albert ràfols-casamada
 

    antologia de ràfols-
 casamada per a l'escola

Els meus poemes són un cant a la vida, als instants en què més sentim la vibració del viure.

L'home [...] es mou "entre l'ocell i l'argila".
 
 

"La poesia de Ràfols-Casamada té la gosadia de moure's en un pla en què el sentiment sembla superat per la sensació" (Miquel Martí i Pol)

"Una poesia de castells de focs" Carles Rebassa
 
  Muntatge: Perfium de sal als llavis

Sobre Ràfols-Casamada
 

     com un pètal de cendra
     fang del desvetllament 
     arbre de foc i cendra
     la lluna roja 
     ara
     com una clau
     tardors
     crònica d'una onada 
     moviment intermitent 
     informació personal 
     signe d'aire
     itinerari diürn
     quan ombra i ombra encaixen malament 
     calendari dels colors
     lluna de fum
     territori de tems
     paranys i raons per atrapar instants
     ampit
     angle de llum
     versos diversos
     espais de veu 
     el color de les pedres
     perspectives i inventaris
     catorze cançons i una elegia
     hoste del dia
     blau ultramar i altres viatges
     petit bestiari
     policromia o la galeria dels miralls

d'un mateix traç (dietari 1978-1982)   

[fragments]
 

com un pètal de cendra
(1939-1945)
 

ELEGIA

Davant de la paret emblanquinada,
els mosquits
fan constel.lacions d'estels daurats pel sol.

Tot l'espai
té una flaire de cants d'ocell.

Jo, al meu balcó,
recordo hores passades
que es mouen enmig de les celles del meu front.
 

LA COLOR ROJA DEL SOL

La color roja del cel
la portem en la mirada;
quan érem enmig del camp
una flor hem arrencada.

Sobre els rostolls caminem
com sobre catifa clara,
millor encara, que sentim
com s'esquinça  a cada passa,
amb un cruixir de somrís
i una dolça sotragada.

La calor roja del cel
es va tornant més daurada:
com si anés naixent de tu,
com si et brollés de la cara.

  inici

fang del desvetllament
(1946)
  ANHEL

Véns amb ales de vent,
petjades, camins, cel
de tan lluny, sense estel
véns, amb ales de vent,
mar oberta, anhel.

 

*

Vola barca, gavina,
vola amb ales d'escuma,
vola pel mar del meu cor,
recer d'estrelles i espines.

Vola pel cel, per la nit,
vola a tot vent i a tota hora.
Esclat de lliris novells,
combat de somni i neguit.

No fóra verda la mar
si tu no fossis tan blanca.
Barca, gavina, amor meu,
estel viu del meu esguard.

Vola barca, gavina,
vola amb ales d'escuma.
Vola pel mar del meu cor,
tèrbol de vent i de vida.

 

BODEGÓ

Damunt la taula blanca
les fruites verdes
enmig d'un brollador de porcellana

La finestra
oberta a ocells i flaires

Quina onada
ha dut aquestes taronges
a la platja?

El tovalló tot blanc
acull els dits més blancs encara

Ocells i flaires dins
Amb un somriure als ulls
clous la finestra

CREIX, FÚRIA

Creix, fúria, raig, espiga,
incendi de la sang,
enllà de l'ombra, fang,
fruita que el vent castiga.

Creix, creix, llum o llampec,
ploma suau o espina,
nuvolada purpurina
damunt de l'arbre sec.

Vola, flameja, creix
sospir cansat o bleix
de la carn torturada.

Estels, somriures, flors
-dintre dels cors els plors,
als llavis, set d'onada-.
 

ESCARABAT

Escarabat furient
sota núvols de fulles
rebels, empenys, tresor
de pols, a uns horitzons
mesquins el teu destí
sense pietat.
 

ANHEL

Véns amb ales de vent,
petjades, camins, cel
de tan lluny, sense estel
véns, amb ales de vent,
mar oberta, anhel.
 

*

Vola barca, gavina,
vola amb ales d'escuma,
vola pel mar del meu cor,
recer d'estrelles i espines.

Vola pel cel, per la nit,
vola a tot vent i a tota hora.
Esclat de lliris novells,
combat de somni i neguit.

No fóra verda la mar
si tu no fossis tan blanca.
Barca, gavina, amor meu,
estel viu del meu esguard.

Vola barca, gavina,
vola amb ales d'escuma.
Vola pel mar del meu cor,
tèrbol de vent i de vida.
 

BODEGÓ

Damunt la taula blanca
les fruites verdes
enmig d'un brollador de porcellana

La finestra 
oberta a ocells i flaires

Quina onada
ha dut aquestes taronges
a la platja?

El tovalló tot blanc
acull els dits més blancs encara

Ocells i flaires dins
Amb un somriure als ulls
clous la finestra

inici
 

arbre de foc i cendra

ÍCAR

En va malden les ales
rovellades de llum.
Amunt, amunt, més aire,
més horitzons! Esclau
de llibertat l'aferren
desig d'espai, desig
d'ala desclosa sempre.
Fútil destí d'ocell!
La llum escapça noses
com pètals ja marcits.
 

inici
 

la lluna roja
(1947-1949)

REVETLLA

La nit ens ha passat en una abraçada

Hem vist els trens dormir
les xemeneies de les fàbriques
i algun retall de lluna entre els núvols

Hem vist córrer una estrella
hem vist uns llums i un pont
no sabíem on érem

Hem sentit el brogit, la música
un xic borrosa, el dringar
de les copes

Hem vist un home sol amb un fanal
entre els vagons dels trens
i un cotxe sobre el pont

més tard
hem vist un blau més clar al cel
i perdre un xic de misteri les coses

el dia ha anat naixent
han fugit els estels
hem sentit cantar els galls

la nit ens ha passat en una abraçada

Soroll de la quietud, el blanc
fereix l'esguard. Bon dia.

inici

ara
(1952-1953)

UN HOME FUMAVA

Un home fumava i somreia
era un matí d'hivern
el cel salta de branca a branca
uns infants jugaven al carrer

-Cerco les veus que no responen
Veig els arbres orfes d'ocells
les noies temoregues rere els vidres

L'home fumava i somreia
assegut a ple sol
transcorre lent el temps
com un vol de gavina

-Sento el pes de molts camins
sento el vent de moltes mars
conec la destral i la rella

L'home fumava i somreia
era l'hivern esblanqueït
els infants jugaven al carrer
fred i sol a la cara

-Veig els vidres trencats
les taules dels cafès les cartes
ones de llàgrimes rompent contra els pits

L'home fumava i somreia
era un home tot sol assegut a un carrer

Un carretó amb taronges
Uns infants que jugaven
Era a l'hivern el sol tot tremolós de fred
 

MAR FURIENT

Mar furient
combat de vent i escuma

Gavines aigua endins
volen d'onada a onada

El teu cos
perfum de sal als llavis
ha saltat quan el blau es feia ala

inici

com una clau
(1960)
 

*

Quaranta-tres d'espatlla
sabates trenta-sis
                          o trenta-set
ull
         els teus ulls
cabell
         tèbiament castany
país
         aquest
ciutat
         Barcelona
temps
         novembre del
                             1960
 

*

Com una clau
entrant
a poc a
poc
al 
pany

inici
 


tardors

EN MEMÒRIA DEL VIETNAM, DES DE BARCELONA. TARDOR DEL 1968

B.

                                                   6
                                               ardent
                      1
                    gris
     2
  cisterna
                                    3
                                fòsfor
                                                                                      7
                                                                                    cendra
                         5
                    glaçar
             4
         ganivet
                8
       un refugi
                                                                10
                                                             els ulls
                                   9
                              el sol
                             als ulls
                                                                                     11
                                                                                    sang
                                             12
                                           horitzó
            13
        perdre's
                                                                      17
                                                                    aigua
                                                                    només
                         19                  16
                      vidres             el tro
          14
  incandescent
                                   15
                                 el tro
                   18
                la pols
                                                                     20
                                                      la pols entre les dents
 

inici
 

crònica d'una onada
(1970)
 

3

¿et diré mai en quin calaix
amb quina clau
per quin camí
a quin racó
s'amaga?

¿et diré mai per què o com
o quin alè nàu
frag espera
exhaust
la veu?

¿et diré mai on guardo
el cristall més son
or la ploma més
roent?
 

4

el telèfon                     el vent
el vas                          el vol
el cendrer                    el peu
el sostre                      el paper
el llapis                       el temps
el llit                           el prat

el pit                           el dit
la veu                         la neu

la nit                           la mar
la ploma                     la tarda
la taula                        la carta
la boca                       la mirada
la galta                       la parpella
la mà                          la paraula
 

9

l'onada s'alça i cau
                         cau
                         cau
                         l'onada

trenca
arran de sorra tu i jo
                       qui
                       quina sorra
                       quina onada

el vent
la proa talla el vent els ulls inquiets
la nit guspira que s'apaga
el vent
             l'aigua
                         el vent

l'onada s'alça i cau
                         cau
                         cau
                         cau
                         l'onada

inici

moviment intermitent
(1970-1976)
 

HORITZÓ D'AIGUA

semblava un vol de blanques rialles
o el crit perdut de les gavines

no trobàvem el lloc on vam deixar les mans
tan estretament agafades en la llum balba
de l'hivern o el llarg sol de l'estiu

hem obert els brolladors per intentar
potser inútilment descobrir llum
en la frescor de l'aigua

hem travessat molts ponts de ferro o pedra
o fusta i sempre a l'altre costat trepitgem
les puntes de l'ombra d'aquesta riba
 

COLUMNA TRENCADA

al
costat
de la
pedra
solemne
una
petxina
pentina
aigua

reflex
 

HORITZÓ DE GEL

naufragarem en aigües d'un pes inesperat
quan vents amb dents de vidre
assetgen els turmells de tots els cors
mig oblidats

amb les restes del naufragi
construirem un diminut palau secret
on amagar velles llanternes
i velluts pàl.lids

cada matí amb gel i escarpra
esculpirem un monument que la nit
amb la calor d'alguna estrella erràtica
destruirà implacable

dalt del vaixell on ja el foll capità
tallarà amb la mirada l'ampla extensió de 
     foc i glaç
jaurem ben enllaçats al fons de la cabina
mentre a la porta el gos de tant en tant
rasca amb la pota

inici

informació personal
(1970)
 

*

als vidres de sobte apareixen creixen els carrers        la gent camina        arbres cotxes        t'escolto        i veig com la claror voga lleugera        declina        cau         els reflexos cobreixen les places        t'escolto però la veu no m'arriba        es fa difícil el pas        t'abraço ara encara        sota la curta resplendor de l'hivern els reflexos        crisàlides de les profunditats        esclaten a ple dia        omplen l'aire de rialles        la seva llum és dura quasi cruel        persistent esborra cendra ombres        angles enemics del goig        espill profund m'endinso mut t'abraço
 

*

les branques        fina xarxa de venes sense ocells        s'arrapen        enyor        es multipliquen        omplen l'àmbit on es mouen les dimensions del cos        com un rèptil avancen hores enllà        interceptar els ponts les portes        cauen de l'aire        brollen dels dits        devessall múltiple        s'obren pas entre els llibres       cal tallar aquestes branques       tallar        però tornen ofec o deliri        grasses degoten temps i temps mentre altres es desclouen        fullatge amarg        tornen omplen tot         branques caient       tallar tallar      i tornen
 

*

he guardat darrera la porta una ramada verda         sota d'un munt de llibres els colors del capvespre        al fons de la butxaca d'alguna gavardina uns bitllets de tren i una carta        dintre d'una ampolla el fum ja marcit ara d'una cigarreta dins del mirall       el to inquiet d'una mirada uns cabells negres        entre uns fulls de paper fi la resplendor indesxifrable d'uns ulls        el plànol d'una cambra dins la llibreta de tapes grises        una mica de boira rossa al fons d'un vas        al fons d'un violí

inici

signe d'aire
(1971-1972)
 

4

trèmul refús il.lús
translúcid infatigable
lleuger un esbarzer ple
de móres negres vermelles
el camí polsós el pardal
salta salta
                roja la galta
el cel brillant els vidres
els ulls darrera els vidres
de genolls al sofà els colzes 
a l'ampit
               salta salta
trèmul refús inexplicable

inici

itinerari diürn
(1972)
 

LA LÍNIA PRIMA

la línia prima del somriure

els cabells com una música lenta
llisquen entre el coll i la galta

inici

quan ombra i ombra encaixen malament
(1973)
 

*

En la nit xiscla el vent finestra enllà
estrelles i planetes com un vel
destil.len fred silenci al fons del cel
cerco la veu la teva veu en va

On ets pètal de rosa mut anhel
ull resplendent on ets on anirà
oh neu cavall poruc la meva mà
quan tiba fort el fil de l'alt estel

Al més profund del pou quin llum espera
ningú no sap quan plou per on navega
una passa endavant una endarrera

Però la veu tan lluny el vent l'ofega
branda amb delit les fulles la palmera
davant un núvol blanc el somni brega
 

*

I la besllum dibuixa enmig dels arbres
estranyes formes breus i papallones
d'un groc fosforescent les breus estones
s'adormen ran de mar platges i marbres

blancs i roses algú prepara fones
a punt de lluita quan en altes cambres
en l'or de la penombra càlids ambres
fets deessa de carn breu acarones

i entre la boira creix flor de cristall
quan en la cambra el nu rera el mirall
a l'altre nu copia amb gest subtil

ja sota l'arbre blanc cauen les pomes
s'inicia l'alt vol de mans i plomes
mentre de cada llavi en neixen mil

inici

calendari dels colors
(1975-1976)
 

diumenge
l'aire
acarabassat
d'un or
rogenc

     Brillen els ulls amb vibració elèctrica
     vola el cabell amb plomes de perdiu
     salten els pits amb ales de setí
     creixen els lliris entre lluna i aigua
 

divendres
es pinta els
llavis de
vermell rabiós

     La tarda s'ajeu com un gotim de raïm
     l'arbre s'adorm com un gran bloc de marbre

     cota els esbarzers
     la caramella del faune
 

el divendres
violetes tendres

     Ni joc
     ni vol

     mirall
     adormit

     massa oreig
     per una gota
 

dimarts
el gris opac 
de la boira
s'ofega
al mirall

     Les lletres es confonen amb colors

     els colors es fonen en les coses

     els dies travessen les lletres i els colors

     les lletres i els colors s'enfonsen al present
 

diumenge
el gris de
la lletra
sobre el
paper blanc

     Blava penombra
     blanca petxina
     tèbia remor
     distància freda

     volen les veus
     cremor de sol
     ratlles de gel
     color del dia

     batec de goig
     flames o mots
     a frec de llavi
     somni o poema
 

dimecres
tres gotes
de llimó
en un vas
de ginebra

               Freda penombra
               al fons
               es fon
               en fum
 

dissabte
sabates liles
i mitges roses

              Les dimensions de la paraula
              els colors del pensament
              quan no hi ha ningú es confonen
              amb el cant dels ocells
              i/o la llum del crepuscle
 

dilluns
verd de poma
verda

              A la butxaca duc
              un manyoc de claus
                                         claus per obrir
                                         claus per tancar

              l'ombra del pollanc
              tremola a l'aigua
                                                 fuig
                                                        riu avall

                                           claus per tancar
                                           claus per obrir
 
 

dijous
el blanc i el
negre ballen
al terrat

            Arrenglerades
            silents veus
            m'esperen

            com un colom
            obren les blanques ales
            quan les prenc a la mà
 

inici

lluna de fum
(1978-1980)
 

QUART CREIXENT

la ciutat
            lluna de fum
                             s'enfila
temps amunt

                      gotes de sols
                                           ja vells
                      s'encenen pels balcons
                                           i les placetes

llums vacil.lants
                           constel.lació febrosa
                                                            vi verd
 

LLUNA PLENA

roda damunt terrats
                                  antenes
                                                 dents
                                                             ciment
     tenyits

                   només per una estona

                                                        de blanc de plata
 

QUART MINVANT

esquerdes als murs
                                                           ona
                               ofegant-se en la seva pròpia empenta

veu fonent-se

                                                     ganivet de cendra
 

LLUNA NOVA

     pesa el buit
                        milers de finestres
                                                      ulls cecs
son rere vidres       de pols
     silenci rere soroll
                                       i brega

          a les places
                              somni de calç
                                                      encara

inici

territori de temps
(1979)
 

ELS CAIRES DEL MIRALL
13

es lligava les paraules al coll
com un mocador de seda

d'un gest sobtat s'apartava els cabells
de la cara

al capvespre encenia una cigarreta
tot mirant el carrer
                             del balcó estant

el rosa dels seus llavis
acoloria les ombres dels miralls

escriu el dit sobre la pols
un signe indesxifrable
 

ROC DE MESTRAL (cantata)
10 (ària)

en tota branca
                      que es branda
hi ha
        un mot
                    que l'explica

tres-centes agulles
                              de pi
gesticulen i xiulen
                             amb l'aire
cada agulla un accent
                                  a l'extrem de la branca

tots els mots fan
                         un ram
braços d'un únic tronc
enfonsat
              en les ombres

prop de la soca
                        s'escolten
ofegats
            els gemecs
obscurs bramuls
                           gràvids de foc
perduts sota la sorra
                                incomptable
fosc naixement
un fil de llum
                     s'enfila pel silenci
bressol del crit
                        i el cant

inici

paranys i raons per atrapar instants
(1981)
 

PARANYS

*

amagues la inquietud
     darrere una rialla

danses amb vent del nord
     com una fràgil flama

horitzó fugisser
     sota núvols i boira

les flors de l'ametller
     les desfullarà l'aire
 

RAONS

*

poema
festa dels mots

contactes inesperats
                                 salts
d'una paraula a l'altra

esclats d'imatge
esclats de sentit

lligams secrets
entre els mots i els objectes

sostenen els mots les imatges
que fan possibles les coses

*

el vers
mesura de l'instant
                               l'instant
de la construcció del vers

una porta tancada sense pany

parèntesi de realitat
a l'interior de la realitat
sense parèntesi

silenci fet paraules
silenci parlat
                     perlat
com un collar impalpable
però visible

visibilitat de les imatges
amb peus de mots
s'aixequen damunt la pàgina

*

el ritme del poema
la respiració del poema

pulsacions 
temps
espais plens i buits

ritme de la veu 
ritme de la imatge

ritme dels silencis
dels espais blancs

ritme de la mirada
del vent
del pensament

sagetes convergents
a l'instant
a l'enfilall d'instants
del poema

*

la fosca llum
que il.lumina l'instant
per quin sentit
ens entra i ens travessa?

s'atura el temps
en el poema

fulles i herbes
dels marges del riu

inici

ampit
(1982-1984)
 

PER UN CALENDARI FOIX

J   ocs de mots al jardí

V   ora del lloc on heu deixat les claus

F   ràgils esclats

O   nix polit en destres tardes llargues

I   nici de camins encara no fressats
                                                     on
X   iuxiuegen ocells de tots els segles
 

ESTIU DEL 79

2
Ha obert la porta per anar-se'n però
havia oblidat una cinta
un llapis un mirall
una capsa de llumins
una pestanya
l'angle d'un somriure
una mica de fum entre les celles

6
Totes les coses tenen un respir
el contacte del somni és una escletxa 
les mans són un camí de la mirada
el respir d'una mà és la paraula

inici

angle de llum
(1984)
 

SIGNES

hi ha un temps callat en què les fulles neixen

la finestra és un mirall on et transformes en núvol

un espai contingut en un altre

el so del tren transforma el paisatge

salten les cireres entorn de l'ampolla

el rostre expectant de les coses

contactes irisats

la compacta qualitat d'un cos

la pols de guix del silenci

els camins són els jocs del destí

atzar i vent damunt la plana blanca

arrels o àncores

espurneig estel.lar al fons dels ulls

els límits inconcrets del matí

circulen les lletres damunt el paper

asseure's al parapet del pont

l'halo lluminós de la sorpresa

el pes crispat del pinzell

ones d'un altre viatge

la distància és un braçat d'esperes

fondre's en un mateix

arredossada al temps

joiosa i furient com una guspira

incògnita apressant de l'espai buit

ales o sabates

ganivet de la nit

el tall refulgent d'una mirada

l'ombra dels pensaments damunt les coses

estelles dels records

hi ha un temps de cants entre les fulles
 

CONJUNCIÓ IMPRECISA

caçar al vol alguna pols d'estrelles

dura llavor del foc

cercles de mots entorn del seu silenci

portes del somni obertes

s'escampa el fum com una mar feixuga
 

INCERTESA

ressona dins la cambra
el tambor del dubte

no responen les coses
al que sabem què són

la boira
envaeix l'escenari

angoixa
de no ser ningú ben bé
com hauria de ser
 

OPCIÓ

entrar al seu món
com a una cambra amb sol

desig del braç
de l'aigua del migdia

fondària inabastable
a l'amagat recer

entrar amb peus de vent
a aquest jardí secret
 

VEU DE LLUNY

mig emboirat
                      el sol
d'un rosa tremolós
vesteix els branquillons
d'un arbre sec

vidres enllà

silenci o remor
d'altres notes

claror de lluny
                       la veu

la veu

         com és de prim
el seu relleu
                    però brilla
 

VEREMA

l'instant
de la verema

refulgents
gotims d'or
apareguts
quan ja no els esperaves

la seva llum
de sobte
omple
l'estança

inici

versos diversos
(1984-1990)
 

EN DEFENSA DE LA LLETRA R

L'R és una lletra molt completa
té unes parts rectes i una mig rodona

la mig rodona sembla la lluna en quart creixent
(l'R és una lletra tocada per la lluna)

quan l'R es duplica multiplica el seu so
com si rodés en bicicleta per un carrer empedrat

és una lletra activa que ajuda a tots els verbs
(però li agrada dormir i fins i tot roncar)

moltes R seguides semblen un tren en marxa
si molt petites són semblen formigues anant de camí

inicial de les roses si són roges dos cops
la seva flaire omple l'alfabet

l'R és una lletra que vol conèixer món
quan vaig de viatge sempre ve al passaport amb mi.

inici

espais de veu
(1987)
 

*

les paraules 
són coses
               o són miralls
de coses?

els colors 
              són la pell
o són el cos?

tot té un dring
                     un pes
i una mesura

matí ventós
tarda emboirada
 

*

segurament
no és amb el mot segurament
que hauria de començar
aquest poema

hi ha un espai
darrere cada mot

i aquest é un espai buit

si mires ben endins
hi ha una punta d'agulla
 

*

fresc esguard
camins de neu
blava mar
i blau de lluna

blau esguard
ombra de calç
blau de cel
i groc de pruna

groc esguard
camí de vent
blau de nit
i ombra bruna

bru esguard
pluja d'estels
blau de foc
i cor de lluna
 

*

dues ombres
dues barques

mar endins
nit endins

aquestes lletres
que escric
les fan surar

es perden en el buit
si les oblido?

un fil de vent
encara les empeny

inici

el color de les pedres
(1989)
 

ELEGIA

Orfes de llum estrictament precisa
quan ja no és l'hivern però encara
la primavera no dibuixa escales
de color a les finestres

no sabria què dir-te si em preguntes
per què els mobles tenen avui
aquest aire tan ple d'indiferència

damunt la taula estenc
un vull de paper blanc
esperant que les flors hi projectin
llur ombra

la seva resplendor és massa feble
deixa un polsim només
impalpable

inici

perspectives i inventaris

 nua
lluna
 una
lluna
 nua

inici
 

catorze cançons i una elegia
(1993)
 

CANÇÓ DELS ELEMENTS

un vas d'aigua damunt la taula
ara que encens un cigarret
i un cop d'aire arrossega
una mica de terra del jardí
 

CANÇÓ DEL BOSC

una pinya cau
els pinyons s'escampen
teixeixes el cant
dessota el cel blau

ha aixecat el vol
decidit la garsa
entre els branquillons
es pentina el sol
 

CANÇÓ DE MARILYN

d'un temps inclement
la veu escapçada
horitzó de maig
crepuscle d'estiu

alça el vol la garsa
i la lluna blava
vora el rierol
la guineu s'amaga

l'ombra dels estels
el destí et marcava
¿qui t'ha dut al fons
de la cambra fosca?

clam de foc i llum
trista flor daurada
 

inici

hoste del dia
(1994)
 

PRESENT

damunt la roca roja
                                  percudeix
                      el cant encès
         de la cigala
 

PAPALLONA

                      damunt la pedra es posa
                               la papallona
                                    groga
 

VEU

            alces la veu
com una branca verda enmig
            del camp desert
 

*

espai tancat
arbres o mans
la nit s'enfila sons amunt
el cos
platja de llum onades
somni encerclat
constància de penombres
 

*

entreobres el somriure
un instant que il.lumina
l'aire
arc de sageta blanca
l'hora del somni és
inici o cascada
ara i aquí sens ombra
 

PIGMALIÓ

penso el teu cos
com una fresca llum
palpable

com or marí

com l'eclosió
d'un mot
immensurable
 

SET VISIONS D'UNA MATEIXA FINESTRA

          Homenatge a Walace Stevens

I
retallant-se en la llum
que entre per la finestra
les paraules es confonen 
amb els silencis

II
la tarda de març
s'arrapa als vidres

l'arbre és un signe mòbil
que dóna forma al vent

III
enretirem la cortina
les muntanyes tan lluny
són l'eco d'alguna cosa
que ara no sabem

IV
quan es fa fosc
el teu perfil es reflecteix
al vidre

duplicació o somni?

V
la finestra és un rellotge 
que no compta els minuts

VI
¿tremola el vidre
amb el vent
o és el respir
de les coses callades?

VII
en l'aire gris
es dissol el capvespre
com el fum
dins la boira
 

EPÍLEG EN FORMA DE PALMERA

I

El vidre de la finestra (oberta) duplica
la palmera que l'aire agita en silenci

Pel tronc puja la veu callada que el vidre
perfà en el somni

Somni de llum en la clara dimensió de
la tarda daurada

La sang del poema es fa llum al cim de la palmera

Hi ha el record de moltes veus en la
quieta reverberació del vidre

Veus presents o llunyanes com núvols blancs
damunt la palmera

La palmera és perfil pur i esclat de sorpresa

D'un traç segur neix i es desborda

Ve d'un fons i s'obre dins la pàgina
de l'aire

II

El poema és el traç que queda en l'aire

El traç de la palmera i la veu de les fulles

L'aire mou el poema

Hi ha cicatrius d'ombra al tronc:
graons vers la llum

El poema és llum i és ombra
ombra avançant vers la llum

Passat i present al cor de la palmera

Instant precís de la paraula

S'alça la veu com la palmera en el silenci

Al vidre de la finestra (oberta) repercuteix
el cant de l'aire

Somia la palmera vols d'ocells, ales d'àngel

El poema és ala i és vol

Instant ardent, ombra i presència

inici

blau ultramar i altres viatges
(1994)
 

QUART CREIXENT SOBRE MANHATTAN

la lluna
tan fina

s'enfila
dalt dels

grata
cels

la lluna
callada

s'encalla
al centre del

llarg
carrer

inici

petit bestiari
(1997)
 

PAPALLONA

damunt el raig de sol
   la papallona avança
com follament empesa
   per un alè de vent
 

BORINOT

     vestit
d'un or cansat
canta les hores
     de les flors

     vell borinot
     que véns
a veure què llegeixo
 

GAT

misteriós i callat
     el gat
s'enfila al prestatge
t'observa indiferent
     i badalla

una espurna de foc
   als ulls li balla
 

GRILL

invisible el grill
amb el seu cant
   serra la nit

   mes la nit
mai se li acaba
 

GRANOTA

vora l'estany
  la granota
  amb afany
rauca i salta

i amb aire trist
   contempla ara
la lluna tan alta
   tan alta

inici

policromia o la galeria dels miralls
(1999)
 

   (groc)

les hores de ple sol
     els camps de blat
                  com flames

d'un groc roent
                    cher Theo
aquesta llum en crema

          tot flameja

tot canta
           canta

oh la gran riallada
              del color!
 

   (blanc)

el blanc és la neu
el blanc és la llum
el blanc és l'aire
el blanc és resplendor
el blanc és unitat
el blanc és absolut

Mondrian dibuixa
la divisió d'espais
que han d'ocupar
el blanc de la tela

és a Nova York
i veu

   caure la neu
   per la finestra
 

   (blau)

damunt el blau
             o dins el blau
o encara darrere
                       el blau
apareixen les figures
                       signes o estrelles
la ratlla que separa
           l'alè que uneix

i el color s'accentua
            que hi hagi
                       diu Miró
una gran contundència
                       de color

i es mouen les ones del blau
                 damunt la tela

inici
 

D’un mateix traç. Dietari (1978-1982)
Barcelona, Ed. 62, 1994

     Algunes vegades em plantegen la qüestió de quina relació hi ha, des del punt de vista de l’acte creatiu, de l’esperit, entre la meva pintura i la meva escriptura. La relació, naturalment, està en mi mateix; podríem dir que és d’un mateix traç que es produeixen les dues coses. D’un mateix traç creatiu, que en unes ocasions esdevé pintura i en d’altres, escriptura. No són activitats que provenen de dos compartiments diferents dintre meu, sinó d’un mateix i únic compartiment: el fons del jo, un lloc on el desig d’expressió s’activa fins a esdevenir forma, alguna cosa amb entitat pròpia capaç de ser transmesa. En uns casos en direm pintura, en d’altres, poesia… però sempre rebran la llum ­i les ombres- d’un mateix i únic lloc.

     A mi, de la pintura, més que l’expressió el que m’interessa és l’acció, el fer. Més que dir, realitzar, construir. La comunicació vé després. 

     L’espai blanc de la pàgina. L’espai on el poema es materialitza. La lluminositat del blanc en cotrast amb el gris que formen els blocs de lletres, em sembla d’una gran importància expressiva. (…) A l’interior d’aquesta estructura plàstica, hi ha l’estructura sonora donada pel ritme, pel joc de temps forts i lleus, per les pauses. I encara l’estructura interna del poema, relacionada amb la significació. 

     Goethe recomana al jove Eckermann que es dediqui a poetitzar les petites coses. (…) “La realitat”, diu textualment, “ha de donar el motiu, el punt de referència, el veritable nucli. convertir-lo en un objecte ple de bellesa i de vida és cosa de l’artista.”

     Hi ha un tema que apareix molt sovint en les meves primeres pintures i també en algun dels primers poemes dels anys quaranta, inèdits. És el tema del balcó obert. 

     Penso que a mi, una de les coses que m’interessen de la poesia és la possibilitat de crear imatges mitjançant les paraules. No descriure, no explicar: crear relacions noves entre les paraules, i que d’aquestes relacions neixi la imatge, l’esclat instantani que ens il.lumini un objecte, un gest, una acció, una vivència. Que la suma d’aquestes il.luminacions creï un espai no compacte, discontinu: una xarxa, els nusos de la qual estiguin formats per sensacions, desigs, nostàlgies, goigs… La poesia em permet saltar de nus a nus, d’articulació en articulació.      La poesia com a xarxa d’aticulacions de la realitat, com a xarxa de relacions. Relacions mot amb mot, mot amb objecte, mot amb subjecte. I een últim terme, subjecte amb subjecte. 

     Quin és l’objecte de la pintura? (…) Potser allò que ho explica millor és el que va dir Cézanne: crear una realitat paral.lela. (…) Fa anys vaig trobar, al llibre de Berenson sobre el Renaixement, un concepte que sempre he recordat. El concepte de l’art com a intensificador de la vida. L’art intensifica la vida perquè hi aporta aquesta nova dimensió que és la poesia. Perquè art i poesia són el mateix. Ho diu ben explícitament Octavio Paz a El arco y la lira: “Todas las artes pueden trascender sus límites y no ser sino poemas en estado de perpetua incandescencia.”     Sí. Poden ser el mateix, amb la condició que hi hagi aquest transcendir els límits del llenguatge. Aleshores, diu Octavio Paz, ser un gran pintor vol dir ser un gran poeta.     La poesia és un esclat afegit que de vegades abem veure a les coses. La funció de l’art és donar cos a aquesta llum.  
 

inici
 

[fragments]
 

[...]

jaurem ben enllaçats al fons de la cabina
mentre a la porta el gos de tant en tant
rasca amb la pota
 

[...]

amagues la inquietud
     darrere una rialla
 

[...]

entreobres el somriure
un instant que il.lumina
l'aire
 

[...]

penso el teu cos
com una fresca llum
palpable
 

[...]

El vidre de la finestra (oberta) duplica
la palmera que l'aire agita en silenci
 

[...]

Camino pels carrers i per les places
porto grapats d'angoixa porto foc
porto tot el ressò del mar a les orelles

Camino per les places
al llindar de les portes
els gats endormiscats somien papallones

Com l'aire fresc t'he trobat
al mig del món
com la veu d'una flor
 

inici
 

Sobre Ràfols-Casamada

Neix el 2 de febrer de 1923. Escriu el primer poema a 1939 però no publica dins al 1976 Signe d'Aire. Obra poètica 1968-1976.

De L'escorça dels dies: fulls de dietari (1975-1977) (Barcelona, Els llibres de glauco, 1984): 
     "Cada vegada m'adono més que el meu interès se centra exclusivament en l'art. Pintura, literatura i música omplen la meva vida. Gairebé només em diverteix pintar, o escriure, o llegir, o escoltar música." 
     "Em sembla que tant a la pintura com a la poesia hi ha un mateix intent: explicar, assenyalar, sense caure en descriptivismes anecdòtics, la possibilitat de meravella que hi ha en totes les coses - en la vida. Els meus poemes són un cant a la vida, als instants en què més sentim la vibració del viure." 
     "La meva relació amb la realitat és emotiva. Me n'he adonat aquest matí en despertar-me i contemplar l'arbre que encara tenim davant de la finestra. Plovia una mica i el verd de les fulles i el gris de la pluja m'ha produït una emoció en la qual no hi havai res d'abstracte, en la qual el pensament se submergia en un coixí de suggeriments, records i sensacions que lligaven aquest moment amb molts d'altres de mi mateix i d'altres persones-records de lectura. 
     "Quan acaba la primera pàgina de la història (la infància) en la qual no hi ha res massa feixuc i "les tempestes es transformen en petxines irisades", l'home es troba en un espai "indefinit" amb escales divergnets. Per una d'aquestes escales (no camins) ha de pujar o descendir. Des d'aquest moment es mou "entre l'ocell i l'argila"."
     "I és que per a mi és tant una obra el llibre com una pintura: són dues formes d'una mateixa cosa"
     "Expressar l'harmonia subjacent en les coses tal com la sento, crec que podria ser l'enunciat general de la meva pintura."
     "En cada pintura hi ha una gran part d'un mateix, però també una gran part de fora i del mateix llenguatge, punt de confluència dels dos mons."
     "La finestra és un marc que enclou i subdivideix el camp visual.
La finestra, a la nit, es transforma en un mirall negre que reflecteix les imatges de l'interior,superposades a les ombres exteriors.
El marc de la finestra apareix com a eix de simetria (relativa) de les dues imatges.
 

De D'un mateix traç: fulls de dietari (1978-1982) (Barcelona, Ed. 62, 1994):
     "Ètica de l'afirmació, però també ètica de la transformació. Apuntar sempre més enllà (més amunt o més endins). El projecte, la projecció, ens va construint i, per tant, transformant."      Algunes vegades em plantegen la qüestió de quina relació hi ha, des del punt de vista de l'acte creatiu, de l'esperit, entre la meva pintura i la meva escriptura. La relació, naturalment, està en mi mateix; podríem dir que és d'un mateix traç que es produeixen les dues coses. D'un mateix traç creatiu, que en unes ocasions esdevé pintura i en d'altres, escriptura. No són activitats que provenen de dos compartiments diferents dintre meu, sinó d'un mateix i únic compartiment: el fons del jo, un lloc on el desig d'expressió s'activa fins a esdevenir forma, alguna cosa amb entitat pròpia capaç de ser transmesa. En uns casos en direm pintura, en d'altres, poesia… però sempre rebran la llum –i les ombres- d'un mateix i únic lloc.

     A mi, de la pintura, més que l'expressió el que m'interessa és l'acció, el fer. Més que dir, realitzar, construir. La comunicació vé després.

     L'espai blanc de la pàgina. L'espai on el poema es materialitza. La lluminositat del blanc en contrast amb el gris que formen els blocs de lletres, em sembla d'una gran importància expressiva. (…) A l'interior d'aquesta estructura plàstica, hi ha l'estructura sonora donada pel ritme, pel joc de temps forts i lleus, per les pauses. I encara l'estructura interna del poema, relacionada amb la significació.

     Goethe recomana al jove Eckermann que es dediqui a poetitzar les petites coses. (…) "La realitat", diu textualment, "ha de donar el motiu, el punt de referència, el veritable nucli. convertir-lo en un objecte ple de bellesa i de vida és cosa de l'artista."

     Hi ha un tema que apareix molt sovint en les meves primeres pintures i també en algun dels primers poemes dels anys quaranta, inèdits. És el tema del balcó obert.

     Penso que a mi, una de les coses que m'interessen de la poesia és la possibilitat de crear imatges mitjançant les paraules. No descriure, no explicar: crear relacions noves entre les paraules, i que d'aquestes relacions neixi la imatge, l'esclat instantani que ens il.lumini un objecte, un gest, una acció, una vivència. Que la suma d'aquestes il.luminacions creï un espai no compacte, discontinu: una xarxa, els nusos de la qual estiguin formats per sensacions, desigs, nostàlgies, goigs… La poesia em permet saltar de nus a nus, d'articulació en articulació.      La poesia com a xarxa d'articulacions de la realitat, com a xarxa de relacions. Relacions mot amb mot, mot amb objecte, mot amb subjecte. I en últim terme, subjecte amb subjecte.

     Quin és l'objecte de la pintura? (…) Potser allò que ho explica millor és el que va dir Cézanne: crear una realitat paral.lela. (…) Fa anys vaig trobar, al llibre de Berenson sobre el Renaixement, un concepte que sempre he recordat. El concepte de l'art com a intensificador de la vida. L'art intensifica la vida perquè hi aporta aquesta nova dimensió que és la poesia. Perquè art i poesia són el mateix. Ho diu ben explícitament Octavio Paz a El arco y la lira: "Todas las artes pueden trascender sus límites y no ser sino poemas en estado de perpetua incandescencia."     Sí. Poden ser el mateix, amb la condició que hi hagi aquest transcendir els límits del llenguatge. Aleshores, diu Octavio Paz, ser un gran pintor vol dir ser un gran poeta.     La poesia és un esclat afegit que de vegades sabem veure a les coses. La funció de l'art és donar cos a aquesta llum. 


"Mots de l'autor" dins Signes d'aire (Llibres del Mall, Barcelona, 1976)
     "des del principi, pintura i poesia han estat en mi dues pràctiques paral.leles i fins a cert punt complementàries"
 

Àlbum Ràfols-Casamada. Veure és sentir. Barcelona, Quaderns Crema / Fundació Eina, 1994 (A cura de D. Sam Abrams):

Qüestionari Proust (La Vanguardia, 9-XII-1979):
Poetes preferits: "-Lao-Tsé, Ausiàs March, Blake, Rimbaud, Mallarmé, Eliot, Salvat-Papasseit."

"Entrevista con Albert Ràfols-Casamada", Julio Amador, El universal, Mèxic DF, 2-XII-1979:
     "La finestra és un element abstracte que divideix l'espai real en "interior" i "exterior", el separa tant com el vincula, posa l'"exteior" en relació amb l'"interior"."
     Per a mi la pintura no és únicament comunicació. La pintura és acció [...] entenc l'art com a exercici creatiu."

MARÍ, Antoni, "L'ombra dels pensaments damunt les coses. La poesia de Ràfols-Casamada":
     "a cap dels centenars de poemes publicats per Ràfols-Casamada no hi ha ni una sola coma. Aquesta circumstància dóna al significat del poema una més gran indeterminació, com si el significat fos una construcció del lector, més que una intenció explícita del poeta" "La supressió dels signes de puntuació es fa server amb més o menys freqüència des de Mallarmé; aquest recurs, però, mai no es va usar d'una manera sistemàtica, ni cap poeta hi va recórrer de la manera exhaustiva com ho ha fet Ràfols-Casamada" "El fet d'eludir la puntuació ens imposa o ens suggereix silencis, però també afirmacions, suggeriments no anomenats, reflexions i associacions d'idees que sorgeixen de la proximitat que s'estableix entre les paraules quan cap puntuació els dóna un lloc determinat"
     "Una altra de les constants que es manté al llarg de tota l'obra és la disposició dels espais en blanc del poema com a elements expressius i de sentit; són com buits curulls d'intensitat expressiva" "L'ús de les possibilitats expressives i semàntiques dels espais en blanc és un recurs retòric que conscientment i voluntària va fer servir Stéphane Mallarmé"
     "Prescindir dels signes de puntuació i emfasitzar els blancs de la pàgina porta, com a conseqüència, a l'ús constant de l'elipsi, que és una altra de les constants d'aquesta poesia. Ràfols prescindeix de tot allò que creu innecessari, que no ajuda a crear o a causar efecte, ja sigui estètic, emocional o de sentit." "el que queda en la imaginació i l'enteniment del lector és una atmosfera intensa de la qual sorgeixen formes, un moble o unes roques, carregades de reminiscència d'oblit i de recança; presències que revelen la inestabilitat de l'ésser de les coses i la dificultat de copsar-les"
     "Com a conseqüència del que s'ha dit abans, la poesia de Ràfols prescindeix, amb una rara freqüència, de qualsevol conjunció de coordinació, i fa que les paraules es coordinin a dintre de la proposició, sovint sense verb i sense preposicions, en juxtaposició"
     "La poesia de Ràfols-Casamada sempre fa servir referents de la vida quotidiana i ordinària: un moble, un paisatge, la superfície d'una taula, un full de paper en blanc són els objectes que desvetllen en el poeta l'experiència lírica i els que propicien la formalització poètica." "És la capacitat transformacdora del vers, la mateixa llengua "poètica", les que donen a l'experiència quotidiana, i als objectes que la poblen, una entitat diferent de la que tenien enmig del món"
     "els objectes i les coses que hi són presents, a la poesia i la pintura, més que coses, són les sensacions que les coses obren i desvetllen en l'enteniment i la imaginació de l'artista i els pensaments que s'hi despleguen"

ABRAMS, D. Sam "La prosa a l'obra d'Albert Ràfols-Casamada":
     "la seva obra és, més que una finalitat en si, l'exteriorització o formalització momentània dels resultats d'una ambiciosa aventura vital que ultrapassa els límits tradicionals de les arts plàstiques o la literatura."
     [aforisme inèdit de R-C]: "La sensibilitat descobreix; el pensament construeix".

TOMASA, Eudald "La compenetració de pintura i poesia en Albert Ràfols-Casamada": 
     "Igualment com en la pintura, la seva poesia està marcada per una poètica de les sensacions, palesada en la profusió d'imatges referents a l'àmbit estrictament sensible de l'experiència i bàsicament al camp visual [...] una poesia bàsicament substantiva i poc verbal. No és mai una poesia narrativa, ni tampoc descriptiva, en el sentit més estàtic de la paraula, és fonamentalment, una poesia expressiva, basada en la metàfora i en el correlat objectiu."
     "una poesia on predominen els objectes, les imatges, les al.lusions descriptives, més no pas la veu del jo. No ens trobem davant una poesia moral, una poesia que postuli o asseveri o dictamini. Tampoc no es tracta d'una poesia subjectivista, que col.loqui el jo al capdant de l'expressió. Som davant, més aviat, d'una poesia en la qual el jo s'aboca en les coses, les penetra, en cerca la saba interior. És, com diu ell mateix [L'escorça dels dies], una poesia centrada en els detalls, "el petit detall que com un esclat il.lumina la realitat presentant-la d'una manera nova i més profunda: fent-nos-la veure de veritat"."

MARTÍ I POL, Miquel "Paranys i raons" (Reduccions, Vic, 1981):
     "La poesia de Ràfols-Casamada té la gosadia de moure's en un pla en què el sentiment sembla superat per la sensació i és escrita amb una precisió d'orfebre; així i tot, però, em sembla que fóra errat considerar-la asèptica o, tal vegada, abstracta, en el sentit pejoratiu del mot, atès que l'exercici que ens sol proposar no és res més que un exercici d'intel.ligència, aplicat incessantment al procés d'observació."

ABRAMS, D. Sam "Una ullada lírica a la realitat més immediata" (Diari de Barcelona, 3-X-1989):
     "Per a Ràfols avantguardisme vol dir investigació i experimentació constant i seriosa."
     "la lectura d'El color de les pedres implica, més que una anàlisi de la realitat, una intensificació i educació de la sensibilitat per aprehendre la realitat d'una manera més profunda, més penetrant i més plena." 
 

BALASCH, Ramon "La poesia d'Albert Ràfols-Casamada", introducció a Signe d'Aire. Obra poètica, 1939-1999. Barcelona, Proa, 2000:

"Als seus poemes sempre hi trobareu clarors de haikú japonès, finestres, terrats, balcons i llençols."  "poesia tendent a l'expressió d'un optimisme vitalista" "A partir d'una successió purament cronològica, descobrim un balanceig entre la pinzellada dels mots en llibertat i l'inici de frases que poèticament demanen la reconstrucció, per part del lector, d'un discurs molt més lògic i acabat que no sembla."  "l'art català esdevé art mediterrani com a categoria inclassificable -però més que geogràfica- per obra i gràcia dels prohoms noucentistes." "Dins El museu imaginari d'Albert Ràfols-Casamada, Calvo Serraller valorava que el p'intor "ens parla concretament de la llum i l'energia, però, penso que, en el fons, es refereix al mateix, a l'energia lluminosa" "Els egipcis van inventar l'Atlàntida" "A la pregunta de Breton "sobre què dóna aquesta finestra" que és un quadre?. la resposta d'Albert Ràfols-Casamada és, al meu parer, aquesta: un espai de tensió, on es proposen alhora, a la nostra fruïció i a la nostra reflexió, la metàfora de les coses i la figura de la sensació.", tal com explicava el gran Georges Rai llard." "La seva pinzellada, partitura dels seus versos, convoca totes les sinestèsies imaginables: les paraules són el color pur del poeta, els colors són veu pura: revelació de la vida i sentit, alliberament dels arcans."
 
 

inici
 
 
 

pàgina presentació MAG POESIA