La televisió fa la mateixa feina que en d’altres
temps ha fet la religió: crear conformitats.
Manuel de Pedrolo
biografia
teatre
sobre
el teatre de pedrolo
muntatge d'HOMES I NO per mag poesia
muntatge
de la sentència per mag poesia
narrativa
diaris de
manuel de pedrolo
bibliografia
un poema
Biografia
1918. Dia 1 d’abril neix a L’Aranyó (La Sagarra); el seu pare,
advocat, era membre d’Acció Catalana. Al cap d’un any es traslladen
a Tàrrega. El 1926 comença a anar a escola (Escoles Pies).
La seva família pretenia de noble, i això el va marcar: "Jo
era un noi que no podia sortir a jugar al carrer i que pràcticament
no tenia amics, sobretot perquè no vaig anar al col.legi fins als
vuit anys fets; em feien portar els cabells llargs com una nena, la qual
cosa no s'estilava pas en aquell temps. [...] Com que la bata dels escolapis,
l'uniforme, no era prou bonica, n'havíem de dur una altra que feia
més distingit... I això no es pot negar: en feia! Se'm veia
com una mosca en un got de llet, amb aquella bata... [...] Tot un seguit
de fets minúsculs que de gran no tenen tanta importància
però que aleshores, de nen, t'amargaven l'existe`ncia i eren motiu
de burla i de patacades." (Coca, p. 28). Per casa seva hi passaven molts
llibres: "tenia accés a la biblioteca d'Acció Catalana. El
meu pare n'era el president, a Tàrrega... Recordo que cada dia anava
a recollir les publicacions que hi havia a la bústia de l'entitat
i les duia a casa, on les llegíem o fullejàvem abans que
ell no se les emportés, al vespre, al local del partit. No em faltaven,
doncs, ni llibres ni revistes." (Coca, p. 28).
1929. Comença el batxillerat; el 1924 organitza una vaga estudiantil
-la primera i única a Tàrrega- i escriu, amb un amic, una
obra còmica que estrenen al col.legi.
1935. Escriu els primers poemes. Va a Barcelona a acabar el batxillerat:
"vaig baixar a Barcelona a estudiar les udes darreres assignatures que
em quedaven penjades del batxillerat i a praparar-me per ingressara a la
Facultat de Medicina; volia ser metge, jo, aleshores. Però no vaig
fer res de bo. Em vaig comprar una gorra de traginer, immensa, i un mocador
de seda, d'"apache", i em passava el temps per les tavernes dels barris
baixos, el "Bataclan", el "Rodeo", un local "encantador" del carrer
de l'Estrella on sèiem amb el nas clavat a l'empostissat rodó
on actuaven les noies... Ja t'ho dic: no vaig fer res de bo. Potser vaig
assistir a dues dotzenes de classes i de llibres de text ni en vaig comprar;
les pessetes s'esmerçaven en altres coses..." (Coca, p. 29).
1937. Fa un curset de capacitació per a mestre per la FAI i és
destinat a Fígols-les-Mines. Al cap de poc, va ésser incorporat
a l’Exèrcit Popular, a artilleria. El 1938 escriu els primers contes.
El 1939, acabada la guerra, és destinat a Sanitat, a Valladolid,
i llicenciat de l’èxèrcit el 1941 col.labora amb un amic
a una agència de publicitat, però el 1942, és militaritzat
de nou a l’Hospital Militar de Barcelona.
1943.- Fa d’agent d’assegurances i treballa a un estanc. El 1945 Inicia
un negoci de fruites amb un amic.
1946. Es casa i torna a Tàrrega. El 1948 escriu el primer llibre
unitari de poemes, Ésser en el món, i el 1949 la primera
novel.la, Elena de segona mà.
1950. S’estableix a Barcelona, on col.labora en dos o tres negocis:
tots fan fallida. Publica el seu primer llibre. 1951 té una filla.
Aquest any coneix Carles Riba, Joan Triadú i la gent d'"Ariel".
1952. Comença a fer de corrector a una editorial, i el 1953,
de traductor. Ha traduït Faulkner, Sartre, Kerouac, Robbe-Grillety....
Publica el primer llibre de narracions El premi literari i més coses.
1954. Es col.loca a una agència d’informació on treballarà
ja establement. Guanya el premi Joanot Martorell amb Estrictament personal,
publicat el 1955El 1955 comença a treballar d’assessor literari,
secció anglesa, d’una editorial. El 1956 deixa d'escriure contes,
en guanyar, amb Crèdits humans, el premi "Víctor Català":
"tots els contes que he escrit, que vaig escriure, vull dir, els vaig fer
de cara a aquest premi [...] aleshores em resultava terriblement difícil
publicar i un èxit al "Víctor Català", o a qualsevol
altre premi, ajudava. [...] " (Coca, p. 42-3).
1958. Publica a Mallorca, la primera obra de teatre, La nostra mort
de cada dia.
1963.- Director de La Cua de Palla. Des de 1970 viu modestament de les
seves obres.
1979. Premi d'honor de les lletres catalanes.
1990. Mor a Barcelona.
Escriu molt i publica poc. També representa poc; diu: “sempre
han estat estrenes d’una nit, o d’una tarda i una nit, o de dues nits;
se’n poden dir funcions úniques, doncs” (dins Bartomeus). Té
també diversos llibres que recullen els seus articles a la premsa
(sobretot a l'"Avui").
Teatre
***
"Els personatges de Manuel de Pedrolo habiten un món tancat
que els separa de manera radical de l'espai exterior. Així, ens
trobem amb uns personatges empresonats, els més decidits dels quals
lluiten per enderrocar els murs de llur presó, si bé els
altres acaben en bona mesura per admetre'ls i acostumar-s'hi a causa de
la por que en ells desperta l'inconegut."
"El teatre de Pedrolo, en suma, ens dóna una visió del
franquisme, tot trascendint-lo i portant la repressió i la lluita
dels qui s'hi oposen al clos de l'existencial."
"la rebel.lió assoleix un caràcter distint cada vegada
i el resultat difereix també en cada un dels drames." (de cada vegada
menys pessimistes, p.e. Darrera versió per ara. Aquesta nit, tanquem).
(Xavier FÀBREGAS. Història del teatre català.
Barcelona, Millà, 1978.
***
"el nostre escriptor, preocupat en un sentit transcendent per la condició
de l'home, però compromès amb un país i un moment
molt concrets, hereta la temàtica existencial, absorbida de manera
àmplia, i se serveix de les formes de l'absurd davant la necessitat
indefugible d'utilitzar una certa dosi d'esoterisme. [...] quan Pedrolo
prescindeix de la inconcreció esotèrica, les tècniques
de l'absurd s'esvaneixen. I, llavors, ens permeten de veure què
hi havia darrera la boirina: una acció de denúncia contra
la injustícia, contra l'intent de genocidi cultural i poític,
o de genocidi tout court, perpetrat contra el poble català a partir
de 1939."
(Xavier Fàbregas. "Pròleg" a L'ús de la
matèria)
***
"La psicologia dels tipus pedrolians, la major part de vegades, és
tan simple com el nom monosil.làbic que l'autor passa gust de donar-los."
/Frederic Roda. Notes a Homes i no)
(Per al muntatge de les obres de Pedrolo recomana fixar-se molt en
els aspectes plàstics, materials; realisme dels objectes; "la identificació
dels personatges, si cal amb un poc de pintoresquisme, per fugir del trascendentalisme
i de la desumanització dels personatges.) (Vid. Hombres y no, Barcelona:
Aymà, 1966.
***
parla Pedrolo:
"Això de teatre de l'absurd ja comença per ser
una cosa molt relativa, una mena de sac de drapaire on es barregben tot
d'objectes heterogenis. No veig que hi hagi tants punts de contacte, per
exemple, entre Beckett, Ionesco i Pinter, per citar només aquests
tres noms que són prou populars. I, quant a la meva obra, és
massa coherent, massa racional perquè el qualificatiu en qüestió
li convingui. La vida és absurda, això sí, i les situacions
en què es troben els meus personatges en pateixen; ells, però,
s'enfronten amb aquestes situacions amb una lògica força
rigorosa; el seu pensament vol introduir l'ordre en el desordre. Perquè
el desordre són els tabús, les limitacions, la injustícia,
tot allò que frena el desenvolupament de l'home."
"em preocupa d'obrir els ulls a la gent, de mostrar-los com viuen
subjectes a uns tabús que els empobreixen humanament."
(Bartomeus li diu: "S'ha dit que els teus personatges ´són
molt tancats, que ni mengen, perquè això els distrauria de
les seves preocupacions")
(Bartomeus. Els autors de teatre català: testimoni d'una marginació.
Barcelona, Curial, 1976)
"-[...] acceptes que el teu teatre és molt homogeni?
-Sempre dóna voltes entorn del mateix problema. L'examina, o el
presenta, des d'angles diferents i, per tant, hi va profunditzant, però
el problema sempre és, fonamentalment, el de la llibertat." (Coca,
p. 78).
***
Gallén, Enric. "Manuel de Pedrolo: un teatre de la llibertat".
Riquer / Comas / Molas. Història de la literatura catalana 11. Barcelona,
Ariel, 1988.
"Manuel de Pedrolo va escriure entre 1954 i 1963 un total de 13 obres
[...] el problema sempre és, fonamentalment, el de la llibertat."
(214)
Cruma, amb dos personatges que pensen la vida més que no la
viuen i estan disposats a conèixer la pròpia realitat i tot
allò que sigui mensurable en desaparèixer les xifres
de la cinta mètrica, ja no poden midar l'habitació, és
a dir ja no poden donar cap sentit al seu món.
A les seves últimes obres, les referències a la realitat
directa, immediata, es feren més explícites. Així,
La sentència (1966), Aquesta nit tanquem (1973), que tracta de la
tortura, i D'ara de demà (1977) sobre l'avortament.
***
Fàbregas, Aproximació a la història del teatre
català modern. Barcelona, Curial, 1972
Diu Pedrolo, referint-se a "Acompanyo qualsevol cos" i "Bones notícies
de Síser que "aquestes obres pertanyen de ple al camp del realisme
literari [...] El realisme, ací, consisteix a reflectir d'una manera
fidel l'ambigüitat del capteniment humà." "El llenguatge dels
meus personatges, tot i dir quelcom encara calla més, i així
li trobem una altra funció que sempre havia tingut [...]: la d'aspirar
al silenci quan res nin ningú no ens pot ajudar. ÉS quan
el mot perd sentit perquè en tingui allò que amaga."
Els seus personatges, diu Jordi Sarsanedas al pròleg a "Cruma"
"pensen la vida més que no la viuen".
"Davant el món clos que els delimita, els personatges es lliuren
a una tasca d'escorcoll per tal d'amidar-lo i conèixer-lo al millor
possible, i també per a trobar-hi l'obertura que els permeti l'evasió."
(Cruma, Pell vella al fons del pou, Sóc el defecte). A algunes hi
ha lluita organitzada dels estadants en contra de les bgarreres del món
clos. (Homes i no, Tècnica de cambra, Situació Bis, Darrera
versió, per ara, L'ús de la matèria).
ATZUCAC (1951) (En parla Arbonès)
EL REI (1954) (L'esmenta Arbonès)
EL POU (1954) (L'esmenta Arbonès)
"Les primeres les vaig eliminar perquè em van semblar francament
dolentes" (diu Pedrolo)
ELS HEREUS DE LA CADIRA (1954). Barcelona, Milla, 1980 (Catalunya teatral
166). Estrenada el 19 de desembre de 1975, pel grup A-71, sota la
direcció de Joan Maria Gual. (Per ventura, segons G-J Graells
és una refeta de El pou o El rei)
2 personatges masculins, principals, 1 personatge femení,
i 5 o 6 més personatges (quasi) muts. El decorat és un orinador
públic (pixadors, miralls, portes que duen a les tasses...) El cirabotes,
convençut que no li passarà mai res d'extraordinari, recull
un paper que ha caigut al darrer a qui ha netejat les sabates. És
una nota d'una tal Carme perquè hi vagi de 4 a 9 quan l'home no
hi és: és el nom de la dona i el seu horari. Ell es gira
com un mitjó, i ja no pot esser el mateix, parla amb l'encarregat
i després amb la dona, però el sol dubte ja l'ha capgirat
(es fa un poc pesat), al final diu a l'encarregat assenyalant-l'hi els
estris de feina: "Té, ets l'hereu de la cadira".
"embrió prou interessant de la producció posterior
més característica, és un acte únic d'ambientació
i personatges realitstes, però amb un rerafons simbòlic evident
i on s'usa la mínima anècdota argumental com a esquelet per
a articular un seguit d'especulacions teòriques." (Guillem-Jordi
Graells "Un recorregut pel teatre de Pedrolo", dins Rellegir Pedrolo, Barcelona,
Ed. 62, 1992)
"CIRABOTES: Perquè, què entens per home corrent? L'home
que té una ocupació, que menja, que defeca, que dorm amb
dones?
ENCARREGAT. Fins a cert punt.
CIRABOTES: Però no és veritat. Això és
la bèstia corrent. La bèstia, d'altra banda, capaç
de llegir diaris, d'escoltar la ràdio, d'anar al cine... Una bèstia
una mica més perfecta, més diferenciada, però bèstia
encara. L'home és una altra cosa. L'home corrent és aixdò
que tu potser en diries l'home excepcional."
LA NOSTRA MORT DE CADA DIA (1956) Escrita del 19 al 24 de març;
en sis dies. Palma, Moll, 1958. Raixa 33. Representada pel Quadre Escènic
del Casal de Catalunya de Buenos Aires el 21 d'abril de 1963, sota la direcció
de Jordi Arbonès
5 personatges femenins i 2 de masculins.
La mort, un jove agradós, va a cercar Marina, la filla
d'una família corrent. Hi ha alguns moments còmics amb la
iaia, que és oferida a la mort per la mare a canvi de la filla.
La mare la distreu i de moment se n'escapa. Però ella està
greument malalta. Maria Lluïsa, l'alktra filla va a oferir-se a la
mort, en part per alliberar la Marina, en part perquè se n'ha enamorat,
però la mort no la vol (al final d'aquesta escena veuen els seus
pares i els metges que l'han salvada del suïcidi). A l'altra escena
torna la mort a cernar Marina i aquesta se'n va resignada.
"Al final de l'obra, nosaltres també, com els personatges,
assolim la conformitat davant la mort, amb l'acceptació d'una realitat
que res ni ningú no pot alterar: ni la lluita instintiva, ni el
raciocini, ni la pretesa substanció d'un ésser per un altre.
Car la mort és cadascú de nosaltres." (Jordi Arbonès.
Teatre català de postguerra. Barcelona, Pòrtic, 1973)
CRUMA "Investigació en un acte" (1957). Barcelona, Nereida, 1958
(Gresol 29). (2a edició: Millà 1979. Catalunya teatral 150).
Premi Joan Santamaria 1957. Estrenada per l'Associació Dramàtica
de Barcelona el 5 de juliol 1957, al Teatre Capsa, sota la direcció
de Jordi Sarsanedas.
3 personatges masculins i 2 de femenins.
"El Resident i el Visitant, a l'entorn dels quals gira el plantejament
de l'obra, viuen aïllats en un món interior, incapacitats de
percebre la realitat que els envolta" (Arbonès). Cruma és
el nom d'una mesura etrusca, inoperant per a ells per mesurar-ho tot, com
les cintes mètriques sense nombres que tenen a la butxaca. El resident
no reconeix ningú altre que el visitant, ni l'estrany (a qui confon
amb el visitant, ni les dues dones que apareixen i desapareixen). Més
enllà de les finestres i de les portes només hi ha "els morts".
"-Què et proposaves en fer Cruma? -Un tema ben existencialista:
el de l'autenticitat, partint de les premisses hedeggerianes. L'home autèntic,
l'home inautèntic... Jo resolia la meva peá en el sentit
que l'autenticitat mena a l'aïllament, a una pèrdua de realitat.
El Resident, es pot dir que no té contacte amb ningú, que
fins ignora que allí, a dues passes, hi ha d'altra gent. Viu centrat
sobre el fet intangible del seu ésser. [...] -Acceptes
l'etiqueta de "teatre de l'absurd"? -No; ben cert que no! És
totalment equivocada. Les meves obres no tenen res a veure amb el teatre
de l'absurd. L'única que s'hi podria incloure, si de cas, seria
aquesta, Cruma. Jo més aviat en diria teatre abstracte" (Coca, p.
74).
PELL VELLA AL FONS DEL POU (1957). Palma, Moll, 1975 (dins Sóc
el defecte). Representada pel grup A-71, el 24 d'abril de 1973, sota la
direcció de Joan Maria Gual.
2 homes i una dona. Molt breu.
Tres personatges que van remenant un fems (maons, guants, cigarretes...)
que els van tirant per una finestra. Només veuen pel vidre de dalt
de la porta, la llum d'un ascensor que puja i baixa, però que mai
no s'atura al seu pis. Arriben a dubtar si els maons són els de
la seva pròpia casa que vagin esbucant els de fora.
"Gairebé tot això [tot el que hi ha a Cruma] reapareix
a pell vella al fons del pou (1957), amb la introducció d'un nou
element fonamental, un pas endavant. L'activitat inútil ("absurda")
i, sobretot, qui se n'aprofita comença a ser qüestionada. Contra
el conformisme de la majoria, algú inicia la protesta, la revolta,
encara que aquesta serà neutralitzada pels altres tot just néixer,
per por, per ignorància. [...] hi ha qui s'interroga, qui no accepta
les explicacions admeses, qui està disposat a rebel.lar-s'hi" (G-J
Graells)
HOMES I NO "Investigació en dos actes" (1957) Barcelona,
Quaderns de teatre ADB 2, J. Horta editor 1958. També a Aymà
el 1976. Nova edició dins BROSSA/PEDROLO/SERRA Teatre. Barcelona,
Ed. 62/Orbis, 1984. Premi Ignasi Iglésies. Estrenada per l'Associació
Dramàtica de Barcelona el 19 de novembre de 1958 al Teatre Romea,
dirigida per Frederic Roda. Representada també l'1 de3 maig de 1967
pel Teatre Experimental Català, dirigida per Francesc Balagué.
Traduïda al castellà i al francès.
3 personatges femenins i 4 de masculins + 3 carcellers finals.
Dues parelles tancades en presons de generació en generació,
amb un carceller, de nom NO, entre les dues cel.les. Fan intents d'eliminar
el carceller. Tenen un fill una parella i una filla l'altra (és
el vostre final, diu NO, ja no podreu tenir més fills, les cel.les
us separen). Aquests fills investiguen la cel.la (Els fills, diu BRET:
Tenen més experiència. / NO (interessat): Més experiència?
Si són més joves! / SELENA: Són més vells.
A la seva experiència afegeixen la nostra); els pares només
miraven cap a NO el carceller. Els fills veuen que per una banda (primer
terme) no hi ha reixes sinó precicpici, i per l'altra banda (fons
de l'escenari) una gran cortina. Al final peguen tirada i veuen una reixa
de cap a cap, empresonant també NO, amb tres carcellers darrera.
Diàleg molt sincopat. "la tensió dramàtica
és aconseguida mitjançant la confrontació de les idees
i no per la lluita de les pasions o dels sentiments" (Arbonès)
"La revolta contra No pot ser contra un opressor tangible ("històric"
i curcumstanciat) però també és la revolta de l'home
contra tota mena de límits, començant pels del coneixement.
I el desenllaç,k absurdament criticat per alguns com a reaccionari,
no fa altra fcosa que exposar honestament la creença que la superació
d'un límit sempre en revbela un altre de succissiu, un nou repte.
Però l'adquisició que s'ha fet és irreversible, patrimoni
comú." (G-J Graells)
SITUACIÓ BIS (1958) de MANUEL DE PEDROLO (Occitània. "El
barret de Danton" 3, Barcelona, 1965. Reedició: Barcelona, Ed. Millà,
1976. Catalunya teatral 133) Representada pel Teatre Experimental Català,
al Teatre Romea, dins el "VI Cicle de Teatre Llatí"el 29 de setembre
de 1963, dirigida per -francesc Balagué . Traduïda a l'anglès.
6 actors i 4 actrius.
Estrenada al Teatre Romea de Barcelona el 29 de setembre de 1963,
dintre el "VI Cicle de Teatre Llatí".
És el mateix tema que Fins al darrer mot, és clar
que amb l'estil de Pedrolo: més cruel, habitació tancada,
sense un bri d'humor.
