| el noble joc
(1972)
*
Un lluent escarabat
agafava fort l'almoina,
per la grava, enmig dels peus
de la gent que s'arborava.
L'empenyia a rodolons
per deixar-la dins la barca.
Més enllà, a dalt de tot,
sant Vicenç feia un miracle:
extreia aigua amb un paner
i els fidels s'esgarrifaven.
*
S'admiren mútuament
com cans de raça
que saben quan és hora
de pegar urpades
seques i teatrals.
*
I ara torno -són les sis-
pel carrer de prop de casa.
Els escassos vianants
trepitgen la lleu rosada.
Algun cotxe dreturer
desvetlla alguna veïnada.
Les fulles dels arbres quiets
ensumen sense immutar-se
la frescor de la calçada.
Jo no sé on aniré,
sense diners ni mesada.
¿Caminaré cap al centre,
davallaré cap al Port
o bé em quedaré a la plaça?
*
El roser
del teu terrat,
quan feia vent
s'ajaçava:
treia el cap
per la meva finestra.
*
Vaig veure un ca tot nu
que mirant-me de reüll
va agafar un os del carrer
i corrents es va aficar
sota l'escala.
*
Sé ben cert que anit passada
s'escondia vora mar
una dona del tot nua
que es donava tot seguit
a la fam de les oblades.
A trenc d'alba, a l'espadat
i a la sorra hi havia suros,
i tumbagues i penjolls
d'una incerta dinastia.
Pel boirim encara espès,
s'enfugia urgent la lluna
i les llisses tot rogents
no sabien com tapar-se.
*
De sobte, damunt un ull
aparegué, rodona
una grossa llàgrima,
a punt de rodolar
damunt la taula.
Sense que ningú s'hi fixés
vaig tirar-me-la davall
una sabata.
*
El vellut,
els llevamans, les ruques
estan mig adormits:
aprofiten el solellet.
Els garrofers, de puntetes,
fugen coster amunt.
*
Era al Port, a sol ixent,
a la part de la Duana.
Nerviosos, apressats,
els bous treien la pescada
-congre, alatxa, pop, gerret-.
Untuoses, recollides,
nets encara coll, botons
de les seves bates blanques,
amatents a carregar,
feien cua peixateres.
Pit i braços plens de sang,
a les dues del migdia,
malvenent peix a barrisc,
bramulaven esgolades.
portada miquel bauçà
PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia
|
