Vaig néixer un 7 de febrer de l'any quaranta i el 14 del mateix mes, dotze anys més tard, la mare va decidir de constituir-me orfe. No sé si va ser per venjar-se o senzillament moguda per un instint d'imitació.  Efectivament, quatre mesos abans, jo m'havia fugat de casa, aprofitant l'avinentesa que el pare, home molt temerós de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots varons pagesívols, encara amb l'ardor d'haver guanyat la guerra. 

Tots aquests fets tenien com a escenari una llar campanyola de la zona sud-est de la més gran de les Illes, llar edificada per l'avi matern amb peces de marès, que extreia ell mateix d'una pedrera d'allí a la vora. Aquest avi havia marxat a l'Argentina, en un transatlàntic tot ple d'esclaus, que bevien, cantaven i suaven dins la bodega. En aquest país es va enyorar tant que hagué de tornar, sense portar altra cosa més que un revòlver que, ben aviat, es va rovellar, exposat als mals tractes de les criatures. 

 Així, els hiverns, els passava en companyia d'aquells devots, a la Capital; a l'estiu, en canvi, ajudava el pare en la seva passió més definida: construir parets seques per tal de dividir i subdividir un tros de garriga, que s'havia comprat amb les joies de la seva esposa. 

 Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d'aleshores, no crec que calgui fer esment a res d'especialment notable.  

Nietzsche - Bauçà

Presentació del llibre POESIA ÉS EL DISCURS. MIQUEL BAUÇÀ

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia