Homenatge: Divendres 17 desembre 2004 a les 9 del vespre al Teatre de Montuïri
(Just 50 anys després de la seva mort) Presentació de Biel Majoral (200 persones)

Dijous 16 de desembre de 2004 a les 9 del matí al Teatre de Magisteri, campus uib (80 persones)

COM SÓN ELS PERSONATGES

PERICO: Té uns quaranta anys. És un home que davant les dificultats de la vida s'ha desviat de la seva ruta; somniador que ha vist els seus somnis interromputs pels durs cops de la realitat. Al primer acte és quan acusa més aquest desviament; però, ja al final del primer acte, davant la presència d'en Manolo, amic que li recorda temps passats, va recobrant-se, i acaba per esser el que sempre havia estat: un artista pobre, ric d'il·lusions. Comença la comèdia i du el coll de la camisa obert. En el segon ja du la xalina, que no abandonarà mai més.

ANTÒNIA: Joveneta d'uns devuit anys. Filla de Tomeu i Francisca.

TONIET: Un nin de set o vuit anys. Fill de Perico i Maria .

MARIA: Esposa de Perico, d'uns trenta-dos o tres anys. És alegre, d'una alegria que pareix un fruit de bondat.

PERETA: Pagesa d'uns trenta-cinc anys, passadora de "partes" i raonera.

TONINA: Vella pagesa d'uns seixanta anys. Té tot l'encant de les velles pageses que són bones persones. Mare de Maria, Francisca i Margalida .

TOMEU: Té uns quaranta anys. Fuster d'aixa. És un home que ho té bo de fer deixar la feina, i sembla que desconegui les males intencions. Home de Francisca

MACIÀ: De l'edat d'en Tomeu. No té ofici conegut: un poc caçador, un poc conrador i un poc menestral de tot. És un bon al·lot. Home de Margalida.

RAFEL: Pagès, que vol ésser caminer, com son pare.

FRANCISCA: Pagesa d'uns trenta-cinc anys. Bona persona, però un poc creuosa.

MARGALIDA: Germana de l'anterior i poc més poc manco com ella.

MANOLO: Un personatge. Tant pot tenir trenta-cinc anys com quaranta. Artista triomfador, que acusa una personalitat vigorosa. Du uns bigots molt abundants (no han d'esser els de Dalí) que al segon acte ja han perdut espessor, i en arribar al tercer, ja són uns bigots estàndard. Llueix al coll una xalina.

TERESA: Directora de l'escola. La millor amiga de PERICO i MARIA.

TONI: Jove cobrador d'electricitat. És un entusiasta del futbol.

2 Reporters
 

Habitació d'una casa de poble. Al lateral esquerre, porta transitable que dóna a l'aiguavés de davant; hi entraran i hi faran mutis tots els personatges que vénguin del carrer o que hi vagin. Al lateral dret, porta cap a l’interior de la casa. És un dematí de setembre.
Una taula que conté material escolar i un parell de cadires.
Música inicial: "El sen Pirris" (Biel Majoral; lletra de Llorenç Capellà, Batle)

PERICO: (Repartint feina als dos escolars que estan asseguts a la taula.) Venga, venga... No vos entretengueu. Ja basta es temps que heu perdut. Tu, nin, escriu-me deu oracions... Ses que vulguis. (N'ANTÒNIA estudia.)
MARIA (Entra amb un davantal i els braços arromangats  plens de farina.):Perico...
PERICO: Ara vénc, Maria. Senyalava feina an aquells dos.
MARIA: (A TONIET que ja du tinta per tots els dits.) I què fa es meu angelet?
TONIET: (Mostrant-li els dits.) Escric amb tinta.

MARIA: I que ho fas amb tots es dits?
PERICO: No és això lo que jo t'enseny de fer.
TONIET: O te penses que només he d'aprendre lo que tu m'ensenyes?
MARIA: I què escrius, meam...? (Llegint en el quadern del nin.) "Es papà és guapo" (Després de donar una mirada al marit.) Vaja... N'hi ha que no ho són tant. (Tornant a llegir.) "Es papà és Perico". Clavat. I ara què has d'escriure?
TONIET: He de fer deu oracions com aqueixes, i no sé com m'he d'arreglar per dir deu coses des papà...
MARIA: Hala idò, a fer feina. (Girant-se a l'home.) És una monada...
PERICO: Anem, anem... Quants de pastons he de fer?
MARIA: No n'hi ha més que dos.
PERETA: (Defora.) Maria...
MARIA: Entra, Pereta. (Entra amb un talequet de farina.)
PERETA: Bon dia tengui.
PERICO: Que hi ha res de nou?
PERETA: Fa una estona que sa madona de Can Rovellat vos ha duit aquest talec de farina i no vos hi ha trobats.
MARIA: Hem anat a collir quatre figues, per fer un parell d'acops.
PERETA: Jo, en vista que no hi éreu, he dit: Deixau-lo'm i quan vénguin els ho donaré.
PERICO: Has fet molt bé, Pereta.
MARIA: No hi ha com tenir bons veïnats.
PERETA: I digue-ho, Maria. I... dispensa de sa molestació.
MARIA: De què...?
PERETA: Que no te digui senyora.
MARIA: No en faltaria d'altra...
PERICO: Tampoc no és necessari que m'ho diguis a mi.
PERETA: A vostè, vos ho diré... Perquè què vols que et digui, PERICO; basta que sia mestre, i maldament no tenga escola des govern, té es títol, i es que té un títol, a Mallorca, és un senyor, per pobre que sia... I no hi ha que dir per ventura.
MARIA: No t'ha dit sa madona que li havíem de fer d'aquest talec?
PERETA: Fideus...
MARIA: Res, idò... Moltes gràcies.
PERICO: I en haver de mester res nostro, mana feines.
PERETA: Jo ho he fet amb molta voluntat això. Estic molt contenta de tenir-vos per veïnats. Amb s'altre estadà que va sortir, no mos duguérem mai bé. Ella era molt raonera, i a mi no m'han agradat mai ses raons.

MARIA: Ni a mi tampoc. Sé cert que jo i tu mos durem bé.
PERETA: A mi m'agrada estar dins ca nostra, Perico. És allà on estic millor... I amb aquests veïnats que tenia, sense sortir des portal vaig veure moltes coses que... si no fos... (Senyalant els escolars.)
PERICO: No convé que ho diguis, perquè...
PERETA: Ja vos ho contaré un altre dia. No és que a mi m'agradi anar de raons, però en sé una història...
PERICO: Noltros, si mos ho permeteu, mos n'anirem a fer un parell de fideus.
MARIA: Sí, Perico, que tenc por que es foc no s'hagi passat tot.
PERETA: Hala, idò... Adéu, Maria...
MARIA: Que vagi bé Pereta. (En PERICO s'ha assegut donant proves de fàstic.)
PERETA: Si heu de mester una fulla de juevert o d'herba-sana, no estigueu encorreguts...?
MARIA: Moltes gràcies, Pereta.
PERETA: Bon dia tengui, D. Perico. (Es queda a la porta esperant la contesta.)
MARIA: Te diu bon dia tengui...
PERICO: (Després de fer un alè fort.) Adéu... Pereta (Mutis de PERETA.)
PERICO: Anem (A n'ANTÒNIA.) Quan hagis acabada sa feina, avisa'm.
(A TONIET.) I tu, en haver acabades ses oracions, me fas una redacció.
TONIET: De què?
PERICO: De lo que vulguis. (A sa dona.) Au, anem, que no començarem avui. (Mutis de PERICO i MARIA.)

TONINA: (Fora.) Hi sou?
TONIET: (Sortint a camí a TONINA.) Padrina
TONINA: (A ANTÒNIA) On és ta mare?
ANTÒNIA: A ca nostra que renta.
ANTÒNIA: Estaràs un poc aquí, padrina?
TONINA: Una estoneta. Què volies?
ANTÒNIA: Arribaré fins a ca nostra. Si ve qualcú, crida el tio que és per allà dedins.
TONIET: Vols que t'acompanyi?
ANTÒNIA: Te renyarà es papà, si no tens sa feina feta...
TONINA: Vés, Toniet. No n'has de mester gens de lletra. Ja veus per què li serveix a ton pare. Sa feina que ell fa en es molí d'en Bosso la feien fer an es mul.
ANTÒNIA: D'aquí deu minuts som aquí. (Mutis d'ANTÒNIA i TONIET.)
PERETA: (Fora.) Madò Tonina...
TONINA: Entra, Pereta...
PERETA: (Entrant.) Vos he vista entrar, i m'he dit: Meam,  aniré a veure madò Tonina. Mirau s'hora que és i encara no havia tret un peu de ca nostra. Jo no sé aquestes dones que tot lo dia són pes veïnats com s'arreglen per tenir ses feines fetes.
TONINA: Creu-me que s'ofici de pobre és un mal ofici. Jo ja he fets es seixanta-sis, i encara cada dia he d'anar a sa caseta.
PERETA: Vós feis això perquè voleu... Que no teniu ses filles?
TONINA: Ses filles...? Només van a lo seu.
PERETA: Això, na Maria vos ho podria fer ben bé. Per arreglar es quatre animals...
TONINA: Na Maria...? No en pot veure cap d'animal. En llevar-la de s'home ja no serveix per res.
PERETA: Ha estada molt desgraciada amb so matrimoni... No és que a mi m'agradi fer es comptes a s'altra gent...
TONINA: En Perico és bon al·lot... Amb això sí que no el poden trastocar. Però només sap fer escola, i avui un home així no va enlloc. Sort que ara l'hem pogut ginyar a sa premsa des fideus.

TOMEU: (Entrant amb MACIÀ.) O sou aquí?
MACIÀ: I en Perico?
TONINA: És per allà dedins que fa fideus.
MACIÀ: Beneit... Matar-se d'aqueixa manera per guanyar una pesseta... Si jo tengués es seu cap... no en faria gens de feina.
PERETA: Jo me'n vaig madò Tonina, que allà on estic bé és a ca nostra.
MACIÀ: Ningú ho diria. Sempre que vénc per aquí t'hi trob.
TOMEU: I jo també.
PERETA: Perquè es veïnats, veïnadegen... Adéu, madò Tonina.
TONINA: Adéu, Pereta. (Mutis de PERETA.) I ara què cercau, an aquestes hores?
TOMEU: Volíem anar a fer les onze amb en Perico.
MACIÀ: (Cridant.) Perico...
TONINA: Una guarda de panderos sou voltros. A fer feina vos n'heu d'anar... Tenc ses filles més curtes del món. Elles treballant com a negres, i es seus bergants a llegir es diari... Vos assegur de cert que els ho deixaré tot vinculat. Perquè voltros en dos dies faríeu ull a tot.

TOMEU: Callau... que si no, no vos arreglaré lo des subsidi.
TONINA: (Tota melosa.) Que han de fer llistes noves?
TOMEU: Se'n parla fort.
TONINA: No idò; m'hi han de posar, perquè n'hi ha de més riques que jo que cobren. Si només cobraven ses pobres... res; però havent-n'hi de riques, no m'ho vull perdre.
MACIÀ: Si voleu cobrar, mos heu d'avançar doblers, per convidar es que se'n cuida. Es peix no s'agafa a bastonades.
MACIÀ: (Cridant.) Perico...
PERICO: (Entrant amb els braços plens de farina.) No sabia qui era. Que frissau molt?
TOMEU: Volíem anar a fer les onze, que ja són les deu i mitja.
PERICO: Idò és hora.
TONINA: A fer fideus te n'has d'anar tu.
MACIÀ: Que no li queda tot s'horabaixa?
MARIA: (Entrant.) Que véns o no véns?
PERICO: Saps que...? Fé una mica de foc. Ara aquests volen que anem a fer les onze...
MACIÀ: Anem i no en parlem més. (Fan mutis MACIÀ, TOMEU I PERICO)
TONINA: Saps que mereixeríeu, tu i ses teves germanes, tronc. Només feis feina per ells.
MARIA: Que heu d'anar a xerrar...! Debanau i debanau, i si vós els havíeu de mantenir sé ben cert que els tendríeu grassos.
TONINA: Hauria d'esser que engreixassen de mala vida.
MARIA: Veniu i vos fareu espassar sa ràbia amb un poc de cafetet.
TONINA: O en tens?
MARIA: Vós ho direu... Que no vos heu aturada a posta?
TONINA: Qui t'ho ha dit?
MARIA: Ningú. Però tant com la duis d'en Perico ho he conegut. Sou just jo. Jo quan fa dues hores que no n'he pres, no el puc sofrir. Hala, veniu.
TONINA: No el deus fer a posta.
MARIA: Si no en voleu, res...
TONINA: En prendré un glopet, perquè estic una mica desanada. I llavò, pobre Perico!, no el vull tractar malament.
MARIA: (Mentre fa mutis amb sa mare). No sentiu aquest aroma?
TONINA: Que no en guardaràs p'en Perico...? Perquè, mira que tens un home que no en fan mares.
MARIA: I això que només l'heu ensumat... Quan el vos hagueu begut, sou capaç de trobar-lo guapo.
(Mutis de MARIA i TONINA. )

ANTÒNIA: (Fora) I el tio?
MARIA: (Fora) Repassau sa lliçó.
ANTÒNIA: (Entrant amb en TONIET) Jo ja ho tenc tot fet.
TONIET: I jo saps que faré...? Me'n vaig a fer un cavall de canya, que es papà em diu que són es més guapos...
RAFEL: (Fora) Hi ha ningú?
ANTÒNIA: (A TONIET, que anava a fer mutis) Qui és?
TONIET: Un home. (Mutis)
ANTÒNIA: (Des de la porta) Què volies, Rafel?
RAFEL: (Guaita): Que no hi ha D. Perico?
ANTÒNIA: Ara vendrà. Passa i l'esperaràs. Seu un poc... Que li has de comanar fideus?
RAFEL: No... Vénc a veure si me vol preparar.
ANTÒNIA: A mi també me prepara.
RAFEL: Idò, jo seré com tu. I de què te prepara?
ANTÒNIA: Per comare.
RAFEL: Així no seré com tu.
ANTÒNIA: De què te vols preparar?
RAFEL: De caminer.
ANTÒNIA: Ja t'has de presentar prest?
RAFEL: Dia vint-i quatre d'octubre, Antonieta.
ANTÒNIA: T'hauràs d'espavilar... No hi falta més que un poc més d'un mes.
RAFEL: Faré tot lo que sia per esser caminer. Diuen que D. Perico ensenya tant, i tenc coratge. A mi lo que m'han faltat han estat bons mestres.
ANTÒNIA: Penses bé Rafel. Es joves que saben qualque cosa, se distingeixen sense fer cap esforç.
RAFEL: Jo ara no festeig, Antònia...
ANTÒNIA: Què m'has dit?
RAFEL: Antònia...
ANTÒNIA: Me pensava que m'havies dit Antonieta.
RAFEL: Era s'altra vegada que t'ho he dit. (Es grata el cap.) Ara no sé on era.
ANTÒNIA: Me deies que no festeges.
RAFEL: Sí, però no sé per què ho deia.
ANTÒNIA: Ho devies dir per fer-m'ho sebre.
RAFEL: És segur. I tu que no festeges?
ANTÒNIA: Pensa...? Això és molt antic. Ni festeig, ni festejaré mai.
RAFEL: O fas comptes de quedar-te fadrina?
ANTÒNIA: No... però en lloc de festejar tendré relacions per correspondència. A mi, ses cartes d'amor, me fan tornar beneita del tot. No n'has escrita cap mai de carta d'aquestes?
RAFEL: No, però ho provaré. T'assegur que ho provaré.
ANTÒNIA: I com la començaras?  Si sa teva al·lota nom... Suposem que nomi Antònia, com jo...
RAFEL: M'agrada Antònia, com tu.
ANTÒNIA: Idò què li diràs?
RAFEL: Què te diria?
ANTÒNIA: Què me diries?
RAFEL: (Després de fer un alè fort.) Ara t'ho diré. Però no t'ho prenguis en serio, perquè jo, mentre no hagi acabat ets estudis, no vull festejar ni per carta.
ANTÒNIA: I ara on me véns...? Si havies pensat en mi, t'ho pots treure des cap.
RAFEL: Res... No hi havia pensat mai... En pots estar ben segura.
ANTÒNIA: Això me deixa tranquil·la. Perquè figura't quin compromís pel tio, si ara tu vols venir a classe amb ell. (Tota amorosa) Com que jo també hi vénc... i estones mos hauria de deixar tots sols... saps que seria de compromès...? Que no ho trobes.. .?
RAFEL:  Pensa...! Que vol dir, tu i jo tot sols, amb so natural que jo tenc?  Si tu me miraves amb aquests ulls, i em parlaves amb aquesta veueta...? (Sospirant.) Ai...!
TONINA: (Entrant.) Qui és que gemega?
RAFEL: (Fingint un gemec.) Ai...!
TONINA: I ara que li passa an aquest?
ANTÒNIA: T'ha passat?
RAFEL: No ha estat res... Com una miqueta de gota en es cor
TONINA: I això ho hauries de dir an es metge... Amb so cor no hi poden anar de bromes...
RAFEL: Ca...! A mi cada dia me pega un parell de pics i no em fa res.
TONINA: I d'on ets, tu?
RAFEL: De cas caminer Sorell.
TONINA: Si que tens raó. En tens tota sa fesomia. Ton pare ha estat des caminers que més feina han feta en aquest món. Per paga li anava tan bé. Tenia sa caseta i s'hortet just ran de sa carretera.
RAFEL: Ara s'ha de retirar. Ja té s'edat. Jo vénc a veure D. Perico perquè hi vull estudiar, de caminer.  Si podia tenir es punt que deixarà mon pare...
TONINA: Antònia, vés a cercar el tio, que és a fer les onze.
ANTÒNIA: Que no pot esperar un poc?
TONINA: Vés i no recapitoleges... (Mutis d'ANTÒNIA.) Seu un poc.

FRANCISCA: (Fora. Irritada) Maria...
TONINA: Què vols?
FRANCISCA: No heu vist en Tomeu?
TONINA: Em pensava que tenies qualque cosa de nou.
FRANCISCA: Fa més d'una hora que ha deixada sa botiga en banda... Tota sa culpa és d'en Macià. Perquè és un malfeiner, pareix que no pot consentir que en Tomeu faci feina.
MARGALIDA: (Dedins.) Maria...
TONINA: Que vols, tu, ara, també?
MARGALIDA: (Entrant.) No heu vist en Macià? M'ha deixat es caramull d'ametlles, i que en peli sa dona. Serem a Nadal i no les haurem acabades.
TONINA: Vaja, vaja; no destralegeu tant...
MARGALIDA: Lo que és d'homes n'hi hauria d'haver tants com caminers, que només n'hi ha un a cada llego.
RAFEL: (Tot mal a pler.) Madò Tonina... Me'n vaig i ja tornaré.
TONINA: Espera que ara vendrà.
FRANCISCA: I na Maria?
MARIA: (Entrant.) Què teniu tant de renou?
MARGALIDA: Venia per donar un encalç an en Perico, perquè tot lo dia té en Macià entretengut.
FRANCISCA: I jo també venia a posta, perquè en Tomeu meu, fa una hora que no és per sa botiga, i tota sa culpa té en Perico, que els du venuts...

MARIA: Mira quina manera de maltratar en Perico...
TONINA: Saps què has de fer, Maria? Dóna-los cafè.
MARIA: No és que el se meresquin, però veniu.
MARGALIDA: A mi no em cau gens bé, però si ja el tens fet...
FRANCISCA: No, no vaig de cafè; però, tant m'has pregada...? (Fan mutis totes tres i madò TONINA riu.)
RAFEL: Totes tres són filles vostres?
TONINA: Que no trobes que m'assemblen...? A cap els agrada es cafè. Tant elles com jo el prenem per força. És una desgracia que mos ve d'avior.

PERICO: (Entra seguit d'ANTÒNIA.) Que hi ha res de nou?
RAFEL: Bon dia tengui.
TONINA: Aquest estornell, que no sé què vol. (Mutis cap al carrer.)
RAFEL: Venia a veure si me podria preparar de caminer.
PERICO: Que te sabrà greu venir a s'hora que ve n'Antònia?
RAFEL: Greu...? No fosca...!
PERICO: Així, ja pots començar demà. De les deu a les dotze. Te caurà bé an aquesta hora?
RAFEL: Beníssim...
PERICO: (A ANTÒNIA) A partir de demà en Rafel serà company teu. A veure si vos duis bé i aprofitau es temps. Cada qual tendra sa seva feina, i... veurem com anirà.
RAFEL: (Després de donar una ullada a n'ANTÒNIA.) Res Perico... Si no té feines que manar...?
PERICO: Moltes gràcies.
RAFEL: Tu que véns, Antònia?
ANTÒNIA: Si però jo me'n vaig per s'altra part. Tu te'n deus anar a ca teva?
RAFEL: Ell tots es camins hi surten a Son Vanrell.
ANTÒNIA: Me'n puc anar?
PERICO: I a veure si estudies un poquet més.
RAFEL: (Fent mutis darrera n'ANTÒNIA.) Bon dia tengui. Fins demà.
PERICO: Que vagi bé, Rafel. (Cridant.) Maria...
MARIA: (Dedins.) Que vols ara?
PERICO: Com està es foc?
MARIA: (Entrant.) Ara véns a demanar-me es foc...? Ja s'ha passat deu vegades. I llavò, ja mos convé esperar en haver dinat.
MACIÀ: (Entrant.) Perico, avine un poc.
PERICO: I ara...?
MACIÀ: Tenim una discussió i vull que me donis sa raó.
PERICO: D'aquí cinc minuts som aquí. Prepara es dinar aviat i llavò mos posarem a sa feina. (Mutis.)
MARIA: (Des de la porta.) T'assegur que en tornar en Macià, el trauré a defora.
PERETA: (Dedins.) Has fet foc, Maria?
MARIA: Dues vegades n'he començat avui de matí, però no en queda gens.
PERETA: (Que, pala en mà, ha tornat a entrar en escena.) I que has d'anar a cercar Maria... Tots ets homes són igual... Se passen més temps per sa taverna que a dins ca seva. I tu no te pots queixar, perquè D. Perico és molt treballador. Lo que li passa és que no sap fer feina.

MARIA: I encara en fa, Pereta.
PERETA: Ell quan se necessitat s'hi posa...
MARIA: Creu-me, que quan el veig suar de sa manera que sua, rodant a sa premsa, no hi puc consentir. És que ell va néixer per fer classes, i llavò que, poc o molt, lo que feim és estraperlo, i si mos agafaven...? Quina vergonya per un mestre d'escola...! (Torna TONINA tota sufocada, que no pot trencar alè.)
TONINA: (Entrant) Sa fiscalia...!
MARIA: (Tota alarmada) Queeeè?
TONIA: Surt, Pereta, i tancarem.
PERETA: Que sabeu si vénen per voltros?
TONINA: (Empenyent-la cap a defora) Ni ho hem de mester sebre. N'he vist un amb uns mos...tatxots. Totes ses botigues tancaven.
PERETA: Tancau, tancau aviat. (Fa mutis)
MARIA: N'estau segura, mumare?
PERETA: (Tornant tot apressada) Ja és aquí, ja és aquí... (Torna a fer mutis)
MARIA: Ai, mumareta...!
TONINA: Retira't. Ja el despatxaré jo. (L'empeny i li fa fer mutis)
MARIA (Fora) Tancau aviat... (Aquella fa un moviment com que voler anar a tancar, que rectifica perquè ha fet tard)

MANOLO: (Fora.) Se pot entrar?
TONINA: (Des de la porta, i amb les mans als costats.) Quan tenim obert és perquè no tenim por. Passi... passi.
MANOLO: (Entrant.) Bon dia, madona.
TONINA: Jo voldria que ho fos bo, però ses senyes són molt dolentes.
MANOLO: No és aquí que viu en Perico Ferrer?
TONINA: No senyor. D. Perico Ferrer, que jo sàpiga, no viu aquí ni a prop fer-s'hi.
MANOLO: (Llegint el remitent d'un sobre.) "Amargura, 10". M'hauré equivocat de portal. No és aquí es número 10?
TONINA: És deu. Però a la vila, a cada carrer n'hi ha un de número deu.
MANOLO: No és es carrer de l'Amargura, aquest. ..? He vist que sa rajola des carrer ho diu.
TONINA: Jesús...! No se'n fiï de ses rajoles, que cada dos per tres les muden. Cada vegada que muden s'Ajuntament, muden ses rajoles.
MANOLO: És un que és mestre d'escola; que se dedica a fer sopa de pasta.
TONINA: Fideus i burbaió...?
MANOLO: Cosa d'això.
TONINA: Ni el conec, ni el vull conèixer. Jo no em faig amb gent que vagi d'aquestes coses.
MANOLO: Vaja un problema...! No i no me'n tornaré sense veure' l.
TONINA: Idò ho pot deixar anar, senyoret. Jo no l'hi volia dir, per evitar-li un disgust...
MANOLO: (Tot alarmat.) Que li ha passat?
TONINA: Fa dos dies que l'enterraren (Eixugant-se els ulls.)
MANOLO: Però... i que va tenir?
TONINA: Se va matar perquè no volia fer més fideus d'estraperlo. Jo trob que el pot perdonar...
MANOLO: Lo que jo esperava...! Sa seva carta era espantosa. (Angoixat.) Perico...! Perico!
PERICO:(Entrant, després de la primera sorpresa.) Manolo...! (Abraçant-lo.) Manolo...! (En MANOLO està com estorat del que veu, i no encerta a saber que és que li passa.)
MANOLO: (Alegrant-se sobtadament i abraçant fort a PERICO.) Perico...
PERICO: Manolo...! (Desfent l'abraçada.) No me'n puc avenir. Saps que ho és de gros, després de tant de temps tornar-te a veure. (Tornant-se a abraçar.) Manolo...!
PERICO: (Cridant.) Maria...
MARIA (De fora): Cridaves, Perico?
MANOLO: (A part a PERICO.) Aquesta dona que no està bé des cap?
PERICO: Ja li falla qualque miqueta.
(Maria entra i quan sa mare la veu tota plena de farina, tracta d'ocultar-la i així com pot li espolsa els braços; mentre na MARIA fa per llevar-se-la de davant.)
PERICO: Meam si coneixes aquest?
MARIA: Calla... I això que no és en Manolo Rubí...
MANOLO: (Mentre se saluden.) Com estàs Marieta?
MARIA: Quina sorpresa...! He quedada sense paraula. Jo no sé com t'he conegut? Saps quins mostatxos que dus...!
PERICO: Sí que en du de mostatxos. (Mentre li parlen dels mostatxos, MANOLO se'ls acaricia.)
MARIA: Pareix mentida que puguin esser teus.
PERICO: Per Amèrica deuen s'usar així... i llavò que has d'anar a cercar...? Coses d'en Manolo.
MARIA: Perdona que hagi sortida d'aqueixa manera.  Ses darreres que fossis tu. Tu ja saps que noltros feim sopa...?
MANOLO: Amb sa darrera carta me'n parlaveu. Per això he vengut.
TONINA: Bé... però; i an això que no ho podríem arreglar...? Amb un parell de quilos que n'hi hagués per vostè...?
PERICO: I ara què deis?
TONINA: Sa qüestió seria que no vos posàs sa munta. Pareixeu beneits. (Na MARIA esclafeix a riure.) Sí; pren-t'ho amb rialles, que sa cosa no pot esser més devertida.
MARIA: (A sa mare.) Que és en Manolo, és de sa Fiscalia?
TONINA: Ell és... Però vaja; pareix bona persona.
MARIA: Ja ho val... Ell que te penses Perico...? Mumare havia pres en Manolo per un agent de sa Fiscalia.
TONINA: O no ho és?
MANOLO: No, madona. En aquest món he passat per moltes coses, però per aquesta encara no hi he passat mai.
TONINA: Oh... No sap lo contenta que estic d'haver-me enganada. Dispensiga de sa molestació... I me'n vaig a fer córrer sa notícia perquè si no, ses botigues tendran tancat fins es vespre... Bon dia tengui... (Fa mutis tota apressada.)
MANOLO: Passau-ho bé, madona.
PERICO: Que fa molts de dies que ets a Mallorca?
MANOLO: Avui de matí he arribat; no he fet més que agafar un taxi i venir a veure-vos.
PERICO: Deu esser un que n'he vist a sa plaça.
MANOLO: L'he deixat que m'espera, perquè a la una vull esser a Palma.
MARIA: No dinaràs amb noltros?
MANOLO: Un altre dia. He vengut amb s'ambaixador d'ets Estats Units, i m'espera per dinar amb ell.
PERICO: Figura't, com ha de dinar amb noltros...
MARIA: Bono i deus tenir una dobberada...? Ja ho sabem que vens es quadros per lo que en demanes...
MANOLO: Guany molt, però es cinquanta per cent de lo que guany m'ho gast en propaganda. S'altre cinquanta per cent, l'invertesc en qualsevol cosa. Es gastar per gastar és s'única forma de fer llimosna sense humiliar ningú. Es dobbers per esser rebuts amb alegria ens han d'arribar com una retribució, no com un regal. Per això mai se m'ocurre regalar-ne. An ets únics que en don sempre que tenc ocasió és an ets infants.
PERICO: (A MARIA.) Vés a menar es nin i el coneixera.
MARIA: Ara el veuràs. És en es corral que juga.
MANOLO: No... Si juga deixau-lo fer. En es Codi Penal hi hauria d'haver un càstig pes que desbaraten un infant que juga. Ja aniré a veure'l abans de partir.
MARIA: Lo que tu vulguis.
PERICO: Supòs que encara deus esser fadrí.
MANOLO: Ni faig comptes de casar-me. Ses dones són cada dia més poc femenines. Tots ets encants tradicionals de sa dona han caducat.
MARIA: Qualcun mos ne queda, Manolo.
MANOLO:  No te faré el contrari. Però si visquessis dins s'ambient que jo visc, és possible que me donassis sa raó. Jo quan era estudiant no veia mai un jardí, que no pensàs amb una dona de mans blanques i delicades, que cuidaven i recollien aquelles flors. (A PERICO.) Tu també eres com jo. Tens més d'un poema escrit cantant aquesta visió.
PERICO: Ja no me recorda.
MANOLO: I avui què, Maria? Ja no hi ha cap dona que en voler flors vagi en es jardí. Van a sa tenda a comprar roses com podrien anar a comprar-hi ravenets.

TERESA: (Defora.) Maria...
MARIA: Passa Teresa. (Entra TERESA tota de blanc amb un ram de flors vermelles acabat de collir.)
PERICO: Hola, Teresa... Mira te presentaré un amic nostro.
TERESA: En Manolo Rubí; l'he conegut tot d'una.
MANOLO: (Tot reverenciós.) Senyoreta...
PERICO: (Fent la presentació.) Na Teresa Llabrés; sa nostra millor amiga, i directora des grup escolar.
MANOLO: Encantat de conèixer-la, i...
TERESA: I què...?
MANOLO: Aquestes flors, les venen per aquí?
TERESA: Aqueixes flors no se poden vendre, perquè no tenen preu; són des jardí de s'escola. Ses nines i jo les cultivam. Me permet que n'hi posi una?

MANOLO: Totes ses que vulgui.
PERICO: (Mentre Teresa li posa una flor) T'advertesc que na Teresa és una detractora de sa teva escola pictòrica.
MANOLO: Li alab es gust.
MARIA: Hauràs vist que tot d'una t'ha conegut?
TERESA: És que fa poc el vaig veure a un documental. Té uns bigots que no s'obliden fàcilment. Com és que du aquests bigots?
MANOLO: Perquè no els m'afait, senyoreta.
TERESA: Sia lo que sia, a mi no m'agraden es bigots. (Pausa) Bé... Celebr haver-lo conegut personalment.
MANOLO: Encantat.
MARIA: Ja te'n vas?
TERESA: Me'n vaig a repartir aqueixes flors. (A MANOLO.) Tengui... (MANOLO respon amb una inclinació.) Salut... (Mutis.)
PERICO: Com veus, Manolo, per aquí no estam molt malament de Pedagogia.
MARIA: Encara n'hi ha qualcuna que no compra ses flors.
MANOLO: Ja tenc es meu quadro...! L'he de pintar tal com l'he vista. Vos pareix que ho voldrà que la pinti?
MARIA: Estarà encantada.
MANOLO: Ja no me'n vaig. No hi ha una fonda per aquí?
PERICO: Si quedes has de dinar amb noltros.
MANOLO: No.
PERICO: No?
MANOLO: No. Jo sé que lo que teniu no vos basta per voltros.
PERICO: Manolo... Aquest llenguatge pareix impropi de tu.
MANOLO: No m'has conegut d'altra manera mai.
MARIA: I tu mos coneixes lo suficient per sebre que lo poc que tenim ho tenim per ets amics.
PERICO: Mai m'haguera cregut que rebutjassis un oferiment meu d'una manera tan poc cordial.
MANOLO: Si m'oferissis misèries de ses teves, de ses que corresponen a un home de sa teva condició, les aceptaria amb gust i les compartiria orgullós de tu i de mi. Però ses que m'ofereixes, no les te puc aceptar mai, perquè em sembla que m'ofereixes lo que no és teu.
PERICO: Manolo... Tu no saps...
MANOLO: Si t'hagués trobat mort de fam, escrivint versos, m'hauries parescut més gran que ric i ple fent sopa de pasta. Ves que m'has de parèixer ara que te trob claudicant de tots es teus ideals i sense tenir on caure mort. Has canviada sa misèria heroica d'ets artistes per aqueixa misèria grisa que te consumeix.
MARIA: Per dir-mos això, no era necessari que venguessis.
MANOLO: He vengut a posta. Vaig rebre sa vostra carta, que era un crit d'auxili; però s'auxili que em demanàveu, no és es que jo vos duc. Jo vos duc sa meva protesta contra sa vostra vida desviada des seu curs. Tu, Perico, vares néixer per escriure, i si no ets escriptor no seràs res mai.
PERICO: És que sa vida és tan difícil, Manolo.
MANOLO: Però ho és per tots. Dificultats tan grosses com ses teves les vaig conèixer jo; però mai vaig abandonar aquesta xalina. Tu has renunciat a esser tu, per esser voluntàriament, un forçat, i això, jo no t'ho puc alabar. (Na MARIA està aferrada a en PERICO amb un gest de solidaritat.)
PERICO: Sa guerra... Va esser sa guerra...
MANOLO: Mentida. Te cansares de perseguir es triomf.
PERICO: És que sa dona i es nin...
MANOLO: Per ells no t'havies de cansar d'anar a sa conquesta de lo difícil. Per ells ho havies de superar tot. No te recordes des teus versos de joventut, quan contestaves a cada consell de moderació, amb un crit de rebel·lia.. .?; quan deies que sa conformitat era un pecat capital. ..? No te'n recordes?
PERICO: Aquella peceta de teatre que vaig escriure...!
MANOLO: Te'n recordes?
PERICO: Si me'n record...? (Evocant un passatge de vida heroic.)

MANOLO: Així... Perico! Mirant el sol.
PERICO: Sense doblegar els genolls...! Així, Manolo.
MANOLO: (Donant-li la mà.) No estaré molts de dies a tornar, Maria...
TONIET: (Entrant.) Mamà...
PERICO: Es nin, Manolo.
MANOLO: (Alçant el nin.) Petitó...! (El besa.)
MANOLO: (Entregant a en Toniet un bitllet de mil pessetes.) Per un patinet. (Li fa un joc.) Salut... (Mutis.)
MARIA: Adéu.
PERICO: (Cridant des de la porta.) Torna prest, Manolo...!

La decoració igual que a l'acte anterior. És un dematí d’octubre.

(PERICO escriu tot concentrat en el treball, amb la xalina posada)
RAFEL: (Entrant.) Bon dia tengui. (En PERICO no en fa cas; i en RAFEL torna cap a la porta i diu.) Poden entrar?
PERICO: (Sense alçar el cap i escrivint.) Sí... Ets un beneit, un solemne beneit.
RAFEL: Què vol que faci. ..? Però avui sé bé sa lliçó.
PERICO: (Escrivint.) Tu vares néixer per escriure, i si no ets escriptor, no seràs res mai.
RAFEL: Vol dir troba que això de caminer me convé deixar-ho anar?
PERICO: (Adonant-se d'en RAFEL.) Que deies, Rafel?
RAFEL: Troba que això de caminer ho he de deixar anar?
PERICO: Lo que tu vulguis.
RAFEL: Com que vostè m'ha dit que si no som escriptor no seré res mai...
PERICO: (Tot sorprès.) Que jo t'he dit. ..?
RAFEL: Sí... Ara m'ho ha dit.
PERICO: Ho deus haver somiat, Rafel.
RAFEL: No, D. Perico... Vostè m'ho ha dit.
PERICO: Que no, Rafel... No t'hi posis fort.
RAFEL: Idò, jo ho he sentit.
PERICO: Veus... Això ja és més possible. Tots es que caminen embadalits darrera una il·lusió, de vegades sentim repicar campanes que no repiquen. I tu estàs embadalit.
RAFEL: Li pareix...?
PERICO: No estàs enamorat de n'Antonieta?
RAFEL: Un poc... Però ella no ho sap.
PERICO: No ho ha de sebre.
RAFEL: I qui l'hi ha dit?
PERICO: Tu l'hi has dit sense voler. Quan estàs a prop d'ella, totes ses coses te surten a s'enrevés.
RAFEL: Tampoc no crec que sia tant, D. Perico.
PERICO: Bé, bé; no en parlem pus.
RAFEL: Ja fris que hagi acabada aqueixa comèdia que escriu... Perquè me cregui D. Perico...
PERICO: Avui l'acabaré.
RAFEL: I com acabarà...? L'ha de fer acabar bé, D. Perico.
PERICO: No ho sé com acabarà... Però sent aquí dedins (Duent-se les mans al front.) una tempesta...
RAFEL: Idò acabarà amb llamps i trons.
PERICO: Acabarà... Ai! Tu no pots comprendre es moments que estic vivint, perquè no has estat mare mai.
RAFEL: No fosca... Ni a prop fer-s'hi.
PERICO: Això només ho poden comprendre es que han sentits dolors de part. (Pausa). Bé. Meam si me dius sa lliçó.
RAFEL: Sí, senyor.
PERICO: Digue'm qué es "golf".
RAFEL: "Golf"...?
PERICO: Sí, "golf".
RAFEL: "Golf"...? "Golf"...? (Entra n'ANTONIETA.)
ANTÒNIA: Bon dia (En RAFEL li fa una capada i aquesta va cap a la taula.)
RAFEL: (Mirant-la de coa d'ull.) Go... go... go... go... (Es du la mà al coll com si volgués fer-se passar un embós.)
ANTÒNIA: Vols aigo, Rafel?
RAFEL: Què... què...
PERICO: Calaguala; du-li calaguala.
RAFEL: Que..., que no vull res.
PERICO: Bé, deixem sa lliçó per més tard. (Donant-li el llibre obert.) Me dibuixaràs es contorn d'aquest mapa indicant tots ets accidents de sa costa. Meam si així te quedarà qualque cosa. (RAFEL va a seure i a treballar.)
ANTÒNIA: He de repetir s'exercici d'ahir?
PERICO: I a veure si el fas bé.
(N'ANTÒNIA també es posa a fer feina. PERICO es posa a escriure. En RAFEL per davall la taula i amb el seu peu toca el de n'Antónia i aquella alça el cap. En RAFEL li diu coses en veu baixa.)
PERICO: (Escrivint.) Calla, idiota.
En RAFEL quan sent D. PERICO, es posa a treballar ardorosament i n'ANTÒNIA també.
PERICO: (Al cap d'un moment.) No t'he dit que callis...
RAFEL: I jo que he dit res...? (N'ANTÒNIA li fa senyes que calli. Tots dos es giren a D. PERICO i el miren amb curiositat.)
PERICO: (Escrivint.) Ja ho sé que no faré matances.
RAFEL: (Baixet a ANTÒNIA.) O no té porc? (N'ANTÒNIA li torna a fer senyes de silenci.)
PERICO: (Escrivint.) A sa perxa no hi penjaré sobrassades, però la puc omplir d'esperances.
Deixa-los fer, estimada. Per ells sa vida és menjar. Per noltros és no acabar sa fam; sa fam de noves inquietuds.

(Aixecant-se rapidament, amb les quartilles que acaba d'escriure i mentre fa mutis crida.) Maria... Maria... (Mutis.)

RAFEL: Se'n va a la vela.
ANTÒNIA: Ara fins que n'haurà sortit d'aqueixa comèdia, pareixerà que se'n va des cap.
RAFEL: Quan feia fideus era més bo d'entendre. Jo no havia sentit a dir mai que fos tan bo per escriure. No i lo que és sa lletra no la té molt guapa.
ANTÒNIA: Si tu vessis una caixa que té a damunt sa sala... Lo que més té són poesies. N'hi deu haver deu quilos. Quan era jove no feia altra cosa.
RAFEL: I ara li ha tornat pegar sa curolla?
ANTÒNIA: Tota sa culpa és del Sr. Manolo.
RAFEL: I què te penses que el Sr. Manolo... També fa unes coses...
ANTÒNIA: Diuen que ara pinta Dª Teresa.
RAFEL: Si jo fos pintor, també la pintaria, perquè... mira que ho és bona.
ANTÒNIA: Si no fos que va tan arreglada...
RAFEL: La hi trob. No hi puc fer més.
ANTÒNIA: Perquè no coneixes lo que és guapo.
RAFEL: Això si que em sap greu.
ANTÒNIA: Per què te sap greu?
RAFEL: Perquè també t'hi trob a tu, i si t'hi trob perquè no ho conec, és per tenir-ne un disgust, amb s'amistat que hi ha entre noltros dos.
ANTÒNIA: Això no vol dir que qualque vegada no puguis encertar. A mi n'hi ha més de dos que m'hi troben.
RAFEL: (Tot sulfurat.) Qui són?
ANTÒNIA: No ho has de mester sebre.
RAFEL: Tens raó. (Es posa a fer feina tot apurat.)
ANTÒNIA: (Al cap d'un moment, amorosa.) Vols que t'ajudi?   (Es posa darrere ell.) A on ets?
RAFEL: En es Cap Salines. Ara ve Cala Figuera.
ANTÒNIA: (Recolzant-se damunt l'espatla d'en RAFEL.) Ara Cala Mondragó. (En RAFEL escriu donant una ullada al paper i una i mitja a n'ANTÒNIA.) Seguim?
RAFEL: Si vols que mos aturem mos podem aturar, perquè a Mondragó m'hi trob molt bé.

ANTÒNIA: Ja ho ets polissó... Posa Porto Petro... Ara Cala d'Or...
RAFEL: (Deixant la feina.) Antonieta...!
ANTÒNIA: Que vols?
RAFEL: No puc... No puc més.
ANTÒNIA: No pots...? I que tens, Rafel?
RAFEL: Posa'm sa ma aquí damunt (Damunt el pit a la dreta.) Què hi sents?
ANTÒNIA: (Després de posar la mà.) Es rellotge?
RAFEL: Això és es cor.
ANTÒNIA: Es cor...? O el tens a la dreta?
RAFEL: El tenc que va de banda a banda com es batall d'una campana.
ANTÒNIA: Mira que tens un cor ben estrany.
RAFEL: I no saps per què va de banda a banda...? Perquè quan se sent prop de tu, no pot estar aturat i bota de content.
ANTÒNIA: (Després d'un sospir.) Rafel...!
RAFEL: (Agafant-li les mans.) Antonieta...!

PERICO (Entra, mirant els seus papers) On sou?
RAFEL: (Abandonant rapidament les mans d'ANTÒNIA.) A Mondragó; no hem pogut passar de Mondragó...
ANTÒNIA: (Tota apurada.) Cala d'Or, Cala d'Or...
PERICO (S'asseu i continua mirant els papers, N'ANTÒNIA, mentretant ha escrit un paperet i el dóna a en RAFEL, que el llegeix i es posa a contestar-li a una quartilla. Al cap d’una estona PERICO s’aixeca i va cap a en RAFEL.) Meam Rafel, es mapa. (En RAFEL li entrega sa quartilla que té a mà. D. PERICO se la mira, li dóna volta i torna a girar-la.) I això què és?
RAFEL: Es mapa.
PERICO: (Llegint.) "Mos porem veure endret des pou. No tenguis por de sa vaca perquè no mufa, ni jo tampoc..." (A RAFEL.) Això a qui va dirigit?
RAFEL: No va dirigit a ningú; és una redacció.
PERICO: On tens es mapa?
RAFEL: Ara que hi pens, encara no l'he acabat.
PERICO: Bé, ja l'acabaràs a ca teva. (Als dos) Podeu partir i ja tornareu es capvespre.
(RAFEL i ANTÒNIA fan mutis. Entra TONIET.)
TONIET: (Entrant) Na Pilar de cas menescal fa festa. M'ha convidat a fer-li un regal, i ja l'hi he fet.
PERICO: (Alarmat) Què li has duit?
TONIET: Uns versos.
PERICO: De qui...?
TONIET: Teus (D. Perico es du les mans al cap) Si haguéssim fet fideus li hauria duit fideus.
PERICO: Toniet... Això no ho fan es nins guapos.
TONIET: Eren d'aquells que tens damunt sa sala que ja estan un poc roegats de rata. No te pensis que els hi hagi donat nous de trinques...
PERICO: Vés, vés... perquè si no...
(Mutis de TONIET)

PERETA: (Defora.) D. Perico...
PERICO: Passa, Pereta.
PERETA: (Que entra amb un talec de farina i una granera a l'altra mà..) Bon dia tengui.
PERICO: Que hi ha res de nou?
PERETA: Li volia demanar si mos volia fer aquest talequet de burbaió.
PERICO: Que no estàs cansada de sebre que ja no me dedic an aquestes coses?
PERETA: És una llàstima que ho hagi deixat per escriure comèdies. Sé ben cert que no li sortiran tan bé com sa sopa; sobretot com es burbaió.
PERICO: He rectificat sa meva vida. No me'n parlis més d'això.
PERETA: No s'hi enfadi... Jo només trob que vostès amb sa sopa, sempre haurien menjat, i sense sopa, per ventura...  (Pausa) I llavò que vostè, fa una temporada que passa sense escometre.
PERICO: Jo faig això?
MARIA: (Que ha entrant) Què passa, Pereta?
PERETA: No sé aquest home teu d'on se pensa esser. Ell passa i no me saluda.
MARIA: Perquè va molt preocupat i no té xerrera.
PERETA: No, per falta de xerrera no ho és, perquè hi ha vegades que abans de voltar cantó ja el senten que conversa amb una guarda, i llavò resulta que és ell tot sol.
PERICO: Vaja, vaja...
PERETA: Que m'ho negarà, que conversa tot sol?
PERICO: Convers amb tots es personatges que m'acompanyen, i si tu no els veus, compra't ulleres, que bona falta te fan. Quan me sents conversar amb tres o quatre és perquè vénen amb mi, Pereta.
PERETA: No fosca... Avui de matí xerrava ben fort i venia ben tot sol...
PERICO: Tot sol...? Avui de matí, a davant mi hi corria un regiment. (PERETA fa senyes a MARIA que PERICO se'n va de la rosca.) Un regiment de creditors que jo m'espantava amb una granera com aquesta que dus tu.
PERETA: (Que ha anat apartant-se de PERICO tota poruga.) Escolti... Si se pensa que era aquesta, la hi puc deixar, Don Perico... Per una granera no mos barallarem. La hi posaré assuquí, Don PERICO... (Deixa la granera allà on es troba.)
MARIA: I ara que te passa, amb aquesta cara d'espantada...? Ja la pots agafar Perico... que per mi no se troba bé.
PERICO: (Anant cap a ella.) Pereta...
PERETA: (Mentre fa mutis tota espantada.) A...i...! (Mutis.)
MARIA: Pereta... (Corre darrere ella duent-li la granera. En PERICO riu.)

TONINA: (Entrant.) I ara que tens amb aquestes rialles?
PERICO: (Rient.) Na Pereta... Na Pereta...
TONINA: Que li passa res de nou? (En PERICO fa senyes que se'n va del cap.) Si no és més això. ..?
(Torna MARIA.)
MARIA: Saps quin retgiró que se n'ha duit...
PERICO: Tot es temps que em va veure fer pastons, li vaig parèixer un home sensat. Com si fos cosa de cada dia que es mestres d'escola se dedicassin an aquestes feines.
TONINA: No... A la vila no n'hi ha d'altre de mestre que faci sopa; però per ventura és perquè no en saben fer.
PERICO: Jo no crec que sia indecorós fer lo que jo feia. Sa fam justifica moltes coses, padrina. Però si humiliant-mos no conjuram sa misèria, val la pena d'aixecar-mos, encara que mos vegem condenats a una misèria igual. És a dir... igual, no. Hi ha misèria que du un signe d'impotència, com sa que vaig passar fins fa poc; i hi ha misèria que du un signe de lluita heroica, com sa que estic passant ara.
MARIA: Com sa que estam passant, Perico, perquè jo t'acompany (Fa un badall.) amb molt de gust.
TONINA: No me'n vengueu, que una arengada és sempre una arengada.
PERICO: No, padrina. Una arengada, pot esser menjada amb ràbia, i esser una arengada que fa mal; pot esser menjada amb indiferència, i esser una arengada que ompl, i pot esser menjada amb il·lusió i valer més que un plat de llom.
TONINA: Quan un té fam, tot ho troba bo.
PERICO: I quan un té il·lusió, també.
TONINA: Idò digues que sa fam i s il·lusió són dues coses molt parescudes.
MARIA: Pareixen bessones (Un badall.), eh, Perico...? (Li contesta amb una capada mentre fa un altre badall.)
TONINA: (Aixecant-se per anar-se'n.) Jo no sé quin està més desbaratat des dos.
MARIA: Ja vos n'anau?
TONINA: Sí, que encara he de posar s'olla en es foc.
MARIA: I de que heu de fer es dinar?
TONINA: Per què ho dius?
MARIA: Per enviar-vos es nin.
TONINA: He de fer sopes; un grau més amunt que ses vostres arengades.
MARIA: (A TONINA, que ja fa mutis.) Vos enviaré es nin.
TONINA: (Des de la porta.) No perquè només vol menjar ous frits.
MARIA: Que no vos ne fan ses gallines?
TONINA: Però els fan petits i només són bons per vendre. (TONINA fa mutis)
MARIA: No n'he vista cap mai de més interessada. Quina vida duríem noltros amb la mitat de lo que té ella.
PERICO: Si en tenir-ho no mos sortia un gra... Ara almanco tenim salut i no mos falta alegria. No hi estàs alegre, reina meva?
MARIA: Com unes castanyetes... Que no m'has sentida cantar avui de matí?
PERICO: No, no t'he sentida. Ja pots estar segura que em sap greu.
MARIA: Devies estar escrivint.
PERICO: És segur. Ja fris d'haver estrenat, per veure si estaré més amb lo que me rodeja. És que... Tu saps lo que representa aquesta estrena per a mi, si me va bé?
MARIA: Que cantis com cant jo.
PERICO: És que jo cant, Marieta... Què te penses, que no estic content?
MARIA: Cantes...? I com és que jo no te sent?
PERICO: Perquè es meu cant és un cant interior; és un cant de s'ànima; un cant... No sé com dir-t'ho, Marieta.
MARIA: Ni t'esforcis per explicar-m'ho. Me basta sebre que estàs content, que ets feliç compartint amb mi es trosset de pa que tenim, i que quan mires es nostro nin el trobes es més guapo del món.
PERICO: Bé... Però això és perquè ho és... És ver que m'assembla molt a mi que tenc una cara un poc rara...
MARIA: Idò què vols que et digui... Jo també t'hi trob, guapo.
PERICO: Però es nin ho és més... On vas a parar?
MARIA: I viu que és...
PERICO: Com una centella.

TONIET: (Entrant.) Mumare...
PERICO: Va'lt'aquí...
TONIET: (A sa mare.) Ja tens es dinar cuit?
MARIA: Has d'anar a ca sa padrina a dinar. Mos ho deu haver comanat deu vegades que t'hi enviàssim.
TONIET: I de que ha de dinar?
MARIA: De sopes.
TONIET: I aquí de que heu de dinar?
MARIA: D'allò.
TONIET: D'allò...? Me'n vaig a menjar sopes. Però si no em fregeix un ou, li prendré es ponedor. (Mutis.)
MARIA: (Al nin, des de la porta.) Alerta an es carros, Toniet... (Entra TONI electricista i Maria quan el veu, fa mutis amb un gest d'amargura)
TONI (Repassant els talons): Bon dia, Don Perico, li duia aquests quatre rebuts de sa corrent.
PERICO: (Quan ha vist en Toni ha posat cara de preocupació). Bon dia, Toni. (De sobte canvia totalment l'expressió de la cara i el to):  Que has vist el Mallorca, quins resultats es de diumenge?
TONI:    No me'n parli, del Mallorca, que jo només per anar-li contrari, som del Balears.
PERICO: I jo també. A mi que no me toquin el Balears
TONI:    Vostè que hi era diumenge passat?
PERICO: No en deix ni un de partit del Balears.
TONI:    Ni jo... Degué veure aquell xut que va parar es nostro porter?
PERICO: Quina cosa...! No vaig perdre detall.
TONI:    No...? (Mentre s'asseu.) Idò faci el favor de contar-m'ho, perquè jo no ho vaig veure bé. Tenia es sol de cara.
PERICO: (Sense saber que dir ni que fer.) Com va esser...?
TONI:    Qui va esser es que va xutar...?
PERICO: Es qui va xutar...? Vols sebre qui era es que va xutar.. .?
TONI:    No vaig sebre cert si era s'extrem o s'interior, o si era s'interior que jugava d'extrem, o si era s'extrem que jugava d'interior...
PERICO: Aqueix va esser.
TONI:    Ja m'ho pensava.  (S'entusiasma més): Però lo bo va esser quan se topa amb so nostro defensa central... Li pegà carabassotada a sa pitera...

PERICO: Va esser gros...!
TONI:    Sortí es nostro porter... S'hi tirà en es peus i li prengué sa pilota... Va esser lo més gran...
PERICO: Lo mai vist.
TONI:    I diumenge, que juga a fora camp, guanyara de tres a zero.
PERICO: De sis a zero, guanyarà. N'estic segur.
TONI:    N'està segur?
PERICO: Ho sé de bona tinta. Quan jo t'ho dic...
TONI:    (Aixecant-se tot decidit.) Me'n vaig a posar messions an en Serral. Bon dia tengui. (Mutis tot apressat. Quan ha sortit el cobrador, PERICO cau assegut damunt una cadira, abatut, com si hagués fet un gran esforç.)

MARIA: (Que torna.) Ja l'has despatxat?
PERICO: Si... Però es mes que ve tornara amb un taló més que avui...
MARIA: Per ventura es mes que ve tendrem dobbers.
PERICO: Si vessis lo cansat que estic d'anar curt...? Ningú ho creuria.
MARIA: Jo ho crec, i bé, Perico. Però que trobes que mos hem de posar malalts de passar pena...? Ja basta que en passin es nostros creditors.
PERICO: Si en estrenar no tenim èxit, no sé com hem de pagar ningú.
MARIA: Que tens por de fracassar?
PERICO: No; però es triomfar sempre ha estat difícil.
MARIA: Si fracassaves, que faries?
PERICO: N'escriuria una altra.
MARIA: I ben net. Si tu ets feliç així...?
PERICO: Me bastaria poc per esser-ho. Només que te pogués comprar qualque vestidet nou... i qualque jugueta pes nin...
MARIA: En haver estrenat tot serà possible. I, si no ho és, no te pensis que per això m'apuri. No totes ses dones del món tendran una col·lecció de versos com sa que jo tenc. Cada un d'ells és per mi com una joia que ningú pot posseir més que jo.
PERICO: Cap fortuna podria inspirar-me ses cançons que m'han inspirades es teus ulls, Marieta.
MARIA: Ni cap rei de la terra, podria oferir-me un tresor, que valgués per mi, lo que valen ses teves cançons.
PERICO: (Amorosament.) Marieta...!
MARIA: Estàs content, Perico?
PERICO: Molt, Marieta... I tu?
MARIA: I jo també. Som tan feliç que voldria que res canviàs entre noltros, si canviant pot desbaratar-se sa nostra felicitat.
PERICO: Bé... però... si teníem un parell més de dobbers...?
MARIA: M' estimaries igual?
PERICO: I per què me preguntes això, Marieta?
MARIA: Perquè moltes vegades es dobbers fan perdre es cap an ets homes. N'hi ha molts, que quan són rics cerquen una dona més guapa.
PERICO: I que n'hi ha de més guapes que tu, reina meva...? No n'hi ha, no. Debades cerc i no en trob d'altra.
MARIA: Perico... Que vol dir, debades cerc...?
PERICO: Què he dit... Debades cerc...?
MARIA: I amb s'entusiasme que hi has posat... (Imitant PERICO exageradament.) Debades cerc i no en trob d'altra...!
PERICO: Ja pots veure que això no és més que una figura poètica. Es poetes, amb freqüència, per expressar lo que sentim, hem d'apel·lar a sa fantasia. Bé saps tu, Marieta, que per mi tu ho ets tot.
MARIA: No ho crec.
PERICO: No ho creus...?
MARIA: No, perquè aquesta escena, per voler-me amb s'entusiasme que dius, no l'has acabada gaire bé...
PERICO: Que no...?
MARIA: No. Si a ses teves comèdies, an es duos amorosos, no els poses un final més... de cine, no crec que t'aplaudesquin massa.
PERICO: (Rient.) És que quest final que tu dius, el guardava per fer un bon mutis.
(Li passa un braç per la cintura, í encaramel·lats, van fent mutis. Quan sembla que van a besar-se, apareix en el portal, na TERESA.)

TERESA: Oh...! (En PERICO i na MARIA queden uns instants com dos lladres sorpresos amb les mans dins la farina.) Si no som oportuna me'n torn.
MARIA: (Desfent-se d'en PERICO.) És que... justament...
PERICO: Res, Teresa... Mos has sorprès una miqueta... Però no te creguessis...?
TERESA: I ara que em presentarieu excuses? Sa que n'ha de presentar som jo, per haver-vos espenyat un instant tan deliciós.
PERICO: I que has d'anar a cercar... Sa joventut, Teresa... (Riuen.) Bé... I com va aquesta pintura?
MARIA: M'han dit que ahir vengueren a fer-vos una pel·lícula?
TERESA: Es des Nodo... se presentaren mentre jo estava posant.
PERICO: Coses d'en Manolo... Propaganda a l'americana.
TERESA: Avui de matí ha vengut un redactor d'una revista newyorkina... M'ha marejada a preguntes...
MARIA: Te deu haver demanat si tenies novio...?
PERICO: Això no poria faltar.
TERESA: Si que m'ho ha demanat.
MARIA: Li deus haver dit, que si. ..?
TERESA: Li he dit, que no.
MARIA: És que tu i en Manolo...?
TERESA: En Manolo no és home per enamorar-se. Enamorar-se és rendir-se en es peus de sa persona que mos enamora, i ell és incapaç d'adoptar aquesta postura. Té sa pretensió que tothom li deu homenatge.
PERICO: Però, pinta tan bé...
TERESA: Pinta tan bé, que li hem de perdonar sa seva sobèrbia.
MANOLO: (Fora.) Perico...
PERICO: Passa, Manolo. (Entra MANOLO.) Ara parlàvem de tu.
TERESA: Els contava ses visites que hem rebudes a s'estudi.
MANOLO: I mirau aquest telegrama que acab de rebre... M'ofereixen cinquanta mil dolars pes quadro que estic pintant.
MARIA: Pes retrat de na Teresa?
MANOLO: Pes mateix.
MARIA: Jo no el vendria per res nat del món... Una cosa d'aquestes no té preu.
PERICO: Jo tampoc el vendria.
MANOLO: Ni jo. Ara tu, Teresa, faràs lo que vulguis. Es quadro el pint per tu.
TERESA: (Tota agraïda.) Manolo... !
TONIET: (Entrant del carrer.) Mon pare... Te demanen en es telèfon.
PERICO: Qui deu esser?
MARIA: Vés a fer via que deuen esser es de sa Companyia. (Mutis de PERICO, MARIA i TONIET cap al carrer.)
MANOLO: Si el vols vendre, en nom teu aceptaré sa proposta.
TERESA: No, Manolo.
MANOLO: Jo he disfrutat de pintar-te; de descobrir sa teva anima; d'interpretar-la segons sa meva manera d'interpretar ses animes. Ara... ja està; t'he posseïda espiritualment donant satisfacció an es meus anhels artístics, i ja no queda res a fer... Tot lo que ara pogués passar, entre noltros dos, seria molt inferior a lo que ha passat.

TERESA: Tens raó. (Pausa.) Dius que me'n donen cinquanta mil dòlars?
MANOLO: Els pots cobrar quan vulguis.
TERESA: Contesta que accept s'oferiment.
MANOLO: Així ho faré. Però crec que fas un mal negoci.
TERESA: Ajudaré en Perico i na Maria.
MANOLO: No, Teresa... No espenyis sa meva obra.
TERESA: No dius que el me regales?
MANOLO: No me referesc an es quadro; me referesc a sa ressurrecció d'en Perico, que també és una obra meva i de ses que més aprecii.
TERESA: Si tant l'aprecies, per què li deixes passar necessitats?
MANOLO: Ses necessàries Teresa. Si jo hagués vençudes ses seves dificultats, mai hauria conegut s'orgull que representa es creurer-se conquistadors de sa pròpia fama. Ajudar es dèbils, és una obra de misericòrdia; però ajudar es forts, és un insult a sa força. En Perico és portador d'una força que l'ha de salvar, si no s'abandona. Ja està camí de sa salvació.
PERICO: (Que torna tot entusiasmat.) Dia vint-i-quatre serà s'estrena...! Quina alegria...! I na Maria...? (Cridant.) Maria... Maria... (Mutis.)
MANOLO: Ho veus, Teresa, quina ha estada sa meva ajuda an en Perico? Te creus que amb un taló de cent mil dòlars, estaria més content?
TERESA: Saps què, Manolo...
MANOLO: Què...?
TERESA: Contesta que es quadro no és venal. (En MANOLO somriu.)
MARIA: (Que torna amb en PERICO.) Que te pareix, Teresa, que te pareix?
TERESA: Sa meva enhorabona anticipada, perquè serà un èxit.
MARIA: Sabeu que és de prop dia vint-i-quatre... Que trobes, Manolo?
MANOLO: Lo mateix que na Teresa; que serà un èxit.
PERICO: Si que ho serà, perquè l'he escrit amb tota s'anima.
MARIA: Quina alegria...!
TERESA: Res, idò... Jo me n’he d’anar.
MANOLO: T'acompanyaré fins a sa Central.
MACIÀ: (Entrant amb TOMEU.) Ja ho sé, ja ho sé... (A TOMEU.) Que no t'ho deia sempre...?
MANOLO: (Mentre va a fer mutis amb TERESA.) Res, Perico... que duri s'entusiasme...
PERICO: Gràcies, Manolo...
(Mutis de TERESA i MANOLO.)
MARIA: (Des de la porta als que han fet mutis.) No hi heu de faltar a s'estrena...
MACIÀ: Si en Perico fos venjatiu, no miraria ningú de sa família, més que a mi. Tots li heu donat matadura...
MARIA: No parleu d'aquestes coses.
MACIÀ: Saps què podem fer, Perico. ..? Anar a celebrar sa notícia amb un palo.
MARIA: Anau, anau, i feis pagar en Perico.
TOMEU: Que ja n'heu tocats de frescs?
PERICO: Però hi ha esperances... Au anem... (En PERICO posa una mà damunt una espatla d'en TOMEU i una altra damunt la d'en MACIÀ i surten comentant la bona notícia.)

Decoració igual que a l'acte anterior. Han transcorregut nou o deu dies.

TONINA: Va esser gros, a lo que diuen...!
PERETA: Jo ja m'ho pensava, perquè Don Perico és un home que sap molt.
TONINA: Jo anit hi aniré, maldament hagi de llogar es camió per mi tota sola.
PERETA: I a la vila que no la duran?
TONINA: I és casi segur. Però no te creguis que surti com a Ciutat. Saps es Principal, quin teatre que és...?
PERETA: I deu haver guanyada una dobberada?
TONINA: Pensa i diuen que estava de gom en gom... Sempre hi deuen cabre nou o deu mil persones... Treu es compte i veuràs.
PERETA: Quina dobberada, aquest home...?
TONINA: Ah...? i ara, a lo millor ho faran quinze dies seguits.
PERETA: Deis que encara jeuen?
TONINA: Han arribat tard... I això que els han acompanyats amb un cotxo.
PERETA: Res, idò, ja tornaré, quan estiguen aixecats, per donar-los s'enhorabona.
TONINA: (A PERETA mentre fa mutis.) No crec que estiguin molt a aixecar-se. (Mutis de PERETA.)
TONI:    (Fora.) Qui hi ha aquí?
TONINA: Passa, Toni. (Aquell entra.) Que volies?
TONI:    Venia a cobrar aquest compte. No són més que quatre talons atrassats.
TONINA: No te sabrà greu tornar. ..? Perquè encara no s'han aixecats. Per paga han arribat molt tard. Tu que no hi anares?
TONI:    Bastava que Don Perico fos del Balears, perquè jo no hi faltàs. Encara tenc ses mans que me fan mal d'aplaudir.  Ara que no vos penseu que tothom n'estiga tan content com jo de s'èxit de Don Perico...? Si hagués sentit lo que deia na Pereta des veïnat...?
TONINA: Na Pereta...?
TONI:    Deia que es que ha escrit sa comèdia, era Don Manolo.
TONINA: Mira aqueixa bruixa...?
TONI: Bé, idò res, fins més tard. (Mutis)

TERESA: (Fora.) Maria...
TONINA: (Des de la porta.) Que és vostè...? Passi, passi...
TERESA: (Entrant.) I na Maria?
TONINA: Encara jeu. Com que han venguts tan tard... Ara que jo en bon matí ja he venguda per rebre ses visites.
TERESA: Que ha venguda molta gent?
TONINA: Molta i bona. Pareix mentida que n'hi hagi tants que pensin en ell.
TERESA: En Manolo no ha vengut?
TONINA: No encara... És segur que també deu dormir.
MANOLO: (Fora.) Perico...
TONINA: Passi, passi, Don Manolo. (Entra MANOLO.) Encara dorm. (En MANOLO ve amb un abric damunt el braç.)
MANOLO: Ara volia anar a despedir-me de tu, Teresa.
TERESA: Que te'n vas?
MANOLO: He rebut un telegrama de l'Argentina... Me reclamen per presidir un tribunal de pintura.
TONINA: I mos deixa, Don Manolo?
MANOLO: De totes maneres, sa meva missió aquí ja està complida. Vaig venir per dir-li an en Perico "aixeca' t i camina" i ja s'ha aixecat.
TONINA: Sí...? Me'n vaig a donar-li es cafè amb llet. (Fa mutis tota apressada.)
TERESA: I com així t'has decidit tan aviat?
MANOLO: Ses meves decisions són totes iguals. No m'agrada descansar mirant lo que he fet, ni vacil·lar davant lo que vaig a fer.
TERESA: I què és lo que vas a fer ara?
MANOLO: Renou... Ja fa casi tres mesos que estic callat, i si seguís així, el món acabaria per oblidar-me. Si tu fossis distinta de lo que ets, te diria que m'acompanyassis.
TERESA: I com voldries que fos per acompanyar-te?
MANOLO: Per res del món voldria que fossis distinta d'així com t'he coneguda, d'així com t'he pintada. Lo únic que he dit és que essent com ets, no pots acompanyar-me. Tu i jo som com dos aucells, que tenim una missió distinta. Sa meva missió és volar... volar sense descans...
TERESA: I sa meva?
MANOLO: Sa teva missió és fer niu. Tu vares néixer per cuidar es jardí, i per fer escola a ses nines, que és una altra manera de cultivar flors.
TERESA: Crec que has comprès bé sa meva vida; però no estic molt segura de que hagis comprès tan bé sa teva.
MANOLO: Sa meva vida...! És un avenc d'emocions... Mai sabré lo que és estar satisfet.
TERESA: Pobre Manolo...!
MANOLO: No, Teresa... Tampoc vull que creguis que es meu viure és una desgràcia... És un goig extenuant, perquè mai té ti. Perseguesc un indefinit, i això és sa causa des meu desassossec. Cerc i no sé que cerc; però tenc es pressentiment  que qualque dia voltant un cantó, això que m'atreu i que no sé que és, s'aixecarà davant mi, i un llamp que omplirà tot el cel, il·luminarà es meu camí.
TERESA: És trist no sebre lo que volem.
MANOLO: Jo no sé lo que vull, perquè sempre vull més. Tenc inquietuds de gegant... Només m'atreu lo grandiós.
TONIET: (Passant per davant el portal.) Bon dia tio Manolo... (Mutis.)
TERESA: Tot lo que tu pressents, és inferior a sa rialla d'aquest nin. Això sí que és grandiós, i per trobar-ho va bastar un poc d'amor.
MANOLO: Te comprenc, Teresa... i sent damunt sa meva voluntat sa força des teus arguments, un... des teus encants també. Però... no vull. No tenc més contesta que aquesta; no vull. Tenc por de fer-te mal. (Hi ha un moment d'indecisió.) Me'n vaig Teresa. (Això darrer ho díu amb fermesa.)
PERICO: (Entrant.) Manolo...
MANOLO: Vénc a despedir-me.
PERICO: I això...?
MARIA: (Entrant.) Mumare m'ha dit que te n'anaves?
MANOLO: Sí... (Traient-se la cartera.) Jas... Aquí tens dos papers (li dóna dos papers verds) ; és un regal per quan en Toniet faci ets anys.
PERICO: I ara no haguessis pogut esperar una temporada més?
MANOLO: A tu ja no te faig cap falta, i me reclamen d'un altre lloc.
PERICO: Crida es nin i li farà una besada.
MARIA: (Cridant.) Toniet... (Després a MANOLO.) Que vos heu barallats tu i na Teresa?
TERESA: Què vol dir...? Som més amics que mai.
TONIET: (Entrant.) Què vols mumare?
MARIA: Fe una besada an el tio Manolo que se'n va.
TONIET: (Mentre el besa.) En tornar m'has de dur un cotxo com es teu.
MANOLO: I si no torn el t'enviaré. (Mira el rellotge.) A les dotze he d'agafar s'avió.
TONIET: (Mentre fa mutis.) Adéu, tio Manolo... (Mutis.)
MANOLO: Teresa... (Es donen la mà.)
TERESA: Manolo...
MANOLO: Maria... (Es donen la mà.) Que tengueu molta sort.
MARIA: Que no tornaràs prest? (Diu això mirant na TERESA.)
MANOLO: (Donant també una ullada a TERESA.) Me pareix que sí. Perico... (Donant-li la mà.) Ara és hora de treballar. Pes teu portal està passant sa fortuna.
PERICO: (Abraçant-lo.) Manolo... (Està dominat per l'emoció.) (MANOLO títubeja un poc í després resolt els diu adéu amb un gest i fa mutis.)
MARIA: Acompanya'l an es cotxo, Perico. (PERICO fa mutis darrere en MANOLO torcant-se els ulls.)
TERESA: (Tirant-se dins els braços de MARIA.) Maria...
MARIA: Ja ho val...!
TERESA: Te pareix que tornarà, Maria?
MARIA: Si tu haguessis estada més valenta, no l'hauries deixat partir.
TERESA: (Iniciant el mutis.) Encara hi seré a temps. (Mutis.)
(Maria també fa Mutis.)

TONINA (Entrant, a n'Antònia, que ve del carrer): Escolta, escolta... Aquell senyal que tocaven avui de matí, de qui era?
ANTÒNIA: De sa madona de Can Curt.
TONINA: Ah fosca. ..? Tenia dos anys més que jo.
ANTÒNIA: Pobra dona...! Ara que feia devers mig any que cobrava es subsidi!
TONINA: Vol dir cobrava...?
ANTÒNIA: Aquest mes ja se n'han morts quatre que cobraven.
TONINA: Això deu esser que els donen cosa per llevar-los-se de davant. Sa qüestió és no pagar.
ANTÒNIA: Se moren perquè s'han de morir; perquè són vells.
TONINA: O només se moren es vells...? Això és lo que voltros voldríeu... Creu-me que es dia que sia vella, no miraré cap jove de cara.
RAFEL: (Defora.) Ave Maria...
TONINA: Passa Rafel...
RAFEL: (Entrant, amb un parell de quaderns davall el braç) Bon dia... I D. Perico?
TONINA: Ara sortirà.
RAFEL: Ja ho sabeu que me va anar bé?
ANTÒNIA: (Tota interessada.) T'han fet caminer?
RAFEL: M'hi faran... Te dic que vaig fer un examen...
TONINA: Ja hi pots estar content...! No podràs dir que tenguis una carrera, però almanco tendràs un tros de carretera...
ANTÒNIA: I quin número t'han donat?
RAFEL: N'havien de fer vint-i-vuit i mos ne presentàvem catorze, i a mi m'han donat es catorze. He quedat a mitjan lloc... Me pareix que no hi ha res a dir.. ..?
TONINA: Ja hi estarà content D. Perico...?
RAFEL: Jo també hi estic molt que a ell li anàs tan bé com diuen. (A ANTÒNIA.) Tu que hi vares es ser a s'estrena?
ANTÒNIA: Vaig seure a dins una llotja  amb Dª Teresa i D. Manolo.
RAFEL: Amb Dª Teresa...? Anit passada una ràdio americana, va dir que D. Manolo se casava amb ella.
ANTÒNIA: Tu ho sentires? (RAFEL assenteix amb una capada.)
TONINA: O la coneixen per allà?
RAFEL: Va dir "La madonna de les roses", i per aquí tothom ja sap que aquesta madona és Dª Teresa.
TONINA: Mira que a tota una senyora dir-li madona...?
ANTÒNIA: Vat-aquí per qué avui hi ha dos senyors que la cerquen.
PERICO: (Entrant.) Com va anar això, Rafel?
RAFEL: (Ha deixat els quaderns damunt la taula i n’ANTÒNIA els fulleja) Molt bé, molt bé... I a vostè tampoc li va pintar malament... Jo estic molt orgullós de poder dir que l'he tengut per mestre...
PERICO: I que ja has d'ingressar prest?
RAFEL: Sempre estaré dos o tres mesos...
MARIA: (Cridant fora.) Perico...
TONINA: (Que anava a fer mutis.) Te crida...
PERICO: Ara hi vaig. (Mutis de TONINA i PERICO.)
RAFEL: (Veu que n’ANTÒNIA fulleja els quaderns i els hi agafa) Dóna'm això que és meu.
ANTÒNIA: I què escrius?
RAFEL: Una comèdia, amb una comare jove que s'ha de morir de gelosia per un caminer. (ANTÒNIA riu.) No riguis, no... Per més que vulguis presumir encara no pots dir "jo som".
ANTÒNIA: I tu?
RAFEL: Ben aviat tendré una llego, i tu estaràs estona a tenir plaça.
ANTÒNIA: I a on la te donaran?
RAFEL: M'han promesa sa que passa pel Terreno.
ANTÒNIA: Idò ho tendràs bé per estiuejar?
RAFEL: Gràcies a Deú i a s'enginyer, podré estiuejar en s'hivern i en s'estiu.
ANTÒNIA: A mi m'agrada per allà. Si ses coses me van bé, també m'hi vull establir pel Terreno.
RAFEL: Si t'estableixes en el Terreno, jo hi tendré un poc d'influència per allà... Que no cercaràs una casa prop de sa carretera?
ANTÒNIA: O no la podràs cercar tu...? Que no és s'home es que se cuida d'aquestes coses?
RAFEL: Essent així, ja la cercaré jo... Una casa en es costat de sa cuneta, perquè en sentir cotxo me basti pegar bot des llit per quedar aferrat a sa feina. Me pareix que ho has pensat bé... I és que maldament no t'ho hagi dit mai, ets una al·lota llesta. Deu esser per això que t'estim tant.
ANTÒNIA: Es primer cop que m'ho has dit.
RAFEL: A què...?
ANTÒNIA: Que m'estimes... Jo no sé què esperaves?
RAFEL: Que tu ho volguessis.
ANTÒNIA: Saps que fa d'estona que ho volia. (Surten agafats)

MACIÀ: (Entra amb la MARGALIDA. Cridant.) Perico...
MARGALIDA: No cridis, que a lo millor encara dorm.
TONINA: (Entrant de dins la casa) Ara pren es cafè amb llet.
MARGALIDA: I que diu...? Ha duit molts de dobbers?
MACIÀ: Només pensau amb sos dobbers... Com si en el món ho fossin tot es dobbers.
MARGALIDA: I tu que saps res que tenga més importància?
MACIÀ: I ara que t'he de dir, caragolera...? Val més una miqueta de nom que una possessió.
TOMEU: (Que entra amb uns quants diaris i unes quantes cartes.) Tots es diaris en parlen i el duen retratat.
MARGALIDA: Meam, meam...
TONINA: Que ha quedat bé?
TOMEU: (Donant un diari a TONINA.) Cercau-lo en aquest, que també el du. Mirau-lo aquí, Margalida (MARGALIDA i MACIÀ miren el diari d'en TOMEU. Llegint.) "El famós pintor, Manolo Rubí, felicitant  el triomfador d'ahir vespre".
MARGALIDA: I que diu aquest?
TOMEU: (Llegint el diari que tenia TONINA.) "D. Perico Ferrer, autor de la comèdia que amb gran èxit es va estrenar anit passada". No i aquests altres diaris encara en duen més de fotos.
MARGALIDA: Meam...
TONINA: Meam... (Les dues van mirant diaris.) Ara és segur que podran viure un poc millor...?
MARGALIDA: Sí, però, si no fan es cap viu, quan se'n temeran no tendran cap dobber.
MACIÀ: Ja hi tornam esser amb sos dobbers?
TONINA: Deixa-la fer an aqueixa... Jo sempre he sentit a dir que "val més un dit en es front, que una corterada a l'horta".
MARGALIDA: An es preu que estan ses cols, una corterada a l'Horta, val molt...
TOMEU: Que vol dir si val...?
MACIÀ: Amb gent beneita no hi poden tractar.
TOMEU: Ja tens raó... A mi que no em venguen amb gent beneita...
FRANCISCA: (Entrant.) Qui és sa beneita...? (Assenyalant na MARGALIDA.) Aquesta?
MARGALIDA: Jo som... Saps per què...? Perquè voldria que na MARIA, amb sos dobbers que guanya en Perico, compràs un tros per fer hortalissa.
FRANCISCA: En Perico lo que ha de fer és anar-se'n a viure a Ciutat, i jo li enviaré sa nina en haver de fer ses pràctiques.
TONINA: Aquí ha d'estar... No en faltaria dlaltra! Trobau que m'he de quedar sense na Maria i sense es nin a sa meva edat. ..? Jo mentre tenga na Maria amb en Perico que guanyi dobbers, sé que no me faltarà res.
TOMEU: No estigueu preocupada per si vos faltarà o no vos faltarà... Ahir me varen comunicar que es mes que ve ja podreu cobrar es subsidi.
TONINA: (Tota espantada.) Quèeee?
MARGALIDA: Quina sort que és tornar vells.
TONINA: (A TOMEU.) Digués que m'esborrin.
TOMEU: I això...?
TONINA: Saps que he filat. ..? An es subsidi només l'inventaren per matar es vells. D'ença que posaren aquesta paga, no en veuen de vells com en veien abans.
FRANCISCA: Caminau...
TONINA: Fa vint anys que en es nostro carrer, n'hi havia nou o deu de més vells que jo, i ara ja no en queden. Abans hi havia molts de vells que no se morien, i aquest mes ja n'han enterrats quatre que cobraven. Tots ells havien viscut més de setanta anys sense cobrar, i en mig any de subsidi se n'han anats a la Santa Glòria.
TOMEU: Que voleu cobrar o no voleu cobrar?
MARGALIDA: Digués que sí.
TONINA: He dit que no... Meam si jo no comandaré des meu cos?
FRANCISCA: Tothom cobra... No sé per què vós no heu de cobrar?
TONINA: Però ho sé jo, i prou.
PERICO: (Entrant amb na MARIA.) Que hi ha de nou?
TOMEU: (Oferint-li diaris.) Que no has vist es diaris?
PERICO: Meam, meam això... (Mira diaris.)
MARGALIDA: No trobes que has quedat bé en aquestes fotos?
MARIA: No, i no és que l'hagin afavorit gaire. És que l'heu de mirar... Pareix un altre. En vint-i-quatre hores ha tornat guapo.
FRANCISCA: Jo no sé si és que no el m'havia mirat tan bé mai... Però creureu que també l'hi trob, més guapo que abans?
PERICO: No podreu creure lo satisfet que estic, de veure que avui m'aprecien tant. En tenir dobbers vos faré una festa.
MARGALIDA: O no en tens...?
FRANCISCA: Tothom diu que anit passada guanyares una dobberada?
PERICO: Anit passada vaig guanyar per comprar-me un abric, i si me fan un parell de representacions més, devers es gener podré comprar un porc, i en Toniet passarà gust d'esser matancer com ets altres nins de la vila.
TONINA: I amb tot lo que diuen es diaris, només podràs comprar un porc?
PERICO: I no vos penseu que pugui esser molt gros. Es fruits de s'intel·ligència sempre s'han pagats malament. Escrivint n'hi ha pocs que se facin rics.
MARGALIDA: Ja pots tornar a posar sa premsa en marxa, que ara que sa farina va barata hi haurà molts de fideus per fer.
MARIA: Això si que no... Si un dia torna en Manolo, no vull que te trobi sense xalina.
PERICO: Mentre quedin dones com tu, Marieta, hi haurà poetes en el món.

MARGALIDA: (Malhumorada.) Que véns Francisca...? Tanmateix aquests dos no tenen remei.
FRANCISCA: Ja estan bons per anar-se'n a estar a Ciutat...? Anem, anem. (A TOMEU amb autoritat de dona que du els calçons.) I tu que no tens feina a sa fusteria?
TOMEU: Que véns, Macià?
MACIÀ: No vénc...
FRANCISCA: Hala, per envant... (Mutis de TOMEU, MARGALIDA i FRANCISCA, que mentre surten deixen sentir la seva protesta contra en PERICO i na MARIA.)

MARIA: Aquests dos o tres mesos seran difícils...
PERICO: Ho seran un poc dificilets... Però, que hem de fer, Marieta...? Si en Manolo no se n'hagués anat...? Sempre trobava qualque excusa per fer regals an es nin.
MARIA: Quina llàstima que hagi fuit, tan bon amic com era...!
MANOLO: (Entrant.) Ja torn...
PERICO: Manolo...!
MARIA: Que hi ha hagut res de nou?
MANOLO: Es cotxo... Pareix mentida, un cotxo nou. A sa sortida des poble ja s'ha aturat.
MARIA: Sempre ho veuràs...
MANOLO: Amb sa necessitat que jo tenia d'anar-me'n.
TERESA: (Fora pegant un crit.) Manolo...!
MANOLO: (Que s'ha avançat a TERESA que entra.) Teresa...! (Entren uns reporters. Un d'ells es posa a tirar plaques als dos enamorats que estan abraçats.)
PERICO: Que està de ben preparat...?
Reporter: Sr. Rubí... Vol ampliar-mos sa notícia del New York Times?
MANOLO: Teresa...! (Un dels reporters tira plaques i l'altre insisteix demanant ampliació de la notícia de la ràdio sense obtenir resposta.)
MARIA: (A TONINA que entra.) Què vos pareix?
TONINA: No hi falta més que sa música.

REPÒRTER GRÀFIC: (A TONINA fent gest de voler-la retratar.) Un moment...
(TONINA agafa un gerro de flors i amb ell a dins el braç adopta una postura de postal molt principi de segle. Entra en TONIET tocant la trompeta.)

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA