|
ENLLÀ
(Barcelona, Tipografia "L'Avenç", 1906)
VISTES AL MAR
III
El cel ben serà
torna el mar més blau,
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.
IV
El vent se desferma
i tot el mar canta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
L'onada s'adreça,
venint s'ageganta,
avença i s'acosta
callada que espanta.
L'escuma enlluerna,
el sol l'abrillanta,
l'onada l'esberla
i cau ressonanta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
V
Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s'obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només ells veuen
s'allunyen mar endintre...
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà el mar tota olorosa.
LES MUNTANYES
A l'hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
Part de dins de la canal
he vist l'aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,
i m'entrava pit endins...
I amb els seus clars regalims
penetrava-m'hi ensems
una saviesa dolça.
Quan m'he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.
Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.
Tot semblava un món en flor
i l'ànima n'era jo.
Jo l'ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.
Jo l'ànima pacífica del ramat,
esquellejant pel bac mig amagat.
Jo l'ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l'horitzó.
I l'ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.
Jo de la timba l'ànima profonda
on la boira s'aixeca i es deixonda.
I l'ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.
Jo era l'ànima blava de l'estany
que guaita el viatger amb ull estrany.
Jo l'ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.
Jo era l'altitud de la carena...
Els núvols m'estimaven llargament,
i al llarg amor de l'ennuvolament
congriava's mon ànima serena.
Sentia la delícia de les fonts
nàixer en mon si, regal de les congestes;
i en l'ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.
I quan el cel s'obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.
Però jo, tota plena de l'anhel
agitador del mar i les muntanyes
fortament m'adreçava per dur al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
A l'hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
L'ÀNIMA
Escolium
Com dos que enraonant van de costat
tot caminant per un camí partit,
l'un pel caire del marge assoleiat,
i l'altre a baix pel bac tot ensombrit,
Adalaisa i el poeta s'han parlat,
cos i esprit ell, mes ella tota esprit.
ADALAISA
Ai! Quina angúnia aquest camí!
Tan fosc, tan fosc, i tan mal de seguir!
Vegés almenys el sol i les muntanyes,
les coses resplendint sota el cel blau,
i no pas aquest llim de veus estranyes
sense forma ni color... Digues, Arnau:
qui és aquest que per la trista via
nos va menant com ombres sens virtut?
Prou serà algun poeta que somnia
el somni de l'eterna inquietud.
EL POETA
Vius la vida veritable
de l'espirt, i encara et dol?
Camines a lo immutable...
ADALAISA
No hi ha res com veure el sol!
Doncs tu treu-nos a la via
de les coses corporals,
bon amic, baldament sia
per patir-hi tots els mals.
Mal la llum ens enlluerni,
mal el so ens deixi atuïts,
mal el cos tot sens inferni,
patint amb tots els sentits,
jo vull la vida primera,
veure, oir, gustar, tocar:
jo no en sé d'altra manera,
ni cap altra en vull provar.
EL POETA
La vida que ara tu ansies
és la gran resurrecció.
Pro no et fóra la que havies,
però l'altra encara no.
ADALAISA
Doncs tu bé te n'acontentes
de la vida que ara tens.
EL POETA
Si njo puc veure al bell través del món
lo que per tu és un pur goig o turment,
sí que de la meva vida estic content,
perquè dins d'ella dues vides són.
Mes si aquest ésser fos descompartit
i mos sentits restessin corporals,
jo més m'estimaria abandonà'ls
per a ésser, com tu, sols un esprit.
No ara, que tot canta en mes entranyes
i que tinc muller pròpia i que tinc fills,
i que en el cim de les pairals muntanyes
hi ha un crit de renaixença entre perills.
De l'amor i la lluita és la meva hora
i em calen braços per aimar i lluitar.
Tot lo que tinc m'ho vull, i pit i fora...
Mes, què sé jo lo que voldré demà?
ADALAISA
Ditxós de tu, que pots voler amb veu viva
i que ets a temps a prendre i a deixar,
i tens a casa la muller captiva
que et dóna fills i filles a estimar.
Però, digues com fou que la trobares
i a on florí l'amor i a on granà;
diga'm de com les dones tornen mares
en aquest món on mai haig de tornar.
EL POETA
En una vall del Pireneu molt alta
un estiu la vegí per primer cop;
no la vegí sinó després molt veure-la,
perquè té la bellesa molt recòndita,
com la viola que embalsama els boscos.
Mes ara jo l'he feta rosa vera
del meu jardí, i a més ha estat fruitosa:
perquè Déu beneïa ses entranyes
moltes voltes, i alguna doblement.
I els fruits ja no li caben a la falda,
i roden pel trespol, i són formosos.
Com són acostumats al bes mos llavis
i els ulls a mirar avall cap als petits,
i a doblegar-se el cos per a estimar-los
més de prop, i aixecar-los en mos braços
cap al cel, pro tenint-los ben fermats!
Cada bes en cada un té el seu gust propri:
mai he besat a dos d'igual manera,
però a tots dolçament, perquè són dòcils
a l'esguard maternal que a sobre els vola
amb aquell seu imperi ferm i suau.
Ella me'ls agombola tot el dia
i me'ls vetlla de nit, fins adormida,
oh son de mare, que vigiles més
que tot altre vetllar!... Mes, de què plores,
Adalaisa, que et sento dins la fosca?
ADALAISA
Ah! Tingués jo els ulls oberts a llum del dia,
d'altre crit, d'altre modo ploraria.
El xiscle esgarrifós de la partera,
com de bèstia ferida, em fóra grat;
i el fill que duc per vies tan estranyes,
sortiria ensagnat de mes entranyes,
i jo riuria amb riure com d'orat.
Què em faria el dolor, ni què el desfici,
ni tot el temps passat de sacrifici,
ni les congoixes, ni el perill de mort,
si de la vida me trobés com centre,
i sentís com l'infant, després del ventre,
morat d'ofec encara, arrenca el plor?
EL POETA
Bé la conec la vostra fortalesa
quan, regalant suor, la cara encesa,
solt el cabell, com astre radiant,
al sortir de la brega gloriosa,
nos doneu l'abraçada furiosa
i vostre bes ressona com un cant!
Llavores que el marit, més fred que el marbre,
tremola encara com la fulla a l'arbre,
dret al costat del llit tempestejat,
i ajagudes vosaltres, sens memòria,
ubriagades per la victòria,
el rebregueu al pit, -volent més fort combat...
Mes ara tu, Adalaisa, què somnies
de tenir un fill, si ja no ets d'aquest món,
i en el món que ets no hi calen fills ni filles,
perquè els esprits lo que han de ser ja ho són?
ADALIASA
I, què saps tu ni d'aquest món ni d'altres
ni de lo que és un cos o un esperit,
ni lo que un gran desig pot en nosaltres,
restant en l'últim ai del nostre pit?
Tu em tens per morta i jo em tinc per viva,
mes tal com si enterrada viva fos:
tinc el voler de mos sentits furiós,
perquè hi ha alguna cosa que me'l priva.
Si no me la pots traure de damunt,
de què us val, doncs, poetes, la poesia?
EL POETA
Alguna veu jo sento en aquest punt
que d'altre modo no la sentiria.
ADALAISA
Oh! La veu sense so del que és difunt!
No és pas aquesta la que jo voldria:
aquella eixida de mon pit de carn
que alegrement entorm me ressonava:
aquella, amic, és la que jo et deman,
i lo demés que amb ella es comportava.
I si ta poesia no pot tant,
si no em pots tornar al món, calla i acaba.
EL POETA
Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
al temps hi ha encara coses no sabudes:
la poesia tot just ha començat
i és plena de virtuts inconegudes.
Mes ara tens raó, prou hem parlat:
esperem en silenci altres vingudes.
inici
portada joan maragall
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
