Va conrear un tipus de poesia molt lligada a l'experiència i fonamentada en tres nuclis temàtics: 1) El paisatge i el temps, 2) els records i l'evocació de la infantesa i 3) els motius literaris. 

Al costat de la producció poètica, fou també crític i historiador de la literatura. 

(Sargatal/Canal, Diccionari d'escriptors en llengua catalana, Barcelona, edicions 62, 1998) 

POEMES

VERSIONS (Poesia gallega, portuguesa i brasilera, Paul Eluard) 

recital poètic

 antologia de poemes per a l'escola
 

Més informació de Josep Maria Llompart  

     i una altra pàgina   
     

CANÇÓ PER A UNA FILLA 

Non, non, 
vine, vine son. 

Ai la meva filla 
sola en l'alta nit, 
dimonis jugaven 
a ditperati. 

Ai la meva filla, 
òrfena de son, 
ton paret et cerca 
per un raig de sol. 

Ton pare et cercava 
pel crit de la sang, 
es dreçaven totes 
les ones del mar. 

Ai la meva filla, 
soledat del bres. 
Colomes volaven 
camí del no-res. 

Non, non, 
vine, vine son. 
 
 

CAMÍ FLORIT 

Llevamà, card, fonollassa, 
rosella, cascall, lletsó, 
vinagrella, corritjola, 
ginesta, aritja, fonoll, 
passionera, cugula, 
mare-selva, safrà bord, 
floravia, canyaferla, 
baladre, argelaga, albó, 
falguera, olivarda, estepa, 
clavell de moro, coscoll, 
heura, contell, englantina, 
vidalba, murta, maimó, 
cama-roja, campaneta, 
ravenissa, bruc, guixó 
(i en l'aire color de vauma 
l'esgarrifança d'un poll). 
 
 

1931 

Ja se sap que els matinets d'abril 
són lleugers com una carícia. 
El pare va arribar capcot amb el diari, 
escridassà els germans. 
En el dinar ningú no motava: 
"sí", "no", "pentura"... 
I ullades tristes i soroll de culleres. 
Cap al tard 
la mare va encendre una animeta 
davant l'estampa de la Beata. 

En el carrer hi havia una micona de festa. 
 
 

1936 

Ens mudàrem 
a la plaça de toros. 
Justament quan tot semblava un conte 
il•lustrat de Calleja, 
ens mudàrem de cop a la plaça de toros. 
Era el combat a finis 
de l'àngel amb la bèstia 
-nosaltres, ja és ben clar, de part de l'àngel-. 

Em posaren 
una camisa nova, ben planxada, 
i m'enviaren a jugar a soldats. 

Passaven per la vora 
fornicacions, disbauxes, gent suada 
-el Born n'anava ple-, 
i jo somreia. 
Passaven per la vora 
núvols de sang sorpresa, 
de sang 
amb els ulls ben oberts, 
com astorada 
del vent que se l'enduia, 
i jo somreia 
Passaven per la vora 
les llefiscositats de tots els odis 
covant sota la corbata, 
i jo no els veia 
i somreia: 

Aquell any ens mudàrem a la plaça de toros. 
 
 

"PASSA, PASSEJA, VA A LA FEINA..." 

 Ed è subito sera. 
 SALVATORE QUASIMODO 

Passa, passeja, va a la feina. 
Els arbres -fulles verdes, grogues, el casino. 
La fira (quan era infant: els cavallets, cotó 
de sucre), la tarda, una mà 
decandida. Passa, passeja. El rellotge: 
un quart, dos quarts, tres quarts. 
El coneixen les fulles, l'acaronen -fulles 
grogues, verdes,- arbres 
urbans, urbaníssims. Voravia. 
Va a la feina. Passa, torna 
de la feina. Passeja. 
Dona. Diari. Diumenge. 
El fill. La filla. Capvespre. Cafè. Passeja. 
Passa. Torna. 

I, de sobte, la nit. 
 
 

MEMÒRIA D'UN VIATGE 

De vegades diem: la nostra terra. 
Paraules escollides, aleshores, 
paraules de crestall -no les de cada 
dia: treball, taula, cullera-, 
paraules ben cruixents i tebiones 
acaronen el dring de la conversa: 
paraules 
per al nostre bon ús de patriotes. 
I somriem, molt còmplices. 

Escolteu: jo he vist la pluja 
pels teulats de la vila; he vist carrers 
amb fang, avars de passes; un cinema 
de dissabte, amb tuf d'aixella, 
tristor de cansament i dies núvols, 
aixoplugat dins el capvespre 
de l'alta Besalú, vila de comtes. 
He vist l'or vell del Priorat; les planes 
lentíssimes de l'Ebre 
color de riu i sang; el dur silenci 
dramàtic de Gandesa; l'enrunada misèria 
de l'ínclita Morella. 
He vist uns homes 
de sang agadigada, 
ossos humiliats d'enllà dels segles; 
uns homes amb els ulls com ganivetes 
per fitar el cel amarg. 

Aquest homes 
no diuen mai: la nostra terra, 
perquè ells són 
la nostra terra. 

 Llavores 
he recordat uns cingles furiosos; 
la llum de la pineda; les muntanyes de l'illa; 
la flaire vellutada 
dels romanins de Formentor. 

Ells són, també, 
la nostra terra. 
 
 

            In memoriam C.V. per a qui fou escrit,
             fa temps i temps, aquest llunari.

I ara ja saps la mort, Cèlia Viñas 
-ai aquell foc, foquet, cendra astorada. 
Ara ja saps la mort. No et calen versos 
ni ocells ni primaveres per alçar-la. 

¿Ho veus? No s'ha aturat un sol rellotge 
ni s'ha estremit la seda de la cala; 
el vent, que desconeix la teva absència, 
ajup les herbes del record... 
 Descansa. 

Nosaltres sols, amb tota la mort teva, 
reprendrem el camí. 
 Adéu, companya. 
 
 

ELS MORTS 

 Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. ¿Recordes aquell temps que en tenies un només, i el contemplaves una estona cada dia mentre el sol espetegava en el balcó, i tenies cura d'ell, i el desaves cada vespre dins la capsa, i la capsa al calaix i l'avemaria de la nit? Ara, però, ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. 

 Et tremolen cor endins. N'hi ha per dins les calaixeres; assossegats conversen a la sala; en trobaràs a la cambra de bany, sota la dutxa. Algun de més entremaliat et guaitarà pel butxacó. Et criden, et somriuen, et tremolen cor endins. 

 De cada dia més. Aquest, aquell, aquesta, aquella i aquells altres encara. Arriben, et saluden, saluden a la sala els coneguts. Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. Et criden, et reclamen, et voldrien amb ells a la rotllana. La pedra en el teu somrís. De cada dia més. 

 Com si vinguessin de llunyanes, bellíssimes venècies, expliquen el viatge, les anècdotes. Puja el mar cada dia un poquet més. Sense remei. El sol cap al ponent definitiu. Munten les ones colpejant el marbre. Esdevenen garlaires, petulants, com si vinguessin de llunyanes, bellÌssimes venècies. 

 La casa ja n'és plena i encara truquen a la porta. ¿Has provat d'entendre el seu gest de pidolaires, l'espant que volateja pels ulls sense lluor? 
 
 

L'HEURA 

En els ferros del balcó, 
l'heura. 
A les mans i en el record, 
al mocador dels adéus, 
l'heura. 
Per dins la casa barrada, 
al tapís, al guarda-roba, 
a les tasses de cafè, 
l'heura. 
L'heura dins els ulls dels morts, 
dins les llàgrimes dels morts, 
estrenyent cada paraula, 
florint per cada paraula. 
L'heura, sempre l'heura 
sobreeixint la paret, l'amor, el somni, 
empaitant-me, assolint-me, ofegant-me, 
l'heura. 
 
 

CANÇÓ D'ANAR DE PUTES 

Per la sang 
nedava l'infant, 
pel carrer 
l'ocell de paper. 

Aspre sever del misteri 
esgrellat. 
Joguines trencades suren 
al forat de l'excusat. 

La clenxa ben pentinada 
rodola escales avall. 

Per la sang 
plora l'home gran. 
 
 
 

         Les illes no són daurades:
         tot era mentida.
                  PERE QUART 

Bimbolles de sabó fingien cor i perla, 
solcaven papallons l'atzur, papers de seda, 
tot el cel era ple de dents, beats somriures, 
es bressaven les illes en oceans intactes. 

Tedèums serpentejaven per places i oficines, 
els raïms a les parres, els besos en els llavis, 
cada nom, cada cosa, cada ànima precisa, 
sense doblecs, inerme dins la pura nuesa. 

I tot de cop voltors, macolí pel capvespre, 
pedreta a la sabata, ganivetet a penes. 
Les roses de pedaç omplien l'escenari, 
mentre queia el teló. Ja tot era mentida. 
 
 
Musicat per La fosca al disc Domini fosc

Poemes de Mondragó

S'ESTIMAREN, SABEREN...

     Se querían, sabedlo.
          Vicente Aleixandre

S'estimaren, saberen
la urgència del sexe com les venes
poden en un moment omplir-se d'aigua
salobre, de sol d'estiu, de peixos
saltadors.
S'amagaven
per la nit del pinar o per les tèbies
raconades de l'ombra.
Sortien, lassos,
la remor de l'oratge o el llunyaníssim
brogit de la ciutat.
En desvetllar-se l'endemà ella creia
que a l'alcova hi havia olor de roses,
i ell pensava el primer vers d'un poema
que mai no arribà a escriure.
Les noces foren de pinyol vermell.

Tenen un fill notari a la península
i una filla amb promés.
Són gent d'allò que en diuen respectable.

Tornen a casa cap al tard, lentíssims,
assaborint cansadament la tarda.
Amb una punta de frisança, els ulls
se'ls perden qualque pic entre les branques
dels arbres del carrer, com si sotgessin
un reste de verdor o de carícia.
Miren els anys, el cel, les hores seques,
el rellotge i la pols. Caminen. Callen.

Antologia de poemes de Josep Maria Llompart per a l'escola
 
 
 
 

PÀGINA DE PRESENTACIÓ  mag poesia