joan maragall
poesia a l'escola
 

pirenenques...
sol solet...
cant de la senyera...
vistes al mar ... 

antologia general
de poemes 


EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants 
aixequem una Senyera 
que els farà més triomfants. 

Au, companys, enarborem-la 
en senyal de germandat! 
Au, germans, al vent desfem-la 
en senyal de llibertat. 
Que volei! Contemplem-la 
en sa dolça majestat! 

Oh bandera catalana!, 
nostre cor t'és ben fidel: 
volaràs com au galana 
pel damunt del nostre anhel: 
per mirar-te sobirana 
alçarem els ulls al cel. 

I et durem arreu enlaire, 
et durem, i tu ens duràs: 
voleiant al grat de l'aire, 
el camí assanyalaràs. 
Dóna veu al teu cantaire, 
llum als ulls i força al braç. 
 
 

CANT DE NOVEMBRE

 El vermell dels arbres, 
encès per la posta - dels sols hivernals, 
 delita i penetra 
lo mateix que aquells verds primaverals. 
Germans, alcem els cors, que tot és bell, 
 el verd i el vermell! 

Alcem els cors cantant la vida entera 
amb els brots i amb les fulles que se'n van; 
gosem el dia sens mirar endarrera, 
sense pensar amb els dies que vindran. 
 Gosa el moment; 
 gosa el moment que et convida, 
i correràs alegre a tot combat: 
 un dia de vida és vida; 
gosa el moment que t'ha sigut donat. 
No t'entristeixin, doncs, els funerals novembres, 
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser... 
De plànyer és el donzell que ajeu sos membres 
ans d'haver-los cansat en el plaer. 
 
 

PIRENENCA

Dins la cambra xica, xica, 
en la nit dormo tot sol; 
part de fora negra, negra, 
la muntanya em vetlla el son. 
La muntanya alta, alta, 
que se'm menja tot el cel, 
se m'arrima dreta, immòbil, 
sentinella mut i ferm. 
Els meus somnis volen, volen, 
cap als plans i vora el mar, 
on els meus amors m'esperen 
sota el cel assolellat. 
Jo somric an els meus somnis 
adormit en la nit, sol... 
Part de fora negra, negra, 
la muntanya em vetlla el son. 
 
 

L'AMETLLER

A mig aire de la serra 
veig un ametller florit. 
Déu te guard, bandera blanca, 
dies ha que t'he delit! 
Ets la pau que s'anuncia 
entre el sol, núvols i vents... 
No ets encara el millor temps 
pro en tens tota l'alegria. 
 
 

SOLEIADA

En una casa de pagès hi havia 
una donzella que tenia 
els disset anys d'amor, i era tan bella, 
que la gent d'aquell vol 
deien: "És una noia com un sol". 
Ella prou la sabia 
la parentela que amb el sol tenia: 
que cada matinada 
per la finestra, a sol ixent badada, 
l'astre de foc i ambre 
li entrava de ple a ple dintre la cambra, 
i ella nua, amb delícia, 
s'abandonava a la fulgent carícia. 
De tant donar-se a aquestes dolces manyes 
va ficar-se-li el sol a les entranyes, 
i ben prompte sentia 
una ardència dins d'ella que es movia. 
"Adéu, la casa meva i els que hi són: 
jo prenyada de llum me'n vaig pel món." 
De tots abandonada, 
va començar a rodar per l'encontrada. 
Estava alegre com l'aucell que vola, 
cantava tota sola, 
cantava: "Só l'albada 
que duc el sol a dins i en só rosada. 
Els cabells me rossegen, 
els ulls me guspiregen, 
els llavis me rubiegen, 
en les galtes i el front tinc el color 
i al pit la gran cremor: 
tot jo só claror contra claror". 
La gent que la sentia 
s'aturava admirada i la seguia: 
la seguia pel pla i per la muntanya 
per sentir-li cantar la cançó estranya 
que l'anava embellint de mica en mica. 
Quan ella va sentir-se prou bonica, 
va dir: "M'ha arribat l'hora"; 
va parar de cantar, i allà a la vora 
entrava a una barraca que hi havia. 
La gent que a l'entorn era 
sols veia un resplendor i sols sentia 
el gemec poderós de la partera. 
De sobte, les clivelles 
del tancat van lluir igual que estrelles. 
De seguit s'aixecà gran foguerada, 
tot la gent fugia esparverada, 
i en la gran soletat només restava 
un nin igual que el sol, que caminava 
i deia tot pujant amunt la serra: 
"Jo vinc per acostar el cel a la terra...". 

inici

portada joan maragall 

Pàgina de presentació MAG POESIA