Llibre de contemplació en Déu (1271-1274)

"Resulta així un producte original i irrepetible el Llibre de contemplació en Déu, concebut com a enciclopedia en primera persona (l'home monologa adreçant-se al seu Creador), que s'estén al llarg de 366 capítols." (Badia, 124-125)

"s'obre de manera exultant i jubilosa, car la seva primera distinció, que comprèn tres capítols, es titula "D'alegre" [...] L'home qui somia que és mort, com se desperta e.s troba viu, molt ha gran alegre. Enaixí nós, Sènyer, devem ésser alegres com veem que som en ésser. On, enaixí  com l'home embriac qui és comprès per la fortor del vi tan fort que a penes és en son seny, enaixí, Sènyer, jo són tan alegre per ço car he ésser, que a penes són en mon seny."  "Admirables són els capítols destinats a la contemplació dels vegetals, especialment l'arbre, dels animals, de les aus, però sens dubte atreuen més els que es refereixen a la humanitat. Si bé els clergues són posats com a exemple de virtut, dels prínceps del món s'hi fa una severa crítica, on els reis són vituperats per manca de pietat i de justícia, i crida l'atenció que, en tractar dels cavallers, parli més dels dolents que dels bons i oposi els mundans als celestials, conjunt d'idees on n'apunten algunes que més tard seran desenvolupades al Llibre de l'orde de cavalleria. Els jutges i advocats i els metges són vistos també en actitud crítica, així com, encara i en part, els mercaders. Molt bell és el capítol destinat als mariners, però indiscutiblement un dels més interessants és el que dedica als joglars, tractats juntament amb els trobadors o, com era freqüent al seu temps, confosos amb aquests.  [...] Los joglars veem, Sènyer, que de nit van sonant los estruments per les places e per les carreres, per tal que moven lo coratge de les fembres a puteria e que facen falsia e traïció a lurs marits... Los malvats joglars veem, Sènyer, ésser maldígols e malmescladors enfre un príncep e altre, e enfre un baró e altre; e per la mala fama que sembren los joglars, e per l'odi e la mala volentat que engenren enfre.ls alts barons, per ço veem destruir emperis e regnats, e comdats e terres, viles e castells." [...] Vénen, finalment, els capítols dedicats als llauradors, als menestrals, etc. ÉS, doncs, aquesta distinció un panorama social que, encara que no pretén d'ésser complet, és vari i significatiu i presenta davant els nostres ulls un vigorós i intencionat retaule de la vida medieval". (Riquer).

Llibre de Contemplació:
enaxí com la nau pot hom carregar e omplir de què.s vol, enaixí pot hom omplir la memòria e l'enteniment e-l voler de què.s vol; e enaixí com les unes naus són carregades de mellor mercaderia que altres, enaixí les unes ànimes remembren e entenen e volen mills e més ferventment que les altres. (Versicle 21). "se'ns ha fet patent com mai el que podríem anomenar la supervoluntat de Ramon Llull, que es pot considerar un clar antecedent al Superhome nietzscheà." (Palau i Fabre, Josep. "L'alquímia del jo". Quaderns de l'Alquimista. Barcelona, Proa, 1997)
 
 

Fèlix, Llibre de meravelles (1288-1289)

En tristícia e en llanguiment estava un home en estranya terra. Fortment se meravellava de les gents de aquest món, com tan poc coneixien e amavan Déu, qui aquest món ha creat e donat als hòmens en gran noblea e bonea, per tal que per ells fos molt amat e conegut. Aquest home plora e planyia com Déus en est món ha tan pocs amadors e servidors e lloadors. E per ço que sia conegut, amat e servit, fa aquest Llibre de meravelles, lo qual departeix en deu parts, ço és a saber: Déu, Àngels, Cel, Elements, Plantes, Metalls, Bèsties, Home, Paradís, Infern.

El més característic del Llibre de meravelles és la seva enorme profusió d'exemples, sovint encadenats els uns amb els altres. Es tracta d'una mena d'enciclopèdia, però amb una tènue trama narrativa basada en el pelegrinatge d'un jove, Fèlix. "El protagonista de la història és el fill jove de l'home trist i exiliat, al qual envia a peleguinar pel món perquè avaluï la diferència que hi ha entre la doctrina rebuda del pare i la realitat humana. Fèlix és una consciència adolorida que es passeja per la iniquitat, no li resta res de l'agressiva lluminositat heroica de Blanquerna o de la seva contrafigura femenina, Natana [...] a més, hem de tenir en compte que el Fèlix no descriu una àmplia acció unitària, sinó que constitueix simplement una trama destinada a donar cabuda a nombrosos discursos científics i morals: l'enciclopèdia pròpiament dita." (Badia, 177)

"Al capítol set del nostre Llibre de meravelles, destinat, en teoria, a tractar filosòficament la natura dels animals, topam amb [...] El Llibre de les bèsties, un dels opuscles més popularitzables i efectivament populars del nostre autor. [...] és construït amb materials de dues procedències diferents: les aventures dels xacals Calila e Dimna a la cort del Lleó, que procedents de l'Índia, arriben a Europa a través de versions gregues, hebrees i àrabs, i el Roman de Renart francès dels segles XII i XIII, nascut de fonts llatines, que conta en les seves diverses i populars branques els embulls d'una guineu astuta i intrigant.       Llull ens explica una història simple i clara: el fracàs de les maquinacions de la guineu Na Renard, per subvertir l'ordre jeràrquic establert fent-se forta [...] a la cort del Lleó i induint-lo a cometre tota casta d'abusos per, al final, acabar suplantant-lo. La seva perfídia li permet eliminar tots els possibles rivals, des del Ca fins al Lleopard o el Bou, i tenir atemorits tots els altres, des de la Llebre al Paó o al Corb; quan és a punt d'atemptar contra la vida del propi rei, l'Elefant i el Senglar fan que l'esperit de fidelitat a l'ordre establert triomfi: el traïdor és castigat de manera exemplar.     La moral de la història és que el rei s'ha de guardar dels mals consellers." (Badia, 178-180)

"Al Llibre de les bèsties admirem, una vegada més, la gran habilitat narrativa de Ramon Llull, que mena l'apòleg amb una seguretat meravellosa i amb constants encerts. La trama, sempre interferida amb exemples, és rectilínia i adequadament travada, i la complicada intriga és exposada amb gran claredat i notes eficaces." "És possible que la trama del Llibre de les bèsties, amb l'oposició entre el que avui en diríem dos partits polítics, o sia el dels animals carnívors i els herbívors, reflecteixi divisions d'algun regne que Llull conegués"  (Riquer, p. 312 i 316). 

  "L'episodi de l'esclau musulmà contat a l'inici del capítol III no és més que la transposició d'un esdeveniment de la vida del nostre autor." (Llinarès, p.24).
El llibre critica la luxúria i l'ànsia de poder dels prelats (com a l'exemple de Na Renard al començament del capítol I, referent a l'elecció d'un bisbe, o quan parla del bisbe "qui era molt contrari a son ofici" (capítol IV)." (Llinarès, p. 24).
"Hi ha encara el capítol V, en què Llull oblida gairebé l'aventura de les bèsties per esbossar al seu aire un quadre ràpid de la vida política i social de l'època." "El Llibre de les Bèsties testimonia també el conflicte del moviment de les viles i de l'organització administrativa de la monarquia. Els representants del rei a les comarques són gent nefasta, plens de defectes, i llurs actuacions són abusives. Per altra banda, són més aviat protegits dels consellers que funcionaris reials. Les viles tenen, com a contrapartida, "ciutadans honrats", respectuosos amb la dignitat reial però que no temen pas de denunciar els abusos dels funcionaris." (Llinarès, p. 30 i 31).

"Són bastants els eximplis del Llibre de les Bèsties que també surten en el Calila (l'agró i el cranc; el simi i l'alduf; el lleó i la llebre; la rata tornada en donzella; el papagai, el simi i la lluerna; el corb i la garlanda; l'home desagraït; la guineu i els dos bocs; la dona tafanera i el gall, i algun altre) Però són encara més nombrosos els que podem considerar com a originals de Ramon Llull (per exemple, les eleccions de rei i de bisbe; el cavaller i la dona mentidera; l'ermità i el rei; el mal bisbe; el combat d'art i mestria; el burgès ric; el cavaller i el pagès, etc.)." (Rubió, p. 15).

Alguns eximplis

Capítol 1.

L'elecció del bisbe. L'ardiaca i el cabiscol s'oposen a l'elecció d'un savi sagristà per bisbe i elegeixen un canonge beneitó. Un altre canonge fa un comentari: si els animals de força s'oposen al lleó, seran bandejats; ara bé, si és elegit rei un cavall, ¿què farà contra un lleó?

Capítol 3.

El sarraí. Un cristià es refiava d'un sarraí, però aquest, a causa de les diferents religions, només pensava com matar-lo. (Aquest exempli és pres de l'anècdota viscuda per Ramon Llull).

L'ermità, la rata i la donzella. Un ermità, en veure que un milà duia una rata al bec, pregà que li caigués a la falda. Llavors aconseguí de transformar-la en donzella i li oferí per marit el sol, la lluna, el núvol, el vent, les muntanyes i l'home, però ella refusà tothom i demanà que la tornés a transformar en rata i li donés un ratolí per marit. L'elefant diu a la guineu, amb aquest eximpli, que mai no defensarà els interessos dels animals herbívors

La llebre i el lleó. Una llebre que s'ha d'oferir com a menjar d'un lleó es retarda amb l'argúcia que un altre lleó l'havia reclamada abans. El primer lleó vol que li presenti aquest altre i la llebre el du davant d'una bassa d'aigua. El lleó, en veure's reflectit s'abraona contra l'aigua creient veure l'altre, i s'ofega.

La puça i el poll. Un rei premia amb diners el servent que li treu una puça del mantell i fa assotar el servent envejós que li ha posat un poll per assolir també un premi.

Capítol 4.

El mal bisbe i el canonge. Un canonge, davant les deshonestedats del seu bisbe, prefereix anar a viure amb els pastors de veritat (que guarden les ovelles dels llops) que amb els falsos pastors d'ànimes.

L'agró i el cranc. Un agró vell espaordeix un cranc dient-li que uns pescadors arrasaran les aigües de l'estany on tots dos viuen. El cranc espaordeix els peixos i l'ocell proposa com a solució traslladar-los volant a un altre estany proper. L'agró comença el trasllat de peixos, però en comptes de dur-los a cap nou lloc se'ls menja. El cranc vol conèixer les noves aigües i, en ple trasllat, veu les espines dels peixos morts, i escanya l'agró.

Capítol 6.

El papagai i el simi. Eren en un arbre un papagai i un corb i, davall ells, un simi, que anava posant llenya damunt una lluerna, com si bufant hagués de fer una bona foguera per escalfar-se. El papagai no es cansava d'avisar el simi, a pesar que el corb li deia tot el temps que callàs. El papagai es va apropar tant al simi que va caure a les seves mans.

Didàctica:
Es pot analitzar qualsevol dels exemples del llibre: tema, argument, personatges, estil, paràbol·la, aplicació a l'actualitat...
Representació teatral, o de titelles o confecció d'un còmic. (Primerament s'ha de passar el fragment de prosa narrada a diàlegs).

Arbre de ciència. Arbre exemplifical (1295-96)

"Al final del seu Arbre de ciència, una enciclopèdia orgànica destinada a divulgar l'Art en termes científics corrents en la seva època, el beat va tenir la idea absolutament inaudita d'afegir-li un colofó "literari". Es tracta de l'Arbre exemplifical, sens dubte el producte més original, més enginyós i més creatiu que ens ha deixat el primer escriptor català de la història. [...] Llull sembla que ha capgirat, d'alguna manera, els plantejaments tradicionals. No es tracta ja de recollir exempla i de retocar-los o refer-los per tal que lliguin amb un determinat propòsit d'adoctrinament moral o metafísic. Ara es tracta de transformar directament la doctrina en exemplum, és a dir, en literatura. Per això, en l'Arbre exemplifical hi triomfen des del primer moment determinades personificacions sorprenents: els quatre elements de la cosmologia clàssica discuteixen i es barallen, la cirera i la garrova intercanvien subtileses moralitzants." (Badia, 147)

"Hi ha aquí molts suggeriments dignes de menció, com el que insinua que els exemples extrets de l'Arbre de ciència són divertits i fan que la gent estigui contenta" pot hom haver doctrina a conèixer los secrets naturals e sobre natura, e a preïcar e a haver moralitats bones e solaç e amistat de les gents. E encara, en pot haver universal hàbit a entendre moltes coses plaents a entendre e plaents a oir. (Badia, 149)

"La personificació i el debat al voltant de principis aparentment contradictoris acostumen a animar la majoria dels proverbis: Dix la letuga que ella guaria los hòmens qui eren malalts, e dix lo vi que ell alegrava los hòmens.
Dix lo ca al gat que ell menjava les rates, e dix lo gat que quan dormia no tenia lo nas dejús la coa. 
Los ulls veeren una bella dona qui vestia bells vestiments, e imaginació imaginà la camisa de la dona. (Badia, 150)

"La capacitat del nostre autor per sorprendre el lector no té límits" 
Reconta's -digueren la pedra e lo ferre- que una herba estava en un prat, la qual havia virtut ab què guaria los hòmens llebrosos de llur malaltia. A un llebrós fo mostrada aquella herba, de la qual menjà e fo guarit de la sua llebrosia per la virtut d'aquella herba. Esdevenc que aquell hom anà pixar en aquell prat, e ab aquella herba qui l'havia guarit se torcà les anques; e per ço fo l'herba viciosa en donar sa virtut a aquell qui tant fort l'havia deshonrada  (Badia, 151)
 
 
 
 

Llibre de gentil e los tres savis

Llibre de gentil e los tres savis. Escrit primer en àrab, i després en català. Tres savis, un jueu, un cristià i un sarraí es troben amb el gentil i davant ell discuteixen, cadascú defensant la seva llei, perquè el gentil doni la raó a un. "deixa en aquest llibre, escrit amb una meravellosa serenitat, la solució pendent, car no solament el lector desconeix l'elecció del gentil, ans encara els tres savis tornen a llurs ciutats decididament convençuts, cadascun d'ells,  que la seva llei és l'única vera" (Riquer, p. 243).  
"A pesar de la seva naturalesa essencialment apologètica, el Llibre del gentil i dels tres savis presenta un ric envoltori novel.lístic, amb eficaços ecos poètics estretament entreteixits amb els ingredients pròpiament doctrinals. L'obra, efectivament, consisteix bàsicament en l'exposició successiva de les raons que evidencien l'existència de Déu i la ressurrecció, en primer lloc, i les característiques principals de les lleis o religions dels jueus, dels cristians i dels sarraïns, en segon lloc. La novetat del tractat es troba en la seva manera de raonar, ja que cada pas de l'exposició es basa en el contrast entre dos conceptes abstractes (bondat o grandesa, o bé justícia i gola) que a vegades concorden entre ells i a vegades entren en discòrdia." (164) "recorre a la literatura al.legòrica: cada vegada que es fa referència a un a priori, els savis citen "cinc arbres" portadors d'unes "flors" i unes "condicions" que una donzella, anomenada intel.ligència, els va voler atorgar. Aquests arbres, naturalment, han estat descrits amb tot detall en un pròleg" (165) "El pròleg del Llibre de gentil, conté la descripció més completa d'un bosc de tota la literatura lul.liana" (166) "I encara queda un nou espai literari en el Llibre del gentil; es tracta de la pura efusió lírica d'amor exaltada cap a la divinitat, tan freqüent al Llibre de contemplació." (Badia 166)
 Arbre de filosofia d'amor. (1298)

"Ramon dialoga amb Filosofia d'Amor en aquest ambient tan propici i li promet que defensarà els seus drets davant Filosofia de Ciència" (Badia, 192)

"La mística lul.liana, encara que es manifesta en bon nombre d'obres de l'escriptor, té els seus orígens al monumental Llibre de contemplació, on ja apareix amb la seva força i les seves característiques generals; es sintetitza i desenvolupa admirablement al Libre d'Amich e Amat, i culmina a l'Arbre de filosofia d'amor." (Riquer, M. de. Història de la literatura catalana 1. Barcelona, Ariel, 1964. p. 316) Són notables el diàleg que l'amic i l'amor mantenen sobre la bellesa de l'Amat, els capítols dedicats als sospirs i als plors d'amor i, sobretot, l'al.legoria que tanca la cinquena part de l'Arbre. 

 (Del pròleg):

     Esdevent Ramon en un bel prat: en lo mig avia un gran arbre e una bela fontana. A la ombra de l'arbre estava una bela dona molt ornadament vestida e plorava, planya e deïa aquestes paraules:
     "Ha, trista dolorosa! E con és molt avorrida en esta present vida! Car siència, ta germana, ha moltz servidors qui la aprenen per filosofia, e tu n'as pocs, segons ta dignitat e honor."
     Ramon venc a la dona, la qual humilment saludà, e la dona agradablament li reté ses saluts. Demanà Ramon a la dona com era apelada, ni per què estava en plants e en plors. "Ramon", dix la dona, "jo són apelada Filosofia d'amor, e planc e plor per so car he pocs amadors, e ma germana Filosofia de saber n'à molts més que mi."
     "Filosofia d'amor", dix Ramon, "què és causa que Filosofia de saber ha més servidors que vós? Ni per què vós n'avets enveja, pus que ela és vostra sor?" "Ramon", dix la fona, "la ocasió per què ma sor à més servidors que mi, és car los homes, can comensen apendre siències, comensen amar saber per mi, car sens mi no poden amar saber; e con saben les sciències, amen la filosofia d'aqueles e an-ne feyts molts libres e moltes arts; e adeliten-se en amar les sciències, e no en amar mi ni ma filosofia d'amar, qui és pròpiament de ma essència e natura; e per aisò, can volen amar, no saben amar mi ni mes condicions, en tan gran virtut con saben entendre veritat de les causes que aprenen; e asò és per so car estan longament en apendre sciències d'enteniment e de veritat, e no en apendre siències d'amor e de bondat. E per aisò se seguex contra mi enjúria e peccat e gran dampnatge a molts amadors de saber; car aitant com mais saben sens amar mi e bondat, aitant an major manera de fer mal e de enganar e trair los uns los altres. E per aysò planc e plor e estag en desconort e tristor. E enveja ni erguyl no.m fa plorar, mas plor per so car los demés homes d'est món no saben amar; car si sabien tan bé amar con saben entendre, per mi e per ma sor poria ésser tot lo món ordenat e en bon estament. Car lo món s'auria a la fi a la qual és creat, de la qual fi lo desvien los demés homes d'aquest món".
     Can Ramon ac entesa la clamor de Filosofia d'amor, dix a la dona que él avia feita una art de bona e vera amor, qui és apelada Art amativa, ab la qual pot hom ligar la volentat a desirar bé e a esquivar mala amor, e a amar Déu, si metex e son pruyme. Car enaixí com l'enteniment francament s'enclina a saber veritat per art de saber, enaxí pot hom, per art de bona e vertuosa amor, francament enclinar sa volentat a amar bé e bones obres e esquivar mal e males obres.
     Encara vos dic que prepòs fer un Arbre d'amor, lo qual vuyl que sia apelat per lo vostre nom, e serà arbre on se contendrà art  d'amar bé e esquivar mal. E si aquests dos llibres són apreses per molts homes, poran ésser ocasió en partida con per él siats consolada.
     Molt plac a la dona so que Ramon deïa, e vol que comensàs l'Arbre de filosofia d'mor e que li donàs la Art amativa. E en aquels dos llibres volia ligir e veer si era ver so que Ramon dehia.

[Alguns fragments]

Bona corda d'amor és aquela qui liga, ab bon amar, bon amic a bon amat.

La major corda d'amor, per la qual l'amic puja amar son bo e gran amat, és aquela qui té tot l'amic ligat e pres a son amat; e aitant con la corda és de major duració, poder e les altres, és l'amic major en amar. 

Cogitava l'amic en la essència d'amor, qui és aquela forma qui mou l'amic a amar.

Plorava l'amic per los trebails que sostenia per amor, e deïa amor que les làgremes e.ls plors de l'amic eren matèria de son gran amar. 

En l'amar de l'amic, verificar e gloriejar no feyen differència enfre.ls sejorns e trebayls que l'amic avia per amor. 

Bona amor, aitant con dura, montiplica son amar.

Negú poder de bona amor pot ésser mal.

Poder qui no pot d'amor fer nula res, no pot ésser gran.

Amic qui ha gran amor, no fa differència emfre los plaers e trebayls que à per son amat.

Major fi d'amor fa majors amadors

Qui vola son membrar, entendre e amar a la pus alta fi d'amor, vola sobre.l cel (86, 14)
 
 
 

 Llibre dels mil proverbis

"Per a comprendre fidelment el sentit i, sobretot, la finalitat d'aquests Proverbis cal tenir present la intenció pedagògia i l'acció apostòlica que està present en totes les obres del Doctor Il.luminat. Sintèticament ens ho expressa ell mateix en els versos de Lo Concili (servir Déu i conquerir el Sepulcre) i no s'oblida mai de recordar-ho en els seus llibres." (Comas, Antoni. ""Llibre dels mil proverbis" de Ramon Llull". Assaigs sobre literatura catalana. Barcelona, Tàber, 1968. p. 9-10)

Llull a la introducció diu:
"fem molts proverbis e diverses maneres ab les quals pot hom haver matèria a parlar de totes bones costumes"

"Ama Déus e seràs ric (49, 1).    L'amor és la idea matriu de la seva ideologia. Com ocorre sovint en la mística, trobem en Llull un concepte eficient i positiu de totes les coses, fins del dolor: tot es pot convertir en amor, i aquesta conversió resol les paradoxes més íntimes de l'ànima humana." (Comas, p.19)

Los béns que prelat estoja, toll als pobres de Déu

A prelat tany més plorar que riure

Abans fuyg a príncep mal que a la serpent

No ames ton fill més que ta ànima, qui ab ton fill no ha parentesc

Bèstia que no menja carn no fa companyia ab bèstia qui carn menja

No digues a ton veí ço que tu menges en ta casa

A negun hom no faces tants ni tan grans plaers com a ton bon amic.

Tot enemic no'l cregues de res

Fé ton enemic estrany als teus ulls e a tes orelles

Negun tresor és major que veritat

No vivees d'altruy e viuràs franc

Ànima qui no-s sadolla no viu

No venes vida per mort

Amb mort compra vida

Tot hom avar és ladre

Hom avar no ha res

Hom glot, con no menja plora e con ha menjat se penet

Luxuriós és a fembra sotmès

Hom ergullós no coneyx si mateyx ne altre

Per accídia has pererós membrar e entendre e amar

Envejós ama més ço que no ha que ço que ha

Per ira pert libertat sa volentat e enteniment sa deliberació

Ab hom irat val més callar que parlar

Ira amb paraules irades mou mans irades

En ira, rialles no han loc

Car ço que saps no és tant com ço que no saps, no hages moltes paraules

Molt consira e poc parla

Si a paraula dones ço que li cové en lo començament e mitjà e fi, parles per retòrica

De tu no parles moltes paraules

Major riquesa posseeyx ta ànima que ton cors

Qui ha molts amics, ha moltes grans riqueses

Qui no ha si meteyx, és molt pobre

Diligència és carrera perquè hom va tost a ço que desija

Hages conexença de intenció d'ome e conexeràs hom

     Aquest Proverbis féu e dictà Maestra Ramon Llull, de Mallorca, venent d'oltra mar,
     en l'any de nostre Senyor Déus Jhesuxrist M.CCC e dos
 
 
  Arbre de filosofia d'amor. (1298)

"La mística lul·liana, encara que es manifesta en bon nombre d'obres de l'escriptor, té els seus orígens al monumental Llibre de contemplació, on ja apareix amb la seva força i les seves característiques generals; es sintetitza i desenvolupa admirablement al Libre d'Amich e Amat, i culmina a l'Arbre de filosofia d'amor." (Riquer, p. 316)

Ramon dialoga amb Filosofia d'Amor i li promet que defensarà els seus drets davant Filosofia de Ciència. Són notables el diàleg que l'amic i l'amor mantenen sobre la bellesa de l'Amat, els capítols dedicats als sospirs i als plors d'amor i, sobretot, l'al·legoria que tanca la cinquena part de l'Arbre.

(Del pròleg): "Esdevent Ramon en un bel prat: en lo mig avia un gran arbre e una bela fontana. A la ombra de l'arbre estava una bela dona molt ornadament vestida e plorava, planya e deïa aquestes paraules: "Ha, trista dolorosa! E con és molt avorrida en esta present vida! Car siència, ta germana, ha moltz servidors qui la aprenen per filosofia, e tu n'as pocs, segons ta dignitat e honor." Ramon venc a la dona, la qual humilment saludà, e la dona agradablament li reté ses saluts. Demanà Ramon a la dona com era apelada, ni per què estava en plants e en plors.
"Ramon", dix la dona, "jo són apelada Filosofia d'amor, e planc e plor per so car he pocs amadors, e ma germana Filosofia de saber n'à molts més que mi." "Filosofia d'amor", dix Ramon, "què és causa que Filosofia de saber ha més servidors que vós? Ni per què vós n'avets enveja, pus que ela és vostra sor?" "Ramon", dix la fona, "la ocasió per què ma sor à més servidors que mi, és car los homes, can comensen apendre siències, comensen amar saber per mi, car sens mi no poden amar saber; e con saben les sciències, amen la filosofia d'aqueles e an-ne feyts molts libres e moltes arts; e adeliten-se en amar les sciències, e no en amar mi ni ma filosofia d'amar, qui és pròpiament de ma essència e natura; e per aisò, can volen amar, no saben amar mi ni mes condicions, en tan gran virtut con saben entendre veritat de les causes que aprenen; e asò és per so car estan longament en apendre sciències d'enteniment e de veritat, e no en apendre siències d'amor e de bondat. E per aisò se seguex contra mi enjúria e peccat e gran dampnatge a molts amadors de saber; car aitant com mais saben sens amar mi e bondat, aitant an major manera de fer mal e de enganar e trair los uns los altres. E per aysò planc e plor e estag en desconort e tristor. E enveja ni erguyl no.m fa plorar, mas plor per so car los demés homes d'est món no saben amar; car si sabien tan bé amar con saben entendre, per mi e per ma sor poria ésser tot lo món ordenat e en bon estament. Car lo món s'auria a la fi a la qual és creat, de la qual fi lo desvien los demés homes d'aquest món".
"Can Ramon ac entesa la clamor de Filosofia d'amor, dix a la dona que él avia feita una art de bona e vera amor, qui és apelada Art amativa, ab la qual pot hom ligar la volentat a desirar bé e a esquivar mala amor, e a amar Déu, si metex e son pruyme. Car enaixí com l'enteniment francament s'enclina a saber veritat per art de saber, enaxí pot hom, per art de bona e vertuosa amor, francament enclinar sa volentat a amar bé e bones obres e esquivar mal e males obres.
"Encara vos dic que prepòs fer un Arbre d'amor, lo qual vuyl que sia apelat per lo vostre nom, e serà arbre on se contendrà art d'amar bé e esquivar mal. E si aquests dos llibres són apreses per molts homes, poran ésser ocasió en partida con per él siats consolada.
Molt plac a la dona so que Ramon deïa, e vol que comensàs l'Arbre de filosofia d'mor e que li donàs la Art amativa. E en aquels dos llibres volia ligir e veer si era ver so que Ramon dehia."

Vegeu-ne alguns fragments de l'Arbre de filosofia d'amor:

"Bona corda d'amor és aquela qui liga, ab bon amar, bon amic a bon amat.
"La major corda d'amor, per la qual l'amic puja amar son bo e gran amat, és aquela qui té tot l'amic ligat e pres a son amat; e aitant con la corda és de major duració, poder e les altres, és l'amic major en amar.
"Cogitava l'amic en la essència d'amor, qui és aquela forma qui mou l'amic a amar.
"Plorava l'amic per los trebails que sostenia per amor, e deïa amor que les làgremes e.ls plors de l'amic eren matèria de son gran amar.
"En l'amar de l'amic, verificar e gloriejar no feyen differència enfre.ls sejorns e trebayls que l'amic avia per amor.
"Bona amor, aitant con dura, montiplica son amar.
"Negú poder de bona amor pot ésser mal.
"Poder qui no pot d'amor fer nula res, no pot ésser gran.
"Amic qui ha gran amor, no fa differència emfre los plaers e trebayls que à per son amat.
"Major fi d'amor fa majors amadors
"Qui vola son membrar, entendre e amar a la pus alta fi d'amor, vola sobre.l cel (86, 14)

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA