la
sirena
la relíquia
desolació
col·loqui
el dol
record de sóller
proverbis
Muntatge: Col·loqui
Muntatge: Les rompents de l'infinit
"Les rompents de l'infinit", Josep
Palau i Fabre
més
sobre Joan Alcover
LA SIRENA
Jo sé una cala profunda
on habita el vell marí,
el rocam que la circumda
perfuma l'olor de pi.
El pescador solitari
s'asseu damunt el penyal,
i amb ulls de visionari
mira l'aigua del fondal.
En la cala moradenca
l'ombra d'horabaixa creix,
i el cristall només se trenca
si a flor d'aigua surt un peix.
La calor de l'estiuada
és febre de voluptat
sota la pell bronzejada
del pescador ensonyat.
L'atrau l'ona que tremola;
desnua el cos indolent,
i se tira dins la gola
de l'antre fosforescent.
S'espolsa, braceja i xala
amarant-se de frescor...
De sobte, veu en la cala
una estranya lluentor.
És l'escata d'una cua
que la mar torna a engolir;
llavors d'una dona nua
veu el bust alabastrí.
A flor d'aigua el pit rosseja,
se bada el llavi vermell,
i perles de llum goteja
la negror de son cabell.
Ell l'encalça, l'abraona
i besa son llavi humit;
ella un instant s'abandona,
amb el cos mig adormit.
Mes la cua que esgarrapa
es revincla i tiny de sang
el pescador: i s'escapa
la sirena del cos blanc.
... ... ... ... ... ... ... ... ...
Ella és d'una raça morta
la sola que sobreviu;
ella de la xarxa forta
lliberta l'eixam catiu.
Ama el cor de l'aspra timba
on penetren les marors
per la cova que les nimba
de fantàstiques clarors...
Ama, en la quilla suspesa,
encomanar amb les mans
la divina embriaguesa
al vaixell i als tripulants.
Ama l'àngelus que plora
en els ecos de la mar...
Mes se plany des d'aquella hora
que un bes d'home va tastar.
Un desig ardent la fibla,
com al pescador mateix;
i en la còpula impossible
somnia la dona-peix.
inici
LA RELÍQUIA
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.
inici
DESOLACIÓ
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.
inici
COL.LOQUI
LA MUSA
¿Per què de mi et recordes
i a l'arpa d'altre temps les mans allargues,
i, tot mullant les cordes
de llàgrimes amargues,
com pluja d'estels d'or
solquen els rims la fosca de ton cor?
EL POETA
És mon desig que un raig de poesia
il·lumini mes llàgrimes; voldria
trobar al fons de l'ànima quelcom
d'eixa punyent i fonda melodia
que fa aturar tothom,
perquè en la pietat dels qui passassin
i el càntic escoltassin,
com a l'entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Déu,
duràs almenys sobre la terra una hora
la vida de mos fills, que fou tan breu.
LA MUSA
La plenitud de vida no comença
ni arriba l'home a sa virilitat
sens que fermenti en l'ànima el llevat
de l'intima sofrença.
Sia ton cor el ferro espurnejant,
damunt l'enclusa del dolor, sonant.
EL POETA
A mos infants no tornarà la vida
el broll de foc i el ritme dels martells
sobre el metall de l'ànima enrogida;
no em plany de ma dissort; els plany a ells.
Si a l'espona del llit,
quan se glaçava el cos, quan l'agonia
els ulls enterbolia
del jove moribund, li haguessin dit
de part de Déu: -"Minyó, ¿te'n vols anar?"
ell, ¿què hauria respost? -"Me dol deixar
ma família, la terra on nasquí;
és prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel decanta-la de mi;
jo me somet, ta voluntat és santa;
però si et plau, Senyor, deixa'm aquí"...
No pogué ser; i se tancà la porta
de ma casa, una nit, sens que ell tornàs,
i el duien a romandre al mateix vas
de sa germana morta.
LA MUSA
Mes tu deus a la vida ton tribut.
¿No sents la host que se canta a si mateixa
i avança, menyspreant la multitud
dels morts que tomben i els ferits que deixa?
EL POETA
Mai la vegí tan bella com és ara
la vida d'aquest món,
que d'un encís crudel tota s'amara
per a parlar-me dels que ja no hi són.
Plorar... També plorava
Jesús davant la tomba de l'amic.
Ran de la fossa com un arbre estic,
que hi beu tota la saba.
LA MUSA
Mes l'arbre ha de fruitar.
EL POETA
Jo vull que l'oli
del fruit amarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llàntia que aureoli
dels dos adolescents la imatge viva.
Si la força del geni m'és estranya,
tan gran com ell s'aixeca mon dolor,
i jo puc llavorar l'alta muntanya
per esculpir-hi un monument d'amor.
inici
EL DOL
I
Sé d'una vella consirosa
a qui sos fills varen deixar
per la fortuna fabulosa
de l'altra banda de la mar.
Com la grisor d'un ull d'oracle,
mira la fonda solitud
esperant l'hora del miracle
que li retorni el bé perdut.
Com ella guaita la marina,
mon pensament vetla, abocat;
mes la finestra on s'inclina
s'obre davant l'eternitat...
Arriba un jorn que nostra vida
ja no veu res en l'avenir;
mes a l'hivern, rejovenida,
en la dels fills torna a florir.
Tèbia dolcesa els ulls amoixa
de pressentir la tendra mà
que, en acabant l'última angoixa,
piadosament els tancarà.
I de llur vida l'aurèola
ens sembla veure en lo futur,
que nostres cendres agombola
assolellant el vas obscur.
Però si cau llur jovenesa
i se'ns acluca l'ideal,
¡què n'ha de fer de sa vellesa
l'àrida soca paternal?
Cap a l'abisme que ens espera,
mon pensament amolla el fruit
com el brancam d'una figuera
tota penjada sobre el buit.
Llum de records passa allà enfora,
pluja d'estels en la negror.
No me'n sé anar, no, de la vora
de mon terrible mirador.
Com en el fons d'un vell retaule
llisquen els dos adolescents;
passen, ulls clucs, sense paraula,
com a somnàmbuls somrients.
Passa la flor de l'amor mia;
passen en creu aquelles mans
que ma tendresa cobdícia
per a besar-les com abans.
De la foscor mai explorada
munten alens d'oratge fred
que ma existència amenaçada
fan tremolar com un llumet.
¿Cal defensar la flama incerta
d'aquest llumet feble i morent?
Per a tancar la porta oberta,
¿cal que forcegi contra el vent?
Entri la ratxa que em perfuma
amb la fetor d'un món podrit!
Munti l'oreig que du l'escuma
de les rompents de l'infinit!
II
Ombra divina, protectora
de l'aliança dels dos móns,
jo torn a tu; mon cor enyora
les oblidades oracions.
Aquí tot parla de l'imperi
a on sojornen els difunts;
aquí batega el gran misteri
que vius i morts escalfa junts.
Sols la fredor d'aquestes lloses
calma la febre de mon front,
davant les úlceres descloses
de l'enclavat en creu d'afront.
Els qui duim l'ànima ferida,
com els captaires afollats,
entre el tumulte de la vida
ens hi trobam desemparats.
Mes en el temple que il.lumina
com un estel la llàntia d'or,
l'eternitat s'hi sent veïna
afalagant el nostre cor.
I els endolats, al peu de l'ara,
sentim els morts més avinent;
i a eixugar el plor de nostra cara
ve la carícia de l'absent.
inici
RECORD DE SÓLLER
Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa...
Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort al fons.
Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera em feia senyal de que emmudís,
posant-se els dits als llavis; una verdor xalesta
pel portaló guaitava com auri paradís.
L'hort m'oferí refugi, capçal la soca blanca
del taronger; en l'herba em vaig tombar; l'eixam
d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l'espès herbam.
Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, ran de terra, l'esguard per allà endins;
dansaven les corol.les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.
Llavores un misteri per mi es va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una jovenesa amb els cabells a lloure
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.
Amagatall cercava per treure's una pua
del cos; a totes bandes girà l'ull inquiet;
s'alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.
Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l'esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s'adonés de mi!
I el nin va tornar home... Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna
de dar-me el fuit de l'arbre simbòlic a flairar?
Mai més l'he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc,
i el món d'una edat nova, inconscient m'obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.
Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vos que caceu libèl.lules en la presó del rim,
prenent-les per les ales amb tanta subtilesa
que no se perd ni un àtom del matisat polsim.
inici
PROVERBIS
Al càstig que t'imposi Jehovà
inclina el coll sens pena i sens fatiga;
car, com el pare al fill, la seva mà
al que ama sols castiga.
* * *
La vida reposada
se corromp en el llot de la indolència.
Així, en l'aigua embassada,
la quietud engendra pestilència.
* * *
L'arbre antic agombola més que el jove.
Per bressar l'infantó, la dona vella
té la falda més tova
i el saluet més dolç que la donzella.
* * *
El tresor que duus
en la intel·ligència
i no en feres ús
per ta negligència,
quan l'hora no sia
d'aprofitar-l'ho
te serà corcó
de melancolia.
Si no l'aprofites, duràs a la porta
de l'eternitat la tristor mateixa
de la pobra mare que al morir se'n porta
el pes de l'infant que no ha pogut néixer.
* * *
La nostra amor de pare
torna més gran, ensems que més avara
d'efusions, a mida
que els nostres fills avancen en la vida.
Jo no sé quina estranya timidesa,
jo no sé quin pudor,
quan els fills han eixit de la infantesa,
tanca el florir creixent de la tendresa
en nostre interior.
El fill que s'és fet gran ja no s'adona
de l'esguard paternal, que l'acarona
silenciosament
com qui s'amaga de l'amor que sent.
I si el perdem, quina dolor tan fonda
vessar sobre son cos inanimat,
com doll, abans ocult, que ara l'inonda,
els besos que de viu no li hem donat!
* * *
Mira l'arbre secular
com se venja si li robes
qualque branca pel fogar:
reverdeix i en treu de noves
perquè les tornis tallar.
* * *
La porta on he trucat de nit i dia,
mon pensament atreu.
Com el captaire que en la porteria
del monestir s'asseu,
jo m'he assegut enfront de l'ombra incerta,
de cara al mur sagrat,
i és mon viure esperar que em sia oberta
la porta on he trucat.
Les rompents de l'infinit
JOSEP PALAU I FABRE
No és el centenari de la seva mort ni el de la seva naixença. No és cap aniversari
assenyalat, que jo sàpiga. Però fa massa temps que no sento parlar de Joan Alcover
ni llegeixo res sobre ell, a excepció de l'article de Maria Antònia Perelló sobre
l'antologia que La Magrana va publicar fa pocs mesos.
Estem acostumats a celebrar i a homenatjar les personalitats quan una data els
reactualitza. Gairebé sembla que ho necessitem per justificar el nostre sobtat interès,
com si sense aquesta contingència no fos lícit parlar-ne.
Hi ha fets, circumstàncies, a part dels aniversaris, que també ens actualitzen un
autor. Però hi ha autors que són sempre actuals, que poden acompanyar secretament
la nostra vida perquè la seva obra es basa en valors permanents, inextingibles. És el
cas de Joan Alcover. Si em donessin a fer una tria dels dotze o quinze poemes
millors de la llengua catalana moderna no podria deixar de posar-n'hi dos de Joan
Alcover. Les seves quatre elegies, Dol, Desolació, Col·loqui i La Relíquia són
quatre monuments de la nostra lírica.
Alcover escrivia en castellà i es posà a escriure en català a una edat ja madura. No ho
va fer per patriotisme ni per cap prurit d'originalitat, ho va fer, simplement, perquè
va obeir la veu de l'autenticitat. Per plorar els dos fills que havia perdut va sentir que
ho havia de fer en la mateixa llengua amb la qual els parlava. Aquesta és la primera
lliçó d'Alcover, encara vigent.
I si dic que la poesia d'Alcover és actual, i potser més que mai, és perquè els
sentiments i els pensaments que hi aboca són, malauradament, els que acompanyen
moltes vides. El problema de la mort, que ens ronda a tots de diferent manera i en
diferents circumstàncies, va encarnar en ell amb accents tan profunds que és
impossible desoir-los. En un moment o altre de la nostra vida hem estat a prop
d'aquells planys que ens poden, ara, ajudar a sobreposar-nos. Aquesta és l'actualitat
permanent de la gran poesia, que no necessita arrencar cap full de calendari per
fer-se patent.
La meva afirmació no té res d'esotèrica. Cada dia, tots -cadascun de nosaltres-
estimem o odiem, traïm o som traïts, sofrim o fem sofrir, cobegem, envegem, fem
castells en l'aire, caiem dels núvols, tenim desenganys, etcètera, etcètera. Per això
sabem que Shakespeare és d'una actualitat permanent perquè conté en la seva obra
tota la varietat dels sentiments i de les apetències humanes. Sense anar tan lluny, ni
tan alt, existeixen poetes que han encunyat, en la seva llengua, algun d'aquests
sentiments, com Joan Alcover ho ha fet amb el de la mort.
La realitat de les morts que li tocà de viure i de veure tan de prop, l'hauria pogut fer
caure en una imatgeria més o menys truculenta, però ell l'ha sabuda transcendir i
traduir amb accents dantescs.
Entri la ratxa que em perfuma
amb la fetor d'un món podrit;
munti l'oreig que duu l'escuma
de les rompents de l'infinit!
Entre les quatre elegies esmentades jo no renunciaria a cap, però la meva preferència
-visceral o irracional- va per Desolació i Col·loqui. I sé per què. Les altres dues
són més descriptives, i en canvi aquestes obeeixen ja a aquell enunciat de Rimbaud
en Una temporada a l'infern, quan diu: "Satanàs, tu que prees en l'escriptor
l'absència de tota facultat descriptiva o instructiva...".
¿Quin instint em feia sintonitzar, als meus setze anys, amb els poemes que obeeixen
aquestes característiques? ¿Quin instint feia sintonitzar Joan Alcover amb aquesta
forma d'expressió antiretòrica? Car la meva simpatia i atracció pels dos poemes
esmentats és anterior a la meva coneixença de Rimbaud, que comença als divuit
anys.
Encara he de dir que entre aquests dos poemes tinc una feblesa especial per
Col·loqui. Com el seu nom indica, és un poema en forma de diàleg, però de diàleg
íntim, interior. Les dues veus que hi alternen són les de la Musa i la del Poeta. Tot hi
és inspirat, però tot hi és controlat. Sobta de trobar-hi tanta d'inspiració amb tanta de
contenció a la vegada. Si en les altres elegies Joan Alcover es plany i així, en certa
manera, s'allibera -qui canta son mal espanta-, en aquesta, gràcies al miracle del
desdoblament, es plany i és aconsolat a la vegada. El desdoblament significa ja una
objectivació i una superació del plany i, en això, ens pot ajudar en els nostres
moments de dissort. El desdoblament és una forma de superació de la soledat i de la
desesperació.
Potser la nota més característica de la poesia de Joan Alcover és la d'aclarir-nos el
sentit i els secrets de l'experiència vital. Aquesta característica la trobem ben marcada
en Col·loqui, a través de les paraules que la Musa diu al Poeta:
La plenitud de vida no comença
ni arriba l'home a sa virilitat
sens que fermenti en l'ànima el llevat
de l'íntima sofrença.
El mateix ensenyament sobre l'experiència vital el trobem en La Balanguera, que
Mallorca ha adoptat com a himne.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
No sé si adonant-se'n o sense adonar-se'n, Raimon cantarà, mig segle després, "qui
perd les arrels perd la identitat", formulant, així, el pensament més profund que ha
recorregut els Països Catalans durant el segle XX. (Però es veu que no tenim dret a
recuperar sencera la nostra identitat.)
Em pregunto sovint si un poble que té un himne que es recolza en les pregoneses
mateixes de la vida no té més garanties de sobreviure que els qui tenen himnes
guerrers o triomfants...
Tornant a les nostres elegies i, concretament, a Col·loqui, no vull deixar
d'assenyalar que els pedagogs hi tenen un instrument inapreciable per iniciar el
jovent a la poesia. Crec que, a Mallorca sobretot, un concurs entre les escoles, per a
veure quina era la millor parella que llegia -dir més que no pas recitar, alerta!- aquest
poema, podria ser un final de curs meravellós. Al meu amic, l'eficaç pedagog
Antoni Artigues, brindo aquesta idea.
inici
PORTADA mag poesia
|