l'època (i diversos)
sons bruts
poema b  
sonets 06  
els joves i les vídues  

Pluja de foc

vegeu: bartomeu matagalhs

L'Època
[fragments]

             sent-te dins el bressol del poble

*

Em jug les ungles que ningú no sap què fem aquí.
El meu cul m'ordena que m'aixequi
i mostri amb el color
que si traguéssim a lloure tots els cabells d'aquesta sala
no faríem més que adobar un plat
en divendres de quaresma, per alimentar el Mal
que un dia despertarà dins nosaltres.
Sabem cert que si ficàssim dins la gola
d'un monstre eunuc i pelat
tots els pèls dels nostres caps, conys, culs, aixelles, 
guixes, dits, pits, cames, cuixes, ous, nassos,
orelles, llengües, cares i celles
faríem rebentar-li la boca
i amb les seves entranyes fondríem i corcaríem
les parets de les feixuguíssimes petulàncies de l'experiència aliena
que mantenen viva la por
donen raó al silenci
i trampegen la puntuació del dau del joquet de viur.
No s'ha de dubtar
que si a partir de mil nou-cents noranta-vuit
tothom decidís no rentar-se les orelles
i després de vint-i-un anys,
amb l'agra cera perpetuant segellàssim les dubtoses boques
de les pocànimes que neguen el Jo
-el progrés des del Jo
el Jo que s'alça i balla part damunt del propi Jo
el Jo que Joeja
el Jo que és propisme
el Jo que concep i dóna vida a les percepcions del Jo
el Jo que sap el cert dels altres Jo
el Jo cabareter i autostopista
el castell enigmàtic de Jo orgiàstrics,
els cabells i els ulls ens tornarien a créixer
i, aleshores, en ensumar els llençols del carrer
veuríem la ronya, la borra, la brutor,
grenyaríem els camins amb les grenyes que ens hauríem permès
el camí camí de goig de ser talment únics.

Mai en segles ens hauríem sentit tan lliures.
 

*

I heu de ser poetes amb faristols insignes,
versos infinits per estendre una esperança,
un destí, com l'horitzó tocable en mà
i el braç i el cor i les planetàries,
un regal cantat amb la veu més ampla i ressonant
amb què cadascú de vosaltres serà prou home per alçar el cap,
desferrar els llavis de la por
i la planta carnívora del deure,
l'ètica estentissa de la impotència,
i cadascú de vosaltres serà besat pel Cosmos, la presència
de fer i desfer, construir i anar més enllà del braç,
enderrocar tots els murs que silencien el sol.
 

///////////////////////////

terra 1 del desassossec de riqui rius

arribam
tocam raons i s'endevina
una presència com una olor
és potser la que tens quan somrius
i hi ha cor i hi ha color
i una altra olor
que ve directa de la mar
i és músiques
                     i flors que han de badar

////////////////////////

TOTA LA VIDA QUE T'ENYOR

M'ets cos: tota la vida que t'enyor:
naveg pensant-te en l'aigua blau marí
i t'imagín de fresc com un brotet de pi
que és saba tendra just si l'és d'amor.
No és lloc comú: pel teu record de cor,
els besos del meu cos de romaní.
I encara tenc calfreds de vent garbí
quan véns i em dius "t'estim..." i jo m'estor.
Vaig al mollet: deixondit, el llaüt
crida a les aigües que treguin la set
i l'assaciïn al meu cor perdut.
És el meu vent [perdut] si el mar és de vellut
i si som junts de nit dins el fresquet
que és foc amable. Tu: foc quan tenc fred.
 
 

Sons bruts

4

Sons bruts de fera neta. Així es fa llebre
la meva veu d’espines feta aritja.
No és nit. No és mai de dia. És que m’espitja
el meu amor que duc com una febre.
Em ve una febre... Quan t’enyor, la febre
s’estotja negra en malmenada sitja.
El meu amor: jersei per la calitja,
engany de llum per la fal·laç tenebra...

Jo sé que és un engany aquesta pensa.
La fera salvatjada i criminal
de les tenebres de la llum total
m’allunya de sentir-me en tal ofensa.
La deïtat sens dubte és Dionís.
Epicuri, tu i jo en som els nabís.


6

Me’n toc un ou, ja, de la meva vida.
Em referesc al sou, al pis, l’ofici
i a aquella forma nova de desfici
nada de l’ànima espaordida.
Ni a damunt l’ànima no tenc ferida
i d’anar tan a lloure he pres el vici
de fer el que vull, abandonar el seguici
del món que sé. Callar. Seguir la crida.

Vull créixer. El cos em crida rabiós.
Vull encegar la llum. Vull vent. Tenc fred.
Vull arribar a aquest lloc que jo et promet
on ens hi esperen, fa segles!, als dos.
De camí es veu, d’enfora, la lluerna.
Allà hi ha el ventre de la vida eterna.


7

Quin vespre més silent tenim al barri.
No ha davallat l’estiu, i a les terrasses
seuen les velles colrades i grasses
a dir “na Fina un mall llamp no la parri”.
Hora de pau. Estiu daurat. Xivarri
silenciós allà devers les places
on s’hi apleguen sense llocs ni races
badocs de cavalls sords que no van d’arri.

Camín pel barri a cercar el meu camell.
Salud quatre persones que em saluden.
Les reixes. Les parets. Les boques puden.
La vida sagna pell; en pèl, la pell,
la pell és espargida i no la tuden,
la pell, la meva, la teva, la d’ell.


8

Ni quan no som el capaç de lluitar.
Ni quan m’oblid d’aquella eima enyorada
que amb tu venia en la ruta tirada
on tot és nou i el temps fa el seu passar.
Ni quan veig per defora el teu mirar
damunt els ulls de gent que no he tractada.
Ni quan vull, amb la gent, fer una xalada
i els ulls em fan, tan goluts, returar.

Ni quan pint les parets de prop de casa
amb rastres i missatges fets en clau.
Ni quan pens el silenci com a fase
d’aquest camí de pau, de prat, de brau.
Ni cremant-me els canells amb una brasa
no em despedesc dels teus ulls ni el teu cau.


10

“Quin és el lloc més bell del teu país?”
em demanà un adult burgès d’esquerra.
No vaig dubtar. Vaig dir “la meva terra,
aquesta és la més bella del país”.
Sense paraula em va arriar un somrís
a mig camí entre bonança i guerra.
Ell, ignorant que tu ets la meva terra,
volia menar-me cap al seu pis.

“Pensava que em diries els racons
on l’home mai no hi ha posat la passa...”
I em deixí de conversa i de raons.
Em cans de tots; i jo, què vols que hi faça?
Tacat d’engrut és aquest temps que passa.
El lloc més bell és on hi ha els teus dons.


11

El Papa ens ha advertit que no boixem,
que ens masturbem per amor del Sant Pare;
que el dia de juí, si no, ben cara
la pagarem, la festa que ens fotem.
A Roma el cap de fava bé se’n tem
que els intel·lectuals donen la cara
per recordar a la gent que, en fi, el Pare
los bons i mals judicarà... Ehem...

De lluny jo pens en tu. ¿Què en dius, amor,
del tuf pudent del vell i el puta Pare
i dels filòsofs i escriptors de vara
que el joc li fan com xotets del Senyor?
Que parli... No es mereix aquest senyor
ni que un déu gai se li corri a la cara.


12

Dansaré nu sobre la teva tomba!
Palau i Fabre

Perquè vols caminar i t’ho impedeixen.
Perquè pensares que en dos dies la tendresa
mina el dolor i desaprèn l’escomesa
dels déus que fa mil anys que no existeixen.
Perquè sents que a les cames et teixeixen
xarxes untades d’oi i mesquinesa.
Perquè als canells, fermats, et sents la presa
d’un zoo absurd on tot el bo el prohibeixen.

¿No veus que és un miratge aquesta cel·la
alçada per polítics, vells i capellans?
¿Que el gest senzill d’agafar-nos les mans
és menjar gínjols al desert, ombrel·la?
Un dia aquest dolor jo hi posaré una bomba.
Ballarem nus sobre la seva tomba.


16

Enrevoltat de gent tenc vomitera,
agrura, fètids rots que no s’acaben.
En el cervell els pensament no hi caben
i els git tal fossin bilis barroera.
Odii la gent i la seva xerrera:
només volen parlar del que ja saben
i malgrat tot parlen del que no saben.
D’escoltar-los tenc oi, tenc moriguera.

No som així, però. Vomit mentida.
És que he perdut el contacte amb el món.
L’engany amb la certesa se’m confon
quan veig que no respons la meva crida.
Somii l’engany de tenir-te, ma vida,
i vaig on és la gent i m’arracon.


22

Diuen que a Eivissa una estrella ha volat,
que arreu la cerquen i al món no la troben.
Mal no la trobin, que és la llum que em roben
perquè és en els teus ulls que s’ha instal·lat.
Diuen que amb tot el cel empaperat
notaris tants com gent hi ha no poden
escriure totes les amors que roden
per allà on devers tu i jo hem passat.

Quina enyorosa i embrutida festa
sobre(i mal)viu en aquest temps de fosques...
Jo m’imagín l’amor així: la festa,
la platja i tu, el mar, les mosques,
tothom nu, a ningú no li molesta,
fumar canuts i guardar-nos les llosques.


            agost 2003


 

Poema B
(Publicat el 2006 amb alguns canvis)

Verdaguer

M'envolta la marina. Canta el vent.
Aferr amb braços blaus un pi sonor
i per damunt les penyes l'aigua esclata.
Freguen onades. Freguen. Freguen roca
i diu la roca lenta, somnolent,
la roca diu que és a milions d'anys llum
d'uns ulls que en mirar-la li han dat la vida.
Són els teus ulls esclaus color de mata,
esclaus d'escodrinyar per l'infinit
les blaves ones vives que t'envolten.
Extern, piràmide del blau, exhaust,
passeges expressiu damunt les penyes.
Les ones diuen que la roca diu
que és dolça i somnolent si l'acaronen
amb uns dit blaus de sabonera blava.
Peixs, àmfores i tutes, i moscards,
i els eriçons estimen els coralls
i parlen de com ets mentre les cranques
són a la roca lenta, somiant-te,
fan la salvatge vega, mengen nèctar.
Tu tens un lleu moment d'angoixa. Sues.
Remires les fragàncies de l'aritja
que t'ha esgarrat els dits del teu passeig.
Desposseït, prens el camí cap a la vila.

Som jo qui et mira enllà d'aquests camins
i mig de sal, mig de vianda fada,
deman plorós al pi per què t'allunyes
amb els ulls transparents cap a la vila.
"Per què tothom s'acota quan ell passa
i canten teuladers a les repises
quan és allà?" I el pi me vol respondre
però només em dóna l'alenada verda
del teu secret. Jo crid de l'alegria.
Les ones acaronen, acaronen
la roca folla i excitada de l'amor.
"Quin és el seu secret?" deman al pi
amb vermellors de fera i roll de roca,
de roca enamorada de la mar.
Sent que respon: "No té secret, t'estima."
"Per què m'estima, digues, i quan passa
decanta els ulls cap al camí que porta
lluny de la mata vorera de mar
i quan em fic dins l'aigua només xiula,
les mans dins les butxaques, lliga un porro
i compta estels ardents a ple migdia?
Dins l'aigua jo m'ofeg: som lliure,
tenc ales i jardins i sol i lluna
i som com canya qui ximbomba estima,
visc en total, som tu, som jo, som l'aire,
però quan veig l'escuma a l'hortizó
enyor ser d'ona i penya, dolça flaire."

I amoll el pi. L'amoll. El vent desplega
rams de nuvia i tres catifes blaves.
Llagosts, aranyes, caramutxes, malves,
joves narcisos, caragols s'exclamen.
Els cabridells davallen les muntanyes;
porten aglans, ametlles i avellanes.
L'ona s'aixeca de la mar. "Mirau-la",
diu la serpent que per l'esquerda guaita.
Un so de pirulins ornats proclama
la festa verda que és silvestre i clara.
L'ona cau sobre una estora blava.
Passa un segon. La penya enamorada
de l'ona estesa, dada, eixarrancada,
fa tres mil crulls, s'esquerda tota sola
i cau de l'alegria rodolant
sobre el teixit de passionera blava.
La roca, trau i deixa de l'amor,
deixa un polsim rebel, penya trencada.
Passa un segon i, blau, el bull de l'aigua
desperta les tempestes oceàniques.
Sota una vella alzina es donen llengua
onada i penya, llengua, penya, onada.

Un rossinyol que desganat mirava
tal sagrament verdal amb ulls ateus
diu fort: "Què és de l'estora solitària?"
Els núvols s'emmirallen. La font calla.
Els peixos argentats, les aus finíssimes
aturen el seu bull d'ostentació festiva.
De cop tot és silenci a la marina.
"Per què ha quedat suallà catifa buida
enmig d'un terratrèmol de passió?
Digau, per què aquell tercer vent s'absenta
i cau la solitud damunt la tarda?",
Ningú respon. El sol ha començat,
vessut, el seu camí cap a la nit.
Tots els ocells cantaires prenen vol.
Els pètals defalleixen. Les onades
tornen amb musclos, molls i escamarlans
a viure en una espessa llunyania.
Davant el pi, empastifat de reina,
mir com les criatures m'abandonen:
"Filles de puta!", crid, "Idiotes!
O no sabeu que falta qui m'estima
que és qui jo estim en dolça solitud?"
No hi ha Erich Fromm entorn, no hi ha ni Freud,
freudians barats de ferro i de ciment
que construeixen els xalets i els parcs
temàtics bords d'una nació temàtica.
"Digues, per què l'estimes, si de nit
no pensa en tu i mai no t'enyora?
Si t'ha oblidat els ulls, el cor, la pell
i la cançó que cantàveu els vespres?",
diu l'estornell abans d'haver fugit
cap al seu niu en una branca alta.
"L'estim perquè s'acoten quan ell passa.
Li diuen hola, hola i, lents, esperen
que els miri amb l'estridència de la boca.
L'estim perquè l'estimen les porrasses,
perquè, si vol, enmig dels camps de golf
neixen jardins florits d'esparreguera.
L'estim perquè és ben bé com jo. Perquè
la seva llengua és ferm la meva llengua.
Perquè pren avions i els vells niguls
dibuixen formes d'alegria al firmament.
L'estim per les paraules. Perquè parla
i sempre té paraules tendres per als neci
i escolta les presons dels alcohòlics
i és incapaç d'odiar els botxins: els ama.
Sap que l'amor és l'única resposta
per fer bocins la guerra i fer la pau.
Sap que la pau és un estadi neutre
que no existeix perquè entre l'odi
sempre hi ha algú que plora un desconhort,
sempre hi ha algú que estima un altre, sempre
dos cossos són més forts que deu exèrcits.
L'estim perquè endevín la seva pena,
la seva pena fonda i nutritiva.
L'estim perquè m'estima. Perquè el vent
m'ho diu cada capvespre a la marina.
L'estim a la marina, a la ciutat, dins l'aigua.
L'estim sent lliure i presoner dins l'aigua
perquè el seu cos es diu igual que el meu,
perquè li xerr amb el silenci i amb la boca.
L'estim perquè quan passa pels carrers
l'Amèrica s'esfondra sense víctimes
i els nazis europeus desprenen llàgrimes
i israelians i palestins s'abracen
i les trinxeres són roses, flor blanca,
la flor emblanquinadora de les taques
que fan plorar l'onada a l'oceà.
L'estim perquè al seu pas llaunes i llosques
s'esfumen, soles, de damunt les penyes.
Perquè el sent i l'escolt i mai no diu
paraules com República, ni Llei,
ni Vèncer, ni Bandera, ni Utopia.
Perquè en silenci ajuda a néixer el clítoris
a totes les que els han segat el clítoris.
L'estim just perquè és viu. És com l'onada
que amb les espatles fa estremir la roca."

Quan he dit tot això, amor, la joia
se m'apareix com una guia clara
i prenc el vell camí fins la ciutat.
Porucs, ocells i peixos han guaitat
i sé que malgrat tot m'escolten.
La penya torna a ser vora la mar.
La mar s'excita per devers la penya.
Deix la marina i el perfum salobre
de la fertilitat domèstica del vent
m'omple els narius, la veu, les dents
i som el pare, som la mare d'ara.
Tot calla, tot, el vent no bufa, l'aire
s'ha ennuegat de roses que es marceixen
i sols tenc ganes de partir ben lluny,
de caminar fins que el camí s'acabi
perquè som viu, jo visc, tu vius, ell viu.

Camín fins la ciutat. Tothom senyala
les petges blaves que has anat deixant
amb el teu pas de sabatilla blava.
Arrib allà on hi havia les murades.
En un racó somrius, fumes la calma,
tens la mirada i la cintura nues.
Jo et crid amb un escàndol de pantera
i no em dius res però el teu vent em crida
perquè se sent del sementer i de l'era.
Les fulles cauen fent tardor novella.
Encara veig les ones que s'escorren
sobre la roca encesa i excitada.
Sé que l'onada s'esperona per la cala.
Feliç, la roca ardent les bledes bada.

Plaça Major

El que serà per mi serà per tu.
La nit boníssima, el llorer, les ones
i els camins amples que menen enlloc.
Enlloc, un lloc on hi fa bon estar.

No cerc cap absolut. 
       De l'absolut
sé que només hi és quan sé que hi és.
Tot és real. No és diàfan l'infern.
És irreal la llei, el calendari.
Els fulls són enterrats devora un arbre,
pots anar-hi quan vulguis.
        Sols
hi ha el carrer on visc jo
     i el carrer on vius tu.

Vivim al mateix barri i a l'estiu
el circ universal s'instal.la al barri.
Tot sol el sol s'ha apoderat de tot
Música al carrer
         com mercats antics
no són insectes, veig bé que somriuen.
Fins i tot riu qui no té rialla.
Les estàtues són gent, els jardins
són oberts amb el sol, closos de nit,
que tot torni a passar una altra vegada.

Digues, qui, Foll, és que escriu elegies?
El temps no espanya res damunt la terra.
Triar és suïcidar-se. És escollir.

Els vells que seuen per devers la plaça
ho diuen fora por però indecisos:
"Por no. Por no" "Morir és canviar d'aires"
i tu els dus la cervesa, fem conversa,
tu entens que ens malmenam els uns als altres,
Joan em mira amb la carota cega,
"guapó" i sap pronunciar el meu nom.

La gent dorm per aquí.
           Xinxes i polls.
Dos dinen.
         Sempre ens perdem separats
i sempre coincidim el mateix dia.
"Salut" "Bon profit"
      Hi ha matins
que són grandesa d'eternal granea.

Lai

Va ser estrany aquell matí:
estaves més lluent que un altre dia.
Vaig demanar-te "On vas
amb aquesta cara guapa
de just de veure't se'm fonen les cames
i es fan aigua de la mar?"

M'ho digueres: "És molt fàcil.
Et veig més amic teu que un altre dia.
Tu tem-te del sol que fa.
Lleva-li temps al temps d'ara.
A mig camí ja farem la calada,
serem d'aigua de la mar."

Rastres

Tallar les xarxes amb unes tisores.
Caminar colrats devora la música.

"Aturau el vostre pas d'animals!"
Des d'aquí a les escales de correus
amb guàrdies civils, massa evidència,
feu olor de fenomen popular,
teniu gust de tortura popular,
amb aquest que no cogui pareixeu
d'enciclopèdia molt popular.

Per les escales jo crec que no ho som.
Per mi que tu ho has dit "Nosaltres, no, eh?"
El temps és diferent a les escales.
Tomar governació civil, anar,
vessuts, peluts, a caminar pel Born.
Un somni bell: repiquen les campanes.
O no tomar governació civil
i anar només a caminar pel Born.

Trobar un contàiren bon i ple, mirar-lo,
cercar. Trobar un mirall. Rompre el mirall!
Els cotxes fan la pana amb el mirall.

Es crea un holocaust de trànsit que es
perllonga pel cantó del cap del moro.
No hi ha ferits ni morts. Continuam
més contents que un xotets que van a lloure
per allò del mirall.
    Anar on vulguem.
Fer el que vulguem. Fer fàcil el difícil
i el difícil que no. I no fer-lo.

A l'hort del rei tranquil.litat i sol.
No veuen els amics ni les amigues.
Ningú. Tothom és viu i en algun lloc.
Hi ha lloc per tothom i n'hi ha un per hom.
Tu vas dir un dia que la llibertat
era només saber de ser un mateix.

Jo quan tenc ganes de casar-me amb tu
m'aferr el morro humit amb la mà morta.

Podem anar de cap al Molinar.
És molt tranquil i ara hi fa bon estar.

Érem sols. I vivíem

I va dir un pènsol que la llibertat
era tenir-ho tot quan ho volguessis.
Mai no esperar. No haver de treballar.
S'equivocà, no creus? Bescanviava
el sentit clar de les dues paraules.
A treballar li va posar esperar.
Esperar per ell es deia fer feina.

"Al cafè, de matí, quan faig cafès
no pens, treball, matí... Quan repleg taules
just faig pensar coses que no vull dir.
Després mirar si ja han tocat les nou.
Després mirar si ja han tocat les dotze."

Digué "La llibertat és una feina"
i la ciutat feia l'olor del moll.
Pel camí no trobàrem massa gent.

Benestar

Sempre, sempre, sempre que has tengut por
com qui té un constipat l'has barrinada.
I de vegades has intentat ser
un tros més gros d'allò que tu no ets.

"Potser ara hi vas perquè encara no ets.
Perquè és la mateixa llum que desperta
coses i dones i homes i plaers."

"Semblen tres que xerren aquí: tu, jo
i el tercer que pareix un policia.
I jo de ben petit que ja pensava
que un agent era el dimoni del futur."

Per a mi ser feliç és ésser això.
Per a mi ser un home n'és això.
Dels llumets se'n riurien els niguls
si és que mai n'aplegaven
       rialles.

La soprano i el tenor són fretura.
Bé desafinen a damunt la pols.
Ningú no riu si du l'imperi al cos
com un tumor d'estesa progressiva.
Damunt Palma la vespra cau menuda.

Com voleu, germans, que canti?

sant Pere era espanyol,
espanyol era sant Pere.
I de tan espanyol que era
se va espanyar ell tot sol.

Que mai no se t'ocorri de pensar
que quedaràs tota la vida aquí.

Au ves. És hora que t'espavilis,
que no t'han fet plorar tota la vida
per anar ara d'incomprès radical
malalt de malaltia obligatòria
i calçat amb sabates descosides.

Els ha costat les sopes d'amargar-te
i no els perdonaràs que ni tan sols
no ho hagin fet ni aposta ni per tu.

Els capvespres hi són cada capvespre.
Hi són almanco a la plaça Major.
Fa calor, però passegen els cans,
dues bones càmeres fotogràfiques.
Et cerc igual. I sí, molta alegria.

Joan és qui seu al banc de la plaça.
Ombres elèctriques d'al.lots que cremen,
despertadors pels qui miren cremar.
Joan diu cosa. Té la boca seca.

"Aquesta puta reputa d'al.loteu.
No sé si m'estim més aquest bolero.
Vedéu, ningú ja no fa tractes nets.
Cag en la feta de la meva vida."

No creguis que amb això que has fet fins ara
te'n sortiràs així de net mil anys.

"Jo ja ho sé bé. Ja ho sé. Només em manca
que em deixin un moment per explicar-los-ho."

Per tot arreu hi ha gent que ha fet de tot,
i tots, tohom, ens l'hem haguda molt.
Aquí no creguis que l'únic ets tu.

"El cosmos no és més que una munió
de petits cosmos que papallonegen.
Només alena l'àtom. 
       L'amor és l'àtom."

Aquí no ve ningú a dir que el vell
està sonat perquè és un puta vell.
Aquí hi ha gent sonada i puta vella
que no sap que el té és son, no és gana!

Però dorm. Saps que la vella dorment
té gust i potes com d'abnegació.
Ella camina com un cranc pelut.

"Ho dic ben clar. Dormir esportivament
és l'única manera aquí. La gent
té crueltat i vessa mala hòstia
quan comença a pensar que ja viu bé
i viu bé perquè ha anat a l'estranger."

I "buix arruix, arruix, buix fill de puta"
ho diuen dos que ara vénen de Cort.
Poc et pensis, però, fes-te l'arruix
que dient filla de puta a la gent
aclariràs no res de res de gent
malgrat no sigui gent aquesta merda.

"Aquí, misteri només n'és la guerra.
Oh!
        Saber
    quin dels dos bàndols caurà?
Quan la mort
     dels estats 
      la llum farà?
Jo som vell.
   Ja no ho veuré.
           Fora por.
Som el dimoni, jo.
   Ha ha ho ho."

Poc pensis que mirant puta tevé
sojornaràs tos plors i llanguiments.
Quan hi ha sol, la plena, pel carrer
els peruans fan el bo malament,
s'apleguen bones quadres de col.legues,
hi ha gent que fa la vida per allà,
l'orquestra que estrangula els instruments,
animalets, el polític s'ho mira,
seu a la dreta de déu i sa mare.

Ets tan més i tan lluny del polític.
Agrura tenc. Tu passa del polític.
Tu i jo ja som joves passats d'una època.
No pel túrmix. No fregats amb vinagre.

"Com voleu, germans, que voti
si el vot meu fa feredat?
No em da res del que voldria.
En tenc fonament sobrat."

I s'adorm. Joan. Dorm i dorm la mona.
Jo qued un poc sense respiració.
Fora inspiració. 
        Res d'expiració.
Avui he de mirar un poc més enllà
d'aquest beneit enyor que me devora.

Un que es fa el cec però no hi veu bramula
que té la vida eterna d'avui vespre.
Tens raó quan dius que no fina el món.
La festa sempre, sempre continua.

"Era un diumenge a la tarda,
sempre me n'he recordat.
Aní a triar llista meva,
la que jo hauria votat.
I la vaig trobar que jeia
- Democràcia, què ha passat?
Fas cara d'apallissada
sembla que ja has acabat.
I em va dir: -En polit jove
no n'has d'estar interessat,
que et faig sebre que des d'ara
aquest somni s'ha acabat.
Que un dia et trauran de casa
per no haver-hi combregat,
fos tu desobeiria,
millor fuig del meu costat.
Com voleu, germans, que voti
si el vot meu fa feredat?
No em da res del que voldria,
en tenc fonament sobrat.

La institució

Jo no som res.
      Ho sé més clar vianda
camí camí del carrer de les monges.
Tu seus tot sol a can Tagamanent.
Els joiers parlen amb les botigueres.
Tu seus. Tu i jo ens miram abans de veure'ns.
És com fem les coses aquí al barri:
avui topam
  diumenge ens deim el nom.

Aquí som un no-res.
        No-res norreja.
Els d'una banda ho tenim clar.
Els altres perpetuen els capricis.
Semblen confondre esperar i treballar
i ens tenen una por de criatura
i semre pensen que som uns captaires.

Jo tenc dies que em faria un liró
i en un racó tranquil m'adormiria.

Seiem al banc. Ara jo et cont que avui
m'ha passat una cosa graciosíssima.

La cançó de les deixalles

Recerca d'avui vespre pel contàiner:
pells, brots, cucs, pots, tres síndries sucoses.
És increïble la por de la gent.
Llistons de fusta bona per muntar
expositors neosensacionistes
on hi embassarem fotografies
de ciències, connexió animal
amb l'animal que s'apareix quan tu
flastomes contra tot qui és fill de mare.

"Tres síndries! La festa de la síndria!"

Un mobre de la tia Catalina.
A-zetes, tres. Onze espardenyes.
Una edició de Lavorare stanca.

Uns joves han passat prop de nosaltres.
Jo m'he sentit un viatger del temps.
Els hem fet por.
         Lluna desenllunada.

Kk

Jurat:
  ens somiareu, fills de puta.
Farem un tribunal per jutjar-vos-hi.
No haurà hagut mai vidat ni conegut
un gran tan mal com el que vos us espera.

Ell i jo mai no us hem estimat.
Nosaltres som gent del carrer, camells
provisionals, gent de trompeta i sol.
Som els deseducats del nostre temps.

Ell i jo mai no us estimarem.
Tenim dolor dins els vostres despatxos.
Somiam la teoria del caos.
Mentre escriviu al vostre calendari
somiam que les corbates no pengen,
que s'enlairen i viatgen amunt
amb vosaltres, amunt, adéu, amunt.

Terratrèmols difícils i esperpèntics
desolen el cervell i el mortifiquen,
l'abandonen a l'estela temerària
que té la gent a la plaça Major.

Som gent abandonada de vosaltres.
El nord no els impacta. Aquí hi ha el mar.
El nord són viatges a Llucalcari.

Som gent abandonada de vosaltres.
Jo dic a ell que el dieu per premsa.
Ell troba que la premsa no és llegible
i que és un pensament molt elevat.

Jo dic "Un pensament molt elevat."
I així llegim romanços, receptaris,
prospectes de xarop, cartells, enquestes,
unes cartes dements, repetitives,
que vam trobar al contàiner l'altre dia
d'un immortal que volia morir
"Morir? En va. Si jo no puc morir!"
També la propaganda del veí.

Després, quan la foscor ja s'han instal.lat,
llegim les coses que ell i jo sabem
de llengües d'algun lloc i de l'infern.
Jo dic "Un pensament molt elevat."
Pegam a Cort i penetram dins Palma.

Jo duc l'esprai. "És infantil l'esprai
però dur-lo és com olorar una flor.
Mai no fa mal ni és que tens al.lèrgia
i algun funcionament d'aquell sistema
t'electrocuta, et fereix, t'escarrufa."

Així sou vosaltres, fills d'una puta.
En algun lloc ho escriurem: pe, u,
te, a,
 efa, i, ela, ela, essa.

Però això no obstant i malgrat tot
vivim una època de repugnància,
de lliris que es desfan damunt el pòrtland
i somnis que s'embruten de fuel oil.
És ver que pel carrer no és una ensenya
la cara beix i descosida de la gent.
Dins la claror de les coves, les cases,
també hi ha l'esperança sota el mòbil
i el pèl que no tendrem per internet.

Tu dius que ara el carrer és una tudada.
Tu dius que es perd la llengua pel carrer.
"La llengua", dius, "és viva pel carrer."
I m'omples pel carrer de llengua dura.

Però això no obstant i malgrat tot
vivim una època de repugnància
i tenim dues opcions, esperar
fent companyia a tants porretes bruts
que miren i no fan res més, just miren
a les arcades i els plecs de la plaça,
o anar a escriure a les parets de la seu
amb el cilindre esprai amic que duc
a dins la nostra bossa de viatge:
"Us esbocinarem, oh, fills de puta.
Dia vendrà que haureu enveja als morts."

Només la idea ja ens fa riure a l'ample.
Estúpids decadents. Estúpids! Caps de fava
si baratau oloreta per llar.
Hipòcrites sicaris del moral
si amb el morral callau pel bé i pel mal.
Estúpids idiotes si pensau
i no ho sabeu,
      si cavil.lau paraules
i us tombau a interpretar paraules,
paraules, paraules, bah, paraules.

No cal ser bésties.
    Travessar el límit.

El recital dels justos

Jo i la guitarra a la plaça Major,
cara d'estrella de lluna baldada,
amb so de l'eco de la matinada
li pos una tonada a la cançó.

El sol fa rua, serenor festiva.
M'assec agombolat en un racó.
Li pos una tonada a la cançó,
cant una feta de passió furtiva.

La gent d'allà d'ací que s'arrauleix
refresca els meus acords de pedra viva.
Cant una feta de passió furtiva
que fa olor de morera i et coneix.

Tothom sap d'on li pega aqueixa fuita,
herbei romanial que reverdeix
i fa olor de morera i et coneix
i és refrescant i breu com una fruita.

Al rodolet on jo cant per ningú
s'hi aplega lenta una auca de gent cuita
que és refrescant i breu com una fruita
i sota un logo reivindica el nu.

Arribes dòcil per les escaletes
i veus la gent com si fossin tot u
que sota un logo reivindica el nu
enmig d'una cançó de pells estretes.

Els ulls se't baden com els d'un mussol
en veure aquelles cares fresques, netes
enmig d'una cançó de pells estretes
somiant plegats de cop, fora grinyol.

Amb un gest ballador de cor que sua
t'asseus al meu costat com qui no ho vol.
Somiam plegats de cop, fora grinyol.
Entre la gent el sentiment fa fua.

I tots els pobres i les brutes i Joan
es posen a cantar que a ells els hi sua
tota la gent que per no deixar fua
ni ho deixen fer a ningú ni ells no ho fan.

El ritme és ràpid a una reconquesta.
Per la persiana guiaita la gent gran,
els que no ho deixen fer a ningú i no ho fan.
Els joves baixen a estar per la festa.

Es fa un col.lapse, un caos, un trull
i ve la guàrdia lletja i feresta.
A un jove que era arribat a la festa
seny estatal li buida el clot d'un ull.

Feta la sang s'emprèn la retirada
que és la defensa feta a caramull.
Joc estatal. La bala dins un ulls.
La pau retorna a aquella contrada.

Sortim cansats de la plaça Major.
Jo duc l'ai, tu la guitarra penjada.
Mig entonam, xiuxiuejant-la, la cançó.
Més tard pegam a sota Dalt Murada.

El temps

Només essent aquests serem feliços.
Aquells són sols perquè els engruna el temps
i just fan de perpetuar-se, són
talment psicòpates del benestar.
Aqueixos tenen por, són animals
que corren d'esperit davant el foc.
Combreguen, s'atalaien i fan brins
de pedra braonada i de cant fondo.
Amb el temps uns i altres fan la història.

Nosaltres som aquests. Tu i jo passam.
És neci i infantó de dir, de cop,
però passam, passam, passam, passam.

Poema B

"Vull venir amb tu", un dia tu ho digueres
mentre volàvem pels avencs i les planícies
i jo et parlava amb el pit, braç i pit,
de goig, l'eternitat i de l'infern.

El carrer és llarg i clar, l'escala puja
a un cementeri de cames de gent
i de joiers i d'amics i d'amigues
que fumen joints a can Tagamanent,
fan Baudelaire de prop. Redéu, ja calla.
Els teuladers van revolucionats.

"L'infern és un poblet que no té cases.
La gent no hi viu, hi és. Cal ser madur
per poder entrar als plaers eterns de l'hades.
Han d'haver dit que no, és necessari
que hagin hagut de perdre el seny de fer
mil anys d'explicacions postmodernistes
per tal de disposar la població
a l'actitud autèntica del no."

"Un momentet, però, atura't. Fes
com si jo no sabés res del que dius.
Tu dius l'infern, som a l'infern, amb mi,
amb tu jo hi som, tu dius, i on som de ver?
On és el lloc on pell i bull fan rel?
Explica'm de l'infern. Tu dius l'infern.
Quan dius l'infern et delates. Respon?
em pots dir què és l'infern ara i aquí?"

"L'infern és do re mi fa sol la si."
Jo et vaig respondre com l'amic que sap
que goig d'amat no minva en delectança.

Rialles mudes de plaça major.
És com un ball nocturn: la mescolança
dels penjats i els moribunds que se'n foten
de tot i beuen i canten cançons.
Són els negres de Nova York, que és bo,
però no hi són tot sols. Joan burina,
té un mal a pler de guerra, de partió,
de puta cosa que ha anat malament.
Hi ha una espècie de malestar.
Na Poriol i en Tòfol de n'Elionor
ho comentaven no fa dos estius:
lo jorn ha por de perdre sa claror.

"Què dius? No el veig, l'infern, ni a part ni a banda.
Tenc fred. Quan ve la nit espant tenebres.
No creguis que no em costa, eh?, però
tenc alens i muntanyes, pics peluts
del bosc exhorbitant amb clarianes
i coves retorçudes i estanyols,
no els tenc, els veig, de sol a sol fan vagues
aparegudes al després del lloc
més estandarditzat de la mirada.
Supòs que això és l'infern."

          "Suposes bé."
I després digueres vull venir amb tu.
I després s'encengué el sol del matí
i així ha quedat, encès, al teu carrer.

Mural

Tu tens els ulls de cera. Jo de pedra.
La mar s'aquieta. El dia fa esclatar
les branques aferrades del plaer.
Cercam plaer. Cercam el goig a pler.

Som ignorants asseguts al carrer. 
De professió liberal, sense estudis.
Estudiam la matinada, el matí.
Jo bé m'aprenc el teu cos de memòria.
Tu estudies la llum de cada pèl.
Seiem al banc. Hem estudiat. Ell parla:

"De nit posen flamenc. No m'entusiasma
la festa de flamenc de cada nit.
Era millor quan no hi'via els jutjat:
els jovenets botaven i les prenys
feien repòs segudes a les pedres.
Darrere, sempre dins les cases velles
les dones es reunien a aclarir,
bordarres cares de flamenc i d'oli,
qui era aquell i què calia fer
amb els misteris usa del futur,
si conservar-los, si pegar-hi foc,
si havien de donar maldestre informe
del jove d'allà dalt, per les gallines,
què dirien si hi anaven civils."

Escoltam el flamenc amb so de ràdio.
Aquí al barri just ens queda la ràdio.
No ens desolam. No som esqueix ni arbre.
Muts, ens miram. Som desperts. I correm.
La portalada del barri és allà,
fóra fàcil fugir-ne. El món és gran.
Tot el món s'acotaria al teu pas.
T'acotaries tu davant el món.
Aprendríeu plegats. T'ensenyaria
les mil històries que es repeteixen
cada minut, cada segon novíssim
en què una pell s'escarrufa de l'altra.

Ni civils ni gallines ni flamenc.
Enfarcellats recorrerem les vies
que són enllà les reixes de la sang.
Tu t'enamoraràs del vent i el fang
et cobrirà de besos i d'estries.
................................................................
................................................................
Jo correré devora tu com un al.lot
................................................................

"I aconhortat després
de lo que mos pervendria,
en ser que no et sent ni et veig
que jo et contempl algun dia."

Carles Riba i Charlie Rivel s'abracen.
Tenen desitjos i alenades pures.
En comú tenen dues faves duesç
En comú tenen el poema. Parlen:
"Com és que coses que abans eren bones
ara amb el temps han tornades dolentes?"
"Serà que abans la gent no era dolenta."

"Tu què vols fer?"
................................................................
   "I tu? què vols fer tu?"

Escoltam el flamenc en so de ràdio.
Aquí al barri just ens queda la ràdio.

"Cap a on li pegaries, ara, tu?"
"Enlloc, de moment. Tu què?"
           "Poc ho sé."

Joan és savi. És bell i vell i savi:
"Que lletges, putes, que són les gadelles.
Sort que n'he après, ja, de conviure amb elles."'

Perquè vols caminar però no et deixen.
Adéu la barriada. Adéu. Adéu.

Sé que diran que això no té entrellat.
Diran:
  "Aquest poema és una merda."

"Ja se'l poden ficar pel cul el seu
manament subnormal de fariseu.
Jo pas de llarg. Jo pas de llarg. Me'n fot.
Me'n fot. Me'n fot. Verrim! Verrim! Me'n fot!"

"Ben dit, eh? Hòstia."
        "T'estim.
         Joan:

"S'aplega arreu estranya primavera:
confusos cels ennigulats de lila
fan negra i flaca i de segona fila
la terra fèrtil de mesos enrere.
De bades s'enravena la pomera
a l'hora baixa i llarga a fora vila
perquè per la ciutat enguany s'estila
d'anar capbaix i amb embalum darrere.
L'hivern és fuit. Adam torna a ser lliure.
Ja pots despullar-te quan vulguis, Eva.
Podeu ser pel carrer, ja podeu riure,
ja podeu jaure fresquívol herbei
perquè si no pareixerà que neva,
que l'hivern torna i tornem-hi torna-hi."

Jo tenc els ulls de cera. Tu de pedra.
Jo cerc plaer. Jo cerc el goig a pler.

"Qui no hagi dit 3000 belles paraules
per expressar un desig inexistent
que doni per estens i sense voltes
la seva inèdita opinió en veu alta."

"T'estim. Només t'estim."
      "Només."
              "Deixau-me!"
 
 

SONETS 06

Andreu i Pau

Jo tomaria, prest, la catedral
i a lloure deixaria, a la serena,
les runes, els vitralls, l’altar, l’ofrena,
les butzes del vicari, el cardenal...
Els meus nebots, un jorn dominical
quan pèl tinguessin, ja dins l’edat plena,
en veure el fòssil de la gran cadena
riurien d’alegria... És clar, normal...

I en moviment constant i aleatori
sens que en quedàs tan sols recordatori
caurien les esglésies d’arreu.
I els meus nebots, xalant a viva veu,
farien un Bell Lloc amb auditori
al lloc on ara gruny la puta creu.


Blai Bonet

Hom nega el suïcidi col·lectiu.
Hom creu que és un afer urgent de tots
replantar els horts, amorosir-ne els brots,
collir i alimentar el proïsme, hom diu.
Hom diu que al món just cal fer la viu-viu
per anar vius amb aspecte de cots
i, cots, collir la verdura de tots
i repartir-la amb seny i rauxa. Hom diu.

Jo no m’ho crec i sóc viu. Quina sort.
Si m’ho qüestion me’n vaig amb el prohom
i parl amb ell i amb sossec pens: «Tothom
el que voldria just és veure’m mort...».
I mor. I Tu em dius: «Torna, cal batre
els enemics. I no anar al teatre.»


Multiculti

Si em diu que ha viatjat a l’estranger
li dic que jo no surt gaire del poble.
Si em diu que sóc tancat, que sóc de poble
li dic: «no emprenyis, vés a l’estranger.»
Si em diu que es viu millor a l’estranger
que no dins aquest brut i petit poble
li dic: «per què no estimes el teu poble
en lloc de tocar els ous amb l’estranger?»

Li dic: «per què no surts del teu paraigua
i lluites perquè el poble vagi a més?»
I em diu: «si plou, tinc un paraigua,
si el poble es mulla, a mi m’està de més…»
I jo li ficaria el cap dins l’aigua
fins que deixàs de respirar. Res més.


Brut

El teu rave i el meu, farcits de calç,
dos membres perfumats de licorella,
envit brutal d’alè, suor tendrella
amb lloca dins la pell d’estralls anals.
El teu rave i el meu: bramul, trasbals,
desig no assaciat de tant gonella,
brut, reprimit que ni amb el Sol no grella
el fruit dels nostres raves: Martell, Falç...

El teu rave i el meu són llibertaris.
El teu rave i el meu són el futur.
Ho sé perquè en mar bruta ens veig corsaris
dins una guerra d’averany obscur:
escórrer-se salvatges, salvar el fur
i pegar foc als connivents armaris.


Paulista

Tinc tanta set com un got d’Univers.
Quan n’he begut, planerament i forta
sempre he sentit com una òliba morta
ressuscitava en la nit del meu vers.
Se’m fa tan avorrit parlar del vers
com a un fuster de com muntar una porta,
però en el vers la rectitud va torta
car és més gran la set que l’Univers.

Sé que podrem desvetllar aquest gran dubte
i esperonar-nos, un dia, a la llum
d’un sensual, bell, torrental abrupte
amb aigua clara i sens verd de verdum.
Mentre, Arxiax, caldrà desfer les trenes
per noure el pany de les nostre cadenes.


A un músic traïdor

Ja ho veig: just cerques reconeixement.
T’omples la veu i la guitarra d’ous
i fas el joc als llops ferotges nous
vestit de xai i amb tedèum roent.
Veig que inflar l’ego hi poses bon esment
i enlloc de fer florir la rosa clous
tota poncella viva, i fitxa mous
per fer excel·lir el teu nom amb ham i dent.

Tant t’és la veritat, la poesia
i el nom d’un teu i bell amic d’Alcoi
fas imprimir just per parlar de tu
sota un escut del qual no en dius ni mu
i és cranc i mort, gàngster & Cia.
Sincerament, tal convergència em fa oi.


Els polítics

Polítics... els polítics... ecs! polítics!
fètids limfàtics, pútrids i patètics,
catòlics, blufs, acòlits, bords, sulls, ètics
amb tics de troll i cervells paralítics.
Per bé de Déu són onanistes mítics
i amb bans i antulls corruptes i mimètics
omplen de sang de dorments esquelètics
el món dels pobles, oh, tísics polítics.

Són policies, porcells antipàtics,
bacallaners, titellots irrisoris
amb sang de serp, orgasmes automàtics
i sulls ventrells, greix de còctels, casoris...
Poble, allibera’ns d’aquests rucs fanàtics,
torna’ls al sòl i pren els consitoris!


A un amant que tenia dolor existencial

M’hauria agradat conèixer-te més,
obrir més solcs dins el tros del teu ventre
i caminar, nu, dins tu, cap al centre
del teu dolor silent sense recés.
I encara ferm voldria que el temps fes
tombant sonor enrere, i l’epicentre
del temps oníric s’assentàs just mentre
dos fóssim un parrús, oh bell succés.

Ja ho veus, sol meu, de tu n’enyor el nu,
el somni sensual que és quedat cru...
De teu mal sense ban ni pells colrades
en tinc just brins de llàgrimes vessades
a l’hora de boixar, trist jo, trist tu.
Pensar tal plorissó, mes, ja és de bades.


Un cap de fava que parla de Brossa

«El problema de Brossa és que escriu massa.»
Quin connivent i subtil improperi!
Quin matrimoni o quin adulteri
gregari fins al fons d’aital pellassa!
«El problema de Brossa és que escriu massa.»
I ho repeteix com si fos el Misteri
jutjar talment, com semideu aeri,
ferm tarannà i peix foraster a plaça.

Ben estretó i vestidet de siurell
adesiara es compon el carall
empresonat dins el calçons de pell.
M'invent un ball amb tall i contratall.
No m'interessa. Me'n vaig. El mirall
demostra que el gall no té pas cervell.


Blai Bonet

T’enyor. Ja fa vuit anys que les contrades
que tu dauraves sens beatitud
romanen, ermes, amb jueus al sud
i forasters catalanant de bades.
Hi ha, però, devers les brancalades,
ocells d’esperit lliure i sense embut
que lluiten amb l’honor ferm contra el brut
de cares sulles, queixoses, colrades.

Aquestes cares són l’enyor. Ai, Blai,
carota d’enemic, bleix, mal boixat,
cacic bord que es compixa damunt l’era
i estotja gent a dins la calaixera...
I quin món més tudat, mestall, gens gai,
i sort que hi som nosaltres pel combat.


A un company

Què et sembla, tu? Al final no acabam
mai de convèncer-nos que la dissort
és fruita malguanyada, és com la mort
que ens cau si no jaiem i just cavam.
Què et sembla quan cavam? Què et sembla el mam
de tots els fills de puta als qui la sort
els vol somriure amb talonari i, tort,
amb el carnet ens fan mal al barram?

Què en dius si els obviam? Si ja demà,
que és l’avui dins el dia que ve,
cantam tots sols i fora trobar pega
un despertar. Tot just cal despertar.
Què dius, amic? Què en dius? No veus que engega
el temps Nounat, ferm, de l’antic quefer?


Pep Lluís i Tomeu parlen sota el pomeral

«Els plors de cellerot són de l’aimia,
que no contempla llum paradoxal
ni entén de soliloqui d’animal
quan rutlla el rem però el broll s’extasia.
És l’abandó un beuratge amb malvasia
amb un brot d’urticària fatal.
Recepta: cent mil passes; caminal
amb els plers inclosos; no traïdoria.»

L’aimia heu dit! Au, vine aquí, Tomeu,
i digues-li les vetlles d’animal
si tenen mica d’existencial
o són de cebellot, Tomeu, Tu Meu.
Què en dius? «Celler? El vi meu... n’és l’Aimeu.
I amb ell no hi tinc res de paradoxal.»


Conversa amb Blai Bonet després que Edicions 62 decidís
no publicar l’obra completa que ell havia signat abans de morir
 
Dic: «Quin bluf, edicions Seixanta-Bluf!
Si abans feia cultura sense elit
ara just fa pudor de refregit
i cola que es desferra amb un sol buf.»
Des de l’Infern em diu Blai: «M’escarruf
de tant de literat dins un partit
que put a estatutet, tou i petit,
i a l’Home Lliure no sap treure el tuf.»

Li dic: «Quin tuf dius, Blai? Tuf autonòmic?
Tuf de La Caixa i cànon econòmic?
Si els interessa més anar a Alemanya
a fer el ca català amb collar d’Espanya»
I Blai: «Qued a l’infern decimonònic,
que viure a Catalunya fa migranya.»


Onades sobre una roca poblada i múltiple

La gaia joventut que m’enfebria
no fuig ni es transforma en un oblit
ara que els ulls que amb mi eren veu són crit
o van de dret cap a la sagristia.
La copa de tristesa no beuria
ni jove no seria amb un speed,
perquè ara no és el dia ni la nit
que marquen les saons de l’alegria.

La gaia joventut que m’ha donat
el temps, el cos i el meu instint innat
no és força regalada  ni una fuita
enllà del col·lectiu que amb la llei cuita
que es sequi el broll del seny descabdellat.
El gai jovent és ferm la nostra lluita.


El poeta censurat pel seu amic

Abans de dir «Estimeu-vos» (...)
tot de vegades he dit «no tingueu por»
i mai no t’ho has pres com un manament.
Blai Bonet

1

Si et poses a davant la meva porta,
la tanques amb la teva por de claus
i em contes contes d’orgues i gripaus,
com podré, jo, parlar amb la veu forta?
O he d’anar a peu i amb la cama torta,
tranquil·litzar-te amb quatre mots suaus
per no sentir-nos súbdits ni esclaus
que alenen d’un envit de pell somorta?

Com podré caminar si em dius que vagi
amb el cap alt i la senyera nova
i em clous l’abeurador i fas que no ragi?
Tu esclafes el bessó, prens just la clova
i amb l’Entusiasme en fas cordat de bova
per seure-hi, temorós, fins que no n’hi hagi.



2

Tu em dónes la raó quan me la lleves.
La llenca infecta feta de paüra
és nafra que supura de censura
i et queda gangrenant-se a les mans teves.
Fes compte de tes mans, però i les meves?,
i els dits de qui esterrossen terra dura
i porten pes d’alè i de ferradura,
no hi són, que els seus ulls àlgids ja no els preves?

Serem humils, irem a la victòria;
no ho dubtis un instant: la multitud
esguerrarà, feliç, la por, l’escòria;
plor serà pler, silenci plenitud.
Creu-me, amic. No em diguis més que em tud
quan mot de ver, oh, tremolor irrisòria.

ELS JOVES I LES VÍDUES
XLIV premi de poesia Ausiàs March de Gandia
Barcelona, Ed. 62, 2006

MIRA EL FUM   

          A Pepa Llopis

El que jo vull
és construir una mentida.
Jo visc i escric per a aquesta mentida.
La meva farsa és innocent: el món
és omniresplendent i clar, i a l'horta
ningú mai no flastoma i el silenci
no és antic ni llarg. No cal cridar:
"Cant a la vida!, sí!·, perquè la gent
just canta quan li agafa la cantera.
No per fugir del plor. Per entonar
insubornablement i espontània.

Jo sempre visc el món en la mentida.
No visc el món com és, dins el seu ésser.
Somnii,
somnii
i el visc com l'imagín.
Somnii que el món és senzill i la fruita
és fruita i tu no ets el que sóc jo
però tu i jo som els boscs
i tot l'òrgan del temps relatiu
de l'univers i els boscs
i la potència més brutal de l'univers
que és l'Entusiasme!


NA MARIANTÒNIA

Na Mariantònia, princesona,
com un corcó fet d'art servil
llepa que llepa, na Llepona,
de nostra vida talla el fil.
Com una porca bé cavil.la,
teixint barreres per demà.

Negant ullades cap enrere
crema les soques de l'avior,
i de la Nova Primavera
sap fer-ne eixorca la llavor.
Sap que la soca més pamfila
si la rabassa es fa espanyar.

Quan la cultura pega coces
i s'engalana d'il.lusions,
na Mariantònia cava fosses
sense tenir pala ni escons.
Surt a la plaça de la vila,
després, vestida d'estrenar.

No sap dir "arri!", l'estornella,
i de la pàtria l'extorsió
fa bategar son cony de vella
i son nasset de ca llepó.
Dins la Profunda Nit vigila:
llum contra el dòlar que vindrà.

De traïcions, desesperances,
tix la mortall del jovent,
i amb cars perfums i colorances
fa de princesa i de turment:
torna de missa, es depila
i a la vellura fa un sopar.

Na Mariantònia fila, fila,
na Mariantònia filarà...


EL BARD

Els meus amics són uns psicòpates.
Els meus amics són alcohòlics.
Què els ha passat, als meus amics,
perquè tots siguin tan apòstates?
O és que sols el pensament
de formar part del grup de gent
els espoltreix i els esbraona?
Els meus amics són perdulaires,
els meus amics fets al carrer.
Com els estim, els meus amics....
El meu país... Els meus amics...
Quina tendresa és que no troben
els desterrats dels meus amics?
Què és que ha fallat? Quina nostàlgia
els envaeix i els fa servils
a la creença dels escrúpols?
No són així els pagerols.
No són així les secretàries.
Però esparvera't: vet ací
que els meus amics són alcohòlics
i els meus amics sóns psicòpates,
i jo els estim així com són.
Així com són: tots alcohòlics,
dements, tronats, sorruts, psicòpates.

Si pens brogit occidental
d'enguany, amb un empelt directe
de les tristeses de l'any zero
dic: -Oh, i no tenen l'edat
els meus amics per tant de Cristo.
Els meus amics, tots fets un cristo.
Tots alcohòlics, tots picòpates...
Cag en mil llamps, els meus amics...
Mes jo els estim. I ells m'estimen.
Com ha de ser, si no, entre amics?
Tant m'és, de ver, si són psicòpates
o bruts o guerxos o alcohòlics.
No haurà estat cosa de l'església
o un mal de pati de l'escola
o créixer a un poble iridescent
que els ha deixat tanta malura?
O no és malura i potser
el pensament de ser un psicòpata
o aquella set de l'alcohòlic
els deixondeix enmig de l'oi?
I l'oi? A quin vaixell s'embarca?
Quin mal plugim es fa licor?

Els meus amics, tan alcohòlics,
tots tan psicòpates i amics.
Tant els estim que torn boiet,
i també vull incendiar
la catedral, l'ajuntament,
el bar de la tercera edat,
la por, el quarter, el club d'esplai,
l'escola i el convent. I prou.
I ser amb ells, els meus amics,
els meus amics, tendres psixòpates
i folls i amants i alcohòlics,
i seure amb ells, tranquils, al bar,
fer whiskys i fumar, i seure,
amb ells, ja ho crec, els meus amics...
Que no som colla ni som res.
Tot just amics, uns quants psicòpates,
uns quants perduts, quatre alcohòlics.
Els meus amics i jo. Res més.

Si pens de ver, sense occident,
l'amor fidel als meus amics,
no és només perquè tots ells
són verament la meva pàtria
i em fan llum devers la verga
i ens entendrim en la tempesta
quan naufragam tothora. No.
És perquè jo sóc un psicòpata
i guerxo i brut i alcohòlic,
sorrut i boig com els amics.
Però me'n toc un ou.

CAFÈ MÓN

Sobretot quedarà la manera com ha d'ocórrer
la frescor d'aquest fet.
Tot just serà un moment
encerclat i trobat en el temps
un moment que en passar
ja haurà fet flor.
Jo
Carles Rebassa
cambrer
agaf amb una mà el cafè que Claudi Solivella
cambrer
m'ha deixat damunt el tasser
i el duc a la taula on el senyor Martínez
home de negocis
llegeix les cotitzacions de borsa
damunt les pàgines de l'Abc.
El senyor Martínez tan sols no aixeca
els ulls del diari
diu alguna cosa
semblant a gràcies
cerca amb dits de taràntula
peluda
el sobret de sucre l'obre i el buida
dins la tassa
amb la mirada a YPF.
Qued uns segons contemplant aquell senyor
i jo dic "sí senyor
com vostè vulgui senyor"
un senyor ric immobiliari
"que no em fa mal el senyor"
però en silenci.
Després tots dos ens miram.
Després el senyor Martínez aixeca una cella com qui diu
"què?"
i jo em gir i torn de cap al taulell.
Avui és un dia fràgil.
Avui mir el Cafè i em sent estrany
dins mi mateix
dins el Cafè.
Mir les taules
cadascuna amb un cendrer
una carta un portatovallons
quatre cadires gent asseguda
gent de moltes castes però no de totes
ni de cap manera totes
dins Palma
l'Última Hora del bar oberta
El Día del Mundo del bar obert
dones separades adolescents de sacarina
advocats polítics notaris i gent de funerària
somriures confessions
cocacola
taronjada
cafenet i ric calostre.
"Què té aquesta terra nostra
que congria traïdors?
Diputats i senadors
hi ha mestres i professors
i també el senyor rector.
I aquests són els pitjors
que els diuen que són senyors
i sols els tenen per mostra.
Semblen tots triats a posta".

Eh! No pensis
no pensis gaire
per poc que sigui serà massa.
M'ho dic a mi mateix: els pensaments són massa:
són armes.
Només mira el teu voltant:
turistes angleses abril les mans
de les angleses com agafen les tasses de te.

El senyor Martínez aixeca un moment el cap i em mira.
El senyor Martínez ens mira
als cambrers del Cafè
cada dia
per escometre'ns
per fer-nos acostar cap a ell
per tenir-nos a mà
per tenir-nos a mà per dir en veu alta explicacions
tan llargues
i inversions
tan llargues
i els seus negocis
centenars de milers d'euros guanyats en una compravenda
Mallorca
la guàrdia civil ja no existeix
aquest oasi ric que és el PP
l'art l'ajuntament i què sé jo
però naturalment faig el pagès.
Claudi Solivella
dret darrere el tasser
com si no hi fos
pensa en culs i mames i cotorretes
jo ho sé
jo em sent també
avui un home sol.

Pens per molt que vagin canviant les tornes
que vagin canviant a cada punt
sense descans
un home
i a més si és un home sol
ha de menester un treball
una dignitat
la dignitat la dóna el treball
el treball dignifica
i em pos dret el corbatí
i jo sí
dins el Cafè que sí
que a cops escanyaria
la veu populista de Serrat
i pens
Serrat et mat
quan canta
"si el treball dignificaaaaa
per què la gent s'avorreix taaaaant?".

Mal negoci és el treball.
I jo amb poc en tinc a bastament:
un cervell senzill
un instant de poca feina
i a enfilar torres ideològiques i castells
de míting i pamflet.
Un puta cafè.
Alimentar braços i llits.
Pagar senyors. Pagar
tant de pis
tant de Repsol-Butà
tant de Gesa-Endesa
tant de Palma
tant de Mallorca
tant de CAIB
tant d'Espanya
tant d'IRPF
tant d'SS
tant d'IVA
tant d'AOV
tant d'EMT
tant de PSOE
tant de PP.
Pagar cobrar ser allí.
Entrar al Cafè fer el jornal sortir del Cafè
entrar en un cafè deixondir-se gastar el jornal
sortir del cafè i cap a jeure. Mecagondéu.

No serà gaire més llarg
el principi.
El senyor Martínez demana un got d'aigua
uns xavals volen uns dònuts
l'anglesa jove vol saber on és el baluard de Sant Pere Serra. (1)
Tots els ulls amb la demanda d'haver de ser servil
les dotze del migdia
l'uniforme el capvespre l'enyorança medecina coses.
En un moment pos l'aigua al senyor Martínez
els dònuts als adolescents
el coneixement a la turista amb arracades grosses.
Torn al meu silenci. Acluc
els ulls
sense cloure'ls.
M'enyor. Crec que m'enyor
d'alguna cosa que no he tingut.
Una cosa com si l'hagués coneguda
en un espai del temps que no record.
No vides anteriors no res de tot això.
Jo sé què és una espatlla una pedra un paper.
Però la vida
de mi
tot ho sap
tot ho controla.
És per això que jo tanta paròdia no me la crec.

Jo
Carles Rebassa
dins el Cafè en aquest moment
de corbatí i de peix gullit
dins el Cafè m'hi sent talment el senyor Martínez
talment la caixa enregistradora.
Dins el Cafè sóc davant el mirall de la taula 6.
Pens en son pare de n'Ignasi
son pare del meu amic Ignasi
quan diu
que al mirall només s'hi miren els mariconarros.
Però m'hi mir m'hi veig
vull dir hi sóc
talment
un jo que no sóc jo i no sé qui sóc.
Els cabells curts ungles polides amable
cambrer
educat
bilingüe
respectuós
passiu cambrer
nu oferent davall el davantal el corbatí
i em pega una follia Freud:
un cos un pit amb pèls
un cul una verga amb dos ous
davall el davantal el corbatí
oferent bilingüe
amb la tasca d'oferir-me a qualsevol idiota
amb ganes de menjar i que la hi mengin
un estrany en la nit
un estranger en la nit de la llei d'estrangeria
la que no apliquen a Sofia
un que de cop dugués gravat en una anca
amb lletres de ferro i caliu
amb lletres feixistes mallorquines fatxes
de Catalina Cirer
de Francesc Fiol
de Maria Antònia Munar
de Grupo Serra
fatxes superfatxes
aquell poema de Palau i Fabre:
"Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
com una almoina que se'm fes".

I
Prou! em dic.
Ratlles ratlles i més ratlles.
Dret entre el cafè del senyor Martínez
els mugrons de l'estrangera
el tasser de Caludi Solivella
sense heroïcitats em descord el davantal
em desfaig el corbatí
i surt cap a fora.
Tant de silenci estúpid queda surant
damunt l'aire del Cafè
que ni un esclat que em rebentàs els fonaments
no podria empetitir aquesta feta.

I damunt hi viu una puta família de rics.

Tranquil
alliberat
m'alluny del Cafè
content
amb les mans dins les butxaques
content
i a la recerca del no-res
m'alluny d'allà
tot cantant aquella bonica cançó:

"Perquè jo
jo no vull treballar
jo no vull estudiar
jo no em vull casar
que vull sonar tot el dia la guitarra
i que la gent se m'enamori per la veu".

     (1) L'anglesa jove no ho sap, però es refereix al bastió de Santa Caterina.



PP2 (O LA INEXPLICABLE HISTÒRIA
DE LA VÍDUA D'EN FULGENCI MAS)

Sortiu de dol cap a l'horta
que dins el pou de l'Alzina
la vídua Mas, Francina,
anit l'han trobada morta.
Escoltau-me i ho sabreu,
d'ella no ho hauríeu dit
fins que han trobat per escrit:
"Dins el pou em trobareu".
Morta era dins la cisterna,
la dona, nada a la vila,
bona, plaent i tranquil.la,
era nostra, no era externa!
I ho duran dins la consciència
mal que els hàgim de matar.
Algun dia se sabrà:
cranc no hi ha que el poble venci!
Era cosina d'en Pit,
son pare del nostre alcalde,
i ara aquest bordarro malda
per poder dormir de nit.
Es veu que tenia un tros
allà devers Son Bonada;
no feia una quarterada,
quatre ametllers, no era gros.

L'era heretat de sa mare,
morta aprés de gran turment
per mal d'un tumor dolent
l'any que va morir son pare.
I en tenir el seu home mort
va dir: "Me'n vaig fora vila
i faré vida tranquil. la",
però li va sortir tort
perquè el fill de la florista,
que és el qui dóna els permisos,
va veure bitllets ben llisos,
gran fill de puta, l'artista!
"No és terreny edificable",
li entima l'ajuntament
mirant-se el compte corrent...
Fan la vida inhabitable!
I no li daren llicència
per fer-se un casetonet
en aquell lloc tan estret,
a la dona d'en Fulgenci.

Passades unes mesades
el fill d'en Pit s'hi presenta,
li diu: "Us faré contenta",
i amb unes bones xerrades,
"veneu vostre tros al poble
i veureu molts de diners.
Just és signar tres papers
davant d'un notari noble".
"És que jo no vull signar,
vull viure-hi fins que m'hi mori
i quan jo seré a la glòria
la nebodeta ho tindrà".
"Aquella, el que farà
serà deixar passar els anys
i el vendrà als alemanys
així que els bitllets veurà".
I tan gros li va anar fent,
aquell porc de mercader,
que el vint-i-tres de febrer
al notari hi manca gent.
Li donaren cinc milions,
i d'euros no, de pessetes.
Va sortir amb les llagrimetes
que li queien dels ullons.

I, dilluns, xerrant a plaça
va saber per n'Esternut
que el tros l'havien venut
a dos alemanys de raça.
Bon negoci els va sortir
amb els comptes ben rodons:
més de cinquanta milions.
M olts n'hi hagué per repartir.
I els donaren la llicència
i hi van poder edificar,
talment el que van negar
a la dona d'en Fulgenci.

Ahir va anar a ca les monges
i els va donar un milió.
Va sortir pel portelló
amb un saquet de taronges.
Després va tocar la porta
de la seva nebodeta.
La va confitar amb pesseta
i al capvespre ja era morta.
Quatre eren que la portaven
a la seva sepultura.
Era cosa de tristura,
al batle el condol li daren.


RIMA

Contra el ritme
Contra el ritme
Contra el ritme
Puta ritme
Jo dic Puta
Puta Puta
Perquè vull


DE L'EXPERIÈNCIA POÈTICA

Com el meu ca, de petit, jo cercava
un còdol ferm, massís, diagonal,
per jeure'hi amb el nervi entre les cames
i transportar-me, immòbil, a les ítaques
que eren estèrils erms al meu redol.
No era mental, ni humà -superficial-
ment animal potser-: era una unió
en solitud i festa corporal.
Un  arbre amb branca triomfal, ben lluny
dels negres compromisos de l'infant
catòlic, escolar, fill, germà i nét,
m'era el plaer, oh magna experiència,
al plec d'aquella escorça salvatjada
d'estretes verdes amb calçons de pana.

Nedava per la branca. Sol, nedava,
per la branca nedava. Sol nedava.

Aquesta és, sota forma de vers,
l'única palla consentida i clara
i única i hòstia... que cont
de totes les que he practicat fins ara.


OUS DOS

Cuinant a dins la cuina d'una tasca
reneg dels poderosos i somnii
que véns i em treus d'aquesta soll pudenta,
on fins i tot la pell put com fritel.la.
Mentre fregesc els ous la ment em vola
i m'imagín ben lluny de pells i closques
covant-te els ous, així, sense fregir-los,
no pensant, ous...; no salpebrant-los, ous...
A dins la cuina, qui sóc jo? Dos ous
que enyoren amb desigs bessons els ous
de qui em teixeix de clara vermellor?
A dins la cuina, qui sóc jo? L'obrer?
La multitud? L'amor? Un esglaó
en la columna monstruosa i fètida
dels ous i del desig fregit amb oli?
Qui sóc? I aquí a fora qui m'escolta?
Els sindicats no es miren aquests ous.
Tothom qui menja això se'n va a la mort.
N'estic ja fins als ous, de tot això.


MIQUEL BAUÇÀ, POETA UNIVERSAL DE CATALUNYA

Qui barata, el cap es grata.
Els judicis, tan antics,
són anithigiènics, paràsits,
estrelleta sense llum.
És un mal costum de vídues
malparlar de les madones,
els homes ministerials,
les femelles del tren d'Inca
i els cosins de les femelles,
sense fer juí dispar...
I qui són per judicar
qualitats o migradeses?

EL JOVE

                    A Antoni Artigues

Una margalida al vent
i el marisc damunt la roca.
El vent que no és a ponent
i el llamp no crema la soca.
I gora la poesia!
Gora gora les roselles,
que es toquin ells i elles
al balcó i a la masia.
Gora la deu i les fones
i els bardaixos i els drogats,
gora la mar i les ones
i els qui ara són embarcats!
Que vinguin, els esperam,
aquí tenim festa oberta,
vivim, bevem i cantam,
i sabem la vida certa.
Gora gora subsidiaris
i els qui viviu del consol,
les beates, els calvaris,
la perdiu i el rossinyol.
Gora el vi i el bon giró,
gora gora xoriguer,
gora la gent del carrer
i que mori el rei borbó.
I gora la cançó clara,
l’escudella i el pancuit,
i els nens i també sa mare
i els vius del seixanta-vuit.
I gora gora els codonys,
els conys, les escorregudes,
boixades dretes, segudes,
les patrulles, els collons
i tots els seixanta-nous
que van d’un cony cap a un cony
i d’un pardal a un enfony
i d’una pixa a dos ous.
I gora el banyó, Fotim!,
i els qui som tallats de lluna
i els qui anam tots a la una
i els de la plana i el cim.
Que morin els capellans
que als nens toquen la perdiu,
gora el vent i la viu-viu
i les figues i els aglans.
I gora les valencianes,
gora gora els mariandos
i al foc les paraules vanes
i els civils i els seus comandos.
Gora el codony, i les figues,
les ortigues i els bells cards,
gora els bornis i els isards,
i totes les meves amigues.
Gora gora els meus amics,
gora també la família
que crema decrets antics,
gora la fòbia i la fília.
I mort a la policia,
que és germana de la merda.
Gora la cova i l’esquerda,
i el jove, sia qui sia.
I gora cada animal
que és feliç a fora vila
i a la selva, verda i lila,
i la flor romanial.
Gora la llet! Gora el sol!
I gora Guillem d’Efak!
Gora la joia del crac
i l’òliba i el mussol.
I gora la meva veu
i el somni que vull cantar!
Gora el torrent, l’oceà
i el riu que es beu la mar.
I gora l’home que riu,
gora la pedra foguera,
gora gora primavera,
les flors, i gora l’estiu!
Gora el xat i la Internet.
Gora gora gora Brossa!
La rauxa, que el seny destrossa!
Gora el sexe quan fa fred!
Gora gora empresonats,
gora gora, apologia,
gora el canut de maria,
gora gora els culs boixats!
Gora el riure, l’alegria!
I gora la gent que plora.
Que mori l’escola pia
i l’estar pendent d’una hora.
Gora la veu de mil ulls
que diuen goig i fan fúria,
i tots els cossos remulls
i el guitarró i la bandúrria.
I gora totes les dents
que de cop roseguen terra
i la suor que s’aferra,
i gora tu, que m’entens.
Gora l’arruga i el greix
i gora el camp de civada
i el renec de la llaurada
i cada planta que neix.
Gora la font regalada
i gora la gent que hi neda,
i gora la gent que queda
i el qui ve una temporada.
Gora Bauçà! Gora March!
I tots els autors de teatre.
Gora el segar, gora el batre
i aquell capitell, i l’arc!
Gora gora el cel, l’infern!
I gora Ovidi Montllor.
I gora el grampó i el pern
i el temps que serà millor.
Gora gora la intuïció
i aquesta platja daurada,
i el sol, el cel, la faiçó,
gora la falç i l’arada!
Gora gora el bou, la vaca,
gora el camí i els peus bruts,
gora tu, net i quan puts,
i la Patum i la traca.
Gora Menorca i Lavern,
i gora la lluna clara,
la generosa i l’avara
i que mori el deute extern!
Gora la pell i la canya,
i que mori l’estatut,
gora l’esmerla, el puput
i un mal llamp rebenti Espanya!
Gora gora el vent més fi.
I gora el timó, la tropa,
i un mal llamp rebenti Europa
i el militar i el botxí.
Gora la llengua, i el mot,
i els noms de totes les coses
que perfumen com les roses
totes les tiges i el brot.
Gora aquest brot si és de veres
i als pulmons gora el tabac,
gora la veu, gora el mac,
gora les pomes, les peres!
Gora gora les pereres
i el carrer de les Tronetes,
la perdiu, les cotorretes
i el bosc, que no té fronteres!
Gora el moll! Gora el pagell!
I gora la tavernera,
l’aranya, el gat i la fera,
i gora jo, i ella, i ell!
Gora la vida i la mort,
gora gora els cementeris,
la pols, els cossos eteris,
gora els alens, i la sort!
Gora gora les gateres,
gora llevar-se al matí!
I gora cada alè fi
i les races dretureres.
Gora el Pi de Formentor,
Gora el Pi de les Tres Branques,
gora les cuixes, les anques,
gora gora fer l’amor!
I que cremin les factures,
els ministres i les llistes,
i gora les pixes dures
i les escoletes mixtes.
Gora gora el finestral
per allà on entra la llum,
gora el caliu, gora el fum
i gora el món sideral.
Gora l’amor i la deixa,
gora la deixa i el cos,
i la garrova, i el tros,
i gora el blat i la xeixa.
I gora el tronxo de col
i el vell que sempre va viu.
Gora el pol·len, gora el riu,
i l’ocell que pren el vol.
Gora el paper i el quadern.
Gora gora Ferrater!
Gora el marger i el forner,
gora gora el somni etern.
Gora tu! I gora l’aire
i el somni que el vent transporta,
gora l’entrada i la porta
i gora el fuster serraire.
Gora el mestre! Gora Buda!
I gora la catedral
quan caigui en una batuda
que no en deixi ni un senyal.
Gora el que som! I que visca!
I gora el que s’ha perdut,
el que camina i s’arrisca,
gora el barral i l’embut!
Gora el festeig, l’alegria!
Gora el verrim, gora el pit,
gora un pit i un altre pit,
gora el costo i la maria!
Gora gora, corriola,
i el vent que bufa fresquet,
i gora l’amor condret
i gora l’amor que isola!
Gora per sempre nosaltres
que som potència total.
I gora el bé! Gora el mal!
Gora nosaltres i els altres!
Per lluitar contra l’estat
gora l’amor, i la clau
de la victòria i la pau.
Visca Euskadi! I llibertat!

PLUJA DE FOC
Granollers, Terrícola, 2016

ELL I NOELL

—Jo voldria, jo voldria...
—N’estic fart, del jo voldria!
Quin desig d’anihilar-se
sense treure cap a fora
ni cap flor ni cap sement.
No pot ser que, tenint ungles
que poden gratar la terra,
vomitis sense esperança
—Tinc tan baixa l’autoestima...
—Doncs apuja-te-la, idiota!

MULTICULTI

Si em diu que ha viatjat a l’estranger,
li dic que jo no surt gaire del poble.
Si em diu que sóc tancat, que sóc de poble,
li dic: «No emprenyis, vés a l’estranger.»
Si em diu que es viu millor a l’estranger
que no dins aquest brut i petit poble,
li dic: «Per què no estimes el teu poble
en lloc de tocar els ous amb l’estranger?»

Li dic: «Per què no surts del teu paraigua
i lluites perquè el poble vagi a més?»
I em diu: «Si plou, tinc un paraigua,
si el poble es mulla, a mi m’està de més...»
I jo li ficaria el cap dins l’aigua
fins que deixés de respirar. Res més.

CANÇÓ

Jo he obert la meva flor
al coll d’una flor tancada,
poncella que ja comença
a perdre’s i a esgarriar-se.
És del cert? No ho sabré mai.
Al jardí, la meva flor
és novella cada dia,
viu badada i no s’espiga,
no fa ombra i et convida
a obrir la teva flor amiga.

L’OBSESSIÓ O NO

I al final tot ha estat
com ho havíem previst
(no ho volíem preveure
perquè ens feia por i fàstic):
ha guanyat la moral
com qui guanya un partit
de futbol o de bitlles.
La moral és astuta:
és la puta de l’ego,
la disfressa del sant
i la sang del mirall,
és la sida del poble
i l’amor del lacai.
Total, que em fas parlar
com si aquest finestral
fos el temps i l’atzur,
i la llum s’encengués
just perquè s’ha d’encendre.

Si sabessis que jo
sóc verdura i cos tendre
i que tinc foc als ulls
i esfínters a les mans
i les mans sempre em puden
de l’olor d’estimar-te.
Si sabessis que he anat
com un pàmfil amb compte
d’estimar-te i no
conquerir-te la por.

Si sabessis quant callo
per a fer-nos tu i jo..
I és tant, que no dic
per a no fer-te sang,
per a no dar-te greix,
per a no assassinar-te,
ratolí, condemnat,
pell de bleda transgènica,
puta víctima, cranc,
amb aquell doll de ruda
repudint-te la boca.
Si sabessis, la pena
que et llepo a cada hora,
per a fer i fer àgil
un avui, no un demà.
I tu, adéu, amor
m’has venut tan barat
com un moble corcat
al bordell dels encants.

Ho prevèiem, recordes?,
tantes nits sense sol
i tants dies sens lluna.
Jo me’n reia. Pensava:
moral? Jo gojós. Tu,
estotjant-te l’amor
en els plecs del teu greix,
el que et veus al mirall;
en les rues dels ulls,
les que et veus al mirall;
en l’ai! de les butxaques,
les que tens al mirall...
Jo et donava martell,
te’ls tornava, xerracs,
un estol, paramenta
de malls, de trons, d’Aire
que em pensava que eren
resultat de l’amor,
de la lluita a l’amor,
del batec expectant,
delinqüent i aferrat,
popular i manyac
de la lluita concreta,
profunda i darrera
de l’amor vers la crisi!

I ha guanyat la moral.
Les cançons de la guerra
no acaben de fer-se
a la gorja ja mai...
Com podria callar
l’arengada salada
que a la gorja em fa crosta,
no davalla a l’estómac
ni al canó del budell
i no arriba a cap clot,
per avall fa baixada?
Em rebenta, m’obliga
de nassos i amb morro
a fer més petites
les coses del cap.

Si ha guanyat la moral,
jo no hi penso, amoret.
Ni em remoc ni renego.
Jo no sóc tan crostó
d’amargar-me, perdó,
de negar que la fulla,
quan l’arbre no la vol,
no l’escup, aquell arbre,
ella cau, tota sola,
i vola, vola i riu
i allà on va, ves, fa vida.

INFINITS UNIVERSALS

Si penses que ets petit i que el somriure
encara no és per a tu, que et cal saber
com envestir el futur que tu vols ser,
afanya’t a alenar, sumar, fer viure.
Si creus que cal llaurar, que cal escriure
mil somnis cada dia per poder
trobar el desig exacte, el sant voler,
renaix per a morir, glatir, reviure.

Cal avançar, fer, dir, esplomissar
les pors que et fan cridar i et fan sofrir.
Si cal, pispar a qui es vol lucrar. Errar,
contravenir, burxar o malferir.
Lluitar, boixar i no doldre’s ni acatar.
I esdevenir. I sí, desobeir.

escrit per a deuanysdemagisteriteatremagpoesia.ppcc
 

inici

poemes solts

Pàgina de presentació MAG POESIA