Homes i no
de Manuel de Pedrolo
 


El 25 d'abril de 2004 a les 6 del capvespre a Na Capellera, Manacor, 


 
 


 
 


 

El 2 de maig de 2004, a les 6 de la tarda a la Fàbrica Llobet, Calella,

a càrrec de Bèsties Teatre, en el marc de XERA!


Preestrena: 22 d'abril de 2004 al Teatre de Magisteri (campus uib)
 

Repartiment:
NO  Marga Mas        FABI  Cèsar Herreros         SELENA  Cati Gelabert 
BRET  Jordi Vadell        ELIANA  Caterina Amengual         FEDA  Rafel Mir 
SORNE  Rosenda Terrassa       Direcció  Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca))

HOMES I NO
de Manuel de Pedrolo

 

CARTA DEL DIRECTOR DELS DIVERSOS MUNTATGES

Pedrolo va escriure HOMES I NO en ple apogeu de la dictadura franquista, els anys cinquanta i tants (uns 10 anys desprès que Espriu escrivís PRIMERA HISTÒRIA D’ ESTHER amb la sana intenció de posar el seu gra de sorra en defensa de la sobrevi-
Vència de la llengua i la cultura del país,greument ferides pel continu intent de geno-cidi cultural después de la desfeta del 39). Ambdós van emprar la literatura i la drama-
túrgia com a armes de lluita i de resistencia, cadascú en el seu estil.

PRIMERA HISTÒRIA D’ ESTHER ha esdevingut un clàssic ple de moments en que agafa la gran volada dels microcosmos shakesperians.  HOMES I NO, en canvi, ha quedat antiquada pel que fa a la forma encara que, malauradament continua sent vigent pels continguts.

Faig aquesta mica d´introducció a fi de proposar   una posada en escena d´HOMES I NO de la manera més propera i actual posible, tant pel que fa al tracte de l´espai escènic
i el vestuari com la interpretació i el dibuix dels personatges.

ESPAI ESCÈNIC: marcat a terra amb cinta o guix i reforçat amb il.luminació. Sense reixes —les reixes corresponen a aquella època d´extrema repressió policial i política-. Actualment les reixes a que es refereix l´obra només es poden interpretar des d´un punt de vista metafísic.(Simplifico per no allargar)

VESTUARI: Quan es va estrenar HOMES I NO als anys 50 possiblement els personat-ges deurien vestir uniformes neutres, mig presó i mig roba d´obrer, que  era el més novedós i trencador en aquell moment.  Proposo un vestuari actual, més semblant al que de vegades s’utilitza  per dansa-teatre: DONES, camisola de roba interior sense mànigues (“viso”) de color blanc trencat o gris molt clar. Calçat mig tacó i  mitges blanc trencat. HOMES: pantaló fosc de ratlla-planxa i samarreta sense mànigues. Calçat sabata vestir. Personatge NO: vestuari de showman.

INTERPRETACIÓ: Els diàlegs han d´anar picadíssims (no vull dir parlar ràpid, sinó sense pauses) i oblidar-nos de psicologies fugint del naturalisme. i el realisme.
La interpretació del personatge NO proposo fer-la a partir del showman cínic que sempre es mostra simpàtic i amable externament, mantenint sempre una complicitat amb el públic, talment com un presentador de tele-escombraria.
Els personatges amb micro inalàmbric diadema, excepte NO que aniria amb micro de mà, per diferenciar més encara la gesticulació actoral.

COMENTARI: L´obra l´hem escapçada per dos motius: pel temps previst de durada, uns 50 minuts; i també per intentar de treure-li el màxim de retòrica. Seria convenient, però, que tothom la llegís sencera.
En definitiva es tracta de posar-la al dia: les pors dels personatges serien diferents ara de fa 50 anys; les seves esperances de canvi a no se sap què es van acomplir i ens han decebut i ens han dut de nou a noves pors i a noves esperances… i anar fent. Tot aixó s´hauria d´entendre en la representació.

 

 Quim Lecina

 

 

PERSONATGES:                 No
                                               Fabi
                                               Selena
                                               Bret
                                               Eliana
                                               Feda
                                               Sorne
                                               Tres guardians

 

 

 

 

 

ACTE PRIMER
Dues reixes parteixen l’escenari en tres cambres desiguals, la del mig sensiblement més estreta que les dues laterals. Dues parets blanques tanquen l’escena pels costats. Al fons una cortina fosca i molt aplomada, que corre al llarg de tot l’escenari. A cada una de les dues cambres més grans hi ha un banc de fusta, molt curt de potes, adossat a la paret. Un banc més petit a la cambra central. A cada cambra lateral hi ha un home i una dona encara joves. L’home de la cambra dreta, Fabi, gairebé ajagut a terra, i la dona, Selena, agafada a les reixes, miren cap a la cambra central, on hi ha un altre home, No, estirat, en actitud de dormir. Al seu costat, també per terra, mig plegat, un diari. L’home de la cambra esquerra, Bret, i la dona Eliana, també miren cap a l’home, ella mig agenollada, ell dret. 
                        El teló s’aixeca sobre un silenci que es prolonga un minut.
Bret                És mort?
Fabi                 No, sembla que dorm.
Bret                Mai no havia dormit, fins ara.
Eliana            El veig molt quiet...
Fabi                Dorm.
Eliana            No sento que respiri...
Fabi                Mou una mica els llavis.
Selena           Potser agonitza...
Fabi                Seria una agonia molt llarga.
Bret                Però un dia o altre s’ha de morir.
Fabi                Per què? No ens podem morir nosaltres abans?
Eliana            Som més joves.
Fabi                També és jove ell. No se sap l’edat que té.
Bret                (S’estira per terra, per estar més a prop de l’home.) Si es morís...
Eliana            Seríem lliures.
Fabi                Mai no serem lliures. Hi ha les reixes... Unes reixes sòlides.
                        Tots se les miren i hi ha uns segons de silenci. Després tornen a mirar l’home. Bret treu el braç per entre el reixat i intenta, sense aconseguir-ho, tocar l’home.
Bret                No hi arribo.
Fabi                Mai no l’hem pogut tocar.
Bret                Ni ens hem atrevit a tocar-lo
                        No canvia la postura.
Selena           S’ha mogut!
                        Tots es queden observant-lo.
Fabi                Ja us ho deia, no és mort. (Es posa dret, sense allunyar-se de les reixes.)
Bret                M’agradaria tenir un bastó, un objecte per colpejar-lo.
                        Mira cap a dins de la seva cambra. Idèntic moviment en Fabi i Selena.
Fabi                Un bastó? (Avança cap al banc.) Qui sap si una pota de banc... (Se n’apodera.)
Selena           No, Fabi, no!
                        Eliana s’ha assegut al costat de Bret i tots dos segueixen l’escena de l’altra cambra.
Fabi                Per què no? Bé hem d’intentar alguna cosa... Fa molt temps que no hem intentat res.
Bret                Mai no hem intentat res de debò.
Fabi                Cal aprofitar que dorm. Qui sap si tornarà a adormir-se!
Bret                Ho hem de fer, sí. (S’aixeca i s’apropa al seu banc.)
Eliana            (Que el segueix) Jo t’ajudaré.
Selena           Sou bojos? No sabem què pot passar.
Bret                Mentre passi una cosa o altra...
Fabi                Es que no estàs cansada de les reixes, tu?
Selena           Sí. Però això desconegut...
                        Tots suspenen els seus moviments.
Bret                (Que s’apropa de nou a la reixa.) Desconegut?
Selena           Sí. No heu pensat que tot podria empitjorar?
Fabi                No. Res no pot ser pitjor que estar empresonat.
Selena           Qui sap! La mort... Ens podria matar.
Bret                No, si el matem primer.
Selena           Però, i si només el ferim?
Bret                Tampoc no ens pot fer res. Ens necessita per existir. Sense nosaltres no seria res, no seria ningú.
Fabi                (Acaba d’arrencar la pota del banc.) Jo vull provar-ho.
Bret                Espera que jo m’armi. Si només el malfereixes i retrocedeix, vull estar preparat per a rematar-lo.
Eliana            (Que ha arrencat la pota del banc.) Té, Bret.
Selena           És que no tens por, tu, Eliana?
Eliana            Sí, més o menys com tu, una por immensa. Per això mateix vull que el matin, perquè tinc tanta por. Sempre n’he tingut...
                        Fabi passa el braç armat amb la pota entre els barrots de la reixa i tempteja al seu davant. Comprova que la pota del banc queda curta.
Fabi                No hi arribo...
Bret                Potser jo... (Ho prova però tot just pot fregar l’home.)
                        Tots, llevat de Bret, que insisteix, miren de nou al seu voltant, però a les cambres no hi ha més objectes que els bancs, ara coixos.
Eliana            Si ens esperéssim una mica... Potser es tornarà a girar.
Bret                Potser sí. Esperem. (Renuncia a les seves provatures i tots continuen mirant l’home.)
Selena           Mai no li podrem fer res.
Fabi                Calla! És que ho saps més bé que nosaltres?
Selena           En el fons, tots sabem que no li podrem fer mai res.
Bret                Ho ignorem. No ho sabrem fins que no ens puguem mesurar amb ell.
Selena           Ens hi hem mesurat infinitat de vegades.
Fabi                No és veritat. Parlar no és mesurar-se. I, d’altra banda, ell és a fora.
Selena           Aquesta és la seva força.
Bret                (Branda el cap.) No, no és això.
Selena           Què, doncs?
Bret                És fort perquè coneix.
Selena           Què coneix?
Fabi                No ho sabem.
Bret                Ell té el secret de les coses.
Eliana            Però no ho ha dit mai...
Fabi                No ho dirà.
Bret                Si ho digués ja seria una mica com si ens ho confiés tot. No pot confiar-se sense trair-se. Som els seus enemics.
Fabi                Vols dir que és el nostre enemic.
Bret                És el mateix.
Eliana            Però mai no ens provoca si no el provoquem.
Bret                Per què ens hauria de provocar? Ell ens ha dominat i ara ens té segurs... o pensa que ens hi té. No pot provocar-nos sense córrer el risc de despertar en nosaltres aquest instint que ens duu a lluitar contra les reixes. (Deixa caure la pota del banc i prova de sacsejar-les.)
Eliana            Però si posseïm aquest instint. Hi lluitem, doncs, malgrat tot.
Selena           I ell ni se n’adona...
Fabi                La seva indiferència només és fingida.
Eliana            Però per a ell no som res.
Fabi                Oh, no! Ho som tot.
Eliana            Ho som tot i no som res.
Bret                Sí, ja és això. Ens necessita però ens nega.
                        No es mou lleugerament.
Selena           (Que l’observava.) S’ha tornat a moure!
Bret                Però no s’ha mogut prou. Està fora del nostre abast.
Fabi                Sempre ha estat fora del nostre abast. Ell, el que pensa i el que vol. No sabem ni com ens veu.
Eliana            Potser ni tant sols ens veu.
Eliana            Vull dir que potser no ens veu com ens veiem nosaltres. Sap que hi ha algú, algú necessari, però sense acabar d’adonar-se de qui és, com és.
Bret                També ell per a nosaltres és algú sense nom.
Eliana            Es diu No.
Fabi                Li diem No, Sempre, tothom, li ha dit No. Nosaltres hem heretat el nom dels nostres pares, però mai no hem fet res per a verificar-ho.
Bret                No és el seu nom allò que importa, sinó ell, la seva manera de ser.
Selena           Mai no és igual; sempre diferent.
Bret                No, és precisament idèntic a ell mateix en tot moment.
Eliana            No posseeix autèntica personalitat. Va a remolc nostre.
Fabi                Ens determina instant a instant.
                        Tots quatre es queden mirant-se, sorpresos. Un gran silenci.
Bret                No és el mateix per a tots nosaltres!
Fabi                No és possible. Les paraules en enganyen. En el fons tots volem dir la mateixa cosa. ¿No ho veieu que per força hem de voler dir la mateixa cosa? Si no fos així, ell no existiria!
Bret                Té més existència per això mateix, perquè entre tots li donem totes les qualitats i tots els defectes. Ajudem a projectar-lo.
Eliana            Si fos així...
Fabi                (Excitat.) Si fos així ens en podríem desfer!
Bret                (Branda el cap.) No, ara ja és massa tard. Però potser sí que nosaltres mateixos el vam crear.
Eliana            Però, perquè havíem de crear un carceller?
Bret                (Arronsa les espatlles.) Potser en aquell moment el necessitàvem.
Fabi                I ara ja no el necessitem.
Bret                No, ara ja no el necessitem. És una nosa, un destorb.
Eliana            Destruïm-lo, doncs!
Fabi                Això és el que intentem fer. Però... (Obre els braços en un gest descoratjat i va per allunyar-se cap al fons de la cambra.)
Bret                Espera! Potser...
                        Tots quatre miren fixament No.
Fabi                Potser?...
Bret                Se m’acaba d’acudir una cosa. Potser no és que les reixes existeixin perquè ell existeix, sinó que la seva existència es deu al fet que hi ha reixes. Qui sap si caldria començar per aquí...
Fabi                (Després d’observar els seus inútils esforços.) No, les coses són obra d’algú que va voler-les, que les construí, que d’una manera o altra les determina. Una voluntat va construir les reixes.
Eliana            Nosaltres mateixos, o els nostres pares, quan li vam donar naixença.
Selena           (Agafada als barrots, turmentada.) No ho entenc, no ho entenc!
Fabi                Què és el que no entens?
Selena           Tot. Res. A ell, a vosaltres, a mi mateixa.
Bret                Potser no hi ha res per entendre i ets tu qui ho veu més clar.
Fabi                Sempre hi ha coses per entendre. Per això som aquí. Ni que sigui per intentar-ho només.
Bret                Amb ell o sense ell.
Eliana            Sense ell, si de cas.
Bret                Per què ho dius?
Eliana            Perquè mai no ens permetrà d’arribar-hi. Quan la solució sigui a tocar, ell mirarà de mistificar-nos-la.
Bret                No sabrà que és a tocar, no sabrà ni que la cerquem. Després, aprofitant quan dormi...
Selena           Potser no tornarà a dormir mai més.
Fabi                És veritat. Potser ja no tornarà a dormir durant la nostra vida...
Bret                No ho sabem. Sigui com sigui, cal preparar-se.
Selena           Hem de passar la vida preparant-nos...
Bret                No és el mateix, ara.
Selena           (Implacable.) I sempre ens hem dit que no era el mateix.
Fabi                Selena té raó.
Bret                (Amarg.) Selena sempre té raó. Perquè és la més poruga.
Selena           Sóc la que ho guarda tot.
Fabi                (Mirant-se-la.) Guardes...?
Selena           Sí, el record de tot allò que vosaltres oblideu.
Bret                No oblidem pas res. És que no hi ha coses per recordar.
Selena           Les coses íntimes. Tot el que hem pensat sense dir-nos-ho, perquè mai no ens hem pogut dir res.
Eliana            No ens ha vedat mai la paraula.
Selena           Però era aquí, despert. Què ens dèiem?
                        Moviment de perplexitat dels altres tres, que es miren els uns als altres.
Selena           Ens hem dit mai res que no fos insignificant?
Bret                (Cap cot.) És difícil recordar-ho, Selena.
Selena           Jo ho recordo. Coses del nostre viure diari.
Fabi                Però era mentre ens dèiem això que ens preparàvem.
Selena           Sí, ens preparàvem. És per això que ara no fem res de nou, llevat de comunicar-nos aquests pensaments. Tot el que havíem de fer, cadascú de nosaltres ho ha decidit temps ha. I de què ha servit?
Bret                Potser això ens ha dut en aquest moment.
Selena           Però és com qualsevol altre moment. Perquè ell es despertarà i tot entrarà de nou en ordre.
Bret                (Torna a maldar amb la pota.) Si hi pogués arribar...
Selena           Però no hi pots arribar. També això deu tenir sentit.
Fabi                No, és una casualitat. Només que s’hagués adormit més a prop de les reixes...
Selena           Però justament no s’hi ha adormit.
Fabi                (Impacient.) ¿Hem de renunciar a tota acció, doncs?
Selena           No; més val fer alguna cosa.
Bret                (Que ha prosseguit les seves provatures, renuncia de nou.) No hi ha res a fer. Però es cansarà de dormir en aquesta positura.
Selena           No ho sabem, tampoc.
Eliana            (Queixosa.) Si tu els desanimes...
Selena           No els desanimo. Els voldria evitar un desengany.
Fabi                No hi ha desengany pitjor que continuar així dia darrera dia, sempre esperant sense que mai no passi res.
Eliana            Però passa. la nostra esperança cada dia és una mica més remota. Recordo que al principi això ens semblava un estat provisori.
Fabi                I encara ens ho sembla. ¿No t’adones que mai no ens hi hem pogut acostumar? Deu ser perquè existeix la possibilitat d’una altra cosa, d’un dia sense ell, sense No. Un dia sense No.
Selena           No ha estat des de sempre.
Bret                El passat no és una assegurança del futur. Contínuament tot canvia.
Selena           Però potser No és la condició d’aquest canvi.
                        Selena retrocedeix cap al banc, on s’asseu de la manera que pot. Els altres la miren.
Fabi                (Es gira.) ¿També té algun sentit, Selena, que ara te’n vagis?
Selena           No me’n vaig. Estic cansada. Tant esperar... ¿Qui sap si ara ell no dormirà tant de temps com abans ha estat despert?...
Bret                Millor. Com més dormi, més gran és la nostra possibilitat de colpir-lo.
Bret                Potser... Calleu! Hi ha una manera.
Fabi                Una manera de què?
Bret                (Excitat.) Una manera d’atreure’l cap a nosaltres per poder-lo colpejar.
Fabi                Com?
Bret                Podríem fer un llaç escorredor i atrapar-lo pel coll o per les cames.
Fabi                (Molt sorprès.) Un llaç escorredor? Amb què?
Bret                (Mira al seu voltant.) No ho sé...
Eliana            Sí, amb els cinturons...
Bret                És veritat, amb els cinturons! Tira’m el teu.
                        Tots dos es descenyeixen els cinturons.
Fabi                (Llança el seu a través de les reixes) Té.
Eliana            (Que el recull.) Ho faré jo. Mentrestant, tu estigues a punt amb la pota... (Lliga els dos cinturons i, passant un dels extrems per la civella, en fa una mena de llaç escorredor.)
Fabi                I jo, què he de fer?
Bret                Res. No podem pas fer-ho tots dos alhora. Però estigues preparat per si s’escapa cap a la teva banda. Un moment!
                        No s’ha mogut altre cop. Sembla que vagi a incorporar-se, però després d’una vacil·lació es deixa caure de nou a terra. Els altres es miren.
Fabi                Heu vist?
Bret                Sí. Semblava que es despertaria. S’ha d’haver despertat per aixecar-se d’aquesta manera...
Selena           (Des del banc.) No; potser no dorm com nosaltres. És diferent.
Bret                Potser és això. Però no perdem més temps. Apa, Eliana!
                        Eliana llança la corretja, subjectant-la per un extrem, contra l’home, mentre Bret, la pota del banc entre les dues mans, es prepara per agredir-lo. La corretja, però, cau blanament sobre el cos de No.
Fabi                Es despertarà.
                        Eliana insisteix, però també sense èxit. Selena abandona el banc per veure, de més a prop, les maniobres.
Eliana            (Maldant.) És tant difícil...
Bret                Deixa’m a mi. (Li pren la corretja i li allarga la pota.) Si puc arrossegar-lo cap aquí, dóna-li un bon cop.
                        Projecta la corretja cap als peus de No, intentant enllaçar-los-hi. Tots l’observen amb dolorosa atenció. Però la corretja no fa presa.
Bret                Sí que serà difícil...
Fabi                No farem res. Potser d’una altra manera. Espera...
                        Ràpidament es treu la camisa, l’esquinça pel mig i, nuant els extrems, en fa una corda. Quan li sembla que és prou llarga hi lliga la pota.
Bret                (Encuriosit.) Què faràs amb això.
Fabi                Ja ho veuràs. Agafa-ho... (Tira la pota cap a l’altra reixa i Bret s’ajup per a recollir-la.)
Eliana            ja ho comprenc, ara. La hi passarem per sota els peus i...
Fabi                Sí. (A Bret.) Ja ho has sentit.
                        Subjectant la corda un per cada costat, aconsegueixen fer-la passar per sota les cames de l’home.
Bret                I ara?
Fabi                Torna’m a tirar la pota.
Bret                És enginyós. (Li tira la pota, que l’altre recull.)
Fabi                (Deslliga la pota i s’adreça després a Selena.) Què t’estimes més, arrossegar-lo o colpejar-lo?
                        Simultàniament, No es tomba cap al costat de la cambra de Bret i Eliana. El seu moviment de peus fa que els extrems de la improvisada corda s’escapin de les mans de Fabi.
Bret                Mira!
Fabi                Maleït!... (Va per recobrar els extrems, allargant la mà a través dels barrots.)
Bret                Espera’t, ara el tenim més a prop nosaltres.
                        Eliana s’ajup i s’apodera com pot d’un peu de No, al qual intenta arrossegar cap a la reixa, mentre Bret roman a l’aguait, amb la pota del banc a punt.
Bret                Estira fort!
                        No, en sentir-se agafat es desperta immediatament. Lluita per deslliurar-se el peu, ho aconsegueix i s’incorpora. Resta assegut a terra mentre els altres retrocedeixen una mica. Se’ls mira.
No                   Què és això?
Eliana            Què?
No                   Què intentàveu de fer?
                        Recull la corda i l’examina.
Bret                Res.
                        Fabi i Bret van retrocedint fins als respectius bancs, on deixen les potes.
No                   (Mostrant la corda.) I això?
Eliana            Ens entreteníem.
No                   (Acusador.) Volíeu lligar-me!
Eliana            No podem fer res que vós no volgueu...
No                   (Despectiu.) Rates! (Llança la corda a un costat.) Sou com les rates que només tenen valor contra l’indefens. Fas un moviment i s’escapen esfereïdes!
Bret                (Reaccionant.) No és veritat. No ens feu tanta por com voldríeu.
No                   És que no us en vull fer pas! Si viviu amb la por al cos és perquè vosaltres mateixos us la feu.
Fabi                Són les reixes.
No                   Sempre hi ha hagut reixes.
Fabi                Però un dia deixaran d’existir.
Selena           (Implorant.) Fabi!
Fabi                Què, Selena?
Selena           Per què el provoques?
Fabi                No el provoco. Constato un fet.
Eliana            Sou vós qui teniu por de nosaltres. Heu dreçat les reixes per protegir-vos.
No                   I de què m’haig de protegir?
Eliana            De la nostra força latent. Posseïm alguna cosa que se us escapa i per això ens guardeu empresonats.
No                   Us guardo de vosaltres mateixos.
Bret                No hi hauria altres maneres de guardar-nos? Fent-nos compartir allò que sabeu?
                        No s’aixeca, sense contestar.
Bret                (Apropant-se més a la reixa.) Per què us ho guardeu tot, com si nosaltres no fóssim dignes?...
No                   (Amb un moviment cap a la reixa.) Enrere! (Bret no es mou.) Enrere, et dic!
Bret                Per què? No he sortit del meu domini! Si vau posar reixes fou per delimitar el vostre espai. I arriba fins aquí. Reixes endins tot és nostre. I un dia tindrem també el que hi ha reixes enfora.
Selena           Fabi!
Fabi                (Picat.) Torneu-vos a adormir i ja ho veureu.
No                   De manera que sí que heu intentat alguna cosa?
Fabi                (Decidint-se.) Sí, no vull amagar-m’ho més. I des d’ara ja no deixarem d’intentar-ho sempre que puguem.
No                   I per què des d’ara? Què ha passat?
Fabi                A poc a poc prenem consciència de nosaltres mateixos.
No                   (Es gira cap a Selena.) Tu també?
Fabi                Ella també.
No                   Que ho digui ella.
Selena           Jo... jo estic amb ells.
Eliana            Molt bé, Selena.
No                   I no us penseu que us puc castigar?
Fabi                (Escèptic.) De debò ens podeu castigar?
No                   Sí.
Fabi                Ho sents, Bret? Ho sentiu tots?
Bret                Sí. Comença a descobrir-se. Per què hem tardat tant de temps a obligar-lo a descobrir-se?
No                   Insensats! (S’ajup i recull el diari, que doblega entre els dits, nerviosament.)
Bret                Això, insulta’ns!
No                   Em tuteges?
Bret                Que no em tuteges tu?
Fabi                T’acorralarem, No, ara que ens hi hem posat.
No                   (Després d’un silenci, ja recobrada la sang freda.) Què ha passat mentre dormia?
Fabi                No ho saps?
Eliana            No t’ho direm.
Bret                Per què no?
Selena           Però si nosaltres no ho sabem!
                        No riu.
Fabi                Ja pots riure, ja! Què importa la nostra ignorància del que ha passat? Allò que comptava és la teva. En despertar-te t’has trobat amb uns éssers nous. (S’atura, com colpit per una idea, i aleshores es precipita a recollir la pota.)
Selena           Fabi, Fabi!
Fabi                (S’atura al seu davant.) No podem retrocedir ja. No ho veus, Selena?
Selena           (Humil.) Sí, Fabi; perdona.
Fabi                (Cap a les reixes, adreçant-se a No) Ara tu i jo...
                        Treu la pota per entre els barrots, però No l’agafa i sense dificultats aconsegueix d’arrabassar-li. Bret es precipita a recollir l’altra pota.
No                   Et penses que et serveix, la força?
Bret                I a tu, de què et penses que et serveix?
No                   (Se li encara, mentre l’altre amaga la pota darrera seu.) Mai no he provat de fer-ne ús.
Bret                Només ets un gos que ens vigila.
No                   Sempre us he protegit contra vosaltres mateixos.
Fabi                (Irònic.) Ens estimes, doncs?
No                   No ho sacrifico tot per vosaltres?
Fabi                No sacrifiques res, perquè no tens res, llevat de nosaltres. Si t’abandonéssim, què faries?
Eliana            Ja existeixes una mica menys perquè ens drecem contra tu.
No                   I com sabeu si no és això el que he volgut?
Bret                (Incrèdul.) Que tu ho has volgut? I per què?
No                   Potser estava cansat de tanta mansuetud.
Bret                Mai no hem estat tan mansos com et creies.
Fabi                No te’l creguis. No té res a veure amb nosaltres. Viu a fora, a l’altra banda.
Bret                Sí, és veritat.
Selena           (En plena abstracció.) Ets el nostre límit.
Eliana i Bret           (Alhora.) Què diu?
                        Tots es queden mirant-la fins i tot No.
Fabi                Ets el nostre límit... Selena (Se li acosta i l’agafa pel braç.), saps el que has dit?
Selena           Sí...
No                   Coses sense cap ni peus. (Retrocedeix per anar a seure al banc que hi ha al fons.)
Bret                Sembla que hem tocat una corda viva... Digues més coses, Selena
Selena           No sé...
Eliana            No ha interromput el diàleg. Deu ser perquè ens apropàvem massa.
Selena           ...a la nostra darrera possibilitat...
Bret                Què vol dir?
Fabi                No ho entenc, tampoc. Explica’t, Selena.
Selena           Tots tendim a No.
Bret                (A Eliana.) Sap alguna cosa!
Eliana            Mai no ha estat ben bé com nosaltres.
Fabi                Continua, Selena.
Selena           Ell assenyala la fita. Més enllà...
Fabi                Més enllà... Digues més coses!
Selena           Més enllà... hi ha les reixes infranquejables. (Es desploma.)
Fabi                (Inclinat damunt d’ella.) Selena!
Bret                Què té?
Eliana            Què li passa, Fabi?
Fabi                (Colpejant-li delicadament les galtes.) Selena, Selena!
Selena           Què, Fabi?
Fabi                Estàs bé?
Selena           Sí, però estic molt cansada.
Fabi                Què deies d’unes altres reixes?
Selena           D’unes altres reixes? No ho sé. Encara dorm No?
Fabi                És que no recordes que ja s’ha despertat?
Selena           (Lassa.) Ah, potser sí! Deixa’m reposar una estona.
Eliana            Què li passa?
Fabi                (Incorporant-se.) Vol descansar.
Bret                (Que observa No.) Mireu. (Tots tomben la vista cap a No.) Sembla anorreat.
Fabi                Serà perquè ella ha parlat d’unes altres reixes?
Eliana            Potser sí. Però, què volia dir?... No, No! (Ell la fita.)
No                   No res.
Bret                És clar, què ens ha d’explicar, ell! Som nosaltres qui ho hem de trobar.
Fabi                (Assenyalant-lo.) Ha dit que era el nostre límit...
Bret                Però com? Un límit és una barrera que tanca el pas.
Fabi                És alguna cosa que s’arriba a ser.
Eliana            Una cosa en definitiva.
Bret                Tot és el mateix...
Fabi                No, hi ha un matís... Ah, no puc pensar! Hi ha una solució que és a tocar i que se m’escapa.
Eliana            Jo sento el mateix...
Bret                (Inclinant el cap a No.) Però ell no dirà ni una sola paraula.
Eliana            Perquè hem fet un pas més endavant i en contra d’ell.
No                   En contra de vosaltres mateixos, imbècils. Sempre heu viscut d’il·lusions. No ho heu comprès encara? El vostre límit són les reixes. No ha dit res que no sapiguéssiu.
Fabi                El nostre límit és No, ha dit.
No                   Fa anys que l’heu assolit. Des de sempre...
Selena           (Des de terra, monòtonament.) Les reixes són fora.
No                   I les reixes són dins.
Fabi                (Inclinant-se.) Selena...
Selena           Estic cansada...
Bret                És que parlen del mateix?
Fabi                Gairebé sembla que no.
No                   (S’aixeca.) Ja estic tip de sentir-vos. Per què no calleu?
Bret                Ja no callarem, ara.
Fabi                (Deixant Selena.) Explica’ns primer això de les reixes.
No                   No hi ha res a explicar.
Fabi                No goses. Tens més por que nosaltres. És que també ets un ésser destructible?
                        Pausa
Bret                Un dia potser veurem que som més forts que tu.
No                   Des d’aquí darrere?
Bret                Des d’aquí darrere. Des d’on sigui.
Fabi                Potser no som darrere de res. Potser sí que les reixes són dintre nostre i és fàcil trobar la manera de desfer-se’n. Aquell dia ens desfarem de tu.
No                   Fins ara mai ningú no s’ha desfet de mi.
Fabi                Fins ara... però nosaltres estem segurs que existeix una llibertat. I sabrem conquerir-la.
Selena           (S’aixeca lentament.) I si no nosaltres, els nostres fills.
No                   (Burleta.) I on són els vostres fills?
Selena           Només esperen que els vulguem acollir. Fins ara érem massa joves i no estàvem preparats. Però ells esperen. Tindrem un fill per continuar la lluita contra tu.
Bret                I dèiem que era la més poruga?
Fabi                Selena! És que...
Selena           Sí Fabi. Tindré un fill per a tu, un fill per a tots, i ell serà una mica més poderós. (Com hipnotitzada.) L’he sentit dintre meu i sé com serà. Un ésser més bell i més gran que nosaltres.
Eliana            (Encarcarant-se com Selena.) I ella serà dolça i tendra com la primera dona que existí.
Bret                (Sorprès.) Eliana!
Eliana            Però dintre seu també hi haurà la gran força dels qui no es resignen a viure a la presó que els ha vist néixer...
No                   (Riu.) Somiar no costa gens!
Fabi                Calla!
No                   Tots us heu adormit i no ho sabeu. Seran més esclaus que vosaltres.
Eliana            Passaran per damunt de No, perquè No és el fals obstacle que nosaltres mateixos hem forjat.
No                   (Encara burleta.) Això, negueu-me l’existència, ara! (Posant-se seriós.) Les reixes testimonien per mi. Que us heu cregut que n’hi ha prou amb el desig per enderrocar totes les barreres? No n’hi ha prou amb negar-me per desfer-vos de mi.
Eliana            (S’aixeca.) Atansa’t...
No                   M’ho dius a mi?
Eliana            Sí, atansa’t.
                        No s’apropa prudentment a la reixa, la pota del banc a la mà, preparat per a colpejar, si cal. S’atura a una passa dels barrots.
Eliana            Més a prop.
No                   (Desconfiat.) Per què?
Eliana            (Natural.) Et vull veure.
No                   Ja em veus.
Eliana            Et vull veure més bé.
                        No dóna un altre pas endavant i es queda amb el braç alçat amenaçador arran mateix de la reixa.
No                   Mira’m, doncs.
Eliana            (El contempla detingudament.) No, no ets el mateix.
No                   (Burleta.) No?
Eliana            Alguna cosa s’enderroca dintre teu. És com si et desfessis ja...
Bret                (S’apropa a la reixa i examina també No.) Jo no veig res, Eliana.
Eliana            Sí. Ja no és el límit. Ja no és res.
No                   (Sense impaciència.) Has acabat?
Eliana            Sí, pots desaparèixer en pau.
No                   (Fatxendosament, segur d’ell mateix.) Ningú més no em vol examinar? Apa, demaneu!
Selena           (Que s’aixeca.) Sí, jo.
No                   (S’atansa a l’altra banda.) Vejam què descobreixes tu.
                        Selena i Fabi l’examinen breument.
Selena           Ets no ningú...
No                   Com vosaltres?
Eliana            Potser pitjor, perquè nosaltres sempre hem estat humils i tu sempre has estat orgullós.
No                   I ara que heu fet aquests descobriments, què?
                        Els altres no contesten.
No                   De què us serveixen? Continueu darrere les reixes per tot el que puc veure.
Bret                Malgrat les reixes ens obrim camí cap a la veritat. Cada paraula que diem ens hi acosta.
No                   Confieu en escapar-vos de les reixes, doncs?
Bret                Fins a un cert punt, ja ens n’hem escapat.
No                   I què heu trobat?
Fabi                (Capbaix.) No res, encara.
No                   Potser perquè no hi ha res. Perquè la vostra veritat i la meva són idèntiques, perquè només hi ha una veritat.
Bret                Potser sí, però no és aquesta. Començo a pensar que, d’una manera o altra, ens has mentit.
No                   (Indica les reixes.) Mireu si menteix, això!
Eliana            Aquest és el teu engany, precisament. Fins ara potser pensàvem que no hi havia res més enllà de les reixes.
Bret                I ara hem comprès que tot estava ple de coses que ens esperaven, des de sempre.
No                   Molt bé, allargueu les mans...
Fabi                És a la zona prohibida, allí on vols que no tinguem accés perquè ja no hi ets necessari.
No                   Però us dic que allargueu les mans...
Fabi                Per què? Perquè ens les colpegis amb el teu bastó?
No                   Qui sap! No sou tan atrevits?
Selena           Ho som, No, però hem après moltes coses. Només de mirar-te hem après moltes coses.
Bret                Hem après que tota conquesta l’hem d’aconseguir d’amagat teu.
No                   No podeu fer res d’amagat meu.
Bret                Un dia tornaràs a dormir.
No                   Potser no. Potser ja no dormiré mai més.
Selena           O potser dormiràs per sempre. Ara mateix estàs una mica adormit. T’estem intoxicant sense que te n’adonis. Això és com una dormida.
No                   (Arronsa les espatlles.) No té sentit...
Bret                Sí que en té!
Eliana            (Excitada.) És el primer cop que diem una cosa sense que ens entenguis!
Fabi                (Puntualitzant.) Vol dir, No, que per primera vegada et deixem de banda.
Selena           Ens escapem...
No                   (S’asseu al banc i recobra la tranquil·litat.) Perfecte. Ja sou fora!
Bret                (Desafiador.) Hi serem quan ens ho proposem. Ara veig que ni ens cal amagar-nos de tu.
No                   (Allarga la mà.) Dóna’m la mà.
Bret                Eh?
No                   Dóna’m la mà, et dic.
Bret                No vull.
No                   (Branda el cap.) No pots. Això és el que volia dir. La reixa encara hi és.
Bret                Potser no. Tractes d’intimidar-nos.
No                   Prova-ho.
Bret                No, perquè tu m’ho ordenes. Quan jo vulgui.
No                   Et sembla que pots travessar-la, doncs?
Bret                Sí, ara sí.
No                   Apa, doncs!
Bret                Ja t’ho he dit: quan vulgui.
No                   (Es gira cap a Fabi.) I tu?
Fabi                (Més insegur.) També. Probablement tots.
No                   Les paraules us han pujat al cap.
Selena           Les paraules són una clau misteriosa.
No                   ...que no obren mai res. Tan misteriosa que no sabeu a quin pany ficar-la.
Fabi                Tot això és un joc de mots.
No                   Sí? Obre, doncs!
Bret                T’hem dit que quan volguéssim.
No                   (Burleta.) És que potser us agrada la vostra presó i no desitgeu sortir-ne? (Se’n torna cap al banc, on s’asseu.)
Fabi                (Després d’una pausa durant la qual tots miren No.) Bret...
Bret                Què?
Fabi                Vine. (Li indica que avanci cap al primer terme i ell fa el mateix pel seu costat.) N’estàs segur?
Bret                Segur de què?
Fabi                Que ara podrem sortir.
Bret                No ho sé...
Fabi                Per què?
Bret                Per això mateix, perquè dubtes.
Fabi                Tu no?
Bret                No. He comprès que allò que ens reté és la desconfiança en nosaltres mateixos. Però ara (Retrocedeix una mica per agafar impuls.), mira!
                        Avança cap a la reixa mentre Fabi i les dues dones l’observen. Tanca els ulls, per no veure l’obstacle, però els ferros li barren el pas. Hi xoca.
Eliana            (Corre cap a ell.) Bret!
                        No riu des del banc.
No                   Què, t’havies equivocat de clau, després de tot?
                        Bret es desfà d’Eliana i, per dins de la seva cambra, avança cap a No.
Bret                Riu, riu. Continuaré buscant i la trobaré. La trobarem!
No                   (Tranquil.) I si no vosaltres, els vostres fills, no?
                        Tots retrocedeixen cap el fons de llurs cambres, tret de Bret.
Bret                Tu has dit la paraula.
No                   Ja ho sé: no!
                        Bret també retrocedeix i No esclafeix el riure de nou.

