I una literatura d'assaig on no falta ni sobra res.  Jo som aquí per fer que aquest llibre us faci comprera. Perquè sou a una exposició de llibres i segur que us n'endureu algun: procurarem, a través dels textos mateixos de Pedrolo publicats a Cal protestar fins i tot quan no serveix de res, que fireu aquesta col·lecció d'articles.

Pedrolo és un programa ideològic. Un cabal d'informació desbordat. Una opció de denúncia anarquista i d'esquerres contra l'Estat (sobretot l’espanyol) i els polítics que mantenen la restauració borbònica. Cal protestar fins i tot quan no serveix de res conté articles publicats a l'Avui, a Serra d'Or, al Diario de Barcelona i alguns materials dispersos, des de la segona meitat dels anys seixanta fins el 1989, un any abans de morir.

Aquest llibre és un compendi dels motius pràctics pels quals avui en dia hem de ser independentistes. És un manual de rèplica contra el lerrouxisme, un seguit d’arguments que demostren que només podem ser d'esquerres si admetem que els països tenen dret a existir. Una denúncia constant de les estratègies demagògiques i del doble discurs dels partits forans a casa nostra. Però també un correctiu seriós per als qui ens duen pel camí del pactisme fet de genollons, aquells que desvinculen la recuperació nacional del repartiment de la riquesa  i de la justícia social. 

Els articles de Pedrolo fan una anàlisi profunda del teixit social per desmuntar totes les teories bilingüistes, són un clam contra els proletaris immigrats que s'empassen tot el racisme que els insufla el  govern contra una terra que els acull i que els convida a ser un més. Una invitació per als forasters perquè no es percebin com a estrangers, un convit a menjar dins del mateix plat i beure del mateix tassó. Una renúncia al concepte d'estranger.

Aquest és el primer apartat de la presentació que faré avui. Us contaré com Pedrolo combat totes les estratègies que fa servir el poder per enganar la població i mostraré com ens ofereix els arguments i la força per seguir endavant i en la tasca de desemmascarar la demagògia.
 

QUÈ HI FAN AQUÍ, TAN A DISGUST?
(Avui, 23 de febrer de 1984)

«Cal fer aquesta diferència: hi ha un radicalisme d’extermini incapaç de suportar que un poble posi obstacles als seus afanys de domini i un radicalisme d'alliberament que s’oposa a la voracitat dels poderosos. És amb aquest que ens cal estar, i no solament a la nostra terra, sinó arreu, per lluny que sigui que hi hagi un poble trepitjat.»

Pedrolo desmunta totes les acusacions de què som objecte els independentistes. És un dels primers intel·lectuals que entén que el nacionalisme és una actitud fonamentalment espanyola: un radicalisme d’extermini.
És un mestre a l'hora d'analitzar els vertaders motius dels allaus migratoris espanyols. Un argument tradicional dels col·lectius antisistema és fer veure que les migracions es produeixen per un problema de distribució de la riquesa. Si els pobres del món no fossin pobres, no viatjarien. Això ja ho deia Pedrolo l’any 76:

«Catalunya, lligada i ben lligada per lleis, ordres i manaments escrits o no escrits, però terriblement operants [...] rep, aleshores, per postres, l'allau de forans que, ben innocentment, serveixen els interessos uniformistes i uniformadors d’un Estat que, gràcies a la seva imprevisió, per no dir res més, els expulsa de la llar. Amb un sol tret es maten dos pardals: s'estalvien unes reformes que beneficiarien el poble i ens atansarien a la consecució d’una vera justícia social i s'enquista un cos estrany en una comunitat que no disposa de res per a assimilar-lo abans que creï problemes.» (Avui, 14 de juliol de 1976)

Aquesta concepció és profundament innovadora. Els Països Catalans, hem tengut una immigració descontrolada quan a l'estat li ha interessat per dos motius: per acabar d'exterminar el nostre poble i, sobretot, per no haver-se de molestar a reformar l'estructura social del sud espanyol. Hem de reparar que ara, quan el nostre camp ha de menester immigració, Espanya ens imposa una llei racista perquè se'ns prodeixin les avellanes i les taronges i no puguem recuperar-nos mai quan el Turisme (la major font d’ingressos del capitalisme actual) fracassi. Per què abans n’havíem de menester tants i ara ens en sobren? perquè l'espanyolisme és principalment una forma de racisme.

Als inicis de la restauració borbònica, l’any 76, Pedrolo ja intueix que ens han venut la moto. I clama a les totes contra les incoherències del nou règim. Això que ara sentireu és escrit fa 25 anys però té validesa plena avui en dia
 

«És suspecte, pel cap baix, que defensors d’aquest dret que té tothom a la pròpia llengua siguin els mateixos que, ben lluny d'haver defensat el dret que nosaltres teníem a la nostra, s'han passat tot aquest temps obligant-nos a adoptar, i no pas quan anàvem a casa d’ells, sinó als països de llengua catalana, l'idioma de Castella. Aleshores no pensaven, com ara, que a l'infant, per exemple, li convé que a l'escola li ensenyin en la llengua que li és habitual, la de la família, la de l’ambient en què es mou. Com és que han canviat de criteri, i no precisament a favor nostre?» (Avui, 14 de juliol de 1976)

No us recorda la indiferència dels nostres partits polítics quan 3.000 persones els demanen que actuin per aconseguir la plena normalització a les escoles? No ens hem mogut, d'ençà de l'any 76? La transició espanyola té com a característica que, a canvi de poder votar cada quatre anys, ens fa empassar una constitució que consagra que el poble major governi els més petits. Unes lleis que fan que les ràdios i les televisions públiques d'un estat on parlen quatre llengües només emetin en la del poble que governa els altres i que s'aprofitin per fer propaganda només d'una determinada cultura. Si no, mirau què li va sortir de car a Sánchez Dragó entrevistar Raimon per LA DOS, diumenge passat va haver d'entrevistar Aznar com a compensació.
 
 

LA SOLIDARITAT DELS INSOLIDARIS
(Avui, 2 de juny de 1982)

«...uns Països Catalans lliures alliberarien automàticament quelcom en els pobles de cultura castellana, puix que es desfarien de cop de la sobergueria que els enverina i els priva d'enfrontar-se amb els problemes reals de la seva terra; a l'esquerra, sobretot, li faríem un gran favor en desmarcar-se de la dreta o, més bé, en ajudar-la a convertir-se, ara de debò, en una esquerra que forçosament ha de combregar amb aquells mots de Lenin que repetirem una vegada més: "Cap nació no pot ser lliure si oprimeix una altra nació"»

Coneixem de fa temps una de les debilitats de l'esquerra espanyola: solidaritzar-se amb totes les lluites nacionals on Espanya no sigui el país opressor. Així, podem trobar en una revista anomenada EL MILITANTE, d'inspiració trotskista, un compte corrent per recaptar fons a favor de la intifada palestina. Això ens fa veure els espanyols d'esquerres com a persones de bona voluntat: donen suport a les lluites d'alliberament (i, reparem-hi: lluites armades). És una llàstima que tot quedi en una vocació, un una voluntat, perquè, a la mateixa pàgina de la mateixa publicació EL MILITANTE, hi ha un article contra l'independentisme basc; però ja hem parlat de les dues mides que fan servir els castellans: són com els de Sineu, que miren el gep dels altres i no miren el seu. Pedrolo es farta de denunciar aquestes incoherències:

«L'esquerra espanyola no pot trobar arguments racionals, cap suport dialèctic, contra la independència dels pobles, de les nacions, mentre defensa la dels Estats actuals i, doncs, la propietat d'aquells que tenen allò que no els correspon perquè van desposseir algú altre, i això explica que, en darrer terme, sempre acabi esgrimint-ne un d'emocional, el “patriòtic”, que pertany a la dreta, de la qual l’esquerra no pot evitar d'ésser una forma si combrega amb l'esperit de la metròpolis» (Diario de Barcelona, 23 de novembre de 1981)
 

Ara veim Aznar tot preocupat perquè els jueus d'Israel preparen un govern de concentració nacional i pot haver-hi una guerra amb Palestina, però Iturgàiz i Redondo Terreros organitzen una comèdia idèntica a Euskadi. A Cal protestar fins i tot quan no serveix de res trobarem la denúncia d’aquesta hipocresia a cada pàgina:

«Fa angúnia constatar que, en situacions feixistes o pròximes al feixisme, els colonitzadors no tan sols disposen dels mitjans “persuasius” que els permeten de mantenir ocupacions i del reforç que els dóna la dreta més civilitzada, sinó que també, ben sovint, tenen a favor seu el pensament de l'esquerra.» (Avui, 5 de setembre de 1985)

En definitiva, un pensament que és com una coça als baixos per als manipuladors. I una bona esperonada per als qui creim en la llibertat. Un vertader treball d'investigació fet durant vint-i-cinc anys sobre les estratègies de dominació. Una posada en evidència que heu de conèixer i escampar a tots els vents. Perquè, com va dir un anyet abans de morir...

«Cap Estat colonial no és verament democràtic mentre conserva les seves colònies, puix que només pot conservar-les per procediments antidemocràtics que fan excepcions a les llibertats dels altres.[...] No és democràcia l'Anglaterra, que s'obstina a retenir l'Úlster i britanitza el país; no ho és la França en aquests moments suposadament socialista que encotilla una colla de pobles diferents i encara allarga les mans fins a Nova Cotiledònia; no ho és l'Espanya que a les Nacions Unides vota a favor de descolonitzacions que ja no la toquen de gaire a prop i aquí, en terres europees, s'estima més treure el fetge per la boca que fer-se bons veïns» (Avui, 18 de novembre de 1988).
 

Pere Bueno
(Setmana del Llibre Català 2001)

Pàgina de presentació MAG POESIA