ROMANÇO

Si ens besem pels carrers 
trontollaran les cases, 
les dones del raval 
ho contaran al batlle, 
vindran guàrdies civils 
empunyant simitarres, 
dos frares del Remei 
i el sometent amb arma. 
Convictes de mant crim 
ens penjaran a plaça, 
quan ja siguem penjats 
repicaran les campanes, 
acudirà la gent, 
proclamaran l'alarma 
i el batlle, modestet, 
dirà quatre paraules. 
Serà un dia revolt 
amb molta tramuntana, 
com brandarem, amor, 
tota la santa tarda! 
Per veure'ns vindrà gent 
de tota la comarca, 
algú dirà: és molt trist, 
i et mirarà les cames. 
Entorn del cadafal 
nenes uniformades 
recaptaran diners 
per les missions de l'Àsia. 
En ser que sigui fosc 
tornarem cap a casa, 
gats adúlters viuran 
la nit a les teulades, 
ens farà mal el coll, 
tindrem les mans ben balbes, 
els ulls inflats pel vent 
i un tremolor a les cames. 
Sinistres vigilants 
armats amb forca i dalla 
percaçaran arreu 
parelles amagades. 
Abans no es faci clar 
fugirem cap a França 
pels vells camins del bosc 
disfressats de captaires. 
Quan ja siguem ben lluny, 
en qualsevol obaga, 
cremarem els vestits 
i esborrarem el rastre. 
Llavors, lliures i sols, 
sense dir cap paraula 
ens besarem de nou 
amb una força estranya. 
 

inici
 

CANÇONS

LES QUATRE BANDERES 
 

Tenia quatre banderes, 
tres les vaig perdre en combat; 
La bandera que fa quatre l'he desada en un calaix. 
No la'n trauré fins que bufi 
ben fort el vent de llevant 
i s'endugui aquest mal aire 
que ens toca de respirar. 
Tenia quatre banderes , 
tres les vaig perdre en combat. 

Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me'ls ha esfullat. 
Amb el jardí ple de fulles 
no fa de bon caminar. 
El mal vent encara bufa; 
Jo no em canso d'esperar: 
Per cada fulla caiguda 
als arbres hi neix un tany. 
Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me'ls ha esfullat. 

De dos amors que tenia 
l'un en terra, l'altre en mar, 
el de terra l'empresonen, 
l'altre viu exiliat . 
Jo ni ploro pel de terra 
ni em lamento pel de mar. 
Plor i laments de què serveixen? 
Gent que lluiti és el que cal. 
De dos amors que tenia, 
l'un en terra , l'altre en mar. 

Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 
Si quan parlo s'esparveren, 
jo que sí, em poso a cantar. 
Canto i canto i cantaria 
si pogués més fort i clar. 
Quan les cançons fossin pedres, 
vinga fones i al combat! 
Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 

Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar. 
Qui n'aprèn la cantarella 
mai més no l'oblidarà. 
Si de cas no l'heu apresa 
no us canseu de preguntar, 
que si els mots són com la pluja 
la terra som tots plegats. 
Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar. 
 

inici
 

LA FÀBRICA
  (1970-1971) 

EPIFANIA 
 

El rei blanc 
porta una barba de cotó. 

El rei negre 
porta una barba de carbó. 

El rei ros 
no porta barba. 
Hi ha gent maliciosa que assegura 
que és una noia. 

Han arribat pel cantó del batan 
amb l'uniforme empolsinat de borra 
i ara es passegen dignament, 
muntats en dòcils carretons mecànics. 

Reparteixen 
caps de color, 
bitllots 
i metxa: 
Matèria prima pel negoci. 

Van a la seva perquè el temps, des d'ara, 
també compta per a ells. 
Els moderns sistemes de treball 
no respecten els mites. 

Tanmateix les dones encara surten 
al cap de la màquina 
i comenten la rara pervivència 
del misteri. 
Això sí: ni hi ha estrella. 
 

inici
 

VINT-I-SET POEMES EN TRES TEMPS
            (1970-1971) 
 

Els qui cada diumenge, muntats en automòbils, 
passen formant corrua per la carretera, 
pugen de vora mar fins a l'ombra dels boscos 
o baixen de muntanya fins al sol de les platges. 
Tots es senten els muscles feixucs per la setmana 
de por i de solitud que els ha tocat de viure 
i escruten l'horitzó, com la gent dels grans èxodes, 
davant la solitud i la por que els esperen. 
Cada automòbil és una capsa tancada, 
un món insòlit, una fortalesa, 
i la gent que els habita és sorruda i esquerpa. 
Jo, que me'ls miro des del bell mig d'una tarda 
immensa i delirant de colors i formes, 
us demano un record per a la seva angoixa. 
 

inici
 

LA PELL DEL VIOLÍ
        (1972-1973) 
 

QUASI FAULA 

Temps a venir, quan ja no quedin 
barques en mar ni pescadors en terra, 
arribarà pel cantó de llevant 
un mariner de fortuna 
dalt d'un galió vell, 
desarborat i tràgic, 
que ancorarà de nit en una platja 
allunyada i deserta. 
L'home davallarà, solemne, de la nau 
i, dret damunt la sorra, 
engegarà un bruel que fendirà l'espai 
d'un cap a l'altre de la terra. 
Serà el senyal, és clar, 
però no espereu pas que els morts 
surtin fora de llurs tombes. 
Els morts d'avui són molt insolidaris, 
pregunten constantment, 
demanen garanties, 
volen saber com i per què 
i al capdavall no es mouen. 
Si sentiu el gran crit, 
abandoneu-ho tot 
i sortiu al carrer. 
No passen pas sovint aquestes coses. 

inici

portada miquel martí i pol 

Pàgina de presentació MAG POESIA