AMOR 

L'aigua dorm, nua, gelada. 
El cel, alt, li ha regalat 
un gipó blau brodat d'ales. 
              L'aigua 
vestida i solitària! 

Una ovella perduda 
          plorava 
lluny de la blanca pau 
          de llana. 
Se mirà dins l'aigua. 
Era vidre en somni 
la seva ombra d'aire. 

La del gipó blau 
cobrí el seu cos 
           de llana. 
L'una begué l'altra, 
i ambdues dins una 
 belaren... 
 

BALADA DELS ORGANILLERS 

Silenci brescat de sol. 
Matí blau de primavera. 

Organillers embrunits 
venten una polca vella, 
a una placeta crismada 
amb sol i ombres de palmera. 

Ningú no vol un vals blau 
i els organillers se'n queixen. 
Molent espigues de música 
les verdes camises deixen... 

El manubri dins un porxe 
de caputxines 
i flors de carabassera... 
Tres organillers tot nus, 
obscurament suats, 
ploren a la lluna plena... 
 

ALS INNOMBRABLES AUCELLS MORTS PER UN 
                           TREBOLÍ D'AIGUA 

Sembla que és madur el cel 
i li ha caigut fruita..., i tanta! 

Les verdes síquies semblen 
llits dels gitanets de l'aire, 
que dormen en la verdesca 
la cançó al bec penjada. 
No hi està penjada, ai, no! 
Vessada hi està, vessada... 

Diminutes nits de ploma, 
nits transverberades  d'aigua! 
Hídries de vol que bevíeu 
cel, i estrellàveu les rames! 
 

ARA ADÉU... PERÒ NO ADÉU 

Si el teu cel, color de vena, 
fos tela per fer-me un hàbit, 
seria jo un punyal ràpid 
per tallar-ne un arca plena, 
a terres llunyes de venir 
drap blavís de Santanyí! 

 Ai, ai, la vila dormida, 
 Ai, ai, que la deixaré! 
 Ai, ai, com la ploraria, 
 Ai, ai, com la ploraré! 

Fer-me caputxes de cel 
i un cordó de coloms blancs... 
Que, enmig de cactus estranys, 
signassin a Fra Rafel: 
-Qui és que passa per aquí? 
-Passa el cel de Santanyí. 

 Ai, ai, la vila dormida, 
 Ai, ai, que l'adormiré! 
 Ai, ai, com la ploraria, 
 Ai,ai, com la ploraré! 

La meva túnica grisa, 
baix la Porta Murada, 
no alçarà més pols daurada 
amb el vol cendrós que frisa, 
després de deixar, al Roser, 
els calius del salm darrer. 

 Ai, ai, la vila dormida, 
 Ai, ai, que la deixaré! 
 Ai, ai, com la ploraria, 
 Ai,ai, com la ploraré! 

Adéu, copó trabucat, 
consolació llunyana, 
que dins ta pell de magrana 
guardes foc cristal·litzat. 
Seguí'm, mar de flames blaves, 
que el vell món amb el nou traves. 

 Ai, ai, la vila dormida, 
 Ai,ai, que la deixaré! 
 Ai, ai, com la ploraria, 
 Ai, ai, com la ploraré! 

Quan la vella auba de malves 
surti de sa alcova obscura, 
cenyint la freda cintura 
de les torres amb mans balbes, 
deixaré la randa antiga 
del claustre del meu convent, 
penjant a l'ala del vent 
un collar de plor que us diga: 

Si d'Amèrica sabeu 
que ma vida ja finí, 
mirau l'estel del matí: 
Seré jo que us dic adéu, 
des dels blaus balcons de Déu 
guaitant l'or de Santanyí. 

 Ai. Ai, la vila dormida, 
 Ai,ai, que la deixaré! 
 Ai, ai, com la ploraria, 
 Ai,ai, com la ploraré! 
 
 

portada blai bonet 

POESIA A L'ESCOLA

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia