| tots els governants són de dreta
Dijous, 16 de març, a les 8 del vespre al Teatre de
Magisteri (Campus UIB) (150 persones)
Dimecres, 5 d'abril, a les 12 del migdia al Teatre de Magisteri (Campus UIB)
(150 persones)
Dissabte, 20 de maig, a les 21 a Son Llaüt (Santa Maria. En el marc
de la Festa de Magisteri) (100 persones)
*************************************************
ESQUETXS:
maxidrama amb miniforma
sistèmica, 3
llibertat d'expressió
la vida oficial
el bon ciutadà
la sentència
REPARTIMENT:
FINA COLOMAR: home de la revista, pauets, funcionari
VERÒNICA GARCIA: ciutadà, uniformat, garita
VANESA GONZALEZ: home del llibre, llorenç, subordinat, guàrdia
CARME FERNANDEZ: sergent, xicot
MELANIE FERNANDEZ: cap, tisores, sentinella
DAVID NICOLÀS: director, escriptor, paisà, policia 1
ROSMARY PAREJO: portantveu, paisà, policia 2, guàrdia
XISCA PLANAS: garby, noi, guàrdia
VANESA SUAREZ: dona, uniformat, xicot
poemes i cançons: "Què volen aquesta gent" de
Lluís Serrahima, canta Maria del Mar
Bonet. "Canzone per Giuseppe Pinelli" del Canzioniere Internazionale
gli
Anarchici. "Cançó popular" de BRAMS
so: ANTONI AMENGUAL
llums: MÒNICA GONZALEZ
escenografia: JAUME FALCONER
direcció: Antoni Artigues
****************************************************
La sentència,un esquetx de 1966, "ens enfronta amb violència
a les regles particulars de la clandestinitat, amb els infiltrats del poder
i la justificació (un parell d’anys abans de les primeres accions sagnants
d’ETA) de la violència exercida contra els opressors" (Guillem-Jordi
Graells. "Un recorregut pel teatre de Pedrolo", dins Rellegir Pedrolo. Barcelona,
Ed. 62, 1992.)
************************************************
AMNISTIA INTERNACIONAL. Informe 1999.
Va haver-hi noves reclamacions per part de membres sospitosos
d'ETA o de seguidors que havien estat torturats durant la seva detenció
en règim d'incomunicació [...]
Maite Pedrosa Barrenetxea, arrestada a Madrid, va al.legar que l'havien violada
a la Direcció General de la Guàrdia Civil de Madrid, i que
guàrdies civils li havien introduït dits i mans i un objecte
fred (que li havien dit que era una pistola) a l'anus i a la vagina.
DIARIS de Pedrolo:
No combrego amb tots els "punts" de l'entitat [La Crida]. No em sembla convenient, per exemple, defensar el dret d'autodeterminació tal com es fa. Si s'acceptava, podríem caure en una trampa "democràtica" que ens portaria a decidir, per "pròpia voluntat", la nostra incorporació a "Espanya". S'ha de partir sempre del nostre dret incondicionat a ser independents, és a dir, a la descolonització que farà del nostre un poble sobirà. (11 de juliol de 1986)
Una cosa no se li pot negar a Porcel ["en Baltasar Porcel, potser el més il.lustre dels nostres grimpaires"]: sap que el talent, puix que en té, només s'aprofita quan serveixes i, si cal, adules l'amo i senyor. Tant d'orgull i d'"importantisme" per fer-se una mena de criat! Pot ascendir a majordom. (22 d'octubre de 1986)
Tots els governants són de dreta. No hi fa res la ideologia de què es reclamen. La seva actuació sempre és de dreta en la mesura que o bé són injustos socialment o bé reprimeixen la llibertat. [...] D'un règim a l'altre les mesures de govern poden ser fins i tot oposades, però no canvien les relacions entre dirigents i dirigits; sempre hi ha una relació de subordinació. (12 de gener de 1987)
Dies enrere, la policia espanyola detenia el "comando Madrid". S'acusa aquests "terroristes" d'haver fet, en una dotzena d'anys, vint-i-tres víctimes mortals. I hom pensa immediatament que Franco i els seus còmplices en van fer centenars de milers en menys d'una quarta part d'aquest temps sense que se'ls doni aquell qualificatiu. (23 de gener de 1987)
Darrera pujolada "nacionalista": demanar al Borbón de torn que sigui un dels presidents d'honor de la commemoració del mil.lenari de Catalunya. (4 de febrer de 1988)
Només estic disposat a comprometre'm amb opcions clarament independentistes. (10 de febrer de 1988)
*********************************************************
SOBRE EL TEATRE DE PEDROLO
Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera
Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca))
Penso que un dels grans símptomes del mal que
ens fa la colonització espanyola és la poca estima en què
tenim els nostres literats, el poc orgull que sentim per ells, la nul.la
promoció que en fan els nostres òrgans de govern (deixant de
banda el pagament de favors mutus com per exemple en el tàndem Pujol-Porcel);
i això es palesa d'una manera molt especial en el teatre. Llegint
el teatre de Josep Palau i Fabre hom no entén com és possible
que estigui pràcticament per estrenar; ni com és que es fa
tan poc Alexandre Ballester. Joan Oliver, un enorme dramaturg també
ha patit les representacions úniques. Si llegim Joan Brossa
no entenem per què no està en cartellera contínuament,
cada any; per exemple un espectacle dels seus stripteases ben muntat i promocionat
podria tenir mil vegades més èxit que (per citar un dels espectacles
d’èxit) la Cagada, perdó, Cegada de Amor, i per descomptat
amb una qualitat que no admet comparació. I en canvi, les cartelleres
teatrals del país semblen, ben sovint, la programació de tele
5 o de TV...
Això mateix passa amb el teatre de Pedrolo. Mentre
l'escrivia ell mateix es queixa que només té representacions
úniques, i a més amb un públic que no és el que
ell vol; diu que això fa que deixi d'escriure teatre regularment.
I avui, ni per casualitat no el veim a les cartelleres. Consuetudo concinnat
amorem, diu Lucreci: El tracte genera amor. Si no es donen a conèixer
els nostres grans autors, impossible que ningú els estimi, impossible
arribar a sentir orgull de la nostra literatura.
Pedrolo fa un teatre que al mateix temps que és
una crònica del feixisme espanyol planteja unes situacions humanes
universals que el fan perdurable; amb paraules de Xavier Fàbregas:
"El teatre de Pedrolo, en suma, ens dóna una visió del franquisme,
tot trascendint-lo i portant la repressió i la lluita dels qui s'hi
oposen al clos de l'existencial.". Pedrolo mateix parla del teatre que fa:
"La vida és absurda, això sí, i les situacions en què
es troben els meus personatges en pateixen; ells, però, s'enfronten
amb aquestes situacions amb una lògica força rigorosa: el seu
pensament vol introduir l'ordre en el desordre. Perquè el desordre
són els tabús, les limitacions, la injustícia, tot allò
que frena el desenvolupament de l'home. [...] em preocupa d’obrir els ulls
a la gent, de mostrar-los com viuen subjectes a uns tabús que
els empobreixen humanament."
En gairebé totes les seves obres hi ha present
un o més personatges que s'enfronten a la situació opressiva
que pateixen. Així és en la seva producció dels anys
cinquanta, amb un total de dotze obres (estrenades però, sobretot,
durant els seixanta o els primers setanta): ja el cirabotes en la seva primera
obra Els hereus de la cadira (1954). A Pell vella al fons del pou, "Contra
el conformisme de la majoria, algú inicia la protesta, la revolta,
encara que aquesta serà neutralitzada pels altres tot just néixer,
per por, per ignorància." També a una de les
obres més conegudes, Homes i no. I més clarament a Situació
bis, una obra de 1958 (representada el 1963) que planteja el mateix tema
que Fins al darrer mot (1968) d'Alexandre Ballester: hi ha una revolució,
però amb un simple canvi de persones, sense canviar el marc de poder;
"l'obra és inequívoca i explícita: no hi ha hagut cap
revolució, només una substitució de persones sense canviar
cap mecanisme ni estructura, precisament el gran parany que s'amaga darrera
tota situació de canvi radical. És, potser, l'obra que tindria
més possibilitats de ser replantejada escènicament avui. Pedrolo
sembla haver-se anticipat profèticament a moltes fal.làcies
de vint anys després..." Novament en la paràfrasi
de la narració del Gènesi que és Darrera versió
per ara, una obra qualificada per la crítica espanyola de "antirreligiosa,
hasta la blasfemia, en términos que me parece bordean, si no es que
caen, en el Código Penal".
En la producció dels anys seixanta (quatre anys
després de no haver escrit cap peça teatral) es produeix un
canvi: les situacions que planteja són molt més explícites..
Xavier Fàbregas, al pròleg de L'ús de la matèria
(1963, una farsa de l'administració estatal que no dubta a matar per
mantenir-se), comenta que un muntatge de l'obra amb referents de l'època
farien que del magma del teatre de l'absurd en sorgís la silueta ben
delimitada del teatre document: "!quan Pedrolo prescindeix de la inconcreció
esotèrica, les tècniques de l'absurd s'esvaneixen. I, llavors,
ens permeten de veure què hi havia darrera la boirina: una acció
de denúncia contra la injustícia, contra l'intent de genocidi
cultural i polític, o de genocidi tout court, perpetrat contra el poble
català a partir de 1939." Aquesta explicitació de
la denúncia contra l'estat espanyol fa que la seva producció
deixi de ser publicada i representada fins després de la mort del cap
d’estat espanyol Franco; aquest fet deu explicar també la minva de
producció teatral.
Amb La sentència (un esquetx de 1966) el canvi
ja és radical: "Ens enfronta amb violència a les regles particulars
de la clandestinitat, amb els infiltrats del poder i la justificació
(un parell d'anys abans de les primeres accions sagnants d’ETA) de la violència
exerc'da contra els opressors" Després no escriurà
teatre fins al 1973: Aquesta nit tanquem, sobre l'ordre d’un ministre d’actuar
contra uns intel.lectuals que han fet públic fora del país un
manifest de denúncia contra la tortura, i que acaba amb els policies
que encerclen el teatre i els actors que reparteixen armes i ofereixen al
públic de partir o d'unir-se a ells. De bell nou un llarg intèrval
(només trencat per alguns esquetxs no publicats) fins al 1982 amb D'ara
a demà, sobre l’avortament: i la seva producció pròpiament
teatral es clou amb set esquetxs entre els quals destaquem Maxidrama en miniforma
i Llibertat d’expressió.
Totes les obres citades fins ara són totalment
representables avui, tant les més abstractes com les més concretes.
Però encara hi ha més. Pedrolo mostra la seva vena de dramaturg
quan escriu narrativa. Com a exemple ens hem entretingut a posar en forma
d’esquetx, sense reduir ni ampliar per res els diàlegs, un conte seu,
titulat "La vida oficial" , de tema congruent amb bona part de la seva producció
teatral, sobretot la dels anys seixanta endavant. Veim que part de la narrativa
de Pedrolo està pràcticament teatralitzada (a punt de dur a
l'escenari), o és bona de teatralitzar. Magisteri Teatre-Mag Poesia,
de la Universitat de les Illes Balears, (després de dedicar el 1999
a Joan Oliver-Pere Quart) juntament amb el recital poètic "Blai Bonet
2000", prepara un muntatge teatral de Pedrolo (probablement "La sentència"
i d'altres esquetxs del mateix estil). Tant de bo les companyies professionals
o/i subvencionades parassin més atenció a Manuel de Pedrolo
i als altres grans dramaturgs catalans.
LA VIDA OFICIAL
Personatges: GARBY / CAP / SUBORDINAT I DOS XICOTS /
DOS, VESTITS DE PAISÀ
(Una taula, gairebé neta de papers, però
amb dos telèfons.)
CAP.- (Seu darrera la taula i espera que la Garby sigui al seu davant
per dir-li amb una veu inusualment neutra): S'han retirat els càrrecs...
Te'n pots anar.
GARBY: I els altres?
CAP: També. Ja són fora. (Li allarga un full solitari que frega
amb els dits i diu): Firma aquí.
GARBY: Què diu?
CAP: Què vols que digui? Que t'hem tractat correctament. (La Garby
es queda quieta, i el cap la fita amb els seus ulls pàl.lids.
Al cap d'un moment diu): Què esperes? No et corria pressa de
sortir?
GARBY: (Dreta, s'alça les faldilles fins prop de la cintura i exposa
la seva nuesa): I això? (El cap desplaça
una mirada indiferent fins a les cuixes, prop de l'engonal, i la fa
pujar pel ventre. Un SUBORDINAT en cos de camisa, que entre sense haver
trucat, s'atura en sec, també guaitant-la. Ella afegeix): Són
les cremades.
CAP: I què? Més val que et posis les calces.
GARBY: No en tinc. Me les vau esquinçar.
CAP (Alça la vista fins al seu subordinat, encara immòbil a
tocar de la porta, i amb una expressió vagament riallera, li
mana): Jonathan, busca unes calces per aquesta noia.
SUBORDINAT: On?
CAP: Surt a comprar-les, si cal. Encara hi deu haver alguna botiga oberta.
GARBY (Ha deixat caure la roba sobre les cuixes, i aclareix): No demano
les calces... Diu que m'han retirat els càrrecs, o sigui que
ja no se m'inculpa de res.
CAP: Lamentablement, és així.
GARBY: Però m'han torturat...
CAP: Torturat! Que de pressa que ho dius...! Aquests nois són una
mica enjogassats i van fer-te una broma...
GARBY: (L'interromp): Amb cigarretes enceses.
CAP: I què vols, ara? Ja les han apagades.
(El subordinat, que no s'ha mogut, esclafeix)
CAP: Au, vés-te'n. (Se li endureix la veu): No ens busquis
les pessigolles si no vols que ens fem un tip de riure quan tornis.
Perquè ens tornarem a veure.
GARBY: Vull que faci venir el doctor Bette
CAP: Vaja! I qui és aquesta eminència?
GARBY: El meu metge. Sortia de la seva consulta quan em van detenir.
M'havia examinat i sap que aleshores no tenia aquests senyals de cremades.
CAP: I ara tampoc, nena, ara tampoc! (La Garby s'alça de nou
les faldilles, però el Cap fa un senyal al seu subordinat, el
qual surt immediatament del despatx. Llavors torna a mirar-la):
Encara hi ets a temps. (Amb un capciró, toca delicadament el
paper i li diu): Firma.
GARBY (Nega amb el cap mentre enretira les mans que sostenien les faldilles):
Vull presentar una denúncia.
CAP: (Assenteix): És clar.
(El SUBORDINAT entra amb DOS XICOTS més que també van
en cos de camisa. Un d'ells, molt robust de braços, la subjecte
i, introduint la mà per sota el jersei, li pinça un mugró
mentre l’altre li torç el braç cap enrera fins que l’articulació
està a punt de petar)
GARBY (Cridant): No!
CAP (Sense moure's de darrera la taula): Firma.
(El NOI que li pinça el mugró amb uns dits que semblen
tenalles, li engrapa el pit amb força i li imprimeix un moviment
de rotació, com si fos una peça enroscable; el seu company
accentua lleugerament la pressió sobre el braç)
GARBY (Serrant les dents): No gosareu trencar-me'l; no sabríeu
com explicar-ho.
CAP: Ho explicaràs tu mateixa, nena. Quan diguis que, per badoqueria
teva, vas rodolar escales avall... Firma.
(Ells s'hi veu obligada en convèncer-se que no li estalviaran
res i, un cop acomplert el tràmit, abandona el despatx enmig
d’un silenci total. Fora, s'orienta pel passadís buit, amb totes
les portes tancades, i, en ser al replà, va davallant lentament,
forçant les cames que li tremolen, prement-se el pit on se sent una
fiblada. Baix, travessa l’entrada sense mirar ningú i surt al carrer
fosc, desert. Tot just ha fet cinc o sis passes quan sent):
VESTIT DE PAISÀ 1: Alto! (Es gira i veu que són dos,
vestits de paisà. Un d'ells diu): Quedes detinguda.
GARBY (Gemegant, mentre sent que comença a orinar-se, diu):
Per què?
VESTIT DE PAISÀ 2 (Brutalment, li aixeca les faldilles sobre
el cul nu i mastega): Exhibicionisme, provocació, escàndol
públic, burla a l'autoritat... Sobren motius.
VESTIT DE PAISÀ 1 (Empenyent-la amb barroeria): Cap dalt!
(Dins ensopega amb el primer graó i deixen que caigui. De nou
dempeus, ara amb les cuixes xopes d’orins i el colze encetat, la mig
arrosseguen escales amunt i passadís enllà, fins al despatx
on el CAP encara seu darrera la taula)
CAP: No et deia que ens tornaríem a veure? No em pensava que fos tan
aviat... (Als policies): Què ha fet, aquesta vegada?
VESTIT DE PAISÀ 2: Ens ha mostrat el cul, no sé si per incitar-nos
o en senyal de menyspreu...
CAP (Mou la testa, entre dolgut i desaprovador, i li diu): Veus què
passa, per no dur calces? Au, seu, que et prendran declaració...
TELÓ”
(Publicat a EL VAITOT, País Valencià)
continuació de la sentència
la sentència
(guió del muntatge de magisteri teatre mag poesia)
maxidrama amb miniforma
noi
dos individus uniformats
Acte primer
Escena totalment a les fosques.
Se senten passes i algú obre una finestra per la qual entra una mica
de llum.
El noi que l'ha oberta se'n torna.
(Pausa)
Entra un individu uniformat i armat amb una porra.
Tanca la finestra i es retira.
Acte segon
Escena totalment a les fosques.
Se senten passes i algú obre una finestra per la qual entra una mica
de llum.
El mateix noi de l'acte primer se'n torna.
(Pausa)
Entren dos individus uniformats i amb porra.
Tanquen la finestra i se'n van.
Acte tercer
Escena totalment a les fosques.
Se senten pauses i, de seguida, un crit i cops.
Soroll de batussa i més gemecs d'una sola veu
(Pausa)
Quan s'encenen els llums, el noi jeu a terra, mort o mortalment ferit.
TELÓ
sistemàtica, 3
portantveu oficial
Davant els rumors que darrerament han circulat amb insistència,
ens sembla obligat de desmentir formalment que s'hagi pensat a fer treure
l'ajusticiat a pes d'espatlles del piquet encarregat de les execucions. En
cap moment no hi ha hagut la intenció, ni s'ha suggerit la possibilitat,
d'adoptar una mesura que podria ésser desfavorablement interpretada
en veure-hi una maniobra encaminada a subvertir els nostres costums. En el
futur, doncs, els ajusticiats continuaran essent enretirats del pati on s'hagi
complert la sentència a coll i be de l'oficial de servei.
llibertat d'expressió
escriptors i escriptores (mínim 10)
funcionari de la garita i funcionari de les tisores
dos individus uniformats
Acte únic
Una garita amb un funcionari, davant la qual fan cua una colla
de persones, homes i dones, que porten papers mecanoscrits a les mans. Una
taula amb un gran rotlle d'esparadrap ample i unes tisores, on hi ha un altre
funcion ari.
El primer de la cua, un xicot, llegeix a cau d'orella del
funcionari de la garita la primera pàgina del seu original. L'home
escolta un minut o dos i, aleshores, fa un senyal per interrompre'l; alhora,
pitja el botó d'un timbre que truca dues vegades.
El lector, capcot, se'n va cap a la taula, on el funcionari talla un tros
d'esparadrap amb el qual li tapa la boca.
Amb el segon lector, una noia, es repeteix la maniobra: breu
lectura xiuxiuejada a l'orella, interrupció i dos cops de timbre;
emmordassament.
El tercer lector, una altra noia, té més sort.
El funcionari l’escolta amb un posat complagut i, en interrompre-la amb un
gest amical, únicament dóna un cop de timbre.
La noia, satisfeta, se'n va recitant en veu alta:
-En Pauets, el primer de la classe, es recollí per la pregària,
els seus ulls, clars i
intel.ligents, fitaven la imatge del cap de l’Estat mentre els llavis
agraïen tots els
benifets...
Surt mentre el funcionari ja escolta el lector que segueix,
un xicot, l'original del qual provoca ganyotes desaprovadores, dos cops de
timbre i l'emmordassament de rigor.
Hi ha un segon afortunat en la persona del lector següent,
un altre xicot que, en sentir un sol cop de timbre, posa una cara d’allò
més alegre i s'encamina a la porta bo i llegint:
-En Llorenç no podia oblidar les bondats del senyor Mas arran
de la malaltia de la
seva dona; aquell que alguns dels seus companys qualificaven despectivament
de
burgès, havia tingut la condescendència d’interessar-se
per la seva salut...
Abandona l’'scena mentre el lector de torn és peremptòriament
rebutjat amb els dos cops de timbre de costum. L'altre funcionari li tapa
la boca amb llestesa.
El lector setè inicia el seu xiuxiueig. El funcionari
l’escolta uns moments amb una expressió estupefacta. Immediatament,
pitja dues vegades el timbre.
El noi se separa de la garita amb un gest rebel i, en lloc d'atansar-se a
la taula perquè l'emmordassin, torna a fitar el seu original i, ben
fort, llegeix:
-Era indiscutible que la intransigència de la direcció
imposava la vaga, i així ho
decidí el comitè reunit sota la presidència d'en
Rufus, el rostre del qual...
El funcionari de la garita pitja un altre botó que engega una sirena
estrident, entre els laments de la qual el lector continua:
-... encara conservava rastres abundants de les macadures ocasionades
pel tracte a
què havia estat sotmès dies enrera, quan la seva detenció...
Els dos individus uniformats que han fet irrupció en sentir la sirena,
corren cap a ell, l'ataquen amb porres i, quan cau, l’arrosseguen cap a fora.
El funcionari de la garita fa senyals al lector següent
perquè s'atansi. Tots els de la cua tenen els ulls clavats a terra.
TELÓ
la vida
oficial
el bon ciutadà
ciutadà
director
sergent
funcionari taquilla
guàrdies (3)
sentinella
(Una presó)
SERGENT (Alt i arrogant. Mirant-lo despectivament):
Hi ha un servei per a les reclamacions.
CIUTADÀ (Protesta): No en vull fer cap.
SERGENT (Gairebé lladrant): Què,
doncs?
CIUTADÀ: Informar.
SERGENT: És qüestió del director,
doncs. Només ell té prou competències.
CIUTADÀ: Acompanyeu-me a veure'l...
SERGENT (El fita entre incrèdul i ofè
i, amb una veu quasi amenaçadora, exclama): Quina impertinència!
Us penseu, potser, que està a disposició del primer que el demana?
Cal fer una sol.licitud i esperar que us convoqui.
CIUTADÀ: Encara que l'assumpte afecti la seguretat
de la presó?
SERGENT (Després d'un moment de vacil.lació,
sorrut, li allarga la mà): Documents! (Amb un rictus
desconfiat, examina la targeta identificadora que li lliura, compara, amb
un cop d'ulls incisiu, la fotografia amb la cara que té davant i,
a contracor, ordena): Veniu! (Dalt, en una petita habitació
interior, l'escorcolla personalment; després el du a una taquilla
i diu al funcionari): Una sol.licitud per parlar amb el director.
(Allargant l’imprès al ciutadà li diu): Hi heu de posar
les vostres dades i la naturalesa de la informació que el signant
es disposa a facilitar humilment. (Després el fa esperar darrera
una porta blindada, mentre el FUNCIONARI de la taquilla, que no ha dit ni
un mot i no para de rosegar-se les ungles, el contempla amb suspicàcia.
L'espera s’allarga uns minuts, i aleshores la porta s’obre, i el sergent amb
expressió decebuda diu al ciutadà): Us rebrà
de seguida. Heu tingut sort... (Com temerós de donar-li l'esquena,
el du fins a una altra porta també protegida, i amb un GUÀRDIA
a cada costat. Hi ha un interfon): L'interfecte, senyor director.
DIRECTOR: (La veu, des de dins, aspra): L'heu escorcollat?
SERGENT: Sí, senyor director.
(La porta es bada i ell travessa cap a la taula on l'espera
un home d'uns cinquanta anys i de cara ferotge, potser per un excés
de mandíbula inferior que s'avé d’allò més amb
l'esclat metàl.lic dels ulls que l'examinen amb fredor)
DIRECTOR: Donat Molens?
CIUTADÀ: Sí
DIRECTOR: Identifiqueu-vos. (El ciutadà li allarga
la targeta i se la mira): El carnet de conduir (Es llegeix cada document
tan lentament com si fos un tractat de metafísica medieval)
La tarja de l'assegurança (La mira) Targetes de crèdit
(Amb la mateixa lentitud) Altres documents o rebuts que porteu (A la fi,
satisfet, però encara abrupte, aplana el palmell sobre la sol.licitud
i demana): Què és, això d’una mà?
CIUTADÀ: Penja de la paret de fora de la presó,
al costat de l'avinguda. No m'ha semblat pas que fos una cosa normal...
DIRECTOR: (Tallant-lo) Esteu familiaritzat amb el relament
penitenciari?
CIUTADÀ: No; gens.
DIRECTOR: Com podeu dir, doncs, que no és normal? No
sou pas vós qui ha de treure conclusions...
CIUTADÀ: Ben cert. Potser m'he precipitat.
DIRECTOR: De seguida ho veurem. Què té de particular
aquesta mà?
CIUTADÀ: Res, fora que surt de la paret.
DIRECTOR: L'heu tocada?
CIUTADÀ: Me n'he guardat prou!
DIRECTOR: Què heu fet, doncs?
CIUTADÀ: No res. He vingut a dir-vos-ho.
DIRECTOR: Bé (I els ulls del director llampeguen):
Ara podem fer dues coses: si reconeixeu que es tracta d'una broma, serà
una falta lleu: de tres a sis mesos de condemna automàtica. Si no ho
reconeixeu i comprovem que heu mentit, la falta és greu: de quatre
a set anys. Què escolliu?
CIUTADÀ (Sense titubejar): La comprovació.
(El director pitja un timbre de damunt la taula i a
l'acte, com si haguessin estat esperant la trucada, tres homes d'uniforme
i el sergent irrompen a l'habitació, dins la qual se situen als quatre
angles sense que calgui cap paraula de comandament, mentre el director desapareix
per una altra proteta mig dissimulada entre uns fitxers i unes lleixes amb
tot de paperassa. Ell continua dret, puix que no l'han invitat a seure, es
treu una cigarreta i se la posa a la boca, però ja no té temps
d’encendre-la: un gest amb el cap, descoratjador, del sergent, l'aconsella
de tornar-la al paquet. Al cap d'uns minuts de silenci, per la mateixa
porteta entra un vell d'espatlles caigudes, blanc de cabells i amb una americana
llarga i baldera els faldons de la qual oculten una bona part dels pantalons
llardosos i arrugats. Únicament l'esclat metàl.lic dels ulls
i la rotundidat de la queixada revelen que es tracta del director en persona.
Tampoc la veu no li ha canviat quan mana):
DIRECTOR: Som-hi!
(Els guàrdies els acompanyen dins a la porta
del carrer on, en sortir, el sentinella, tot i reconèixer el director
els obliga a identificar-se):
SENTINELLA (Saludant informalment, i fluix, com a preservant
l'incògnit): Senyor director.
(Fora, contornegen l’edifici a pas lent, car el director
ha desenvolupat una lleugera coixera que, als ulls de tothom, el fa caminar
amb esforç. S'atura a la cantonada, des d’on ja es fa visible la mà
que sobresurt de la paret, i sense avançar l'observa una estona mentre
tatxona i després encén una pipa que acaba de treure's del
gec)
DIRECTOR: (Contrariat, mormola): Molt bé. Teníeu
raó. (Reprèn la marxa, més lenta encara, al llarg del
mur que ni es mira; el preocupa més, es diria, el trànsit de
l'avinguda, escàs i una mica llunyà: la gent passa un poc lluny,
com tement els guardians, que guaiten des de la garita amb la metralladora.
Quan és prop de la mà el director agafa un ganivet, com si l'hagués
recollit de l'aire, mentre mossega la pipa, agafa la mà amb l'esquerra,
estirant-la enfora, mentre amb la dreta ja secciona el canell. En les profunditats
del mur ressona un esgarip angoixant que es prolonga en un gemec, i la sang
raja abundosa i vermella quan amb un moviment sec acaba de separar
aquella extremitat. Amb la mateixa destresa fa desaparèixer la mà
en una de les amples butxaques de l'americana mentre ja reprèn la
marxa de tornada, ben just interrompuda per aquella pausa, seguit del ciutadà,
que reprimeix com pot els moviments compulsius de la glotis. Quan són
a mitja distància entre el mur i el sentinella li diu): Informació
falsa. (I, recalcant el present amb severitat): No hi ha cap mà.
CIUTADÀ (Deglutint): No.
DIRECTOR (Observant-lo amb els ulls d’esclat metàl.lic,
amb un esguard humiliador que acompanya el to de veu): Com que és
la primera falta, l'oblidarem. (I amb més violència):
Aneu-vos-en abans no em penedeixi d'aquesta benevolència potser immerescuda!
CIUTADÀ: (Assenteix, amb els ulls fits en la taca que
va eixamplant-se per fora de la butxaca i, en silenci, gira cua i s’allunya
capcot).
DIRECTOR: Sigui com sigui, està fitxat.
la sentència
policia primer
home del llibre
home de la revista
dona
policia segon
(Banc d'un jardí públic. Hi seu un home
que llegeix una revista. Se senten cops de xiulet i tot seguit, corrent,
entra un altre individu. En veure l'home, s'atura en sec, es treu l'americana,
n'enretira un llibre de la butxaca, la plega, la deixa sobre el banc, s'hi
asseu damunt i obre el llibre. L'altre, que ha contemplat totes aquestes
maniobres en silenci, torna a submergir-se en la lectura de la revista. Se
senten més cops de xiulet que precedeixen l'entrada, també
corrent, de dos policies que, en veure els homes, s'hi atansen.)
POLICIA PRIMER: No ha passat ningú corrent?
HOME DEL LLIBRE: Quan?
POLICIA PRIMER: Ara; fa poc.
HOME DE LA REVISTA: Per aquí?
POLICIA PRIMER: És clar!
HOME DE LA REVISTA: No.
POLICIA SEGON: Un xicot...
HOME DEL LLIBRE: No, ningú.
HOME DE LA REVISTA: Ningú.
POLICIA PRIMER: Perdonin.
(Tots dos arrenquen a córrer novament i s'allunyen
cap a l'altra banda entre cops de xiulet. Hi ha un silenci. Després,
l'home del llibre alça els ulls i es mira l'home de la revista, el
qual torna a llegir com si no hagués passat res.)
HOME DEL LLIBRE: Per què no els ho heu dit?
HOME DE LA REVISTA: Què els havia de dir?
HOME DEL LLIBRE: Que era jo.
HOME DE LA REVISTA: No ho sabia.
HOME DEL LLIBRE: M'heu vist córrer.
HOME DE LA REVISTA: Hi ha molta gent que corre.
HOME DEL LLIBRE: Així i tot, us ho he d'agrair...
HOME DE LA REVISTA: Tots dos ens trobem al mateix costat.
HOME DEL LLIBRE: Ah! Vós...
HOME DE LA REVISTA: Sí.
HOME DEL LLIBRE: També us busquen?
HOME DE LA REVISTA: Ens busquen a tots.
HOME DEL LLIBRE: Ho ignorava.
HOME DE LA REVISTA: Deu fer molt de temps que correu.
HOME DEL LLIBRE: Sí, una mica.
HOME DE LA REVISTA: Vau saltar per la tàpia, potser?
HOME DEL LLIBRE: La tàpia?
HOME DE LA REVISTA: La de l'hort.
HOME DEL LLIBRE: No... Per la teulada.
HOME DE LA REVISTA: Gairebé tots vam saltar per l'hort.
Per això ens devien veure.
HOME DEL LLIBRE: És probable.
HOME DE LA REVISTA: A casa, és clar, ja no hi vaig
tornar. Era més prudent.
HOME DEL LLIBRE: La família, oi?
HOME DE LA REVISTA: Naturalment. No en teniu, vós?
HOME DEL LLIBRE: Bé... Segons com es miri.
HOME DE LA REVISTA: No vull ser indiscret. Tots hem de protegir
els nostres.
HOME DEL LLIBRE: Ben cert.
HOME DE LA REVISTA: És clar que és una mica
dur, això d'haver de dormir on pots, en un rec, en un solar, en un
vagó abandonat... I mai no estàs tranquil del tot.
HOME DEL LLIBRE: No, això no; gens.
HOME DE LA REVISTA: Per sort, anit vam trobar una cova. Fins
ara som quatre, però n'hi caben més.
HOME DEL LLIBRE: És segura?
HOME DE LA REVISTA: Provisionalment... De quina comissió
formàveu part, vós? Recordo haver-vos vist.
HOME DEL LLIBRE: Bé, de fet... No m'estranya.
HOME DE LA REVISTA: Ja entenc: un observador.
HOME DEL LLIBRE: Exacte. Un delegat observador.
HOME DE LA REVISTA: Confio que el vostre informe serà
favorable.
HOME DEL LLIBRE: Hi podeu confiar.
HOME DE LA REVISTA: Ja sé que hi va haver incidents...
HOME DEL LLIBRE: Calia esperar-ho.
HOME DE LA REVISTA: Costa de lligar voluntats, de convenir
un programa mínimament satisfactori...
HOME DEL LLIBRE: És natural.
HOME DE LA REVISTA: No tothom és tan comprensiu, per
desgràcia.
HOME DEL LLIBRE: Hi ha els impacients, sí.
HOME DE LA REVISTA: I els fanàtics...
HOME DEL LLIBRE: Això, sobretot els fanàtics.
HOME DE LA REVISTA: ... que encara no han capit que Cèsar
tenia tota la raó.
HOME DEL LLIBRE: Cèsar?
HOME DE LA REVISTA: Sí. Divideix i venceràs.
HOME DEL LLIBRE: Ho va dir ell?
HOME DE LA REVISTA: Em pensaria que sí. De tota manera,
qui ho digués no té importància.
HOME DEL LLIBRE: No, gens.
(Entra una dona jove i d'aspecte atractiu, discretament
vestida, però potser una mica massa maquillada. Duu un gran portamonedes
penjat al braç. S'atansa lentament al banc i s'hi asseu. Somriu als
dos homes que se la miren abans de prosseguir la conversa.)
HOME DE LA REVISTA: Més important és escarmentar-nos.
Hi ha hagut molts errors.
HOME DEL LLIBRE: Coincideixo totalment. (Clava una llambregada
a la dona i tot seguit s'inclina més cap al seu veí i li parla
a cau d'orella.) No sé si la prudència... (Assenyala la dona
amb un petit gest.)
HOME DE LA REVISTA: No parlem prou concretament perquè
sigui perillós.
HOME DEL LLIBRE: Sempre se'ns pot escapar una paraula comprometedora...
HOME DE LA REVISTA: Ni que així fos. Tenim tot el poble
al costat.
HOME DEL LLIBRE: No ho sabem. És una impressió
que podria resultar mentidera.
HOME DE LA REVISTA: Els nostres delegats a les fàbriques,
tallers i comerços es mostren prou optimistes...
HOME DEL LLIBRE: Potser es fan il.lusions. Sovint interpretem
les paraules dels altres en un sentit més favorable que no tenen.
HOME DE LA REVISTA: Ja hi comptem, amb això. Calculem
un trenta per cent d'error... Em concedireu que és un marge generós.
HOME DEL LLIBRE: Sí, sí!
HOME DE LA REVISTA: Doncs bé, encara queda un percentatge
prou alt perquè ens sigui permès de pensar que la gent ens
fan costat i que, si no sempre ho manifesten, és per timidesa, per
por, per una mena de recel que no els deixa creure, sense reserves, en l'honestedat
dels altres...
HOME DEL LLIBRE: Sí, tots aquests factors pesen.
HOME DE LA REVISTA: I no vull dir que aquesta actitud no s'expliqui.
Tots hem viscut en un ambient que ha anat desarrelant uns sentiments de confiança,
sense els quals és difícil d'actuar.
HOME DEL LLIBRE: No sembla pas que us hagi marcat, a vós.
HOME DE LA REVISTA: També! També! Tots en som
víctimes.
HOME DEL LLIBRE: Ara us confieu amb franquesa a un desconegut...
HOME DE LA REVISTA: No té cap mèrit. Us persegueixen
i, per tant, sé que sou dels nostres.
HOME DEL LLIBRE: Ho podrien fer per d'altres motius.
HOME DE LA REVISTA: És dubtós. Ara ja només
persegueixen la gent per un motiu.
HOME DEL LLIBRE: També podria ser un agent provocador.
DONA (que mentrestant s'ha posat una cigarreta als llavis):
No teniu foc?
HOME DEL LLIBRE: No fumo, jo.
HOME DE LA REVISTA (es treu l'encenedor, el fa petar, encén
la cigarreta de la dona i després una per a ell): He de confessar
que també tinc aquest vici.
DONA: Gràcies... S'hi està bé, oi, en
aquesta hora, al parc?
HOME DE LA REVISTA: Sí, és un indret tranquil,
i avui fa bon oratge.
DONA: És clar que hi ha d'altres llocs prou agradables.
Potser un de vosaltres dos... o tots dos... Eh?
HOME DEL LLIBRE: No.
HOME DE LA REVISTA: Podria ser una bona solució, si
no teniu on anar. Vull dir a la nit. Naturalment que, si no us espanta la
incomoditat, també us podem acollir entre nosaltres.
HOME DEL LLIBRE: Sí; més m'ho estimo.
DONA: No cobro car.
HOME DEL LLIBRE: No hi fa res.
DONA: I sóc jove, encara. I ben feta.
HOME DEL LLIBRE: No interessa.
DONA: El teu amic sembla més amable.
HOME DEL LLIBRE: Per què no ens deixes en pau?
(La dona s'arronsa d'espatlles. Hi ha un silenci.)
HOME DE LA REVISTA: Esperarem que sigui fosc.
HOME DEL LLIBRE: De primer us he preguntat... I si fos un
agent provocador?
HOME DE LA REVISTA: No n'hi ha gaires. Cada dia li costa més
de trobar-ne, a la policia.
HOME DEL LLIBRE: Això no ho diuen, els delegats, suposo.
HOME DE LA REVISTA: No, ni cal... D'aquí a deu minuts
ja podrem començar a anar-hi.
HOME DEL LLIBRE: És lluny?
HOME DE LA REVISTA: Una mica. Al Turó de l'Home Alt.
HOME DEL LLIBRE: Ignorava que hi hagués coves.
HOME DE LA REVISTA: Ho sap poca gent.
HOME DEL LLIBRE: Deuen ser darrera, on hi ha les roques...
HOME DE LA REVISTA: No; entre els pins. I només n'hi
ha una.
DONA: Jo no ho faig mai, en una cova. Ni al camp. Tinc un
piser meu, confortable.
HOME DEL LLIBRE: Te'l pots confitar!
DONA: Ara tampoc no t´hi voldria a cap preu, a tu. Li
ho dic a ell.
HOME DE LA REVISTA: Potser un altre dia...
DONA: Ho diuen tots, això.
HOME DE LA REVISTA: I tampoc no tinc diners, en aquest moment.
(Al seu veí.) Vaig perdre la cartera en saltar la tàpia, i
no me'n vaig adonar fins que ja era massa tard. M'imagino que la devien recollir
ells.
HOME DEL LLIBRE: ¿I no us sembla perillós, en
aquest cas, de venir a seure al parc, on us poden reconèixer?
HOME DE LA REVISTA: Sí, ho és.
HOME DEL LLIBRE: Aquesta prudència vostra, doncs...
HOME DE LA REVISTA: Tinc una missió.
HOME DEL LLIBRE: Ah! Arriscada?
HOME DE LA REVISTA: Més que això. Sacrificada.
DONA: Ara es gira una mica de fresca, no trobeu?
HOME DEL LLIBRE (com si no la sentís): ¿Un atemptat,
potser?
DONA: A casa tinc foc, un foc alegre, en una llar de terra...
I davant hi ha una estora tova...
HOME DEL LLIBRE: No amoïnis!
DONA: Ho deia al teu amic. Amb tu no m'hi parlo.
HOME DE LA REVISTA: No et pensis que no m'agradaria!
HOME DEL LLIBRE: No heu dit que éreu casat?
HOME DE LA REVISTA: Jo?
HOME DEL LLIBRE: Heu parlat de la família...
HOME DE LA REVISTA: La mare i una germana, una criatura encara.
(A la dona.) Ja t'he dit que no tinc diners.
DONA: No m'has preguntat si fiava.
HOME DE LA REVISTA: És veritat. Però no fies.
DONA: Tens raó. Em sembla que he perdut la tarda.
HOME DEL LLIBRE: No t'obliguem a quedar-te.
DONA: Encara pot venir algú altre. De vegades, entre
dos foscants... N'hi ha que són tímids.
HOME DE LA REVISTA: Cinc minuts més i ens en podrem
anar.
HOME DEL LLIBRE: I la missió?
HOME DE LA REVISTA: En aquell moment ja l'hauré enllestida...
o haurà fracassat.
HOME DEL LLIBRE: D'aquí a cinc minuts?
HOME DE LA REVISTA: Aproximadament.
HOME DEL LLIBRE: No és un atemptat, doncs.
HOME DE LA REVISTA: Segons com es miri.
HOME DEL LLIBRE: I en parleu davant d'aquesta... Ara ja no
són generalitats.
HOME DE LA REVISTA: No hi fa res.
HOME DEL LLIBRE: Us pot denunciar.
HOME DE LA REVISTA: No ho crec. Pràcticament ja no
n'hi ha, de denúncies.
HOME DEL LLIBRE: Sou massa confiat, fet i fet. Ni denúncies
ni agents provocadors...
HOME DE LA REVISTA: Els pocs que queden tenen els dies comptats.
HOME DEL LLIBRE: Voleu dir?
HOME DE LA REVISTA: Sí. Vós, com a observador
que sou, ignoreu moltes coses.
HOME DEL LLIBRE: Algunes, potser. Se'ns protegeix.
HOME DE LA REVISTA: Exacte. Potser ja va ser una imprudència
que assistíssiu a la reunió.
HOME DEL LLIBRE: Bé calia, però.
HOME DE LA REVISTA: Sí, per dissort.
HOME DEL LLIBRE: Per dissort?
HOME DE LA REVISTA: L'assistència a les reunions compromet,
i seria un cop molt lamentable que us detinguessin.
HOME DEL LLIBRE: Se'n nomenarien d'altres.
HOME DE LA REVISTA: Però mentrestant es perd temps,
s'interrompen els contactes...
HOME DEL LLIBRE: Això si.
(Es tornen a sentir cops de xiulet que van atansant-se.)
DONA: Què són, aquests xiulets?
HOME DE LA REVISTA: Deu ser la policia.
DONA: La policia! (S'aixeca.) Més val que me'n vagi,
doncs.
HOME DE LA REVISTA: No els has de tenir por.
DONA: No els agrada de veure'ns al parc.
HOME DE LA REVISTA: Oi que no portes cap rètol? Tens
un aspecte discret. Seu. Si te n'anaves encara seria pitjor; et toparies
amb ells.
DONA: Però aquí...
HOME DE LA REVISTA: Té (li allarga la revista). Llegeix.
DONA (s'asseu de nou): Gràcies. Llàstima que
no tinguis diners; ho passaríem bé.
HOME DE LA REVISTA (al seu veí): ¿Em deixeu
una estona el llibre? O potser que fem lectura en veu alta...
HOME DEL LLIBRE: No cal.
HOME DE LA REVISTA: És clar que no és indispensable.
Dos vells amics pacífics i inofensius bé es poden esbargir
una estona al parc. No hi ha res de tan natural.
HOME DEL LLIBRE: Ben cert. (Els dos policies desemboquen per
on se n'havien anat de primer.) Agent!
POLICIA PRIMER: L'heu trobat, doncs?
HOME DEL LLIBRE: N'he trobat un.
HOME DE LA REVISTA: Felicitacions!
POLICIA SEGON (es treu les manilles): Allargueu les mans!
HOME DE LA REVISTA (s'aixeca amb pausa): No hi ha inconvenient.
HOME DEL LLIBRE: Més val que us ho agafeu així.
Em sap greu per la vostra missió.
HOME DE LA REVISTA: Sou molt amable. Ja és acomplerta.
HOME DEL LLIBRE: Com?
HOME DE LA REVISTA (als policies): Quan vulguin.
POLICIA PRIMER: Som-hi.
(L'agafen un per cada braç i se l'enduen. L'home
del llibre deixa el volum en un costat del banc, estira l'americana que té
sota el cul i se la posa.)
HOME DEL LLIBRE: Sí, comença a fresquejar. (La
dona calla.) Ben jugat, oi?
DONA: Sí, ben jugat.
HOME DEL LLIBRE: Calia assegurar-se que era un d'ells. Més
val evitar detencions arbitràries. Sempre fan mala impressió.
(S'atansa una mica més a la dona.) Ara podem parlar d'això del
teu piset. No sóc tan bròfec com et deu haver semblat de primer,
però el servei de vegades obliga... Ja m'entens, tu.
DONA: Perfectament.
HOME DEL LLIBRE: Els hem agafat ben de sorpresa; això
no s'ho esperaven. En el fons, són força més ingenus
que no es pensen.
DONA: Vols dir?
HOME DEL LLIBRE: I tant! Veuen algú que corre, senten
uns xiulets de la policia, i de seguida treuen conclusions. Es pensen que
ets dels seus i se’t confien.
DONA: Sí?
HOME DEL LLIBRE: Els fas cantar en un no-res. Que si les coves,
que si la tàpia, que si la reunió... Si els agents tarden una
mica més, li faig xerrar fins i tot això de la missió.
És clar que també haurà d’acabar per confessar-ho, però
hauria estat un èxit personal que jo...
DONA: Ho és.
HOME DEL LLIBRE: Com, que ho és? No et dic...
DONA: La missió és aquesta.
(S’aixeca bruscament i l’apunta amb la pistola que es
treu del portamonedes.)
HOME DEL LLIBRE: Què fas? (S’aixeca, també.)
DONA (l’apunta amb mà ferma): No t’atansis!
HOME DEL LLIBRE: Però... però... tu....
DONA: Vostè!
HOME DEL LLIBRE: Vostè... també...
DONA: Ja ho veu. Cal descobrir els agents provocadors, i això
només es pot aconseguir amb un sacrifici. És natural, doncs,
que hi hagi una sola condemna: a mort.
HOME DEL LLIBRE: Noi... Si tu... vostè... Esperi’s!
Puc justificar...
DONA: No pas al meu davant. Sóc el braç executor.
HOME DEL LLIBRE: Però vostè no pot... així,
a sang freda...
DONA: Jo no; els meus.
HOME DEL LLIBRE: No em poden condemnar perquè pensi
d’una altra manera. Defensen la llibertat d’opinió.
DONA: Sí.
HOME DEL LLIBRE: Es contradiuen, doncs.
DONA: S’equivoca. Castiguem l’engany, la deshonestedat, la
persecució...
HOME DEL LLIBRE: No poden, li dic! Vostès... la humanitat...
Sempre parlen d’humanitat... ¿No ho veu que nok opot ser? Una causa
noble, justa, no es pot embrutar així, perquè un altre sigui
un porc... un porc que es voldria regenerar, que en buscava l’ocasió
i que ha caigut en un engranatge... (En adonar-se que ella vacil.la, parla
amb més seguretat.) Sóc una víctima, com tots, que obra
sota amenaça, que prova de salvar el que pugui encara que s’exposi
a un risc personal... Algú que els fa el joc per conèixer-los,
per estalviar gent, per tal de trobar-se en posició de combatre’ls
amb les seves pròpies armes quan calgui... Algú que s’embruta
perquè no s’hagi d’embrutar ningú més. Sobretot vosaltres...
DONA: És inevitable. Ens ha costat, però a la
fi hem entès que els purs sempre moren a l’escorxador.
HOME DEL LLIBRE: No, no!... Canviarà, això.
El seu amic ho ha dit, ara ja gairebé nok els queda ningú.
Només cal un petit cop de coll, que uns quants com jo... Ho farem,
li ho asseguro, ho farem.
DONA: Quan?
HOME DEL LLIBRE: Aviat, molt aviat... El moment s’atansa,
i aleshores, reivindicats, sí que podrem morir. No ho veu? No ho veu?
DONA: No ho crec.
HOME DEL LLIBRE: Li ho juro! Doni’m una oportunitat! No sóc
un gos, no em mereixo una mort de gos.. no se la mereix ningú. Sóc
un home, un home!
DONA: Molt bé. (Li allarga la pistola.) Tingui, i demostri-ho.
Confio que...
HOME DEL LLIBRE (la hi arrabassa i crida): Hi has caigut!
(Riu.) Sí que sou uns ingenus. Mai, mai no podreu amb nosaltres! (Amenaçador.)
Alça les mans!
(La dona, tranquil.lament, obre el portamonedes i en
treu una automàtica, l’apunta.)
DONA: És descarregada, la seva.
(L’home del llibre, rabiosament, fa funcionar un gallet
que percudeix en sec.)
HOME DEL LLIBRE: Maleïda puta! (Llença l’arma
a terra.)
DONA: No és un home. (Dispara dues vegades contra el
cos que s’inclina endavant, com si volgués aturar les bales amb les
mans abans d’abatre’s feixugament.) No era un home...
**********************************************************
BIOGRAFIA
1918.- Dia 1 d'abril neix a L'Aranyó (La Sagarra);
el seu pare, advocat, era membre d'Acció Catalana. Al cap d'un any
es traslladen a Tàrrega. El 1926 comença a anar a escola (Escoles
Pies). El 1929.- Comença el batxillerat; el 1924 organitza una vaga
estudiantil -la primera i única a Tàrrega- i escriu, amb un
amic, una obra còmica que estrenen al col.legi.
1935.- Va a Barcelona a acabar el batxillerat. Escriu els primers poemes.
1937.- Fa un curset de capacitació per a mestre per la CNT i és
destinat a Fígols-les-Mines. Va ésser incorporat a l'Exèrcit
Popular, a artilleria. El 1938 escriu els primers contes. El 1939, acabada
la guerra, és destinat a Sanitat, a Valladolid, i llicenciat de l'èxèrcit
el 1941 col.labora amb un amic a una agència de publicitat, però
el 1942, és militaritzat de nou a l'Hospital Militar de Barcelona.
1943.- Fa d'agent d'assegurances. El 1945 Inicia un negoci de fruites amb
un amic.
1946. Es casa i torna a Tàrrega. El 1948 escriu el primer llibre unitari
de poemes, Ésser en el món, i el 1949 la primera novel.la,
Elena de segona mà.
1950.- S'estableix a Barcelona, on col.labora en dos o tres negocis: tots
fan fallida. Publica el seu primer llibre. 1951 té una filla. El 1952
comença a fer de corrector a una editorial, i el 1953, de traductor.
Publica el primer llibre de narracions El premi literari i més coses.
1954.- Es col.loca a una agència d’informació on treballarà
ja establement. Guanya el premi Joanot Martorell amb Estrictament personal,
publicat el 1955El 1955 comença a treballar d’assessor literari, secció
anglesa, d'una editorial.
1958.- Publica a Mallorca, la primera obra de teatre, La nostra mort de cada
dia.
1963.- Director de La Cua de Palla.
Escriu molt i publica poc. També representa poc; diu: "sempre han
estat estrenes d’una nit, o d’una tarda i una nit, o de dues nits; se'n poden
dir funcions úniques, doncs" (dins Bartomeus)
PEDROLO-DIARIS
"[Als seus diaris] contempla el dia a dia de sectors de la
societat catalana que es qualifiquen de patriotes i que s'han acostumat a
adoptar, sense grinyols ni escarafalls, actituds vergonyants de submissió
cultural i lingüística."
(Isidor Cònsul, "El valor de la dissidència", Avui, 26 de març
de 1998)
MANUEL DE PEDROLO.- Diari
1986.- Barcelona, Ed. 62, 1998
15 de febrer
Un burgès, catòlic i adinerat, solter als seus quaranta-tres
anys, vol fer testament a favor d'una filla adulterina, l'única que
té. El molesta la idea de provocar enraonies si deixa els seus béns
a algú que “no li és res", per amic que sigui de la família.
I més el molesta encara pensar en la tallada que de la seva herència
s'endurà el fisc is testa a favor d’una persona que no té cap
parentiu legal amb ell. A la fi, doncs, decideix de casar-se amb la noia,
ara de vint anys, amb el consentiment de la mare, amb la qual ja fa temps
que no s'entén. La seva intenció és que el matrimoni
sigui blanc, però un cop casats la filla/muller, de soltera discretíssima
i modesta en el seu capteniment, comença a flirtejar d'una manera
perillosa en veure's negligida i l'home, altre cop per evitar les enraonies
que provocarien les seves infidelitat si arribaven a descobrir-se, accedeix
a fer-hi vida marital.
27 de febrer
Uns vint-i-cinc o vint-i-sis anys enrere vaig traduir mitja dotzena
de poemes de Pound. Entre ells aquest que, al seu temps, va ensopegar amb
les habituals "reticències":
Els temperaments
Nou adulteris, 12 embolics, 64 fornicacions i quelcom que s'atansava a una
violació
pesa nocturnament en l’ànima del nostre delicat amic Florialis,
i amb tot i això és un home tan tranquil i de conducta tan
reservada
que hom el té per asexuat i sense sang.
Bastidides, a l'inrevés, que no sap parlar ni escriure de res més
que de copulacions,
és pare de dos bessons,
però aquesta gesta li ha costat quelcom:
calgué que la seva dona el fes banyut quatre vegades.
10 d'abril
[Diu que Calders i d'altres que escriuren a La vanguardia o a El País,
diaris espanyols, són "Com gossets a l’hort de l'amo... Sí,
tristíssim."]
13 d'abril
Ja de cara a les eleccions legislatives, els partits comencen a preparar
la campanya i els caps de colla acuden a la ràdio. He sentit en Serra,
he sentit en Roca.. Si no fan llàstima deu ser perquè no se
la mereixen. Xerren, només xerren. Banalitat i tòpics, sense
que mai salti una espurna, ni que només sigui una petita espurna de
talent. [...]
I, tanmateix, bé arrosseguen poc o molt si aconsegueixen
de ser votats, de convertir-se en homes públics ben coneguts, de fer-se,
d'una manera o altra, representatius. Bé, potser sí que en
alguna mesura ho són. Representatius d'una societat mediocre i tan
desconcertada que sembla que no sàpiga cap on tirar. [...]
Cada dia és més petita, més nul.la, la capacitat
de resposta cultural de tot d'intel.lectuals que s'haurien de sentir provocats
per una societat que oscil.la entre el menfotisme i la violència; sobretot,
per una societat occidental que, amb pretensions de dirigent, escampa arreu
la seva indigència moral.
24 d'abril
Llegeixo que a la Generalitat hi va haver missa i benedicció
de roses. Calia esperar-ho, però jo tenia entès que ara ni l'Estat
espanyol ni Catalunya no són oficialment catòlics. Em pregunto
què haurien fet les autoritat de la plaça de Sant Jaume, costat
de muntanya, si per exemple els Evangelistes, o els Testimonis de Jehovà,
o bé els Jueus, hi haguessin acudit amb la pretensió que, si
se celebrava una cerimònia catòlica, bé se'n podrien
celebrar d’altres, les de cadascun d'ells afecciona. [...]
22 de juny
Dia de vot [...] Només a Euskadi hi ha resultats relativament
satisfactoris: les forces radicals van guanyant terreny, la qual cosa demostra
l'error de socialistes i de nacionalistes conservadors en unir-se. Les aliances
d'aquesta mena són convenients: obren els ulls de molts ingenus i
els ajuden a convèncer-se que el poble basc no se'n pot sortir si
no es va inclinant cap a les forces de caire independentista. A Catalunya
no tenim aquesta sort. Tenim la dormida molt profunda.
23 de juny
No em sorprèn gens que, a Catalunya, baixin els
socialites, tanmateix encara majoritaris, mentre puja Convergència
i Unió. [...] No sempre hem estat així, els catalans, però
pocs dubtes hi ha que, actualment, ni amb les tradicionals rauxes no podem
comptar. En Pujol se serveix d’un llenguatge planer, d'unes expressions tranquil.litzadores
i confiades, d’un to paternal que toca de ple el català. Els catalans
el senten a prop, un d'ells, perquè, com ell, han renunciat a empreses
que costen massa esforç sense que donin un resultat immediat; han renunciat
a l'aventura que assegura l'existència d'un poble quan un altre poble
està decidit a esborrar-lo del mapa. En Pujol, intel.ligent, instruït,
amb domini d'unes quantes llengües, és tanmateix l'home mediocre
amb el qual pot identifiacr-se un país que a la mediocritat s'ha resignat.
2 de juliol
L'Assumpció Maresma, la corresponsal d'El Temps
a Barcelona [...] volia saber per què no participava mai en cap programa
radiofònic o televisiu, i vaig dir-li que bé ho faria si em
donaven l'ocasió de parlar d'independentisme i de defensar-lo.
3 de juliol
L'Òmnium Cultural està a punt de celebrar
el vint-i-cinquè aniversari de la seva fundació. Es preveu
una missa d'acció de gràcies.
8 de juliol
Una fotesa, però significativa. En el meu article
que l'Avui ha de publicar demà passat, escric: "Parlarem d'en Jordi
Pujol, l'honorable "missatger" de la TV3 en tornar de l'entrevista que va
tenir amb el president del Tribunal Constitucional, del qual, com molt bé
diu (alguna n'ha d'encertar, oi?) som els primers clients" Doncs bé,
a la tarda em telefona en Faulí. A l'article hi ha tot de coses que
no li agraden gens (ja suposo que això és habitual), però
n'hi ha una que li desagrada especialment: la frase entre parèntesis,
que li sembla d'una ironia inoportuna. Li dic que en Pujol té prou
sentit de l'humor per no protestar-ne, però que si tant el preocupa
pot suprimir-la perfectament; no és essencial, ni necessària,
en un article que al capdavall només de passada es refereix al President
de la Generalitat.
Allò que em fa gràcia i que trobo significatiu és
la idea de l'"oportunitat". A mi em sembla que la ironia és oportuna
quan és inoportuna. I, naturalment, ho expresso així perquè
és una manera irònica de dir-ho.
10 de juliol
Continuen abundant les persones que, instal.lades al
nostre país des de fa un grapat d'anys, ignoren el nostre idioma i,
malgrat això, no paren de declarar que estimen d'allò més
Catalunya. Per la meva banda continuo preguntant-me què deuen estimar
si en la manera de ser d'un poble s'hi penetra sobretot per la llengua i
res, ni persones ni pobles, no poden ser estimats sense conèixer-los
i acceptar-los.
És cert que hi ha molts homes per als quals "estimar" una dona
és subjectar-la, dominar-la, fer-ne "ús". Em sembla que aquests
grans enamorats de Catalunya no els han d'envejar res. Hi ha doncs un equivalent
"nacional" del masclisme.
11 de juliol
No combrego amb tots els "punts" de l'entitat [La Crida].
No em sembla convenient, per exemple, defensar el dret d'autodeterminació
tal com es fa. Si s'acceptava, podríem caure en una trampa "democràtica"
que ens portaria a decidir, per "pròpia voluntat", la nostra incorporació
a "Espanya". S'ha de partir sempre del nostre dret incondicionat a ser independents,
és a dir, a la descolonització que farà del nostre un
poble sobirà.
21 de juliol
Ahir es celebrà, a Berga, la diada del Pi de
les Tres Branques, i sembla que hi va haver aldarulls. Els independentistes,
sobretot la gent del Moviment de Defensa de la Terra, van interrompre el
parlament del representant de Convergència i Unió o, més
ben dit, no el van deixar parlar. Ja és prou singular, penso jo, que
hi hagués un home de CiU en un acte de caràcter tan reivindicatiu
de les nostres llibertats. CiU és el catalanisme "bien entendido"
i, doncs, espanyolista, per al qual Catalunya és simplement
"la patria chica".
No cal dir, però ho dic, que l'acte va començar amb la
inevitable missa, o sia amb un acte d'aquella institució repressiva
que és l'Església. Gran bé els fa als moviments d'alliberament
que s'hi conformen...
12 d'octubre
Pot ser que el grimpaire tingui talent, si bé
no en necessita gaire. Més necessària li és la seva
capacitat de "relació". Però res no li és tan indispensable
com la falta de conviccions. Que el grimpaire triomfi, diu molt poc a favor
de la nostra societat.
17 d'octubre
La Generalitat ha concedit una trentena més de
creus de Sant Jordi. ÉS interessant de veure que un dels distingits
és en Camilo José Cela, del qual es diu que és un catalanòfil.
Deu ser perquè es mostra tan refractari a parlar la nostra llengua
a desgrat de viure a Mallorca des de fa tants anys. I deu ser a desgrat d'haver
dit que la "idea" de Països Catalans li sembla imperialista...
22 d'octubre
A en Baltasar Porcel, potser el més il.lustre
dels nostres grimpaires, li causa "estupor" la meva posició davant
dels Jocs Olímpics [dia 17 contesta Pedrolo a una pregunta sobre què
en pensa que els Jocs Olímpics es facin a Catalunya, diu: "Hi ha moltes
maneres d'anar enterrant el nostre país, Catalunya, i aquesta és
una altra paletada de terra que ens cau damunt"]
Una cosa no se li pot negar a Porcel: sap que el talent, puix que en
té, només s'aprofita quan serveixes i, si cal, adules l'amo
i senyor. Tant d'orgull i d'"importantisme" per fer-se una mena de criat!
Pot ascendir a majordom.
MANUEL DE PEDROLO.- Diari
1987.- Barcelona, Ed. 62, 1999
4 de gener
Dues institucions em son perfectament "insofribles":
l'Exèrcit i l'Església.
12 de gener
Tots els governants són de dreta. No hi fa res
la ideologia de què es reclamen. La seva actuació sempre és
de dreta en la mesura que o bé són injustos socialment o bé
reprimeixen la llibertat. No m'interessa cap règim que afavoreixi el
privilegi. No m'interessa cap règim que pasturi bens. No m'interessa
cap règim que permeti la misèria. No m'interessa cap règim
que em tanqui a la caserna. No m'interessa cap règim que faciliti l'existència
d'una casta superior. No m'interessa cap règim que controli el pensament
dels ciutadans. No tan sols no m'interessa cap d'aquests règims; els
avorreixo tots.
Em dic sovint marxista heterodox, i la meva heterodòxia va creixent.
[...]
Qualsevol règim genera un poder que trenca unes condicions d'igualtat.
Qualsevol règim instaura un equip o una casta dirigent que dóna
ordres. Qualsevol règim fa subjectes. Qualsevol règim va modificant
els seus principis d'una banda, la seva praxi de l'altra, per tal de conservar-se.
Qualsevol règim crea oprimits i marginats. Qualsevol règim
ente´n per bé comú el bé de la casta dirigent.
Qualsevol poder governa contra la majoria del poble, encara que aquest poble
l'hagi escollit inivialment. [...]
D'un règim a l'altre les mesures de govern poden ser fins i
tot oposades, però no canvien les relacions entre dirigents i dirigits;
sempre hi ha una relació de subordinació.
Personalment, no accepto cap poder; això no em salva de ser
oprimit. Pitjor: m'hi fa més per la consciència que en tinc.
23 de gener
Dies enrere, la policia espanyola detenia el "comando
Madrid". S'acusa aquests "terroristes" d'haver fet, en una dotzena d'anys,
vint-i-tres víctimes mortals. I hom pensa immediatament que Franco
i els seus còmplices en van fer centenars de milers en menys d'una
quarta part d'aquest temps sense que se'ls doni aquell qualificatiu. Tot
de gent que, en un moment o altre, es van fer còmplices del "sistema"
que sorgí d'aquella carnisseria, ara, "reciclats", alcen dits acusadors
contra els etarres... Perseguits i persecutors d'aquells anys fan equip quan
es tracta de "salvar la unidad de España". I amb ells, tants catalans
que, com que no en tenen prou amb les experiències viscudes i sabudes,
encara enalteixen, si convé, algun personatge franquista mentre condemnen
els "companys" independentistes amb els quals van compartir les hores negres...
24 de gener
La televisió fa la mateixa feina que en d'altres
temps ha fet la religió: crear conformitats.
29 de gener
A quarts de sis, una tgrucada de l'agència Europa
Press: volen saber la meva opinió sobre en Foix. És així
com m'assabento de la seva mort. [...]
Em sembla que hi havia en ell una mena de petulància que procurava
amagar sense aqconseguir-ho del tot i que potser explica, en part, l'avidesa
de distincions que mostrà després, en arribar l'hora de donar-li
el lloc que li correspon en la nostra literatura. Un lloc alt, certament,
de manera que no vull pas dir que aquestes distincions no se les mereixia.
[...]
Viure fins una edat tan avançada li ha permès de ser
recuperat com d'avui quan era, és, de sempre, oposat a la "moda" que
només val en el seu moment. L'ha ajudat que fos una persona "entenimentada",
com tota una cleda dirigent de la nostra cultura. No cal estranyar-se gaire
que tingués tan poca simpatia per en Joan Oliver, un ciutadà
a l'altre extrem de la corda.
Mentre l'Oliver, per dir-ho d'alguna manera entenedora, fou el poeta
de "carrer", Foix ha estat el poeta de "laboratori". Fidel a la llengua, apassionat
per aquesta llengua que coneixia com pocs, però una mica "distret"
del seu poble i hostil als qui d'una manera o altra li ho recordaven.
Per a mi, personalment, és una gran llàstima que s'avingués
a passar per espanyol quan no ho era gens.
4 de febrer
La societat "premia" els autors que més bé
la representen. Si la societat és submisa, com la nostra, enlairarà
els escriptors que més bel.licosament defensin aquesta submissió.
Un Bru de Sala, per exemple, no es trobaria en tan bon camí de "triomfar"
si no hagués adoptat les posicions de la classe catalana que domina
la política i el món eco nòmic. Allò que potser
hi ha de particular en ell és que té molta pressa i, doncs,
s'ha de distingir més.
8 de febrer
Els vells no solen desmentir que l'experiència
és útil; ben al contrari, solen afirmar-ho. No sóc pas
d'aquesta opinió. A la meva manera de veure, l'experiència
només ens serveix per a saber allò que no faríem si
se'ns presentava una altra oportunitat de decidir; en canvi, no ens permet
saber què faríem amb encert.
19 de febrer
Iñaki Esnaola, dirigent de l'Herri Batasuna ho
ha dit ben clar al Club "Siglo XXI" de Madrid: "ETA ejercita la lucha armada
y no hace terrorismo." "ETA es una organización que lucha por unos
objetivos políticos y es un movimiento nacional de liberación."
"No hemos de condenar ni vamos a condenar las acciones de ETA porque pensamos
que nosotros no tenemos que condenar una violencia cuando padecemos
otra más sutil y peor, que es la del poder." Més clar l'aigua.
2 d'abril
L'home del Vaticà, arribat a Xile, consola els
ciutadans amb l'assegurança que la dictadura de Pinoceht és
"transitòria".
26 de maig
No fa gaire, a Mallorca, un crític literari tan
eminent com en Jordi Pujol, el president de la Generalitat, declarava que
Porcel era el millor narrador català actual. I ja sabem que, durant
anys, ho fou en Pla. Es repeteix un cop i un altre cop que el "millor" sigui
aquell qui més sap atansar-se al poder (social, econòmic, polític...)o
que més ben disposat es mostra a deixar-se "incorporar". Observem
la diferència de "fervor" que desperta un Espriu que féu l'elogi
dels infants i infantes d'"Espanya", demanà que de cap manera no ens
deixéssim perdre l'espanyol, etc., i un Bartra, força més
"indòmit". Tampoc no és el mateix el tracte que s'ha donat
a en Foix, d'un conservadorisme tan benpensant, i a l'"iconoclastraa" Oliver.
Mèrits a part, doncs, perquè no regatejo el de cap de les persones
citades (si no en tenien no podrien ser afavorides), és la posició
que adoptes que et converteix en el "millor".
Alguns pretenen que el privilegiat de cada moment ho és perquè,
més que cap dels seus contemporanis, ha sabut captar l'esperit del
seu poble, respondre al seu tarannà, parlar-li amb el seu llenguatge,
però com podríem afirmar això, per exemple, d'un Foix,
si més aviat és un Pere Quart que amb el seu humor, la seva
ironia, respon a la manera de fer dels catalans? D'altra banda, no és
ben suspecta aquesta coincidència entre l'"atansament" a la comunitat
i l'actitud pel cap baix ambigua i sempre "conllevant" dels distingits? És
que potser el nostre poble premia aquestes "qualitats"?
Però ah!, el poble rarament hi té res a veure, en aquests
afers; els millors de torn els fabrica un poder o altre, sempre assistit,
no cal dir-ho, pels seus "assessors".
13 de juny
Francesc Trabal no s'estava de res. Es va permetre d'escriure
una de les novel.les més imaginatives i alhora més sapastres
de la literatura catalana: Temperatura. Algú o altre havia de ser.
19 de setembre
Llegeixo al diari que el PEN català ha "nomenat"
tres candidats al NObel: Calders, Riera i Porcel. Em sembla que hi ha gent
força més nobelable que aquests dos darrers i, prescindint
de preferències personals, se m'acuden de seguida dos noms, el de
la Capmany i el d'en Brossa, tots dos amb una obra més densa al seu
darrere i amb més "urgència", per l'edat, de ser premiats.
Ara, allò que hi ha de més admirable és la decisió
del PEN d'afavorir l'arribisme que tan bé representa en Porcel. Quines
maniobres han precedit i presidit aquest nomenament que distingeix, diguem-ho
així, la vanitat més desbocada, més impúdica?
Quan es tracta d'ell, és inevitable pensar en insistències,
en pressions, en petites conxores.
Porcel és l'home que ha decidit confondre la maduresa amb el
servilisme. Converteix cada reverència, cada genuflexió en
un triomf que defensa agressivament, potser amb la idea que així el
farà més digne. Bé, no li ho retrec pas si amb aquest
procedir aconsegueix de satisfer el seu amor propil Però sí
que retrauria al PEN que, a l'hora d'escollir, faci el joc d'algú que,
siguin els que siguin els seus mèrits literaris, certament que no
superiors als de mitja dotzena pel cap baix de la nostra gent que escriu,
és notable sobretot per les seves qualitats d'oportunista. No em penso
pas que es faci cap favor a la literatura catalana. Ja no se li'n fa en "nomenar"
tres persones quan més hauria valgut concentrar tots els esforços
en una de sola, en aquest cas en Calders.
7 d'octubre
Una de les grans diferències que hi ha entre
les multinacionals de l'"Esperit" (esglésies) i les multinacionals
de la "Matèria" (negocis), és que les primeres no compren;
només venen.
MANUEL DE PEDROLO.- Darrers diaris inèdits. Blocs 1988.1990.- Barcelona, Ed. 62,
1991.
Bloc 1988, febrer, dia 4.
Darrera pujolada "nacionalista": demanar al Borbón de torn que sigui
un dels presidents d'honor de la commemoració del mil.lenari de Catalunya.
Bloc 1988, febrer, dia 10.
Només estic disposat a comprometre'm amb opcions clarament independentistes.
Bloc 1988, abril, dia 15
L'Enric Borràs [...] em conta com temps enrera li van oferir, a través
de la Generalitat, el lloc d'encarregat o cap de compres de l'"Avui", una
ocupació ben remunerada, i que ell va dir que, si l'acceptava, no
per això renunciaria a fer "El Llamp" i a continuar amb les seves
activitats editorials en la mesura que aquella feina li ho permetés.
Conseqüència d'aquesta manifestació: no ho tornat a sentir
parlar de l'assumpte.
Bloc 1988, abril, dia 15
S'estranyen els amics i les amigues
que la mesquina, intolerant Maria,
sempre amb el sarcasme a la boca
i sorruts els llavis àdhuc si reia,
sigui ara aquesta dona tan serena
que els dóna alegri ai consol.
Ningú no sap que, adúltera,
és el pecat que em fa tan bona;
que la virtut, en un llit fred,
m'eixugava, amb el sexe, l'ànima.
Bloc 1988, abril, dia 21
Cap a dos quarts de set em truca en Pius Pujades, de l'"Avui". Em diu que
no podran publicar el meu article demà, tal com li corresponia, perquè
fan un número especial, han rebut ja tot de textos que vénen
de "dalt", etc., de manera que el publicaran demà passat, dissabte.
Li ho discuteixo. L'article està escrit amb la precisa intenció
que surti el mateix dia que el rei inaugurarà les festes del Mil.lenari.
[...] Li dic que l'"Avui" és ben lliure de prescindir de mi quan li
convingui, però que no accepto les manipulacions, per petites que
siguin, de manera que, si l'article no surt demà, ja no cal que se'n
preocupin més. Però que no n'esperin d'altres. [...]
Bloc 1988, abril, dia 22
M'arriben uns papers del PEN Club, i veig que, al congrés de Puerto
Rico, en Xavier Bru de Sala demanà que la vinent reunió se
celebrés a Barcelona l'any 1992. Diu que, si s'hi celebrava, el centre
catal`'a procuraria aconseguir la presència del rei, el qual s'adreária
als delegats en català i en castellà! ¿Com es pot arribar
a ser tan merdós? És per arribar aquí que volíem
un PEN català? Em pregunto si tota la junta fa costat a aquesta iniciativa...
Bloc 1988, maig, dia 3
L'Editorial Planeta vol fer una col.lecció d'obres catalanes que vendrà
a domicili. Ha demanat alguns títols a les Edicions 62, les quals
em consulten en allò que m'afecta. La resposta és negativa:
no vull que Lara m'incorpori al seu catàleg. No m'agrada el seu estil,
no m'agrada el seu oportunisme, no m'agrada el seu tarannà franquista...
Bloc 1988, maig, dia 4
Ahir, a la Universitat, les forces d'ocupació van detenir en Carles
CAstellanos, acusat de col.laborar amb Terra Lliure. Per telèfon, un
xicot del Moviment de Defensa de la Terra em llegeix un comunicat que volen
adreçar a Martí Jusmet, el delegat del govern espanyol a Catalunya.
El signen una colla de partits i d'organitzacions i em demanen si m'hbi afegeixo.
Resposta positiva, no cal dir-ho. Cal protestar fins i tot quan no serveix
de res. A en Castellanos li han aplicat la llei antiterrorista, que els permetrà
de tractar-lo com els doni la gana.
Bloc 1988, octubre, dia 6
Epigrama
Parla llarg i no fa figa
perquè és feina d'orador
omplir bé l'aparador
quan és buida la botiga.
Bloc 1988, octubre, dia 9
Ahir, a València, va celebrar-se el 75è aniversari de la conquesta
del rei Jaume I, amb la ja inevitable presència de Juan Carlos I a
les commemoracions d'aquesta mena. Carme Martí, una noia de les CCOO,
fou detinguda perquè llençava o repartia unes octavetes en
les quals es podia llegir: "Què fa un Borbó en un país
castigat pels Borbons?" O sia, que recordava una veritat històrica
prou documentada, encara que dolgui als espnyolistes. Però, què
li importa, al Borbó actual? De vergonya no en té gaire, com
tampoc en tenen els qui l'inviten a aquests actes.
Bloc 1988, octubre, dia 19
¿?
Trenquen closques els talossos,
pels reclaus de plena gràcia
remenada de capgrossos
amb olor de burocràcia.
Abrigats de pluja i vent,
amb somriures carallots
crien faves al convent,
caven talls als grans ermots.
Dicten mots que fan història
a les cambres dels nafrats
i amunteguen santa glòria
quan es pixen en l'aiguat.
Bloc 1988, octubre, dia 22
Una cultura només és viva en la mesura que és conflictiva.
Bloc 1988, desembre, dia 7
Tres epigrames
En Pujol, el gran croat,
porta a Toma el Mil.lenari
i l'il.lustre ensotanat
l'hi canvia pel rosari
L'Enric Guitart fa cultura
amb el gec ben descosit
per les dents del gos d'atura
que li daren a Madrid.
En Xavier Bru de Sala
no es treu els ulls del melic
mentre va pujant l'escala
amb somriures de nou ric.
Bloc 1988, desembre, dia 8
Un cop arriben al poder, tots els partits polítics són dreta.
MÉS INFORMACIÓ SOBRE MANUEL DE PEDROLO: clicau aquí
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
