Pere Capellà: català, mestre, republicà, dramaturg: tot això era Pere Capellà, "Batle" de malnom

Nasqué a Algaida el 5 d'agost de 1907. Era fill del glosador Llorenç Capellà. Anava amb son pare a les vetlades de glosat "i conten que una vegada  a Sant Jordi, algú del públic que es devia malfiar de l'autoria de les gloses que feia el nin va amollar un ocell dins la sala  amb la mala idea de capturar-lo, aleshores Pere, que devia tenir uns sis anys, l'agafà al vol i digué:
                                      Sabeu que estic de gojós
                             i mu mare en sebrer-ho,
                             que he fuit amb un gorrió
                             i ara me n'hi torn amb dos." 

(Simó, Carme. "Llorenç Capellà Garí, glosador". Lluc 738, maig-juny, 1987)

Mentre fa de sabater amb son pare estudia també de mestre; cada dia baixa d'Algaida amb la bicicleta per anar a les classes. Conta Melcior Rosselló, per confirmar l'esperit d'aquest  mestre, que pertany a un sindicat que fa activitats teatrals per fer diners..., diners, però, per pagar beques a joves que sense  aquest ajut no estudiarien. 

Pere Capellà fou cap d'Esquerra Republicana d'Algaida. Va fer de mestre a diverses escoles de prop de Barcelona. 

La creuada de Franco sorprèn Pere Capellà quan era de vacances a Algaida; els falangistes algaidins el cercaven com desesperats. Varen matar Pere Llull, amic íntim de Capellà, cremant-lo viu ruixat  de benzina. Veient que no podien matar Pere Capellà, agafaren el seu pare, el glosador Llorenç Capellà, se l'endugueren al cementiri de Vilafranca per assassinar-lo si no confessava on s'amagava el fill (que ja era a Menorca); algú intercedí per ell i li salvà la vida. Vegeu el seu propi testimoni:

     Anit fa dotze anys rodons
     que em dugueren a Vilafranca
     damunt una tomba blanca
     envoltada de matons
     que se feien il.lusions
     de fer una Espanya Santa;
     i ara fan tanta de planta
     com un gat que no s'aguanta
     enmig de quatre estalons.

Un altre glosador, de Cas Concos, Sebastià Vidal, "Sostre" va fer aquesta glosa:

     Voldria plogués demà
     pesta, ronya i garrotillo
     damunt es cap d'es Caudillo
     perquè aprengués a gratar;
     i li fessin apuntar
     a damunt cada llomillo
     -en lloc de llapis, cuchillo-
     es nom d'es que ha fet matar.

(Montserrat, Guillem. "Sebastià Vidal "Sostre"". Lluc 738. maig-juny 1987)

De Menorca va cap a Barcelona, on primer fa de mestre a Sant Andreu, però poc temps després ingressa a l'Escola Popular de Guerra de Catalunya; en surt tinent i és destinat a Guadalajara i a Madrid, on arribarà al grau de comandant, ja a la fi de la guerra. D'aquesta època és el poema inacabat  "Jo sóc català" (dins Miralles, Joan. Vida i obra d'En Pere Capellà (Mingo Revulgo). Obra Cultural Balear. Ciutat de Mallorca, 1980). 

                         JO SÓC CATALÀ

                          Enmig de la mar 
                          s'aixeca ma terra 
                          fins tocar el cel, 
                          que es deixa en la Serra, 
                          banderes de blau. 
                          Jo sóc balear, 
                          jo sóc de Mallorca, 
                          català insular. 
                          Tot el meu passat 
                          que la història allunya, 
                          el tenyeix de glòria 
                          la Gran Catalunya. 
                          En les rels profundes 
                          de la meva gent, 
                          un conqueridor 
                          portà, proa al vent, 
                          la nau que a Salou 
                          deixà ses amarres, 
                          seguint la bandera
                          de les quatre barres. 
                          Jo sóc de la raça, 
                          vella i gegantina, 
                          que espantà dels mars 
                          la gent sarraïna. 
                          Jo sóc de la Pàtria 
                          dels agermanats, 
                          Joanot Colom, 
                          vells antepassats,
                          defensors heroics 
                          de tradicions, 
                          que en sang ofegaren 
                          Àustries i Borbons.

                          Herois de Mallorca, 
                          herois catalans, 
                          que en les hores greus 
                          us dàreu les mans, 
                          fent del nostre exemple 
                          un sagrat costum, 
                          jo us tinc en ma vida 
                          de guia i de llum. 
                          Jo sóc mallorquí, 
                          i és la meva glòria 
                          esser català 
                          per la meva història. 

                          Estim Catalunya 
                          perquè té un passat 
                          de lluita incansable 
                          per la llibertat; 
                          perquè dins un regne 
                          d'oprobi i de sang, 
                          teixí la grandesa 
                          del Corpus de Sang; 
                          perquè en tots els segles 
                          contra l'esclavatge 
                          ... 

El 1939 els feixistes espanyols el tanquen a la presó. Quan el 1943 l'amollen, per poder tornar a Mallorca li  exigeixen un aval d'alguna autoritat del poble; els que comandaven a Algaida no el volen, però sí a Montuïri, on es casa  amb Maria Fornés, amb qui té dos fills, Margarida i Llorenç.

També li prengueren la plaça de mestre. "A Mallorca cinquanta-sis mestres nacionals són separats definitivament del cos de magisteri i noranta nou són castigats. El total era de poc més de sis-cents" (Solé, J. / Villaroya, J. Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975. Barcelona: Curial, 1993); això vol dir que un de cada quatre mestres va sofrir la repressió directa. 

Llorenç Capellà, fill de Pere Capellà ha escrit el Diccionari Vermell (Mallorca, Moll, 1989). És un vertader registre civil dels prop de nou-cents assassinats a Mallorca en nom de l'estat l'espanyol. En aquest registre hi ha bastants mestres: Guillem Alcover, de Campos, mestre d'escola i afiliat a Esquerra Republicana; Josep Lliteras, mestre de Sant Joan, Bartomeu Matas, mestre de Sineu; Pere Joan Artigues, mort perquè va amagar un mestre d'escola perseguit a la seva casa de Cas Concos, etc. Una petita mostra d'aquest diccionari vermell: Martí Álvarez, de Felanitx, detingut a Porto Petro perquè es negà a fer el salut feixista, "el mataren lentament, a cops i a punyalades, i algú va entretenir-se a tirar-li pebre coent a les ferides"; Bartomeu Cabanellas, segon batle de Pollença, "li tallaren els testicles i els hi posaren dins la boca"; Sebastià Quetgles, tinent batle de Manacor, casat, no havia quedat mort qual l'afusellaren, i "un sacerdot que, moments abans, havia ajudat els reus a ben morir, s'hi apropà tenint cura de no tacar la sotana de sang i li esclatà el cervell d'un tret". Pilar Sánchez de Palma, placera: "Els homes violaren Pilar i quan era estesa en terra, retuda, li descarregaren el carregador de les pistoles a sobre"; etcètera.

Pere Capellà escriu aquest poema:

AIXÍ ARRIBEN ELS VENÇUTS

          A l'amic Sanchis Guarner

Els ulls baixos i els ànims abatus,
sense armes al costat. Les ho prengueren
els vencedors, quan presoners els feren.
Així arriben: espellifats i bruts.

No els esperen els braços benvolguts
de les seves promeses, ni els esperen
les trompetes vibrants. Tot ho perderen
menys la vida: la carga dels vençuts.

No porten sobre el pit creu ni medalla
que canti el seu valor en la batalla.
Però sota la roba, entre la ronya,

com un gemec  ocult del seu coratge,
hi porten, resistint a la vergonya,
una ferida oberta qui los ratja.

Allunyat del magisteri va haver de fer les més diverses activitats per guanyar-se la vida: barman de cabaret, professor  particular, botiguer, cafeter, tractant de licors, fabricant casolà de fideus i d'oli d'ametlla. Ho reflecteix en aquest poema:

OLI I MÉS OLI

¿Com vols que jo me consoli 
dels meus mals?... ¡Res me consola!
¿No és trist que un mestre d'escola
per viure haja de fer oli?...

Ma musa, per massa untada,
ja no pot fer res condret:
si prov d'escriure un sonet
me resulta una ensalada.

Aquell cor meu, sempre ardent,
no és el d'abans: no té flama;
i renunciï a la fama
per poder anar lluent.

Lluir, això és el que convé,
malgrat que sia una taca,
la que lluu, d'oli o de caca;
sols que lluï, ja va bé.

Ben gras, com un porc figat.
¿Poesia?... ¡Cosa trista!:
no hi ha cap estraperlista
que en vulgui baratar amb blat.

¡Oli!... Ma llàntia ofegada
no fa llum. ¡Sembla impossible!...
Per sobra de combustible
ha de romandre apagada.

Posteriorment va col.laborar al diari "Baleares" on es va fer famós amb les gloses de Mingo Revulgo.

A final dels anys quaranta comença a escriure teatre; quasi tota l'oferta era en castellà i dels autors del règim, encara que aquests anys comencen a representar-se obres de Tous i Maroto i d'altres autors catòlics i conservadors com ell. L'octubre de 1949 la Companyia Artis estrena L'amo de Son Magraner, obra d'un gran lirisme. A partir de llavors tenia un públic que l'estimava i que anava a veure cada obra seva que es feia. Vingueren Sa madona du es maneig, S'Hereu de sa farinera.  "La suma de les tres enllesteix un bell retrat de la pagesia de la postguerra, sobtadament enriquits els amos pel contraban i per la pluja dels articles de primera necessitat" (Capellà, Llorenç. "Paraules entorn a l'obra de Pere Capellà", Lluc 784, gener-febrer 1995). Mostren "la vida pagesa en el seu propi entorn, amb homes i dones joves o vells que estimen la terra enfront d'uns ciutadans desclassats que no saben desenvolupar-se al poble [...] Ja no hi ha el transfons d'autoodi i burla del món pagès, al contrari, en Joan és tot un model a seguir: és el pagès que s'ha convertit en l'amo, que ara posseeix la terra"  (M. Magdalena  Alomar. "El teatre de Pere Capellà" Lluc 784. Palma, gener-febrer de 1995). 

"El desembre de 1951 estrena Sa pesta, una peça ben diferent de les anteriors i que suposà un fracàs de públic i de crítica, com demostra el fet que va ser representada únicament el dia de la seva  presentació. L'argument: la invenció feta per dos científics d'una bomba que pot matar la humanitat sense cap dolor i  sense destruir els béns materials. Sembla una anècdota. Però deixar de ser-ho quan sabem que la bomba d'hidrogen, amb  característiques semblants, va ser presentada l'any 52. És a dir, que aquest era un tema d'actualitat." (M. Magdalena  Alomar. Ibid.) "Sa pesta, enllesteix una crítica divertida i ferotge envers el poc respecte que mereixien els drets humans a les societats industrialitzades, a rel de les primeres proves que es feren amb la bomba d'hidrogen." (Capellà, Llorenç. Ibid.). 

Segueixen El carrer de les tres roses, amb acompanyament musical de Pere Deià, Na Catalina de Son Gallard, sobre la vida adolescent de Santa Caterina Tomàs, Val més un dit en es front, que "conta la història d'un home que fuig dels seus fantasmes i, finalment, pretén vèncer-los" (Capellà, Llorenç. Ibid). 

Les darreres obres són Es marquès de Sa Rabassa, "una adaptació molt ben aconseguida d'una tragèdia bufa" (M. Magdalena  Alomar. Ibid.) i El Rei Pepet: "partint de la tradició més popular, la rondallística, Pere Capellà elabora una gran metàfora política: ens presenta el poder en mans del poble pla, d'un pastoret (com a persona que recull tota la saviesa popular), i el seu somni de transformació social i de pau, amb el triomf final de l'amor" (M. Magdalena  Alomar. Ibid.). 

"Pere Capellà va contribuir que el teatre mallorquí no fos justament allò que pretenien que fos, un teatre de segona. Ell va començar a escriure'l tard, als 42 anys, ben conscient que era el millor canal per fer sentir la seva veu. Amb la seva obra i malgrat totes les limitacions a què estava sotmès, va dignificar el teatre dins la tradició més popular i es va convertir en un mestre per als autors joves, perquè serveix de model vàlid com a punt de partida per a un teatre nou. El seu ja  no és el "subproducte que el franquisme tolerava, potser per tot allò que tenia d'alienador", segons paraules de J. Ma. Llompart. És més bé un mitjà per presentar els seus ideals, consolidant alhora un model de llengua col.loquial però correcte, ric i adient a la seva intenció d'arribar a un gran públic." (M. Magdalena  Alomar. Ibid.) 
 

HIMNE A MONTUÏRI

     Montuïri, terra abundosa,
     com ta terra és el teu cor.
     Tot lo bo fruita en ta entranya,
     tot lo que és dolent s'hi mor.

Ta sementera floreix i grana
més que cap altra de dins el Pla;
tu mai li negues al que et demana,
i ens assegures el nostro pa.
Del teu boscatge
ens du l'oratge
de les floretes el grat perfum.
¡Vila enlairada, que ho ets d'hermosa,
vila enlairada cap a la llum!

Baix de la volta que els altres corren,
més noble terra no ha vist ningú.
Totes les glòries del món s'esborren
quan el cor nostro s'adreça a tu.
Ets l'enyorança
i ets l'esperança
dels que en tu pensen quan estan lluny.
¡Vila enlairada, que ho ets d'hermosa,
vila enlairada cap a la llum!

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA