He estudiat la nostra història i molt m'ha fet cavil·lar.
d'ençà que tenim memòria tothom mos ve a ajudar.
Tothom mos ve a ajudar. En el moment oportú
mos vénen a alliberar i no els ha cridat ningú.
Tothom que mos ve a aidar mos fa ses busques endins
això gira malament cantaven els mallorquins.
Els monuments prehistórics de Llafuda i de Costitx,
també Sa Cova d'es Bous als voltants de Felanitx,
els vells déus forjats en bronze i els guerrers eivissencs,
de mi tots guarden memória i me reforcen la veu.
Fenicis, cartaginesos, fins arribar als romans,
de les seves naus, ma fona estellava el costellam.
A la nau folrada amb cuiro la pedra no hi fa esvoranc:
i Metel·lus Baleàric ens va posar el dogal.
Ens varen fer fer les cases vora vora dels camins.
Això gira malament
cantaven els mallorquins.
A Sineu, Conies, Bócoris, Pollença i Palma Ciutat
comerciàvem i pescàvem i fèiem llatra d'espart.
Erem músics de naixença, també sabíem filar;
feiem xarxes com les d’'ra, també sabíem fer hams.
Ja sabíem conrear terra i fèiem de ramaders
i sembràvem oliveres i sabíem curar pells,
sembrar vinya, blat i cànem, fer oli, vi i metalls;
picàvem moles de pedra, sabíem brunyir miralls.
I llavors normands i vàndals tots ens ho feren bocins.
Aixó gira malament
cantaven els mallorquins.
Vengué Isam el Jaulami i Mallorques conquerí,
de les illes foren amos tots els moros argelins.
Al Mortadha, Al Mortadha, qui ens ho havia de dir
que en un cau de pirates les Mallorques convertís!
S'empipa el bisbe de Pisa i ens envia els pisans
i el tercer Berenguer ens envia catalans.
Mouen guerra i mouen guerra i més guerra que mouran
per esvair de Mallorques els pirates de l'lslam.
I ja tornàvem a rebre i tornàvem a patir.
Això gira malament 
cantaven els mallorquins.
  Cap a ca seva s'entornen els catalans i els pisans,
han aconseguit un pacte per navegar i comerciar.
I Mafumet Benu Ganya Mallorques fa independents
i Yahia, son germà, ataca l'Àfrica i venç.
Ja s'ha bastit un imperi a les terres del Moghreb,
el moro s'ufana i crida que el Mediterrani és seu.
Li va prendre an el rei Jaume dues barques, el walí.
El rei En Jaume el convida a guerra fins a morir.
Jo estiraré la barba d'aquest superb sarraí
Això gira malament
cantaven els mallorquins.
E1 rei de ventura i gràcia, lo pus gran príncep del món,
ve a conquerir les Mallorques amb els bisbes i els senyors.
A Mallorques! Tan bon dia! Blanca de veles la mar,
que per esvair pirates ningú no ens deturarà!
Mirau com mor En Montcada i també el seu nebot;
de tots els morts d’aquell dia la História en recorda dos.
Conquistades les Mallorques just el dia de Cap d’Any
el rei Jaume les donava a Pere de Portugal.
Les baratava amb l'Urgell creient fer negoci fi.
Això gira malament
cantaven els mallorquins.
Mort En Pere portuguès Jaume segon comandava
i aviat se barallava amb son germà aragonès.
Cap a Perpinyà va En Pere per lluitar amb son germà
qui sols se pogué salvar fugint per la clavaguera.
Obri camins, i molts pobles Jaume segon estableix.
Quan mor diu: Quin testament que xapa i no confegeix !
Son fill Sanxo de Mallorques se trobava ben estret,
d'una banda el català i d'altra banda el francès.
Mori d’asma el rei En Sanxo, mori jove i sense fills.
Això gira malament
cantaven els mallorquins.
En Pere Ceremoniós ha omplit de barques la mar,
si mirau a l’entrelluu cent setze en podreu comptar.
Porten les espases netes els cavallers de Ciutat,
sols de veure tanta vela el rei han abandonat.
Porten les espases netes sense una gota de sang;
els almogàvers fan tala i el rei Pere és coronat.
El rei Pere se passeja pels carrers més principals
i un altre rei que s'amaga altre pic a Perpinyà.
A1 rei En Jaume tercer, ai quin cunyat li ha sortit!
Això gira malament
cantaven els mallorquins.
Jaume tercer vol fer guerra i necessita doblers;
per poder guanyar Mallorques al francès ven Montpeller.
Aquesta guerra és perduda, li deia el Ceremoniós,
els mallorquins de Mallorques no volen sebre de Vós.
El rei ja no és rei i, ara, ja no pot fer mal ni bé
que Gilabert de Centelles ha vençut Jaume tercer.
Rei d'Acaia i de Cerdanya, Mallorques i el Rosselló,
el teu cos cana la terra, la terra de Llucmajor.
Vençut i mort el rei Jaume l'escapcen i el fan bocins.
Això gira malament
cantaven els mallorquins.
El quart Jaume de Mallorques poca cosa podrà fer,
tancat a dins una gàbia a Xàtiva En Pere el té.
I tanmateix sí que fuig i barata de presó
perquè Joana de Nàpols li fa una presó... d'amor.
Té aventures de guerra. Per la seva bona sort
el fan presoner a Castella, altrament seria mort.
Però torna a moure guerra i a Mallorques vol tornar.
Pere li dóna una herbada i el fa morir emmetzinat.
El quart Jaume de Mallorques  era molt baralladís.
Això gira malament
cantaven els mallorquins.

De llavors ençà, Mallorques, Catalunya i Aragó
junt amb València formaren una gran federació.
Quan Ferran de Trastamara se casava amb Isabel,
comanda tant ell com ella, comanda ella tant com el.
Més tard, el partit prenguérem de l'austriac Carles tercer
i pels nostres furs, cridàvem: Fora galls i botiflers!
Felip ja és emperador i ser rei li sembla poc.
Tan sols amb les nostres forces lluitarem a sang i foc.
Tan sols amb les nostres forces vencerem nostre enemic.
Volem franquícies i furs! cridava el virrei Rubí.
El duc d'Anjou, en província el vell regne convertí.
Això gira malament
ploraven els mallorquins.
Des d'aleshores Espanya ens escura amb els imposts
i és amb els nostres doblers que engreixa els seus pressuposts.
També ens segresta el jovent i el fa servir, de soldats, 
en aquell mateix exèrcit que ens va deixar mig baldats.
Un exèrcit que s'aixeca (Primos, Francos o Pavies)
per restaurar dels Borbons les nefandes monarquies
i llengua, cultura i terra són venals; ningú no hi creu,
per això a la pagesia no se sent ni cant ni veu
perquè el ciment és la cara i el conradís és la creu.
Amb tot això, hem d'acabar.
Arruix lladres i assassins!
No ens anirà malament
si ens deixondim, mallorquins!
 

AL·LOT DE FONA

Som fill de foners i maneig la fona;
no hi ha rei com jo si no du corona
Surran de clapers a mi me suraren,
clapers de gegant que els avis alçaren.
Despenj un ocell amb una pedrada,
faig botir un ull a més de cent passes.
Mat, amb un sol tret, les bèsties salvatges.
Bassetja a la mà tenc mals arrambatges.
Me peixà mu mare amb llet i formatge,
amb mel i brossat i amb conill de caça.
Amb so primer bel me donà la fona.
No hi ha rei com jo si no du corona.
Si me veis venir voleiant la bassetja
arraconau-vos a esquerra o a dreta
o amb un cop de roc us faré sa clenxa.
Quan jo prenc el dret no vaig de punyetes
que el meu caminar sol fer retxa dreta
davant de cavalls, davant de sagetes.
La tropa romana o cartaginesa
o lloguen o tasten la meva destresa.
Qui em cerca me troba en molt poca estona
i se'n pot anar a penedir Roma.
Som fill de foners i maneig la fona,
no hi ha rei com jo si no du corona.
 

LES ANTIGUES BARQUES

Tota quanta barca
a la mar hi ha
du les quatre barres
en el pal més alt.
La marineria
d'aquell bergantí
el català parla
en bon mallorquí.
Si volies mapes
els feien aquí,
En Jafuda Cresques
era mallorquí.
Ho era En Colom,
potser N'Eimeric,
Despuig o Vespuccio,
d'això jo m'enric.
Cristians i xuetes,
jueus, sarraïns,
tots, a les mallorques
eren mallorquins.
Tant si eren d'Eivissa,
Ciutat o Maó,
tots plegats formaven
sols una nació.

Ai sí, ai no!
La mateixa parla
i tres religions.
Era temps, temps era
i temps era temps
que les nostres barques
collien bons vents.
Portaven domassos
i espècies d'Orient
a Ciutat i a Nàpols,
València i l'Alguer.
Els vaixells anaven
per la mar endins,
els patrons de barca
eren mallorquins.
I el rei de Mallorques
bé es pot ufanar:
La Mediterrània
parla català.
Ai sí, ai no!
De Guardamar a Salzes,
de Fraga a Maó.
Ai sí, ai no!
Aquestes són glòries
del nostre antigó.
 

EL XUETA

Ja fa tant de temps que vaig raure aquí
que no guard memòria de quan vaig venir.
He fet molta feina i he comerciat,
he estat escarnit i he estat befat.
M'han fet dur rodones i han encès fogons,
m'han fet jutipiris totes les nacions.
Els vaixells que airosos xapen la mar gran,
més que el vent, els mou el meu capital.
Si som d'orella alta o d'altra condició
és el meu orgull de ser xuetó.
Tant si som drapaire com xueta fi
és el meu orgull d'esser mallorquí.
Quan me batiaren, mig de coa d’ull
tothom me mirava; no em creia ningú.
Vaig anar a missa, vaig menjar porquim
i em feren pagar jo no sé quin crim.
A la meva dona i als meus infants
els han tirat pedres i afuat els cans.
Tant cristians com moros, moros com cristians,
me prenen quan volen cadells i cabals.
Conec de Mallorques camins i racons,
tenim poca son tots els xuetons.
Vius i coa dreta ens han ensenyat
d'anar per la vida venent i comprant.
Ja fa tant de temps que vaig arribar
que d'arbres i penyes me sembla ser part.
Malgrat tant de temps de ser per aquí
hi ha qui me nega de ser mallorquí;
però la Història del nostre país
no se pot escriure prescindint de mi.
Si som d'orella alta o d'altra condició
és el meu orgull de ser xuetó.
Tant si som drapaire com xueta fi
és el meu orgull d'esser mallorquí.
 

FORANS I CIUTADANS

El nostre rei En Jaume
parlava de la creu
que, alçada, la volia
lluïnt per tot arreu.
Ens va portar de Lleida,
Girona i Llenguadoc,
d'Empúries i Cerdanya,
Provença i Rosselló,
per batiar els moros,
cristianar sos hereus
que a donzelles i a mares
volia treure el vel.
Digué que aquestes fetes
sols són per bons cristians;
ens feu lluitar per veure
la nostra Fe triomfant.
Però no pensà a dir-nos,
que darrera els penons,
creu alçada i banderes
venien els senyors.
Però no pensà a dir-nos,
no pensà a dir-nos, no,
que d'aquesta conquesta
entre ells faran partions.
Tampoc no pensà a dir-nos
que és el comerciant
qui, amb el mar sense moros,
farà negocis grans.
Tampoc no pensà a dir-nos
que sols la nostra part
fou i és suar la terra
que regàrem amb sang
tant cristians com moros,
tant moros com cristians.
(... tant cristians com moros...
tant moros com cristians...)
Som arribats de Lleida,
Girona i Llenguadoc,
d'Empúries i Cerdanya,
Provença i Rosselló.
Darrera la bandera
som noltros la nació,
aquesta terra és nostra,
que ho sapin els senyors.
Des de la Dragonera
al cap de Formentor,
des de les fondalades
al Puig de Galatzó,
d'Eivissa a Formentera
d'Andratx fins a Maó,
aquesta terra és nostra,
que ho sapin els senyors.
 

RAMON LO FOLL

Escoltau les paraules
que Ramon lo Foll diu:
qui no viu no estima,
qui no estima no viu.
Tot el món conegut
volia confegir,
me deien Ramon Llull,
català mallorquí.
Som vell i som pobre i som menyspreat
i no haig ajuda de cap home nat.
Trenta anys de ma vida foren mundanals
i quaranta foren per l'apostolat.
Deu anys de ma vida en contemplació
pensant en Maria i en nostre Senyor.
A Vós, Dona Verge i a Vós, Amat,
més de dos-cents llibres vos he dedicat.
Tota la meva obra feta a poc a poc
els prínceps llegien a surran del foc.
No consent cap motlle ni cap guarniment
perquè té llum pròpia el meu pensament.
Jo era almogàver espiritual,
la primera espasa del combat verbal.
Vaig pastar la llengua amb la meva Art,
vaig fer que la ciència parlàs català.
Som vell i som pobre i som menyspreat
i no haig ajuda de cap home nat.
Altra volta a Randa avui he pujat
la plana és catifa, la serra domàs.
He escampat la vista i m'he posat trist
qui t’havia vista, qui t'havia vist!
He escampat la vista i he alçat la veu,
Qui t'havia vista i ara te veu!
Mallorques, vos veia des del meu ahir,
com bèsties salvatges vos han fet morir.
Abans, per un càrrec, era condició
de ser català i no d'altra nació.
Ara, environades per mals caçadors
sou la claveguera dels pobres del món.
No és sols Miramar que em fa pegar crits,
totes les Mallorques haveu destruït.
Ai, les nostres illes com les heu tudat
comprant i venent, venent i comprant.
Ara sols no resta ni temps per plorar;
e haja'n consciència qui ho ha afollat.

Som vell i som pobre i som menyspreat
i no haig ajuda de cap home nat.
 

SIAU QUI SOU
 

POETA EN BICICLETA

Tenc la vida eixaubada de records d’infantesa.
Cada paraula meva té el bessó de llet
de les ametlles verdes i la claror encesa
de totes les albades que entre els dits s'han desfet.
Avui faré la pòlissa i amb l'espardenya neta
fugiré d'aquests pisos que fan olor de mort.
Tenc els filats parats i a punt de bicicleta
per anar de cacera pel guaret del record.
De patacons i fendis ben plenes les butxaques,
un boll de pedra viva i un polí d'acer;
ja sé que dormiré amb el cor ple de taques
i amb els somnis a lloure mancats de tot recer.
A cada pedalada me vessaran paraules,
trobaré migpartida qualque bolla de fang;
però penjaré un ram de pi a totes les baules
tant si me donau vi com si me preneu sang.
Cercaré una baldufa -ferro d’acer de llima-
li, amb palla i saliva, trobaré el caire fi
i en tenir-la acorada ja sabré qui m'estima,
ja sabré qui m'enyora, qui em donà mal bocí.
Me donaré cinglades de burot com un frare
i ballaré llatí o, potser, de costellam.
Me miraré al mirall, m'escopiré a la cara,
tenyiré de paraules totes les meves fams.
Aquestes fams antigues suren a flor de llàgrima
des d'un racó dels dies i em fan morir de fred
quan una veu, seguda al cap de cantó de l'ànima,
me demana: On és? Què n'has fet d'En Guiemet?.
Avui faré la pòlissa i obriré l’aixeta
i faré brollar el vi i el sofre del record.
Tenc els filats parats, a punt de bicicleta:
vaig a cercar un nin que no sé si és viu o és mort.
 

FAUNET

Negret de Guinea,
com una monea
aglapida a jaç. 
Carns desxondidetes,
vergueta de llamp.
Agram arrelat
que mai no desnia.
Negret de Guinea,
ai negret melà!
Darrera les portes
qui sap què hi haurà.
Negret de Guinea,
a on tens les mans?
(Negret de Guinea,
qui et consolarà?)
Negret de Guinea,
passaforadí
que toca el garban.
Ocell
de cascavell
folrat de pell
de Guillem.
Negret de Guinea,
ai negret melà!
Negret de Guinea
qui et consolarà?
 

ROC DE FONA
(Tonada infantil per triar qui para)

Si no ho sabies
ara ja ho saps.
Si no ho saps ara
no ho sabràs mai.

Aquesta olor de pi
i de panades,
ve des Pinar de Sa Coma
o des forn
de Ca Ses Tianes?

Té olor la infància?
Tu dius que sí,
jo dic que no.
La nostra infància
sols fa pudor.

El romaguer
i el romaní,
el porc a l'alba,
l'home de nit.

Catalina catalana
penja el llum a la paret
i veuràs les milicianes
que ja han fet brut i net.

A la bilibí. A la bilibà.
Tu ets fora i tu ets ca.

Ja els podeu matar
que estan confessats.

(Catalina catalana
penja el llum a les persianes
i veuràs En Guiemet
que surt de ca ses fulanes).
 

RODOLINS D'EN GUILLEM CUCA

Escoltau la veu del vent
en el Puig de Çon Talent.
Està crullada de fred
Sa Roca des Castellet.
Avui vespre hi ha sarau
a la Plaça del Palau.
La vergonya ha romàs xopa
passat Es Molí d'En Sopa.
Molins de sang han regat
aquell guaret meu binat.
L'alba encengué una foguera
i el vent s'hi cremà les ales.
Al bramul de la sirena,
torrentada de perleres.
He copejat aquell cotxe
quan la baldufa ha fet botxa.
Tenc una ala de milana
trobada a Çon Galiana.
Mirau com passa el carril
per la Caseta dels Pins.
Na Xicamunda ha passat
sa camiona de Ciutat.
Fent feina de sol a sol
veig l'amo En Joan Piol.
Escarola de paper
a la festa de carrer.
La boira fa una bufanda
on sura un ullal de randa.
Per tal de fer una pesseta
faré de moro o xueta.
Dona de roig, a les fosques
beuràs un tassó de morques.

Ja tenc, amb aquest glosat
el meu món embolicat.
 

LLETANIA D'ANUNClS PUBLICITARIS

Prohibido Fumar en la Sala.
                                                                        Ora pro nobis.
Ricardo Mayral.
                                                                             Ora pro nobis.
En Pep de ses Dones. 
Marcos Redondos y Cuadrados. 
Can Busquets 
El Pirata. 
Lotxa Rincón. 
Gran Gala Femenina. 
RAZA ! ! ! 
Mejor que la Hija de Juan Simón. 
Sa Cadireta del Papa. 
PAN!... de higo. 
Es Gabió. 
   Orquestra Guinea. 
   Es Fronton. 
   Fiesta en el Aire.
   Cas Miots.
   El pare Corrons.
   S'Agrupació.
   Ses Cuines.
   Aguiat Pep.
   Ford Potada.
   Don Bartolo.
   En Mogoi
   Cas Culeret.
   Una altra porcelleta vendria.
   Llet Freda.
   S'Argenter Vell.
Filet de Can Sales Retxa.

Sa Torrentada.
Es Barxo.
Benzina de porrassa.
Granja Palau Sigue Siendo...
4 R.
Llavor de Puça.
En Caganxo de Felanitx.
Galletas despachadas por Mimí.
Ses Solletes.
L'Amo En Caime d’Abaixo.
Totalmente hablada en español.
Allà en el Rancho Grande.
Ora Ponciano

PRÓXIMAMENTE
EN ESTE SALÓN
 

MITES
 

ELS VIUS, ELS MORTS (fragment)

-Encara hi ha flors
Encara hi ha flors badades
part damunt els vidres
que encrestellen les parets del trast?
I que encara n'hi ha, de flors?- Demanen.

-I els nins,
encara juguen a garriga?
Se fan arracades amb cireres, les nines,
les nines
que juguen a aixanca-les?

-I el pa?
Torna'm explicar
el gust del pa de fleca.
I el toc del pit.
Tu pots, tu pots, tu pots
ara que la fusta
del teu taüt encara és verda.

-Salut, Guillem,
que tenguis un bon enterrament.
-Qui ets?
-Mantes vegades
hem begut plegats de por i de ràbia
fins a l'alba.
Salut, Guillem,
no ploris.
-Em recorden?
Surt el meu nom?
Surt el meu nom a les converses?

-I ha servit de res?
La nostra sang vessada
ha servit de res? -Demanen-
La nostra sang vessada
quan llavonses,
ha servit de res?

I encara més.
Ai sí,
encara més en demanaren, de coses.
Ai no,
avui no hauria
d'haver pujat a Çon Coletes.

La sang vessada
no va trobar rost.
Avui ja és ben seca,
demà serà pols.
Sí. També direm
que és indecent
fer versos.
I covard.
 

LES HORES

A la una
la pell llisa
de la lluna.

A les dues
el mirall
ens compta arrugues.

A les tres
torna'm-hi
que no ha estat res.

A les quatre
tots els cabells
són de plata.

A les cinc
ni som
ni tinc.

A les sis
prenim el sol
al pedrís.
 

A les set
els amics
fan el distret.

A les vuit
si era ple
ara és buit.

A les nou
ja no res
em ve de nou

A les deu,
per a qui sonen
les campanes de la Seu?

A les onze
el dimoni ja s'engronsa
i a les dotze ja està gat i cau.
 

NOTA: Es tracta d'un joc molt bèstia i poc seriós que es juga ensopegant i rodolant mentre es fa camí des del bressol fins a Son Tril·lo, tot rebent i etzibant empentes i colzades.
 

COMIAT

Adéu Guillem d’Efak.
Serà mala d'emprendre
la vida sense tu,
i n'eres ben conscient
quan te n'anares.
Ho havies de fer
perquè la infància
pot ser qualsevol cosa
manco eterna.
I tanmateix
t'enyoraré una mica més
cada horabaixa.
Procuraré, tot sol,
denejar els dies
i els somnis que me resten;
tanmateix
serà molt gris viure
amb el capell de vidre
esmicolat.
 

TEMPS AFEGIT

Amics, germans, una altra volta
insistesc i suplic:
quan sigui mort de bon de veres
enterrau-me en els cims,
tot el cel a l'espatlla
i al davant tots els rius.

Així la tramuntana
serà el meu alè
i les fulles dels arbres
diran el meu adéu.

La molsa i les herbetes
guarnint tots els betlems
duran el tremolor
del meu últim batec.

Baixant pel riu les aigües
seran com blanca sang
que a tot donarà saba
com si encara fos viu
i el triomf de l'alba
serà el del meu record
i així jo i vosaltres
enganyarem la mort.
 

EROSFERA

I què te'n recordes
vell amic Guillem d’Efak
invent i simulacre ?

Ara l'amor me diu que és primavera
just quan la neu me fa vinclar les branques.
Podrà aquest sol tornar les penes aigua?
I què en farem, llavors, de tanta llàgrima?

Ara la sang me diu que no té espera
just quan el cor gemega en impulsar-la.
Quin oli hi ha que li unti les frontisses?
Sense gemecs, i què en farem de l'ànima?

Ara la pols me diu que el fang enyora
just quan les mans ja m'han perdut el fènyer.
De bat a bat vols que obri les finestres?
I què en farem de tants ocells a lloure?

Ara l'amor me diu que és primavera
i jo m'ho crec. Me'n ric del calendari.
 

SA CANÇÓ DE ÇON COLETES
 

BALADA D’EN JORDI ROCA
 

EL FOC

Un vent extern, d’un foc foquet, n'ha fet
foguera en sec i el món ha fet flamada.
Sense fulles el bosc ja no té llengua
tal com un poble que ha perdut sa parla.
Per retre el foc sols tenen la impotència,
les pregàries i l'aigua de les llàgrimes,
la covardia dels qui amb por s'amaguen
i les pells socarrades d'uns quants màrtirs.
Tot va cremar. El bosc tan sols és ara
comellar mineral que no té parla.
Ja no volíem ser nació de boscos
sinó aregats pals llisos de telèfon.
No seré jo qui trenqui ni sols vincli
l'espinada que ens fa drets com a poble
i comença la tasca fent d'apòstol
d'una causa mig morta i oblidada.

Amb un lent cansament imperceptible
arriba, esbraonada, l'esperança.

Que ho sàpiga tothom, tant si escolten
com si van amb les orelles embussades,
no eixalarem les ales de cap somni
perquè concreta voli la utopia.

Tel·lúrica és la força que ens impulsa
i la reconstrucció és tasca nostra.
Després del foc la lluita recomença
i així serà tants pics com faci falta.
Si ni la tramuntana
ens ha tombat la soca,
quin mal ens podran fer
els brufols de ponent?
Tota la força del món
per vinclar-nos és poca
i això des de fa segles
ho saben els vuit vents.
Si ni la torrentada
que envest i aclapara
amb violència cega 
tot quan troba al seu pas
no fa que les arrels
deixin la roca mare,
quina força en el món 
d’això serà capaç?
qui ens farà tornar molla la voluntat de poble
si ni els vents ni els torrents no han guanyat el seu joc?
Si no ens fa acotar el cap
cap violència innoble
-que ho sàpiga qui ho hauria-
tampoc no ho farà el foc.
 

POEMES

Justament me va tocar a mi ser jo. 

Negret de Guinea,
com una monea
aglapida a jaç.
Agram arrelat
que mai no desnia.
Negret de Guinea,
ai negret melà!,
darrera les portes
qui sap què hi haurà.
Negret de Guinea,
a on tens les mans?
Negret de Guinea,
qui et consolarà?

I què te'n recordes,
vell amic Guillem d’Efak,
invent i simulacre?
 

POEMES
(d'Erosfera)

Erecte entre el dolor i la pessigolla
el matalàs té un clot ple de ta absència.

I me donaré tot i seràs meva.
La sal i el sol trauran colors a l'aigua.

Tant sóc tu que estimar-me res no em costa
perquè bé sé que fer-ho és estimar-te.

Pecat venial fer mal per ignorància
mortal pecat si en fas per covardia.

Ara l'amor em diu que és primavera
I jo m'ho crec! Me'n fot del calendari! 
 

portada de guillem d'efak
 

Pàgina de presentació MAG POESIA