Guió: Antoni Artigues i Carles Rebassa

Intèrprets: Mònica Moliner i Carles Rebassa

Direcció escènica: Antonio Becerro

Escenografia: Com el títol de l'espectacle indica, l'escenoigrafia és nua, preferiblement a partir d'un fons negre. Els actors delimiten l'espai i els ambients a partir de la dansa del cos.

Il.luminació: Fixa, llevat de la primera escena, que prové d'un fosc total.

I
 

*
PRIMER TEMPS: la consternació.

La primera impressió que les coses produeixen a l'HOME, en trobar-se sol i llibert, és la d'anorreament. L'HOME s'ajup, com una bèstia atemorida, replegant-se sobre ell mateix.
Pausa.
El segon moviment és la falfiança. L'HOME mira amb recel a totes bandes fins a constatar que està sol.
Després comença a mirar i a palpar la terra i la seva pròpia ombra, que d'antuvi l'espanta.
S'acosta a un estany i mira els objectes que s'hi reflecteixen. S'hi mira ell mateix. Desfà la imatge. Torna a mirar-s'hi.
Mira els objectes circumdants, passant del terror al meravellament.
Finalment, aixeca el cap enlaire, a la llum. Mira el sol. Cau, de nou, fulminat. Torna a alçar-se. Contempla, ara dempeus, la seva ombra allargada. Dirigeix la mirada a les coses i a l'espai, obertament.
 

SEGON TEMPS: la dansa.

Inici de la dansa: desorientació del cos cap als quatre punts cardinals, fins que fa un gran salt enlaire, que és el primer moviment de la dansa pròpiament dit. Salta una i altra vegada.
El segon moviment de la dansa és el salt amb els passos laterals, cap a una banda i l'altra.
Tercer moviment: giravolta.
Es para en sec, amb els braços estesos. Respira profundament.
 

TERCER TEMPS: l'exaltació lírica.

Salta i xiscla fins a la convulsió: Oé! Oé!
Crida sense saltar: Oé! Oé! Aó! Aó!
S'aquieta: Ah!
Prova la seva pròpia veu: Aa, Aa, Ee, Ee.
 

QUART TEMPS: la paraula.

Comença el seu himne, dret, amb els braços estesos. 
 

Avui tot xiscla.
Avui tot llança alarits d'alegria. 
No sé què crida més en mi:
si aquests ocells
o aquestes flors en els meus ulls,
o aquest perfum de terra molla, que m'entra 
venes endins. 
No sé què crida més en mi:
sento aquests cants vermells i grocs
i m'eixorba el furor d'aquestes flors!
També sóc arbre, i sento,
seota els meus peus,
la saba com treballa per nodrir-me.
I, amb tot, puc caminar, puc desplaçar-me:
d'ací, d'allí, de l'una  banda a l'altra,
sense que les arrels semblin queixar-se.
Ventre matern, oh Terra,
nodreix el teu nou nat,
agombola'l en la teva ampla sina. 
Ventre matern, oh Terra, tot neix de tu;
jo em sé el teu fill, el teu predestinat,
i amb tot,
no sé com m'infantares. 
Veig les herbes, i els arbres, i tot el teu esclat
d'ocells i d'aigües. Però ¿com t'ajuntares
amb el pare, el Sol? ¿Per quin procés tan llarg
heu arribat a concebre'm?
Quan i en quin lloc fou la vostra unió?
No ho sabré mai, si sou tan grans
i sento tantes veus a la vegada.
Tot em parla de tu, oh Pare, oh Sol!
Tot em parla de tu, oh Mare, oh Terra!
Tot em parla de la vostra unió,
d'una abraçada que navega 
pels espais infinits!
Tot esdevé immensurable, si ho miro 
des de mi.
Beneït, oh Pare, oh Sol; beneïda, oh Mare, oh Terra;
beneïda la força que us aferra
 l'un a l'altre.
Per ella jo sóc. Per aquesta força
sóc fort.
Per ella em dreço amunt, com tots els arbres,
i puc pujar més alt que els ocells
i que el cant dels ocells,
amb el meu pensament.
També en mi les arrels deuen ser més pregones!
¿On neixen, d'on arrenquen, perquè jo pugui
volar tan alt?
Oh Pare, oh Sol; oh Mare, oh Terra,
de la vostra abraçada estreta
jo sóc el fruit madur.
¿Quants d'encontres i lluites, i quantes provatures
abans de mi calgueren
perquè jo fos?
No sé res, però us sento
al meu costat.
La vostra resposta és aquesta presència poderosa.
Tu, Pare, al meu damunt,
amb tot el teu esclat.
Tu, Mare, sota meu
amb el teu ventre ofert,
amb la teva pell tendra de carícies
i amb els fills que prodigues
per al meu gaudi, i perquè sóc el vostre privilegiat.
Pare, Mare, amors meus,
doneu-me sempre altres germans,
gaudi dels ulls i de les meves mans. 
 
 

*
Amb els teus ulls oberts ompliries l’estança
on el teu cos madur fóra el meu instrument,
i el teu ventre, que té la forma impertinent,
daria el ritme atroç del repòs en la dansa.

Obririen l’espai espais d’esgarrifança,
i entorn del blanc silenci, una música ardent,
fingiria en el sostre un ample firmament
on àngels taciturns farien contradans.

I hauríem, de la nit, els infants més rebels:
monstres que pariries en la buidor dels cels
i anirien a raure a l’òrbita malalta

on circulen a lloure els coixos i els cretins...
Jo et besaria el ventre com una immensa galta,
i tu em demanaries que te’l besés per dins.
 
 

*

DIANA: Així m'agrada, que siguis un fill obedient, submís als meus requeriments. Has començat molt bé, fillet. Sembles un llop abeurant-se en un estany. Quina set que tenies! Quants caramels que saps descobrir! Què fas, ara? Ah, encara t'enfonses més? No em pensava que la teva llengua arribés tan endins. Comença a creure que m'estimes de debò. Sí, sí, tinc la vulva molt sensible, molt vulnerable. La punta de la teva llengua esdevé pviperina quan em toca aquí. La fas dringar com un escallarinc celestial, que només tu i jo podem oïr, o potser només jo. Però tu no pares, la balança es decanta cada vegada més a favor teu. Vull contrapesar el teu diabòlic treball fregant-me els mugrons i no hi pervinc. També ells et són còmplices i semblen aliar-se contra mi. No són tres sortides per desfogar-me, com jo creia, sinó tres obertures, tres entrades vulnerables del meu castell assetjat, encerclat i saquejat. Ja està! Ja has aconseguit el que volies, miserable! Ja veus com m'estremeixo, per culpa teva, no t'ho perdono... No puc més! He dit que no podia més i tu insisteixes. No em dónes respir. En lloc d'apiadar-te de mi, tornes a burxar. Què dimoni t'inventes, ara? Els teus llavis, com els d'un truja, s'han convertit en una gran ventosa. Em fas el buit, com si em volguessis engolir tot el sexe i, a través d'ell, arrabassar-me les entranyes. Porc, animal, més que porc, no veus que em crucifiques a dins del teu maleït confessionari, fent-me això? Si no fos per l'estola que em protegeix i que em confereix la dignitat que em cal, em creuria una dona nua, però sóc una papessa, ho sents?, la teva papessa, i ara et mano... Animal, garrí, et deia que et mano... Em fas estremir més del que volia. Per segona vegada, sí, per segona vegada he arribat al cel i m'has fet caure. Estic morta, fillet, esgotada. Em sembla que ara ja m'he tornat insensible. Si no fos a causa del meu orgull et perdonaria l'última part de la penitència, però no puc fer-ho. Veig que tu també estàs cansat i tornes a la voluptat de la llengua, a dir-me coses dolçament, com si em cantessis una cançó de bressol. Ninet meu... Cabró! Recomences amb la teva ventosa de garrí, de truja infame, buscant les trufes amargues de l'amor, absorbint el meu sexe, que vols capgirar i endur-te'l com si fos una presa. No sabia que poguessis covar tan males intencions. Desgraciat! Què fas, ara? Amb les dents? No veus que me l'escapçaràs amb els teus rosecs de fura? Que no ho veus, que és molt delicat i que em faràs sang, que em pots matar? Prou, prou, acaba d'una vegada. Tan de bo no t'hagués posat aquesta triple penitència, que es torna contra mi mateixa. Tan de bo no hagués vingut mai a combregar i a mostrar-te els meus dos cabridells, les meves tórtores esclaves. Tan bona que he estat amb tu i ja veus com m'ho pagues: a mossegades! Ah, saps barrejar les mossegades i els petons, les dents i la llengua, per fer-me més mal, per fer-me sofrir més. Quan em penso que m'amanyagues, tornes amb les teves tisores bucals a triturar-me i tinc por de llançar un crit que se senti del carrer estant. Millor! que ho senti tothom, que vinguin i et detinguin, que vegin la dolenteria, la perversitat del seu vicari! Ja hi és. Ja està. Ho has aconseguit per tercera vegada. Satanàs!
 

 II

*
FAUST-PICASSO

FAUST -Qui truca?
MEFISTO -Jo.
FAUST -I qui ets, tu?
MEFISTO -El qui sempre és Jo.
FAUST -Seu. Què vols?
MEFISTO -La teva ànima.
FAUST -No en tinc.
MEFISTO -Fes com si en tinguessis, ja m'arreglaré.
FAUST -A canvi de què?
MEFISTO -Tria.
FAUST -Espera't... Ja ho tinc! A canvi de la d'un altre, i després la d'un altre, i després la d'un altre, i després la d'un altre, fins a mil i una.
MEFISTO -Fet.
FAUST -Després et quedes amb la meva.
MEFISTO -D'acord.
FAUST -Comencen.
MEFISTO -Quina vols?
FAUST -La de Rembrandt.
MEFISTO -És teva.
FAUST -Bé, ara deixa'm. Ja et cridaré quan et necessiti. 
MEFISTO -Entesos.
FAUST  -Mefisto!
MEFISTO -Què hi ha de nou?
FAUST -La d'Ingres.
MEFISTO -És teva.
FAUST -Ara deixa'm. Vine.
MEFISTO -Quina més vols?
FAUST -Cézanne.
MEFISTO -I ara?
FAUST -Lautrec.
MEFISTO -I ara?
FAUST -Velázquez.
MEFISTO -I ara?
FAUST -Goya.
MEFISTO -I ara?
FAUST -Van Gogh. Avisa'm quan siguem a mil.
MEFISTO -Ja som a mil. Falta l'última. Quina vols?
FAUST -La teva.
MEFISTO -Com s'entén, la meva?
FAUST -Sí, vull la teva.
MEFISTO -No te la puc donar.
FAUST -Doncs així no vull res.
MEFISTO -Com, res? I les mil que t'he donat?
FAUST -El tracte és mil i una.
MEFISTO -Tria una altra cosa.
FAUST -No m'interessa.
MEFISTO -I els quadres? I els retrats?
FAUST -Els he venut.
MEFISTO -Lladre! Estafador! Ets pitjor que el...
FAUST -Què deies?
MEFISTO -Res. Maleït siga! (Mefisto es retira amb la cua entre cames.)
FAUST, cridant-lo quan és a la porta -Ei, espera un moment, no et moquis, que et dibuixo!
 

*
La poesia moderna és essencialment destrucció. Hölderlin és destrucció, Rimbaud és destrucció, Van Gogh és destrucció. Aquesta destrucció no és perquè sí. La poesia moderna és una mística furiosa que tendeix a buidar-nos del món sensible, del món de les aparences.  Ara que la meva poesia és tota fora de mi i que n'estic alliberat, m'adono que no he fet sinó destruir, un per un, els llaços que m'unien amb el món de fora, segurament per a no haver-los d'enyorar. Vull dir que, allí on altres deploraran la meva fi o la fi de la meva poesia, jo canto -perquè es tracta d'una mort veritable- una major naixença.
 

*
Potser aquest és el gran secret de Greta Garbo. El fet d'haver aconseguit elevar i congriar tota la càrrega sensitiva de la persona en el rostre, fa que el seu erotisme -l'erotisme és sempre ambivalent- s'apropi més a l'amor que a la pura sensualitat. L'Eros gretagarbià és eminentment alat.
No crec haver-me pol.luït mai, durant la meva adolescència i la meva joventut, pensant en Greta Garbo. Pensava en ella, la veia imaginativament, però a l'hora de la veritat, a l'hora de l'execució, el seu rostre desapareixia -car es tractava sempre del seu rostre- i era brutalment substituït per les cuixes, els pits, l'escot pertorbador d'una altra actriu o d'una altra dona, d'una altra imatge més feixuga, més descarada, més provocativa. No podia "realitzar-me" amb Greta Garbo. L'Eros de Greta Garbo m'exigia una qualitat de sentiments que anava més enllà de la pura sensualitat i que jo no podia donar-li. M'hauria calgut estar verament enamorat de la Divina per poder acomplir aquell acte, per poder arribar amb ella  fins al final.
 

*
Per mi sabreu el mal, sabreu la bava
que destil.len els homes, invisible,
i el fons dels cors com el fons d’una cava.
Per mi sabreu tota cosa possible:
la verge puta que ningú es tirava 
i el bord donzell, de cul massa irascible.
Sabreu el bé i el mal, la bruixeria,
les llúpies, els amors, la niciesa,
fal.lus caiguts i sense poesia
i pecats clandestins sense grandesa.
 
 

*
El Teatre i la Pesta és el més teatral dels textos d'Artaud . El Teatre i la Pesta fou, d'antuvi, el text d'una conferència donada a La Sorbona el 6 d'abril del 1933; conferència que revestí, també, un caràcter insòlit. És imprescindible de recórrer aquí, al testimoniatge excepcional d'Anaïs Nin :
"Però aleshores, d'una manera quasi imperceptible, Artaud abandonà el fil que seguíem i es posà a interpretar un moribund de la pesta. Ningú no s'adonà de quan això començà. Per il.lustrar la seva conferència, representava una agonia. [...] no hi ha mots per descriure el que representava Artaud sobre la tarima de la Sorbona. Va oblidar la seva conferència, el teatre, les seves idees, el Dr. Allendy al costat seu, el públic, els joves estudiants, la seva dona, els professors i els directors de teatre.        Tenia el rostre convulsionat d'angoixa, i els seus cabells estaven impregnats de suor. Els seus ulls es dilataven, els seus muscles s'enravenaven, els seus dits lluitaven per conservar llur agilitat. Ens feia sentir la seva gorja seca i ardent, el sofriment, la febre, el foc de les seves entranyes. Estava torturat. Vociferava. Delirava. Representava la seva pròpia mort, la seva pròpia crucifixió.          La gent, d'antuvi, quedà sense respiració. Després començaren a riure. Tothom reia! Xiulaven. Després, un per un, començaren a anar-se'n sorollosament, parlant, protestant. Feien petar la porta en sortir. Els únics a no moure's són Allendy, la seva dona, els Lalou, Marguerite. Més protestes encara. Encara més cridòria. Però Artaud continuava, fins a l'últim buf. I es queda allí, per terra. Després, quan la sala és buida i no resta sinó un petit grup d'amics, ve de dret cap a mi i em besa la mà. Em demana que l'acompanyi a un cafè.          Tots els altres tenien alguna cosa a fer. Ens hem acomiadat tots a la porta de la Sorbona. Artaud i jo hem sortit sota una pluja fina. Hem caminat, caminat a través dels carrers obscurs. Se sentia ferit, durament colpit i desconcertat pels improperis. Escumejava de ràbia: "Sempre volen oir a parlar de; volen oir una conferència objectiva sobre "El Teatre i la Pesta", i jo vull donar-los l'experiència mateixa, la pesta mateixa, perquè se sentin horripilats i es desvetllin. Vull desvetllar-los. No comprenen que estan morts. Llur mort és total, com una sordesa, com una orbesa. És l'agonia el que he mostrat. La meva, sí, i la de tots els qui viuen." 
 
 

III
 
 

*
ELECTRA sola, amb la mirada escrutant l'horitzó d'una manera precisa:
Vindrà així i serà com aquest:
el pas lleuger i la mirada certa.
Em mirarà estranyat com qui mira una bèstia, 
i em dirà somrient, com si res no digués:
És Argos allà al lluny? On viuen els Atrides?...
Simulacre perfet, befa del meu desig,
avança prest, pregunta, parla, digues,
o mor sobtat si el teu nom no és Orestes.

ORESTES entra i es para davant d'ELECTRA:
On he arribat? Quin país és aquest?
És Argos allà al lluny?

ELECTRA
Si ho saps per què ho preguntes?

ORESTES
És bo escoltar d'un altre el que volem sentir.

ELECTRA
És Argos el que veus, si això pot alegrar-te.

ORESTES
I tu, qui ets?

ELECTRA
I tu, per preguntar-ho?

ORESTES
Sóc estranger.

ELECTRA
Dius una veritat
que de tan gran s'assembla a una mentida.

ORESTES
Coneixes Argos bé?

ELECTRA
I Argos a mi també.

ORESTES
Qui ets, si es pot saber d'un cop?
 

ELECTRA
Em dic Istar.
La folla Istar. Tot Argos t'ho diria.

ORESTES
Sembla que et plagui aquesta anomenada.

ELECTRA
És l'única de seny en un país malalt.
 
 

*
Mentrestant, la realització del gran mural que li havia estat encomanat restava pendent i el temps anava passant, quan el dia 26 d’abril, a dos o tres quarts de cinc de la tarda, es produí el bombardeig de la petita població basca de Gernika per l’aviació nazi, amb el vist-i-plau, o el sonsentiment, del govern del general Franco. 
en la guerra civil, en la defensa de Madrid, en les trinxeres del front d’Aragó, amb tota la desigualtat bèl.lica que es vulgui, són homes que lluiten contra homes. El bombardeig de Gernika és tota una altra cosa. El bombardeig de Gernika significa l’abús premeditat, conscient, a sang freda, de la força contra la gent indefensa, significa l’ostentació de l’orgull i de la puixança material contra la pobra gent, contra les dones, els infants, els pastors i la població innocent. Això treu Picasso de polleguera. I és desconèixer-lo no reconèixer-li aquests sentiments, que són presents en tota la seva obra. 
 

*
DANSA DE L'ODI SOBRE LA TOMBA DE FRANCO (1957)

Dansaré sobre la teva tomba
la dansa de l'odi immarcescible. 
Percussió de peus i de mans
sobre la teva tomba.
Crit de joia i alarit salvatge
sobre la teva tomba. 
Creixença de les venes i les ales
sobre la teva tomba.
Verge la vida en el mirall del dia,
sobre la teva tomba.
Al.leluia, al.leluia, al.leluia!
sobre la teva tomba.
Seré parit pel ventre de la vida,
sobre la teva tomba.
Quin esgarrip anunciarà aquest dia?
Crit d'orenetes: diamant i vidre.
Sobre la teva tomba.

Retrobaré la llum de la mirada,
sobre la teva tomba.
Retrobaré el ritme que no es cansa,
sobre la teva tomba.
Retrobaré la font i la paraula,
sobre la teva tomba.

Vindré a dansar sobre la teva tomba,
sí, sobre la teva tomba!
Mils de cadàvers dansaran amb mi,
sobre la teva tomba.
Per cada crim comès i cada ultratge,
els peus dansaran sols, dansa d'oracle,
sobre la teva tomba.
Pels somriures marcits a flor de llavis,
per les presons de pedra morta i odi,
per les muralles de silenci altes,
per les ferides que no cicatritzen,
per la saliva amarga coll endintre,
per les mirades orbes de les mares,
dansarem la sardana inviolable,
sobre la teva tomba, sí
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba.
Evocaré la vinguda de l'Orcus,
munions de tàvecs per a fustigar-te,
l'Hermes malalt per a què et paralitzi,
la sang dels morts, insepulta i calenta
en la dels vius on crema llur venjança.

Dansaré nu sobre la teva tomba!
 
 

IV
 
 

*
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
 passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
 --un ancià.
Mira la neu en el meu front, Anna
 i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna:
 ja tinc mil anys.
La flama viva que em consum, Anna,
 no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
 visc sense cos.
Passa la mà pels meus cabells, Anna, 
 passa-hi la mà.
Sense dir res dóna’m consells, ara,
 que estic cansat.
 
 
 

*
Fer néixer les coses dient-les: heus ací el miracle.

Aigua, pa, dona taula.

Fer néixer, davant dels nostres ulls, com si no les haguéssim vist mai, les coses que estem ansats de veure.

Aigua per beure.
Pa per menjar.
Dona per estimar.
Heus ací el miracle.

Hi ha dona nua i dona despullada.
Nua, és a dir, abans del vestit.
Les dones de Picasso són sempre nues.

En el principi fou la dona.
 
 

*

                          En mi s'uneixen els dos sexes, 
                          claror d'enigma. 
                          El bé i el mal en mi es confonen 
                          i es necessiten. 
                          Odi i amor són els qui engendren, 
                          perquè s'estimen i es detesten. 
                          I vida i mort són aparences. 

                          Estima més, si pots. 
                          Odia més, si vols. 
                          Fes bé, fes mal; 
                          l'un val per l'altre. 
                          Fes més de bé, fes més de mal, 
                          fes el que vulguis, però més. 
                          L'excés és el que compta. 
                          Tot es contrari a si mateix 
                          ans que contrari a un altre. 
                          Tot neix quan mor i mor quan neix 
                          en aquest espectacle. 
                          Els sexes no es penetren, 
                          tampoc no se separen, 
                          estan units d'arrel 
                          per alguna altra banda. 
                          Què és masculí? Què és femení? 
                          Tot és igual i tot distint. 

                          Si ho endevines tot en mi 
                          farem un pacte. 
                          Mira que tendre sóc i fi 
                          per una banda, 
                          i que ferotge i angulós 
                          per aquesta altra. 
                          Qui mou la guerra entre tots dos? 
                          El que ens uneix i el que ens separa. 
                          M'estimo a mi perquè sóc jo; 
                          l'altre també l'estimo així. 
                          Joia i dolor són simulacres. 
                          Seny i follia demà es casen. 

                          Occiràs els teus pares, els fills devoraràs: 
                          ells et roben la força i són el teu secret. 
                          Seràs fill dels teus fills i els pares pariràs. 
                          Naixeràs aleshores, si vols, de tu mateix. 

                          En mi s'uneixen els dos sexes, 
                          claror d'enigma. 
                          El bé i el mal en mi es confonen 
                          i es necessiten. 
                          Odi i amor són els qui engendren 
                          perquè s'estimen i es detesten. 
                          I vida i mort són aparences. 
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA