TAMPOC EL FOC
 

INSECTES

Dins la closca de la capsa
sols hi té por
per les
onomatopeies.
Perfecte
l'insecte,
cric cric
vac vac
sic sic
jac jac.

Rosegar 
la fam
els ha fet créixer
els queixals.
La rata i el conill
com a moles
peludes de molí,
sense aturall
dents i nialls.

Lluent mosca d'ase
ancorada,
la paparra.
La llana
silenciosa
li amaga
la gana.

El moscard
fart
fotocopiat
a la paret
amb un riuet
de sang.

La puça
i son bot inevitable.
La cussa
i el quissó,
el quis i el cus
ja no poden pus,
volen mossegar
el bot de l'intrús.
 

VOU-VERI-VOU PER NO DORMIR
 A Biel Majoral

Fes-te enfora, becadeta,
que no és hora de dormir.

Ara em pega sa soneta,
qui ho hauria de dir.
Fes-te enfora, becadeta,
que no és hora de dormir.

Vou-veri-veta,
vou-veri-vou.
Se'n va la soneta
i no fa renou.
Vou-veri-veta,
soneta fuig
que per l'escaleta
te direm arruix.

No veus que la nostra terra
te demana deixondit,
i que el fons de la nostra entranya
ja comença a pegar crits?

Això que en diuen Espanya
ja està massa podrit,
sa podridura ens escanya,
ja no és hora de dormir.

Dels ulls, la vostra estrelleta,
no la deixeu apagar,
mentre Mallorca està estreta
ningú els ulls no ha d'aclucar.

Mallorca volen eixorca,
li volen esvair els fills,
però, els bons fills de Mallorca,
amb cançons no els fan dormir.

Carnetes deixondidetes,
així m'agrades a mi.
Ni jo dormiré avui vespre
ni a tu et deixaré dormir.

Vetlarem fins que el nou dia
repiqui en el finestral,
la son peresa congria
i gens no en necessitam.

I ara per què me mires
d'ull de través
com si m'endevinassis 
el pensament?

M'agrada que m'entenguis,
no m'endevinis;
sense posar estovalles
d'una conversa

les privam, aleshores,
de la paraula
i sense mots
ens eixalen la lluita
d'un contra tots.

Ens priven la batalla
de tots contra un.
Sense brega no hi ha vega
de claror i llum;
no m'endevinis,
val més que un poc m'entenguis 
salvant paraules.
 

PAISATGES 

Fa claroreta, 
un darrera l'altre 
s'encenen els galls, 
s'apaguen els grills. 
Un darrera l'altre 
s'encenen els ciris 
 a dalt de l’altar. 
Una rera l’altra 
se'n van les velletes 
a missa primera. 
Mentre els altres junyen, 
ja ha sortit un carro 
cap a foravila. 
Ja fa claroreta. 
El mul sap es tresques 
que menen al tros. 

Llavorim 
i polsim 
de serradís. 
La lluita amb l’aiguacuita 
i amb el tornavís. 
La mar li ha 
fet la clenxa i 
l'ha pentinat 
-massa aigua potser-. 
Plantat al bell mig del somriure 
porta el cigarret 
primer de la vida. 
Vol esser fuster 
i comença avui de mosset. 
Camina i fa via 
de cap al taller. 

Camina i somia 
la roda de carro sabrà fer. 
Gisca i fa giscar el cel 
la farina blanca, 
gisca la pissarra blava 
amb la gavina grisa, 
i a l'horitzó 
la muntanya s'espolsa 
qualque voltor. 
Tal com un ruc 
que no tenguera coa 
i tampoc remuc. 

Borino negre, 
borino ros 
de pebre bo 
i de pebre bord, 
tal com vengueu 
duis alegria 
o mala creu. 
 

I pertot miracle escàs i exquisit 
de l'aigua 
fet degotís 
i corregudes 
avall penedís 
i cavant roca 
a davall terra 
que s'ha fet gerra 
plena d'encants 
i de miralls. 
La set antiga, 
la terra triga 
de la garriga 
i del sementer 
i el vent que llépol 
seca la soca 
i fa palla 
de les cerres serretes, 
càrritx, fenars. 
Pebre coent 
i l'albergínia 
feta tumbet 
vengut de Grècia 
obrint-se solc 
xarxa parada. 

Les llenegadores 
del Pinar de se Coma 
de la pols fan fanguet 
i uns crits esquifits 
que els surten dels llavis 
i dels dits petits. 
 

UNA MORT BELLA 

A contrallum vermell del cel 
vermell de l'horabaixa 
el carro, a poc a poc, 
em va portant a casa. 
Roda el món i ho fa bé 
i un darrera l'altre 
els segles fan coixí 
a les hores que passen. 
A contrallum del sol 
vermell de l'horabaixa 
s'ha deturat el temps, 
s'ha fet rodó el miracle, 
el mul sap el camí 
tant del cel com de casa. 

  inici

POEMES, COBLES I CANÇONETES

POST-DATA 

LA MAR 

El cel 
 té un forat 
de gat 
perquè passin les barques. 

Tots els peixos de la mar 
lleneguen per davall l’horitzó 
com a cartes ensenyades. 

Jo sent potades, 
i tu? 
Que te pareix si trèiem busca? 
Arremolinem-nos-hi! 

Quins orgues! 
Sempre heu de dar 
la culpa a la mar 
de tot el que us passa. 

-Ai, ai deueta, ta mare!-. 
llevau-me aquesta palmera!! 

LA MORT DEL POETA 

Pausadament conhortats 
migpartint l'horabaixa, 
retornen els somnis del poeta 
i li fan vinclar les branques 
tan suaument com la posta de sol 
ho fa amb un arbre. 
Hi són tots, ineficaços, bells, 
desplegant la darrera litúrgia del gest, 
cercant una escalfor, tanmateix l'última. 
-Tantes ales plegades 
i tanta lenta, inexorable mort 
saonada de records lluminosos 
i potents!- 
tornaren tots sense cridar-los 
i així han fet possible la darrera alegria, 
la perfecta alegria reposada de l'arbre 
que mor amb els somnis intactes, 
com la mare que expira sense 
dolor, enrevoltada dels seus fills. 
 

TERRA NOSTRA 
(Portada de la pel.lícula ELISABET) 

Basta mirar el cel, 
basta veure els arbres, 
basta mirar els cims 
de nostres muntanyes 
per sebre per què 
tots t'estimam massa. 

Basta veure el llamp 
sentir udolar el vent 
i veure com cec 
s'estimba el torrent, 
per sebre per què 
aquesta sang nostra 
tant teva se sent. 

Terra, terra nostra 
la meva cançó 
del més alt turó 
davalla a la plana. 
Just com el torrent, 
com la tramuntana. 
Terra, terra nostra 
el teu llamp m'enrampa. 

inici

EROSFERA

Ara l'amor me diu que és primavera
just quan la neu me fa vinclar les branques.
Podrà aquest sol tornar les penes aigua?
I què en farem, llavors, de tanta llàgrima?

Ara la sang me diu que no té espera
just quan el cor gemega en impulsar-la.
Quin oli hi ha que li unti les frontisses?
Sense gemecs, i què en farem de l'ànima?

Ara la pols me diu que el fang enyora
just quan les mans ja m'han perdut el fènyer.
Debat a bat vols que obri les finestres?
I què en farem de tants ocells a lloure?

Ara l'amor me diu que és primavera
i jo m'ho crec. Me'n ric del calendari.

  inici

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia