guillem d'efak
poesia a l'escola
 


capellet de vidre 
el paisatge 
tampoc el foc, i d'altres
el regne enmig del mar 
cançons 
 

poemes fets per al.lots
a partir de poesies
de guillem d'efak 

EL REGNE ENMIG DEL MAR
 

He llegit la nostra història 
i molt m'ha fet cavil.lar, 
d'ençà que en tenim memòria 
tothom mos ve a ajudar. 
Tothom mos ve a ajudar, 
en el moment oportú 
mos vénen a alliberar 
i no els ha cridat ningú. 

Tothom que mos ve a aidar 
mos fa ses busques endins. 
Això gira malament 
cantaven els mallorquins. 
 

EL REGNE ENMIG DEL MAR 

 I 

Els monuments prehistòrics 
de Llafuda i de Costitx, 
també de Sa Cova d’es Bous 
als voltants de Felanitx, 
els vells déus forjats en bronze 
i els guerrers eivissencs, 
de mi tots guarden memòria 
i me reforcen la veu. 

Fenicis, cartaginesos, 
fins arriba als romans, 
de les seves naus, ma fona 
estellava el costellam. 
A la nau folrada amb cuiro 
la pedra no hi fa esvoranc: 
I Metel.lus Baleàric 
ens va posar el dogal. 

Ens varen fer fer les cases 
vora vora dels camins. 
Això gira malament 
cantaven els mallorquins. 

 V 

El rei de ventura i gràcia, 
lo pus gran príncep del món, 
ve a conquerir les Mallorques 
amb els bisbes i els senyors. 
A Mallorques! Tan bon dia! 
Blanca de veles la mar, 
que per esvair pirates 
ningú no ens deturarà! 

Mirau com mor En Montcada 
i també el seu nebot; 
De tots els morts d'aquell dia 
la Història en recorda dos: 
conquistades les Mallorques 
just el dia de Cap d'Any, 
el rei Jaume les donava 
a Pere de Portugal. 

Les baratava amb l'Urgell 
creient fer negoci  fi. 
Això gira malament 
cantaven els mallorquins. 

 IX 

El quart Jaume de Mallorques 
poca cosa podrà fer, 
tancat a dins una gàbia 
a Xàtiva En Pere el té. 
I tanmateix sí que fuig 
i barata de presó 
perquè Joana de Nàpols 
li fa una presó d’amor. 

Té aventures de guerra; 
Per la seva bona sort 
el fan presoner a Castella 
Altrament seria mort. 
Però torna a moure guerra 
i a Mallorques vol tornar. 
Pere li donà una herbada 
i el fa morir emmetzinat. 

El quart Jaume de Mallorques 
era molt baralladís. 
Això gira malament 
cantaven els mallorquins. 
 

L'ÚLTIM 

Sé que quan conteu 
la vostra conquesta 
direu que trobàreu 
una terra buida 
quan és al contrari: 
buida la deixàreu. 

Vàreu sembrar blat 
en lloc d'hortalissa 
i en lloc de panses 
vi del raïm féreu 
i esclavitzàreu 
els aglapits vius. 

Ai, que heu fet callar el muetzí 
i ens eixordau amb campanes. 
Ai que ens heu robat els fils 
i heu tret el vel a les mares. 
Ai que ho heu esvaït tot. 
Ai i encara més ai! 
Ai i més ai i ai encara. 

Des del cim més alt 
de la meva pàtria, 
amb ulls entelats, 
veig com els voltors 
les carns espipellen 
dels guerrers vençuts. 

Viu no em 'gafareu 
rossos dels ulls blaus 
que en matar sou destres. 
Jo vos maleesc 
des del més alt cim 
de la meva ràbia. 

Ai dels rafals i alqueries, 
les almonies regalades! 
Ai l'enguinar dels cavalls, 
ai de la cançó de l’aigua. 
Tot el pla ha romàs mut. 
Ai i encara més ai! 
Ai i més ai i ai encara. 
 

SA CANÇÓ DE SON COLETES 

Sa cançó que escoltareu 
l'ha feta Guillem d'Efak, 
més de mig manacorí 
i fill d'en Toni Cremat. 
La va fer a Son coletes 
un horabaixa de març. 
Déu vulgui que per molts anys 
pugui anar-hi caminant. 

L'any mil quatre-cents cinquanta 
pitjor fou que el de la fam. 
Els rics mengen pa de xeixa, 
diuen les dones plorant. 
Els rics mengen pa de xeixa 
i per noltros sols no hi ha mestall. 
Lo Tort Ballester ho escolta 
i li envest cap a Ciutat. 

I era una colla de veure, tots eren manacorins. 
Fent-se costat un a l’altre anaven replegant amics. 
Primer s'hi ajuntava en Mates, llavors en Fullana i en Gil, 
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit. 
Lo Tort Ballester els comanda perquè era el més decidit. 

Per donar compte an el rei 
a Nàpols varen anar 
i el rei els dóna penyora 
de que tot s'arrenjarà; 
però els senyors de casa bona 
ni el rei volen escoltar. 
Tres anys, lo Tort Ballester, 
els tengué acorralats. 

Set mil cinc-cents sous donaven 
els nobles a qui el matàs. 
Feren venir mercenaris, 
moros i napolitans. 
Calaren foc a les cases 
i es fartaren de robar. 
Després 'ribà la venjança 
color de vi i de sang. 

I era una colla de veure, tots eren manacorins, 
si ho eren els condemnats també ho eren els botxins; 
primer mataren en Mates, llavors en Fullana i en Gil, 
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit. 
I a lo Tort Ballester el penjaren escorxat de viu en viu. 
I escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins. 

Després d’aquesta endemesa 
tot romangué com abans; 
els pobres més bocaclosa 
i més viudes plorant plorant. 
I no ploraven per elles, 
ploraven pels seus infants. 

Sa cançó que heu escoltat 
l'ha feta Guillem d'Efak 
qui demana a Déu que el poble 
no tengui mai més tirans 
i que si hi torna a haver guerra 
la guanyem els catalans. 
 

SIAU QUI SOU 

Gimnèsies i Pitiüses, 
mordales d’un mateix cranc. 
Pitiüses i Gimnèsies 
que les Mallorques formau. 
Rajoles d'una fornada, 
poncelles d'un sol ramell; 
Gimnèsies i Pitiüses, 
ales d'un mateix ocell. 
Hem passat molta sendera
fins arribar aquí on som, 
però la història convida: 
Mallorquins siau qui sou! 
El vell regne de Mallorques 
el voldríen fer bocins, 
per això la Història crida: 
Siau qui sou, mallorquins! 

Mentre resti una petxina 
aferrada a un marès, 
Pitiüses i Gimnèsies 
no han de menar por a res. 
En la nostra llengua, un dia 
dictàvem la nostra llei 
i la nostra llengua sempre 
dictarà la seva llei. 

Tot quant un dia ens prengueren 
contra pau i amistat, 
contra honor i per la força... 
Ara ens ho han de tornar. 
No necessitem cappares 
que ens duguin de la mà. 
No som nins de mel i sucre 
i ens sabem governar. 

El vell regne de Mallorques 
mai no ens el faran bocins, 
per això la Història crida: 
Siau qui sou, mallorquins! 
 

portada guillem d'efak 

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia