POEMA D'AUSIÀS MARCH
MUSICAT PER CRISTINA SALOM
   (Vegeu la partitura)

Poema musicat per Joan Brudieu

inici

1.
 Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo millor.
   Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
   Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradir.
    Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjar en dolor se nodreix.
   Com l'ermità qui enyorament no el creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
qui los passats plaers li renovella
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se'n part, l'és forçat congoixar,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
   Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.
 

3.
     Alt e amor, d'on gran desig s'engendra,
e esper, vinent per tots aquests graons,
me són delits, mas dóna'm passions
la por del mal, qui em fa magrir carn tendra.
e port al cor sens fum continuu foc
e la calor no em surt a part de fora.
Socorreu me dins los térmens d'una hora,
car mos senyals demostren viure poc.
     Metge escient no té lo cas per joc
com la calor no surt a part extrema.
L'ignorant veu que lo malalt no crema
e jutja'l sa, puix que mostra bon toc.
Lo pacient no porà dir son mal,
tot afeblit, ab llengua mal diserta:
gests e color assats fan descuberta
part de l'afany que tant com lo dir val.
     Plena de seny, dir-vos que us am no cal,
puix crec de cert que us ne teniu per certa,
si bé mostrau que us està molt cuberta
cella per què amor és desegual.
 

4.
Així com, cell qui desija vianda
per apagar sa perillosa fam
e veu dos poms de fruit en un bell ram
e son desig egualment los demanda,
no el complirà fins part haja elegida
sí que el desig vers l'un fruit se decant,
així m'ha pres, dues dones amant,
mas elegesc per haver d'amor vida.
   Sí com la mar se plany greument e crida
com dos forts vents la baten egualment,
u de llevant e altre de ponent,
e dura tant fins l'un vent ha jaquida
sa força gran per lo més poderós,
dos grans desigs han combatut ma pensa,
mas lo voler vers u seguir dispensa.
Jo el vos public: amar dretament vós.
   E no cuideu que tan ignocent fos
que no veés vostre avantatge gran:
mon cos no cast estava congoixant
de perdre lloc qui l'era delitós.
Una raó fon ab ell de sa part
dient que en ell se pren aquesta amor,
sentint lo mal o lo delit major
sí que, ell content, cascú pot ésser fart.
   L'enteniment a parlar no venc tard
e planament desféu esta raó
dient que el cos, ab sa complexió,
ha tal amor com un llop o renard,
qui llur poder d'amar és limitat,
car no és pus que apetit brutal,
e, si l'amant veeu dins la fornal,
no ser ha plant e molt menys defensat.
   Ell és qui venç la sensualitat.
Si bé no és en ell prim moviment,
en ell està de tot lo jutjament:
cert guiador és de la voluntat.
¿Qui és aquell qui en contra d'ell reny?
Que voluntat, per qui el fet s'executa,
l'atorg senyor e, si ab ell disputa,
a la perfí se guia per son seny.
   Diu més avant al cos, ab gran endeny:
"Vanament vols e vans són tos desigs,
car dins un punt tos delits són fastigs,
romans-ne llas, tots jorns ne prens enseny.
Ab tu mateix delit no pots haver:
tant est grosser que amor no n'és servit.
Volenterós acte de bé és dit
e d'aquest bé tu no saps lo carrer.
   Si bé complit lo món pot retener,
per mi és l'hom en tan sobiran bé
e qui sens mi esperança el reté
és foll o pec e terrible grosser."
Aitant com és l'enteniment pus clar
és gran delit lo que per ell se pren
e son pillard és subtil pensament,
qui de fins pasts no el jaqueix endurar.
   Plena de seny, no pot Déu a mi dar,
fora de vós, que desontent no camp.
Tots mos desigs, sobre vós los escamp.
Tot és dins vós lo que em fa desijar.
 

13.
Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.
  Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no em plau la pràtica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,
sí com d'hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d'un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon design no em porà guarir metge.
  Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d'haver se defensa.
  E, si la mort no em dugués tal ofensa:
fer mi absent d'una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
  E, si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l'ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
  Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.
 

18

Fantasiant, amor a mi descobre,
los grans secrets que als pus subtils amaga,
e mon jorn clar als hòmens és nit fosca,
e visc d'açò que persones no tasten.
Tant en amor l'esperit meu contempla,
que par del tot fora del cos s'aparte,
car mos desigs no són trobats en home,
sino en tal que la carn punt no el torbe.
  Ma carn no sent aquell desig sensible
e l'esperit obres d'amor cobeja:
d'aquell cec foc qui els amadors s'escalfen,
paor no em trop que jo me'n pogués ardre.
Un altre esguard lo meu voler pratica,
quan en amar vós, dona, se contenta,
que no han cells qui amadors se mostren
passionats e contra amor no dignes.
  Si fos amor substança raonable,
e que es trobàs de senyoria ceptre,
béns guardonant e punint los demèrits,
entre els millors sols me trobara fènix,
car jo tot sols desempare la mescla
de lleigs desigs qui ab los bons s'embolquen.
Castic no em cal, puix de assaig no em tempten:
la causa llur en mi és feta nul·la.
  Sí com los sants sentints la llum divina
la llum del món conegueren per ficta
e, menyspreants la glòria mundana,
puix major part de glòria sentien,
tot enaixí tinc en menyspreu e fàstic
aquells desigs, qui complits, amor minva,
prenint aquells que de l'esperit mouen,
qui no és llassat, ans tot jorn muntiplica.
  Sí com, sant Pau, Déu li sostragué l'arma
del cos perquè ves divinals misteris,
car és lo cos de l'esperit lo carçre
e tant com viu ab ell és en tenebres,
així amor l'esperit meu arrapa
e no hi acull la maculada pensa
e per ço sent lo delit que no es cansa
sí que ma carn la vera amor no em torba.
  Pren-me enaixí com a aquell filosofe
qui, per muntar al bé qui no es pot perdre,
los perdedors llançà en mar profunda,
creent aquells l'enteniment torbassen.
Jo, per muntar al delit perdurable
tant quant ha el món, gros plaer de mi llance,
creent de cert que el gran delit me troba
aquell plaer que en fastig, volant, passa.
  Als naturals no par que fer se pusquen
molts dels secrets que la deitat s'estoja,
que revelats són estats a molts martres
no tan subtils com los ignorants i aptes.
Així primors amor a mi revela
tals que els sabents no basten a comprendre
e, quan ho dic, de mos dits me desmenten,
dant a parer que folles coses parle.
  Llir entre cards, lo meu voler se tempra
en ço que null amador sap lo tempre.
Ço fai amor, a qui plau que jo senta
sos grans tresors: sols a mi els manifesta.



23

  Lleixant a part l'estil dels trobadors
qui, per escalf, trespassen veritat
e sostraent mon voler afectat
perquè no em torb, diré el que trob en vós.
Tot mon parlar als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vós no veuran
en creure a mi llur arma serà trista.
  L'ull de l'hom pec no ha tan fosca vista
que vostre cos no jutge per gentil;
no el coneix tal com lo qui és subtil:
hoc, la color, mas no sap de la llista.
Quant és del cos menys de participar
ab l'esperit, coneix bé lo grosser;
vostra color i el tall pot bé saber,
mas ja del gest no porà bé parlar.
  Tots som grossers en poder explicar
ço que mereix un bell cos e honest:
jóvens gentils, bons sabents, l'han request
e, famejants, los cové endurar.
Lo vostre seny fa ço que altre no basta.
que sap regir la molta subtilea.
En fer tot bé s'adorm vostra perea.
Verge no sou perquè Déu ne volc casta.
  Sol per a vós basta la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones.
Fetes n'ha assats molt sàvies e bones,
mas compliment dona Teresa el tasta,
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l'hom devot sa bellesa encega,
past d'entenents és son enteniment.
  Venecians no han lo regiment
tan pacific com vostre seny regeix
subtilitats que l'entendre us nodreix
e del cos bell sens colpa el moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e ocupat se troba en vós entendre
que lo desig del cos no es pot estendre
a lleig voler, ans com a mort està.
  Llir entre card, lo meu poder no fa
tant que pogués fer corona invisible.
Meriu-la vós. Car la qui és visible
no es deu posar lla on miracle està.



27

Sobresdolor m'ha tolt l'imaginar.
L'enteniment no es dol ni es pot esbatre:
aitant dolt és que l'ha calgut abatre
e mon afany plorant no es pot mostrar.
No trop remei, car ma dolor és tanta
que mon voler en parts ne tinc partit
ne en sol un lloc lo'm trobe aünit
sinó en morir e viure que es decanta.
  Sí com l'hom flac qui l'és forçat triar
ab qual de dos hòmens forts s'ha combatre
no sap pensar ab qual deja debatre
e, espaordit, sos comptes no pot far,
ne pren a me, que lo viure m'espanta
e lo morir me serà gran despit:
com viure vull, la mort prenc en delit;
com vull morir, la vida tinc per santa.
  Sí com aquell qui és verí donant
al mestre seu e, quan veu sa dolor,
ha pietat del mal de son senyor
e sobre aquell vol ésser ajudant,
vós, pensament, per qui mon seny s'absenta
per los treballs dant-li alterament,
a son afany donau acorriment,
puix que, sos mals, per mitjà vostre els senta.
  Jo contrafaç nau en golf perillant,
l'arbre perdent e son governador,
e per contrast de dos vents no discorr;
los mariners embadalits estan
e cascú d'ells la sua carta tempta
e són discords en llur acordament
(u volgra ser prop terra passos cent,
l'altre, tan lluny com vent pot dar empenta):
  ma voluntat, ab què en la mar fui mes,
fallida és, e pogra'm fer ajuda;
ja ma raó de son lloc és caiguda;
mos pensaments, contraris m'han atès;
ja mos desigs no saben elegir,
vida ne mort, qual és la millor tria.
Natura en mi usa de maestria
e pren la mort per major dan fugir.
  Plena de seny, no es pot ben soferir
vida i dolor, sens pendre algun espai.
Lo meu desig se converteix en glai,
quan me record que res vos haja dir.
  Plena de seny, lo cos meu departir
de l'espirit veurets ans que us desam.
En l'aire alt farà cridant un clam
pensant en vós si us volrets penedir.

28.
     Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l'any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas jo, qui visc menys de par e en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
     E, d'altra part, faç pus que si matàs
mil hòmens justs menys d'alguna mercè,
car tots mos ginys jo solt per trair me.
E no cuideu que el jorn me n'excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.
     Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d'amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi, si mercè no em defensa.
 

29.
Si com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vçós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.

68.
No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
   Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propis jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.
   Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em davallen avall.
 
77

No pot mostrar lo món menys pietat
com en present dessobre mi pareix:
tota amor fall sinó a si mateix,
d'enveja és tot lo món conquistat.
Hom sens afany no vol fer algun bé:
¿com lo farà contra si ab gran cost?
cascun cor d'hom jo veig pus dur que post:
algú no es dol si altre null mal té.
Lo qui no sap no pot haver mercè
d'aquell qui jau en turment e dolor;
doncs, jo perdon a cascú de bon cor
si no son plant del que mon cor sosté.
Secretament, ab no costumat mal,
ventura em fa sa desfavor sentir.
D'amor no em clam: si bé em porta a morir,
bé i mal pensats, jo en reste cominal.
Altre socors de vostra amor no em val
sinó que els ulls me demostren voler
ne res pus cert de vós nok puc saber,
ans, si més cerc, per ser content no em cal.
Jo veig molt hom sens amar ser amat
i el mentidor tant com vol és cregut
e jo d'amor me trop així vençut
que dir nok pusc quant só enamorat!
Amor, amor, un hàbit m'he tallat
de vostre drap, vestint-me l'espirit:
en lo vestir ample molt l'he sentit
e fort estret quan sobre mi és posat.

80.
     Tot llaurador és pagat del jornal
e l'advocat qui perd lo guanyat plet.
Jo, per servir amor, romanc desfet
de tot quant he, que servir no me'n cal.
He fet senyor del seny a mon voler,
veent amor de mon seny mal servit:
rapaç l'he fet e Déu a part jaquit
e són setze anys que lo guardó esper.
     Amor, amor, poc és vostre poder
per altre hom, com jo, fer tant amar.
Anau, anau vostres armes provar
en contra aquell qui vostre no vol ser!
 

81.
Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a mé, qui vaig afanys passant,
e veig a vós vastant mos mals delir.
Desesperat de mos desig complir,
iré pel món vostre orgull recitant.
 

82
Quan plau a Déu que la fusta peresca,
en segur port romp àncores i ormeig
e de poc mal a molt hom morir veig:
null hom és cert d'algun fet com fenesca.
L'home sabent no té pus avantatge
sinó que el pec sols menys fets avenir.
L'experiment i els juís veig fallir:
fortuna i cas los torben llur usatge.
 

83.
Si co el malalt qui llong temps ha que jau
e vol un jorn esforçar-se llevar
e sa virtut no l'hi pot molt aidar,
ans, llevat dret, sobtament plegat cau,
ne pren a mi, que m'esforç contra amor
e vull seguir tot ço que mon seny vol:
complir no ho pusc, perquè la força em tol
un mal extrem atraçat per amor. 

86

Si em demanau lo greu turment que pas,
és pas tan fort que em lleva el dir que passe
i és d'admirar, passant com no em trespasse
ingratitud, portant-me el contrapàs.

Mai retrauré de vostra amor un pas,
puix en seguir a vós, honesta, medre
e si raó me fa contrast desmedre
i és-me lo món sens vós present escàs.

Passe, penant, un riu de mort lo dia
i en ser per vós me dol fer curta via.

97

Si per null temps creguí ser amador,
en mi conec d'amor poc sentiment.
Si mi compar al comú de la gent,
és veritat que en mi trop gran amor,
però, si guard algú del temps passat
i el que amor pot fer en lloc dispost,
nom d'amador solament no m'acost,
car tant com dec no só passionat.
  Morta és ja la que tant he amat,
mas jo son viu, veent ella morir:
ab gran amor, no es pot bé soferir
que d'ella mort me pusca haver llunyat.
Lla dec anar on és lo seu camí:
no sé què em té que en açò no m'acord.
Sembla que ho vull, mas no és ver, puix, mort,
res no la tol al qui la vol per si.
  ¿En què restà que vida no finí
com prop la mort jo la viu acostar
dient plorant: "No vullau mi lleixar,
hajau dolor de la dolor de mi!"?
Oh, cor malvat d'aquell qui es veu tal cas,
com pecejat o sens sang no roman!
Molt poca amor e pietat molt gran
degra abastar que senyal gran mostràs!
  ¿Qui serà aquell que en dolre abastàs
lo piadós mal de la mort vengut?
Oh, cruel mal, qui tols la joventut
e fas podrir les carns dins en lo vas!
L'espirit, ple de paor, volant va
a l'incert lloc, tement l'eternal dan.
Tot lo delit present deçà roman.
¿Qui és lo sant qui de mort no dubtà?
  Tots mos amics hagen companyiment
de mi segons veuran ma passió.
Haja delit lo meu fals companyó
e l'envejós, qui de mal delit sent,
car tant com puc jo em dolc e dolre'm vull
e, com no em dolc, assats pas desplaer,
car jo desig que perdés tot plaer
e que jamés cessàs plorar mon ull.
  Tan poc no am que ma cara no mull
d'aigua de plor, sa vida i mort pensant:
en tristor visc, de sa vida membrant,
e de sa mort aitant com puc me dull.
No abast en més e en mi no puc fer pus
sinó obeir lo que ma dolor vol,
ans perdre vull la raó, si la'm tol.
Mas, puix no muir, de poca amor m'acús.
  Tot amador d'amar poc no s'excús,
que sia viu e mort lo seu amat,
o que almenys del món visca apartat
que solament haja nom de resclús.


103

Aquell ateny tot quant atènyer vol
si lo voler eguala ab lo poder:
no es consegueix açò per lo diner
i el no sabent pensa que tot mal tol.
Doncs, per haver hom lo major delit,
no cerc ab ço que lo diner ateny,
car en més mal que ha bé l'hom empeny.
Dins hom està lo seu bé tot complit.
  Natura, en l'hom, ha térmens establit
a sos desigs, per aquells contentar
e bastantment per aquells sadollar,
i el no sabent ho vol en infinit.
Guardat de fam, de fred e de calor,
lo cos per si res no demanarà:
si l'apetit de més nos requerrà,
en lloc de bé s'hi metrà la dolor.
  Erminis, marts no guarden de fredor
més que la pell de la volp o d'anyell
ne cal vestir per calor terçanell
ne son requer llit ab molta blanor.
Prest sens gran cost és quant mester havem
mas l'apetit nostre ens ho encareix,
tant, que la fam com més n'havem nos creix.
D'alguns desigs, complits, fastig n'havem.
  Aquell voler per null temps fartarem
que passa d'hom lo delit natural
e sols aquest és lo mer sensual
i aquell major que d'entendre prenem.
Quan aquests han lo seu propi esguard
l'home pot dir que és en lo món content:
lladoncs lo ver coneix l'enteniment
i el cos, sens fam e fastig, roman fart.
  Aquell voler és molt menys que bastard
no ressemblant als qui l'han engenrat:
sembla'ls, mas poc, de què l'hom és torbat
veent d'ell fets llançants natura a part.
Aquest occiu aquells d'on l'ésser trau:
ell és fill cert de falsa opinió,
matant lo cos, destruint la raó,
e qui el segueix a ell i a si desplau.
  Rei és tot hom: aquest lo fa esclau.
E menys de grat aquest se fa servir,
car, per aquest, l'home no pot venir
al desijat e fa lo que li plau.
Ell és aquell qui l'hom porta en lo món
cercant la fi que jamés trobarà
e fora si jamés hi pervendrà:
les fins d'aquest en natura no són.
  Per consegüent, lo meu consell jo don
que vostre amic us dels diners així
que solament ne prenga per a si
tant com mester al necessari són
e lo restant partesca als qui no n'han,
car no en traurà, d'aquells, son propi bé,
hoc un bé fals que tost se'n va e ve,
tal, que el pus ric és lo més pobrejant.
  Avís, a tots los qui trobar volran
lo gran delit sens mescla de dolor,
fugen del tot cobejança e por.
E, pels diners, a llur hostal venran.
 

