el comte arnau  
la fi d'en serrallonga   

en la mort d'un jove   
els reis  
sol, solet  
després de la tempestat  
l'ànima de les flors
la dona hermosa    
l'esposa parla   

la sardana  
el cant de la senyera  
cant de maig, cant d'alegria  
cant de novembre  
 

"VISIONS"

EL COMTE ARNAU
 

I

Els timbals de l'orgia ofenen l'aire
de l'hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l'aire de la nit.

I surt dalt del cavall el comte Arnau, 
     que porta la capa blanca,
     i va a veure l'abadessa
     del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen...
     "És el comte Arnau!"

II

     Adalaisa, l'abadessa,
     l'espera mig desmaiada.
     Ell travessa la capella
     amb la barba escabellada
     de l'orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada...
I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta:
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
     i un clot a cada galta.

III

-Treu-te la capa, -li demana ella.-
Treu-te la capa, que et veuré més gran.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
-No, que só l'abadessa de Sant Joan.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.

-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
-De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.

-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro
des de la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buit i silenciós com un desert.

El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra, el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.

-Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l'ànima deslliurada aixeca el vol.

I de la terra i d'aquest món s'oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!

-Mes, són fang. Quan per sempre s'hauran clos,
vindran els cucs i se'n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis i el meu cos
per fer-me tornar l'ànima més pura.-

Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.

-Adalaisa, tu que ets tan vividora
i que els ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta àvida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,

¿com és que ara malparles de la vida,
per la que estàs tan fortament armada?
No t'escau la mirada esmortuïda
sota l'arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes pàl.lides germanes,
tristos cossos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.

Però tu, performada criatura,
delícia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca't, Adalaisa, els vels del front!-

I avança Arnau hermosament: pro es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i signant-lo an el comte, li diu: -Mira:
aquest encara és més hermós que tu!-

Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.

IV

Totes les veus de la terra
criden contra el comte Arnau
perquè, volent Adalaisa,
sens ella se n'ha tornat.

-"Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l'Arnau:
per una imatge
t'has deturat,
per un cadavre,
tu que en fas tants!"
-"Com el Sant Cristo - no n'he fet cap."
-"Què té el Sant Cristo? Què té el Sant Cristo,
comte l'Arnau?
ÉS fusta morta: - no pot brotar."
-"Ai, sí, que brota! - Ai, sí que brota!
Valga'm Déu val!
Quina mirada - ella li ha dat!"
-"Quina mirada, - quina mirada,
comte l'Arnau,
quina mirada - deu haver estat!"

Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca el plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.

V

Nit!... Tota l'hermosura d'Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nu.

Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les muntanyes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona... Després se perd i calla...
L'Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajaguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
sens gesto ni defensa... Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

"Quins cabells més sedosos, Adalaisa!"
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d'un somni,
fins que mig riu molt dolçament. Li vola
una estona el somrís entorn dels llavis.

"Quins llavis amorosos, Adalaisa!",
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa el dormir d'ella
com onada del mar, i s'aquieta.
"Quin pit sospirador tens, Adalaisa!",
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta's
la pren amb un braçat i se l'emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

VI

Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
-"Fill de la terra, -fill de la terra,
     comte l'Arnau,
ara demana, - ara demana:
     què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s'arrela
i obre la copa en l'espai.
-Els roures riuen i viuen,
pro també compten els anys.

-Dons, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

-Doncs, la mar somovedora
que a tot s'obre i dóna pas.

-La mar s'està tota sola,
i tu vas acompanyat.

-Doncs, ser l'aire quan l'inflama
la llum del sol immortal.

-Pro l'aire ni el sol no estimen 
ni senten l'eternitat.

-Doncs: ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se't cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat."

VII

"Tota la nit l'he cridada
i encara no ha obert els ulls.
No els obris ara, Adalaisa,
que el migdia no és per tu.
El migdia no és per tu,
de cara al cel en mos braços.
Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret dels meus passos!
Tu desclouràs les parpelles
quan el cel s'haurà enfosquit."
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Al punt de la mitjanit
Adalaisa obre els ulls a les estrelles.
"-Arnau, que em puges al cel?
-El nostre cel és la terra.
-On anem, Arnau? -Pel món.
-Pro jo miraré al cel sempre.
-Jo el miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis.
-Jo amb mos ulls t'alçaré al cel.
-La carga del teu cos m'aferma a terra.
-Mos ulls faran lleu mon cos.
-Tota tu ets d'eterna dura.
-Els meus ulls són cel en flor.
-I el teu cos fruita madura!"

VIII

El comte Arnau no es lleva,
tampoc no se'n va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre amb més delit.

No segueix nord ni via,
que va d'ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no es cansa de mirar.
No hi ha res que el deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l'afronta,
l'abat d'un cop, rient.
Perxò va deixant rastre
de plors i de renecs;
pro els seus grans crits de "juli!"
ofeguen clams i precs.

IX

Aquella nit els ulls de l'Adalaisa
se van omplir d'una pietat tan gran
que el comte Arnau s'hi va encisar una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llançar un gran crit d'esglai.
Totes les veus de la terra - s'hi van arremolinar;
     pro de seguida
l'infant pesà en el ventre d'Adalaisa
i els va tornar a la terra. I digué Arnau:
     "Com s'ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
     demana per l'infant.
     S'ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços...
Doncs, en la terra et deixo... I, ara, adéu.
-Arnau, si jo era teva, no eres meu!

-Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos".

X

     A punta de dematí,
     les monges del monestir,
que dies ha l'havien soterrada,
varen trobar la morta fora el sot,
     que tomava la rosada.
 
 

LA FI D'EN SERRALLONGA

- Pare, absoleu-me: só cansat de viure.
- T'escomet a bona hora el cansament.
La teva via s'ha acabat i ets lliure 
d'anar-te'n al repòs eternalment.
Mes, abans d'adormir-te i reposar-te,
cal que et recordis dels teus grans pecats:
tots aquells que jo puga perdonar-te,
també de Déu seran-te perdonats.
- El primer pecat meu és l'orgull, pare:
jo só aquell que he tingut un rei al cos;
mai he pogut sofrir que algú em manare:
fer la llei a tot déu era el meu goig.
Perxò he tingut tant odi al rei d'Espanya
i li he fet la guerra jo tot sol.
Ell la terra ens ha omplert de gent estranya
i manar-nos-ho tot és lo que vol.
Doncs, jo li he dit: "No em plau!". I, via fora!
he anat pel món com m'ha vingut a plaer,
he fet lo que he volgut, lliure a tota hora,
i no he obeït llei, ni rei, ni res.
I, tant se val!, és una bella cosa
fer tremolar tothom i estar segur!
Cap respecte en ma via m'ha fet nosa,
mai he baixat la testa per ningú...
- Mes, ara...
         - Mes, ara que ja sé que compareixo
en presència del Déu omnipotent...
- Te'n penedeixes?
         - Sí, me'n penedeixo.
- Doncs, sia't perdonat.
      - Amén, amén...

- Quin altre pecat tens?
    - La ira, pare.
Quan m'encenc no tinc fre ni aturador,
me giro contra el món, Déu i sa Mare,
i tot voldria dur-ho a destrucció.
Pare, he estat crudel: moltes vegades
m'he delitat vegent rajar la sang;
he vist alçar-se a mi mans ajuntades
i segar-se genolls caient al fang.
I jo me n'he rigut, perquè em plavia,
i, podent perdonar, no he perdonat...
És una cosa dolça i fa alegria
veure un enemic als peus ben manillat!
I fer mal! I fer mal! Allò era viure:
destruir sols per gust i per voler;
sentir plorar tothom i poder riure...
Ser com rei de dolor... És bell, a fe!
- Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa;
això és un mal esprit que tens al cos: 
encara en parles amb la vista encesa
en foc d'infern!...
       - No, no!... Ja ve el repòs.
Doncs, ara que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...
- Te'n penedeixes?
         - Sí, me'n penedeixo.
- Doncs, sia't perdonat.
      - Amén, amén...

- També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la glòria dels demés:
allí on jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.
D'aquell que em feia ombra o bé respecte,
m'he gaudit fent-ne córrer males veus,
i, tot fingint-li acatament i afecte,
li anava segant l'herba sota els peus.
De lo que no he entès, n'he dit mentida,
dels fets més grans que els meus, n'he dit rampells,
he volgut sols un pes, sols una mida:
la meva: els que en passaven, pobres d'ells!
Rebaixar, rebaixar, fins que es confonga
tothom en un mesquí i humil estol,
i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,
sent més que tots i governant tot sol.
- Mes, ara...
          - Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...
- Te'n penedeixes? 
         - Sí, me'n penedeixo.
- Doncs, sia't perdonat.
      - Amén, amén...

- He estat avar: mai he tingut de sobra,
sempre he anat per més al camí ral;
per molt que posseís, sentia'm pobre
i amb la por d'anar a raure a l'hospital.
Ai! La cobdícia no em deixava viure,
era roí pels altres i per mi:
per un parell de bous, per una lliura,
hauria fet deu hores de camí.
Veure'm diner apilat me consolava;
mes fruir no podia'n altrament
que pensant a quants altres els mancava
allò que era per mi un bon passament.
"Això és ben meu, -pensava; - això no falla:
els altres, si misèria o fam vingués,
que es pengin!" I, llavores, ni una malla
hauria dat a un pobre que passés.
- Mes, ara... 
          - Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...
- Te'n penedeixes? 
         - Sí, me'n penedeixo.
- Doncs, sia't perdonat.
      - Amén, amén...

- La peresa, la gola i la luxúria
ben cert que foren mos pecats més xics;
pro algun cop m'ha plagut deixar la fúria
dels combats, lluny d'amics i d'enemics.
Me n'anava a fer cap a la masia
oblidada en el fons d'alguna vall,
i m'entaulava en bona companyia,
menyspreant tota lluita i tot treball.
Llavores jo me'n reia de la guerra
i dels meus que es batien, capsigranys!
i tant se me'n donava que la terra
la manessin els propis o els estranys.
Ben menjat, ben begut, plavia'm jeure
a bona ombra per fer la migdiada,
cantant cançons d'amor que fan distreure,
o escoltant els aucells en la brancada.
Si llavores passava alguna mossa
revinguda de cos, jo la cridava,
ella venia a mi, la deshonrava,
i encara se'n tenia per ditxosa.
- I goses riure?
   - Era cosa bona...
- Mes no ho és pas a l'hora de la mort.
- Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:
mai havia trobat millor conhort.
- Mes ara...
          - Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...
- Te'n penedeixes?
         - Sí, me'n penedeixo.
- Doncs, sia't perdonat.
      - Amén, amén...

- I el tracte amb na Joana, no és injúria
que clama també a Déu Nostre Senyor?
Acusa't:
  - Pare, no!... no fou luxúria,
sinó una veritable estimació.
És cert que jo, en ses carns, moltes vegades
hi he enterrat tant de força i de voler!
Mes eren llaç d'amor ses abraçades
i coronat de seny son front serè.
La Joana m'ha estat reina i esclava;
molts cops ella pensava per tots dos;
quan jo estava adormit, ella vetllava;
ella m'ha fet valent i poderós.
M'ha ajudat amb l'esguard, amb la paraula;
si ha calgut, amb la força del seu braç;
cada migdia m'ha llescat pa a taula
i cada vespre m'ha alegrat el jaç.
En paga, jo li estat amant sol.lícit...
D'això també me n'haig de penedir?
- Fou un amor desordenat i il.lícit!
- Doncs... tant se val!... me'n penedeixo, sí!
- Tens algun pecat més dins teu?
         - No, pare.
- De tots els que m'has dit i els que has comès
contrit demanes perdó a Déu?
     - Sí, pare.
- I et sap greu de tot cor d'haver-lo ofès?
- Sí.
        - Doncs en nom de Déu omnipotent,
Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Amén.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

 - Moriré resant el Credo;
 mes digueu an el botxí
 que no em mati fins i a tant
 que m'hagi sentit a dir:
 "Crec en la resurrecció de la carn".
 
 

"INTERMEZZO"

EN LA MORT D'UN JOVE

Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita. 
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t'has esllanguit per terra
amb els ulls admirats...

Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llançares 
damunt de l'hèroe en flor, tots somriguérem
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribund. L'alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem...
I no tornà... Llavores esclataven
més alts els plors al Cel... Ell ja no hi era...
Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...
 
 
ELS REIS

Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons...
Els somnis dels infantons
    han granat.

Cap a Orient se'n van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
    en Jesús.

Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d'or,
    mirra, encens?


SOL, SOLET

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mar hi era humit,
pro el sol hi era alegre.

Per lla a Sant Josep
el von sol, solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.

I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.

DESPRÉS DE LA TEMPESTAT

Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel
la ciutat surt rient de la tempesta,
regalant d'aigua lluminosa arreu,
remorejant de nou en sons de festa.

Recomença el remor en la ciutat
i en el rostre dels homes l'alegria:
els núvols sobre el cel s'han esqueixat,
la tenebrosa nit torna a ser dia.

Cadascú alça els ulls per si retroba
la gran blavor del cel, tan oblidada!
Beneita sies, tempestat passada,
perquè fas alçar els ulls a la llum nova!
 
 
L'ÀNIMA DE LES FLORS

Aquelles dues flors que hi posades
    al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
    Qui sia, tant se val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
    no, no: riuen al sol.
M'han encantat així que les he vistes
    posades a morir, mes sense dol.

"Morirem aviat, lluny de la planta,-
    elles deuen pensar;-
mes ara nostre brill el poeta encanta,
    i això mai morirà."


LA DONA HERMOSA

La presència de la Dona hermosa
te fa humil i devot contemplatiu.
En la presència de la Dona hermosa
hi ha quelcom d'un repòs definitiu.

La partida de la Dona hermosa
te deixa il.luminat hermosament.
En la partida de la Dona hermosa
hi ha una estela de llum que es va perdent.

El record de la Dona hermosa
te fa trist i enyorat somniador.
En el record de la Dona hermosa
hi ha una forta i suau meditació.

L'oblit de la Dona hermosa
és mort, resurrecció i deslliurament.
En l'oblit de la Dona hermosa
hi ha l'etern recomençament.

L'ESPOSA PARLA

- Quan te parlo i l'esguard se t'esgarria
i escoltes i em mig rius, però no em sents;
quan, fugint de prop meu, se'n va fent via
el teu esprit al bell atzar dels vents,

jo veig la nau del pensament que et porta
navegar al lluny de l'horitzó marí.
L'empenta de l'amor també és prou forta
per dur-me al teu costat fins an allí.

Navego al teu costat com encantada,
empesa per l'amor que se me'n duu.
La via no conec ni l'encontrada:
sols sé que sóc l'esposa enamorada,
que avanço a vora teu i vaig amb tu.

 EL POETA

- Mes tu ets la guiadora, tu la forta,
perquè en mig de la calma o la maror
saps que la nau del pensament que em porta
sempre retorna al port del teu amor.
 

"CANTS"

LA SARDANA

 I

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que, amb pausa i amb mida, va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la;
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella...
Del contrapunt arrencant-se novella,
 de nou va voltant:
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
 
 

CANT DE MAIG, CANT D'ALEGRIA

Cantem l'entrada del temps clar
amb clara veu i rialles calres.
     Tornem-nos ben cantaires,
que ara és el temps - de fer ressonar
     alegrement els aires.

Passen núvols corrent i somrient,
regalant aigua i raigs de sol lluent
damunt les roses vermelles, ja totes badades.
Sobre els plans reverdits hi corre el vent
i es mouen els blats verds i les gentades
cridant coses alegres i furioses...
Costes avall degoten les neus foses.

Sadollem la mirada de verdor
enfonsant-la en el tou dels grans herbatges;
sadollem les orelles de remor
enamorant-les dels bells crits salvatges;
i sadollem el pit d'aire del cel
per cantar l'alegria de la terra,
     tant si en surt un místic bel
     com si en surt un crit de guerra.

Tornem'ns soldats lluents i ben armats,
o tornem'ns serafins d'ales de plata...
Correm alegrement a tots costats,
     correm que el maig esclata.

Riem, riem entre les flors i el vent
     l'emmajada alegria;
plantem arbres de maig desaforadament
     davant la porta d'or de cada aimia.

Prompte els arbres de maig s'assecaran...
     la llenya sols destorba:
la tirarem al foc de Sant Joan
     i saltarem per sobre.
 
 

CANT DE NOVEMBRE

 El vermell dels arbres,
encès per la posta - dels sols hivernals,
 delita i penetra
lo mateix que aquells verds primaverals.
Germans, alcem els cors, que tot és bell,
 el verd i el vermell!

Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i amb les fulles que se'n van;
gosem el dia sens mirar endarrera,
sense pensar amb els dies que vindran.
 Gosa el moment;
 gosa el moment que et convida,
i correràs alegre a tot combat:
 un dia de vida és vida;
gosa el moment que t'ha sigut donat.
No t'entristeixin, doncs, els funerals novembres,
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser...
De plànyer és el donzell que ajeu sos membres
ans d'haver-los cansat en el plaer.
 
 

inici

portada joan maragall 

Pàgina de presentació MAG POESIA