Aquest és lo "Desconhort" que mestre Ramon Llull féu en sa vellesa, com viu que lo Papa ne los altres senyors del món, no volgueren metre orde en convertir los infeels, segons que ell los requerí moltes e diverses vegades.

     I
Déus, ab vostra vertut començ est desconhort,
lo qual faç en xantant, per ço que me’n conhort,
e que ab ell reconte lo falliment e el tort
que hom fa envers vós qui ens jutjats en a mort.
E on mais mi conhort, e menys hai lo cors fort,
car d'ira e dolor fa mon coratge port,
per què el conhort retorna en molt greu desconhort
e per aiçò estaig en treball e en deport,
e no hai null amic qui negú gauig m'aport,
mas tan solament vós, per què eu lo faix en port
en caent e en llevant e són çai en tal sort
que res no veig ni auig d’on me venga confort.

     II
Can fui gran e sentí del món sa vanitat
comencé a far mal e entré en pecat,
oblidant Déus gloriós, siguent carnalitat;
mas plac a Jesucrist per sa gran pietat
que es presentà a mi cinc vets crucifigat
per ço que el remembràs e en fos enamorat
tan fort que eu tractàs com ell fos preïcat
per tot lo món, e que fos dita veritat
de la sua Trinitat, e com fo encarnat:
que res als no amé mas que ell fos honrat,
e adoncs comencé com lo servís de grat.

     III
Can pris a consirar del món son estament,
com paucs són cristians e molt li descreent,
adoncs en mon coratge hac tal concebiment
que anàs a prelats e a reis eixament,
e a religioses per tal ordenament,
que se'n seguís passatge, e tal preïcament
que ab ferre e fust e ab ver argument
se donàs de nostra fe tan gran exalçament
que els infeels venguessen a convertiment.
Ez eu aiçò tractant trenta anys ha verament
no ho hai pogut obtenir, per què n'estai dolent,
tant que en plore sovent e en són en llanguiment.

     IV
Dementre que en així estava en tristor
e consirava sovent la gran deshonor
que Déus pren en lo món per sofratxa d’amor,
com a home irat qui fuig a mal senyor
me n'ané en un boscatge on estava en plor
tan fort desconhortat, que el cor n'era en dolor;
mas per ço car plorava hi sentia dolçor
e car a Déu parlava feent a ell clamor,
adoncs can lo requeren en tractar sa honor,
car si mais los donava d'ajuda e favor
tost convertirien lo món a sa valor.

     V
En així eu estant en melancolia
esgardé e vi un hom qui venia,
un bastó en sa ma, e gran barba havia,
e en son dos cilici, e qui pauc vestia:
segons son captener eremità paria.
E can fo pres de mi dix-me què havia
ni lo dol que eu menava, e d'on me venia
ni si ell en res ajudar-me podia,
ez eu respós-li que tal ira sentia
que per ell ni per altre no em consolaria,
car segons que hom perd creix la fellonia:
-Ço que eu hai perdut e dir-ho qui ho poria?-

     VIII
Encara us dic que port una Art general
que novament és dada per do espiritual
per qui hom pot saber tota re natural,
segons que enteniment ateny lo sensual.
A dret e a medicina e a tot saber val
e a teologia, la qual m'és mais coral,
e a soure qüestions nulla art tant no val,
e a destruir errors per raó natural,
e tenc-la per perduda car quaix a hom no en cal;
per què eu en planc e en plor e n'hai ira mortal
car null hom qui perdés tan preciós cabal
no poria haver mais gauig de re eternal.-

     IX
-Ramon, si vós faits ço que a vós se cové
en procurar honor a Déu e a faire gran bé
e no sots escoltat ni ajuda no us ve
d’aquells qui n'han poder, per tot ço no és cové 
que siats despagats, car Déus qui tot ho ve
vos n'ha aitant de grat com si es complís de se
tot ço que demanats, car hom qui bé es capté
en tractar sa honor, aconsegueix en se
mèrit, esmende e do, pietat e mercè;
per què fa gran pecat qui en son cor reté
ira ni desconhort faent a Déus a ell bé
qui es concorda amb gauig, esperança e fe.

     XIV
N'eremità, vós vejats si eu són ociós
en tractar públic bé de justs e pecadós,
car muller n'hai lleixada, fills e possessiós
e trenta anys n’hai estat en treball e llangors,
e cinc vets a la Cort ab mes messiós
n'hai estat, e encara a los Preïcadors
a tres capítols generals, e a los Menors
altres tres generals capítols; e si vós
sabíets què n'hai dit a reis e a senyors
ni com hai treballat, no seríets dubtós 
en mi que sia estat en est fait pereós,
ans m'hauríets pietat si sots hom piadós.-

     XVII
-Ramon, home avar can vol negú fait far
ço que volria no ho sap acabar;
on si vós sots avar e no volets donar
del vostre, per ço que Déus poguéssets honrar,
de vostre cobeetat vos deuríets clamar,
car ella vos empatxa el bo fait procurar.
O si dar no podets, paupertat pot estar
contra vostre negoci, e deuríets pensar
que els senyors mais se clinen per donar que pregar
a los precs que hom los fa; per què us vull consellar
que, si donar podets, pensats tost de l'anar
car per donar porets tota res acabar.-

     XVIII
-N’eremità, cert siats que anc mais cobeïtat
de deners ni d’honor a mon coratge plac,
e en aquest negoci de mon patrimonat
hai tota hora despès e n'hai tan llarguejat
que li meu infant n’estan en paupertat;
per què d'avarícia no em tem ésser reptat
ni donar eu no pusc a los hòmens, de grat, 
car no só home ric ni senyor de ciutat,
per què de ço d’on m'encolpats m’hajats excusat;
ans si eu fos senyor d’emperi e regnat
tant del meu hi donara tro que fos acabat,
mas home qui pauc dóna no és bé escoltat.-

     XXV
-Ramon, si hom pogués demostrar nostra fe
hom ne perdria mèrit, e per ço no es cové
que es pusca demostrar, pus que se'n perdés bé;
car en perdre lo bé fora lo mal, de se,
causa al demostrar qui contra el mèrit ve
lo qual hom ha per creure veritat que no es ve
per força d’argument, mas solament per fe,
encara que l'entendre humà gens no conté 
tota la veritat de Déu que infinida es manté
tant, que causa finida tota ella no té;
per què vostra rasó no par que valla re;
e, car no us consolats, faits ço que descové.-

     XXX
-N’ermità, en tots temps ama Déus veritat
e vol ésser per home conegut e amat,
e per ço en tots temps ha home llibertat
en far bé e no mal, e seria forçat
si en aquest temps en qui som no havia potestat
en tractar honrament a Déu, e caritat
a son proixme a veer; per què eu no són pagat
de ço que dit havets, e havets gran pecat
en ço que afermats, que tot hom és lligat
en est temps, on no pot convertir li errat,
ni per Déu no pot ésser a sa honor ajudat;
per què en lo vostre parlar estaig desconsolat.-

     XXXV
Ramon s'enfelloní, e no volia ausir
l'ermità qui el pregava com se degués jaquir
del dol que menava, e començà a dir:
-Senyor Déus gloriós! ¿ha el món tal martir
com aquest que sostenc con tu no pusc servir
car no hai qui m’ajut com pusca romanir
esta Art que m’has dada d’on tant de bé es pot seguir,
la qual tem que sia perduda aprés lo meu fenir?
Car null hom no la sap bé segons mon albir,
ni eu no pusc forçar null hom d’ella ausir.
Ah las! si ella es perd, a tu què porai dir
qui la m’has donada per ella enantir?-

     L
-Ramon, a mi no par siats home pacient
per ço car per re no volets haver consolament;
e ¿com no membrats Job que hac tan perdiment
e qui en sa persona sofrí tant de turment
e esdevenc si paubre que no hac nient?
Emperò consolà’s, e vós per re vivent
no us volets consolar, e estats sanament,
e havets heretat, deners e vestiment,
infants e d'altres causes d'on hom ha pagament;
e cor a Déu no plau home impacient
no sosté que per vós venga a compliment
lo seu fait que menats, ni haja honrament.-

     LI
-N'ermità, no és molt si hom és desconsolat
en perdre infants, diners e heretat
e en estar malaute pus que a Déus ve de grat;
mais ¿qui es pot consolar que Déus sia oblidat,
menyspreat, blastomat e tam fort ignorat
com de tot ço sia Déus fortment despagat?
Encara ¿qué no sabets com eu soi menyspreat
per Déu, tantes vets maldit e blastomat,
e en perill de mort e per barba tirat,
e per vertut de Déu pacient són estat?
mas que Déus en lo món sia tam pauc amat
no és hom en lo món qui me'n feés conhortat.-

     LIV
-Ramon, qual és lo fait que vós tant desirats
per lo qual en lo món fos Déus tan fort honrats?
Car poria ésser que en lo fait no siats
e que altre sia lo fait que vós no procurats,
per lo qual lo món sia a bona fi menats;
car si altre és lo fait, per nient treballats,
e poríets treballar si mil ans viviats
que ja vós no venríets a ço que volriats
car hom no pot complir fait on és desviats.
Per què us prec que lo fait clarament me digats
e que ambdós vejam si el fait on vós estats
és aquell per què Déus pot ésser mais amats.-

     LV
-N'ermità, la manera con Déus fos mais amat
ja la vos hai contada, si bé no havets membrat,
ço és que el Papa hagués mant home lletrat
qui desiràs per Jesús ésser marturiat
per ço que per tot lo món fos entès e honrat,
e que nascú llenguatge fos mostrat,
segons que a Miramar ha estat ordenat,
-e haja'n conciència qui ho ha afollat!-,
encara que al passatge fos lo deè donat
de tot quant posseeixen li clergue e el prelat,
e que açò tant duràs tro que fos conquistat
lo Sepulcre; e d'aiçò llibre n’hai ordenat.

    LIX
-N'ermità, eu són las d'aquest fait amenar
en la Cort, pus no hi puis nulla res acabar;
e si vos volíets en la Cort procurar
aquest fait de Jesús e vostre poder far
en la Cort llongament, bé poria estar
que el fait vengués a fi, si us volien escoltar
lo Papa e els cardenals, sinó que quaix joglar
vos feiéssets en la Cort e los Cent noms cantar, 
los quals hai faits de Déu, e posats en rimar,
per ço que els hi cantàs e parlàs sens dubtar;
mas no n'hai de consell per ço que menysprear
no faça los meus llibres que Déus m'ha faits trobar.-

     LXI
-N'ermità eu prepòs als sarraïns tornar
per ço que a la fe los pusca aportar;
on vaig sens paor de mort, que fa pus greu portar
que vergonya sofrir per Jesucrist honrar,
lo qual en res no tem, ans la deu hom amar.
Mas per ço que ma Art no faça menysprear
en tenir la manera que ténon li joglar,
encara que en altre lloc creu mais de bé far,
per què no prepòs ara a Cort retornar;
e car vós tan fortment me volets encolpar,
pot ésser que ho façats per vós a excusar
a venir a la Cort, per què ho lleixem estar.-

     LXII
Penedi's l’ermità car hac Ramon reprès
e dix-li que per ço que ab ell en Cort estegués
l'havia tan fortment en així escomès.
-Ramon ?dix l'ermità-, dos ans prepòs o tres
a estar en la Cort sotsposat, que no res
hi faça, mas après prepòs que eu tengués
per lo món ça e lla, a prelats e marquès,
religioses e reis, e fer ço que pogués
en menar aquest fait que m'havets escomès,
mas volria que en mon lloc altre en Cort estegués
e que en així un tal cercle se'n feés
tro que aquest fait en la Cort se presés.-

     LXVI
L'ermità e Ramon preseren comiat
e ambdós en plorant se són baisat e abraçat,
e cascú dix a l'altre que a Déu fos comanat
e en oració l'u per l'autre membrat.
Al partir s'esguardaren ab molt gran caritat,
pietat e dolor, cascú agenollat,
e cascú senyà l'altre e hac agraciat.
La un se partí de l'altre ab mant sospir gitat
car mais no preposaven que fossen assemblat
en est món, mas en l'altre, si a Déus ve de grat.
E can cascú de l'altre se fo un petit llunyat
tantost fo l'un per l'altre molt fortment desirat.

     LXIX
Fenit en lo Desconhort que Ramon ha escrit,
en lo qual l'ordenament del món ha dit,
e en rimes posat, per ço que no s’oblit,
car poria ésser que molt home ardit
se meta en lo fait, tro que sia complit
ço que ha Ramon al Papa requerit.
Car si per lo Papa lo fait és establit
e que los cardenals hi hagen consentit
poran ésser del món tot li mal departit,
e tot lo món serà a Déu tan abellit
que a la fe romana no serà contradit.
Aquest Desconhort coman al Sant Espirit.-
                                                        Amén.

     Aquest “Desconhort” fo fet en la cort de Roma, e canta’s en lo so de Berart.
 
 
 

Desconhort forma part de l'Arbre de ciència. "El Desconhort comparteix amb el Cant de Ramon  la categoria de lírica autobiogràfica lul.liana. [...] La mètrica del Desconhort és semblant a la del Plant de Nostra Senyora; presenta 69 estrofes monorrimes de dotze alexandrins." (Badia, 186-187)

"considerat la més important de les seves obres en vers. És un poema de 828 versos alexandrins, distribuïts en seixant-nou estrofes de dotze versos monorims" "el seu contingut ens imprssiona pel que té de dolorosa confessió personal" "la seva magna empresa missionera [...] en el seu triple aspecte de fundació de col.legis de llengües orientals, organització d'un exèrcit cristià per a la conquesta de Terra Santa i la predicació eficient i contínua en països d'infidels, acaba d'ésser novament rebutjada."  (Riquer, p. 330-331).

"fingeix trobar-se amb un ermità [...] L'ermità, incapaç al principi d'activitat i d'acció, creu que la millor manera de servir Déu és lliurar-se a la vida contemplativa i cloure's en una total passivitat. Llull defensa l'acció per damunt de tot, car només mitjançant ella hom podrà assolir la conversió dels infidels i la conquesta de Terra Santa." (Riquer, p. 332)
 
 
 

 inici 
 

pàgina presentació mag poesia