EL REGNE ENMIG DEL MAR
He llegit la
nostra història
i molt m'ha fet cavil.lar,
d'ençà que en tenim memòria
tothom mos ve a ajudar.
Tothom mos ve a ajudar,
en el moment oportú
mos vénen a alliberar
i no els ha cridat ningú.
Tothom que mos ve a aidar
mos fa ses busques endins.
Això gira malament
cantaven els mallorquins.
EL REGNE ENMIG DEL MAR
I
Els monuments prehistòrics
de Llafuda i de Costitx,
també de Sa Cova d’es Bous
als voltants de Felanitx,
els vells déus forjats en bronze
i els guerrers eivissencs,
de mi tots guarden memòria
i me reforcen la veu.
Fenicis, cartaginesos,
fins arriba als romans,
de les seves naus, ma fona
estellava el costellam.
A la nau folrada amb cuiro
la pedra no hi fa esvoranc:
I Metel.lus Baleàric
ens va posar el dogal.
Ens varen fer fer les cases
vora vora dels camins.
Això gira malament
cantaven els mallorquins.
V
El rei de ventura i gràcia,
lo pus gran príncep del món,
ve a conquerir les Mallorques
amb els bisbes i els senyors.
A Mallorques! Tan bon dia!
Blanca de veles la mar,
que per esvair pirates
ningú no ens deturarà!
Mirau com mor En Montcada
i també el seu nebot;
De tots els morts d'aquell dia
la Història en recorda dos:
conquistades les Mallorques
just el dia de Cap d'Any,
el rei Jaume les donava
a Pere de Portugal.
Les baratava amb l'Urgell
creient fer negoci fi.
Això gira malament
cantaven els mallorquins.
IX
El quart Jaume de Mallorques
poca cosa podrà fer,
tancat a dins una gàbia
a Xàtiva En Pere el té.
I tanmateix sí que fuig
i barata de presó
perquè Joana de Nàpols
li fa una presó d’amor.
Té aventures de guerra;
Per la seva bona sort
el fan presoner a Castella
Altrament seria mort.
Però torna a moure guerra
i a Mallorques vol tornar.
Pere li donà una herbada
i el fa morir emmetzinat.
El quart Jaume de Mallorques
era molt baralladís.
Això gira malament
cantaven els mallorquins.
L'ÚLTIM
Sé que quan conteu
la vostra conquesta
direu que trobàreu
una terra buida
quan és al contrari:
buida la deixàreu.
Vàreu sembrar blat
en lloc d'hortalissa
i en lloc de panses
vi del raïm féreu
i esclavitzàreu
els aglapits vius.
Ai, que heu fet callar el muetzí
i ens eixordau amb campanes.
Ai que ens heu robat els fils
i heu tret el vel a les mares.
Ai que ho heu esvaït tot.
Ai i encara més ai!
Ai i més ai i ai encara.
Des del cim més alt
de la meva pàtria,
amb ulls entelats,
veig com els voltors
les carns espipellen
dels guerrers vençuts.
Viu no em 'gafareu
rossos dels ulls blaus
que en matar sou destres.
Jo vos maleesc
des del més alt cim
de la meva ràbia.
Ai dels rafals i alqueries,
les almonies regalades!
Ai l'enguinar dels cavalls,
ai de la cançó de l’aigua.
Tot el pla ha romàs mut.
Ai i encara més ai!
Ai i més ai i ai encara.
SA CANÇÓ DE SON COLETES
Sa cançó que escoltareu
l'ha feta Guillem d'Efak,
més de mig manacorí
i fill d'en Toni Cremat.
La va fer a Son coletes
un horabaixa de març.
Déu vulgui que per molts anys
pugui anar-hi caminant.
L'any mil quatre-cents cinquanta
pitjor fou que el de la fam.
Els rics mengen pa de xeixa,
diuen les dones plorant.
Els rics mengen pa de xeixa
i per noltros sols no hi ha mestall.
Lo Tort Ballester ho escolta
i li envest cap a Ciutat.
I era una colla de veure, tots eren manacorins.
Fent-se costat un a l’altre anaven replegant amics.
Primer s'hi ajuntava en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
Lo Tort Ballester els comanda perquè era el més decidit.
Per donar compte an el rei
a Nàpols varen anar
i el rei els dóna penyora
de que tot s'arrenjarà;
però els senyors de casa bona
ni el rei volen escoltar.
Tres anys, lo Tort Ballester,
els tengué acorralats.
Set mil cinc-cents sous donaven
els nobles a qui el matàs.
Feren venir mercenaris,
moros i napolitans.
Calaren foc a les cases
i es fartaren de robar.
Després 'ribà la venjança
color de vi i de sang.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si ho eren els condemnats també ho eren els botxins;
primer mataren en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
I a lo Tort Ballester el penjaren escorxat de viu en viu.
I escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins.
Després d’aquesta endemesa
tot romangué com abans;
els pobres més bocaclosa
i més viudes plorant plorant.
I no ploraven per elles,
ploraven pels seus infants.
Sa cançó que heu escoltat
l'ha feta Guillem d'Efak
qui demana a Déu que el poble
no tengui mai més tirans
i que si hi torna a haver guerra
la guanyem els catalans.
SIAU QUI SOU
Gimnèsies i Pitiüses,
mordales d’un mateix cranc.
Pitiüses i Gimnèsies
que les Mallorques formau.
Rajoles d'una fornada,
poncelles d'un sol ramell;
Gimnèsies i Pitiüses,
ales d'un mateix ocell.
Hem passat molta sendera
fins arribar aquí on som,
però la història convida:
Mallorquins siau qui sou!
El vell regne de Mallorques
el voldríen fer bocins,
per això la Història crida:
Siau qui sou, mallorquins!
Mentre resti una petxina
aferrada a un marès,
Pitiüses i Gimnèsies
no han de menar por a res.
En la nostra llengua, un dia
dictàvem la nostra llei
i la nostra llengua sempre
dictarà la seva llei.
Tot quant un dia ens prengueren
contra pau i amistat,
contra honor i per la força...
Ara ens ho han de tornar.
No necessitem cappares
que ens duguin de la mà.
No som nins de mel i sucre
i ens sabem governar.
El vell regne de Mallorques
mai no ens el faran bocins,
per això la Història crida:
Siau qui sou, mallorquins!
portada guillem d'efak
PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia
|