*

Com un gat amb una troca, 
    cada instant jugo amb el temps: 
    ara en sóc un tros enrere, 
    ara corro un tros davant. 
 

*

-Defensem la nostra terra, 
    diu el passerell, volant. 
    ¿T'has begut l'enteniment...? 
    li contesta la terrola. 
    No en tenim, els catalans: 
    tot el món sempre ha estat nostre... 
    ¿Però els nostres enemics 
    que ens ocupen i ens trepitgen...? 
    -Dissimula. Fes-me cas. 
    Ells no entenen l'estratègia. 
 

*

En la fosca de la nit 
    sento com el mul rosega 
    les faves dins del cofí. 
    Un soroll tan agradable 
    m'allibera i em torna a mi. 
 

*

Fer un poema és com trobar 
    la cullera més idònia 
    o bé el clau que clavarà 
    dues fustes separades. 
 

*

He sortit. Plovisquejava. 
    La mestressa m’ha mirat. 
    Jo he fet que no la veia. 
    M’he posat a caminar: 
    tot de gent desenfeinada 
    blastomava pels carrers. 
 

*

Ja no jec en matalàs, 
    ni de llana ni de borra. 
    Ja no tinc matalasser. 
    He guanyat un pou de somnis. 
 

*

Parla amb prosa com un porc, 
    de la Casa de la Vila, 
    arborant-se a si mateix 
    amb bandera forastera, 
    protegida pels venals. 
    La corrupta pagesalla 
    està atenta i assenteix, 
    escortada pels esbirros, 
    un llenguatge que no entén. 
 
 
 
 

ELS ESTATS DE CONNIVÈNCIA
 

COM ELS NEGRES DE LES ILLES, 
 Amb les fulles dels fassers, 
 ben cosides, construeixo 
 la cabana on m’abelleix. 
 Si fa vent, em fico a terra. 
 Res de pedra. i així puc 
 canviar cada setmana, 
 que és la fita que els humans 
 no hauríem  mai de perdre. 
 

-COMENCEM UN ALTRE COP: 
 era un dia amb boira espessa 
 o no n’era? Has dit que sí. 
 -No ho sé pas. No sé què és “boira”. 
 

ÉS UNA SOCIETAT 
 que és corrupta, de natura, 
 és a dir, patriarcal. 
 Fa pudor, però perdura. 
 

LA BOIRINA DEL DESERT, 
 la duc sempre a la butxaca, 
 per quan haig d’anar a comprar, 
 caminant, amb les comares. 
 

MAI NO HAS DE TOLERAR 
 que se’t riguin a la cara. 
 Si no saps el que has de fer, 
 sempre pots girar l’esquena. 
 

M’IMAGINO LA MEMÒRIA 
 com un llac viu, palpitant... 
 Dormint, s’alcen breus tempestes, 
 que sacsegen el conjunt. 
 La matèria que s’enlaire 
 són els somnis que tenim, 
 que és allò més apreuable.. 
 
 

portada miquel bauçà 

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia