Pel foc esbrinareu
què hi ha dins
de vosaltres.
Estima i viu cada instant
en les coses.
No es repeteixen els
colors
ni les veus es repeteixen.
No la suavitat de la fruita:
la teva suavitat,
humida i tremolosa
sota les mans lleugeres.
Puc predicar-vos amb les
vostres mateixes paraules:
fugiu del cristianisme
de les coses,
paganitzeu de nou tots
els afectes,
car per assolir la bellesa
us heu de despullar de
prejudicis
i viure amb els ulls
ben oberts
i amb els sentits tensos
com un crit.
Llavors recobrareu el
tacte de les coses lleus
i les vostres mans seran
de vent i de llum.
Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les
dames
i estimar-les totes,
fins
les que fossin maridades.
I el que compta és
l'esforç de cada dia
compartit tenaçment
amb els qui creuen
que cada gest eixampla
l'esperança,
que cap dia no es perd
per als qui lluiten.
Quan sigui mort, merda
pels vius i a rengle!
Aquesta gent loquaç
i adelerada
que, sense esforç
aparent,
separa el bé del
mal
i amb un índex
feixuc i reptador
aplica càstigs
i anatemes.
Aquesta gent tenaç,
que fa negocis
i que els defensa amb
urc i, a poc a poc,
esdevé lletja
i agressiva i trista.
Ai, quin pes tan feixuc,
quin mal gust a la boca.
Per sobreviure ens malvenem
la hisenda
i per veure-hi més
clar ens llevem els ulls
a cada cantonada.
No us deixeu estovar
massa per la tendresa.
Sigueu morigerats en
el menjar.
Però si alguna
noia
se us abalteix als braços,
estimeu-vos-la amb fúria,
com algú que se
sent acorralat
dins una cambra fosca.
Ara pots despullar-te
sense por
i amoixar-te les sines.
Mentrestant
jo faré foc en
un racó de platja
per si tens fred, després
de fer l'amor.
D'aquest estiu no en vull
recordar més
que la mirada de complicitat
d'una veïna que
prenia el sol
ben nua i va somriure
complaguda
quan va adonar-se que
la contemplava.
Tots els camins són
bons per fer camí.
L'heura dels dits detura
el pas del temps
i no hi ha espai que
no omplin els teus pits
turgents i erectes, les
cuixes i els malucs.
Apropo els llavis als
teus llavis molls
i compassadament respiro
amb tu.
m'omplo la pell de dibuixos
obscens
i tu hi ets, Marta, en
tots. Minuciós
et ressegueixo sines
i malucs,
el ventre lleu i el sexe
ardent i obscur
amb la punta dels dits
extasiats.
¿Qui sinó
tots —i cadascú per torna—
podem crear des d'aquests
límits d'ara
l'àmbit de llum
on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota
veu ressoni?
Públicament ens
compromet la vida,
públicament i
amb tota llei d'indicis.
Serem allò que
vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc
ens justifica.
Terra —no somnis—
i també mar immensa:
coses tangibles.
I una llengua comuna;
i la gent que la parla
Bastim murs que ens preservin
de tota estrangeria.
Caldrà refer el
present
si volem sobreviure'ns
L'essencial es diu amb
senzillesa
Però la vida sols
es diu vivint-la
Un gust de sexe als llavis
i a la pell
Des d'aquesta aspra solitud
et penso.
Ja no hi serà
mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem
en silenci
des del portal de casa.
/ Tantes coses
se m'han perdut amb tu
que em resta a penes
l'espai de mi mateix
per recordar-te. /
Però la vida,
poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit
tan estricte.
Tu ja no hi ets i els
pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida
i esperança
S'esmena el viure amb
més viure.
No t'assenyalis fites:
fes camí.
Uns dies passen
més lentament
que els altres.
Són fugacíssims
aquells que em véns
a veure;
els altres mai no acaben.
Ara que els indigents
són només pobres
tot és molt més
senzill pels poderosos
que ja ni cal que tinguin
consciència.
Pel que fa a l'ordre,
el garanteix el fet
que tot sigui comprable,
o, si més no,
com diuen els prudents,
negociable.
Als qui vindran més
tard, els tocarà
de fer foc nou, si poden.