*          *          *

 

 

 

 

ACTE SEGON
                        La mateixa decoració de l’acte anterior. Han passat molts anys i els fills previstos no sols han nascut, sinó que s’han fet grans. A la cambra de la dreta, Fabi i Selena estan asseguts al banc, que ara només té tres potes i s’aguanta com pot. El fill Feda, es passeja amunt i avall, fumant desesperadament. Els pares l’observen. A la cambra de l’esquerra es repeteix més o menys la mateixa escena, o sia Bret i Eliana seuen al banc coix, però Sorne, en lloc de passejar-se, roman quieta al costat de la reixa, agafada als barrots i mirant cap a l’altra cambra. No, a l’habitació del mig, ha traslladat el seu petit banc més cap a primer terme i llegeix el mateix diari que tenia a l’acte anterior. Quan el teló s’aixeca, aquesta situació es perllonga un o dos minuts. Feda camina amunt i avall incansablement.
Fabi                (Una mica irritat.) Encara no estàs cansat, Feda?
Feda               (Sense immutar-se.) No.
No                   (Aixeca els ulls del paper.) Què deies?
Feda               Tu llegeix i calla.
No                   Ah! (Arronsa les espatlles i segueix el consell.)
Selena           Fumes massa, fill meu.
Feda               No.
No                   (Torna a aixecar els ulls del paper.) Tampoc no era per mi, ara?
Feda               (Se li apropa.) Tu em faràs el favor de no contestar cada vegada que dic no. És cansat!
No                   Per a mi , no.
Feda               Ho és per a mi.
No                   Si tu ets infatigable.
Feda               I tu un estúpid!
No                   Compte amb el que dius!
Fabi                (A Selena.) Nosaltres no l’havíem insultat mai...
Selena           Potser és que ja no te’n recordes.
Feda               Dic el que em sembla. Estúpid, imbècil, animal... Et diré tot el que em passi pel cap i tu t’aguantaràs. No em pots fer res.
No                   Sort que sóc de bona pasta. Però un dia tindràs un disgust.
Feda               (Arronsa les espatlles.) Si me l’has de donar tu...
                        Reprèn el passeig amunt i avall de la cambra, sempre fumant. De cop, S’atura de nou, examina les reixes amb l’esguard, de dalt a baix i de dreta a esquerra. Després torna a passejar.
Fabi                Què?
Feda               No res, encara.
                        No deixa escapar una rialleta de conill, però Feda no en fa cas.
Sorne             No et turmentis, Feda.
Feda               No em turmento. Faig el que he de fer. Estic segur de mi.
No                   (Ficant-s’hi altre cop.) També ho estaven els teus pares. I els d’ella. I abans, els pares d’ells.
Feda               (S’atura.) Els seus pares et temien, els meus discutien amb tu; jo ja et menyspreo.
No                   Però els fets no han canviat.
Feda               Al contrari, els fets han canviat del tot. Per a mi, tu només ets l’home que llegeix el diari.
No                   Però tots us trobeu encara darrere les reixes.
Feda               I què? Què demostra, això?
No                   (Rient.) Que esteu tancats.
Feda               Sí, i que tu ets el carceller. Creus que ets envejable per això? Sempre atent al que fem o diem, sempre vigilant...
No                   Més que això, Feda, molt més que això. Exterminant-te sense que te n’adonis. Perquè tu ja no tindràs un fill per prolongar aquesta lluita insensata que meneu. Sorne és fora del teu abast i no la tindràs mai. Vosaltres sou el final.
Feda               Ho som. Perquè ja no hi haurà més presoners.
No                   És clar; no hi haurà ningú més. Això és el que deia
Feda               T’equivoques. Sabré arribar a Sorne.
Sorne             Serem la primera generació lliure i els nostres fills ja ni sabran que un dia va haver-hi reixes.
No                   Els vostres pares deien el mateix, oi, Bret? Oi, Fabi? També vosaltres estàveu segurs que podríeu sortir.
Bret                (Des dels bancs.) I encara n’estem. Cada dia ens acosta una mica més el final del captiveri.
No                   I amb aquesta esperança us heu fet vells i us morireu.
Fabi                Però ells són més durs que nosaltres. Feda és el fill de la nostra rebel·lió. No ho oblidis.
No                   No oblido res. Sóc aquí també per recordar i res del que recordo no us fa honor.
Sorne             No és veritat. Els honora el sol fet d’haver intentat la lluita. Han demostrat que eren homes.
No                   I per això continuen asseguts als bancs, com quan els seus pares els instruïen, ensenyant-los que hi ha un límit infranquejable.
Feda               I ells van saber sobrepassar-lo en adonar-se que no eres invulnerable. Nosaltres el durem una mica més enllà, aquest límit. El temps treballa contra teu, No.
No                   On he sentit jo aquestes paraules? Potser va ser el teu mateix pare qui les va pronunciar. Però no sembla que li hagin servit de res.
Fabi                Sí, que han servit, i responen a una veritat. Amb ells dos tot comença de nou, són dos éssers encara no fatigats per la lluita, mentre que tu sempre ets el mateix, cada dia una mica més vell i més desprestigiat. Ja no creiem en tu.
No                   No hi ha res més en què creure.
Feda               Si no hi ha res més, no creurem en res més. És una de tantes maneres de destruir-te.
No                   (Irònic.) Això sí que em preocupa.
Feda               No deu pas deixar-te tan indiferent quan sempre estàs buscant borina. No es pot dir una paraula sense que intervinguis tot seguit. Tens por que t’oblidem, oi?
No                   Ets tan insensat que no t’adones que sense mi ni sabries què fer!
Feda               Al contrari, home, és amb tu que no sé què fer, perquè sempre et trobo entre cames. Si sabessis la nosa que fas!
Sorne             No li parlis.
Feda               Què dius?
Sorne             Que no li parlis més. Ja ens entendrem nosaltres amb ell. Tu, fes com si no hi fos.
Bret                Bon consell, Sorne!
Fabi                Fes-ne cas.
Feda               (Riu.) Sí. Si altra cosa no, s’enrabiarà. Això tindrem guanyat. Adéu, No. (Fa un gest expressiu amb la mà.) Finis.
                        Fabi, Selena, Bret i Eliana s’aixequen dels bancs mentre Feda va cap al fons. Els altres s’apropen a No, observant-lo des de darrera les reixes.
Fabi                Ja et farem companyia nosaltres. Tot sol ens fas una mica de llàstima.
No                   Sou uns estúpids incurables. (Torna a reprendre la lectura.)
Sorne             (Que s’ha desplaçat també cap al fons de la seva cambra.) Feda... Creus de veritat que en sortirem?
Feda               Sí, Sorne. Si ens ho proposem de debò, sí.
Sorne             Vols dir que no s’ho van proposar de debò els nostres pares? Per tot el que ens han contat...
Feda               Mai no s’ho van emprendre sistemàticament... No ho dic per fer-los retret de res. Després de tot, van ser els primers de veure que aquesta situació no podia durar per sempre.
Sorne             Què farem, doncs, ara? No tens cap idea concreta?...
Feda               Començarem per examinar el terreny.
Sorne             Què vols dir?
Feda               No se t’ha acudit mai de pensar que fins ara ni una sola vegada hem estudiat les nostres cambres? Vivim en un terreny que desconeixem...
No                   (Aixecant els ulls del periòdic.) I tant! com desbarres!...
Sorne             (A Feda.) Ja hi torna.
Feda               Sí, està inquiet. Cada vegada que s’inquieta augmenta la meva esperança.
No                   No hi ha res com viure d’il·lusions. Hi sou experts, en això.
Fabi                Sí, No... (S’atura en sec i es posa a riure. Després, als altres.) Us n’heu adonat?...
Eliana            Què?
Fabi                Sí, No... Sí, No...
Eliana            Sí, No...
Fabi                D’aquí en endavant ja tinc la resposta a tot el que digui. Sí, No. (Tots riuen.)
No                   Sou ximples!
Tots                (Llevat de Feda i Sorne.) Sí, No. (Riuen de bell nou.)
Feda               El primer que cal fer, doncs, és examinar pam a pam les nostres cel·les. Això no ho ha fet ningú. Sempre hem vist una reixa davant nostre, i això ens ha tallat les ales.
Sorne             (Mirant al seu voltant.) Però sembla tot tan definit...
Feda               No importa. Sempre he sospitat que hi podia haver una trampa, que no s’ha jugat amb nosaltres un joc net.
No                   (Intervenint de nou.) Segons quines regles? Perquè no les havíeu pas de fer vosaltres...
Tots                (Llevat de Feda i Sorne.) Sí, No.
No                   (Fastiguejat.) Ecs!
Sorne             (A Feda.) Potser No té una mica de raó...
Feda               Com dius?
Sorne             Vull dir que, de primer, potser seria més important saber qui ha inventat el joc.
Feda               Però això només ho sabrem quan hàgim descobert la trampa, si n’hi ha. Aleshores, si no estic equivocat, saltarà tot.
Sorne             Molt bé. Per on vols que comencem?
Feda               Pel terra mateix?
Sorne             Sí, com vulguis.
Feda               Som-hi, doncs!
                        Llença el cigarret, s’agenolla i comença a examinar el sòl, temptejant, colpejant... Sorne es lliura a la mateixa investigació a la seva cel·la. Tots se’ls miren i fins No acaba per deixar el diari i aixecar-se per tal de veure’ls de més a prop.
No                   (Brandant el cap.) Quines ganes de perdre el temps!
Bret                Sí, No!
No                   No trobeu que sou una mica pesats?
Fabi                I tu? Per què t’hi fiques?
No                   Per la mateixa raó que vosaltres busqueu.
Fabi                (Als altres.) Ho heu entès?
Bret                Aproximadament.
Eliana            És un bon guardià. Fidel com un gos d’atura.
No                   (A Feda.) Ei, tu! Què esperes trobar, en definitiva?
Fabi                Em sembla que ja t’ho han dit. Busquem l’esquerda per on tots escaparem.
No                   No existeix.
Bret                Potser ja has començat a perdre la partida.
No                   No puc perdre quan jugueu vosaltres sols. És com una mena de solitari que jo em limito a observar.
Feda               (Ha anat avançant de genolls pel terra i ara aixeca el cap.) Què, Sorne?
Sorne             Res que no sabéssim sense haver-nos-ho dit: el terra és de fusta.
Feda               No hi ha cap falla, al teu costat?
Sorne             Ni una, per ara. És compacte i dur.
Feda               Igual que aquí. (Pensatiu.) Però amb el temps els nostres peus el gastaran...
Sorne             Ens caldran molts passos.
Feda               Sí, ja ho sé. Però no veus que ja hem trobat alguna cosa? Ara sabem que això, algun dia, no existirà. No és, doncs, per sempre.
No                   Res no és per sempre. Ni vosaltres.
Fabi                Altra vegada? Deixa’ls en pau. Si tantes ganes tens de discutir, discuteix amb nosaltres.
Feda               (Continua parlant a Sorne.) És, per tant, una fissura en el sistema.
Sorne             Però una fissura a llarg termini.
Feda               Sí. Ara com ara no ens serveix. Continuem buscant.
No                   La veritat, éreu més divertits vosaltres amb les vostres potes de banc per agredir-me.
Fabi                I allò t’agradava, oi? Com et diverties, encara que no ho semblés! Però ells són d’una altra generació, tenen mètodes nous, potser fins i tot són més intel·ligents...
Bret                Tenen més experiència.
No                   (Interessat.) Més experiència? Si són més joves!
Selena           Són més vells. A la seva experiència afegeixen la nostra.
Eliana            Ben dit, Selena.
No                   És una manera original de considerar les coses, no es pot negar. Els fills que donen lliçons als pares...
Fabi                Això em fa pensar... Escolteu: ara estic segur que No serà derrotat. I sabeu per què?
Tots                (Llevat de No.) Per què?
Fabi                (A No.) I tu, no ho vols saber?
No                   Sí, sí, digues!
Fabi                Doncs bé. La nostra experiència és o acabarà sent infinitament més gran que la seva, perquè ell sempre és el mateix. Ningú pot ensenyar-li res perquè tot ho ha de viure ell tot sol.
No                   (Despistat.) Suggestiva teoria, a fe!
Feda               (Intervenint.) Em sembla que teniu raó, pare, i amb això acabeu d’obrir un altre possible camí. Però també aquest és a llarg termini.
Sorne             (Que no s’ha interromput, pica fort a terra.) Això sembla que sona buit...
                        Bret i Eliana Selena li apropen i s’inclinen. Feda pica a la seva vegada contra la fusta.
Feda               Aquí no.
Bret                D’altra banda, encara que ho fos, bé ens caldria aixecar la fusta. I com?
Sorne             Sí, ja ho sé, no tenim cap eina.
Fabi                (Amb ironia.) Potser No ens deixaria algun objecte contundent.
Bret                (Que retorna cap a la reixa seguit d’Eliana.) Està tan despullat com nosaltres... A propòsit, no us ha cridat mai l’atenció, això?
Fabi                Sí, ara que ho dius.
Sorne             Que faig, Feda? Continuo?
Feda               De moment, sí. (Continuen examinant el terra.)
Bret                Té exactament el mateix que tenim nosaltres, i un diari.
Fabi                Com ens ho expliques això, No?
No                   No necessito explicar res. (Despectiu.) Sou tan intel·ligents que acabareu trobant-ho tots sols.
Fabi                Naturalment. Només era per guanyar temps... i distreure’t una mica. Vius tan sol i tan avorrit...
No                   Us tinc a vosaltres.
Eliana            Sí, però en contra.
Feda               (Que ha arribat a primer terme.) La cambra s’acaba!
Fabi                (Girant-se.) Què dius?
Sorne             Que la cambra s’acaba.
Sorne             (Que també ha arribat a primer terme.) I aquí també!
                        Fabi i Selena s’uneixen a Feda, Eliana i Bret corren cap a Sorne, deixant No sol. Moment de gran excitació.
Selena           S’acaba?
Bret                Què vols dir, Sorne?
Sorne             Que no hi ha més cambra. De sobte... mireu!
Feda               El buit!
                        Tots s’abalancen endavant, cap a la sala.
Fabi                El buit...
Feda               No hi ha paret, ni reixa...
Sorne             No hi ha res.
No                   (Sense moure’s.) Precisament.
Bret                (Se li gira.) Precisament, què?
No                   Precisament això: que no hi ha res.
Feda               Ha d’haver-hi alguna cosa. Allà on acaba una cosa en comença una altra. (Esguarda enllà, encara des de terra.)
Fabi                Què veus?
Feda               Espai i més espai... (A Sorne.) I tu Sorne, què veus?
Sorne             Un buit immens. Sembla que no té fi.
Feda               Un altre món... No us adoneu del que hem descobert?
Fabi                No.
Selena           Sí.
Feda               No estem tancats com sempre havíem imaginat! Res no ens priva...
No                   (Interrompent-lo.) El precipici.
Sorne             (Abocada.) No se’n veu el final.
Feda               (Que s’aboca més.) No.
Bret                (També abocat.) És pitjor que les reixes, que les parets...
Feda               No hi ha res pitjor que les reixes i les parets. Això ens permet ja de respirar sobre... sobre una altra cosa, no sé què. (Als seus pares.) Però com és que no havíeu mirat mai enllà?
Fabi                No ens ho privava
Feda               (Estranyat.) Ho teníeu prohibit?
Fabi                Prohibit no. No ho sé. Però No era sempre allà, com ara, i nosaltres sembla que no sabíem mirar enlloc més.
Bret                Sempre ens havíem imaginat que l’alliberament, si existia, l’aconseguiríem per aquella banda. Hem descuidat sempre el restant.
No                   I així us heu evitat desil·lusions. Comparats amb els vostres fills, sempre heu estat uns barons prudents.
Bret                Però, ja no ho volem ser més, ara! Sempre ens han enganyat!
Eliana            (Per No.) No m’agrada veure’l tan tranquil.
Sorne             Per què?
Eliana            Perquè quan està tan tranquil vol dir que ens allunyem de la solució. No tenim cap probabilitat per aquella banda... (Assenyalant cap a l’abisme.)
Feda               No? Ens bastaria fer un salt.
Selena           Però això seria la mort.
Feda               Sí, i també una sortida.
No                   Endavant, doncs.
Feda               No. De primer ho provarem tot.
Eliana            Tirem-hi alguna cosa...
Sorne             Per què?
Eliana            Sabrem l’estona que tarda a trobar terra.
Feda               No sentiríem res. Sigui com sigui, és massa profund. (Examina el fons, abocat al precipici.)
Eliana            Però no ens podem pas resignar a no fer res!
Feda               No ens hi resignem pas. Continuarem.
Sorne             Podem fer altres descobriments.
No                   I així tindreu altres desil·lusions...
Selena           Podríem vigilar l’abisme...
Tots                (Llevat de No.) Vigilar-lo?
Selena           Sí, des d’aquí dalt.
Feda               I com?
Bret                I per què?
Selena           Podria canviar.
Fabi                Canviar?
Selena           Com ha canviat ara.
                        Tots miren.
Fabi                Jo no he observat res.
Selena           Ni jo, ni ningú. Fins ara.
Fabi                (Impacient.) Doncs què vols dir? Què has vist?
Selena           L’abisme.
Fabi                Bé, sí, i què? On és el canvi?
Selena           En tot. Abans no hi era.
Feda               No t’entenem. Què és el que no hi era?
Selena           L’abisme.
Feda               Ah, només és això!
Selena           Sí.
Fabi                És que no ens n’havíem adonat.
Selena           No, és que no hi era. Per això pot tornar a canviar. S’hauria vist sempre, si hi hagués estat. Sempre ens havíem pensat que era una paret.
Feda               I ho és, una paret.
Selena           No com les altres.
Fabi                No ho sabem encara.
Selena           Ho podem veure tots. (Es gira per mirar les parets i els altres fan el mateix.) Mireu!
Fabi                Però això és ara, dona!
Selena           No ho sé. No en podem estar segurs. Vivim en un món canviant. Per això cal vigilar.
No                   (Amb sorna.) Vigileu, vigileu!
Eliana            No se'n riu. Vol dir que anem equivocats.
Selena           No podem fer cas de No. Potser ell mateix no sap ben bé com van les coses...
Sorne             Què fem, Feda?
Feda               Nosaltres continuarem examinant la cambra. Després de tot, res no s’oposa a que ells vigilin l’abisme.
Sorne             Però tu creus que això que diu la teva mare...?
Feda               No ho sé. Malgrat tot, és molt estrany que mai no s’haguessin adonat de res.
Fabi                Mai no havíem sentit interès per aquestes coses. La cel·la era cel·la i heus aquí tot.
Selena           I ara resulta que és més que la cel·la.
No                   No, si acabareu fent-vos un embolic!
Bret                A tu ningú no t’hi demana.
Feda               (A Sorne.) Continuem Sorne.
                        Tots dos continuen examinant el sòl, ara retrocedint fins cap dins de la cambra pel costat del banc.
Selena           Jo em quedo aquí.
Fabi                (Als de l’altra cel·la.) Ens hi quedem tots, oi?
Bret                Naturalment. Ja hem convingut que no podíem estar segurs de res. Com no se’ns havia acudit mai d’anar als quatre extrems de la cambra? Miràvem a través de la reixa. El miràvem a ell, a No, però res més.
No                   Tot és el mateix.
Fabi                Em sembla que no. En realitat, tu no ens deixaves veure res.
Bret                Sortosament, ara cada dia existeixes menys.
No                   (Irònic.) Potser sí que a còpia de repetir-vos-ho aconseguireu fer-me desaparèixer!
Fabi                Per què no?
Bret                És indiscutible que cada dia tens una personalitat menys acusada. Per què?
Eliana            Cada dia t’acorralem una mica més. Ara, ja no gosaries adormir-te.
No                   Això és el que voldríeu, oi? Una ocasió per colpir-me a traïció.
Fabi                No hi ha més traïdor que tu, No. Ens has lligat sense haver-te fet cap mal. Per què?
No                   Pregunteu-vos-ho a vosaltres mateixos. Potser és que no sou prou bons per a res més.
Bret                I com ho saps, si sempre hem viscut aquí, sense que mai se’ns donés cap oportunitat de demostrar si valíem per alguna cosa més.
No                   Sou mesquins, envejosos, estúpids, presumits...
Selena           No sembla que hi hagi gaire diferència entre nosaltres i tu.
Eliana            ...llevat del fet que tu ets a l’altre costat. Per què no canviem una mica?
No                   Canviar què?
Eliana            De lloc. M’agradaria veure la cara que fas aquí dins.
No                   No heu comprès res. Ara veig que ni sabeu què cerqueu, ni on aneu.
Fabi                Per què no ens ho expliques?
No                   Més val que continueu buscant. Què faríeu del temps, si no?
Selena           Deixem-lo i vigilem l’abisme. Ens vol distreure. Sempre es proposa alguna cosa determinada que nosaltres ignorem. No ens deixem enganyar.
Fabi                Tens raó. Que s’entretingui amb el diari.
No                   Vigileu, vigileu!...
                        S’instal·la de nou al banc, amb el seu diari. Els altres quatre es queden a primer terme de la manera menys obstructiva possible, per tal que Feda i Sorne siguin visibles.
Feda               (Que ha arribat gairebé al fons.) Sorne?
Sorne             (Aturant-se.) Què, Feda?
Feda               Res de nou?
Sorne             No. I tu?
Feda               Tampoc. (S’incorpora.)
                        No riu des del banc.
Sorne             (Indicant-lo amb la testa.) Es diverteix.
Feda               Però no està tan tranquil com vol fer suposar.
Sorne             És clar. Aquest podria ser un dia amarg per a ell.
No                   Apa, no perdeu les il·lusions!
Feda               (A Sorne, que s’ha girat cap a No.) No li contestis.
Sorne             No, que s’ho faci tot sol.
No                   Més sols del que esteu vosaltres!...
Feda               (A Sorne.) Has observat? Té el petit defecte de no voler callar mai. Sempre ha de dir la darrera paraula.
Sorne             Però com que ningú no l’escolta... No el compadeixes una mica, a vegades?
Feda               Ell no ha tingut mai compassió de nosaltres. És un ésser negat.
Sorne             Negat? És curiós...
Feda               Què és curiós?
Sorne             Que tot el que diem sembla menar-nos més o menys al mateix.
Feda               Sí, i suposo que cada dia ens hi menarà més. És perquè l’hem començat a comprendre.
No                   Si he vist algú obstinat...
Feda               (Com si no el sentís.) Ara que ell no ho podrà admetre mai, perquè el dia que es trobi en estat de donar-nos la raó, ja haurà deixat de ser. No creus el mateix?
Sorne             Sí, Feda.
No                   (L’escarneix.) Sí, Feda!... N’hi ha prou que brami l’un, perquè brami l’altre.
Feda               (A Sorne.) No has sentit que algú deia bestieses?
Sorne             Sí, un infeliç que volta per aquí! (Tots dos riuen mentre arriben a primer terme.)
Fabi                Res?
Bret                Què heu descobert, Sorne?
Feda               (Per tots dos.) Res, encara.
Selena           Ja només queden dues parets...
Feda               Sí, ja només queden dues parets. I vosaltres?
Fabi                Res, tampoc.
Feda               És clar. És un abisme i prou.
Selena           Però pot deixar de ser-ho en qualsevol moment.
Feda               També ara pot passar alguna cosa si creieu que verament ha de passar. Vosaltres sempre heu cregut que la cel·la era un món tancat i resolt. Per això no heu fet gairebé mai res per sortir-ne. Però Sorne i jo no creiem en aquest món ni en aquestes condicions, no creiem ni en No, tot i la seva presència. A partir d’ara també vosaltres us heu de fer l’efecte que No ha desaparegut del vostre davant... Mireu més enllà de les reixes! Qui hi ha?
Fabi                Ningú...
Feda               Bret?
Bret                No hi ha ningú, Feda.
Eliana            No; estem sols.
No                   Tu ho has dit: No, estem sols. És com una pregària. O com si em demanéssiu auxili.
Feda               A vegades se senten veus, però no sabem d’on vénen.
Selena           No sé...
Feda               Sí, mare, no sabem d’on vénen, a qui pertanyen... Cal dur el joc fins al final. Mai no hem estat derrotats! Perquè només hi ha desfeta per a aquell que renuncia, i qui de nosaltres ha renunciat alguna vegada?
Eliana            Ningú.
Sorne             Sempre hem buscat.
Feda               I sempre hem trobat una cosa o altra. Ara, per començar, aquest abisme. És una conquesta definitiva, de la qual encara no sabem què fer. Però Selena la guarda com una reserva per si la nostra investigació no aconsegueix res més. Malgrat les aparences, encara no està dit que no sigui un camí.
No                   Com et protegeixes ja contra la teva pròpia desil·lusió!
Feda               Ara, Sorne, si vols podem examinar l’altra paret. (Assenyala la lateral.)
Sorne             Sí, Feda.
                        Cadascú s’adreça a la paret que li correspon. No es posa a passejar amunt i avall de la cambra, mentre les dues parelles romanen en primer terme. Sorne i Feda, partint d’aquest primer terme, van examinant la paret, mirant-la, tustant-la lleugerament amb el puny, avançant cap al fons amb lentitud.
Fabi                Feda té el cap molt clar.
Bret                S’ha sobreposat als prejudicis, cosa que nosaltres mai no hem sabut fer del tot.
Eliana            Per això comencen a aconseguir algun resultat. La nostra presó s’acaba.
Selena           No ho sé...
Fabi                Tu mateixa has reconegut que tot havia canviat...
Selena           Sí, però desconec la naturalesa d’aquest canvi.
Bret                No podem perdre res. Mai no estarem tan perduts com en el passat. Ara sabem què volem.
Selena           Sempre ho hem sabut.
Fabi                No com Feda. Ell ha descobert l’abisme.
Selena           Sí... però, i si l’ha creat?
Tots                (Menys No.) Què vols dir?
Selena           Això també podria ser un avís...
No                   (Aturant-se.) Selena és l’únic de vosaltres que hi veu clar.
Fabi                No li contesteu.
Bret                A qui? Jo no he sentit res. És que heu sentit alguna cosa, vosaltres?
Fabi                Veus estranyes.
Eliana            Veus extraviadores.
No                   La mateixa veu de Selena, en el fons. Ella no m’ha abandonat.
Fabi                Què és el que tems, Selena?
Selena           Ni jo no m’entenc. Vull i temo. Espero, com vosaltres, però alguna cosa em diu...
Fabi                Acaba. Què et diu?
Selena           Que hem volgut córrer massa, potser. O no, no és ben bé això...
Bret                Què és doncs?
Selena           Hi ha moments, quan veig que res no canvia, que penso que ens hem creat un altre enemic, un altre carceller. Un carceller, aquest cop, molt més cruel, perquè en permet totes les esperances i no en realitza cap.
Fabi                Som nosaltres qui les hem de realitzar, Selena.
Selena           Sí, ja ho sé. Però estem tan desarmats!
Bret                No t’ho creguis. Tenim una arma molt poderosa: Feda.
Selena           No és una arma. És un de nosaltres.
Eliana            Una mica més que nosaltres. És per això que és una arma. Ell i Sorne són com dos objectes que hem fabricat pensant en l’alliberament.
No                   Potser no. Potser, precisament, aquell a qui anomeneu No era la vostra solució i mai no la vau saber veure.
                        En aquest moment Feda va per enfilar-se al banc, però el banc rellisca sota seu. Tots miren cap allí.
Sorne             Què fas, Feda?
Feda               Volia enfilar-me al banc. Potser més amunt... (Torna a posar el banc contra la paret.)
Sorne             Més amunt, què?
Feda               Potser és allí on no arribem que la paret cedeix...
                        Fabi es desplaça cap al banc i el subjecta mentre Feda s’hi enfila. Sorne, aquest cop, no repeteix la maniobra pel seu costat, sinó que es queda també observant, com tots els altres, No comprès. Feda examina la paret.
Fabi                Res?
Feda               Aparentment, tot és igual, un sol cos compacte. (Baixa i es gira cap a l’altra cel·la.) També la vostra, Sorne?
Sorne             No ho he mirat.
                        Repeteixen entre ella i Bret la mateixa maniobra, mentre tots els altres els observen.
Selena           No trobarà res.
Feda               Probablement no. Ja suposo que les cambres són idèntiques en tot. Però no costa res de provar-ho.
Sorne             (Que ha passat la mà per la paret com ell abans.) Res, tampoc. (Baixa del banc.)
No                   (Una mica divertit.) Més amunt encara hi ha més paret, no sé si ho heu remarcat. Suggereixo que us enfileu a les espatlles dels vostres pares, a veure si hi arribeu. Posats a fer extravagàncies!
Feda               Continuem, Sorne.
Sorne             No perdem el temps, Feda?
Feda               Quan menys ens ho pensem, potser ens trobarem amb un altre abisme. Continuem.
                        Fabi i Bret retornen a primer terme al costat de Selena i Eliana. No aturat a mig passadís, observa amb creixent inquietud com els altres dos van avançant per la paret. Ara es gira a una banda, després a l’altra, com estudiant qui progressa més de pressa.
Fabi                (A Selena.) Veus?, el que et deia, Feda no oblida res...
Bret                (A Eliana.) En el fons, els envejo. No hi ha res més apassionant que aquesta recerca. Com no se’ns va acudir mai a nosaltres?
Eliana            No se’ns podia acudir, Bret. Sempre hem temut No.
Bret                Fins aquell dia que es va adormir, només!
Eliana            Però encara ens omplia massa per desafiar-lo i prescindir-ne. Vam fer el que havíem de fer, l’únic que podíem fer.
                        En aquest moment els llums s’apaguen i s’encén un projector que centra el seu focus sobre Sorne, la qual acaba d’arribar, anticipant-se a Feda, al final de la paret, i posa la mà sobre la cortina de fons.
Sorne             (Amb un gran crit que els immobilitza tots.) Feda!
Feda               (Girant-se.) Què, Sorne?
Sorne             (Una mica angoixada i al mateix temps excitada.) Em sembla que he trobat alguna cosa.
Feda               Has trobat?
Sorne             La paret...
                        Tots, llevat de No, avancen cap al fons mentre els llums normals es restableixen.
Feda               Què té?
Sorne             Es mou... Toca la teva.
Feda               (Posa la mà sobre la paret del fons i constata que cedeix una mica.) No és una paret!
Tots                (Llevat de No.) No és una paret...!
Feda               Sembla una cortina... (Torna a allargar les mans.)
No                   (Que s’ha refet de la seva impressió.) No la toquis!
Feda               Les veus...
No                   (Molt enèrgic.) No la toquis! Enrere!
                        Impressionat malgrat tot, Feda suspèn el seu gest. Però tot seguit torna a allargar la mà.
No                   (Avançant.) Quiet, et dic! Quiet, Feda!
Feda               Què és el que et turmenta, No?
No                   Si toques la cortina tot s’haurà acabat per tu i per als teus. Si obres la cortina ja no tindràs on agafar-te. Tot s’haurà acabat definitivament.
Feda               La mort, vols dir?
No                   Alguna cosa infinitament pitjor. Ja no sabràs on buscar, ja no tindràs res de res...
Feda               I ara què tinc? Què tenim tots nosaltres?
No                   No ho sabeu, però ho teniu tot. Tot us és permès. En realitat és com si no visquéssiu aquí, perquè us heu projectat més enllà. Heu aconseguit tot el que podíeu aconseguir.
Feda               (Mostrant la cortina.) Però a l’altra banda bé ha d’haver-hi alguna cosa...
No                   No hi ha res. El silenci, la presó definitiva...
Feda               Així i tot... (Va per allargar de nou les mans.)
Selena           Feda!
Feda               Què, mare?
Selena           Què vas a fer?
Feda               Arrencar la cortina.
Selena           I si No té raó?
Feda               No, no ha fet mai res per nosaltres, sempre ha obstaculitzat els nostres esforços.
No                   (Implorant.) Sóc el vostre amic, Feda, sempre ho he estat encara que vosaltres no ho hàgiu sabut veure. He volgut sempre la vostra felicitat... Mai no sereu més lliures que ara.
Fabi                No ho entenc.
No                   Ara podeu imaginar-ho tot al vostre grat, i això és ser lliure. Però si descorreu la cortina...
Feda               Escolta, No. Per una vegada vull suposar que tens raó i que ens dius la veritat. Però per salvar-nos, com dius, per preservar-nos, ja no havies de permetre que descobríssim que aquí no hi havia cap paret, sinó una simple cortina... no comprens que ara ja no descansarem fins haver mirat què hi ha a l’altra banda?
No                   Oblideu-la.
Feda               No podrem oblidar-la mai... Ni que el meu pare vingués i em digués: “Feda, no l’obris”, no podria deixar de fer-ho. Ni que em digués: “Jo he estat a l’altre costat i no hi ha res...”. No el podria obeir. Perquè jo no ho he vist i necessito convèncer-me’n pels meus propis ulls... I tu no ets el meu pare, tu ets No, el carceller que em reté dintre les reixes... No comprens?
No                   (Humil.) Sí, Feda. Però oblida-la, et dic.
Feda               Saps que no ho puc fer, saps que no et puc creure. Ja mai més no trobaria el repòs. Ara necessito anar fins al final, per amarg i per desil·lusionant que sigui. Qui sap si per a mi no comença tot precisament allí on per a tu tot s’acaba.
No                   Allunya’t de la cortina Feda... I tu també, Sorne.
Feda               No ho faré. Sorne i jo passarem a l’altre costat.
Sorne             No ho sé, Feda. Tinc por...
Feda               És clar, no et dic que no. Però si el món ens cau a sobre, que no sigui per covardia o timidesa.
No                   Quan ja no hi ha res, poc importa haver estat covard o valent...
Feda               Sí que importa ara, quan sabem fins on som capaços de gosar. Només ara, quan ens podem mirar a la cara i escopir-nos o somriure’ns... Em segueixes, Sorne?
Sorne             Sí, Feda, si creus que ho hem de fer.
Feda               Sí, ho crec. (Als altres.) I vosaltres?
                        Tots assenteixen amb el cap, sense contestar.
Feda               Us en renteu les mans, ja ho veig. Em deixeu, per tant, la responsabilitat de decidir... Arrencarem la cortina!
No                   (Implorant.) No, Feda, no!...
Feda               (Sense fer-li cas.) Estàs preparada, Sorne?
Sorne             Sí.
Feda               Estira, doncs!
                        Entre tots dos arrenquen la cortina mentre No cau de genolls repetint mig ploriquejant:
No                   No, Feda, no...
                        Darrere la cortina es descobreix una gran reixa que corre al llarg de tot l’escenari, empresonant no sols les dues famílies, sinó el mateix No. La guarden tres homes, immòbils i silenciosos uniformats de negre.
Tots                (Fent-se enrere.) Reixes!
Fabi                Selena ho havia dit: més enllà hi ha les reixes infranquejables...
Sorne             Més reixes!...
Feda               (Amb un riure amarg, desesperat, mostrant No abatut per terra.) I ell era tan presoner com nosaltres. Més presoner, encara, perquè ho sabia! Tots, tots darrere les reixes!
                        I mentre esclafeix de nou el riure com si s’hagués tornat boig, cau ràpidament el teló.
FI

======================================================= 

XERA!

Presentació
Enguany, Mesclat no podrem obrir contractació per a realitzar concerts durant l’estiu. La causa és que els altres grups dels components de Mesclat (Els Pets, Brams, Pomada, Dept., Música Nostra i “Marcel Casellas i la Principal de la Nit”) estaran en actiu i la compaginació de les agendes de tants grups ho fa impossible.
Amb tot, estem preparant un disc que sortirà aproximadament per Sant Jordi i tenim ganes de presentar-lo d’alguna manera o altra, encara que no ens sigui possible fer temporada d’estiu.
En aquest sentit hem ideat i estem preparant un espectacle anomenat “Xera!” per a realitzar-se els mesos d’abril, maig i juny i poder així fer la presentació del disc d’una manera poc habitual: en el marc d’un espectacle exclusiu que es realitzarà sèrie limitada de vegades, vuit en principi.
La idea que pretén transmetre l’espectacle no és altra que la d’alguna manera hem provat de transmetre fins ara i que és la que va donar origen a Mesclat. La voluntat de demostrar que som capaços de fer viure un tipus d’oci estrictament lligat a la cultura popular i que amb aquest comportament lúdic reivindiquem la normalitat nacional i la superació dels clixés imperialistes i mercantils en que ens pretenen.
Estem als Països Catalans i som al segle XXI, seria absurd que obviéssim alguna d’aquestes dos condicions a l’hora de fer cançons. Això vol dir que ni pretenem oblidar el remanent cultural del nostre país, ni volem tancar-nos a la intercomunicació global d’aquests temps.

 

Llocs
La tria dels llocs s’ha fet tenint en compte diversos elements. El principal ha estat la intenció de cobrir la major part del territori. Amb tot, entenem que la cobertura no és total; segurament per a aconseguir-ho hauria estat necessari incrementar el nombre d’actuacions, cosa que, al nostre entendre hauria augmentat, més del què era desitjable, la dificultat de coordinació i els problemes de disponibilitat. També s’ha tingut en compte el coneixement i seguiment dl grup en cada zona i, sobretot, la fiabilitat i reputació dels contactes a cada zona.
Així doncs finalment els llocs triats per dur a terme les actuacions de la gira han estat els següents:

  • El Rosselló (Baó)
  • El Bages (Manresa)
  • El Maresme (Calella)
  • La Franja de Ponent (Calaceit)
  • El Camp
  • La Plana
  • Comarques Centrals o Sud (Guardamar)
  • Mallorca.

 

 

Dies
La tria de les dates ha estat feta intentant salvar els mateixos problemes que impedeixen que Mesclat faci gira d’estiu; això és l’activitat del grups on els components de Mesclat participen (Els Pets, Brams, Pomada, Dept., Música Nostra i La Principal de la Nit, ...).
Per tant s’ha pensat fer-ho diumenges a la tarda ja que és un dia en que habitualment no hi ha concerts. Entenem, per una banda, que el fet de plantejar la realització de l’espectacle en un dia en que la gent no està acostumada a assistir-hi podia representar un problema, però de la mateixa manera creiem que essent més un espectacle que un simple concert, això pot jugar al nostre favor en el sentit d’incorporar un sector de gent que no sol assistir als concerts de nit i a l’hora és una aposta per conquerir un espai de temps poc explotat i aquest sector de públic.
Els dies en que es realitzaries les actuacions, doncs, serien els vuit diumenges immediatament posteriors a l’eixida del disc, això vol dir els dies:

  • 18 d’abril - REUS
  • 25 d’abril - MALLORCA
  • 02 de maig
  • 09 de maig – GUARDAMAR?
  • 16 de maig
  • 23 de maig - BAÓ
  • 30 de maig - MANRESA
  • 06 de juny - CALACEIT

 

 

 

Espai
L’espai en que necessari per a la realització de l’espectacle és una sala polivalent o pavelló d’esports, lliure de cadires però preferible ment amb alguna graderia. Entenem però que les exigències en aquest sentit hauran d’anar més a fer versàtil el format de l’espectacle que no pas en l’obsessió de trobar un tipus d’espai perfecte.
Un parell de requisits que sí són importants però és la possibilitat de restringir l’accés (per poder cobrar entrada), la llibertat de establir-hi un servei de dispensa de menjars i begudes i unes mínimes condicions acústiques.

 

Format del espectacle
L’espectacle estarà format per un concert de Mesclat, presentant les cançons del disc nou i per una sèrie d’elements artístics que actuaran prèviament i posterior i que tindran elements de connexió amb el concert de Mesclat. Això vol dir que el què es pretén no és fer un festival amb Mesclat i una sèrie d’activitats més sinó que tot plegat tindrà un sentit conjunt. En conjunt, aquestes activitats artístiques serien:

  • concert de Mesclat
  • cançó d’autor
  • actuació de banda de d’instruments de metall
  • actuació de colla d’instruments de doble canya
  • rapsòdia
  • projeccions
  • punxadiscs
  • una actuació gastronòmica
  • actuació d’una companyia de teatre no professional.

(no pas en aquest ordre, és clar)

Calculem que la durada serà d’entre quatre hores i quatre hores i mitja.
Tot i ser un espectacle amb un únic guió per a tots els indrets on es representi, algunes de les parts actores seran sempre diferents, sent originaris de la zona on es representi.
Aquests seran la banda d’instruments de metall (que en funció del lloc serà banda o cobla) la colla d’instruments de doble canya (que depèn del lloc seran dolçainers, ministrers, xeremiers o grallers), la companyia de teatre no professional i el cantautor.
D’altra banda, seran elements fixes Mesclat, la gent de les projeccions, el punxadiscs i el cuiner.

 

Menjar, beure i vestir
Amb la voluntat de transcendir més enllà de la simple participació passiva de l’espectador —i, de fet, no inventant res nou sinó sumant-nos a una prometedora tendència emergent— la idea és també anar mudant, tant en el menjar com el beure (almenys durant el transcurs de l’espectacle) les preferències adoptades sota pressió publicitària i oferir una àmplia gamma de productes propis. Sabem que ben poc podem fer, ara per ara, en aquesta batalla en termes generals, però també som del parer que hem de començar a fer-ho en els espais que creem; si més no en la mesura de les nostres possibilitats.
En qualsevol cas hi ha la voluntat expressa de tenir molta cura de l’oferta de menjar i beguda en el marc de l’espectacle i s’està treballant per a fer una àmplia gamma de material (samarretes, bosses, etc.)

 

Organització compartida
El plantejament que fem des de Mesclat no és la confecció d’un espectacle per a vendre en un seguit de llocs, sinó l’acord per a coproduir-lo amb gent de cada zona. És per això que en tots els llocs ens hem posat en contacte amb persones i col·lectius que els coneixem una gran experiència en l’organització d’esdeveniments i la que confiem sense cap mena de dubte en la seva capacitat de treball.

 

El nom, la imatge i la promoció
Hem titulat aquest espectacle “Xera!”. I ho hem fet perquè és un sinònim de festa molt poc conegut —i molt poc estigmatitzat, amb poques connotacions— i per tant més senzill de dur-lo al nostre terreny. La idea és recuperar el mot “xera” amb el significant de festa que pretenem projectar: la de la dignitat de poble, la que no té autoodi, la que entén —en definitiva— la capacitat de barreja com una virtut del nostre poble i a que entén el mestissatge exercit, no des del buit o el desarrelament, sinó des de la nostra identitat.
“Xera!” també serà el nom del disc, en clara voluntat per projectar la idea. Així doncs es realitzarà conjuntament el treball d’imatge per tant de no distreure i d’aprofitar al màxim els recursos.
Si bé el projecte de campanya publicitària està encara en un procés embrionari (hi ha la voluntat de consultar amb les persones i col·lectius dels llocs) el que sembla clar és que el cartell que s’editi sigui conjunt, i per tant que s’hi reculli el calendari i les dades de tots els espectacles de la gira, amb la voluntat que es rebi com una cosa, no aïllada sinó del conjunt del país.

 

En els propers dies ens posarem en contacte amb totes les persones i col·lectius dels llocs per concertar una trobada per tal d’acabar d’explicar el projecte, concretar les necessitats i concretar-los la proposta econòmica i organitzativa.

 

 

MESCLAT 
PRESENTA 
Xera!
AMB 
TEATRE • RAPSODES • XEREMIERS • GRALLERS
DOLÇAINERS • BANDES • CANTADORS • PROJECCIONS
 

MANACOR
Na Capellera. Diumenge 25 d’abril. 6 de la tarda
CONCERT Mesclat
COMPANYIA DE TEATRE Bèsties Teatre
RAPSODES Neus Tur i Joan Orell
XEREMIERS Xeremiers Xeroquis
BANDA Banda de Capdepera
CANTADORS Biel Majoral / Joan Bibiloni

CALELLA
Fàbrica Llobet. Diumenge 2 de maig. 6 de la tarda
CONCERT Mesclat
COMPANYIA DE TEATRE Bèsties Teatre
RAPSODES Toc d'Art
GRALLERS Restos de Sèrie
BANDA AG Musical del Maresme
CANTADORS Jaume Arnella / Jordi Batiste

PEDREGUER
Els Porxes. Diumenge 9 de maig. 6 de la tarda
CONCERT Mesclat
COMPANYIA DE TEATRE ???
RAPSODES Isabel Garcia i Josep Orihuel
DOLÇAINERS Sonadords de la Guaita
BANDA Els Vents de la Vall
CANTADORS Feliu Ventura / Òscar Briz

VALLS
Sala Kursaal. Diumenge 16 de maig. 6 de la tarda
CONCERT Mesclat
COMPANYIA DE TEATRE Llop's Teatre S/F 87
RAPSODES Llop's Teatre S/F 87
TRES QUARTANS Bufalodre
BANDA Els Francolins
CANTADORS Rafa Xambó / Miquel Gil

BAÓ
Aparcament de l’Estadi. Diumenge 23 de maig. 4 de la tarda
CONCERT Mesclat
COMPANYIA DE TEATRE Llop's Teatre S/F 87
RAPSODES Toc d’Art
GRALLERS Ministrils del Rosselló
BANDA Ministrils de Figueres
CANTADORS Gerard Jacquet / Eduard Canimas

MANRESA
Vell Congost. Diumenge 30 de maig. 6 de la tarda
CONCERT Mesclat
COMPANYIA DE TEATRE La Tieta Rosa
RAPSODES Assaig Taller de Teatre
GRALLERS Grallers de Matadepera
BANDA Unió Musical del Bages
CANTADORS Roger Mas / Miquel Pujadó

ALMACELLES
Pavelló Polivalent. Diumenge 6 de juny. 6 de la tarda
CONCERT Mesclat
COMPANYIA DE TEATRE La Tieta Rosa
RAPSODES Jordi Prenafeta
GRALLERS Els Carreter
BANDA Cobla Municipal de Lleida
CANTADORS Anton Abad / Carles Juste «Beethoven»

Preu de l’entrada: 12 €
PROJECCIONS Alquimia del Sol
DIRECCIÓ ARTÍSTICA Quim Lecina
GUIÓ D’«HOMES I NO» Manuel de Pedrolo
SELECCIÓ DE POEMES Víctor Sunyol
PRODUCCIÓ Plural Produccions

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA