MEDITACIÓ PRIMERA 

Carrer del Pont, 
Pont Vell, 
Carrer d'En Pere Almeda, 
Plaça Major 
i Carrer d'En Bach. 

O bé: 
Plaça de Catalunya, 
Carrer de Dalt, 
Plaça Major 
i també Carrer d'En Bach. 

O bé encara: 
Carrer de Ferran Alsina, 
Carrer de la Diputació 
i un altre cop Carrer d'En Bach. 

I al Carrer d'En Bach, 
al mateix començament del Carrer d'En Bach, 
davant per davant l'un de l'altre, 
el Bar  i el Cinema. 

I a la nit el mateix itinerari, 
però en sentit invers. 

Heus ací el diumenge. 

inici
 
 

LES QUATRE ESTACIONS
 

PRIMAVERA 
Heus ací: 
Una oreneta, 
la primera, 
ha arribat al poble. 

I l'home que treballa al camp, 
i la noia que passa pel pont, 
i el vell que seu en un marge, fora vila, 
i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques 
tenen la sort de veure una mica de cel 
han sabut la notícia. 

L'oreneta ha volat, 
una mica indecisa, 
ran mateix de l'aigua del riu, 
s'ha enfilat pont amunt, 
ha travessat, xisclant, la plaça 
i s'ha perdut pels carrers en silenci. 

I la mestressa que torna de comprar 
ho ha dit als vailets de l'escola, 
i aquests, a les dones que renten al safareig públic, 
i elles ho han cridat 
a l'home que empeny un carretó pel carrer, 
i l'home ho ha repetit qui sap les vegades 
i n'ha fet una cançó 
al ritme feixuc de la roda. 

Heus ací el que diu: 
La primavera ha arribat al poble. 
 
 

ESTIU 

Ara és el temps d'estimar pels camins, 
a la vora del riu on l'herba és blana i acollidora 
i a l'ombra dels vells arbres, 
a les fonts mig perdudes, 
allí on el bosc és més íntim. 

Ara és el temps de seure pels carrers 
a parlar de futbol i de dones, 
havent sopat, 
formant grup a l'escassa voravia 
i veure com les noies 
travessen el carrer abans d'arribar 
i passen i s'allunyen 
una mica porugues. 

Ara és el temps dels fusters i dels paletes, 
temps de cantar tot treballant 
a ple sol, 
oblidant el risc de les bastides, 
oblidant l'esforç 
i la monotonia de la feina i del viure. 

Ara és el temps de passejar amb les nenes 
i la senyora que porta guants blancs 
per amagar els estralls del lleixiu, 
a la tarda del diumenge, 
per l'ampla carretera vorejada de plàtans 
dient adéu-siau a tothom 
amb un gran gest del cap 
i envejant la muller dels que passen. 

Ara és el temps de les dones que cusen 
a la penombra de les entrades 
i s'adormen sovint damunt la feina, 
i és el temps dels homes que fan la sesta 
al racó més fosc de la casa 
a les tardes de sol, 
quan als carrers hi ha un silenci feixuc 
i fa una calor despòtica. 

Ara és l'estiu, 
l'estiu massís i una mica absurd 
però intensament bell, 
que arriba sobtadament 
una nit qualsevol de principis de juny 
i que se'n va, també sobtadament, 
una nit qualsevol de finals de setembre. 
 
 

TARDOR 

Les noies de vint anys, 
que escriuen cartes llarguíssimes 
al promès que serveix a Extremadura, 
i les criatures 
que als capvespres d'estiu 
criden horriblement pel carrer 
fins que és ben fosc 
us poden dir quin dia i a quina hora 
ha començat la tardor. 
Ells, només, coneixen els secret 
perquè l'arribada s'endevina 
-jo també he estat criatura- 
amb un estreniment tan subtil 
que fa basarda, 
i tot el que la gent coneix, 
i tot el que la gent estima 
o bé odia, 
tot el que és la tardor per a nosaltres, 
és només la seqüela 
una mica insípida i rutinària 
d'aquest contacte íntim 
que fa llanguir la noia 
que té el promès servint a Extremadura 
i que deté la cursa folla del vailet, 
un sol instant, 
que ja no retrobarà mai més. 
 
 

HIVERN 
Estimo la quietud dels jardins 
i les mans inflades i vermelles dels manobres. 

Estimo la tendresa de la pluja 
i el pas insegur dels vells damunt la neu. 

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre 
i la quietud dels capvespres vora l'estufa. 

Estimo les nits inacabables 
i la gent que s'apressa sortint del cinema. 

L'hivern no és trist: 
És una mica malenconiós, 
d'una malenconia blanca i molt íntima. 

L'hivern no és el fred i la neu: 
És un oblidar la preponderància del verd, 
un recomençar sempre esperançat. 

L'hivern no és els dies de boira: 
És una rara flexibilitat de la llum 
damunt les coses. 

L'hivern és el silenci, 
és el poble en silenci, 
és el silenci de les cases 
i el de les cambres 
i el de la gent que mira, rera els vidres, 
com la neu unifica els horitzons 
i ho torna tot 
colpidorament pròxim i assequible. 

inici

portada miquel martí i pol 

Pàgina de presentació MAG POESIA