104.

Qui ne per si ne per Déu virtuts usa
bé serà foll que pena pas sens mèrit!
On mal faents de llur mal fet no penen
los ben faents de ben fer no meriten.
Ja són estats versemblants bons per fama,
no pas en ver, car per fama bé feien
e per llurs fets lo món los meritava.
No hi resta, al món, que res de bé guardone.
  Doncs, lo mal hom als hòmens ja té excusa:
cascú pot ser tal com son voler dicta.
Tot estament son ofici no serva,
no em sé els prelats: perdon-m'ho Déu, com dubte.
Papes e reis, fins a l'estat pus minve,
fan lo que els plau, mas no pas lo que volen:
Déu, amador d'intenció primera,
és colt i honrat d'intenció segona.
  Dret natural és que la prima causa
en nostra amor les altres preceesca
e quant se fa se faça per aquella
e no vullam aquella per les altres.
Ella és la fi de nós e lo principi,
en ella és, més que en nós, lo nostre ésser:
nós, ignorants, regiram aquest orde,
car Déu volem, no per si, mas per altre.
  Déu no pregam ardentment sinó en pressa
e quan volem gràcia d'Ell atènyer
e som tan pecs que ens pensam Ell nos oja
e nostres precs ab gran dret nos condamnen.
Puig no havem la intenció primera
en Ell i aprés a nós e nostres coses,
a nostres precs Ell ou d'orella sorda
e no ens partim davant Ell menys de colpa.
  No em meravell si els fets de Déu s'ignoren
com los morals, qui són clars, escurs paren:
llur fonament és en nostres ventresques,
per què no ens cal escartejar molts llibres.
Si a través la fusta va a la roca,
raó serà puix nauxer no la guia.
Si per virtuts los hòmens no s'adrecen,
¿què pendran, doncs, per forma de llur viure?
  Si Déu no fos ne lo món donàs premis,
per si mateix hom deu fer bones obres,
car en ben fer lo bon hom se delita
e l'home rep de sa bona obra paga.
Mas qui en Déu ne en si no es glorieja,
mas vol haver honor, glòria, fama,
foll és pensant que fent bé les atenga
e si no sap que treball no mereixen.
  Segurs de Déu són de llurs crims los hòmens
en aquest món, puix càstig no se'n mostra,
e ja los reis los potents no castiguen,
perquè els han ops i en part alguna els dubten.
Sí com lo llop la ovella devora
e lo gran tor, segur d'ell, peix les herbes,
així los reis los pobres executen
e no aquells havents en les mans ungles.
  No roman sol la colpa en los prínceps,
mas en aquells qui en mal fer los insten:
ells ja són mals i en mal fer los enclinen,
per llur profit o per causa d'enveja.
De nós mateixs pren lo mal causa prima,
qui ens fem senyors, ab lo poder del príncep,
en contra aquells qui ens són pareguals frares,
per fer-nos grans d'honor e de riqueses.
  Doble animal és l'hom i els altres simples,
per ço com són en ell dues natures.
Si del que fa no en complau almenys una,
del tot és foll que de natura isca.
Si no complau a la part raonable
o l'apetit, sol que altre no en damnege,
foll és del tot si en bé fer se turmenta
per haver ço que el món als bons denega.
  Tal com aquells qui per la mar naveguen
són desviats si els fall la tremuntana
e van en lloc on la ventura els porta,
són en lo món los hòmens que en ell viuen.
Puix la virtut no tenen per ensenya,
cascú va lla on l'apetit lo porta.
Qui contrafà és foll que s'atribule,
puix que no sap causa per qui treballe.
  Oh Déu, ¿per què, los qui en lo món tribulen
i el que volran per null temps aconsiguen
i, aconseguit, llur voler més desija
sí que jamés fam se part de llur ventre,
com ne per què no demanen ab cuita
si res pot ser de què l'hom se contente?
Sabran que hoc e veuran qui els engana
e contra si com per tots temps treballen.
  Per acabat foll se tenrà el pus savi:
de son defalt haurà més coneixença,
penedint se. Donant-se a carnatge
servint aquell que no sap d'on devalla,
d'opinió falsa pren lo seu ésser:
pres-la en descuit, no és lo qui es pensava.
Fama i diners cuidà que virtuts fossen:
los folls les han e savis les pledegen.
  Res no és bo que el mal hom posseesca
e, com honors los mals hòmens atenguen,
los hòmens bons ab fam no les demanen
e majorment pensant los qui les donen.
Foll és aquell qui el do del foll molt prea,
car ja no ha d'aquell do la estima:
a la final, diferença no és molta
entre aquells qui vanes coses volen!
  La bona honor al bon hom no contenta,
car lo bon hom en son acte es delita,
no en l'honor del qui li s'agenolla.
Si honor és bé, en aquell és qui honra
e no en l'honrat, mas lo seu bé senyala,
e, si no hi és, honor folla és, aquella,
que lo bon hom de tot en tot menysprea.
No pens ser bo qui en tal bé es glorieja.
  Gran raó em par que Déu nos avorresca,
puix lo perdem per déu qui no és en ésser.
Quan los gentils los llurs déus adoraven,
en llur error havien gran excusa
veent aquells ab l'ull, no sol de pensa,
e versemblants que els parien miracles.
Ara adoram déus d'opinió falsa
durant aitant com los trigam conèixer.
  A la virtut cuidam fer sacrifici
quan la honor havem en reverença
e no sabem d'on falsa honor pren força
e ignoram d'on vera honor pren forma.
Tota honor nos sembla que es deu colre,
ne los sabents més de l'entendre passen,
car fan honor als qui no la mereixen:
tots som eguals al que defora es mostra.
  Afecció i enveja els bons guerregen,
enemics són d'honor e fama bones,
e l'ignorant en qui ver juí es gasta.
¿Qui serà aquell qui de llurs mans escape?
Més són, però, los qui d'honor mal tracten
que tots aquells qui la fama varien:
al viciós, pus tost l'és honor dada
que lo dolent de fama no triümfa.
  No solament als pecs, qui res no entenen,
mas a quants som, l'ull nostre s'enfalaga
sí que, veent los favorits, hom honra
ne tol record com nos són molt colpables.
Qui per lleigs fets són muntats a domini,
honra'ls l'estat més que lleig fet no els lleva.
Doncs, ¿qui és lo foll qui per honor bé faça,
puix la honor per bé fer no s'atenga?
  Ignorantment al món alguns bé obren
per no saber lo qui els ne dóna causa.
Altres, no tant, mas pegament, bé usen,
faents, per tal, que llur ben fer se perden.
Los primers són tenguts molt a natura,
qui els fa ben fer per moviment qui els dóna.
Los altres són vers Déu e si colpables:
infern, vivint e aprés mort, posseeixen!
  Fastig ha Déu de qui el món no té en fàstic
e del qui l'ha, si d'aquell no s'aparta:
no solament és lluny qui és en l'ermita
mas tots aquells qui del barbull se llunyen.
Lladre és vist, qui ab lladres pratica.
Superbiós, qui per honor treballa.
Avar, aquell qui ab diners se bolca.
Lo lloc on és lo mostra ser colpable.
  Diners, honor, no s'han per bones vies,
tants són los mals qui per aquells treballen.
Qui bonament en aquest món pratica
no pot muntar, per los mals qui l'empatxen:
qui regiment vol de ben fer no s'alta
o és grosser no sabent què s'hi usa.
A mal a fer lo camí pla no ens porta:
per nous camins hi van i estranyes sendes.
  Si l'hom hagués per lleig fet vituperi,
¿què farà aquell cavaller sodomita
havent pres grau d'excel.lent viril home
i aquell jaqueix, volent costum de fembra?
D'alguns sabem aquest pecat horrible:
no en veig senyal, que honor los sia tolta!
Qui no la tol de on tolta deu ésser
no la darà en part on se meresca.
  Ja no és crim que la honor rebuge
e ja molt menys en hòmens que en les fembres,
ans fa senyal un poc pecat en elles
que lo major que es pot fer en los hòmens.
Açò esdevé perquè els hòmens són jutges
passants dolor del crim que elles més toca:
amant a si, lo mal d'altre encareixen
e simples fan llurs fets abominables.
  Reptar no cal de llurs vicis les dones,
car, de aquells, natura en pren lo càrrec:
qui no entén e passió lo força
de son bé i mal natura és maestra.
Los tres pilars on lo bé d'hom s'assenta
ésser no pot que en elles se recolzen:
llur fonament deu ésser la prudença
e lo nom sol a elles par salvatge.
  Als qui poder e saber han d'apendre
e de ben fer, per favor de natura,
en contra d'ells Déu pogra fer miracle,
com, en pecar, de la natura ixen.
Simplament l'hom contra natura peca
en tot pecat, puix a raó repugna:
de tot en tot a sa natura és contra
com en pecar trespassa d'hom los térmens.
  Jo guard lo cel e no veig venir flames
per abrasar la sodomita secta.
¿On és lo temps que tu prenies venja
de tots aquells qui natura ofenien?
Mire lo cel quan plourà la justícia
que en temps passat entre nós habitava
e no veig res que d'aquest lloc devalle.
En fe roman tot quant de tu s'espera!
  Oh, Senyor, Déu, ¿e quan serà que et mostres?
Ja tarda molt com del mal hom no et venges.
Jo son ben cert que dellà t'ho esperes,
mas en lo món bé em sembla que et mostrasses.
Vulles haver pietat del bon poble:
puneix aquells sients alt en cadira
qui de l'anyell volen la carn e llana
e són consents que feres los devoren!
  Si dels extrems los hòmens no s'espanten,
vicis comuns quasi en virtuts s'empenyen:
ja los avars passen per hòmens savis,
los cavallers per mercaders s'espatxen
e los coards llur grau d'honor no perden.
Per bé que el nom en los pits d'hom romanga,
als propris fets enteniment no es troba
(sí, per a aquells per on diners s'ajusten).
  No és deshonrat per ser avar lo jove,
e que passàs Tàntalus en cobea;
si és dispost en ser franc, essent pròdig
ja li nourà si tracta matrimoni.
Vell, ignocent de bé, mas de mals apte,
luxuriós, cubert e ple de pompa,
no perd honor ne entre los pecs sa fama.
¿Quins són aquells sabents quin deu l'hom ésser?
  ¿Què pot valer hom que endignat no sia
en contra aquells qui en lo món triümfen
veent-los folls, grossers e plens de vicis
e tot llur bé los ve per atrivença?
No en sé algú qui el món tant lo rebuge
que l'enderroc. Puix, no sentint, no es cansa,
mal dit jutjat pot ser, mas no l'empatxen:
a l'atrevit, lo món camí li obre.
  Per mals mijans lo món sa favor dóna
i en son despit los atrevits s'avancen.
Són avorrits e quasi el món los dubta:
lloc té cascú en lo món on s'alloga.
No hi és, raó, l'ordenador al seure
ne hi seurà algú si espera bon orde.
No contrafà la Taula de Peruça:
orde no hi és, mas error sempiterna.
  Rei no regeix ne els pobles obeeixen:
no sé qui és pus colpable a l'altre.
Degun estat a l'altre no impugne,
car no és algú que sa fi no es desvie.
Si algun hom és qui la regla rompa,
tan poca part al tot punt no altera.
Ab tot açò, resta la regla ferma:
un oronell l'estiu no denuncia.
  Oh, gent del món, obriu los ulls per veure
com no és ver lo que veritat sembla
e que honors, la glòria o fama,
per les virtuts per null temps s'atengueren!
Lo cobejós, cruel, feint, ple de pompa,
astuciós, importú, sens Déu tembre,
aquest aital les gents per déu adoren
e l'és semblant que font de virtuts mane.
  L'hom que virtut ab sol entendre toca
i, en algun tant, pot glòria consegre
e és coneixent e la favor menysprea
veent los folls com en aquella atenyen
no és tan bo que, si los bons l'havien,
no la volgués ab raonable estima:
no és tan foll que en extrem la cobege.
L'entendre ha, mas a virtut no abasta.
  Oh, quan són pocs qui, de general regla,
sàpien fer, als fets, singulars regles
e aplicar aquelles a la vida
e fer juís incerts e necessaris!
Tots los juís que es fan entre los hòmens,
afecció la sentència ordena,
d'on tinc per foll qui en glòria es munta
per lo juí qui tal jutge la done.
  Causa han les gents d'esta error comuna,
puix en lo món tal enteniment troben:
ans de haver del ver la coneixença
han engenrats hàbits dels mals conceptes.
No ha molt fet, qui en coneixença abasta,
mas lo qui l'ha que la part bona prenga.
Als hòmens flacs par obra impossible,
per què ab ull flac miren cosa difícil.
 

105.

    Puix que, sens tu, algú a tu no abasta,
dóna'm la mà o pels cabells me lleva:
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira!
Jo vull anar envers tu a l'encontre:
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo son cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m'empatxa.
  Llevar mi vull e prou no m'hi esforce:
ço fa lo pes de mes terribles colpes.
Ans que la mort lo procés a mi cloga,
plàcia't, Déu, puix teu vull ser, que ho vulles.
Fes que ta sang mon cor dur amollesca:
de semblant mal guarí ella molts altres.
Ja lo tardar ta ira em denuncia:
ta pietat no troba en mi què obre.
  Tan clarament en l'entendre no peque
com lo voler he carregat de colpa.
Ajuda'm, Déu! Mas follament te pregue,
car tu no vals sinó al qui s'ajuda
e, tots aquells qui a tu se apleguen,
no els pots fallir e mostren-ho tos braços.
¿Què faré jo, que no meresc m'ajudes,
car tant com puc conec que no m'esforce?
  Perdona mi, si follament te parle:
de passió parteixen més paraules.
Jo sent paor d'infern, al qual faç via:
girar la vull e no hi disponc mos passos.
Mas jo em record que meritist lo Lladre:
tant quant hom veu, no hi bastaven ses obres.
Ton espirit lla on li plau espira:
com ne per què no sap qui en carn visca.
  Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no et tinc ne de res no t'encolpe.
Jo son tot cert que per tostemps bé obres
e fas tant bé donant mort com la vida.
Tot és egual, quant surt de ta potença,
d'on tinc per foll qui vers tu es vol irèixer.
Amor de mal e de bé ignorança
és la raó que els hòmens no et coneixen.
  A tu deman que lo cor m'enfortesques
sí que el voler ab ta voluntat lligue
e, puix que sé que lo món no em profita,
dóna'm esforç que del tot l'abandone
e, lo delit que el bon hom de tu gusta,
fes-me'n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m'està molt rebel·le,
haja afalac que del tot no em contraste.
  Ajuda'm, Déu, que sens tu no em puc moure,
perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits los mals hàbits
que la virtut al gustar m'és amarga.
Oh Déu, mercè! Revolta'm ma natura,
que mala és per la mia gran colpa,
e, si per mort jo puc rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença.
  Jo tem a tu més que no et só amable
e davant tu confés la colpa aquesta:
torbada és la mia esperança
e dintre mi sent terrible baralla.
Jo veig a tu just e misericorde,
veig ton voler, qui sens mèrits gracia:
dónes e tols, de grat, lo do sens mèrits.
¿Qual és tan just, quant més jo, que no tema?
  Si, Job lo just, por de Déu l'opremia,
¿què faré jo, que dins les colpes nade?
Com pens, d'infern, que temps no s'hi esmenta,
lla és mostrat tot quant sentiments temen.
L'arma, qui és contemplar Déu eleta,
en contra aquell blasfemant se rebel.la:
no és en hom de tan gran mal estima.
Doncs, ¿com està, qui vers tal part camina?
  Prec-te, Senyor, que la vida m'abreuges,
ans que pejors casos a mi enseguesquen.
En dolor visc faent vida perversa
e tem dellà la mort per tostemps llonga.
Doncs, mal deçà e dellà mal sens terme!
Pren-me al punt que millor en mi trobes.
Lo detardar no sé a què em servesca:
no té repòs lo qui té fer viatge.
  Jo em dolc perquè tant com vull no em puc dolre
de l'infinit damnatge, lo qual dubte,
e, tal dolor, no la recull natura
ne es pot asmar e menys sentir pot l'home.
E, doncs, açò sembla a mi flaca excusa
com de mon dan tant com és no m'espante
si, el cel denant, no li dó bastant estima.
Fretura pas de por e d'esperança.
  Per bé que tu irascible t'amostres,
ço és defalt de nostra ignorança:
lo teu voler tostemps guarda clemença,
ton semblant mal és bé inestimable.
Perdona'm Déu, si t'he donada colpa,
car jo confés ésser aquell colpable:
ab ull de carn he fets los teus judicis.
Vulles dar llum a la vista de l'arma!
  Lo meu voler al teu és molt contrari
e em só enemic pensant-me amic ésser.
Ajuda'm, Déu, puix me veus en tal pressa!
Jo em desesper, si los mèrits meus guardes.
Jo m'enuig molt la vida com allongue
e dubte molt que aquella fenesca.
En dolor visc, car mon desig no es ferma
e ja en mi alterat és l'arbitre.
  Tu est la fi on totes fins termenen
e no és fi si en tu no termena.
Tu est lo bé on tot altre es mesura
e no és bo qui a tu, Déu, no sembla.
Al qui et complau, tu aquell déu nomenes:
per tu semblar, major grau d'home el muntes.
D'on és gran dret, del qui plau al diable,
prenga lo nom d'aquell ab qui es conforma!
  Alguna fi en aquest món se troba
no és vera fi, puix que no fa l'hom fèlix:
és lo començ per on altra s'acaba,
segons lo córs que entendre pot un home.
Los filosofs qui aquella posaren
en si mateixs són ésser vists discordes:
senyal és cert que en veritat no es funda.
Per consegüent, a l'home no contenta.
  Bona per si no fon la llei judaica:
en paradís per ella no s'entrava,
mas tant com fon començ d'aquesta nostra,
de què es pot dir d'aquestes dues una.
Així, la fi de tot en tot humana
no da repòs a l'apetit o terme,
mas tan poc l'hom sens ella no ha l'altra:
sent Joan fon senyalant lo Messies.
  No té repòs qui nulla altra fi guarda,
car en res àls lo voler no reposa:
ço sent casú, e no hi cal subtilesa,
que fora tu lo voler no s'atura
Sí com los rius a la mar tots acorren,
així les fins totes en tu se n'entren.
Puix te conec, esforça'm que jo t'ame:
vença l'amor a la por que jo et porte.
  E, si amor tanta com vull no m'entra,
creix-me la por, sí que tement no peque,
car, no pecant, jo perdré aquells hàbits
que són estats per què no t'am la causa.
Muiren aquells qui de tu m'apartaren,
puix m'han mig mort e em tolen que no visca.
Oh senyor Déu, fes que la vida em llargue,
puix me apar que envers tu jo m'acoste!
  ¿Qui em mostrarà davant tu fer excusa,
quan hauré dar mon mal ordenat compte?
Tu m'has donat disposició recta
e jo he fet del regle falç molt corba.
Dreçar la vull, mas he mester ta ajuda.
Ajuda'm, Déu, car ma força és flaca!
Desig saber què de mi predestines:
a tu és present i a mi causa venible.
  No et prec que em dons sanitat de persona
ne béns alguns de natura i fortuna,
mas solament que a tu, Déu, sols ame,
car jo só cert que el major bé s'hi causa.
Per consegüent, delectació alta,
jo no la sent per no dispost sentir-la,
mas, per saber, un home grosser jutja
que el major bé sus tots és delitable.
  ¿Quan serà el jorn que la mort jo no tema?
E serà quan de ta amor jo m'inflame.
E no es pot fer, sens menyspreu de la vida:
e que, per tu, aquella jo menyspree!
Lladoncs seran jus mi totes les coses
que de present me veig sobre los muscles:
lo qui no tem del fort lleó les ungles
molt menys tembrà lo fibló de la vespa.
  Prec-te, Senyor, que em faces insensible
e que en null temps alguns delits jo senta,
no solament los lleigs qui et vénen contra,
mas tots aquells qui indiferents se troben.
Açò desig perquè sol en tu pense
e pusca haver la via que en tu es dreça.
Fes-ho, Senyor, e, si per temps me'n torne,
haja per cert trobar ta aurella sorda!
  Tol-me dolor com me veig perdre el segle,
car, mentre em dolc, tant com vull jo no t'ame
e vull-ho fer, mas l'hàbit me contrasta:
en temps passat me carreguí la colpa.
Tant te cost jo com molts qui no et serviren
e tu els has fet no menys que jo et demane,
per què et suplic que dins lo cor tu m'entres,
puix est entrat en pus abominable.
  Catòlic só, mas la fe no m'escalfa
que la fredor llenta dels senys apague,
car jo lleix ço que mos sentiments senten
e paradís crec per fe i raó jutge.
Aquella part de l'esperit és prompta,
mas, la dels senys, rossegant la m'acoste.
Doncs, tu, Senyor, al foc de fe m'acorre,
tant, que la part que em porta fred abrase.
  Tu creïst me perquè l'ànima salve
e pot-se fer de mi saps lo contrari.
Si és així, ¿per què, doncs, me creaves,
puix fon en tu lo saber infal·lible?
Torna a no res, jo et suplic, lo meu ésser,
car més me val que tostemps l'escur càrcer!
Jo crec a tu com volguist dir de Judes
que el fóra bo no fos nat al món home.
  Per mi, segur havent rebut baptisme,
no fos tornat als braços de la vida,
mas a la mort hagués retut lo deute,
e de present jo no viuria en dubte!
Major dolor d'infern los hòmens senten
que los delits de paraís no jutgen:
lo mal sentit és d'aquell altre exemple
e paradís sens lo sentir se jutja.
  Dóna'm esforç que prenga de mi venge:
jo em trop ofès contra tu ab gran colpa,
e, si no hi bast, tu de ma carn te farta,
ab que no em tocs l'esperit, que a tu sembla.
E, sobretot, ma fe que no vacil·le
e no tremol la mia esperança:
no em fallirà caritat, elles fermes,
e de la carn, si et suplic, no me n'oges.
  Oh, quan serà que regaré les galtes
d'aigua de plor ab les llàgremes dolces!
Contrició és la font d'on emanen:
aquesta és clau que el cel tancat nos obre.
D'atrició parteixen les amargues,
perquè en temor més que en amor se funden.
Mas, tals quals són, d'aquestes me abunda,
puix són camí e via per les altres!


123

Mentre, d'amor, sentí sa passió,
d'ell no haguí algun coneiximent.
Quan he perdut d'aquell lo sentiment,
jo bast assats donar d'ell gran raó.
Per son esguard he vist sa qualitat
e com d'honest té poc e profitós
e com està en l'apetit cobejós
e, de l'irós, com se n'ampra forçat.
  Qui de amor delitable és tocat
i en son voler esperança no sent
e son delit és tot en lo present
del cobejós és vist passionat,
mas, qui dolor com no és amat sofir
i ab gran desig, altre amant, vol haver,
en lo irós és fundat son voler:
esper e por lo fan pus fort sentir.
  Sí com lo cos bé format se pot dir
quan egualment los membres ha formats,
tal és amor quan, ses tres qualitats,
en actes tres hom veu aquell eixir,
car hom veu clar l'apetit corporal
e del compost d'on pren forma l'honest,
dels quals és l'hom, si bé ama, conquest:
sens tots aquest eguals amor poc val.
  Aquest amor no és angelical,
ans més al cos que a l'arma ha son esguard.
Diu-se d'aquell del qual pren major part:
sa força és gran com toca en general.
Lo qui amor per tres parts ha sentit
toca de tot, d'àngel e d'hom e brut:
segons de qual, tal nom ha mereixcut
e, si de tots, de tans és revestit.
  Primerament lo cos li és subdit
e per ell és l'ànima en tal voler:
si en fastig ve, lo cos perd son poder,
així mateix, perd d'amor, l'esperit.
Moltes veus és que l'hom coneix bé clar
qual més hi fa, l'ánima o lo cos,
e més del temps hom no sap en què es pos
qual del compost lo mou en més amar.
  A l'esperit s'esguarda lo durar
e lo començ al cos e el desig gran:
acompanyats tots llurs actes estan
en duració i en l'acte de amar.
Tal com és l'hom de tal amor és pres
e segons on la sua amor ha esguard
hoc e per temps ha fam e tost és fart
seguint lo for de l'amor qui l'ha empès.
  Així com és l'amant per interès
a son amic, del qual gran bé li ve:
ell ama aquell e més son propi bé,
no veu son foc per dos parts ser encès,
així són dos esguards d'aquest amor
e no es veu bé que sia sinó u:
comença al cos e puix se fa comú,
per dos esguards e per u contador.
  Quin estament és d'aquell amador
no desijant res d'acte deshonest
e ja molt menys d'aquell qui és honest
e sia encès d'amorosa calor,
per un voler anant entre aquests dos
confús a temps e puix determenat
per gran desig mortal de ser amat
e puix per gran desig luxuriós!
  D'amor no sap qui es cuida ser ginyós
e, menys sabent: tots los cinc en un grau.
Lo rei se fa de la serventa esclau
e d'ella vol l'honest i el delitós.
En amor veig dues dificultats:
una, en saber qui és, d'on ve, què fa,
altra, en eixir d'ell qui en ses mans està
e quan e com fa contents sos criats.
  Adéu, adéu, sien acomanats
mos pensaments, qui m'han donat delit.
Ells són aquells, mas l'esguard és fallit
e ja en mi jo els trobe alterats.

 

Poema musicat per Joan Brudieu

No hi ha béns, no hi ha fortuna,
no hi ha saber, ni valor,
ni forces, ni cosa alguna,
que puga tant com l'amor.
La fortalesa
pot esser presa,
per orde d'un gran rei,
mas fer amar-se
no pot forçar-se,
perquè no hi ha remei.

Lo que nos fa per potència,
ni per gràcia, ni saber,,
se fa sense resistència,
per forces d'un bon voler.
Amb raó es clama
lo qui bé ama,
si mai coneix oblit,
pus cosa amada
és estimada
en un preu infinit.

POEMA MUSICAT PER ESPIRAL D'EMBULLS:

. "Sens ulls hom pot veure" (Espiral d'embulls)

No cal dubtar que sens ulls pot hom veure,
puix sens desig de ser amat jo ame.
D'amor no em clam ne de persona em clame:
natura en mi fa obra de no creure.

Amor me plac tant per sos actes nobles
que de per si jo l'am, sens esguard altre
semblant a aquell qui son bon amic ame
pel que ha fet e no per lo que faça

Jo sent delit que no sé d'on pren força.
Si és de carn, ¿d'on li ve que no es farta?
Si d'esperit, ¿com l'infinit aparta?
Si del compost, ¿d'on ve que tot no em força?

Si com l'avar los diners per ells ama
que no veu res per què aquells despenga:
a si mateix no diu que no se n'ampre
mas no en sap cas ne pensa que ésser pusca.

Jo sent delit...

Crec que desam e, quan ne pens ser quiti,
mon pensament un gran delit se causa
e no sé com en tant e tal s'estenga
e trop raó per desgrat e per ira.

Jo sent delit...

inici

[ Tornar a la pàgina principal ]