Viuen d'esperances. Alguns, demòcrates, es rebel.len contra
els dos homes que representen per a ells el poder -l'home de les cartes
(tan esperades per ells) i l'home del bastó. Hi engresquen els altres
i aconsegueixen matar-los. Ells són elegits per representar el poder,
i quan tornen ho fan com a home de les cartes i home del bastó,
amb la mateixa llei de sempre. Els altres s'hi rebel.len i estan a punt
de matar-los, ells però simulen el diàleg, d'un en un, els
duen a una habitació i els van matant com rates (recorda els GAL,
per exemple). Els pocs que queden ja deixen de banda tota revolució.
És un clam per una revolució que canvii les estructures
i no només les persones.
"El plantejament és de clara revolta. La resolució
d'aquest plantejament en un triomf que és fracàs no invita
a l'abstencionisme, no és un clam desesperançat: és
un alerta contra tota mutació aparent, que no condueix enlloc si
no hi ha un canvi d'estructures. OREL ho diu molt clarament al començament
del tercer acte: "El mecanisme no ha estat desballestat; hem procedit a
una simple substitució de persones"." (Jordi Carbonell, "Serra d'Or",
desembre de 1963)
"l'obra és inequívoca i explícita: no hi
ha hagut cap revolució, només una substituciói de
persones sense canviar cap mecanisme ni estructura, precisament el gran
parany que s'amaga darrera tota situació de canvi radical. És,
potser, l'obra que tindria més possibilitats de ser replantejada
escènicament avui. Pedrolo sembla haver-se anticipat profèticament
a moltes fal.làcies de vint anys després..." (G-J Graells).
"Un dels personatges ja ho diu: no s'han de
canviar els homes sinó les estructures. Aquest és el missatge
de la peça." (Coca, p. 77).
ALGÚ A L'ALTRE CAP DE LA PEÇA (1958). Palma, Moll, 1975
(Dins Sóc el defecte). Estrenada per l'Escola d'Art Dramàtic
Adrià Gual, a la Cúpula del Coliseum, el 22 de febrer de
1962, dirigida per M. Aurèlia Capmany.
Dues dones i quatre homes.
Una cambra blanca (sempre l'espai limitat de l'escenari, més
enllà o no hi ha res, o no sabem què hi ha). Entra un individu
que duu una vella als braços, a la qual, amb esforços, deixa
asseguda en una cadira; ella prova d'aixecar-se i cau a terra. Entra la
xicota i l'observa i li fa preguntes; ella només respon guruglugú.
Sucessivament entren Cal (la raó) -per a qui la vella, l'altre,
és una amenaça- (Diu Cal: "Un altre ser sempre és
una terra estranya. No pot ser incorporada ni admetre que ens hi incorporem
sense unes quantes violències mútues"), Set (la passió,
o la força) i Bla (el sentiment) i intenten establir un nexe amb
la vella. Finalment, després d'aconseguir un feble contacte insatisfactori,
i mentre discuteixen com apropar-s'hi entre l'individu i s'emporta la vella.
"El drama on el coneixement d'altri es presenta de manera més
angoixant és sens dubte a Algú a l'altre cap de peça.
L'obra consisteix en una indagació duta a terme per averiguar la
identitat de la Vella, segons diversos procediments [...] Cal, Set i Bla,
en cada un dels actes, encarnen les tres "potències" d'un mateix
personatge de cara a penetrar la identitat dàltri: l'instint, la
intel.ligència i el sentiment." (Xavier Fàbregas, "Pròles"
a Darrera versió per ara)
DARRERA VERSIÓ PER ARA (1958). Barcelona, Ed. 62, 1971 (El galliner
8). Premi Teatre Experimental. Estrenada per la Teatre Experimental Català,
al Teatre Guimerà el 20 de febrer de1963, dirigida per Vicenç
Olivares. També representada pel TAC, Granollers, el 10 d'abril
de 1981..
L'home, la dona, la portera (déu), el Xicot (l'àngel)
i el Bohemi (el dimoni)
És una paràfrasi de la narració del Gènesi,
com Allò que tal vegada s'esdevingué, de Joan Oliver, si
bé totalment diferents.
"L'Home i la Dona aconsegueixen d'escapar del domini interessat
que sobre ells exerceix la Portera i abandonen el món clos; si passen
a habitar un altre món també clos, endevinem ara que n'entren
i en surten a a voluntat i que, sobretot, llur nova circumstància
és dinàmica i, per tant, generadora de llibertat. Si en un
principi l'Home i la Dona es valen dels consells del Bohemi, aviat s'adonen
que la victòria només podran assolir-la sense aliances que,
poc o molt els subordinen a un poder estrany [...] L'acte de rebel.lia
és el que permet a l'home la seva realització en convertir-se
en una acceptació plena del risc que comporta l'aventura de viure,
car assenyala el regbuig de l'Absolut, un Absolut enganyóis que
només pot presentar-se com a tal si fa trampa." (Xavier Fàbregas,
"Pròleg", dins Darrera versió per ara).
"El triomf més gran que la seva decisió comporta
és que han guanyat la inquietud, la qual, com diu l'Home, "és
l'única que ens permetrà de saber que som vius i d'estimar""
(Arbonès)
Quan s'estrenà, la crítica "professional" barcelonina
s'esquinçà les vestidures perquè és "antirreligiosa,
hasta la blasfemia, en términos que me parece bordean, si no es
que caen, en el Código Penal" (Luis Marsillach a Solidaridad Nacional),
etc. (En parla Arbonès)
SÓC EL DEFECTE (1959). Palma, Moll, 1975 (Raixa 101). Estrenada
pel Circuit català de TVE el desembre de 1971 sota la direcció
d'Antoni Chic.
3 homes i 2 dones
Cerquen, pujant i baixant unes escales. Les dones tenen uns altres
interessos i uns altres punts de vista.
"és un nou retorn a l'especulació inicial més
abstracta, força desenvolupada ja a aquestes alçades, no
ho oblidem, centrada ara en una visió genèrica de l'evolució
històrica del col.lectiu humà. No tot és inútil
i repetitiu, l'home progressa perquè l'experiència el duu
al raonament, i aquest al problema bàsic de l'adquisició
del coneixement, entès com el conflicte bàsic a què
podem reduir tota l'aventura humana. A més, hi trobem una crítica
lateral però contundent a l'aïllament de l'intel.lectual, amb
la constatció que la pura teoria llibresca elaborada en la "torre
d'ivori" no és útil" (G.J. Graells)
TÈCNICA DE CAMBRA (1959) de MANUEL DE PEDROLO (Palma, Moll, 1964.
Raixa 67). Muntatge de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona,
al Palu de la Música Catalana, el 7 d'abril de 1961, dirigida per
Francesc Balagué. Traduïda al francès
3 actors, 4 actrius, més la veu de la dispesera.
La dispesera va introduint personatges a la cambra. Allí
es crea una galeria de tipus que s'ajunten, lluiten pel minso poder d'allà
dins, es fan travetes l'un a l'altre, etcètera; la dispesera, però
els comença a cridar d'un en un, els que queden continuen amb llurs
misèries, fins que no en queda cap.
Al final de l'obra, la dispesera comença a introduir de
bell nou personatges a la cambra.
"De sobte, quan ja ens crèiem que l'obra havia acabat,
comença; comença exactament allà on ja havia començat.
La història no té fi, és infinita; per tant, no té
moralitat. Aquests finals que projecten a l'infinit el final són
característics del teatre de Pedrolo". (M. Aurèlia Capmany.
Serra d'Or, juliol 1965)
"l'home està destinat a morir, i això
és el que s'hi diu. Però també s'hi diu que la vida
continua. La peça mostra les condicions adverses en què té
lloc la lluita de l'home. Els homes es combaten entre ells en lloc de donar
preferència a un problema que els afecta tots." (Coca, p. 78-9).
ACOMPANYO QUALSEVOL COS (1959). Barcelona, Millà, 1979 (Catalunya
teatral 151). Representada pel Teatre Experimental Català al Centre
Artístic de Sant Lluc, el 22 de gener de 1966, dirigida per Josep
Maria Minoves. També el 29 d'abril de 1973, sota la direcció
de Joan Maria Gual, pel Grup A-71
5 personatges masculins i un de femení. 2 homes escorcollant
una caixa de cabals, després una dona, al final dos homes se l'emporten.
"El grau d'abstracció hi ha estat exacerbat, el cripticisme
és notable i fins trobem algun recurs molt proper a Beckett. (...)
També la perplexitat que sembla dominar els personatges, molt menys
actius que els del cicle anterior, ara perduts en la seva aventura indagatòria."
(G-J Graells)
"De fet, m'interessa una cosa planera i ben abastable: fer visibles
alguns aspectes del nostre capteniment quan ens refugiem en la mala fe,
en la falsa ignorància, en la hipocresia matisada d'ingenuïtat,
en tot un conjunt d'actituds inhibitòries adoptades més o
menys voluntàriament per tal de fugir de nosaltres mateixos i del
pes de les nostres accions. " (Pedrolo, al pròleg)
BONES NOTÍCIES DE SÍSTER (1959). Barcelona, Els Marges
3, gener de 1975. Reedició: Barcelona, Millà, 1979 (Catalunya
teatral 152). Escenificada per l'agrupació teatral 6x7, de Terrassa,
ales Joventuts Musicals, el 4 de desembre de 1966, dirigida per Domènec
Prats. També pel Grup A-71 dirigida per Joan Maria Gual, el 29 d'abril
de 1973. (Esquetx)
Dos personatges femenins i tres de masculins.
"Ha estat comès en algun temps i amb la participació
de tots un crim que ara els obsessiona i els empeny a continuar plegats."
(Xavier Fàbregas, "Pròleg" a Darrera versió per ara)
Esperen una trucada de Síster. Al final: COQUI: Havia
de trucar / PONI: Però és morta (Silenci. Es miren). / OC:
Potser no la vam enterrar prou fonda...
Diàleg desbaratat. Relació jerarquitzada.
L'ÚS DE LA MATÈRIA (1963) de MANUEL DE PEDROLO (Barcelona,
Ed. 62, 1977. El galliner 35). Estrenada el 3 de juny de 1978 pel Grup
Teatre Principal de Valls, direcció d'Anton Carañà.
Representada també al Teaqtre Regina sota la direcció de
Joan Maria Gual el 14 de març de 1984
10 personatges (el sexe interessa poc encara que quasi tots són
masculins)
És una farsa de l'administració. O hauríem
de dir un drama, ja que, com en general a les peces teatrals de Pedrolo,
no hi ha un bri de comicitat. I com a paròdia de l'administració
ho és de tot el sistema: l'Estat, que arriba a integrar tothom,
fins que al segon acte ja pràcticament no existeixen "els de fora"
com en deien ells (els pocs que queden, que són els dissidents del
règim, cal que siguin eliminats).
Els protagonistes, dos funcionaris que temen tant els càstigs
com les ascencions (responsabilitats), però que no dubten a matar
i a fer desaparèixer una dona que els exigeix, al cap de dos anys,
un permís d'extracció del seu home que ha caigut dins un
pou.
"L'ús de la matèria no és, en absolut, una
obra optimista: el món dels funcionaris repressors hi apareix dur,
monolític; però sí que és un cant a la resistència.
L'assassinat del testimoni, perpetrat d'acord amb un codi que només
els repressors han sancionat, il.lustra el drama en aquest sentit. Fer
un muntatge de la peça tot respectant la inconcreció del
text, però introduint-hi en els gestos i l'escenografia unes referències
i uns objectes històricament clarificadors, podria ésser
un exercici interessant; un exercici, altrament, que estaria d'acord amb
la trajectòria posterior seguida per l'autor en el seu teatre. En
tot cas es tracta d'una possibilitat a tenir en compte, entre d'altres,
a l'hora de dur el text a l'escenari. I així, del magma del teatre
de l'absurd en veuríem sorgir la silueta ben delimitada del teatre
document." (Xavier Fàbregas. "Pròleg" a L'ús de la
matèria)
Parla del funcionament de la màquina opressora: "La implacable
maquinària destrueix per un igual el qui hi col.labora des de dins
com el qui, de fora estant, vol combatre-la; s'ha convertit en una força
irracional que anihila l'individu perquè en l'individu rau la possibilitat
de raonament i davant aquest perill la maquinària restaria indefensa."
(X. Fàbregas, "Pròleg" a Darrera versió per ara)
"L'ús de la matèria tanca una
etapa, i La sentència en comença una altra [...]. Sembla
natural que, després de tot de peces en les quals es veia l'home
sotmès a una sèrie de mecanismes que tallaven la llibertat,
fes una obra centrada en un d'aquests mecanismes, vist des de dins. Pertany
a la mateixa convenció que Homes i No, Tècnica de cambra,
etc. I, en canvi, La sentència és una obra realista. També
podem afegir que Bones notícies de Sister, amb una peça companya,
Acompanyo qualsevol cos, és un intent de teatre diferent. Cruma,
anterior a tot això, també és una altra cosa." (Coca,
p. 69).
LA SENTÈNCIA (1966) Editada dins Disset contes i una excepció,
Barcelona, Ed. 62 1990, El balancí 232. Estrenada
com un episodi de l'espectacle "Mixtura indiscretament mòbil", presentat
pel grup A-71 dins el Cicle de Teatre de Granollers el 19 de desembre de
1975, dirigida per Joan Maria Gual. i, tot seguit, en temporada regular
al Teatre Capsa de Barcelona.
2 homes, 1 dona, i 2 policies muts.
"Ens enfronta amb violència a les regles particulars de
la clandestinitat, amb els infiltrats del poder i la justificació
(un parell d'anys abans de les primeres accions sagnants d'ETA) de la violència
exercida contra els opressors" (G-J Graells)
AQUESTA NIT TANQUEM (1973) Escrita de l'11 al 17 de juny. de MANUEL
DE PEDROLO (Barcelona, Ed. 62, 1978. El galliner 46). Estrena: 1979, Grup
Arrels.
11 personatges (per a l'escena de la tortura calen tres homes
i una dona)
Comença la representació d'una obra teatral però
en lloc d'això tenen preparada una conferència sobre la situació
actual, que es converteix en un debat, per la intervenció del "subordinat
autoritari" (el policia que solia assistir als actes per assegurar-ne la
censura), i posteriorment en una representació d'una sèrie
d'escenes:
L'ordre del ministre d'actuar contra uns intel.lectuals que han fet
públic fora del país un manifest de denúncia contra
la tortura.
La tortura -escena brutal: cremada de pits i de vulva- d'una de les
noies que havia firmat el manifest.
Escena del judici a un periodista: li ofereixen el perdó si
renega per escrit del que ha dit contra el règim. Aquí, la
defensora diu al fiscal: "Hi ha coses pitjors que la presó, senyor
fiscal; la corrupció és infinitament més greu".
Escena de la família que menja cols per pagar el 6oo i el televisor.
Escena de l'industrial. A propòsit d'ell, Ricard diu al "subordinat
autoritati": "És indecent de llençar la policia contra uns
obrers mal pagats, qui sap si mantinguts en un estat permanent de provisionalitat,
a base de contractes de tres mesos que es van renovant."
Al final de l'obra, els policies encerclen el teatre i els actors
reparteixen armes i ofereixen al públic de partir o d'unir-se a
ells.
Com d'habitud en Pedrolo, ni una concessió a la rialla:
absolutament seriós.
DESCENS A LA SUPERFÍCIE INTERIOR (1973) (Citat a Dicc. Lit. Cat.)
A DOS QUARTS DE SET i MONÒLEG (1974). Dues peces breus escrites
com a parts de l'espectacle del Grup A-71, sota la direcció de Joan
Maria Gual: 19.12.1975. (Vid La sentència)
XIT (1974). Estrena: 14.1.1976. Grup A-71. Direcció: Joan Maria
Gual.
AQUESTA MATINADA I POTSER PER SEMPRE (1980)
D'ARA A DEMÀ (1982). Barcelona: Millà 1982 (Catalunya
Teatral 184). Estrena: Associació Benèfica Targarina.
8 personatges masculins i 3 de femenins.
Planteja el tema de la llibertat de l'individu: el dret a la
pròpia vida, al sexe sense matrimoni, a l'avortament...; llibertat
esclafada per la societat i per l'estat, que envia la gent a la guerra.
El mateix fill que li han fet tenir perquè no s'avortàs,
després és enviat a la guerra del Marroc i mort.
"amb una nova càrrega crítica, ara contra la moral
burgesa, concretada inicialment en el tema de l'avortament i estesa després
a tot de derivacions i temes successius" (G-J Graells)
MAXIDRAMA EN MINIFORMA, LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ, ALLÒ QUE
ÉS LA VIDA DIÀRIA PER A ALGUNS ESPÈCIMENS PRIVILEGIATS.
EL PRINCIPI DE CONTRADICCIÓ, L'ORDRE I LA MESURA. CADASCÚ
SEGONS EL SEU BRAÇ, LA IGUALTAT (1978). Barcelona, Ed. Laia, 1979,
Col.lecció Les eines 53 (En el volum: Reserva d'inquisidors).
NARRATIVA
***
Campillo, Maria / Castellanos, Jordi. "Manuel de Pedrolo". Riquer /
Comas / Molas. Història de la literatura catalana 11. Barcelona,
Ariel, 1988.
"Pedrolo ha esdevingut el novel.lista més prolífic de
la literatura catalana de tots els temps, amb una obra polèmica,
que ha sofert com cap altra els rigors de la censura franquista i, doncs,
que ha arribat al públic de forma desigual i condicionada, sovint
molt temps després d'haver estat escrita. El seu èxit popular
no sempre ha trobat la corresponent acceptació per part de la crítica
o dels sectors cultes. Ell, però, ha seguit invariablement la seva
vocació d'escriptor, assumida professionalment." (83) Encara que
no en viu fins els setanta.
Premis: Joanot Martorell (1954), Víctor Català (1956),
Sant Jordi (1962), Lletra d'Or (1966), Prudenci Bertrana (1968 i 1975),
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1979)...
Sobretot és un novel.lista. I per a ell "la novel.la, prioritàriament,
"és narració, és acció (...), temps i no pas
espai". [...] la novel.la, com ell mateix afirma, manté un considerable
allunyament "d'allò que podríem anomenar literatura pura"
(85)
Com diu ell mateix "tota novel.la és un estudi de situacions
imposades al personatge o creades per ell i que afecten el seu esdevenir,
les seves relacions amb els altres i, en general, la seva posició
davant el món. L'espai és un lloc, o una sèrie de
llocs successius on estem ancorats, però la veritable tragèdia
està en el temps."
"El seu objectiu és captar personatges i situacions de l'home
d'ací i d'ara per recrear-los tot aprofundint-los i donar-ne les
seves dimensions morals universals. És, per tant, la recerca de
les constants de la condició humana: En termes generals, podria
dir que em proposo una exploració de la condició humana,
de les seves limitacions, de les seves possibilitats, dels seus actes,
per tal d'aclarir (o ajudar que algú altre aclareixi) les nostres
qualitats, els nostres defectes, l'ús que podem fer de la nostra
existència, no pas en allò que té o pot tenir d'accessori,
sinó en allò que li és essencial [...] Es tracta,
doncs, d'una idea de realitat doblement vinculada amb l'existencialisme,
en tant que concep la funció literària com a investigació
i la carrega de responsabilitats morals i socials. Pel que fa a l'actitud
d'investigació, cal especificar que es dirigeix a la temàtica
i a les tècniques narratives. [...] Així, en la reelaboració
literària, la mateixa realitat és investigada per tal d'assumir-la
en la seva integritat, més enllà dels espais que tradicionalment
hom ha considerat que la componien, és a dir, incorporant l'insòlit,
l'absurd o l'inversemblant. " (86-87)
"La seva pretensió no és la d'instal.lar-se en una tècnica
segura i definitiva sinó la d'assajar les possibilitats d'aproximació
a la realitat i a la oliteratura que cada tècnica li permet [...]
dels autors catalans, valora Puig i Ferreter" (88)
"S'interessa per les tècniques de la novel.la americana d'entreguerres,
especialment de la novel.la negra [...] És el triomf de la presentació
i de la fixació, de l'observació imparcial des de fora, per
sobre de l'anàlisi interna del psicologisme" (88)
"Una de les vies d'experimentació [...] és la distorsió
de les coordenades lògiques del temps i de l'espai [...] És
una tècnica que li permet crear "situacions" en les quals l'"estranyament"
pren sentit". (89). Cerca, com feia Sartre, situacions límit. "darrere
una visió del món, que s'expressa en termes existencialistes
s'amaga més aviat l'intent d'enfrontar-se als problemes permanents
de la condició humana, que Pedrolo veu concretats al seu voltant
en l'opressió política i social de la postguerra." (90)
"Pedrolo fa ús de la temàtica existencialista: la problemàtica
de la llibertat, el no sentit de la vida, l'alienació quaotidiana,
la solitud, l'estrangeritat, la incomprensibilitat del món, l'enigma
de la mort, etc." (90) Així Míster Chase, podeu sortir, Introducció
a l'ombra, Entrada en blanc.
Utilització de l'absurd: "situacions il.lògiques, estranyes,
que ofeguen o desorienten l'individu", com a Violació del límit,
El límit, Homes i no, Totes les bèsties de càrrega.
L'objectivació: D'altres obres són més semblants
al cinema neorealista italià i tradueixen el clima de postguerra:
Domicili provisional. "L'objectivitat pot ser servida, també, per
altres tècniques: la documental, per exemple, a Una selva com la
teva [...] la reconstrucció d'un personatge a partir de la multiplicitat
de perspectives, com a Elena de segona mà[...] o per la suma imparcial
de punts de vista entorn d'uns fets i de la vida dels personatges que els
viuen [...] com a Cendra per Martina." (91)
En les novel.les de personatges s'interessa "per la relació entre
personatge i situació, amb tot el gruix de significacions socials,
morals i personals que s'hi impliquen. Un bon exemple és Avui es
parla de mi [...] una obra en la qual fa ús [...] de la seva autobiografia"
i on abunden les reflexions sobre l'ofici d'escriptor. (91)
A partir dels seixanta "l'autor potencia el compromís amb la
realitat social i cultural que l'envolta" Comencen els cicles novel.lístics.
"Sembla com si, en les obres d'aquests anys, es proposés fer un
repàs -catalogació i estudi novel.lats- dels grans problemes
que viu l'home del seu temps." (91) "Ja no es tracta, doncs, de cercar
l'al.legoria existencial o l'absurd: es tracta de testimoniar i denunciar
el joc de pressions que actuen sobre l'individu i el reprimeixen impedint
o condicionant la seva realització en llibertat; i, també,
la corresponent interiorització, en forma alienadora, anihiladora,
d'aquestes pressions." (92). Així Perquè ha mort una noia,
Un amor fora ciutat, Estat d'excepció, Acte de violència,
M'enterro en els fonaments, Milions d'ampolles buides, Hem posat les mans
a la crònica.
Temps obert és un cicle de diverses novel.les. Segons la tria
que fa de la seva existència el personatge es fa a si mateix de
diverses maneres.
També en aquests anys escriu novel.les policíaques: L'inspector
arriba tard, Joc brut, Mossegar-se la cua, i dirigeix "La cua de palla".
A partir dels setanta pot viure ja de la literatura, i treu moltes coses
del calaix i fa experimentació novel.lística. "La recerca
de la totalitat a partir de la multiplicitat de punts de vista configura
el seu darrer cicle novel.lístic, compost de quatre volums" (96),
és el que titul.la els Apòcrifs. Escriu també una
novel.la eròtica: Els quaderns d'en Marc, sense signar.
La ciència ficció li ha suposat l'èxit comercial
més gran, amb Mecanosccrit del segon origen, que també
ha estat duita al cinema.
"En conjunt, doncs, l'obra de Pedrolo s'ha convertit, per la seva amplitud,
per la diversitat tècnica i temàtica, per la incidència
popular assolida i per la influència en les gteneracions més
joves, en una de les més significatives de la literatura catalana
contemporània." 97
***
Triadú, Joan. La novel.la catalana de postguerra. Barcelona,
Ed. 62, 1982.
Cendra per Martina es compon de "tres parts ben equilibrades i coincidents
en l'explicació de la mateixa història, encara que divergents
a interpretar-la des de tres punts de vista diferents. [...] la història
ens és contada fins i tot per mitjà de tres estils narratius,
els quals corresponen al caràcter de cada un dels protagonistes.
[...] Cendra per Martina, novel.la d'amor, com ha estat dit, suscita més
la lectura que no l'admiració."
"Un amor fora ciutat és dedicada d'una manera pràcticament
íntegra a l'estudi naturalista d'uns aspectes de l'homosexualitat
i de l'heterosexualitat."
***
Fuster, Joan. Literatura catalana contemporània. Barcelona,
Curial, 1976.
"en Domicili provisional, els resultats de Pedrolo són d'un virtuosisme
preciós: els dos "relats" del llibre són dues petites obres
mestres. I, semp0re, ens ofereix la temptativa tossuda d'"experimentar",
en la doble aspiració de mesurar les capacitats pròpies i
les de l'instrument literari."
"Darrera la "provatura" permanent, hi ha una ansietat radical, que potser
no podria expressar-se sinó a través d'una desesperada confiança
en els trucs de l'expressió. Els temes de Pedrolo, al capdavall,
sempre són els mateixos: la solitud i la incomunicabilitat dels
homes, l'obscura batalla dels sexes, la naturalesa incomprensible del món,
la vida sense sentit, l'alienació quotidiana, la fatalitat estúpida
de l'odi i del recel, tot sumat o intricat."
"D'alguna manera, hi ha sempre, sugjacent, una "situació límit"
en la qual es transparenta la inenció última de l'autor.
Que la "situació límit" no presenti la grandiloqüència
de l'heroisme és cosa que forma part de la mateixa concepció
que Pedrolo té del món i de l'aventura humana. La immensa
tristesa urbana de l'època -sobretot la dels anys anteriors a l'incipient
"consumisme"- hi aconsegueix la seva epopeia."
***
Comas, Antoni. "Balanç favorable a Manuel de Pedrolo".
Assaigs sobre literatura catalana. Barcelona, Tàber, 1968
"Pedrolo juga, com hem dit, un paper decisiu en aquest ressorgir de
la novel.la catalana, tant per la seva qualitat, com per la varietat de
temes i de tècniques que fa servir". 284
***
Coca, Jordi. Pedrolo perillós? Converses amb Manuel de Pedrolo.
Barcelona, Dopesa, 1973.
"el centre d'interès de Pedrolo, evoluciona amb el temps si bé
mai no deixa de ser el mateix: la manca de llibertat. La llibertat ens
és explicada des de totes bandes: l'aspiració a la llibertat;
les limitacions a la llibertat; la mort; els tabús sexuals i els
complexos; les "fronteres interiors"; les llibertats condicionals." (p.
15-6).
"Pedrolo té una necessitat natural d'abastar-ho tot; amb la
literatura pretén incidir directament en la realitat i -en la mida
que sigui- aspira a modificar-la [...] Ell es creu obligat a explicar als
seus lectors que estan vivint en un món corrupte, que es deixen
dominar per petites passions, que són presoners dels prejudicis,
d'ells mateixos i dels altres, del sistema". (p. 18).
Cendra per Martina, una mateixa història contada per tres personatges.
"- Parlem de Tocat pel foc. -Una novel.la objectiva
en el sentit que l'autor s'està de fer cap comentari. Tot, l'ambient,
la posició dels personatges, la reacció als estímuls
de fora, és vist a través d'un ell que canvia d'un capítol
a l'altre. Successivament, la "cámara" són la mare, el pare,
la noia... És la novel.la en la qual més explícitament
es declaren unes preferències per una societat nova i accentuadament
socialista. [...] [Estat d'excepció]
aquesta sí que és una novel.la ben utòpica. Vull dir
que descriu una situació que ho és. Això d'arribar
a un acord pràcticament total! [...] Un aspecte interessant d'aqauest
llibre em sembla que és el de denunciar un afany de poder que no
té límits. En Domina mai no en té prou, com tampoc
mai no en tenen prou els Domina de la realitat. [...]
[M'enterro en els fonaments] El tema, però, és aquest: què
pot fer la generació nova en una societat repressiva en la qual
no se t'ensenya a pensar, sinó que se't diu com has de pensar? En
una societat d'aquesta mena, l'acte creador és substituït per
l'acte destructiu. No hi ha cap més manera de fer coses, de manifestar
la protesta." (Coca, pàg.s 114 a 116).
***
Arbonès, Jordi. Pedrolo contra els límits. Barcelona,
Aymà, 1980.
"A Cendra per Martina (1952-1965) ens presenta tres textos escrits -convencionalment-
per cadascun dels tres personatges principals de la novel.la. Cada versió
ens proporciona noves dades respecte als esdeveniments i ens permet de
forjar-nos una idea del caràcter, dels mòbils, de la sinceritat
de cada actor de la petita tragèdia, i encara resten prou zones
obscures perquè cada lector pugui il.luminar-eles mercès
a la sev a imaginació." (Arbonès, p. 39).
"A Solució de continuïtat (1960-1968), amb una objectivitat
extrema, són els mateixos personatges qui ens conten els fets, i
per consegüent no ens és donat d'haver un coneixement pregon
de llur psicologia com no sigui per deducció a partir de les accions
que ens narren." (Arbonès, p. 43)-
"el germen d'aquesta idea [de "Temps obert"] el descobrim al conte "El
millor novel.lista del món" del recull El temps a les venes, de
1953/54, i l'essència, en la narració "El camí", del
recull Violació de límits [...] "El camí": l'home
a cada pas de la seva existència es troba davant una cruïllaq
(un fet circumstancial) i li cal prendre una decisió (un acte de
la seva voluntat) respecte al camí pel qual prosseguirà el
seu viatge [...] mai no podrà saber què hauria trobat en
aquell altre camí." (Arbonès, p. 48 i 49).
"Temps obert": "les nou novel.les que integren el llibre primer neixen
d'una situaciació original comuna, constituïda pel nucli familiar
del personatge Daniel Bastida i, a partir d'aquí, comença
d'expandir-se arran d'una situació conflictiva, la causa de la qual
sempre és la mateixa (un bombardeig), però els efectes són
cada vegada distints: pot morir el pare, o bé la mare, o poden morir
tots dos, etc. Com veiem, en aquest fet no hi té cap incidència
la voluntat del personatge, sinó que és fruit de les circumstàncies.
En canvi, en les que haurien composat el segon llibre, de les quals només
n'escrigué dues, a la segona situació conflictiva no solament
hi intervenen les determinants circumstancials sinó també
l'actitud, la llibertat d'escollir del protagonista. [...] D'aquesta manera,
Pedrolo exemplifica la creença sostinguda pels filòsofs existencials
(sobretot Sartre) segons la qual l'existència precedeix l'essència
[...] en el decurs de la seva vida s'anirà formant l'home essencial
que serà en l'instant de la seva mort." (Arbonès, p. 50).
Elena de segona mà. Un jove troba la mare al llit amb un home,
i descobreix que la mare no era com ell se l'havia feta. Com a d'altres
novel.les de la primera època els personatges, atrapats al seu món,
no lluiten per sortir-se'n.
A Tocats pel foc, algunes de les víctimes d'una realitat social
injusta lluiten per canviar-la. També l'Aleix de M'enterro en els
fonaments.
"Així com a Anònim I és l'individu qui s'enfronta
amb el sistema absurd que l'angoixa i el sotmet, a Anònim II són
els homes solidaritzats en una causa comuna els qui lluiten contra un règim
totalitari. [... Els que lluiten] contrasten no solament amb les concepcions
dels dictadors, sinó, fins i tot, amb les de la gent del poble menys
concienciejada" "Aquesta novel.la a més de ser una denúncia
d'un règim dictatorial, planteja la problemàtica ètica
que acuita els homes que decideixen combatre'l en una lluita desigual,
la qual els imposa la necessitat d'adoptar mitjans violents contraris a
llurs conviccions. Així són víctimes d'una contradicció
flagrant: ells, enemics de la violència i amants de la justícia,
no tenen més remei que fer ús d'allò que abominen."
(Arbonès, p. 99). "També a Anònim III el poble és
víctima de l'acció coercitiva de part de la policia." (p.
114)
"Acte de violència [...] planteja una situació que resulta
en certa manera utòpica, car la revolta contra el dictador es produeix
entre tots -o quasi tots- els estaments que composen la societat, des de
les capes més altes a les més inferiors." (Arbonès,
p. 100)
A La mà contra l'horitzó, els Sorges es revolten i heuen
el poder; cada dia afusellen cinc-cents homes, etc. Un dels botxins es
revolta.
"A Totes les bèsties de càrrega, l'estat que presenta
Pedrolo és un estat deshumanitzat que pretén d'establir un
ordre nou tot anorreant l'ordre habituals dels fills d'aquella terra."
(Arbonès, p. 104).
Bibliografia
Pedrolo, Manuel de. Domicili provisional. Barcelona, Barcanova, 1990.
Arbonès, Jordi. Pedrolo contra els límits. Barcelona,
Aymà, 1980.
Coca, Jordi. Pedrolo perillós? Converses amb Manuel de Pedrolo.
Barcelona, Dopesa, 1973
Vídeo
Manuel de Pedrolo. Amb el temps obert. Fundació Videoteca dels
Països Catalans,
Un poema
HISTÒRIA ÍNTIMA
El cor és ample com els solcs
oberts a la diada camperola:
de sol a sol.
Recordo aventures desertes,
vagament germinals i sense roses,
que profanaven el poeta:
Germa, Pina, la verda Lera
Semència, Menta, Didora,
Bian, inguariblement horitzontal.
I la trobada nocturna, silenciosa,
prop dels joncs que vessaven noms:
Marta, Berta amb els llavis sucosos de móra,
Maria, Joana, Dolors,
Eva, sempre disposada a confondre els sexes,
i Magda plena de primaveres.
Tenia tants cors a la mà
que ja no sabia què fer-ne;
fet i fet, era excessiu.
Però els cors no s'abandonen
com qui tanca una porta, i prou,
en deixar la cambra dels jocs.
Me'ls he endut amb mi cap al futur
d'unes dones maridades,
d'unes filles que ja baixen al riu
amb les mateixes cames
que aleshores corrien i, de cop, s'aturaven.
El gest és etern i el poeta es renova,
amb un altre nom, amb un altre vers,
davant la carn repetida.
***
La sentència
(muntatge escènic de Pedrolo)
INCITACIÓ A LA LECTURA DE Cal
protestar fins i tot quan no serveix de res,
de Manuel de Pedrolo, a càrrec de Pere Bueno
Més informació de MANUEL
DE PEDROLO
POEMES SOLTS
PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia
|
