 Els
meus poemes són un cant a la vida, als instants en què més
sentim la vibració del viure.
L'home [...] es mou "entre l'ocell i l'argila".
"La poesia de Ràfols-Casamada té la gosadia de moure's
en un pla en què el sentiment sembla superat per la sensació"
(Miquel Martí i Pol)
"Una poesia de castells de focs" Carles Rebassa
Muntatge: Perfium de sal als llavis
Sobre Ràfols-Casamada
com un pètal
de cendra
fang del
desvetllament
arbre de
foc i cendra
la lluna roja
ara
com una clau
tardors
crònica
d'una onada
moviment intermitent
informació
personal
signe d'aire
itinerari diürn
quan
ombra i ombra encaixen malament
calendari
dels colors
lluna de fum
territori de tems
paranys
i raons per atrapar instants
ampit
angle de llum
versos diversos
espais de veu
el color
de les pedres
perspectives
i inventaris
catorze
cançons i una elegia
hoste del dia
blau
ultramar i altres viatges
petit bestiari
policromia
o la galeria dels miralls
d'un mateix traç
(dietari 1978-1982)
[fragments]
com un pètal de cendra
(1939-1945)
ELEGIA
Davant de la paret emblanquinada,
els mosquits
fan constel.lacions d'estels daurats pel sol.
Tot l'espai
té una flaire de cants d'ocell.
Jo, al meu balcó,
recordo hores passades
que es mouen enmig de les celles del meu front.
LA COLOR ROJA DEL SOL
La color roja del cel
la portem en la mirada;
quan érem enmig del camp
una flor hem arrencada.
Sobre els rostolls caminem
com sobre catifa clara,
millor encara, que sentim
com s'esquinça a cada passa,
amb un cruixir de somrís
i una dolça sotragada.
La calor roja del cel
es va tornant més daurada:
com si anés naixent de tu,
com si et brollés de la cara.
inici
fang del desvetllament
(1946)
ANHEL
Véns amb ales de vent,
petjades, camins, cel
de tan lluny, sense estel
véns, amb ales de vent,
mar oberta, anhel.
*
Vola barca, gavina,
vola amb ales d'escuma,
vola pel mar del meu cor,
recer d'estrelles i espines.
Vola pel cel, per la nit,
vola a tot vent i a tota hora.
Esclat de lliris novells,
combat de somni i neguit.
No fóra verda la mar
si tu no fossis tan blanca.
Barca, gavina, amor meu,
estel viu del meu esguard.
Vola barca, gavina,
vola amb ales d'escuma.
Vola pel mar del meu cor,
tèrbol de vent i de vida.
BODEGÓ
Damunt la taula blanca
les fruites verdes
enmig d'un brollador de porcellana
La finestra
oberta a ocells i flaires
Quina onada
ha dut aquestes taronges
a la platja?
El tovalló tot blanc
acull els dits més blancs encara
Ocells i flaires dins
Amb un somriure als ulls
clous la finestra
CREIX, FÚRIA
Creix, fúria, raig, espiga,
incendi de la sang,
enllà de l'ombra, fang,
fruita que el vent castiga.
Creix, creix, llum o llampec,
ploma suau o espina,
nuvolada purpurina
damunt de l'arbre sec.
Vola, flameja, creix
sospir cansat o bleix
de la carn torturada.
Estels, somriures, flors
-dintre dels cors els plors,
als llavis, set d'onada-.
ESCARABAT
Escarabat furient
sota núvols de fulles
rebels, empenys, tresor
de pols, a uns horitzons
mesquins el teu destí
sense pietat.
ANHEL
Véns amb ales de vent,
petjades, camins, cel
de tan lluny, sense estel
véns, amb ales de vent,
mar oberta, anhel.
*
Vola barca, gavina,
vola amb ales d'escuma,
vola pel mar del meu cor,
recer d'estrelles i espines.
Vola pel cel, per la nit,
vola a tot vent i a tota hora.
Esclat de lliris novells,
combat de somni i neguit.
No fóra verda la mar
si tu no fossis tan blanca.
Barca, gavina, amor meu,
estel viu del meu esguard.
Vola barca, gavina,
vola amb ales d'escuma.
Vola pel mar del meu cor,
tèrbol de vent i de vida.
BODEGÓ
Damunt la taula blanca
les fruites verdes
enmig d'un brollador de porcellana
La finestra
oberta a ocells i flaires
Quina onada
ha dut aquestes taronges
a la platja?
El tovalló tot blanc
acull els dits més blancs encara
Ocells i flaires dins
Amb un somriure als ulls
clous la finestra
inici
arbre de foc i cendra
ÍCAR
En va malden les ales
rovellades de llum.
Amunt, amunt, més aire,
més horitzons! Esclau
de llibertat l'aferren
desig d'espai, desig
d'ala desclosa sempre.
Fútil destí d'ocell!
La llum escapça noses
com pètals ja marcits.
inici
la lluna roja
(1947-1949)
REVETLLA
La nit ens ha passat en una abraçada
Hem vist els trens dormir
les xemeneies de les fàbriques
i algun retall de lluna entre els núvols
Hem vist córrer una estrella
hem vist uns llums i un pont
no sabíem on érem
Hem sentit el brogit, la música
un xic borrosa, el dringar
de les copes
Hem vist un home sol amb un fanal
entre els vagons dels trens
i un cotxe sobre el pont
més tard
hem vist un blau més clar al cel
i perdre un xic de misteri les coses
el dia ha anat naixent
han fugit els estels
hem sentit cantar els galls
la nit ens ha passat en una abraçada
Soroll de la quietud, el blanc
fereix l'esguard. Bon dia.
inici
ara
(1952-1953)
UN HOME FUMAVA
Un home fumava i somreia
era un matí d'hivern
el cel salta de branca a branca
uns infants jugaven al carrer
-Cerco les veus que no responen
Veig els arbres orfes d'ocells
les noies temoregues rere els vidres
L'home fumava i somreia
assegut a ple sol
transcorre lent el temps
com un vol de gavina
-Sento el pes de molts camins
sento el vent de moltes mars
conec la destral i la rella
L'home fumava i somreia
era l'hivern esblanqueït
els infants jugaven al carrer
fred i sol a la cara
-Veig els vidres trencats
les taules dels cafès les cartes
ones de llàgrimes rompent contra els pits
L'home fumava i somreia
era un home tot sol assegut a un carrer
Un carretó amb taronges
Uns infants que jugaven
Era a l'hivern el sol tot tremolós de fred
MAR FURIENT
Mar furient
combat de vent i escuma
Gavines aigua endins
volen d'onada a onada
El teu cos
perfum de sal als llavis
ha saltat quan el blau es feia ala
inici
com una clau
(1960)
*
Quaranta-tres d'espatlla
sabates trenta-sis
o trenta-set
ull
els teus ulls
cabell
tèbiament castany
país
aquest
ciutat
Barcelona
temps
novembre del
1960
*
Com una clau
entrant
a poc a
poc
al
pany
inici
tardors
EN MEMÒRIA DEL VIETNAM, DES DE BARCELONA. TARDOR DEL 1968
B.
6
ardent
1
gris
2
cisterna
3
fòsfor
7
cendra
5
glaçar
4
ganivet
8
un refugi
10
els ulls
9
el sol
als ulls
11
sang
12
horitzó
13
perdre's
17
aigua
només
19
16
vidres
el tro
14
incandescent
15
el tro
18
la pols
20
la pols entre les dents
inici
crònica d'una onada
(1970)
3
¿et diré mai en quin calaix
amb quina clau
per quin camí
a quin racó
s'amaga?
¿et diré mai per què o com
o quin alè nàu
frag espera
exhaust
la veu?
¿et diré mai on guardo
el cristall més son
or la ploma més
roent?
4
el telèfon
el vent
el vas
el vol
el cendrer
el peu
el sostre
el paper
el llapis
el temps
el llit
el prat
el pit
el dit
la veu
la neu
la nit
la mar
la ploma
la tarda
la taula
la carta
la boca
la mirada
la galta
la parpella
la mà
la paraula
9
l'onada s'alça i cau
cau
cau
l'onada
trenca
arran de sorra tu i jo
qui
quina sorra
quina onada
el vent
la proa talla el vent els ulls inquiets
la nit guspira que s'apaga
el vent
l'aigua
el vent
l'onada s'alça i cau
cau
cau
cau
l'onada
inici
moviment intermitent
(1970-1976)
HORITZÓ D'AIGUA
semblava un vol de blanques rialles
o el crit perdut de les gavines
no trobàvem el lloc on vam deixar les mans
tan estretament agafades en la llum balba
de l'hivern o el llarg sol de l'estiu
hem obert els brolladors per intentar
potser inútilment descobrir llum
en la frescor de l'aigua
hem travessat molts ponts de ferro o pedra
o fusta i sempre a l'altre costat trepitgem
les puntes de l'ombra d'aquesta riba
COLUMNA TRENCADA
al
costat
de la
pedra
solemne
una
petxina
pentina
aigua
i
reflex
HORITZÓ DE GEL
naufragarem en aigües d'un pes inesperat
quan vents amb dents de vidre
assetgen els turmells de tots els cors
mig oblidats
amb les restes del naufragi
construirem un diminut palau secret
on amagar velles llanternes
i velluts pàl.lids
cada matí amb gel i escarpra
esculpirem un monument que la nit
amb la calor d'alguna estrella erràtica
destruirà implacable
dalt del vaixell on ja el foll capità
tallarà amb la mirada l'ampla extensió de
foc i glaç
jaurem ben enllaçats al fons de la cabina
mentre a la porta el gos de tant en tant
rasca amb la pota
inici
informació personal
(1970)
*
als vidres de sobte apareixen creixen els carrers
la gent camina arbres cotxes
t'escolto i veig com la claror
voga lleugera declina
cau els reflexos cobreixen
les places t'escolto però
la veu no m'arriba es fa difícil
el pas t'abraço ara encara
sota la curta resplendor de l'hivern els reflexos
crisàlides de les profunditats
esclaten a ple dia omplen l'aire
de rialles la seva llum és
dura quasi cruel persistent esborra
cendra ombres angles enemics
del goig espill profund m'endinso
mut t'abraço
*
les branques fina xarxa de
venes sense ocells s'arrapen
enyor es multipliquen
omplen l'àmbit on es mouen les dimensions del cos
com un rèptil avancen hores enllà
interceptar els ponts les portes
cauen de l'aire brollen dels
dits devessall múltiple
s'obren pas entre els llibres cal tallar
aquestes branques tallar
però tornen ofec o deliri
grasses degoten temps i temps mentre altres es desclouen
fullatge amarg tornen omplen
tot branques caient
tallar tallar i tornen
*
he guardat darrera la porta una ramada verda
sota d'un munt de llibres els colors del capvespre
al fons de la butxaca d'alguna gavardina uns bitllets de tren i una carta
dintre d'una ampolla el fum ja marcit ara d'una cigarreta dins del mirall
el to inquiet d'una mirada uns cabells negres
entre uns fulls de paper fi la resplendor indesxifrable d'uns ulls
el plànol d'una cambra dins la llibreta de tapes grises
una mica de boira rossa al fons d'un vas
al fons d'un violí
inici
signe d'aire
(1971-1972)
4
trèmul refús il.lús
translúcid infatigable
lleuger un esbarzer ple
de móres negres vermelles
el camí polsós el pardal
salta salta
roja la galta
el cel brillant els vidres
els ulls darrera els vidres
de genolls al sofà els colzes
a l'ampit
salta salta
trèmul refús inexplicable
inici
itinerari diürn
(1972)
LA LÍNIA PRIMA
la línia prima del somriure
els cabells com una música lenta
llisquen entre el coll i la galta
inici
quan ombra i ombra
encaixen malament
(1973)
*
En la nit xiscla el vent finestra enllà
estrelles i planetes com un vel
destil.len fred silenci al fons del cel
cerco la veu la teva veu en va
On ets pètal de rosa mut anhel
ull resplendent on ets on anirà
oh neu cavall poruc la meva mà
quan tiba fort el fil de l'alt estel
Al més profund del pou quin llum espera
ningú no sap quan plou per on navega
una passa endavant una endarrera
Però la veu tan lluny el vent l'ofega
branda amb delit les fulles la palmera
davant un núvol blanc el somni brega
*
I la besllum dibuixa enmig dels arbres
estranyes formes breus i papallones
d'un groc fosforescent les breus estones
s'adormen ran de mar platges i marbres
blancs i roses algú prepara fones
a punt de lluita quan en altes cambres
en l'or de la penombra càlids ambres
fets deessa de carn breu acarones
i entre la boira creix flor de cristall
quan en la cambra el nu rera el mirall
a l'altre nu copia amb gest subtil
ja sota l'arbre blanc cauen les pomes
s'inicia l'alt vol de mans i plomes
mentre de cada llavi en neixen mil
inici
calendari dels colors
(1975-1976)
diumenge
l'aire
acarabassat
d'un or
rogenc
Brillen els ulls amb vibració elèctrica
vola el cabell amb plomes de perdiu
salten els pits amb ales de setí
creixen els lliris entre lluna i aigua
divendres
es pinta els
llavis de
vermell rabiós
La tarda s'ajeu com un gotim de raïm
l'arbre s'adorm com un gran bloc de marbre
cota els esbarzers
la caramella del faune
el divendres
violetes tendres
Ni joc
ni vol
mirall
adormit
massa oreig
per una gota
dimarts
el gris opac
de la boira
s'ofega
al mirall
Les lletres es confonen amb colors
els colors es fonen en les coses
els dies travessen les lletres i els colors
les lletres i els colors s'enfonsen al present
diumenge
el gris de
la lletra
sobre el
paper blanc
Blava penombra
blanca petxina
tèbia remor
distància freda
volen les veus
cremor de sol
ratlles de gel
color del dia
batec de goig
flames o mots
a frec de llavi
somni o poema
dimecres
tres gotes
de llimó
en un vas
de ginebra
Freda penombra
al fons
es fon
en fum
dissabte
sabates liles
i mitges roses
Les dimensions de la paraula
els colors del pensament
quan no hi ha ningú es confonen
amb el cant dels ocells
i/o la llum del crepuscle
dilluns
verd de poma
verda
A la butxaca duc
un manyoc de claus
claus per obrir
claus per tancar
l'ombra del pollanc
tremola a l'aigua
fuig
riu avall
claus per tancar
claus per obrir
dijous
el blanc i el
negre ballen
al terrat
Arrenglerades
silents veus
m'esperen
com
un colom
obren les blanques ales
quan les prenc a la mà
inici
lluna de fum
(1978-1980)
QUART CREIXENT
la ciutat
lluna de fum
s'enfila
temps amunt
gotes de sols
ja vells
s'encenen pels balcons
i les placetes
llums vacil.lants
constel.lació febrosa
vi verd
LLUNA PLENA
roda damunt terrats
antenes
dents
ciment
tenyits
només per una estona
de blanc de plata
QUART MINVANT
esquerdes als murs
ona
ofegant-se en la seva pròpia empenta
veu fonent-se
ganivet de cendra
LLUNA NOVA
pesa el buit
milers de finestres
ulls cecs
son rere vidres de pols
silenci rere soroll
i brega
a les places
somni de calç
encara
inici
territori de temps
(1979)
ELS CAIRES DEL MIRALL
13
es lligava les paraules al coll
com un mocador de seda
d'un gest sobtat s'apartava els cabells
de la cara
al capvespre encenia una cigarreta
tot mirant el carrer
del balcó estant
el rosa dels seus llavis
acoloria les ombres dels miralls
escriu el dit sobre la pols
un signe indesxifrable
ROC DE MESTRAL (cantata)
10 (ària)
en tota branca
que es branda
hi ha
un mot
que l'explica
tres-centes agulles
de pi
gesticulen i xiulen
amb l'aire
cada agulla un accent
a l'extrem de la branca
tots els mots fan
un ram
braços d'un únic tronc
enfonsat
en les ombres
prop de la soca
s'escolten
ofegats
els gemecs
obscurs bramuls
gràvids de foc
perduts sota la sorra
incomptable
fosc naixement
un fil de llum
s'enfila pel silenci
bressol del crit
i el cant
inici
paranys i raons
per atrapar instants
(1981)
PARANYS
*
amagues la inquietud
darrere una rialla
danses amb vent del nord
com una fràgil flama
horitzó fugisser
sota núvols i boira
les flors de l'ametller
les desfullarà l'aire
RAONS
*
poema
festa dels mots
contactes inesperats
salts
d'una paraula a l'altra
esclats d'imatge
esclats de sentit
lligams secrets
entre els mots i els objectes
sostenen els mots les imatges
que fan possibles les coses
*
el vers
mesura de l'instant
l'instant
de la construcció del vers
una porta tancada sense pany
parèntesi de realitat
a l'interior de la realitat
sense parèntesi
silenci fet paraules
silenci parlat
perlat
com un collar impalpable
però visible
visibilitat de les imatges
amb peus de mots
s'aixequen damunt la pàgina
*
el ritme del poema
la respiració del poema
pulsacions
temps
espais plens i buits
ritme de la veu
ritme de la imatge
ritme dels silencis
dels espais blancs
ritme de la mirada
del vent
del pensament
sagetes convergents
a l'instant
a l'enfilall d'instants
del poema
*
la fosca llum
que il.lumina l'instant
per quin sentit
ens entra i ens travessa?
s'atura el temps
en el poema
fulles i herbes
dels marges del riu
inici
ampit
(1982-1984)
PER UN CALENDARI FOIX
J ocs de mots al jardí
V ora del lloc on heu deixat les claus
F ràgils esclats
O nix polit en destres tardes llargues
I nici de camins encara no fressats
on
X iuxiuegen ocells de tots els segles
ESTIU DEL 79
2
Ha obert la porta per anar-se'n però
havia oblidat una cinta
un llapis un mirall
una capsa de llumins
una pestanya
l'angle d'un somriure
una mica de fum entre les celles
6
Totes les coses tenen un respir
el contacte del somni és una escletxa
les mans són un camí de la mirada
el respir d'una mà és la paraula
inici
angle de llum
(1984)
SIGNES
hi ha un temps callat en què les fulles neixen
la finestra és un mirall on et transformes en núvol
un espai contingut en un altre
el so del tren transforma el paisatge
salten les cireres entorn de l'ampolla
el rostre expectant de les coses
contactes irisats
la compacta qualitat d'un cos
la pols de guix del silenci
els camins són els jocs del destí
atzar i vent damunt la plana blanca
arrels o àncores
espurneig estel.lar al fons dels ulls
els límits inconcrets del matí
circulen les lletres damunt el paper
asseure's al parapet del pont
l'halo lluminós de la sorpresa
el pes crispat del pinzell
ones d'un altre viatge
la distància és un braçat d'esperes
fondre's en un mateix
arredossada al temps
joiosa i furient com una guspira
incògnita apressant de l'espai buit
ales o sabates
ganivet de la nit
el tall refulgent d'una mirada
l'ombra dels pensaments damunt les coses
estelles dels records
hi ha un temps de cants entre les fulles
CONJUNCIÓ IMPRECISA
caçar al vol alguna pols d'estrelles
dura llavor del foc
cercles de mots entorn del seu silenci
portes del somni obertes
s'escampa el fum com una mar feixuga
INCERTESA
ressona dins la cambra
el tambor del dubte
no responen les coses
al que sabem què són
la boira
envaeix l'escenari
angoixa
de no ser ningú ben bé
com hauria de ser
OPCIÓ
entrar al seu món
com a una cambra amb sol
desig del braç
de l'aigua del migdia
fondària inabastable
a l'amagat recer
entrar amb peus de vent
a aquest jardí secret
VEU DE LLUNY
mig emboirat
el sol
d'un rosa tremolós
vesteix els branquillons
d'un arbre sec
vidres enllà
silenci o remor
d'altres notes
claror de lluny
la veu
la veu
com és de prim
el seu relleu
però brilla
VEREMA
l'instant
de la verema
refulgents
gotims d'or
apareguts
quan ja no els esperaves
la seva llum
de sobte
omple
l'estança
inici
versos diversos
(1984-1990)
EN DEFENSA DE LA LLETRA R
L'R és una lletra molt completa
té unes parts rectes i una mig rodona
la mig rodona sembla la lluna en quart creixent
(l'R és una lletra tocada per la lluna)
quan l'R es duplica multiplica el seu so
com si rodés en bicicleta per un carrer empedrat
és una lletra activa que ajuda a tots els verbs
(però li agrada dormir i fins i tot roncar)
moltes R seguides semblen un tren en marxa
si molt petites són semblen formigues anant de camí
inicial de les roses si són roges dos cops
la seva flaire omple l'alfabet
l'R és una lletra que vol conèixer món
quan vaig de viatge sempre ve al passaport amb mi.
inici
espais de veu
(1987)
*
les paraules
són coses
o són miralls
de coses?
els colors
són la pell
o són el cos?
tot té un dring
un pes
i una mesura
matí ventós
tarda emboirada
*
segurament
no és amb el mot segurament
que hauria de començar
aquest poema
hi ha un espai
darrere cada mot
i aquest é un espai buit
si mires ben endins
hi ha una punta d'agulla
*
fresc esguard
camins de neu
blava mar
i blau de lluna
blau esguard
ombra de calç
blau de cel
i groc de pruna
groc esguard
camí de vent
blau de nit
i ombra bruna
bru esguard
pluja d'estels
blau de foc
i cor de lluna
*
dues ombres
dues barques
mar endins
nit endins
aquestes lletres
que escric
les fan surar
es perden en el buit
si les oblido?
un fil de vent
encara les empeny
inici
el color de les pedres
(1989)
ELEGIA
Orfes de llum estrictament precisa
quan ja no és l'hivern però encara
la primavera no dibuixa escales
de color a les finestres
no sabria què dir-te si em preguntes
per què els mobles tenen avui
aquest aire tan ple d'indiferència
damunt la taula estenc
un vull de paper blanc
esperant que les flors hi projectin
llur ombra
la seva resplendor és massa feble
deixa un polsim només
impalpable
inici
perspectives i inventaris
nua
lluna
una
lluna
nua
inici
catorze cançons
i una elegia
(1993)
CANÇÓ DELS ELEMENTS
un vas d'aigua damunt la taula
ara que encens un cigarret
i un cop d'aire arrossega
una mica de terra del jardí
CANÇÓ DEL BOSC
una pinya cau
els pinyons s'escampen
teixeixes el cant
dessota el cel blau
ha aixecat el vol
decidit la garsa
entre els branquillons
es pentina el sol
CANÇÓ DE MARILYN
d'un temps inclement
la veu escapçada
horitzó de maig
crepuscle d'estiu
alça el vol la garsa
i la lluna blava
vora el rierol
la guineu s'amaga
l'ombra dels estels
el destí et marcava
¿qui t'ha dut al fons
de la cambra fosca?
clam de foc i llum
trista flor daurada
inici
hoste del dia
(1994)
PRESENT
damunt la roca roja
percudeix
el cant encès
de la cigala
PAPALLONA
damunt la pedra es posa
la papallona
groga
VEU
alces
la veu
com una branca verda enmig
del camp desert
*
espai tancat
arbres o mans
la nit s'enfila sons amunt
el cos
platja de llum onades
somni encerclat
constància de penombres
*
entreobres el somriure
un instant que il.lumina
l'aire
arc de sageta blanca
l'hora del somni és
inici o cascada
ara i aquí sens ombra
PIGMALIÓ
penso el teu cos
com una fresca llum
palpable
com or marí
com l'eclosió
d'un mot
immensurable
SET VISIONS D'UNA MATEIXA FINESTRA
Homenatge a Walace
Stevens
I
retallant-se en la llum
que entre per la finestra
les paraules es confonen
amb els silencis
II
la tarda de març
s'arrapa als vidres
l'arbre és un signe mòbil
que dóna forma al vent
III
enretirem la cortina
les muntanyes tan lluny
són l'eco d'alguna cosa
que ara no sabem
IV
quan es fa fosc
el teu perfil es reflecteix
al vidre
duplicació o somni?
V
la finestra és un rellotge
que no compta els minuts
VI
¿tremola el vidre
amb el vent
o és el respir
de les coses callades?
VII
en l'aire gris
es dissol el capvespre
com el fum
dins la boira
EPÍLEG EN FORMA DE PALMERA
I
El vidre de la finestra (oberta) duplica
la palmera que l'aire agita en silenci
Pel tronc puja la veu callada que el vidre
perfà en el somni
Somni de llum en la clara dimensió de
la tarda daurada
La sang del poema es fa llum al cim de la palmera
Hi ha el record de moltes veus en la
quieta reverberació del vidre
Veus presents o llunyanes com núvols blancs
damunt la palmera
La palmera és perfil pur i esclat de sorpresa
D'un traç segur neix i es desborda
Ve d'un fons i s'obre dins la pàgina
de l'aire
II
El poema és el traç que queda en l'aire
El traç de la palmera i la veu de les fulles
L'aire mou el poema
Hi ha cicatrius d'ombra al tronc:
graons vers la llum
El poema és llum i és ombra
ombra avançant vers la llum
Passat i present al cor de la palmera
Instant precís de la paraula
S'alça la veu com la palmera en el silenci
Al vidre de la finestra (oberta) repercuteix
el cant de l'aire
Somia la palmera vols d'ocells, ales d'àngel
El poema és ala i és vol
Instant ardent, ombra i presència
inici
blau ultramar i altres
viatges
(1994)
QUART CREIXENT SOBRE MANHATTAN
la lluna
tan fina
s'enfila
dalt dels
grata
cels
la lluna
callada
s'encalla
al centre del
llarg
carrer
inici
petit bestiari
(1997)
PAPALLONA
damunt el raig de sol
la papallona avança
com follament empesa
per un alè de vent
BORINOT
vestit
d'un or cansat
canta les hores
de les flors
vell borinot
que véns
a veure què llegeixo
GAT
misteriós i callat
el gat
s'enfila al prestatge
t'observa indiferent
i badalla
una espurna de foc
als ulls li balla
GRILL
invisible el grill
amb el seu cant
serra la nit
mes la nit
mai se li acaba
GRANOTA
vora l'estany
la granota
amb afany
rauca i salta
i amb aire trist
contempla ara
la lluna tan alta
tan alta
inici
policromia o la
galeria dels miralls
(1999)
(groc)
les hores de ple sol
els camps de blat
com flames
d'un groc roent
cher Theo
aquesta llum en crema
tot flameja
tot canta
canta
oh la gran riallada
del color!
(blanc)
el blanc és la neu
el blanc és la llum
el blanc és l'aire
el blanc és resplendor
el blanc és unitat
el blanc és absolut
Mondrian dibuixa
la divisió d'espais
que han d'ocupar
el blanc de la tela
és a Nova York
i veu
caure la neu
per la finestra
(blau)
damunt el blau
o dins el blau
o encara darrere
el blau
apareixen les figures
signes o estrelles
la ratlla que separa
l'alè
que uneix
i el color s'accentua
que hi hagi
diu Miró
una gran contundència
de color
i es mouen les ones del blau
damunt la tela
inici
D’un mateix traç.
Dietari (1978-1982)
Barcelona, Ed. 62, 1994
Algunes vegades em plantegen la qüestió
de quina relació hi ha, des del punt de vista de l’acte creatiu,
de l’esperit, entre la meva pintura i la meva escriptura. La relació,
naturalment, està en mi mateix; podríem dir que és
d’un mateix traç que es produeixen les dues coses. D’un mateix traç
creatiu, que en unes ocasions esdevé pintura i en d’altres, escriptura.
No són activitats que provenen de dos compartiments diferents dintre
meu, sinó d’un mateix i únic compartiment: el fons del jo,
un lloc on el desig d’expressió s’activa fins a esdevenir forma,
alguna cosa amb entitat pròpia capaç de ser transmesa. En
uns casos en direm pintura, en d’altres, poesia… però sempre rebran
la llum i les ombres- d’un mateix i únic lloc.
A mi, de la pintura, més que l’expressió
el que m’interessa és l’acció, el fer. Més que dir,
realitzar, construir. La comunicació vé després.
L’espai blanc de la pàgina. L’espai
on el poema es materialitza. La lluminositat del blanc en cotrast amb el
gris que formen els blocs de lletres, em sembla d’una gran importància
expressiva. (…) A l’interior d’aquesta estructura plàstica, hi ha
l’estructura sonora donada pel ritme, pel joc de temps forts i lleus, per
les pauses. I encara l’estructura interna del poema, relacionada amb la
significació.
Goethe recomana al jove Eckermann que es dediqui
a poetitzar les petites coses. (…) “La realitat”, diu textualment, “ha
de donar el motiu, el punt de referència, el veritable nucli. convertir-lo
en un objecte ple de bellesa i de vida és cosa de l’artista.”
Hi ha un tema que apareix molt sovint en les
meves primeres pintures i també en algun dels primers poemes dels
anys quaranta, inèdits. És el tema del balcó obert.
Penso que a mi, una de les coses que m’interessen
de la poesia és la possibilitat de crear imatges mitjançant
les paraules. No descriure, no explicar: crear relacions noves entre les
paraules, i que d’aquestes relacions neixi la imatge, l’esclat instantani
que ens il.lumini un objecte, un gest, una acció, una vivència.
Que la suma d’aquestes il.luminacions creï un espai no compacte, discontinu:
una xarxa, els nusos de la qual estiguin formats per sensacions, desigs,
nostàlgies, goigs… La poesia em permet saltar de nus a nus, d’articulació
en articulació. La poesia com a xarxa
d’aticulacions de la realitat, com a xarxa de relacions. Relacions mot
amb mot, mot amb objecte, mot amb subjecte. I een últim terme, subjecte
amb subjecte.
Quin és l’objecte de la pintura? (…)
Potser allò que ho explica millor és el que va dir Cézanne:
crear una realitat paral.lela. (…) Fa anys vaig trobar, al llibre de Berenson
sobre el Renaixement, un concepte que sempre he recordat. El concepte de
l’art com a intensificador de la vida. L’art intensifica la vida perquè
hi aporta aquesta nova dimensió que és la poesia. Perquè
art i poesia són el mateix. Ho diu ben explícitament Octavio
Paz a El arco y la lira: “Todas las artes pueden trascender sus límites
y no ser sino poemas en estado de perpetua incandescencia.”
Sí. Poden ser el mateix, amb la condició que hi hagi aquest
transcendir els límits del llenguatge. Aleshores, diu Octavio Paz,
ser un gran pintor vol dir ser un gran poeta. La
poesia és un esclat afegit que de vegades abem veure a les coses.
La funció de l’art és donar cos a aquesta llum.
inici
[fragments]
[...]
jaurem ben enllaçats al fons de la cabina
mentre a la porta el gos de tant en tant
rasca amb la pota
[...]
amagues la inquietud
darrere una rialla
[...]
entreobres el somriure
un instant que il.lumina
l'aire
[...]
penso el teu cos
com una fresca llum
palpable
[...]
El vidre de la finestra (oberta) duplica
la palmera que l'aire agita en silenci
[...]
Camino pels carrers i per les places
porto grapats d'angoixa porto foc
porto tot el ressò del mar a les orelles
Camino per les places
al llindar de les portes
els gats endormiscats somien papallones
Com l'aire fresc t'he trobat
al mig del món
com la veu d'una flor
inici
Sobre Ràfols-Casamada
Neix el 2 de febrer de 1923. Escriu el primer poema a 1939 però
no publica dins al 1976 Signe d'Aire. Obra poètica 1968-1976.
De L'escorça dels dies: fulls de dietari (1975-1977) (Barcelona,
Els llibres de glauco, 1984):
"Cada vegada m'adono més que el meu
interès se centra exclusivament en l'art. Pintura, literatura i
música omplen la meva vida. Gairebé només em diverteix
pintar, o escriure, o llegir, o escoltar música."
"Em sembla que tant a la pintura com a la
poesia hi ha un mateix intent: explicar, assenyalar, sense caure en descriptivismes
anecdòtics, la possibilitat de meravella que hi ha en totes les
coses - en la vida. Els meus poemes són un cant a la vida, als instants
en què més sentim la vibració del viure."
"La meva relació amb la realitat és
emotiva. Me n'he adonat aquest matí en despertar-me i contemplar
l'arbre que encara tenim davant de la finestra. Plovia una mica i el verd
de les fulles i el gris de la pluja m'ha produït una emoció
en la qual no hi havai res d'abstracte, en la qual el pensament se submergia
en un coixí de suggeriments, records i sensacions que lligaven aquest
moment amb molts d'altres de mi mateix i d'altres persones-records de lectura.
"Quan acaba la primera pàgina de la
història (la infància) en la qual no hi ha res massa feixuc
i "les tempestes es transformen en petxines irisades", l'home es troba
en un espai "indefinit" amb escales divergnets. Per una d'aquestes escales
(no camins) ha de pujar o descendir. Des d'aquest moment es mou "entre
l'ocell i l'argila"."
"I és que per a mi és tant una
obra el llibre com una pintura: són dues formes d'una mateixa cosa"
"Expressar l'harmonia subjacent en les coses
tal com la sento, crec que podria ser l'enunciat general de la meva pintura."
"En cada pintura hi ha una gran part d'un
mateix, però també una gran part de fora i del mateix llenguatge,
punt de confluència dels dos mons."
"La finestra és un marc que enclou
i subdivideix el camp visual.
La finestra, a la nit, es transforma en un mirall negre que reflecteix
les imatges de l'interior,superposades a les ombres exteriors.
El marc de la finestra apareix com a eix de simetria (relativa) de
les dues imatges.
De D'un mateix traç: fulls de dietari (1978-1982) (Barcelona,
Ed. 62, 1994):
"Ètica de l'afirmació, però
també ètica de la transformació. Apuntar sempre més
enllà (més amunt o més endins). El projecte, la projecció,
ens va construint i, per tant, transformant."
Algunes vegades em plantegen la qüestió de quina relació hi ha, des del punt de vista de l'acte creatiu, de l'esperit, entre la meva pintura i la meva escriptura. La relació, naturalment, està en mi mateix; podríem dir que és d'un mateix traç que es produeixen les dues coses. D'un mateix traç creatiu, que en unes ocasions esdevé pintura i en d'altres, escriptura. No són activitats que provenen de dos compartiments diferents dintre meu, sinó d'un mateix i únic compartiment: el fons del jo, un lloc on el desig d'expressió s'activa fins a esdevenir forma, alguna cosa amb entitat pròpia capaç de ser transmesa. En uns casos en direm pintura, en d'altres, poesia… però sempre rebran la llum –i les ombres- d'un mateix i únic lloc.
A mi, de la pintura, més que l'expressió el que m'interessa és l'acció, el fer. Més que dir, realitzar, construir. La comunicació vé després.
L'espai blanc de la pàgina. L'espai on el poema es materialitza. La lluminositat del blanc en contrast amb el gris que formen els blocs de lletres, em sembla d'una gran importància expressiva. (…) A l'interior d'aquesta estructura plàstica, hi ha l'estructura sonora donada pel ritme, pel joc de temps forts i lleus, per les pauses. I encara l'estructura interna del poema, relacionada amb la significació.
Goethe recomana al jove Eckermann que es dediqui a poetitzar les petites coses. (…) "La realitat", diu textualment, "ha de donar el motiu, el punt de referència, el veritable nucli. convertir-lo en un objecte ple de bellesa i de vida és cosa de l'artista."
Hi ha un tema que apareix molt sovint en les meves primeres pintures i també en algun dels primers poemes dels anys quaranta, inèdits. És el tema del balcó obert.
Penso que a mi, una de les coses que m'interessen de la poesia és la possibilitat de crear imatges mitjançant les paraules. No descriure, no explicar: crear relacions noves entre les paraules, i que d'aquestes relacions neixi la imatge, l'esclat instantani que ens il.lumini un objecte, un gest, una acció, una vivència. Que la suma d'aquestes il.luminacions creï un espai no compacte, discontinu: una xarxa, els nusos de la qual estiguin formats per sensacions, desigs, nostàlgies, goigs… La poesia em permet saltar de nus a nus, d'articulació en articulació. La poesia com a xarxa d'articulacions de la realitat, com a xarxa de relacions. Relacions mot amb mot, mot amb objecte, mot amb subjecte. I en últim terme, subjecte amb subjecte.
Quin és l'objecte de la pintura? (…) Potser allò que ho explica millor és el que va dir Cézanne: crear una realitat paral.lela. (…) Fa anys vaig trobar, al llibre de Berenson sobre el Renaixement, un concepte que sempre he recordat. El concepte de l'art com a intensificador de la vida. L'art intensifica la vida perquè hi aporta aquesta nova dimensió que és la poesia. Perquè art i poesia són el mateix. Ho diu ben explícitament Octavio Paz a El arco y la lira: "Todas las artes pueden trascender sus límites y no ser sino poemas en estado de perpetua incandescencia." Sí. Poden ser el mateix, amb la condició que hi hagi aquest transcendir els límits del llenguatge. Aleshores, diu Octavio Paz, ser un gran pintor vol dir ser un gran poeta. La poesia és un esclat afegit que de vegades sabem veure a les coses. La funció de l'art és donar cos a aquesta llum.
"Mots de l'autor" dins Signes d'aire (Llibres del Mall, Barcelona,
1976)
"des del principi, pintura i poesia han estat
en mi dues pràctiques paral.leles i fins a cert punt complementàries"
Àlbum Ràfols-Casamada. Veure és
sentir. Barcelona, Quaderns Crema / Fundació Eina, 1994 (A cura
de D. Sam Abrams):
Qüestionari Proust (La Vanguardia, 9-XII-1979):
Poetes preferits: "-Lao-Tsé, Ausiàs March, Blake, Rimbaud,
Mallarmé, Eliot, Salvat-Papasseit."
"Entrevista con Albert Ràfols-Casamada", Julio Amador, El universal,
Mèxic DF, 2-XII-1979:
"La finestra és un element abstracte
que divideix l'espai real en "interior" i "exterior", el separa tant com
el vincula, posa l'"exteior" en relació amb l'"interior"."
Per a mi la pintura no és únicament
comunicació. La pintura és acció [...] entenc l'art
com a exercici creatiu."
MARÍ, Antoni, "L'ombra dels pensaments damunt les coses. La poesia
de Ràfols-Casamada":
"a cap dels centenars de poemes publicats
per Ràfols-Casamada no hi ha ni una sola coma. Aquesta circumstància
dóna al significat del poema una més gran indeterminació,
com si el significat fos una construcció del lector, més
que una intenció explícita del poeta" "La supressió
dels signes de puntuació es fa server amb més o menys freqüència
des de Mallarmé; aquest recurs, però, mai no es va usar d'una
manera sistemàtica, ni cap poeta hi va recórrer de la manera
exhaustiva com ho ha fet Ràfols-Casamada" "El fet d'eludir la puntuació
ens imposa o ens suggereix silencis, però també afirmacions,
suggeriments no anomenats, reflexions i associacions d'idees que sorgeixen
de la proximitat que s'estableix entre les paraules quan cap puntuació
els dóna un lloc determinat"
"Una altra de les constants que es manté
al llarg de tota l'obra és la disposició dels espais en blanc
del poema com a elements expressius i de sentit; són com buits curulls
d'intensitat expressiva" "L'ús de les possibilitats expressives
i semàntiques dels espais en blanc és un recurs retòric
que conscientment i voluntària va fer servir Stéphane Mallarmé"
"Prescindir dels signes de puntuació
i emfasitzar els blancs de la pàgina porta, com a conseqüència,
a l'ús constant de l'elipsi, que és una altra de les constants
d'aquesta poesia. Ràfols prescindeix de tot allò que creu
innecessari, que no ajuda a crear o a causar efecte, ja sigui estètic,
emocional o de sentit." "el que queda en la imaginació i l'enteniment
del lector és una atmosfera intensa de la qual sorgeixen formes,
un moble o unes roques, carregades de reminiscència d'oblit i de
recança; presències que revelen la inestabilitat de l'ésser
de les coses i la dificultat de copsar-les"
"Com a conseqüència del que s'ha
dit abans, la poesia de Ràfols prescindeix, amb una rara freqüència,
de qualsevol conjunció de coordinació, i fa que les paraules
es coordinin a dintre de la proposició, sovint sense verb i sense
preposicions, en juxtaposició"
"La poesia de Ràfols-Casamada sempre
fa servir referents de la vida quotidiana i ordinària: un moble,
un paisatge, la superfície d'una taula, un full de paper en blanc
són els objectes que desvetllen en el poeta l'experiència
lírica i els que propicien la formalització poètica."
"És la capacitat transformacdora del vers, la mateixa llengua "poètica",
les que donen a l'experiència quotidiana, i als objectes que la
poblen, una entitat diferent de la que tenien enmig del món"
"els objectes i les coses que hi són
presents, a la poesia i la pintura, més que coses, són les
sensacions que les coses obren i desvetllen en l'enteniment i la imaginació
de l'artista i els pensaments que s'hi despleguen"
ABRAMS, D. Sam "La prosa a l'obra d'Albert Ràfols-Casamada":
"la seva obra és, més que una
finalitat en si, l'exteriorització o formalització momentània
dels resultats d'una ambiciosa aventura vital que ultrapassa els límits
tradicionals de les arts plàstiques o la literatura."
[aforisme inèdit de R-C]: "La sensibilitat
descobreix; el pensament construeix".
TOMASA, Eudald "La compenetració de pintura i poesia en Albert
Ràfols-Casamada":
"Igualment com en la pintura, la seva poesia
està marcada per una poètica de les sensacions, palesada
en la profusió d'imatges referents a l'àmbit estrictament
sensible de l'experiència i bàsicament al camp visual [...]
una poesia bàsicament substantiva i poc verbal. No és mai
una poesia narrativa, ni tampoc descriptiva, en el sentit més estàtic
de la paraula, és fonamentalment, una poesia expressiva, basada
en la metàfora i en el correlat objectiu."
"una poesia on predominen els objectes, les
imatges, les al.lusions descriptives, més no pas la veu del jo.
No ens trobem davant una poesia moral, una poesia que postuli o asseveri
o dictamini. Tampoc no es tracta d'una poesia subjectivista, que col.loqui
el jo al capdant de l'expressió. Som davant, més aviat, d'una
poesia en la qual el jo s'aboca en les coses, les penetra, en cerca la
saba interior. És, com diu ell mateix [L'escorça dels dies],
una poesia centrada en els detalls, "el petit detall que com un esclat
il.lumina la realitat presentant-la d'una manera nova i més profunda:
fent-nos-la veure de veritat"."
MARTÍ I POL, Miquel "Paranys i raons" (Reduccions, Vic, 1981):
"La poesia de Ràfols-Casamada té
la gosadia de moure's en un pla en què el sentiment sembla superat
per la sensació i és escrita amb una precisió d'orfebre;
així i tot, però, em sembla que fóra errat considerar-la
asèptica o, tal vegada, abstracta, en el sentit pejoratiu del mot,
atès que l'exercici que ens sol proposar no és res més
que un exercici d'intel.ligència, aplicat incessantment al procés
d'observació."
ABRAMS, D. Sam "Una ullada lírica a la realitat més immediata"
(Diari de Barcelona, 3-X-1989):
"Per a Ràfols avantguardisme vol dir
investigació i experimentació constant i seriosa."
"la lectura d'El color de les pedres implica,
més que una anàlisi de la realitat, una intensificació
i educació de la sensibilitat per aprehendre la realitat d'una manera
més profunda, més penetrant i més plena."
BALASCH, Ramon "La poesia d'Albert Ràfols-Casamada", introducció
a Signe d'Aire. Obra poètica, 1939-1999. Barcelona, Proa,
2000:
"Als seus poemes sempre hi trobareu clarors de haikú japonès,
finestres, terrats, balcons i llençols." "poesia tendent a
l'expressió d'un optimisme vitalista" "A partir d'una successió
purament cronològica, descobrim un balanceig entre la pinzellada
dels mots en llibertat i l'inici de frases que poèticament demanen
la reconstrucció, per part del lector, d'un discurs molt més
lògic i acabat que no sembla." "l'art català esdevé
art mediterrani com a categoria inclassificable -però més
que geogràfica- per obra i gràcia dels prohoms noucentistes."
"Dins El museu imaginari d'Albert Ràfols-Casamada, Calvo Serraller
valorava que el p'intor "ens parla concretament de la llum i l'energia,
però, penso que, en el fons, es refereix al mateix, a l'energia
lluminosa" "Els egipcis van inventar l'Atlàntida" "A la pregunta
de Breton "sobre què dóna aquesta finestra" que és
un quadre?. la resposta d'Albert Ràfols-Casamada és, al meu
parer, aquesta: un espai de tensió, on es proposen alhora, a la
nostra fruïció i a la nostra reflexió, la metàfora
de les coses i la figura de la sensació.", tal com explicava el
gran Georges Rai llard." "La seva pinzellada, partitura dels seus versos,
convoca totes les sinestèsies imaginables: les paraules són
el color pur del poeta, els colors són veu pura: revelació
de la vida i sentit, alliberament dels arcans."
inici
pàgina presentació MAG POESIA
|
