.
DISCURS DE PRESENTACIÓ D'Antoni Artigues

---

CASTIGA JA AQUELLS QUE ARA COMANDEN
.
(Presentació de la Lectura Poètica d'Ausiàs March
a càrrec dels deïdors de Magisteri)

     Volem només emmarcar el sentit d'aquesta “lectura” poètica a Magisteri, que, com és habitual, pretén actualitzar el poeta, les seves paraules, el seu sentit. Diu Josep Palau i Fabre que “El centenari d'Ausiàs March té o ha de tenir dues vessants” D'una banda, “ha de servir perquè ja, d'una vegada, el poeta de Gandia aparegui com el que és, com el més gran de l'Europa del segle XV.”; i d'altra banda “Ausiàs Marc és un poeta que pertany al poble i que, per tant, ha de ser difós i expandit entre els seus, i no es pot escamotejar sota cap pretext aquesta dimensió seva si no és traint-lo. Basten per a confirmar-ho la força i l'actualitat d'aquests versos del seu Cant CIV, en els quals, adreçant-se a Déu, diu: Vulles haver pietat del bon poble! /Puneix aquells seients alt en cadira, / qui de l'anyell volen la carn e llana. Divulgar, per tant, el poeta de Gandia entre els escolars, entre la gent senzilla, perquè sigui alguna cosa més que un nom, és un dels imperatius d'aquest centenari”.

     En lloc de divulgar el nostre poeta i la nostra llengua, cultura i realitat nacional catalanes, però, els polítics que ara comanden ens volen fer híbrids, com muls estèrils: una mescla entre en Pedro J. Ramírez i n'Alemany, o entre n'Aznar i en Matas, o..., el que sigui, mentre que no siguem catalans. Per si no bastàs el marc legal actual totalment espanyolitzador i folkloritzador, no s'aturen de fer decrets per desmembrar-nos com a poble. Un decret de bilingüisme (quan al Principat fent tot l'ensenyament en català les enquestes mostren que a la conurbació de Barcelona l'ús del català recula entre els joves). Un decret de currículums digne successor d'una programació servil com era el MEPIB.

     Tinguem en compte que les paraules (també les d'Ausiàs March), és a dir la llengua catalana amb tota la seva producció i productivitat, i la terra, són els dos grans llegats que tenim; i no els doblers, ni els cotxes, ni les barques grosses, ni l'estufera, ni les paraules guapes que avui omplen els currículums, ni fins i tot les carreres universitàries per als nostres fills. I la terra, la malvenem als alemanys, i la llengua (i també la terra), la donam als espanyols.

     I més en contra. Decrets de censura dels llibres de text per assegurar-ne el contingut d'Una-Grande i Libre. I més.

    Un  Decret per assegurar que la Geografia i Història que estudiïn els nostres fills siguin igual que els que Franco ens feia aprendre a nosaltres. Parlant d'això, Blai Bonet (i per cert: què esperam?, que calli?, per fer-lo Doctor Honoris Causa de la UIB?), a l'article de dia 9, diu que estudiar Felip II servirà perquè els joves descobreixin que va “cometre més crims contra la Humanitat dels que s'hagin pogut cometre en els quatre darrers anys a Bòsnia, a Sèrbia, a Cro?cia”, i que “Felip II, i els seus funcionaris, amb la “seva” Església, va fer cremar, trencar els ossos, per mitjà dels aparells de la “santa” Inquisició, centenars de milers d'hebreus, de persones que no creien que la Santíssima Trinitat fossin tres persones i un sol déu”, etcètera, etcètera. “Si les Humanitats d'Espanya i de la unitat s'han d'ensenyar així a Espanya, d'acord. Si no s'han d'ensenyar així, més val que els al•lots no sàpiguen res d'Espanya, no ho necessiten. La censura exercida a través dels llibres de text és una dictadura dissimulada.” I més.

     Quants dels polítics que fan aquests decrets han llegit Ausiàs March? A la gent del poble ens fa l'efecte que els polítics tenen més afany de diners que de cultura, i no els interessa que els nostres fills coneguin tampoc Ausiàs March. Aquests polítics no s'amaren de la poesia d'Ausiàs March, però sí que continuen amb la visió militar de l'època medieval. Dia 13 en parlava Joan Barril quan diu que el servei militar és un màster de classes teòriques i pràctiques per matar el nombre més gran d'enemics en el menor temps possible i amb les mínimes pèrdues pròpies” (i no oblidem que tothom en té d'enemics). Continua: “L'error deu estar en aquesta visió medieval que el poble i les armes encara són compatibles. Europa és plena de làpides amb noms interromputs que van ser comminats a creure que els pobles es defensen amb les armes. ¿De quin poble estem parlant avui quan es parla d'introduir l'esperit militar a les escoles? Fora les caretes, senyors administradors de les armes: el patriotisme pot continuar existint. Fins i tot pot ser un valor cívic en determinades societats sensibles al seu passat, a la seva llengua i a la vibració tel•lúrica de la seva terra. El patriotisme de les armes, en canvi, és una altra cosa”: és terrorisme d'estat. (I parlen de tolerància!)

     Precisament Ausiàs March, en parla, de terrorisme d'estat a alguns dels seus versos, especialment al poema 104. Ja hem citat el vers en què Ausiàs clama a Déu: “puneix aquells sients alt en cadira”, que vol dir, sense tanta poesia: “Castiga ja, aquells que ara comanden”. No en citam més versos perquè ara mateix tindrem ocasió de sentir-ne llargs fragments bellament recitats.

    Perdonau-me aquestes disgressions, o demanau-ne comptes als polítics, perquè m'hagués estimat més de fer propostes més immediates per divulgar Ausiàs March i els nostres poetes. Com la d'instal·lar als
diferents edificis de la UIB, i a diferents punts de Mallorca, de Menorca, d'Eivissa, uns versos lapidaris, en pedra, alguns “Versos que semblen escrits per gravar-se sobre marbre durador, destinats, no al paper fugaç, sinó al moment perenne.”, com diu Joan Fuster. Per exemple: Diners, honor no es fan per bones vies. / La carn vol carn, no s'hi pot contradir, etcètera, etcètera. Aquests versos, vists cada dia, passarien a formar part del bagatge mental dels universitaris, engrandirien la seva formació humanística: un aspecte tan important com descurat per a la bona formació dels futurs professionals.

     La Universitat faria la seva feina si es preocupàs més d'humanitzar, d'imbuir els estudiants de la nostra llengua i cultura catalanes, deixant de banda la cultura de la distracció i la del diner-al-preu-que-sigui, que és la que impera a la societat. Per contra, els estudis de Magisteri han estat buidats de continguts i d'humanisme i s'han omplert de tecnocratisme i beaturia falsa, i encara ens amenacen de llevar més crèdits de català amb una nova pedopsicologització dels plans d'estudis; i per devers ca nostra ja hi ha un parell de municipals de l'ORAS de l'especialitat de Primària (què han de fer, si no). No basta que la UIB posi un normalitzador, i menys si amb això justifica, per exemple, l'entrada massiva de professors sense tenir en compte si faran o no les classes en català. I tantes altres.

     En contrast amb els que ara comanden, trobam bona gent que sí que aprecien la cultura catalana, la llengua catalana, aquest gran poeta català. Vegem com conta Vicent Andrés Estellés que el nostre poeta va entrar a la seva casa: “la meva devoció per Ausiàs March arribava a tal extrem que jo en parlava a casa, a taula, amb la meua dona, d'Ausiàs March. La meua nena, la tercera, la Carmina, que era molt petita, a vegades escoltava. Un dia havia de fer un exercici escolar sobre el gòtic al País Valencià i la vaig dur a la Seu. Érem al costat de la tomba d'Ausiàs March, que duu aquella inscripció que diu: “Jo sóc aquest que es diu Ausiàs March”, i li vaig dir: “Mira, nena, en aquest lloc està enterrat l'Ausiàs March”. I la meua nena començà a plorar i li vaig dir: “Escolta, per què plores? Diu: “És que era molt amic teu, no?”

     Tornant al que dèiem, la manera més bona de divulgar un poeta és fent conèixer i estimar la seva poesia, cantant-la i recitant-la. És una feina que han fet Rafel Subirachs, Celdoni Fonoll, Raimon, la Quarta Sciència..., i poca gent més. És el que ara faran aquests recitadors i cantadors de Magisteri, aquests futurs mestres, que us faran viure una mica Ausiàs March perquè vosaltres el faceu viure més endavant als vostres alumnes. Ausiàs March ha d'entrar viu a les escoles, a través de la nostra veu. I hi ha d'entrar amb tota la profunditat moral i la sinceritat que el caracteritza.

     Benvinguts tots a aquest tast del gran poeta català del segle XV, tan actual com els d'aquest segle que escoltàrem el curs passat en aquesta mateixa sala. Sentirem primer els deïdors de Magisteri -n'Elena, na Gemma, n'Aina i na Cristina- que ens diran els poemes de cor (Dir una cosa de cor: quina expressió més escaient per indicar que es diu sense papers, des de dins, des del cor). Després, dos artistes catalans, un mallorquí i una valenciana, ens faran sentir el seu Ausiàs March. Que vagi de gust.

Publicat al Diari de Balears, 3 de gener de 1998