenim molta nomenada.

    Déu ens dó tot el que he dit
    i bons amics a la taula
    per comparitr el que mengem
    i fer petar l,a xerrada
    que conversar amb els amics
    sempre sol despertar gana
    i el menjar, si és ompartit,
    resulta més agradable.


versió de miquel martí i pol de dos poemes de guillaume apollinaire 



    UN POEMA MUSICAT

    Perquè un gust nou, que encisa i que perdura,
    s'ha arrecerat al teu posat incert
    i ets picant com la fruita poc madura
    quan jugues amb els ulls a no ser pura,
    amb els ulls tan intensament oberts.


    Més poemes musicats: 

    (Espiral d'embulls: No tot és desar somnis)
    HEU ESBRINAT EN UN INSTANT NOMÉS

    Heu esbrinat que en un instant només
    pot estimar-se tant com en tota una vida.
    Heu esbrinat que el goig és com una illa
    inconeguda, que pot concretar-se
    davant la proa de la nau que ens mena
    algun matí ignorat en una ruta antiga
    i per això us llanceu ardidament
    a la follia d'estimar-vos, ara
    que el vostre cos és àgil i feu miques
    l'àmfora que servava el vell perfum,
    per aspirar-ne un sol cop
    tota la intensitat dominadora

    i qui sap si morir després de la prova.


    (Espiral d'embulls: No tot és desar somnis)
    VIURE ÉS COMBATRE LA PERESA

    No tot és desar somnis pels calaixos
    rodejats d'enemics o bé d'objectes
    que subtilment i astuta ens empresonen.

    Perquè viure és combatre la peresa
    de cada instant i restablir la fonda
    dimensió de tota cosa dita.
    Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
    i amb cada mot acréixer l'esperança.
    Serem allò que vulguem ser.


    (Rafel Subirachs: Miralls)
    CINC ESGRAFIATS A LA MATEIXA PARET
    II

    L'ull endeví, color de poma al punt,
    ala d'ocell que cap vent no sosté,
    inventa gorgs amb un cel d'aigua al fons
    o segueix rutes de traçat subtil.
    L'ull senyoreja, lent, pels espadats
    i jo que em tinc per llegidor tenaç
    li faig costat per desxifrar secrets.
    Porta barrada a qualsevol reclam,
    el meu cos d'ara, puc tocar amb els ulls
    l'origen tebi de la solitud
    i esdevenir sageta, arc i fitó.
    Vindrà la nit i no serà cruel.
    S'acomplirà en el temps el pas del temps;
    i quan ja siguin ben madurs els fruits
    d'allò que és ver i és just, els collirà,
    ala d'ocell que cap vent no sosté,
    l'ull endeví, color de poma al punt.


    (Paco Muñoz: Collarets de llum)

    Ben poca cosa tens:
    la taula i uns quants llibres;
    l'enyor d'ella, que és lluny
    i tampoc no l'oblides,
    i aquest silenci, dens
    de paraules no dites.
    Si ara escrius, a recer
    de tanta melangia,
    et perdràs pels camins
    d'una tristor benigna,
    la veu se't tornarà
    poruga i malaltissa
    i a cada mot creuràs
    que perds un tros de vida.
    Deixa-ho tot. Al carrer
    fa una tarda tranquil.la.
    Camina. Hi ha la gent
    per fer-te companyia.
    No et refusis a cap
    dels horitzons que et criden.
    Quan tornis, tot serà
    més assnyat i digne.
    No hauràs oblidat  res
    -no és més lliure qui oblida-
    però duràs les mans
    plenes de llum fresquíssima.


    (M.D. Laffitte: Estimats poetes)
    GERANIS

    Aviat serà fosc.
    Semblen més lentes
    les hores, i, en silenci,
    faig altre cop el vell recorregut
    de mi a mi mateix.
    Que poc espai
    necessitem per viure i per comprendre!
    Ara tot és senzill,
    i en l'aire de cristall dringuen els mots
    i el seu ressò em fascina.
    Per pensar-te
    mp tanco els ulls, contemplo la bellesa
    harmoniosa i dolça dels geranis.


    (M.D. Laffitte: Estimats poetes)
    TEMPS NOU

    Aquesta cambra sols parla de tu.

    Transcorre el temps i em veig desmesurat
    perquè no et tinc, i ja no em sé comprendre
    fora dels límits del teu cos.

    Fidel la primavera torna als vells pollancs
    que ja verdegen.

    I és la transparent
    quietud d'aquest aire, el que de nou
    em confereix la serenor volguda.




Produït i allotjat per MallorcaWeb  -  © MallorcaWeb S.L. i Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca))