dades
obra
fragments
xicraini
exercicis de despoblació
llibre de les
virtuts
necròpsia
els dies tranquils
l'animal
que no existeix
ad vivum
obra poètica
i altres escrits
Recital Andreu Vidal
versions de paul celan
recital poètic
dades
Andreu Vidal Sastre (23 de gener de 1959 - 20 d'agost de 1998)
Delineant de professió.
Director i editor de les plaguetes de poesia La Musa decapitada (1977-1979);
6 títols, amb dibuixos de Ramon Canet, Bartomeu Cabot, Gerard Mates
i Joan Palou. Director, juntament amb Àngel Terrón de la col·lecció
Tafal (1977-1982); amb 12 títols: Àngel Terrón Iniciació
a la química, Andreu Vidal Exercicis de despoblació, Andreu
Terrades Palma 9 Km, Miquel Mestre Arbre de mar, Vicenç Altaió
Correspondències com conspiracions, Josep Piera Esborranys de la música,
Andreu Morell L'ésser fosc, Lluís Urpinell Lerwick i
obres de Josep Maria Sala Valldaura, Miquel de Palol,.... . En premsa
hi ha 45 poemes de Paul Celan, que traduí juntament amb Karen Müller.
Publicà poemes a les revistes Reduccions, Urc, Èczema
Latitud 39 i Blanc d'ou. I articles sobre literatura als suplements de cultura
d'alguns mitjans locals.
Premi de relats breus de Diario de Mallorca el 1992, amb Mecànica
celeste ("un dietari íntim i cultural", amb paraules del poeta).
"Sempre es va confessar un "supervivent d'una espècie bastant indefinida".
Allunyat dels circuits habituals de la literatura -de fet mantenia una actitud
de recel respecte als seus col·legues-, Andreu Vidal declarà
que estava "en estat de guerra"
"Gran fumador -la seva imatge fou la d'un home envoltat de fum de cigarretes,
Vidal Sastre va mantenir una actitud recelosa amb l'exercici periodístic.
Deia que la rapidesa amb què s'escriuen les notícies impedia
el necessari exercici reflexiu d'una òptima escriptura."
"Necessit sis o set anys per acabar un poema. Sempre reescric els poemes
anteriors, fins i tot després de publicar-los no els don per acabats.
La poesia és un art llarg, lent i laboriós. És justament
el contrapunt a l'escriptura d'un diari"
Diario de Mallorca, 21 agost 98
inici
obra
Xicraini , nit de portes cremades (1977) Ciutat
de Mallorca, Impremta politècnica, 1977.
(amb il·lustracions de Ramon Canet)
Aixall híctic (1977) Ciutat de Mallorca, Col.
La Musa Decapitada 1, 1977
Exercicis de despoblació (1978). Ciutat de Mallorca,
Tafal, 1978. (Disseny de la portada: Andreu Terrades)
Llibre de les virtuts (1980) Son Coc, Ciutat de Mal,
Tafal, 1980.
Necròpsia (Premi Ciutat de Palma 1983)
Barcelona, Ed. del Mall, 1984 ((Dibuix de la coberta: Miquel Barceló)
Els dies tranquils (1988) València, Gregal llibres,
1988.
L'animal que no existeix (Premi Carles Riba 1992)
Barcelona, Proa, 1993 (Els llibres de l'Óssa menor 164) (Amb un dibuix
de Rafael Joan)
Poemes 1980-1993 (1993) Palma, Sa Nostra i UIB,
1993 (Col·lecció Poesia de paper 17) (Llegits a Palma el 3
de maig de 1993)
Ad vivum (1999) Barcelona, 62-Empúries
inici
fragments
No em trepitgeu la mà
que em resta fora del fang
"Manifest Antilògic" Xicraini
*
[...] el meu sexe té la talla
dels teus llavis
i el temps és una farsa.
"Les denou estacions" Llibre de les virtuts
*
Sota l'heura avial
que creix sens mesura i amb violència,
entre les seves branques
dúctils,
que l'ofeguen i l'abracen,
se'n riu i s'espanta
de tantes paraules serioses
dites en to greu des dels cadafals d'or
o mormolades amorosament
"Els estats i imperis de la lluna" Llibre de les virtuts
*
Ara que els nostres amants pinten amb guix les parets
i moren
als llocs més gèlids i anònims [...]
¿Què importa haver nascut
amb els ulls d'un déu i el somriure d'un elf, o comprendre
que el fuet és una eina
destinada exclusivament als cavalls?
"Le vice anglais" Llibre de les virtuts
*
Anomenar el no-res és dir cirera
o, per exemple,
escopim dins la boca
"Necròpsia" II. 11.
*
“Que encara que la lluna fos
el cul del vespre -digueres, tu continuaries
cagant pels ulls.”
"Necròpsia" II. 13.
*
Jo... parl de mentida, tal com visc;
som sols una ombra
a l'altra banda d'un vidre, que sent
confusament un corrent i s'agita
entre no res i no res.
"Helios Nigrum (Elogi d'una màquina)" L'animal que no existeix
inici
xicraini. nit de
portes cremades
FORMACIÓ
Tinc disset anys
i estic en una etapa de formació
formació
formació
formació
formació
formació
formació
vida: formació d'un home
mort: formació de pols
pols, home, pols, home, formació
gerra (falta ortogràfica)
guerra: formació de por
pau: "denominació que se le da al espacio
transcurrido entre dos guerras"
pau, guerra, pau, guerra, formació...
TROBAR
Els arbres, els cotxes, els homes,
tot és tenyit d'un amarg color.
Les gents semblen calaveres
que caminen errants,
amunt i avall,
d'un lloc a l'altre.
Pas devora ells i no em miren,
i no em veuen, m'ignoren.
I no trob cap mare
que em vulgui portar al seu ventre
i que vulgui sofrir per mostrar-me la llum;
i no trob cap mare
que em vulgui donar el seu pit
per alimentar-me
i créixer.
M'ESTIM LA NIT
Demà no tinc feina
i tal vegada em desperti tard.
M'estim la nit,
perquè sé que tothom dorm
i que el carrer baixa buit de silenci.
M'estim la nit,
perquè de dia no es veuen les estrelles
ni
se sent el soroll dels camions del fems.
M'estim la nit,
perquè la nit és somni,
i el somni és...
"és un llac d'aigües cristal·lines
on els cignes marxen cap al sol
i
els xiprers siulen tranquils
vora una tomba oblidada."
M'estim la nit,
perquè la nit pot ser dia.
INSTANT
és necessari i forçós seguir gastant
més paraules
perquè encara no ens han sentit
o si ens han sentit s'han tapat finament les orelles
o n'han sentits massa que duien fang a la boca
perquè han posat massa floritures al que no és per florir.
CEL RAS
Era un matí d'hivern
d'aquests en què t'aixeques del llit amb el fred dins la pell
i en què el primer que sents és la teva pròpia saliva,
la teva saliva agra, que intenta consolar de bades l'àrida gargamella
resseca pel batec de l'aire del vespre.
Vaig encendre un xigarro,
i, al compàs d'un disc qualsevol,
vaig pensar paraules sordes que em digueren unes gents que no record
amb cares buides i groguenques.
Passat la finestra,
el trespol humit del pati
omple la cambra d'olor.
NOSTÀLGIA D'UN TEMPS NO VISCUT
Allà, al vell cafè, els pescadors parlen incansablement
al compàs del fum,
perdent el plorar en un vas d'aiguardent.
No són els pescadors d'abans ni és el mateix cafè
d'antany.
Ara és més modern,
les taules ja no són aquelles de fusta negra i corcada, d'anoguer
vell.
Ara són de formica color fusta, que és més bona de
rentar i val menys doblers.
La madona ja no és aquella noia alegre que ells coneixien,
és una dona vella i grassa, amb cara trista i que sempre està
de mal humor.
Els cristalls també són nous, ja no tenen aquell color boirós,
ni els gravats blaus, ni saladina aferrada, ni tacte vibrant.
Són tots nets, implacablement nets, sense un gra de pols i lluents
a rebentar.
Les cartes no tenen ja aquell dibuix barroc, meticulosament cuidat,
que feia d'aquell full de cartró una obra d'art.
Ara són senzilles i mal pintades, sense el laberint de ratlles vermelles
que tant m'agradava mirar.
A fora, han enrajolat la vorera i han asfaltat el carrer
i ens han fet un port per atracar-hi iots
que els diumenges ens espanten el poc peix que queda.
Però nosaltres, callats, al cafè, entre el fum i la remor
del televisor,
com si esperàssim algú que ens dirà quelcom que no
sabem,
mirant el cel, la mar, les estrelles, l'univers...
L'univers que segueix implacable el seu ritme, estrany a nosaltres
a aquest cafè,
a aquest lloc,
a aquest tot que és ell.
A UN TERRAT DEL BORN
Una crosta de brutor als peus
i un grapat de mosques verdoses fent l'amor al voltant d'un rostre pelut.
L'aigua de l'aixeta degota lentament dins les piques
i el vent pega als llençols humits
que ballen frec no frec terra.
INCOMPRENSIÓ
-¿Qui ets?
-Ningú.
-¿Què noms?
-Maria.
-¿D'on véns?
-Del buit
-¿On vas?
-Cap al tramvia perdut
que hi ha dins els teus ulls.
-No et comprenc.
-Quan arribis al final
jo deixaré d'esser fantasma
i tu seràs savi.
JA HE ARRIBAT
Ja he arribat
16
1
17
2
18
replà
replà
3
19
4
20
5
21
6
22
7
23
8
24
9
25
10
26
replà
replà
11
27
12
Si toques a casa et diran
13
que som al terrat
14
enfilat a l'antena del televisor
15
VARIACIÓ
Una ventada ha despullat els arbres del passeig
i la verdor resta a terra
trepitjada per la multitud.
Han afusellat l'esperança
amb sabates de xarol
sobre l'asfalt.
ESGLAI
Joia lasciva del temps
perduda entre clarors de porcellana.
Cabelleres immòbils en els cims del vent
mirant cap al món
sense esperança.
Etern Prometeu fermat a al roca,
el soroll dels cotxes no em deixa sentir els teus crits.
RESSONÀNCIA
No demanis explicacions a les pedres
ni a les flors
ni a les arades;
no demanis explicacions al vent
ni als arbres
ni a la terra,
perquè no contestaran
o faran que no et senten,
perquè l'únic que explica el vent és el vent,
i el vent siula;
perquè l'únic que explica l'arbre és l'arbre,
i l'arbre calla.
No vulguis comprendre,
sols contempla.
A mi
tampoc no em demanis explicacions
mai de la vida.
PENSAMENTS
1.
I tu
que ignores el baf de tantes coses
rius
amb un somriure tendre
que fa florir mans a l'asfalt
com geranis humits a un pati àrab.
*
LA LLUNA entre filferros, clara.
Filferros.
El filferro de la llum,
el filferro del telèfon...
Una estrella sobre un fanal,
sembla que reposi, immòbil, lenta.
Quotidiana virtut de baixar el fems al carrer,
de vespre.
inici
exercicis de despoblació
ESCÀNDOL DE MANS
Als aixoplucs la febre dels morts
Noms dividits,
urpades.
Les campanes
vomiten ganivets
contra els ulls afusellats
que riuen
horitzontals
dins les piques de marbre.
Les marqueses,
foses dins la nuesa de l'entorn, de la nit,
s'estiren les parpelles
dins al peus
i, lentament, arrosseguen
l'indesxifrable espai del tro
entre el vent obscur de la festa.
Ara, al costat dret
de la capsa de llumins,
la bèstia s'agenolla
davant l'armadura medieval.
XXVII
Membres desproveïts de front cridaven la llum.
Sota les faldes exhibien còmics intel·lectuals
despreocupats de l'atmosfera.
Durant aquells dies
l'espessa cerimònia
semblava líquid
suplicant
de coll de cortina.
ILLES INGRÀVIDES
La nit és plena d'ulls,
de nervis gèlids.
Ulls incandescents, de crepusculars inhòspits dies.
Oratges mil.limetrats d'espurnes, mortes, blaves.
Ara, dins la llum tènue, llargues agulles finíssimes
em travessen el crani.
I mor, entre les músties flors fumoses
de qualsevol estiu,
qualsevol.
LES MULTITUDS
Rius d'oratge degoten pel teu cos adolescent.
No em veus, ni em sents,
ni em deixes banyar dins la saliva groga dels teus ulls,
ni tan sols et mous...
Ara estam dins els camps, sota el sol, Àustria 1920,
octubre, i em xapes els teixits,
amb els teus dits blaus de bruixa, i m'esglaies,
i de sobte em trob estrany
entre els murs altíssims
d'una ciutat estranya i lliure.
El vent alça cubs de cartró. Em travessen
el cervell
i cant, entre la tempesta.
Pluja i llampecs.
¿Per què em negau el tacte d'aquests arbres minúsculs,
verds, sobre els llençols?
Corr
envoltat de cordes multicolors
pels deserts de cola.
M'encalcen multituds de ningú...
inici
llibre de les virtuts
I
LLUC MAJOR
La dansa de dos mots
fets tan sols de tardor
i de seda i de no-res
(Paul Celan)
Aquells homes trencaven
amb voluptuosos garfis
les barres de gel
-recordes,
un
per un, tots els sorolls
del seu ofici.
Tenies les mans petites
i algunes pors
concretes
i fosques,
tenies catifes, pitxers, graons,
cisternes vestides
de molsa
i culleres de
fusta
per enfuriar els silfs i les abelles;
et calia l'aventura,
et calia, vull dir
que t'era lícit, aleshores,
perdre els teus ulls
entre els estranys noms
dels astres,
palpar, amb
dits porucs,
les nítides fotografies
de les persones mortes
o obrir amb violència -instal·lat
entre l'espant i l'èxtasi.
les cortines
de llengües blaves
i brunes
rera les quals suposaves
els més hòrrids caus de bruixes.
Gràcies al teu reduït volum
podies amagar-te
amb facilitat;
tenies armes
i enemics avolíssims,
bicicletes
de tres rodes
i abundància de donzelles
per alliberar.
Tenies les mans
tan inhàbils com ara
i la mateixa cal·ligrafia
tremolosa.
DE LES CRIATURES DEL BOSC
Commiseratio in homine qui ex ductu rationis vivit
per se mala et inutilis est
(Spinoza)
A A. C. in memoriam.
Només color, volum, sensació d'humitat,
remor
de cossos de vidre
i cap elf moral
corrent entre la bruguera voluptuosa...
"No l'ull
que simbolitza intel·ligència
o capacitat de veure o voluntat de mirar,
sinó l'ull estricte, cru,
prou abissal per emporugir, prou ver
per ser dit una sola vegada.
No un únic Déu, fet a la mida de l'Home,
que faci l'olor de l'excrement
i l'olor de la rosa, que tingui la pell
de quars, de vellut o de teia, i que el seu rostre sigui
la conjunció de tots
els rostres morts i vius i no nascuts,
sinó un sol temps, que sigui la mida dels homes,
que els permeti de pair
com a divins xots, i de fornicar
mateix que infernals monstres, que els assenyali el lloc
i la manera fausta
per recollir les anyades
del Més Ací, i que els digui el bàlsam, coent,
amb què guarir sa pell i sa mirada.
No la llibertat de triar
cada quatre anys els pentinats de Narcís
i veure els nostres socràtics semblants
reflectits dins espills gens ambigus,
sinó la llibertat d'estar
a llocs obscurs o a dins valls
inabastables, nerviosos o encalmats, ajaçats o corrent,
gais o melancònics, però desengalavernats;
o la llibertat de morir, aixoplugant el cap
entre els genolls, insegurs de tot,
excepte de la nostra mort, desposseïts de tot,
tret d'allò que hom diu desposseïment."
Només dolor, costum, sensació de banyat,
fragor
de cossos sens vida
i cap fada lasciva
que, tot arromangant-se setins de claror
ens mostri ingènua ses anques divines.
LES ANÈMONES
D'ailleurs, comme toutes
les Meidosemmes,
elle ne rêve que
d'entrer au Palais de Confettis
(Henri Michaux)
Sols, anirem pels carrers
entre efluvis de pluja i lluns
de palaus distants
i bruts
com aquells
que Grates i Hiparquia travessaren
amb lentitud solemne.
Sols
besarem els anells del mestral
i els seus ulls ingenus,
procurarem
no oir, no mirar, no conversar...
surar sobre les coses
suar
suar i dispersar-nos
com la pols
damunt les velles cucanyes, dividir-nos
minvar-nos
fer senyals de fum
als esperits subterranis, procrear-nos
i devenir una multitud
d'elfs enfollits entre les barques;
procurarem
no anomenar-nos
no
mirar-nos als espills
no freqüentar els llocs públics...
amb un últim gest de complicitat
col·locarem deu cèntims
sota la llengua del mort
i, definitivament,
tristament convençuts
que cap fantasma vestit d'etiqueta
basqueja al nostre voltant,
estotjarem quelcom inútil,
sec,
sota el nostre diafragma.
II
II
Ara que acab de néixer
sembla que tot
és en ordre:
els fanals són quiets,
les moixes
corren pels teulats
i el meu moviment
de rotació
damunt el meu propi eix
segueix a la velocitat acostumada.
IX. NECRÒPSIA
Repòs ara ací, sota el gran salze,
immòbil
com el mot que sóc, damnat
a odiar el vast ordre de les coses,
l'exacte
i precís devenir.
Set són els homes que defensen Tebes.
Set són els homes que assetgen Tebes.
A l'altra banda de l'espill
la calç es gangrena.
M'ofrenes
les set parts de l'espasa,
talment bisturí espurnejant
sota la claror llunar.
X
Ja no só fer, sinó minvat per la tristesa.
(Josep Carner)
Cal, potser, tornar a dividir
en set colors l'arcat celeste,
reinventar
un petit tresor
de cristalls lluents
i anar de bell nou a furtar neules
al casalot sant,
tornar a tastar
les frescors denses
i els olis estivals
i, com tèbies serps plenes d'insectes,
prendre el sol,
tot fullejant una revista de modes.
inici
necròpsia
I
1.
Hi ha sempre
dellà l'esguard un lloc de contagi
on la pluja bat
els diminuts aparells de la natura.
Hi ha sempre
rera la nuvolada indecisa un desert blanc
on el desordre
devé serenitat i el foc mesura.
Hi ha sempre
índex enllà un altre dit inhàbil,
un altre braç,
un altre foll que adesa el seu deliri.
2.
M'endins, ocell, dins el pou de la rialla;
conserv, majestàtic, aquest/aquell
gest efímer de sempre, i sempre
la pedra sagnant em retorna
a la fredor exacta de l'aire:
sensació exhaurida
als límits de l'esguard,
quan tot contacte
m'adreça envers la mort, envers el mot,
paradigma mortuori, que em pren
i em sorprèn sembrant creus negres
dins les vastes glaceres de l'oblit.
7.
Aquesta tendència a conservar
la lluna entre les mans, regalimant
una feixuga claror blanca...
Aquest girar-se
distretament cap a l'etern, acaronant-ho
amb l'esguard com una cosa fràgil.
8.
A M. P., in memoriam
I
No deixis pansir
les sines d'aquesta hora, no permetis
que declini insultant la corba
d'aquesta espinada feta de segons:
vull beure l'aigua dibuixada
dels teus malsons, escoltar sempre
aquest silenci que vessa com cabells,
palpar -com qui pren un bany
de pols i llum entre els vels de l'aire-
aquest racó de mai amb mans de porpra.
II
S'envola l'ocell
i cau la fulla.
Un nigul
enfosqueix la vall.
I tu ja no hi ets. Ara
el teu cos és l'arena
que s'escola poc a poc,
l'arena que s'esgota
dins el puny cristal·lí:
el meu temps, serena
que m'amara lentament, espessa
boira irreal que em furta
la forma i l'ombra.
¿Quin estrany ésser
dins nostre esguard dissecat
sura talment les papallones?
10.
III
Transparent, secreta, estricta
presència despullada entre les flames, vast
absurd de clarors rompudes
que assaig d'ordenar, foll demiürg,
talment aquests cristalls
plens de perill i tendresa, dispersos
entre les roses i l'aigua,
entre el miratge i l'esguard.
II
3.
(Homenatge a Carlo Alfieri)
Hi ha tanta gent
que s'estima a Parma
veig tants cossos
feliços que s'abracen, que es besen
tendrament
i en llurs fronts edifiquen
petites cases
de goig,
que no puc, Morel.la, sinó fuetejar-te
i amb vells punyals
escriure dins la teva pell
els noms estranys
del meu amor
i quan, cobert de sang
i llàgrimes,
el teu cos em reclama,
partir cap a Firenze
on, per unes poques
lires, t'estimen
joves africans.
4.
Duies un somni
enredat entre els cabells,
un somni massa bell
que volgueres
empresonar entre els teus
tan dolços braços,
sense pensar,
oh insensata,
que els somnis més sublims
lluny del seu cau...
Així els podrits
perfums que t'envoltaven,
aquella cosa
llefiscosa entre els cabells.
7.
passa com una ombra
a través de
amb la perdurable
fugacitat del que no
boirosa figura
entrevista entre
presagi de
8.
La meva llar s'incendia
i jo no em moc:
La mar
tremola a baix dels
meus peus:
El temps se romp,
ara:
9.
De la finestra estant,
les mans em criden.
Sent el trepig
dels meus peus que frisen
escales avall.
Els meus budells
com una serp llarguíssima
s'allunyen de mi.
Lentament, els ulls
em fugen de la cara.
10.
Pensar amb violència, veient com lentament
el cos s'inflama
i una suor sangonosa va perfent
repugnants mars sobre el trespol,
sentit com les artèries, tibants,
dolorosament tendeixen cap a l'aire,
com va obrint-se
la pell sense un punyal
12.
I vindràs amb mi pels tortuosos
viaranys heretges -entre arbusts i grues
salvatges, on creix l'ignot
tresor dels descampats,
simulant rera extrems
cosmètics ulls de morta,
cos incorrupte sota abrics bestials.
I quan, dins els magnífics,
absoluts excusats, el teu ventre esclati,
l'espolsarem a poc a poc,
tenint cura que no es desfaci
cap membre del cos, retirant,
un a un, els verms, contemplant,
entendrits, el seu somriure,
fent florir, desenterrant...
14.
A. R.
Et veia sola,
al centre d'un immens
espai de gel;
estaves dreta, immòbil,
mirant fixament
cap a l'altra banda del sol,
amb una mirada nítida, balmada,
com d'un que acaba d'ésser
llançat dins la llum;
i una basarda cruel, antiga,
anava prenent-me a poc a poc,
robant-me...
perquè
la teva solitud era
la solitud
i tu
eres totes -terrible
conjunció
de llavis
fent
un mateix gest, un horrible
somriure
inhumà,
i jo, que cada cop era menys, remembrava,
perdent-me per sempre
en la nit desfregada
de l'única heretgia,
els teus petits, ridículs
paranys de fembra,
els teus ritus,
tota aqueixa pobresa
amb què el déu va fer els seus esclaus,
el regal de la vida.
0.
Dorm com un mort.
Em desperta el renou
de les estrelles.
inici
els dies tranquils
I
AZBE
Calla, Azbe, i escolta
aquest silenci vast,
ferit d'aromes i colors terribles.
Ara és el temps
que els arbres s'equivoquen
i els ocells, desesmats,
mosseguen les tres cares de la nit.
Ningú no resa
dins la casa dels somnis.
Ningú no cau pels escalons del cel.
I la precisa
maquinària del temps, fulgent prodigi
de peces i engranatges, va girant
de cap enrera,
roent, xerriquejant:
Torna la llet
a les sines pansides; lentament
la carn es despodreix i les arbredes
arrelen cap al cel;
la llum
retorna cap al sol, passant la lluna,
i un déu de pedra
sura sobre el mar.
Tu i jo,
dolça i tràgica Azbe,
encara no hem nascut.
GERIPPE
Damunt el pont somnia
la donzella adormida
un arc del cel.
NAMRAEL
Voldria que haguessis,Carlota,
fingit la nit per l'amor d'un mal bac,
que amb una blana
pietat com d'abisme
haguessis deixat créixer en els teus ulls
una espurna de llum
i ara pogués, jo,
nodrir amb ombres de sucre un so sense memòria,
esquiu i pur.
Voldria
que em semblessin
estranys
tots aquests caps, aquestes llengües negres:
que una seca
solitud no me'ls fes pròxims, tots aquests noms
perduts entre els monòtons
guinyols de l'esvinçada
roda
dels dies:
Malfas, Saclas, Jasconius, Baliel...
Però tu, oh dolça Namrael, mare sensata,
em mires,
amb l'esguard
ple d'ocells,
plorant moll
d'os,
cabells i diminuts
fragments de sedes.
RECORD DE SIMÓ EL MAG
(primera versió)
Menja la llum,
tota; que res no pertorbi
la tenebra,
que la nit no sàpiga, Helena,
que jo no som el faust
ni tu ets Saviesa.
II
EL MISÀNTROP
Mai no he begut
l'alcohol dels justs dins polsoses tavernes,
mentre sonava
entre els plecs de la llum una música freda.
Mai no he dit, sem i inebriat,
mirant una ombra que passava:
"Heus ací l'ornament, la tempesta,
el veritable déu gronxant-se entre dos blaus."
Mai no he cregut
sentir dellà els llindars un fressejar luxós
ni he imaginat
fulgents casoris de tenebres
ni els fumerals d'un príncep
ni el turmell maltrencat d'una princesa.
Els meus records són de pedra:
ni un fil de lava
serpentejant dins els congosts
de la memòria,
ni un sol muriac ajupit dins la fosca.
Ara, algú se'n va deixant la porta oberta
i entra un celistre fred, que a penes sent.
Quiet i buit, contempl el que m'envolta:
per sobre el meu front
no s'hi enlairen sis llunes
ni al meu costat abeura
la fràgil verge una àliga gegant.
Un cansament rosat ha enquistat els meus membres.
Ja no dis res. En somnis,
els ossos em floreixen.
inici
l'animal que no existeix
ELS GRAN DÉUS I ELS PETITS DÉUS L'HAN CERCAT SENSE TROBAR-LO.
ARA SERÀ L'ABELLA QUI SEGUIRÀ LA RECERCA: LES SEVES ALES SÓN
FRÀGILS, ELLA MATEIXA ÉS FRÀGIL...
Fragment d'un text hitita (1440 A.C.)
"PASSEN, INGRÀVIDS..."
Passen, ingràvids, espectres sobre el mar.
El món s'acaba
en cada extrem de roca, cada còdol
beu l'aigua negra de l'Oblit,
i res no es queixa.
Trement, en la fondària,
la cega fauna s'arrombolla
al voltant dels defallents,
pro res no esquinça: intactes,
els membres disgregats
dins el silenci vaguen com un rés,
amb dòcil gesta badant la pau obscura.
Amb freda dansa,
algues i serps celebren un desfici:
els déus traginen
amb gran desassossec, la seva llengua blana
baveja sang d'ocell.
La porta segellada s'ha entreobert,
la pedra alena.
I aquells que en somnis veuen dunes, barrs,
llunys i costures,
per cada buit de carn supuren
una aspra sal roent, afollat crúor.
I així que algú, desobtadament, canta.
I els salzes morts, dins el desclòs espai,
cobren membrança
i el nom d'un antic vent murmuren,
entremesclant gemecs.
DE LUMEN NATURAE
Damunt la terra humida, la rosada
s'esvaneix lentament, deixant
dèbils rastres de llum dins els ulls dels ocells;
a poc a poc, les ombres s'encongeixen
com animals en zel cap a un fràgil migdia
-i cap oratge no torba el seu llanguit.
Ara, la nit és un miratge
on encara es pot llegir el nom de les constel.lacions
("Pega'm, però no em facis mal")
com en un vell gravat
sense a penes color, sense fondària...
("Però, si de sang visc?
No sents, rera l'obscura nuvolada,
el carro del Sentit, sotraguejant")
Andròmeda, Pegàs, el Cigne...
HERBSTTAG
Gran és l'horror i vana la certesa.
Pel carrer estret, ni un res que es mogui,
ni un fràgil tel
que engendri músiques funestes. Tot és
mòrbida llum que s'evapora, estepa, pols.
Qui no ha après ara, ja no aprendrà mai.
Qui ara dubta, dubtarà per sempre.
I errarà sol, per erms i fondalades,
i entre les dunes vagarà inquiet,
mirant el cel, cercant, l'esma difunta,
entre els prims vels de l'aire
una incerta ranura, un carrer estret.
LISÈRGIA
Quina sobtosa llum
dins cada cos secretament s'enquista
i persisteix,
vibrant, com una cosa viva?
I aquest intens
fred dolcíssim que desvetlla
la vella ànima de l'os,
d'on ve, per quin camí
descert s'allunya i no retorna?
Quin fil d'or subtil
sargeix les ombres sense inici?
Si fou el rar
alè d'un déu o fou la pluja,
a qui importa?
Un sol cop ens és permès de veure
i resistir.
Tota la nostra vida
no és sinó l'oblit d'una imatge,
les seves deixalles
lluen contra l'eternitat.
DIÀLEG DELS MORTS
Ara que dorm
el sol dins l'oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són
d'un negre viu, brillant, fertil,
com si la nit
tingués a ambdós extrems d'un mateix rostre.
Dins cada gota d'aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls
que tremolen. Totes les coses
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen...
SUB-LÀBARUM
A Gérard Labrunie
Estranya guerra
la d'aquell que batalla solitari,
sense exèrcit ni amic, sense recer.
I en alta nit, cansat, de fosques ebri,
amb la mateixa cura
vigila l'estelada i l'adversari,
les ombres i la son;
i sent, rera l'espès fullatge, dèbil,
l'aspra remor de l'aigua repetint:
"No venceràs... tot és efímer
deliri que t'amara, cega follia..."
I entre les negres branques,
on el rou reblaneix
la sang resseca dels que han mort,
escolta el vent, missatger exacte:
"Mai no coneixeràs derrota
ni glòria ni fi."
PUDAK
Amb circell d'or m'he escanyat cada artèria,
cada obscur nervi arbrejant dins la carn;
un per un, he capolat els meus ossos:
Astràgal, Ílium, Acròmion...
I he vist, sagnant, damunt la roca inerta,
el meu cor tremolant entre la pols
com un muriac ferit
aletejant inútilment cap a la fosca.
Tinc els ulls dins les mans... amb les ungles
garfida la mirada.
QUIMERES
Hi ha un rom antic pel qual bé donaria
tots els alcohols de França, un rom molt vell,
que entenebreix i esbalça, esput vermell
d'un déu malalt, sol de l'estrangeria.
No hi ha a l'Infern beuratge més serè
ni dins els Cels més impura ambrosia,
avorta parts i engendra bogeria
i al fons dels sots als morts torna l'alè.
I cada cop que el bec em sembla viure
fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val:
Som serf d'Odi, d'Ashaqlun tinc el riure;
fa fred, som a París, em dic Nerval.
HELIOS NIGRUM
(Elogi d'una màquina)
Suara he fuit, veloç, d'una presó invisible,
per febles ponts bastits sobre fondals sens fi
i en tocant l'erm on calla la gavina,
del terra eixint, una flamada viva
m'ha arrencat l'urc, d'arrel: ha perdut l'esma
la mà que em fa fer via, l'ull que em jutja
ja no m'esguarda pus,
i al fons del balç on el ferro somnia
un silenci m'acull, l'altre em rebutja.
Ben aviat, però, un altre en vindrà
a l'acaç d'un desfici,
més destre o més confós, voluptuós o sinistre,
tant se val: un que delira
em diu Ixió, a voltes Sísif, i mentre em guia,
inquiet, per la sinuosa via
del meu destí, el sent com pensa
i sent com s'hi delita:
"Totes fereixen, l'última mata."
Jo... parl de mentida, tal com visc;
som sols una ombra
a l'altra banda d'un vidre, que sent
confusament un corrent i s'agita
entre no res i no res.
EL NIGROMANT
Per uns ulls clars
vaig cremar tots els llibres, per un mirar
net i fulgent i sempre dòcil
vaig capgirar la creu i vaig refer l'estrella,
i els corns lunars vaig deixar en positura
d'esser petjats. Per aquells ulls
vaig blasmar les tenebres
i tres cops vaig negar el nom de l'Advers;
per aquelles pupil·les, que semblaven el fons
d'una mar poc difícil, per aquells diminuts
cràters vivents, que es badaven més ràpids
que la llum i de sobte es cloïen;
per tot això
vaig trair la certesa, l'arrel
de l'estricte juí, el Món.
Visc en un Orc no descrit en cap mapa
ni referit en arcans pergamins,
un balç banal en desordre perenne
mai no temut pels profetes ni pel Bell cobejat.
Pel que fou casa meva
camín com un errat, i em dic debades:
"Això és el Còcit, més avall
bramula l'Aqueront..." Però és en va: tot
s'esvaneix en un instant,
res no perdura, només jo,
aquest jo ras, nu, privat de qualsevol
ornament,
que llisca damunt ell mateix i s'enceta.
NERÓ CONTEMPLA LES RUÏNES DE ROMA
L'aire és dens. Mai
no havia vist aquests colors, el fum.
I aquesta olor...
Quin déu
ha respirat mai tanta vida?
Sempre
he envejat aqueix Crist -morir
sota els esputs de la plebs,
ferit el cos i l'ànima perduda.
Ell existí, jo ja vaig néixer mort.
inici
ad vivum
*
Per mor
D'aurades veus que d'aürt s'entrellacen,
Enterca encar, però ja lassa, de goig
Privada de rancura,
Entre els monòtons
Cruixits del rou ja no recerques
Una fràgil costura, les blanques rels
D'un so entre els sons que els altres obeeixen,
Ni enmig del bosc una amagada font,
Que fou un temple,
Ni entre generacions de fulles
La petja encara tèbia del dòcil unicorn.
Prop dels aiguals, a l'ombra
De cecs canyars que a penes remoregen, tanques
Els ulls indiferent, i el teu somriure deixes
Vagant entre dos sols-
Tu, que per obagues
Senderes em guiares, com una fulla jove.
*
Trossos
D'esguard així s'escampen
Cap avall
Pol.len
De mi que ara respiren
Aquelles
Les
Mig adormides les
Manses
Entre els replecs
De venes aturades
Aquestes
Mig mortes mig
Prenyades
*
Poder avançar-
La tirania
D'allò precís destruïda,
Com
A través d'una
Certa estació,
Ni prèvia ni
Tàcitament consentida
Ni futura.
Com, però,
Des-
Somniar el silenci,
Durs com
Més pedra,
Durs,
I ells, ells-
Tu,
Que véns de les riberes
Amb les galtes rosades,
Com goses
Parlar-me de tresors?
*
La papallona
Caiguda en el fornall,
Invisibles,
Els seus
Colors dins l'espasa,
Ignots,
Els ulls que la saberen,
Per dos rous beneïda,
De dues sangs tacada.
2.
(No
Res més que allò que hi ha,
Ara i aquí, ni més
Envant ni més
Enrere, cada
Cosa estrictament
Junyida al seu revers, sota distints
Llindars granant, de diferents
Perills amenaçades,
Però totes a la mateixa
Distància de mi, Cornelius
Agrippa von Nettesheim, aquell
Que res no respecta,
I lentament apareix
I s'esvaneix de sobte, i menysprea
I sap i desconeix, i plora
I riu i s'exaspera
I insidia i ho destrossa tot-
Com un principi
De fred és el poder, la certitud
Serena de gelada).
*
Car els colors no són
Sinó la putrefacció de la llum
Ossos de sol
Errant sense sepulcre
Obra
poètica i altres escrits
Port de Pollença, Edicions del salobre, 2008
El mall que desrecord amb vós.
Margalida Pons.
“Després de la desaparició de Cloquell i de
Maria Antònia [1979] ja no és possible l’evocació d’un
temps personal, sinó únicament la construcció d’un temps
fora del temps. Comença aleshores la malfiança en allò
que Cioran anomenava les vergonyes de l’escriptor. El record cedeix el pas
a la reminiscència. L’humor negre desapareix completament després
de Llibre de les virtuts [escrit el 1978 i el 1980], com desapareix la nostàlgia.
Ara comença el temps dels mites. I el dels medievals.”
“El 1984 es publica Necròpsia. La dedicatòria, als vint-i-cinc
anys d’una dona que encara no els ha complert i a una criatura –el fill dels
seus amics Miquel Martorell i Vicenta Palomares- que encara no ha nascut,
anuncia un moviment de projecció cap a que perdurarà fins a
Ad vivum –cap a allò viu. A Necròpsia hi ha éssers putrefactes
que van cap a ningú, artèries que tendeixen cap a l’aire, un
girar-se distretament cap a l’etern. I a Els dies tranquils les arbredes
arrelen cap al cel i els verms s’afanyen cap a un lluny inassolible. […]
“Si Llibre de les virtuts obria la porta a un temps alterat i al llenguatge
dels medievals, aquí la paraula esdevé giny de la voluntat
i, en adreçar-se a allò que encara no és, genera futur.
[…] Encara que s’ha llegit sovint com un llibre funest, Necròpsia
parla d’un creixement que no s’atura en la mort, sinó que travessa
els territoris de la descomposició per afirmar la continuÏtat
infinita de l’humà. En un poema per a la seva estimada Rosó
Rigau parla de la mirada nítida i balmada d’aquells que acaben de
ser llançats dins la llum.”
“Potser fou Lovecraft, gran coneixedor dels cultes orientals, un dels impulsors
del seu interès per la història de les religions. […] Allò
atroç de l’horror lovecraftià –allò que el lliga amb
Poe i amb Borges- és la seva dimensió arquetípica, que
ve de la consciència que l’home és un ésser abandonat,
en profunda solitud dins l’univers. Són els carrers deserts de Necròpsia,
les llars despoblades, els descampats.”
“Després de la pausa d’Els dies tranquils, L’animal que no existeix
dictamina el silenci dels déus. Al començament, un fragment
d’un text hitita explica el mite del déu que desapareix, el déu
de la tempesta, que tots han cercat sense trobar-lo. Ara li toca a la fràgil
abella.”
“No hi ha en L’animal que no existeix criatures mitològiques sinó
silenci, un univers que és una ara buida. “
“En el poema dedicat a Nerval, el vent proclama que mai no coneixerem ni
derrota ni glòria. En “Helios Nigrum” el poeta viu agitant-se entre
res i no res. El capità Cook no veu ni tenebra ni llum, ni somni ni
dolor. Com reconeix el nigromant, el jo és autònom fins a la
inveitabilitat de l’autolesió:
res no perdura, només jo,
aquest jo ras, un, privat de qualsevol
ornament,
que llisca damunt ell mateix i s’enceta.
No és una negació de la transcendència, sinó
la recerca d’una altra mena de transcendència que depengui de la pròpia
moral, al marge de l’Estat, i no de cap institució –ni, per tant,
del discurs de les religions sobre el sagrat. La construcció de la
solitud.”
“En Ad vivum es presenta, emmarcat per peces en cursiva –reminiscència
d’una discursivitat mig esborrada que convoca en bloc i resol tota la poesia
anterior-, el resultat d’una ferida. Tota cicatriu és un després.
[…] Ad vivum és un discurs en moviment, que mostra el seu procés
d’adquirir forma, d’anar cap a allò viu però també d’esdevenir
viu.”
“És impossible aturar una obra en procés. El llenguatge redimensionat,
esdevé el seu propi mecanisme generador. Brolla la paraula i sempre
brolla per a algú, floreix el sentit i sempre floreix per a algú.
És en la conversa on ressona el parlar de qui va partir i és
en el tu, en tu, on aquest parlar s’inscriu. I aquest creixement t’obliga
a una certa disposició d’esperit, a compondre un gest determinat,
a girar-te distretament per acaronar l’etern, a un capteniment sense el qual
el sentit s’estavella. En aquest gest existeix Andreu Vidal. Sempre li va
bastar existir en aquest gest.”
La carn en agonia. Josep M. Lluró.
“aquest desplegament de divinitats i éssers mitològics pretén
dur-nos fins al llindar de la nominació, al terreny pràcticament
de l’insimbolitzat. D’aquesta manera, l’hermetisme aparent de la poesia de
Vidal es dissol. No cal buscar símbols en la seva imatgeria, sinó
entendre que aquests expressen la intensitat del viscut per una subjectivitat
que, en el seu enfrontar-se obertament al món, sense mediacions apreses
des d’una tradició assumida mecànicament, necessita posar noms
a realitats la descripció de les quals és feixuga de fer.”
“L’animal que no existeix representa una exploració persistent dels
límits de l’escriptura per reflexionar sobre la dissolució
del jo fins a extrems espaordidors. Tot el llibre es polaritza en la lluita
èpica entre la constatació de la desolació i l’intent
de superació d’aquesta. Aquest llibre, que significa al meu parer
el moment crucial d’aquesta batalla, obrirà després pas
a la magnífica revelació, fins a cert punt molt més
harmònica, d’Ad vivum, una de les grans obres de la poesia catalana
contemporània. Aquí, el poeta, sabent-se vençut, desgarfia
la mirada i, almenys, es reconcilia amb el paisatge; i de vegades renuncia
a prosseguir el conflicte. Però abans haurà calgut passar l’agonia.
“Les imatges de violència i desmembrament fan referència, segons
la meva interpretació, a la dificultat primera d’articular el jo davant
la pressió caòtica de l’exterior; a l’afebliment ulterior de
la resistència d’aquest jo a causa de la dissolució que pateix
en enfrontar-se al món, i a la negativa, en última instància,
d’aquest jo a plegar-se a les exigències maduratives de la societat.”
POESIA ESPARSA
Negres ocells cerclegen dins l’obscur
traçant dins l’aire signes que no entens.
Ets al balcó, de nit, mirant l’estranya
harmonia de tot, embadocat.
Els vells miratges
que et veren créixer han mort
i en el seu lloc un doble buit germina.
Ets com abans, just al principi: orb,
al fons d’un balm palpejant els finíssims
murs del teu clos, traçant, sense voler,
signes incerts dins la fràgil tenebra.
L’eternitat és ara.
[1990-1991]
POESIA INÈDITA
Aleshores vam haver de partir cap a extensions més vastes,
car allà on érem tot ja havia finit.
A trenc d’alba, carregant caixes, les obreres somriuen sense cap motiu.
Durant molt de temps ens sorprengué aquell somriure,
els pares ho digueren als fills
i els fills als néts i els néts als seus besavis, i en algunes
contrades,
des del calitjós mar fins a l’ombrosa serra,
a poc a poc es congriava l’inici d’un cant:
A trenc d’alba, carregant caixes, les obreres somriuen sense cap motiu.
Fins que alguns, ben bé sense voler,
entengueren aquella fràgil simplesa i el seu conhort,
i encara que foren pocs i entre ells mateixos a penes s’ho digueren
a poc a poc es deixà d’escoltar aquella antiga tonada
i aquell estrany somriure esdevingué a penes un oblit,
que algun orat només, perdut per les garrigues, de tant en tant siulava
sense esment.
AFORISMES
La certesa és l’infern.
Benhaurat aquell que dóna gràcies als déus per cada
un dels seus dies, car aquests dies són la seva eternitat.
Només es pot tancar la porta de l’estupidesa deixant oberta la de
la follia.
inici
PÀGINA PRESENTACIÓ
mag poesia
|
