Propera representació:
Dimarts, 15 de març a les 8 del vespre
a l'Aula Magna del Guillem Cifre (Campus UIB)
Dimecres, 1 de desembre de 2004 a les
12
a l'Aula Magna del Buillem Cifre
(Campus UIB) (100 assistents)
Dimecres, 1 de desembre
de 2004 a les 9 del vespre
al centre de cultura sa nostra de Palma
En el marc del Congrés Joan Alcover (60 assistents)
Actors:
PRESENTADOR: Antoni Artigues
FLAUTA TRAVESSERA: Maria Antònia Melià
POETA: Rafel Seguí
MUSA: Neus Tur
Un banc
El to serà descriptiu (sense trascendència)
La música serà tan positiva com sigui possible (mai decadent)
ESCENA 1
PRESENTADOR
El vint-i-tres de novembre de l'any dos mil, Josep Palau i Fabre escriu
a l'Avui un article que du per títol un fragment d'un vers de Joan
Alcover: “Les rompents de l'infinit”.
Diu:
"No és el centenari de la seva mort ni el de la seva naixença.
No és cap aniversari assenyalat, que jo sàpiga. Però
fa massa temps que no sent parlar de Joan Alcover ni llegesc res sobre ell.
Estam acostumats a celebrar i a homenatjar les personalitats quan una data
els reactualitza. Gairebé sembla que ho necessitem per justificar
el nostre sobtat interès, com si sense aquesta contingència
no fos lícit parlar-ne. Hi ha fets, circumstàncies, a part dels
aniversaris, que també ens actualitzen un autor. Però hi ha
autors que són sempre actuals, que poden acompanyar secretament la
nostra vida perquè la seva obra es basa en valors permanents, inextingibles.
És el cas de Joan Alcover.
"Les seves quatre elegies, Dol, Desolació, Col·loqui i La
Relíquia són quatre monuments de la nostra lírica.
I si dic que la poesia d'Alcover és actual, i potser més que
mai, és perquè els sentiments i els pensaments que hi aboca
són, malauradament, els que acompanyen moltes vides. El problema de
la mort, que ens ronda a tots de diferent manera i en diferents circumstàncies,
va encarnar en ell amb accents tan profunds que és impossible desoir-los.
En un moment o altre de la nostra vida hem estat a prop d'aquells planys
que ens poden ajudar a sobreposar-nos. Aquesta és l'actualitat permanent
de la gran poesia, que no necessita arrencar cap full de calendari per fer-se
patent.
La meva afirmació no té res d'esotèrica. Cada dia,
tots -cadascun de nosaltres- estimam o odiam, traïm o som traïts,
sofrim o feim sofrir, cobejam, envejam, feim castells en l'aire, queim dels
núvols, tenim desenganys, etcètera, etcètera. Per això
sabem que Shakespeare és d'una actualitat permanent perquè
conté en la seva obra tota la varietat dels sentiments i de les apetències
humanes. Sense anar tan lluny, ni tan alt, existeixen poetes que han encunyat,
en la seva llengua, algun d'aquests sentiments, com Joan Alcover ho ha fet
amb el de la mort.
"La realitat de les morts que li tocà de viure i de veure tan de
prop, l'hauria pogut fer caure en una imatgeria més o menys truculenta,
però ell l'ha sabuda transcendir i traduir amb accents dantescs.
Entri la ratxa que em perfuma
amb la fetor d'un món podrit;
munti l'oreig que duu l'escuma
de les rompents de l'infinit!
"Entre les quatre elegies esmentades jo no renunciaria a cap, però
la meva preferència -visceral o irracional- va per Desolació
i Col·loqui. I sé per què. Les altres dues són
més descriptives, i en canvi aquestes obeeixen ja a aquell enunciat
de Rimbaud en Una temporada a l'infern, quan diu: "Satanàs, tu que
prees en l'escriptor l'absència de tota facultat descriptiva o instructiva...".
¿Quin instint em feia sintonitzar, als meus setze anys, amb els
poemes que obeeixen aquestes característiques? ¿Quin instint
feia sintonitzar Joan Alcover amb aquesta forma d'expressió antiretòrica?
"Encara he de dir que entre aquests dos poemes tinc una feblesa especial
per Col·loqui. Com el seu nom indica, és un poema en forma
de diàleg, però de diàleg íntim, interior. Les
dues veus que hi alternen són la de la Musa i la del Poeta. Tot hi
és inspirat, però tot hi és controlat. Sobta de trobar-hi
tanta d'inspiració amb tanta de contenció a la vegada. Si en
les altres elegies Joan Alcover es plany i així, en certa manera, s'allibera
-qui canta son mal espanta-, en aquesta, gràcies al miracle del desdoblament,
es plany i és aconsolat a la vegada. El desdoblament significa ja
una objectivació i una superació del plany i, en això,
ens pot ajudar en els nostres moments de dissort. El desdoblament és
una forma de superació de la soledat i de la desesperació. Potser
la nota més característica de la poesia de Joan Alcover és
la d'aclarir-nos el sentit i els secrets de l'experiència vital. Aquesta
característica la trobam ben marcada en Col·loqui, a través
de les paraules que la Musa diu al Poeta:
La plenitud de vida no comença
ni arriba l'home a sa virilitat
sens que fermenti en l'ànima el llevat
de l'íntima sofrença.
"El mateix ensenyament sobre l'experiència vital el trobam en La
Balanguera, que Mallorca ha adoptat com a himne.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
"No sé si adonant-se'n o sense adonar-se'n, Raimon cantarà,
mig segle després, "qui perd les arrels perd la identitat", formulant,
així, el pensament més profund que ha recorregut els Països
Catalans durant el segle XX. (Però es veu que no tenim dret a recuperar
sencera la nostra identitat.)
Em pregunt sovint si un poble que té un himne que es recolza en
les pregoneses mateixes de la vida no té més garanties de sobreviure
que els qui tenen himnes guerrers o triomfants...
Tornant a les nostres elegies i, concretament, a Col·loqui, no
vull deixar d'assenyalar que els pedagogs hi tenen un instrument inapreciable
per iniciar el jovent a la poesia. Al meu amic Antoni Artigues, brind aquesta
idea."
Doncs bé, és prenent aquest repte de Josep Palau i Fabre
que el vint-i-cinc de febrer del dos mil u, amb Carles Rebassa i Aina Vallespir
vàrem fer el muntatge Col.loqui amb els poemes "Desolació"
i "Col.loqui".
I és prenent aquest repte i la invitació de Margalida Pons
que ara, amb Maria Antònia Melià, Rafel Seguí
i Neus Tur, presentam "La relíquia", "Desolació", "Col.loqui",
"El dol" i tres "Proverbis", amb el títol Les rompents de l'infinit.
ESCENA 2
MÚSIC: És una joveneta que va a tocar a aquell parc.
Entra, s'asseu a terra, i comença a tocar una melodia que li inspiren
els seus pensaments de volar i volar. Quan ha entrat el poeta encara toca
una estona.
POETA:
Entra i mira el faune, després diu el primer vers;
toca el brollador eixut, després diu el segon vers; mira al voltant,
després diu els dos darrers versos:
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
MÚSIC: Música alegre "amb una certa excitació",
mentre el POETA somriu ja pensant en el que dirà als següents
versos; no gaire temps de música.
El POETA somriu. Els següents versos alegre, amb una certa excitaciói
fent alguns gestos, i sobretot pauses, a estones somniós:
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
MÚSIC: Igual que en la pausa anterior, només un moment.
El POETA dirà els següents versos en un to descriptiu;
pauses; pot tocar la corda de l'engronsadora:
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.
MÚSIC: Una musiqueta més pensativa, però de tot
el poema que segueix el que més ha de ressaltar la música
és el començament del darrer vers: "jo visc".
El POETA s'asseu al banc, pensarós; pausa llarga; to descriptiu,
com si parlàs d'un altre:
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.
ESCENA 3
MÚSIC: La joveneta, sempre a la seva bolla, ara fa una música
de pensar en l'amor (amb el seu enamorat curro i vital): és la MUSA
que entra; quan ha entrat i es miren amb el poeta i ella li acarona el cap,
continua tocant.
MUSA (Entra, es miren els dos sense estranyesa; s'acosta al POETA i
li acarona el cap; durant tota l'escena es comporten com dos vells amants):
¿Per què de mi et recordes
i a l'arpa d'altre temps les mans allargues,
i, tot mullant les cordes
de llàgrimes amargues,
com pluja d'estels d'or
solquen els rims la fosca de ton cor?
POETA (S'aixeca, i consolat per la presència de la MUSA diu):
És mon desig que un raig de poesia
il.lumini mes llàgrimes; voldria
trobar al fons de l'ànima quelcom
d'eixa punyent i fonda melodia
que fa aturar tothom,
perquè en la pietat dels qui passassin
i el càntic escoltassin,
com a l'entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Déu,
duràs almenys sobre la terra una hora
la vida de mos fills, que fou tan breu.
MUSA:
La plenitud de vida no comença
ni arriba l'home a sa virilitat
sens que fermenti en l'ànima el llevat
de l'intima sofrença.
Sia ton cor el ferro espurnejant,
damunt l'enclusa del dolor, sonant.
POETA:
A mos infants no tornarà la vida
el broll de foc i el ritme dels martells
sobre el metall de l'ànima enrogida;
no em plany de ma dissort; els plany a ells.
Si a l'espona del llit,
quan se glaçava el cos, quan l'agonia
els ulls enterbolia
del jove moribund, li haguessin dit
de part de Déu: -"Minyó, ¿te'n vols anar?"
ell, ¿què hauria respost? -"Me dol deixar
ma família, la terra on nasquí;
és prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel decanta-la de mi;
jo me somet, ta voluntat és santa;
però si et plau, Senyor, deixa'm aquí"...
No pogué ser; i se tancà la porta
de ma casa, una nit, sens que ell tornàs,
i el duien a romandre al mateix vas
de sa germana morta.
MUSA:
Mes tu deus a la vida ton tribut.
¿No sents la host que se canta a si mateixa
i avança, menyspreant la multitud
dels morts que tomben i els ferits que deixa?
POETA:
Mai la vegí tan bella com és ara
la vida d'aquest món,
que d'un encís crudel tota s'amara
per a parlar-me dels que ja no hi són.
Plorar... També plorava
Jesús davant la tomba de l'amic.
Ran de la fossa com un arbre estic,
que hi beu tota la saba.
MUSA:
Mes l'arbre ha de fruitar.
POETA:
Jo vull que l'oli
del fruit amarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llàntia que aureoli
dels dos adolescents la imatge viva.
Si la força del geni m'és estranya,
tan gran com ell s'aixeca mon dolor,
i jo puc llavorar l'alta muntanya
per esculpir-hi un monument d'amor.
MUSA:
Mira l'arbre secular
com se venja si li robes
qualque branca pel fogar:
reverdeix i en treu de noves
perquè les tornis tallar.
ESCENA 4
MÚSIC: Aquí es posa un poc més sentimental, més
d'hivern fred, però pensant sempre en la primavera que torna.
S'asseuen l'un devora l'altre al banc. En aquesta escena
faran cadascun el seu monòleg, però amb moments de complicitat
cap a l'altre; continua el to descriptiu.
MUSA:
Sé d'una vella consirosa
a qui sos fills varen deixar
per la fortuna fabulosa
de l'altra banda de la mar.
Com la grisor d'un ull d'oracle,
mira la fonda solitud
esperant l'hora del miracle
que li retorni el bé perdut.
Com ella guaita la marina,
mon pensament vetla, abocat;
mes la finestra on s'inclina
s'obre davant l'eternitat...
Arriba un jorn que nostra vida
ja no veu res en l'avenir;
mes a l'hivern, rejovenida,
en la dels fills torna a florir.
Tèbia dolcesa els ulls amoixa
de pressentir la tendra mà
que, en acabant l'última angoixa,
piadosament els tancarà.
I de llur vida l'aurèola
ens sembla veure en lo futur,
que nostres cendres agombola
assolellant el vas obscur.
Però si cau llur jovenesa
i se'ns acluca l'ideal,
¡què n'ha de fer de sa vellesa
l'àrida soca paternal?
Cap a l'abisme que ens espera,
mon pensament amolla el fruit
com el brancam d'una figuera
tota penjada sobre el buit.
Llum de records passa allà enfora,
pluja d'estels en la negror.
No me'n sé anar, no, de la vora
de mon terrible mirador.
Com en el fons d'un vell retaule
llisquen els dos adolescents;
passen, ulls clucs, sense paraula,
com a somnàmbuls somrients.
Passa la flor de l'amor mia;
passen en creu aquelles mans
que ma tendresa cobdícia
per a besar-les com abans.
De la foscor mai explorada
munten alens d'oratge fred
que ma existència amenaçada
fan tremolar com un llumet.
¿Cal defensar la flama incerta
d'aquest llumet feble i morent?
Per a tancar la porta oberta,
¿cal que forcegi contra el vent
Entri la ratxa que em perfuma
amb la fetor d'un món podrit!
Munti l'oreig que du l'escuma
de les rompents de l'infinit
POETA:
Ombra divina, protectora
de l'aliança dels dos móns,
jo torn a tu; mon cor enyora
les oblidades oracions.
Aquí tot parla de l'imperi
a on sojornen els difunts;
aquí batega el gran misteri
que vius i morts escalfa junts.
Sols la fredor d'aquestes lloses
calma la febre de mon front,
davant les úlceres descloses
de l'enclavat en creu d'afront.
Els qui duim l'ànima ferida,
com els captaires afollats,
entre el tumulte de la vida
ens hi trobam desemparats.
Mes en el temple que il.lumina
com un estel la llàntia d'or,
l'eternitat s'hi sent veïna
afalagant el nostre cor.
I els endolats, al peu de l'ara,
sentim els morts més avinent;
i a eixugar el plor de nostra cara
ve la carícia de l'absent.
MUSA (Agafa les mans del POETA entre les seves):
La vida reposada
se corromp en el llot de la indolència.
Així, en l'aigua embassada,
la quietud engendra pestilència.
El tresor que duus
en la intel.ligència
i no en feres ús
per ta negligència,
quan l'hora no sia
d'aprofitar-l'ho
te serà corcó
de melancolia.
Si no l'aprofites, duràs a la porta
de l'eternitat la tristor mateixa
de la pobra mare que al morir se'n porta
el pes de l'infant que no ha pogut néixer.
MÚSIC: Música d'alçar els ànims, potent,
animosa.
Mentre, el POETA i la MUSA es miren l'un a l'altre fixament,
dolçament, ell, animat per les paraules de la MUSA.
S'apaguen els llums lentament i es manté el fosc
mentre el MÚSIC acaba de fer les darreres notes.
Joan alcover, contra l’anestèsia moral
Margalida Pons
«Fa massa temps que no sento parlar de Joan Alcover», escriu Josep Palau i Fabre en un article publicat a l’Avui el novembre de 2000. «Estem acostumats a celebrar i a homenatjar les personalitats quan una data els reactualitza. Gairebé sembla que ho necessitem per justificar el nostre sobtat interès, com si sense aquesta contingència no fos lícit parlar-ne». Palau reivindica la vigència de la poesia alcoveriana, molt especialment l’autenticitat en el tractament de la mort, i s’entusiasma amb quatre de les elegies («Dol», «Desolació», «Col·loqui» i «La Relíquia»), que eleva a la categoria de monuments lírics. Mesos després, la formació Mag Poesia, dirigida per Antoni Artigues, estrena el muntatge Col·loqui —«incitat per Palau i Fabre», resa el subtítol—, amb Aina Vallespir com a Musa i Carles Rebassa en el paper del Poeta que, després de la mort dels fills, declara: «Si la força del geni m’és estranya, / tan gran com ell s’aixeca mon dolor». Dos versos que reformulen la dualitat horaciana ingenium-ars —segons la qual el creador ha de combinar les habilitats innates amb el desenvolupament d’una techné— com a contraposició entre geni i dolor. El dolor com a tècnica.
Des de fa dècades, l’obra d’Alcover ha malviscut en la contradicció entre el reconeixement popular i el silenci de la crítica —un silenci no sempre intencionat, com ens recorden els desapareguts Antoni Comas i Guillem Cabrer. Darrerament, però, l’autor de Cap al tard i Poemes bíblics ha recuperat protagonisme, especialment enguany (profètic Palau!) que es commemora el 150è aniversari del seu naixement. Maria Antònia Perelló té en curs una monografia sobre el poeta; els professors nord-americans Kristine Doll i Robert Brown acaben de publicar en una editorial de Nova York la traducció anglesa de les Elegies; i el desembre de 2004 la Universitat de les Illes Balears celebrarà un congrés titulat «Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i els llenguatges estètics del seu temps». Alcover torna.
Però els versos de «Col·loqui» incideixen directament en una de les qüestions més problemàtiques de la seva poesia: el vincle entre creació, sinceritat i patiment. Rere l’entesa del dolor com a força creadora s’ha volgut veure una teoria poètica reivindicadora de l’experiència més que de la inspiració, de la tècnica més que de l’espontaneïtat. I això convé a aquells que pretenen adscriure Alcover a una línia poètica filonoucentista —de la qual derivarà l’Escola Mallorquina— qualificada tradicionalment de conservadora i caracteritzada per les seves relacions difícils amb el modernisme. L’autor de Cap al tard s’ha convertit en un símbol del dolor «serè». Ara bé: Alcover és un dels escriptors que més obertament posen en qüestió la utilitat de les etiquetes perioditzadores. Llegir-lo en una determinada direcció, partint de l’abstracció del moviment literari per arribar a la seva especificitat personal, i no a l’inrevés, resulta més frustrant que il·luminador. D’altra banda, si bé la tragèdia de la mort dels fills (Teresa el 1901 i Pere el 1905; els altres dos, Maria i Gaietà, moriren després de la publicació de Poemes bíblics) explica alguns dels seus poemes, ha condicionat de manera obsessiva la lectura de la seva poesia completa. El dolor ha servit per explicar totes les facetes del poeta. Fins i tot, en una perillosa maniobra de descontextualització, el canvi de llengua.
Alcover adopta el català després d’haver publicat entre 1887 i 1901 quatre volums de poesia en castellà, Poesías, Nuevas poesías, Poemas y armonías i Meteoros. Segons Pla, una poesia «tombal, com si hagués nascut morta». Josep M. Llompart atribueix la metamorfosi a la desgràcia familiar i a la consegüent recerca d’un codi capaç d’expressar amb justesa les emocions. I Antoni Comas l’explica per la confluència d’una crisi personal, la identificació amb la terra i amb la llengua i la mort de l’esposa i els fills. Però no són aquestes les úniques causes possibles. Per bé que parteixen des de punts molt divergents, Joan-Lluís Marfany i Baltasar Porcel coincideixen a suggerir una pura qüestió d’oportunisme: Alcover s’adona que en català té més possibilitats de triomfar. De fet, el 1903, el mateix any que apareix «La Relíquia» en l’àlbum Jardins d’Espanya de Santiago Rusiñol, Alcover pronuncia el discurs «La llengua materna», que exposa idees molt difícils de casar amb el programa noucentista: «Aquesta virtualitat poètica del català és deguda, en mon concepte, a la concisió, la riquesa fonètica i, més que tot, a no haver estat fa segles llengua oficial. S’ha dit: llengua oficial, llengua momificada. Això no seria exacte; però no hi ha dubte que la rigidesa oficinesca, la tirania gramatical i el comptagotes acadèmic eixuguen i empobreixen les llengües. La nostra no té res per ara de l’emmidonament acadèmic, i fins diria que és llàstima que amb el temps hagi de ser codificada». Tan sols un any abans, escriu en una carta a Joan-Lluís Estelrich: «Yo creo que, por nuestra parte, es obra no sólo literaria, sino patriótica, contribuir a estas dos cosas: 1ª Que la lengua castellana se meta en el corazón de Mallorca, merced a sus artistas, arraigue en nuestro suelo y coexista con la lengua indígena; sea no sólo conocida, sino vivida. 2ª Que Mallorca, tal como es y sin renunciar a su fisonomía, se aclimate en la literatura castellana, es decir, que sin expatriarnos en espíritu, podamos expresar en castellano, sincera y calurosamente, la vida que aquí vivimos, y ser comprendidos aquí y fuera de aquí». Res a veure amb l’encès discurs amb motiu del Primer Congrés de la Llengua Catalana, on afirma que el català és l’única expressió possible de l’escriptor-artista. Associar sistemàticament l’ús de la llengua catalana amb una expressió autèntica o directa és, com a mínim, complicat.
El discurs del dolor també ha servit per explicar la sinceritat d’Alcover. Però cal recordar que la seva veu s’articula en un moment en què sinceritat, espontaneïtat i innocència són valors protagonistes del debat literari. El 1903 Joan Maragall reivindica en l’Elogi de la paraula la paraula viva, una paraula que només el poble pot dir i només el poeta pot repetir «amb innocència més intensa i major cant, amb llum més reveladora, perquè el poeta és l’home més innocent i més savi de la terra». Pocs anys després parla en l’Elogi de la poesia del «poeta pur, espontani, innocent com el pastoret», tot i que separa la innocència «primària» del pastor de la del poeta, «una superior innocència que, actuant en l’emoció divina des de la forma pura, en donarà una expressió més alta tot essent tan natural i impensada com la del rústec». I Alcover afirmarà el 1904 a la conferència «Humanització de l’art», dictada a l’Ateneu barcelonès precisament per invitació de Maragall, la «naturalitat» del fet artístic: «de l’esperit humà i la naturalesa, units per la contemplació […], neix la creació de l’artista, no sempre fàcilment, però sí amb l’espontaneïtat fàcil o dolorosa d’un fenomen natural».
La insistència a justificar Alcover per la seva circumstància personal oculta, potser, la incomoditat que provoca intentar encasellar-lo en els moviments culturals coetanis. L’assumpció del regeneracionisme modernista havia de ser forçosament epidèrmica en un amic íntim d’Antoni Maura..., a pesar que en els seus escrits hi ha ressons maragallians evidents i fins i tot algun toc nietzscheà (en les seves apreciacions sobre la música com a expressió del geni inaprehensible per la raó). La via decadentista, plena de «verges lilials i fonedisses, afectacions de sentimentalisme pseudomístic i sensibilitat gongorina», no li inspira més simpatia. Amb el noucentisme, ja ho hem vist, les coses no són més fàcils. Ho demostra l’assaig «Humanització de l’art» (a l’abast en edició prologada per Jaume Vidal Alcover), que es posiciona explícitament contra actituds dandistes i reivindica un art popular. Cert és que Alcover hi fa befa dels «joves intel·lectualment fashionables que, com nota chic i modernista, tenen a bé perfumar-se amb unes gotetes d’anarquisme». Però també hi escriu: «L’art, expressió suprema de la vida, no ha de divorciar-se de la vida, tancant-se dins la torre de marfil per dedicar-se superbament a la contemplació de si mateix». O bé, kantianament: «L’art és, abans que tot, contemplació desinteressada i pura. […] És la vida sentint-se i contemplant-se a si mateixa, sense més finalitat que contemplar-se». Aquestes paraules denoten una certa prevenció antinoucentista, la mateixa que revela el pròleg de Cap al tard: «si […] m’acusassin de donar en espectacle mes ferides, jo em permetria oposar a l’orgull relatiu dels impassibles, que fonamenten la dignitat de l’art en l’anestèsia moral, un orgull més absolut, que consisteix en desentendre’s de tota externa relació, per consagrar la mirra del dolor al culte d’imatges benvolgudes». I és que Alcover té de l’art un concepte relatiu i fluctuant —oportunista?—, que el du a allunyar-se igualment dels neoclàssics i dels parnassians, dels naturalistes i dels decadentistes.
Alcover descansa, doncs, en una ubicació imprecisa dins el sistema literari. Si les Horacianes de Miquel Costa i Llobera són un inequívoc fetitxe noucentista, en canvi Cap al tard resta com un llibre sense adscripció. I potser és justament des del reconeixement d’aquesta indefinició que podem apreciar millor les seves qualitats. Cap al tard és format per la confluència de molts llenguatges. En el fons —encara que això desbarati els calaixos ordenats tan acuradament per la historiografia literària—, és un recull encara molt romàntic. Fixem-nos, sinó, en el seu plantejament antològic: cada poema és una unitat autònoma, que conserva una independència essencial a pesar de les agrupacions temàtiques (cançons de la serra, elegies, endreces, composicions juvenils) en què pugui inserir-se. Lluny d’aspirar a la coherència, el jo líric es troba en un estat de mobilitat permanent que evita la fixació en una identitat estable. El trobam successivament transformat en ciutadà que mira les muntanyes des del confort d’una finestra domèstica, en ermità contemplatiu, en pi de la costa, en poeta clàssic, en vianant, en arbre esqueixat... Fins i tot quan la seva entitat es redueix a l’anònima forma del pronom, aquest pronom revela perspectives diverses sobre la realitat: ell/jo és/sóc qui contempla, qui badoca, qui espia. El romàntic —almenys el romàntic conservador i historicista que dominà en les nostres latituds— alça monuments més que no pas arguments: en comptes de crear amb voluntat programàtica o cíclica (seria el cas de Riba o d’Ausiàs March, per posar dos exemples ben distants), conserva en cada una de les seves obres una forta individualitat, que respon als dictats de la inspiració o del geni en moments puntuals. Aquesta expressió múltiple de la subjectivitat és, cal reconèixer-ho, una fórmula perfecta per evitar adhesions massa persistents a una idea, per justificar canvis de discurs.
Temàticament, la poesia alcoveriana tampoc no es desprèn del llast romàntic. Pensem, sinó, en el nacionalisme sentimental i diglòssic del poema «La llengua pàtria»; en la narrativitat popular de «La creu»; en la descripció de la poesia com la presentació de la natura en un espill il·luminat per la inspiració (una formulació gairebé de manual del concepte romàntic de mimesi!) en «Morí jove», dedicat a la poeta Emília Sureda; en el goticisme de «Fill d’ànima» i «El vianant»; en les referències maternopatriòtiques de «L’espurna» (realment és, com vol Josep M. Llompart, un poema de consciència civil?); en les seves versions al castellà de poemes de Victor Hugo (sorprèn la seva preferència per la traducció de composicions de to orientalista, com «Oriental» i «Canto de guerra turco», preferència que ja trobàvem en el poema del mateix Alcover «Melodía etiópica», de Meteoros).
Evidentment, reconèixer el romanticisme de Cap al tard no encaixa amb l’emplaçament d’Alcover en una escola poètica classicista. Però dóna la clau per entendre el marcat caràcter episòdic o discontinu de la seva escriptura. I permet, a més, reinterpretar-ne alguns dels motius essencials. Per exemple el tractament del paisatge. És ben clar que les «Cançons de la serra» no tenen la placidesa del locus amoenus clàssic: ¿no és més coherent, aleshores, llegir-les com una adhesió al discurs ruralista enfront d’una urbanitat incapaç de fornir al poeta una metàfora adequada per formalitzar les seves emocions? O bé la percepció del temps. Alcover estructura tota la seva obra poètica com una dialèctica angoixant entre present i passat. Pensem en el títol Cap al tard; recordem «La relíquia» o «Record de Sóller», o fins i tot «La llengua pàtria». En aquest context, els Poemes bíblics, quesovint s’han associat amb una crisi de creativitat, representarien, al contrari, un conjur contra la decadència, una mena de «congelació» del temps —desposseït de la seva naturalesa dinàmica i convertit en Història que pot ser reescrita però no alterada.
Joan Fuster va veure en Alcover un curial «plàcid i circunspecte». Justament aquest va ser el seu drama. Alcover dubta, al principi del poema «El voltor de Miramar», si ha de deixar la toga de lletrat per recobrar la inspiració. És el dilema, tan actual, del poeta funcionari. Però no gosa: com el baudelairià voltor, sap que «no és bo per a ser lliure qui a servitud s’avesa», troba que ha fet tard. Tanmateix, el dilema travessa, com un dard enverinat, tota la seva obra. És possible que l’anestèsia moral contra la qual lluita sigui l’efecte de la barreja insuportable de pulcritud, harmonia, contenció i serenitat. Potser l’únic antídot són les ales de la imaginació i de la nostàlgia: obrir la finestra de la ciutat-presó i perdre’s en la serra, o submergir-se en la infantesa aferrant la corda d’una engronsadora. L’anestèsia també pot afectar els lectors, i, de fet, hem tendit a interpretar els versos de l’autor de «La relíquia» seguint amb obediència les normes del bon gust i de l’autolimitació que ell mateix es/ens va imposar. Provem de llegir Alcover desperts.
Muntatges
Pàgina de presentació MAG POESIA
|
