l'oda infinita
les minves de gener
la vaca cega
paternal
excelsior
en la mort d'un jove
cant de novembre
el comte arnau
la fi d'en serrallonga
cant de maig, cant d'alegria
dimecres de cendra

més comentaris sobre la poesia de maragall
bibliografia
 
 

Vida i obra
 

La poesia tot just ha començat i és plena de virtuts inconegudes.
     Joan Maragall

Neix el 10 d'octubre de 1860. Quan acaba el batxiller, a 16 anys, el pare el vol introduir a la seva fàbrica tèxtil, però ell s'hi resisteix. El 1879 comença a estudiar Dret. De nou es va resistir a dedicar-se als negocis. Finalment el pare li va deixar la vida resolta com a rendista. El 1890 ingressa a la redacció del "Diario de Barcelona". El 1891 es casa amb Clara Noble. 

Als 25 anys escriu unes "Notes autobiogràfiques", on explica que és i vol ésser poeta: "...Naturalesa, Art, Amor, reduïts a superior unitat: és a dir, la Bellesa. Heu's aquí mon ideal. Ella per a mi ho és tot; lo demés (progrés, ciència, ambició, civilització, etc., etc.) és pols, misèria... o evolucions de sers de baixa mà; sers, en fi, que no conec distintament."  "vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a ésser infeliç. [...] vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col.locat davant de la taula del treball en la indústria a què venia destinat, i posat, en cert modo, en la condició de poc més que un aprenent. El cop fou terrible i retrunyí en tot el meu ser, i d'aquell desballestament d'aspiracions contrariades s'alçà, portant l'estendard de la rebel.lió, ma passió per la poesia. [...] passatws dos anys, vingué la convicció de que jo no servia per a industrial i se'm donà a escollir carrera. [...] la meva vocació era fregar-me amb la joventut il.lustrada, al mateix temps que adquirir coneixements superiors, perquè jo creia llavors en la ciència." (Maragall, Elogi..., p. 22-26).

"amb ell, l'activitat d'escriptor esdevenia una de les ocupacions acceptables per a la burgesia catalana, una de les professions burgeses." (Marfany, HLC).
"l'autèntica obra vàlida de Maragall comença amb "L'oda infinita". És un poema programàtic. ""L'oda infinita" és, efectivament, un poema sobre la poesia tal com la concep Maragall i, en aquest sentit, conté dues idees bàsiques. La primera és que la poesia és una vocació: la resposta a una crida imperiosa a la qual l'elegit no pot pas sostreure's i que es converteix en motor i objectiu absoluts de tota una vida. Vida i poesia s'interpenetren així indestriablement. La poesia no es produeix, es viu. En conseqüència, el poeta no escriu poemes, artefactes concrets i que esdevenen autònoms un cop han estat escrits, sinó que fa, o desenvolupa, una obra, aquesta oda que només s'acabarà amb la seva pròpia mort." "La poesia és la bellesa i harmonia eternes d'aquest món, i el poeta no n'és més que un mèdium i els poemes, imperfectes i fugisseres aprehensions." (Marfany, HLC).

Maragall exposa la seva idea de poesia sobretot en dos escrits: "Elogi de la paraula" i "Elogi de la poesia"
 

Elogi de la paraula:

"no hi ha mot, per ínfima cosa que representi, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món. ¿Com podem parlar fredament i en tanta abundància? [...] ‚ o heu sentit mai els enamorats com parlen? [...] les seves paraules són com flors. Perquè, abans l'amor no parla, quin bull de vida en totes les branques del sentit! quin voler dir els ulls!... i quan s'encreuen ardents les mirades, quin silenci!  [...] I en brolla per fi una música animada, oh, meravella!, una paraula. Quina? Qualsevulla [...] Així parlen també els poetes. Són els enamorats de tot el del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar [...] I així la paraula del poeta surt amb ritme de so i de llum, amb el ritme únic de la bellesa creadora: aquest és l'encís diví del vers, veritable llenguatge de l'home." (Maragall, Elogi..., p. 34-35).

"I quan els poetes sàpiguen ensenyar-nos-el aquest llenguatge sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells mateixos, llavors vindrà el regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots parlarem mig cantant amb veu sortida de la terra de cadascú, menyspreant l'artifici de les llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'ànima amb amor, es farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest.     Perquè, ¿què vol dir llenguatge universal sinó expressió i comunicació de l'ànima universal? I si l'ànima universal és la bellesa amorosa que traspua per tota la Creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra mateixa s'ha fet en el seu amorós esforç, l'única expressió universal serà, doncs, aquella tan variada com la varietat mateixa de les terres i llurs gents.     I per ella els homes s'entendran sols en l'harmonia natural produïda pel verb amorós de la bellesa creadora, mes en ella s'entendran de debò, en veu i en esperit; mentre que ara la mútua intel.ligència de superficials paraules aspres, lluny de l'amor i la bellesa, és un entendre's sense entendre's: pensen els homes que s'entenen, i menys s'entenen com més pensen entendre's." (Maragall, Elogi..., p. 38).

Elogi de la poesia:

"Poesia és l'art de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través de l'home, i per Bellesa la revelació de l'essència per la forma. Forma vull dir l'empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l'esforç diví a través del caos, en l'essència de l'esforç està el ritme, o sia alternació d'acció i repòs. Així el trobem en el moure's les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les muntanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l'obrir-se de les fulles; en els cristalls de les pedres precioses, i els memebres de tot cos animal; en l'udol del vent i el de les bèsties, i en el plor de l'home." (Maragall, Elogi..., p. 43).

"Aquí m'estic tot sol a vora el mar. Sóc la Natura sentint-se a si mateix [...] Tinc un benestar molt gran, però pacífic: no penso res, és un èxtasi. [...] començo a pensar en la meravella de que tot això hagi sigut creat [...] És el moment religiós. [...] em poso a pensar el perquè  de tot això [...] És el moment filosòfic.     Mes aquest esforç mateix em porta a considerar el com tot això s'ha fet [...] és la ciència pura [...]La indústria de l'home, les aplicacions a ella de la ciència, m'ocupen llavors l'enteniment. [...] Aquells homes em són germans: els tinc pietat, amor; els vull bé. És el moment moral. [...]"
Mes entre tots aquests moments de contemplació, n'hi hagué potser un altre en què el mar, la terra, el cel, els homes, m'han interessat solament per la forma llur: el cel per lo gran i blau i clar, el mar pel soroll i moviment i lluentor, els homes per la positura, la barca com un bres entre les dues immensitats, i fins de mi mateix m'han interessat les figuracions del meu sentiment evocades per les que al davant tenia. [...] Heu's aquí l'emoció estètica que ha transcendit, no a oració, ni a reflexió, ni a curisoitat, ni a indústria, ni a pietat; sinó tan solament a un afany d'expressió sense altre interès que l'expressió en si. Heu's aquí l'emoció artística. I naixent d'ella, l'art, la bellesa passada a través de l'home, humanada: l'expressió humanada de la forma natural. 
I com que la forma natural no és sinó la manifestació de l'esforç diví de la creació, i en la naturalesa de l'esforç està l'ésser r´timic, per això la forma artística no pot ésser sinó el ritme humà desvetllat pel natural, del qual procedeix, i movent-se en afinitat amb ell; perquè l'home no és més que un grau de la Naturalesa mateixa cap a Céu. Així veieu com l'emoció estètica i la seva expressió artística són rítmiques essencialment: un ritme de línies, de colors, de sons purs, de sons d'idees, de paraules.

Elogi del poble:

"Jo crec, en fi, que el progrés consisteix en la indefinida exaltació de l'individu, i que, sien quines sien les seves alternatives, la seva orientació definitiva és procedir de lo col.lectiu a lo individual, de la massa humana a la persona humana, produint tipus d'home més superiors a mesura de més individualitzats; que la tendència de la carn humana és anar deslliurant-se de la seva confusió en el ramta per arribar a ésser la carn gloriosa, espiritual, de l'Únic." (Maragall, Elogi..., p. 81-82).
 

L'ODA INFINITA

En aquests anys també tradueix Goethe: Alexis i Dora, Elegies romanes, Epigrames venecians. ""Visca Goethe" -escrivia a Soler i Miquel el 25 de setembre de 1891-, "l'únic modern que està ben sa, després d'haver donat la volta al món de la vida reflexiva, i d'haver passat per la malaltia, el "cabo de les tormentes", i l'ha doblat i després d'haver passat per tot s'ha reposat definitivament. Totes les escoles i maneres de sentir la vida i l'art han passat per ell, i l'han purgat, deixant-lo serè i senzillament Home Artista ple"." (Marfany, HLC).

"Vist des de l'òptica actual, el modernisme acaba semblant, tot sovint, una qualificació gratuïta i inexacta enginyada pels noucentistes amb la intenció de "desmarcar-se" dels seus veritables mestres i precursors en més d'un camp, com, per exemple, en la restauració de la tradició clàssica."  "Aquell que té el mèrit d'haver copsat tota la transcendència i el rendiment literari de Goethe dins les lletres catalanes modernes, reconeguem-ho per fi, no és, paradoxalment, un noucentista, sinó un representant de l'estètica que suposàvem, imprudents, a l'altre cap del noucentisme: Joan Maragall. " "Maragall fou, sens cap mena de dubte, el primer que va imaginar un teatre català alhora d'arrels dramàtiques populars i de factura i de concepció clàssica: Nausica n'és la prova, feta sobre les runes de la Nausikaa amb prou feines esbossada de Goethe, i amb el rerafons del mite de Nausica, filla d'Alcínous, narrat a l'Odissea." (Llovet). Deia Maragall: "Proveu de situar en el temps present les tragèdies d'Èsquil i Sòfocles i us quedareu meravellats de lo poc que n'haureu de tocar [...] perquè el públic els admeti com una palpitació de vida present".
 

La sèrie "Claror" "registrava les fites principals de la seva relació amorosa amb Clara Noble".""Poesia i vida són" -deia Soler i Miquel- "tot alhora i per excel.lència los versos d'en Maragall"." "és l'estreta relació bilateral que Maragall estableix entre els seus sentiments i els estats canviants de la natura que l'envolta, de tal manera que aquests sentiments troben un correlat objectiu en la natura i, alhora, la visió plàstica d'aquesta natura esdevé, en mots d'Yxart, "visión del sentimiento". Així, per exemple, "Les minves de gener", anunci de la primavera en ple hivern, emmarquen i objectiven les promeses d'una plena relació amorosa per a l'enamorat." (Marfany, HLC).

LES MINVES DE GENER
[Guillem d'Efak… "Ara l'amor me diu que és primavera. Me'n fot del calendari"]

"La sèrie de poemes que Maragall escriu tot seguit, el 1892-1893, i que forma la segona secció de Poesies ["Pirinenques"], té com a tema la visió directa de la natura, despullada ara de tota anècdota personal." "comunica l'exaltació emotiva que li produeix el paisatge contemplat". "Però l'objectiu essencial d'aquesta poesia és captar i transmetre, per dir-ho encara en els termes de "L'oda infinita", el ressò de les cadenes / de l'aucell d'ales immenses / que nia en l'eternitat." (Marfany, HLC).

LA VACA CEGA  hi pertany: l'imperfecte, l'incomplet, el mal, també forma part de l'harmonia de la natura.

En aquesta època escriu regularment al "Diari de Barcelona". "El contrast entre l'aquilotat conservadorisme del "Brusi" i les idees que Maragall hi exposa, o, més ben dit, la manera com les exposa, és tan vistent que és aviat remarcat, favorablement per un modernista com Cortada, des de "L'Avenç, críticament per un conservador com Prat de la Tiba, des de "La Renaixensa".  "La certesa d'estar vivint en un temps essencialment modern, el rebuig incondicional del passat, la iconoclàstia, l'èmfasi en l'ímpetu renovador de la joventut, la noció d'un decisiu canvi generacional: ens trobem davant dels ingredients típics de l'actitud modernista." "Que n'hi ha de maneres d'entendre la vida, de sentir-la! Nosaltros, homes d'avui, hem d'abraçar totes les que puguem, tastar-les, que, ben tastades, no n'hi ha ni una on no s'hi trobi quelcom del gust, de l'aroma immortal que és el gran secret de les coses." "Els contrasentits són l'única lògica forta i fonda de la vida. Resignem-nos a no entendre. Disfrutem, disfrutem de la bellesa dels absurdos, l'anguniós delit d'avançar a les palpentes, per obscuritats corprenedores, envers el filet de llum puríssima, eterna, que brilla en l'infinit fons del fons." (Marfany, HLC).

El 1893 intenta de publicar un article sobre Nietzsche, però no li és admès. Això i les desavinences amb els "davantals" o editorials que publica el "Diario de Barcelona" fan que no hi escrigui més. Hi tornarà el 1905 quan el director n'és Miquel dels Sants Oliver, però l'any següent, quan aquest dimiteix el torna a deixar i no hi reprendrà les col.laboracions fins poc abans de morir.

"uns dies després de la data d'aquest article escriu en una carta a Josep Soler i Miquel: "Ara estic molt entusiasmat amb Nietzsche. N'he trobat un estudi a la "Deutsche Rundschau", que el rebenta bastant, però exposa les seves idees, que és el que m'engresca: l'aristocràcia dels forts, dels qui viuen la vida forta i tenen major receptivitat que la majoria per al goig de viure, els qui [...] segueixen llur instint menyspreant la complicació intel.lectual (això refresca): són els "lleons que riuen" (aquesta imatge és felicíssima i m'engresca a més no poder): ¿Com m'ho arreglaria jo per explicar tot això en el "Brusi", afegint que tota predicació de renoncement inicia una decadència, que Sòcrates era un esclau neula i que el cristianisme és un platonisme ad usum plebis? Que s'ha de ser immoralista, etc., etc., etc.?" (Valentí. "Joan Maragall, modernista i nietzscheà"). Maragall refeu l'article i el publicà a L'Avenç. Posteriorment, el 1898 va publicar a la revista "Catalonia" alguns capítols traduïts del Zaratustra. 
 

En plena segona revolució industrial, arreu d'Europa hi ha atemptats: el 1881 és mort el tsar Alexandre II de Rússia. Hi ha diversos atemptats contra Alfons XII, que fracassen i els autors són executats. 
El 24 de setembre de 1893, durant la festivitat de la Mercè, l'anarquista Paulí Pallàs va llençar dues bombes contra el capità general de Catalunya Arsenio Martínez Campos a la Gran Via (hi va morir un guàrdia civil); el 6 d'octubre ja l'afusellen.
"Que Maragall veia en l'atemptat una manifestació més, entre d'altres, de la crisi, i que veia la crisi mateixa amb optimisme, com a crisi de creixement i no de decadència, ho confirma una molt citada carta a Roura: Ja hauràs vist per la premsa que de poc no ens rebenten amb en Martínez Campos. Això ens dóna molt importància; els periòdics estrangers parlen de Barcelona com d'un gran centre anarquista, és dir, que anem en primera fila del modernisme. Entre això [...] i que sembla que la pròxima temporada teatral tot serà Ibsen i Hauptmann (els "Teixidors", drama socialista); i que el governador ha prohibit "El enemigo del pueblo" del sobredit Ibsen (no sé per què); i que al Liceu volen fer "La Walkíria"; i van a urbanitzar i fer la plaça de Catalunya monumental, t'asseguro que Barcelona ha entrat de ple "dans le mouvement"."  (Marfany, HLC).

El 7 de novembre de 1983, Santiago Salvador llança dues bombes al pati de butaques del Liceu de Barcelona i provoca una vintena de morts (fou executat amb sis més el novembre de 1894). Encara el 1896, 7 de juny, durant la processó del Corpus va esclatar una bomba: 12 morts. La repressió fou brutal i indiscriminada. El 1897 a Guipúscoa, maten el president del Govern, Cánovas. El 31 de maig de 1906 Mateu Morral falla en un atemptat contra Alfons XII, que matà 26 persones; hi varen voler involucrar Ferrer i Guàrdia, del qual Morall havia estat col.laborador).

La repressió del moviment obrer català a partir de 1893 fou brutal i arbitrària: tancament de revistes, a Montjuïc hi arribà a haver 400 detinguts, tortures, consells de guerra sense proves seguits d'execucions massives...

L'actitud vitalista, nietzscheana, de Maragall, testimoni presencial del fet, es torna a manifestar en una carta a Roure (on diu que aquests fets anuncien una refrescadora vuelta a las grandes sinceridades de la barbarie), i sobretot amb el poema "Paternal", escrit la mateixa nit, en tornar del Liceu. (Diu Ferrater, que això més que un poema és un article periodístic, com "Oda nova a Barcelona")

PATERNAL

"A "Paternal" veiem com aquest vitalisme [...] esdevé una optimista declaració de fe en la bondat última de la vida, en la triomfal afirmació de la seva innocència damunt els interessos mesquins i parcials, l'odi i la por, dels homes i dones concrets en un determinat moment històric. Nietzsche deixa de ser un flirteig provocatiu amb una moda intel.lectual, i comença a esdevenir una fonda influència moral; el vitalisme deixa de ser una superficial actitud modernista, i esdevé una forma de veure el món i una ètica. De la mateixa manera, l'aventurisme intel.lectual modernista apareix sublimat en l'altre poema d'aquesta època inspirat pel vitalisme nietzscheà, "Excelsior". Retrobem aquí, en les imatges de "l'aigua mansa", "les platges roïns", etc. el rebuig de l'immobilisme ideològic, i, en la imatge del viatge inacabable, la idea de l'estar sempre obert a totes les novetats intel.lectuals. Però també és evident que el poema és molt més que una expressió d'aquesta voracitat modernista: és un programa de vida. L'èmfasi es desplaça aquí de la varietat de sol.licitacions a què cal estar obert cap a la força motriu darrera aquesta insaciable necessitat d'aventura: el nord que cal no perdre de vista, la recerca constant d'un objectiu que, tot i que el poema no l'esmenta, no pot ser més que "el filet de llum puríssima, eterna, que brilla en l'infinit fons del fons". El desplaçament, però, no és complet. El poema insisteix, no pas en l'objectiu -el qual apareix, per implicació, com a inassolible-, sinó en el viatge mateix, en el moviment continu." (Marfany, HLC).

EXCELSIOR

Dos poemes més, plenament vitalistes, de 1895, són "En la mort d'un jove", escrit cinc dies després de la mort, a 21 anys, del seu cunyat, i "Cant de novembre", (incorporats a Visions & Cants el 1900).

EN LA MORT D'UN JOVE
[Martí i Pol: "els salzes treuen fulla"]

CANT DE NOVEMBRE

"El més interessant d'aquest poema ["Cant de novembre"] és la transició que s'hi pot veure, de l'experiència personal i concreta d'"En la mort d'un jove" a l'exhortació d'abast col.lectiu i de natura abstracta i universal, i, en correspondència, el canvi del jo poètic, habitual en ell fins aleshores, a un "nosaltres"." "Dit d'una altra manera, el "Cant de novembre" és el primer testimoniatge de la conjunció, en l'obra de Maragall, del vitalisme nietzscheà amb el nacionalisme, conjunció que domina el seu pensament i la seva poesia durant aquests últims anys del segle." (Marfany, HLC).

"Com a periodista, recolzarà des del "Brusi" totes les principals iniciatives nacionalistes de l'època". (Marfany, HLC).

"Com a poeta, dedicarà la major part de la seva obra entre 1895 i 1900 a l'elaboració d'una mitologia i una simbologia nacionalistes.      Val a dir que la seva primera contribució a aquesta tasca era força anterior: em refereixo a "La sardana" que, com sabem per Soler i Miquel, era del 1890 o 1891. [...] Quan el publica, el 1900 [dins Visions & Cants], aquest pintoresc ball regional ha començat ja a ser adoptat per un nacionalisme en expansió com a un dels seus símbols fonamentals i un dels seus mitjans d'organització i galvanització." (Fou englantina 1894) (Marfany, HLC). 

"La sardana", manté el ritme ternari (dues àtones i una tònica) del principi al final. 

"El que havia volgut fer amb les "Visions", Maragall ho va explicar en una molt citada carta a Felip Pedrell: "Me hice la ilusión de que dentro de estas visiones, de su conjunto, se podría encontrar algo de las madres del alma catalana y de su evolución". [...] Maragall busca l'essència de la identitat nacional dels catalans en uns mites autòctons, amb l'esperança que aquests revelaran les constants estructurals d'un immanent esperit." (Marfany, HLC).

"En els seus mites Maragall hi trobava exactament allò que hi anava a buscar: la confirmació de les dues o tres idees bàsiques del catalanisme coetani sobre quins eren els trets característics de l'esperit racial català: que aquest esperit emanava directament del territori; que el català era d'un individualisme ultrat, a tocar de l'anarquisme; i que el català era pragmàtic, sensual i materialista. Aquestes característiques s'oposaven implícitament a les simètricament antagòniques del poble castellà, gregari i submís, bufanúvols, idealista i místic." (Marfany, HLC).

Diu que els catalans "no saben servir ni mandar porque todos se sienten iguales para el triunfo por el trabajo directo; y cada uno se siente libre y siente libres a los demás, y todos orgullosos de su libertad".  "És aquesta constant del caràcter moral català, amb tota la seva ambivalència, que Maragall retroba en els mites locals i posa en relleu en la seva "visió" d'ells: [...] en l'Arnau que proclama que és "tan sols dels meus braços i els meus passos"; en el Serralonga tots els pecats del qual es redueixen de fet a un únic individualisme exacerbat, resumit per ell mateix en l'expressió "tenir un rei al cos". L'altra característica definitòria de l'ànima catalana, segons Maragall, és el que podríem anomenar la seva "terrenalitat". Els catalans no cerquen l'espiritual en una esfera distinta del material i oposada a ell, sinó que accedeixen al primer a través del segon. "Son trabajadores esperanzados, y por esto poco contemplativos: si descansando miran al cielo, ven en el cielo un bello descanso extendido sobre el trabajo de la tierra, y no suelen preguntar qué hay más allá de las estrellas".  (Marfany, HLC).

"Serrallonga expressa aquesta mateixa terrenalitat racial d'una altra manera: de tots els dogmes cristians, aquell en el qual es concentra tota la seva fe és l'últim del Credo: "Crec en la resurrecció de la carn". I Joan Garí només pot alçar els ulls al cel quan ja els té prou plens de terra." (Marfany, HLC).

Les Visions són un intent "d'endinsar-se sempre més en les profundes realitats de l'ànima catalana" diu Arthur Terry. 

"Els romàntics havien narrat, ni que fos en vers, unes llegendes, en gran part inventades [...] Maragall i els seus coetanis creien que la llegenda era superior a la història, que aquella era en certa manera l'essència i aquesta l'aparença fenomènica de l'"ànima" d'un poble, i ja no els interessava de narrar-la, la llegenda, sinó d'interpretar-la, de revelar-ne aquesta essència." (Marfany "[...] poeta regeneracionista").

"l'optimisme panteista [...] del pensament maragallià és fill d'una exaltació col.lectiva, la d'un nacionalisme en ple procés d'explícita formació. Una exaltació, és clar, que Maragall serà un dels qui més fomentaran i conformaran. Perquè, per a mi, aquest és el gran mèrit del poeta Maragall, un mèrit no sempre prou apreciat: haver sabut recollir les tensions i els impulsos de la seva societat -o d'un vast sector d'aquesta societat- i retornar-los-hi sota la forma, més que d'unes idees, d'uns mites i uns símbols essencials a tota una ideologia." (Marfany "[...] poeta regeneracionista").

EL COMTE ARNAU

L'element originari el trobam en una cançó popular nascuda probablement a finals del segle XVI, a Ripoll. És un diàleg entre l'aparició del Comte Arnau i la seva dona. La cançó dóna peu a la llegenda: una ànima voltada de foc que cavalca un corser infernal, negre i que treu guspires pel nas i per la boca, corrent a gran velocitat pels aires. S'hi barreja una altra llegenda, la d'una abadessa del convent de sant Joan que es produí a començament del segle XI; així el comte Arnau passa a ésser-ne el causant (Manuel Milà i Fontanals ho recull així). 

Vegeu "El comte Arnau", dins Nofre, Tomàs. Visions i cants de Joan Maragall. Barcelona, Andros, 1987.

Una interpretació de El comte Arnau
Marfany, Joan Lluís. "Sobre l'evolució ideològica de Maragall. Una interpretació d'"El comte Arnau"". Aspectes del modernisme. Barcelona, Curial, 1975.

El "comte Arnau és la personificació d'un materialisme sensual que invariablement redueix tota essència espiritual a la seva concreció material i terrena: "El nostre cel és la terra." És, de fet, més que això: és l'encarnació de tot un conjunt d'amorfes forces instintives i naturals la mateixa intensa vitalitat de les quals genera, en definitiva, un poderós dinamisme espiritual. En d'altres mots: la força espiritual que el comte representa no s'oposa al seu vitalisme sensual, sinó que n'és la conseqüència. Arnau és l'encarnació poètica d'una idea [...] ja formulada explícitament per ell l'any 1895 en l'article La ley del progreso: que el món evoluciona incessantment seguint un constant impuls ascendent de la pròpia matèria cap a l'estat espiritual, una "indefinida espiritualización de la materia".  Arnau és, exactament, allò que l'home ha d'aspirar a ser en aquest camí del progrés: "sentido de la tierra". Així, Arnau vol ser "la terra palpitant", i, efectivament, serà roure, penya, mar esvalotat, aire que s'inflama, astre rutilant i, al capdavall i en conseqüència, "home sobrehome".       Per contrast, Adalaisa representa l'espiritualisme que no neix d'unes energies naturals sublimades, sinó que, al contrari, n'exigeix la repressió. És un espiritualisme que planteja una irreconciliable dicotomia entre la carn i l'esperit, un ascetisme antinatural. Sobre  aquesta antinaturalitat, el poema hi insisteix repetidament, en les converses entre Adalaisa i Arnau en els apartat III i VII." 
"Arnau és l'home fort i solitari que salta alegrement per damunt de les tanques de la moralitat.     Tot això ens duu, és clar, a la qüestió de la influència de Nietzsche." (Per exemple: Cant de novembre, En la mort d'un jove, Cant dels joves, Cant de maig, Cant d'alegria). (Marfany "[...] El comte Arnau").
"En tot cas, l'important és que en la primera part d'El comte Arnau la balança es decanta sens dubte del costat de les valors positives del vitalisme arnaldià [...] la seva inacabable cavalcada no és una pesada sentència, sinó que "corre sempre amb més delit" i "no es cansa de mirar". No es tracta, doncs, del turmentat vagabundeig  de l'ànima penitent, sinó, al contrari, el viatge inacabable d'Excelsior." (Marfany "[...] El comte Arnau").
"en la seva incessant carrera el comte "arreu on passa mira: / mai no es cansa de mirar". Aquesta insadollable curiositat lliga la idea de vitalitat incontenible a la de constant inquietud intel.lectual, i és sobretot en aquest sentit que cal interpretar, em sembla, el vitalisme del poema." (Marfany "[...] El comte Arnau").

"Si comparem Arnau amb els altres personatges [...] veurem que comparteix la vitalitat excessiva i incontrolable d'El mal caçador, la sensualitat d'aquest i de Serrallonga, l'individualisme exacerbat del bandoler i la terrenalitat [...] del Joan Garí que només pot mirar el cel després d'haver-se omplert els ulls de terra i del mateix Serrallonga tota la fe del qual es concentra en el dogma de la resurrecció de la carn. Ja hem vist també com les característiques que Maragall presenta com a trets constitutius i definidors de l'"'ànima catalana" en l'article d'idèntic títol, tenen un exacte correlatiu poètic en alguns versos d'El comte Arnau. Si els catalans es caracteritzen en primer lloc per un sentiment exacerbat de la llibertat individual, procedent del fet que "todos se sienten iguales para el triunfo por el trabajo directo", Arnau proclama que ell és sols dels seus braços i els seus passos. Si el catalans són homes [...] només capaços de plantejar-se els misteris de l'inconegut i la pròpia relació amb ell a través de les seves manifestacions sensibles concretes, les paraules amb què Maragall formula aquesta idea són una paràfrasi de les d'Arnau a Adalaisa a propòsit del cel." (Marfany "[...] El comte Arnau").
"La idea de l'existència d'un caràcter català diferencial i definit per la independència i el sentit pràctic no era, és clar, gens nova. Ja Pompeu Gener [...] en les seves Herejías, n'havia donat una versió diferent, positivista." "L'important, en tot cas, és que aquesta nova obsessió per la recerca d'una ànima col.lectiva indica el naixement d'un nacionalisme català." (Marfany "[...] El comte Arnau").

"Wagner representa [..] el model per a la creació d'una mitologia nacionalista a partir del llegendari autòcton."  Orfeó Català (1891), Enric Morera... Maragall fou "el primer traductor, en vers, de Wagner (Tristany i Isolda, 1896) i col.laborà molt estretament amb els orfeons, traduint lletres, escrivint himnes i cançons, redactant proclames i articles." (Encara que diu a Roura que "Wagner com a poeta és un neula").  (Marfany "[...] El comte Arnau").

*
"La cançó del comte l'Arnau". Aquesta represa de l'Arnau, és feta en una època de més adhesió a la jerarquia; des de 1901 comenta els textos del bisbe de Vic  Torras i Bages.
"La idea fonamental, la de la redempció del comte, procedeix d'una concepció central al pensament maragallià d'aquesta època i que es repeteix amb gran freqüència en els seus articles: la de la virtut redemptora de l'art." "la redempció no residia en la bellesa intrínseca de l'obra, sinó en la contemplació per part de l'artista d'una harmonia objectiva del món que resolia en una serenitat total i eterna el dolor fragmentari i temporal. Ara: aquesta harmonia no és sempre visible per a tothom, sinó que es produeix en certs moments de gràcia, que són els de l'experiència poètica. Sobre aquesta base, no és gens estrany que Maragall s'entusiasmés amb la idea novaliana de la redempció per la poesia. I estic convençut que Maragall començà la segona part del poema per a il.lustrar aquesta idea que l'havia impressionat i com a peculiar resposta seva a l'assimilació de la influència de Novalis." (Marfany "[...] El comte Arnau").

*
"La fi del comte l'Arnau". és autèntica redempció de la humanitat. [...] la significació profunda de La fi del comte Arnau rau en el seu messianisme." 
"Si rellegim, en efecte, els treballs maragallians de la darrera època, comprovarem fàcilment que el seu individualisme ultrat era una resposta directa al nou i disciplinat moviment [el noucentisme]. Prenem, per exemple, El rapto de la Gioconda [...] Algú havia robat la Gioconda del museu del Louvre i Maragall, provocatiu, aplaudia el fet: "¿Qué hacía la Gioconda en el Museo? ¿De qué sirven todas las Giocondas en todos los museos?" I més endavant venia l'afirmació categòrica "El alma viene a los pueblos por algunas pocas y grandes almas, y éstas no suelen formarse en los mueseos". A qui pot anar dirigida aquesta provocació, sinó als noucentistes i a la seva dèria de crear institucions culturals i, entre elles, museus? Més concretament encara, a Xènius, que cridava: "Au, de pressa, de pressa, vinguen Museus, vinguen Acadèmies, vinguen Exposicions"." "A la Ciutat idealitzada i mitificada, la nova Atenes [d'Ors], Maragall oposava reiteradament la ciutat contradictòria i anàrquica de la realitat, la ciutat de la Sagrada Família i de la bomba i el renec, de la Solidaritat i la Setmana Tràgica, la senyora i la marmanyera, i insistia en la necessitat d'assumir-la així, tal com era, amb tots els seus pecats".  (Marfany "[...] El comte Arnau").
"l'oposició radical de Maragall al Noucentisme.       Aquest és, doncs, l'estímul fonamental per al retorn de Maragall a les actituds rebels, individualistes i agitadores que durant uns anys havia ofegat, a les febrositats nietzscheanes de la seva joventut d'escriptor. Quan l'exaltada agitació d'aquella època -la seva i la dels seus companys de Modernisme- quallà en un moviment més o menys massiu, Maragall fou, com hem vist, dels primers que plegaren les ales i s'adaptaren a les possibilitats immediates de la seva societat. Però quan aquest moviment començà a escindir-se i a desorientar-se -o, més ben dit, a identificar-se clarament amb interessos polítics concrets-, ell retornà a la seva llibertat i a la seva missió de profeta i agitador, sobretot quan, arran de la Setmana Tràgica, la crisi -i la identificació- esdevingué més òbvia." (Marfany "[...] El comte Arnau").
La Setmana Tràgica és una revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona el juliol de 1909. L'origen immediat en fou l'oposició al rellançament de l'aventura col.loquial marroquina; Maura decidí enviar a Àfrica 40.000 reservistes, casats i amb fills la majoria, trets en bona part de Catalunya. Els embarcaments comencen el dia 11. Començaren manifestacions i xocs amb la policia. Vaga general el dia 26; s'incendien esglésies i convents (fins a uns 80, la meitat dels de la ciutat). 3 soldats morts per 100 civils morts; la repressió es feu amb el suport decidit de la burgesia barcelonina, tret de Maragall; es suspengueren periòdics d'esquerra, es clausuraren 150 centres culturals obrers i escoles laiques; dos milers de processats i nombroses penes de mort, cinc de les quals foren executades: aprofitaren per assassinar -legalment- Francesc Ferrer i Guàrdia; la protesta internacional provocà la caiguda de Maura i la pujada al poder dels liberals.
"Així, el nostre poeta escriu a Torras i Bages que la seva obra és obra "d'avivació", i en més d'una ocació refusa d'entrar en el joc, segons ell estèril, de la discussió racional [...] l'important no és tenir raó, sinó "estar en lo vivo". Però [...] El comte Arnau no torna a cavalcar tot sol, abatent els obstacles amb un cop de mà i una riallada; ara arrossega en el seu camí tot el dolor de la terra, assumit per ell, el seu redemptor." (Marfany "[...] El comte Arnau").

A resultes del procés de Montjuïc, on executaven anarquistes, Maragall escriu l'article "La ciutat del perdó" (enviat a "La Veu de Catalunya, però no publicat), on diu:
"[...] Com vos podeu estar així tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s'hagi d'esperar, el portaran a un racó del fosso, i allí quan toqui l'hora, aquell home, aquella magna obra de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s'agenollarà de cara a un  mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres! [...]
"Si an aquest home l'haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d'una barricada o a la porta d'una iglésia, jo no us podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa, exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l'amor d'un ideal i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, qui us absol? On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? On l'heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d'estar en les armes i no el tinguéreu, tingue-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l'hora [...] i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. I els de fora hauran de dir: Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort. I per més bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita "La ciutat de les bombes"; sinó que l'anomenada us vindrà d'una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l'anomenada us vindrà de l'amor, i Barcelona serà dita "La ciutat del perdó", i des d'aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat." 
 

LA FI D'EN SERRALLONGA
 
 

Vegeu "La fi d'en Serrallonga", dins Nofre, Tomàs. Visions i cants de Joan Maragall. Barcelona, Andros, 1987.
 

En els "Cants" "el poeta adopta ostensiblement el paper de protaveu de tota una col.lectivitat: els "germans", els "companys", és a dir els catalanistes i, per extensió, tot el poble català que, en aquest final de segle, es desvetlla del seu son secular. Els temes dominants d'aquests poemes, el de la germanor i el de la força i vitalitat de la joventut, corresponen a la nova imatge amb què es presenta a si mateix el nacionalisme de l'època, i el vocabulari ("germans", "companys", "desnesonyar-se", "despertar", "albada", "jovent") és típic del catalanisme. [...] Ho podem veure en el "Cant de maig, cant d'alegria", el qual, en certa manera, resumeix potser millor que cap altre l'essència d'aquests "Cants". [...] ÉS, més aviat, una manifestació de vitalisme com la que constituïa ja el poema "Excelsior". Però el poeta no hi diu "canta" i "Corre", ni tan sols "canteu" i "correu", sinó "cantem" i "correm". La seva veu esdevé col.lectiva, i el que havia estat una exhortació a si mateix s'adreça ara a tota una comunitat en la qual el poeta s'inclou i es confon." (Marfany, HLC).

CANT DE MAIG, CANT D'ALEGRIA

"El seu "Cant a la senyera", posat en música per Millet, va esdevenir de seguida una mena d'himne oficial de l'Orfeó Català, i una de les cançons favorites de Catalunya Nova." (Marfany, HLC).
 

Enllà  (1906) i "Seguit de vistes al mar". "En general, molta de la poesia d'aquest període ens comunicarà la reacció commoguda del poeta davant el paisatge." Fa servir molta personificació: "El mar "canta", els ametllers "treuen el cap", semblen "esfereïts" o "valents"." (Marfany, HLC).

"És també durant aquest període que Maragall elabora, al mateix temps que escriu aquests poemes, la seva teoria poètica, la qual tindrà la seva primera exposició en el discurs inaugural de la sessió 1903-1904 de l'Ateneu Barcelonès, discurs que més endavant rebrà el títol d'Elogi de la paraula. Com és prou sabut, aquest text es pot resumir en la proposició que els poetes són els individus que, per una predisposició innata a meravellar-se com els infants o els innocents, retornen la seva plena intensitat de significació al llenguatge devaluat per l'ús constant en la comunicació normal i corrent." (Marfany, HLC).

Hi ha en aquest període un acostament a la dreta catalanista (Torras i Bages, Prat...). Es veu això també en algun poema; així a "La cançó del comte Arnau" és presentat com una ànima en pena. "La distància que separa els dos Arnaus és la mateixa que separa el Nietzsche de l'article del 1900 del de l'article del 1893." De totes maneres continua el seu vitalisme, per exemple a l'article "La emigración alegre", de 1905 diu: "de cara a lo nuevo, a lo desconocido, a lo impensado". "En cada acto de nuestra pequeña vida de burgueses acomodados, quisiera despertar los gémenes de una gran vida de parias; vivir fuertmente, en una palabra." (Marfany, HLC).

"Aviat van començar els seus atacs contra les consignes del noucentisme naixent, les consignes orsianes sobretot, i, més especialment encara, la de la civilitat." "La ciudad del ensueño conté un elogi del barroquisme modernista, del mal gust barceloní com a manifestació de vitalitat, ni que sigui anàrquica: "Me alegro de que haya entre nosotros algo que nos estorbe el buen gusto". I la indirecta contra Xènius esdevé diàfana un parell de paràgrafs més endavant: "En nosotros, hasta los clasicismos son romanticismo. ¡Cuidado con someternos a cánones demasiado rígidos!". (Marfany, HLC).

Quan torna a escriure al "Diario de Barcelona" el 1911 hi insisteix. A Preparad los caminos "envesteix contra el civilisme orsià: "vale más un San Francisco inflamando cien hombres en el amor divino y llevándolos consigo a Dios en medio de un pueblo de pordioseros y bandidos, que todo un pueblo perfectamente civilizado, esto es, perfectamente mediocre, sin ningún San Francisco"." Catalunya i avant és un article contra la política intervencionista de la Lliga. (Marfany, HLC).

"Maragall [...] tornava ara al Nietzsche de 1893, al que li havia inspirat "Paternal", "Excelsior", les "Visions" i els "Cants", i a l'Arnau de la primera part. Aquest és, finalment l'autèntic canvi que es produeix, en relació amb el període immediatament anterior." (Marfany, HLC).

"De tant en tant encara s'animà a escriure crítiques severes contra la seva burgesia. Els seus articles arran de la Setmana Tràgica -un dels quals, en què protestava contra el previsible afusellament de Ferrer i Guàrdia, li fou vetat per Prat de la Riba, director aleshores de "La Veu de Catalunya" on havia de publicar-se- en són una bona mostra." (Fuster).

"La crisi que s'havia iniciat gradualment després del 1906, en resposta a l'aparició dels noucentistes, quallava finalment, després de la Setmana , en aquest explícit trencament del compromís que l'havia lligat, al preu d'una certa violència sobre ell mateix, a la seva classe, i en el retorn a un paper de solitari i incomprès agitador espiritual. Un dels seus últims poemes, "Dimecres de cendra", ho diu molt clarament." (Marfany, HLC).

DIMECRES DE CENDRA
 

Mor el 20 de desembre de 1911.
 

Més comentaris sobre la poesia de Maragall

*
Terry, Arthur. La poesia de Joan Maragall. Barcelona, Quaderns Crema, 2000.

1887 "escriu al seu amic Roura; "...no pienso en el porvenir, porque creo que no existe. Me abandono a las circunstancias: a la casualitdad o a la Providencia, como quieras; así pienso aguardar entre lo agradable i lo desagradable que me sobrevenga, aquello que se llama muerte, y después veremos... o no veremos. ¿Por qué luchar?". (26-27)

1888. "el moderno pesimismo es la sal dwe la vida... y conviene echar un poco de ella sobre todas las situaciones para que resulten más sabrosas... según parece, no has tomado aún el pesimismo por el lado optimista" (II, pàg. 909a) (27)

1893 "jo crec que la grandesa d'avui, la nostra, constitueix, no en morir per una idea, sinó en viure per totes. Viure, viure tot lo que es pugui en extensió i en intensitat." (52)

Goethe: "El veritable simbolisme consisteix a representar allò que és general per allò que és particular, no pas com un somni o un fantasma, sinó com una manifestació momentània però vivent de l'inescrutable". (96)

Carta a Coromines, 22 gener 1902: "em repugna tota negació que no estiga inspirada en una afirmació més poderosa; i crec punible socialment tota destrucció que no siga capaç de construir tot seguit quelcom més fort que lo que destrueix". (115)

Carta a Eugeni d'Ors, 28 juny 1909: "cal parar ment en no anar a parar a un concepte pedagògic de l'art: si cas es pot admetre una pedagogia de l'art en si, sense fi extenr an ell, sols com virtut pedagògtica de la bellesa per si mateixa". (132)

Carta a Carles Rahola, 26 desembre 1904: "Peruqè, quina altra cosa és l'art, la poesia, sinó l'emoció general humana, sentida tan fortament per l'individu que fa que pugui dir-la d'una manera personal?". (135)

Elogi da la paraula: Càntic vol dir harmonia. "I no és pas l'harmonia de fora la desitjable, sinó la de dintre; que no és pas pel soroll de les paraules que tots els homes om germans, sinó per l'esperit únic que les fa brollar diferents en la varietat misteriosa de la terra". (143-144)

"Un mes abans de la publicació de la primera part d'El comte Arnau escriu que el poeta que se senti deprimit pel dolor "debiera aisalrse (literariament hablando) por higiene moral, y no volver a las gentes hasta haber reaccionado y poder ofrecerse a ellas redimido de la depresión y llevándoles los géremes de vida que en toda reacción se encuentran"." (Tristeza literaria, 8-11-1899, II, p. 112a) (170)

Carta a Pijoan de 22-2-1904: "Jo puc sentir la poesia d'un pobre que se'm posi davant animant la seva misèria o la seva rebel.liak, però la humanitat, els pobres, abstractes, poèticament no em diuen res. Al revés de Plató, mai he anat cercant la bellesa, l'amor, a través de les coses belles o dels éssers que he estimat, sinó que la cosa bella ha sigut per a mi la bellesa, la dona estimada ha sigut per a mi l'amor; de modo que quan aquella o altra cosa individual, viva, no he tingut al davant, o quan una dona estimada ha deixat d'ésser-m'ho, bellesa i amor han sigut per a mi vagues idees sense eficàcia." (185)

Carta a Pérez Jorba del 14 d'abril de 1911: "Jo no puc concebre l'altra vida deslligada d'aquesta... El fer de la vida humana, terrena i ultraterrena, una sola cosa, ve-li aquí el sentit més personal meu del poema". (205)

Cartga de 16-9-1909: "Mentres vivim, mai hem de donar la vida per resolta; hem d'ésser Faust per no dir a l'instant atura't, fins que aquest instant sia el de la mort. Si no, resulta lo contrari: que al dir a l'instant atura't, morim virtualment, i el nostre cos viu ja no és res més que un fantasma."  (212)

"Porque el amor, ¿qué es sino un afán de creación" (II, 39a) (222.223)

"Tratad de usar el cuerpo com alma y el alma como cuerpo" (II, pàg. 768a) (230)

Carles Rahola: La poesia de Maragall "nos eleva sin causarnos vértigos y sin hacernos despreciar la tierra... para acertar a ver la belleza que mora en las cosas cotidianas llenas de virtud" (256)

*
Palau i Fabre, Josep. Quaderns de l'alquimista. Barcelona, Proa, 1997

"Pensar Maragall"

"Maragall pensà Catalunya a través de cinc o sis projectes distints, la realització dels quals significava, en el seu pensament, la realització de Catalunya com a personalitat col.lectiva plenament desenvolupada [...] són els següents: la poesia, l'assaig, el periodisme, el teatre, l'humanisme i, potser, la filosofia."

"Maragall tenia, això sí, un instint. I l'instint el dugué, sempre a través de la poesia, a aquesta zona de la poesia alemanya que viu arran de la filosofia i que sembla disputar-li el terreny, començant pel mateix Zarathustra i per Enric d'Ofterdingen de Novalis. No fóra estrany que la seva opció per la poesia alemany li fos dictada, en gran part, per la rara conjuntura que en ella s'opera entre el cant i el pensament". 

"Maragall és panteista i pagà. No és sinó per disciplina, per autoprescripció, que esdevé cristià.  [...] Però Nausica, que se situa al final de la vida de Maragall, que fou acabada just un any abans de la seva mort, significa ja l'abdicació pagana de Maragall, la preponderància definitiva i esclatant del cristianisme. Però el Maragall més profund és el dels "timbals de l'orgia", el del Comte damnat, el d'En Serrallonga, o el cantor de les muntanyes:
Tot semblava un món en flor
i l'ànima n'era jo.
el del Cant Espiritual, síntesi d'aquest conflicte [...] el d'aquell poema extraordinari que es diu Solellada [...] un poema francament heterodox. [...]
hi ha un procés Maragall que està gairebé per encetar. Amb ell s'obriria el procés d'una part col.lectiva considerable de nosaltres mateixos. El procés de la Catalunya cristiana i el procés de la Catalunya burgesa. Potser valdria la pena de pensar-hi."

"Fer un país, o intentar fer un país, és fer exactament això que feia Maragall. Potser ningú més no ha tingut aquesta visió clara, serena, lúcida del desenvolupament harmoniós de l'"ànima de Catalunya". Prat de la Riba, en l'ordre cívic o pràctic, va fer una feina equivalent, però jo diria que Maragall anava més enllà, es ficava més endins... [...]
No serà perquè du en ell i endevina en ell aquest anarquista que hi ha en tot català, i perquè el veu com un mal i un perill per al país, que es disciplina i projecta tot un món estructurat?"
 

*
Ferrater, Gabriel. "El núcleo de Maragall".

"Maragall no poseía con plenitud su oficio poètico [...] pero poseía un sentido muy despierto de lo que significa ejercerlo honestamente. Un poema maragalliano, o se queda sencillamente en el limbo de la inexistencia absoluta, o nos sobrecoge por la claridad, abrumadora diríamos, de su planteamiento, por la vehemente franqueza con que "echa fuera" su sentido, su arranque imaginativo. Nunca procede Maragall por alusión, por sugestión, por rodeo; se situa en seguida in media res, crudamente, ferozmente casi. Y esta cualidad, acaso la única cualidad clásica (pero muy profundamente clásica) que poseía Maragall, es la que salva a su poesía. Concretemos con un ejemplo, que hallaremos en "Les muntanyes" [...]
Tot semblava un món en flor
i l'ànima n'era jo.
Jo l'ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.
[...]
Però jo, tota plena de l'anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament me dreçava per dur al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.
[...] En la culminación de su movimiento lírico, Maragall pone en femenino los adjetivos que se refieren a yo; es decir, toma en serio, alucinadamente, las metamorfosis imaginarias que el poema nos ha descrito."
 

*
Terry, A. "El comte Arnau de Joan Maragall", dins Joan Maragall, Barcelona,  Selecta, 1963.

"[en la poesia] el concepte ve portat pel ritme de les paraules... Això és lo característic de la poesia, lo que la diferencia de tota altra manera de dir en què un pensa lo que dirà i després ho diu. Aquí no: la força del ritme li duu paraules, i sols després veu vostè el pensament que li porten: és la revelació per la forma" (Carta del 6-7-1911)     Seria una tasca molt llarga d'explicar tot el que Maragall entén pel ritme.

"El fer de la vida humana, terrena i ultraterrena, una sola cosa, ve-li aquí el sentit més personal meu del poema." (Carta del 14-4-1911)

Terry compara aquests versos d'Arnau: "Seràs roure, seràs penya, / seràs mar esvalotat, / seràs aire que s'inflama, / seràs astre rutilant, / seràs home sobrehome, / perquè en tens la voluntat", amb aquests del prefaci del Zaratustra de Nietzsche: "Vostra voluntat ha de dir: Sigui el sobrehome el sentit de la terra".  També els versos que comencen "Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro / des de la terra sobre meu obert", amb els de Nietzsche: "Oh, cel que estàs sobre meu! Oh, cel pur! Oh, cel profund!..."

Per a Nietzshce, la moralitat, com a custodi que és de la veritat, és el gran enemic de la vida, puix que la vida és basada en les aparences, en la il.lusió i en l'art.

[Cap al final de "La fi del Comte Arnau" diu que les veus de la terra] "són el Dolor, rei de la terra, / que en tot pit d'home es fa sentir."     És un concepte que, pocs mesos abans d'acabar el Comte Arnau, havia constituït el nucli del famós assaig "L'Església cremada". Allà parla de la pau com del major perill que amenaça l'Església, és a dir: tot el sentit religiós de l'home. En canvi, els qui s'han alçat contra l'Església són els qui, "sense saber-ho, volen tornar-la a son natural estat de dolor. Perquè aquesta és la llei de l'amor: patir per no adormir-se, ésser contrariat per a agafar major empenta; ésser opimit per a esclatar. I les multituds, quan més semblen mogudes per l'odi, no fan sinó actuar segons aquesta llei i l'obeeixen sense coneixement, esgarriant-se per mil camins en les tenebres, cercant sortida a la llum".  [...] Crec que el Comte Arnau és un poema d'aquest tipus. És un poema que, sota un vel d'arcaisme -vel ben lleuger, per això-, ens fa conscients de les forces essencials que mouen les societats.

*
Terry, Arthur. "L'"Oda nova a Barcelona" de Joan Maragall". Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans. 2, a cura de Narcís Garolera. Barcelona, Curial, 1982

"el procés de composició es va interrompre davant els esdeveniments de la Setmana Tràgica. Segons consta pels quaderns de Maragall, el poema fou començat el 4 de febrer de 1909. La versió manuscrita segueix, amb algunes variacions, fins "i me sento una força que abans no tenia", i acaba abruptament: "Corre enllà, corre enllà, Barcelona / revolució". La Setmana Tràgica va durar del 26 al 31 de juliol; no s'ha conservat el manuscrit de la resta, però fa la impressió d'ésser escrita poc temps després de les experiències que tracta. Carles Riba parla del poema com d'"una rèplica dinàmica i realista a la visió fantàstica i monumental de l'"Oda" verdagueriana". De fet, les sis primeres estrofes -és a dir, la part que Maragall va escriure abans de la Setmana Tràgica- tenen una certa semblança amb el poema de Verdaguer. [...] Ara, la reacció violenta de Maragall davant els esdeveniments de la Setmana Tràgica trenca la suavitat dels versos inicials i converteix el poema en un torrent retòric que interromp alhora la forma estròfica i la serenor del diàleg entre el poeta i la ciutat." (Terry).

"L'argument del poema no podia ésser més senzill: "Barcelona!, amb tos pecats, nostra, nostra! / Barcelona nostra!, la gran encisera." (Terry).

Assaig Ah! Barcelona... (1-X-1909), diu: "Catalunya, Barcelona, has de patir molt, si vols salvar-te. Has d'acceptar les bombes, i el dol, i el robar, i l'incendi: la guerra, la pobresa, la humiliació, i les llàgrimes, moltes llàgrimes, fins que del fons del teu sanglotar salti la guspira que t'àbrandi el cor en un amor qualsevulla -jo no sé ara en quin, però en essent amor tots són iguals. Tot amor és valentia, potència, creació i virtut social; sols amb ell se pasten els pobles; i sols en el dolor podràs trobar-lo. Qui no pateix no pot dir ben bé que estimi; i ai d'aquell que pateix sense l'amor! Cerca l'amor en ton dolor, ah, Barcelona! - i qui no hi vulgui ésser, en això, que se'n vagi".  (Terry).

Maragall, amb els fets de la setmana tràgica manté "la seva rotunda negativa a adoptar l'actitud de la dreta catalanista en pes d'eximir-se de tota responsabilitat, amagar-se darrera una repressió indiscriminada i atribuir tota la culpa a la ingerència d'aquells elements "forasters" que Xènius -i la premsa catalanista en general- debel.lava repetidament." (Marfany HLC8).
 

*
Riba, Carles. "Maragall, català representatiu", dins Maragall. Antologia poètica. Barcelona, Selecta, 1977 (1a. edició 1954).

No entre set -entre tres, entre dos només que fossin, se m'hauria acudit tot d'una el nom de Joan Maragall com un dels més representatius en la vida catalana d'aquest mig Noucents.

Poc de titanisme en ell; però sí, no vacil.lo a creure-ho ni a usar el terme dels romàntics alemanys que ell tant estimà, molt de volcànic. De fàustic, si es prefereix, ja que tan goethià fou. Un goethià, però, que de Goethe semblà retenir només l'aspecte de la llum, el clàssic tòpic de l'olímpica harmonia.


*
Grilli, Giuseppe. El mite laic de Joan Maragall. Barcelona, La Magrana, 1987.

"Arnau [...] en la visió espiritualista és el que accepta l'esfondrada de la racionalitat positivista i, per tant, es lliura a la mercè els instints i espera la redempció de la poesia." (10)

"El diàleg entre Arnau i Adalisa marca el contrast entre mundanitat i transcendència i acaba en la contemplació de la bellesa: "el comte i l'abadessa es van mirant"." (73-74)

Al final, "L'esposa canta i d'improvís una altra veu se li afegeix; és "una veu encara viva", la de la psatora que recull el tema del vell mite i el modifica. De la cançó del passat en neix una de nova: "basta una noia amb la veu viva / per redimir la humanitat"." (76)

"El fer de la vida humana terrena i ultraterrena, una sola cosa, ve-li aquí el sentit més personal meu del poema", escriu el 14 d'abril de 1911 en una carta adreçada a Joan Pérez Jorba". [OC, I, p. 1012] (80-81)

"Arnau és també, en la imaginació popular, símbol històric del bandoler, és a dir, de l'insurrecte social que, a la mateixa època, s'oposa a qualsevol forma de domini." (94)

"Hi ha [...] un lligam formal, amb el superhome nietscheà [...]: "-Seràs roure, seràs penya / seràs mar esvalotat, / seràs aire que s'imflama, / seràs astre rutilant, / seràs home sobre home, / perquè en tens la voluntat"." (95-96)

"La conclusió de l'·Elogi de la paraula (1903) [...] "Que cadascú vingui aquí, doncs, cantant una cançó, la seva, la flor del seu dia; qaue cadascú se'n torni cantant-la més forta i enriquida amb l'harmonia de totes les que s'hauran trobat. I així al comparèixer cada u de nosaltres al cercle especial de la seva activitat contingent, hi compareixerà amb la cançó als llavis."  (101)


* (Algunes notes més sobre la vida)

Comas, Antoni. "Introducción", a Maragall, Joan. Obra poética. Versión bilingüe. I. Madrid, Castalia, 1984.

Carta a Pijoan des de Cauterets, 9-7-1906, parlant dels seu contacte amb Anatole France: "No li sembla que la mediocritat d'esperit és una cosa essencialment francesa, almenys en art i literatura?"

El "1885 el negoci familiar es veu seriosament amenaçat per mor de l'adquisició d'unes patents, per part del pare de Maragall, per fabricar productes de cànem [...] I és aleshores quan Joan Maragall, l'hereu que no havia volgut continuar la tradició industrial familiar, el misser sense vocació per a l'exercici de la carrera, es llença amb totes les forces a salvar el patrimoni; i, no només triomfa en l'empresa, sinó que aconsegueix per a la indústria i la família una situació econòmica encara més avantatjosa que l'anterior."
El 1890 entra al Diari de Barcelona com a secretari de redacció, feina que farà fins al 1903. La mort del director Joan Mañé i un article, l'11-11-1902 "La patria nueva", per mor del qual fou processat, va fer que deixàs el brusi, encara que hi tornà a col.laborar el 1905-6 i el 1911.
Des d'aquest diari parlà de Nietzsche, de Wagner, de Maeterlink, de Ruskin, d'Ibsen, de Tolstoi. "També manifestà la seva simpatia per la Institución Libre de Ensenñanza el 1893 a l'article "Derecho canónico"."
Va col.laborar també als següents periòdics i revistes: Lo Gai Saber, Il.lustgració Catalana, La Renaixença, L'avenç, Pèl & Ploma, El Poble Català, Catalunya, Catalònia, La Veu de Catalunya, La Lectura i El Impracial.
El 1909 "Maragall escrigué un altre article, "La ciutat del perdó", que va enviar a La Veu el 10 d'octubre, però que no fou publicat per compromís de Prat de la Riba i de la "Lliga" en general amb el govern Maura."

"Mor el 20 de desembre de 1911. Al moment del trànsit exclamà: "Amunt, amunt!"

Algunes imatges

Geminació o repetició de paraules o sintagmes iguals:
Els gegants, els gegants,
ara ballen, ara ballen;
els gegants, els gegants,
ara ballen com abans.

Anàfora
La ginesta altra vegada/ 
La ginesta amb tanta olor

Al.legoria
A "Visions". Hem vist sobretot "El comte Arnau", que reflecteix el vitalisme i el materialisme que considera essencials en el poble català. 

Personificació
I el presseguer vermell, que riu i brilla
 
 
 

Bibliografia

Maragall, Joan. Obres completes. Obra catalana. Barcelona, Selecta, 1960.
Maragall, Joan. Poesia completa. Barcelona, Empúries, 1996.
Maragall, Joan. Elogi de la paraula i altres assaigs. Barcelona, Ed. 62 / la caixa, 1978.
El Comte Arnau. Poema de J. Maragall. Música de F. Pedrell. Barcelona, Joseph Guardia, s/d)

Brugués, Joan et al. El modernisme. Una visió interdisciplinària. Barcelona, Graó, 1995.
Comas, Antoni. "Maragall i Rilke i el sentiment de Déu en la infantesa: una comparança insignificant". Assaigs sobre literatura catalana. Barcelona, Tàber, 1968.
Comas, Antoni. "Introducción", a Maragall, Joan. Obra poética. Versión bilingüe. I. Madrid, Castalia, 1984.
Ferrater, Gabriel. "El núcleo de Maragall". Sobre literatura. Barcelona E. 62, 1979.
Fuster, Joan. "Joan Maragall". Literatura catalana contemporània. Barcelona, Curial, 1971.
Grilli, Giuseppe. El mite laic de Joan Maragall. Barcelona, La Magrana, 1987.
Llompart, Josep M. "Joan Maragall i el teatre" dins Paisatges poètics del Romanticisme al Noucentisme. Mallorca, Moll, 2003.
Llovet, Jordi. "Epíleg a la segona edició El Faust de Goethe en català (1982)". Goethe. Faust. Barcelona, Proa, 1982.
Marfany, Joan Lluís. "Joan Maragall". Riquer / Comas / Molas. Història de la literatura catalana  8. Barcelona, Ariel.
Marfany, Joan Lluís. "Sobre l'evolució ideològica de Maragall. Una interpretació d'"El comte Arnau"". Aspectes del modernisme. Barcelona, Curial, 1975.
Marfany, Joan Lluís. "Maragall, poeta regeneracionista. Lectura de Visions & Cants". Aspectes del modernisme. Barcelona, Curial, 1975.
Nofre, Tomàs. Visions i cants de Joan Maragall. Barcelona, Andros, 1987.
Palau i Fabre, Josep. Quaderns de l'alquimista. Barcelona, Proa, 1997.
Puig i Ferreter, Joan. "Algunes idees sobre Maragall". La Publicitat, 16-10-1927. Dins Garolera, N. "De Joan Maragall a Joan Puig i Ferreter", dins Miscel.lània Giuseppe Tavani 1. P.A.M., 2001.
Riba, Carles. "Maragall, català representatiu", dins Maragall. Antologia poètica. Barcelona, Selecta, 1977 (1a. edició 1954).
Terry, Arthur. La poesia de Joan Maragall. Barcelona, Quaderns Crema, 2000.
Terry, A. "El comte Arnau de Joan Maragall", dins Joan Maragall, Barcelona,  Selecta, 1963.
Terry, Arthur. "L'"Oda nova a Barcelona" de Joan Maragall". Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans. 2, a cura de Narcís Garolera. Barcelona, Curial, 1982
Valentí, Eduard. "Joan Maragall, modernista i nietzscheà". Els clàssics i la literatura catalana moderna. Barcelona, Curial, 1972.
Valentí, Eduard. "El programa antimodernista de Torras i Bages". Els clàssics i la literatura catalana moderna. Barcelona, Curial, 1972.

"El tinter dels clàssics" (Publicacions de l'abadia de Montserrat) MARAGALL. (Selecció per a l'escola).

"La fageda d'en Jordà" (Maria D. Laffitte. ESTIMATS POETES. Picap, Sabadell, 1995)
"L'ametller" (Jaume Arnella. LA RAÓ AL DESIG. Tram/GMI Records, Barcelona, 1997).
"Sol, solet" (Ignasi Roda. Música per a poetes. Volum II)
"Oda a Espanya", "Cant del retorn", "La vaca cega", "Excelsior", "Cant espiritual", "Seguit de vistes al mar I", "El mal caçador" (Xavier Ribalta. Canta Joan Maragall)

 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA