LA PARAULA 

Basta dir una paraula: 
"pinotell" o "baladre", 
i el món sona més clar 
que en claredats de rama. 
Quina claror rentada 
té el món a dins la boca! 

Quina tremolor antiga 
oir "ginjoler", i sentir 
la lluminosa distància 
entre el color d'una branca 
i el seu nom que en mi sona! 

La paraula és el món 
que surt ungit de la fonda 
aurora constant de Déu 
dins nosaltres, amants pal.lids. 

I som canyes humanes 
que sona Déu, sonant-les, 
quan parlam. Canyes fràgils, 
però plenes de música. 
 
 

MAR 

El caminar ardent 
de la frescor de l'aigua. 
Verdor horitzontal. 
Abril estè d'esquena. 

Vora el mar, melodia 
del vestir-se dels arbres 
i desvestir-se, purs, 
del color i la paraula. 

El mar resta tenaç 
en la seva maragda. 
Recorda el cel i brilla: 
Vocació de l'aigua. 
 
 

ASCENSIÓ DE LA TERRA 

La melodia cega 
i esclava de la soca. 
La verdor per la línia. 
La terra creix i sona. 

Quina escala secreta 
Té la terra en la soca! 
Oh, voluntat d'altura! 
La terra cap a glòria! 

Destí de la verdor 
i de la rel esclava: 
Resumir en la mort 
totes les hores clares. 

Valentia en la llum 
en el cim de la flama. 
És la darrera treta! 
Primavera incendiada. 
 

LA PARAULA 

Girava aquella conversa: 
-"La civada se moria, 
i mans d'amor la lligaven, 
deslligaven, i vivia."- 

i com més en parlaven, 
més rams de plata, més sons 
de civades lluentes 
anaven i venien. 
A força de paraules 
dites en terra, a l'aire, 
pels quatre camins del mar, 
l'hora fresca, la fresca 
de la primera aurora 
de rius, d'aucelleries, 
és sempre vasta i nova. 
Si parlam, comentam 
la claredat nombrosa 
de la boca i les mans 
de Déu, que parla, i és 
amor de la paraula. 
I aquella parla antiga 
és un succès tan tendre 
en les boques calentes, 
com un calfred de verdor 
sobre una soca negra. 
 

CANÇONS 

 I 

Des dels ginjoler parlava. 
Em mataven les paraules 
i 
 el ginjoler ginjolava. 

Amic, collim silencis. 
Que la cadira d'amor, 
que el meu ginjoler no sàpiga 
que m'espera l'aigua dormida, 
amb una camisa fresca 
de mirades de sàlvia. 

 II 

La pena llarga del riu: 
No poder mirar enrera, 
el brollador primitiu 

Saber que la mar l'espera; 
i no el fa córrer la mar 
sinó aquella aigua primera. 

Tan fresc és com la font era. 
No és vell el riu si ha arribat. 
És l'infant que ve cansat 
d’abeurar joncs de ribera. 

 III 

Si et recordava la mar, 
blavejaven les olives 
dins el teu oliverar. 

La llum del mar te cridava. 
i un ganivet d'ala freda 
dins l'aigua morta brillava. 

Al fons de l’aigua dormida 
hi lluïa una moneda 
amb el teu perfil, ma vida. 

Claror d'aquesta font freda! 
Oliverar de la mar! 
Font de la trista moneda! 

 IV 
  Homenatge a R. A. 

Si el tamarell és tot verd 
i per la soca té sal, 
digau que és la mar sembrada 
la veu del tomarinar. 

Si plora per colorins 
de peixos i de coral, 
digau que és la mar sembrada 
la veu del tomarinar. 

Si en rames la sal torna alta 
i el color torna salat, 
digau que és la mar sembrada la veu del tomarinar. 

 V 
  En memòria de García Lorca 

Ballarí, ballador 
si la mar sota una murtra 
posava el cap dins les mans, 
¿què faries, ballarí? 
-Colliria llavors seques 
i a dins una botella 
les faria sonar. 

I si sentissis l'aurora 
que va i ve per un palau, 
¿què faries, ballarí? 
-Colliria flors de plàtan 
i pensaria en el cant d'una nau. 

I si un dia no ballava 
l'aigua dins les teves mans 
¿què faries, ballarí? 
-Encendria el meu llit 
i deixaria els meus peus 
a vorera de mar. 
 

EL JOVE (1987) 

LO PUS BELL CATALANESC DEL MÓN 

Lentes alzines, maternals figueres, 
pollancres cristal·lins, dring de font viva, 
esclarissades ombres de l'oliva, 
armat esvalot mut de romegueres, 
el pomerar pintat, fresques pereres, 
arrodonida eufòrbia, pleta freda, 
amb flors l'albó com d'engruixada seda, 
roques llises, capblaus, esparregueres, 
pedra amb un liquen, groc com la moneda 
del temps que calla entre les caderneres, 
blaus, espigats espígols, llentrisqueres 
mates enceses, escanya-rossins, 
fua aturada dels cabridencs pins 
que s'enfilen amb xiulo a les voreres 
d’arran de mar, esmusses carritxeres, 
escambuixades penyes, vent gregal, 
mar:esperit escènic, fonda sal, 
roques brescades, conques salineres... 
Ran de rel com llengua romanial 
pateix flor el romaní de les caeres. 
 

portada blai bonet 

POESIA A L'ESCOLA

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia