DE L'ACTE |
D'ANTONI ARTIGUES |
D'AUSIÀS MARCH |
I POEMES |
|
"ULTIMA HORA" |
Vida
Obra
poètica
Ausiàs
March, poeta veraç, poeta moral
Estil,
imatges...
Divulgació
Comentari
a alguns poemes
Bibliografia
"Ausiàs March, el més profund, impressionant i permanent dels poetes catalans" (Riquer, p. 471)
El poeta Ausiàs March era descendent díun notari públic de Barcelona. Pere March I, establert pel rei Jaume I a Gandia, arran de la conquesta díaquesta vila el 1249. Ausiàs nasqué el 1397, probablement a Gandia. Fill de Pere March, també poeta, i senyor de Beniarjó, sobre la qual possessió tenia la jurisdicció civil i criminal, la qual també tindrà Ausiàs.
"En un document del 1419
ja hi surt el seu nom procedit del tractament de mossèn, propi dels
cavallers. D'ençà d'aleshores i fins al 1424, Ausiàs
March sembla haver estat sobretot ocupat fent la guerra al servei del seu
rei, Alfons V d'Aragó, a Itàlia i el nord d'Àfrica."
(Ferraté, p. 487-488). Si es llegeix el Tirant lo Blanc es tenen
més possibilitats de conèixer el món cavalleresc de
l'època.
A diferència del seu futur cunyat -Joanot Martorell-, es retirà aviat (el 1429) de les tasques de cavaller per dedicar-se als seus territoris (sobre els quals dugué diversos plets), a les feines administratives, i a les lletres. El 1425 és nomenat "falconer major de casa del senyor Rei"; encarregat dels falcons i del cans que el rei té prop de l'Albufera de València.
Més o menys aquest any es devia iniciar la tasca poètica d'Ausiàs, quan acaba la vida militar, als 25 anys, i escriurà durant més de trenta anys. Díaquest any, i fins que, el 1439 mor la seva primera dona, Isabel Martorell, escriu poemes díamor.
Probablement el 1428 ja deixa la feina de falconer. El 1429 el trobam a Gandia, i a partir de 1450 a València. El 1429 mor sa mare i ell passa a encarregar-se dels afers feudals i passa a tenir cura de sa germana.
"Els conflictes amb els moros foren molt freqüents en la gestió d'Ausiàs March com a senyor feudal. L'agost del 1434 Abencaer, àlias Cina, moro de Beniarjó, és considerat culpable d'un robatori, però ell n'acusa Ausias March. Tot seguit és jutjat i el nostre poeta el condemna que li sigui tallada la mà dreta, sentència que és executada." (Riquer, p. 478).
El 1435 assisteix a les corts de Montsó, i el 1437 a les de Morella.
Es casa per primera vegada el 1437, quan tenia ja quaranta anys, amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, l'autor del Tirant lo Blanch. Ella mor dos anys després, el 1439. "És pràcticament segur que les poesies Núm. 92 a 97 d'Ausiàs March van ser totes motivades per la mort de la seva primera dona i és, doncs, molt probable que hagin estat escrites entre el 1439 i el 1441 o 1442." (Ferraté, p. 490)
El 1443 es casa per segona
vegada, amb Joana Escorna. El 1450 s'intal.len a València; aquí
degué començar a divulgar la seva obra a través d'alguns
manuscrits. Joana Escorna mor el 1454, també sense donar-li descendència.
Díaquesta època són
els seus poemes socials, morals i espirituals. "és probable que
hagi estat mentre va durar el seu matrimoni amb Joana Escorna que Ausiàs
March va compondre la gran massa dels seus poemes didàctics més
extensos, llargues i gairebé sempre apassionants meditacions sobre
el plaer, la virtut, el veritable bé, la por de la mort i la ignorància
i la fe, amb les quals Ausiàs March es va proposar deliberadament
d'estendre l'abast de la seva obra pel costat del que en va voler dir "els
delits de l'enteniment"." (Ferraté, 490). (Ausiàs tenia obres
de Llull a la seva biblioteca i coneixia Aristòtil)
"pertanyen sense cap dubte
als últims anys de la vida d'Ausiàs March i degueren ser
escrites després de morta Joana Escorna, o, tot al més, després
que el matrimoni va passar a residir a València, totes les poesies
de la darrera sèrie d'obres d'amor, des del Núm. 115 fins
al Núm. 120. La mena d'amor que ens descriu Ausiàs March
en la major part d'aquests poemes és un amor de pura subjecció
física contra el qual l'autor es gira amb una ferocitat inaudita"
(Ferraté, 490-491).
120.
Per sol haver mon
desig no complit,
lo qual no es pot en aquest
món fartar
e majorment en la via d'amar,
pensí que fos l'hom
pus adolorit. [...]
No el pren així,
a l'enteniment sol:
per excessiu son delit no
és desert. [...]
Dona que m'alt, jo
en desig ser amat:
regonegut tal delit avorreixc.
[...]
Si res he fet que
bé pusca ser dit,
no l'he obrat sinó
per passió:
si m'ha semblat que ho ha
fet la raó,
a mi mateix certament he
mentit. [...]
que aquest món
jo prenga per eixill
e que no lleix lo fin or
per estany.
Mor a València el
3 de març de 1459. No tingué fills de les esposes però
sí díaltres dones; cinc en total, un dels quals díuna esclava seva.
Segons diu Joan Ferraté ìSembla que va cardar tota la vida molt
béî (Joan Ferraté entrevistat per Lluís Bonada: "Era
un salvatge i un insolent", El Temps, núm. 645 (octubre 1996). El
que caracteritza el poeta és la seva sinceritat, la capacitat de
dir la veritat. Va escriure, en total, 128 poemes, més de 10.000
versos, que deixà en manuscrit a la seva mort i que no foren publicats
en llibre fins prop díun segle més tard.
Fins al poema 91 és gairebé tota poesia amorosa, i ho torna a ésser a partir del poema 108 (Mon darrer bé). Després, els de mort: 92-97. Els segueixen poemes espirituals i morals. (Els poemes que Ferraté qualifica de morals són: 100, 104, 106, 112, 113, 127 i 128).
"La característica més destacada i coneguda de l'estil d'Ausiàs March és el recurs de desenvolupar una quantitat considerable dels seus poemes mitjançant un sistema discursiu basat en la comparació. El més destacable de la seva comparació és, sobretot, que el conjunt d'imatges que la conformen i serveixen per explicar la intimitat més profunda del seu jo ens presenta uns protagonistes tarats, que pateixen, condemnats a mort, lladres, malalts, que irrompen amb poderós impacte en el delicat jardí de la tradició literària. La predilecció per aquest sistema [...] indica clarament que March escriu amb clara consciència que la poesia ja no és un complement de la personalitat o un simple instrument d'expressió galant, sinó que s'ha convertit en l'espai principal i essencial de l'autoconfessió." (Espadaler).
"March va optar pel model de Petrarca: -la poesia considerada com a trajectòria vital i intel.lectual-, i ho va fer d'acord amb les característiques de la pròpia tradició: agrupant els poemes per cicles, és a dir, per sèries de poemes que responen en la tornada a un mateix senhal. Sé que aquesta lectura no és encara majoritària i que s'ha intentat amb notable esforç presentar la cronologia com a poderós motiu ordenador de l'obra de March. [...] Riquer, entre otros- considera la cronologia poc determinant i tracta de cercar el pilar que sosté l'obra poètica en els vincles interns dels poemes" (Espadaler)
"El primer cicle està format pels dinou poemes agrupats sota el senyal plena de seny, que pot designar una dama real, però que, en qualsevol cas, representa l'interlocutor principal de March, i també una concepció concreta de la dona. Un ésser que participa, o més ben dit, que ha de participar en condicions d'igualtat en l'aventura del poeta. [...] la seva personalitat es converteix, tal vegada, en el principal objecte d'investigació i exposició d'aquest cicle. Una personalitat poderosa, que es complau a proclamar la seva diferència i que necessita veure's comparada a Déu (V, 9-11); afirmar la seva superioritat (VI, 50), a vessar de mèrits i valors semblants als sants (VII, 58-59) [...] Aquesta personalitat que es presenta com a única, amb valentia, innegable orgull i una altra exigència moral, a la força es mesura amb tensió amb el món." "parla del dolor a través de l'amor". "l'amor és bàsicament un contacte intel.lectual, capaç de superar les pulsions eròtiques, que aconsegueix els seus objectius quan s'imposa la força de la raó. En l'exposició de tals idees, March és deutor de les diferències establertes per Llull entre "primer" i "segon moviment"." (Espadaler)
"En el següent cicle, Lir entre carts compost per 35 poemes, neix del fracàs o, matisem-ho, d'un reajustament dels plantejaments del cicle anterior, en els quals es troba soterrada una certa concepció ascètica. En la seva nova teorització, Ausiàs March tindrà en compte elements essencials de l'experiència mística. Es tracta ara de voler la dama [...] com a un déu, no ja només amb la força de la intel.ligència, sinó amb l'esperit -fet que apropa l'home als àngels i el fa partícep de la seva natura." (Espadaler)
"no ens ha d'estranyar que
un cicle ple de referències lul.lianes, l'amant perfecte adopti
la figura anticortesa de l'ermità. Aquell que aspira en solitud
a assolir l'èxtasi, mitjançant el gaudi d'una realitat superior,
lluminosa i inefable. Amor és ara contemplació, més
que interrelació intel.lectual." (Espadaler) Una contemplació
poètica potser més que religiosa, ja que ell mateix diu:
Catholic só, mas la fe no.m escalfa (XV,185)
Ausiàs March, poeta veraç, poeta moral
"ó Què fa d'Ausiàs
March un poeta extraordinari?
"ó La seva capacitat de
dir la veritat. La capacitat extraordinària d'expressió.
La seva llengua és extraordinària i, a més de dir
la veritat, sap que fa por. Per tant, això que he observat
suara, el salt d'una paraula que sembla innòcua a la realitat del
cardar, la gent no el fa. Aquest salt fa por. Ausiàs March
ha estat molt mal llegit. Això de veure que comença essent
un petit idiota més o menys cretí óen la concepció
de l'amor angèlic i bestialó, i tot el cicle d'Ausiàs March
vist com a totalitat, això no s'ha vist, no es veu, no té
relleu dins el que s'escriu d'ell. Fixi's, un home com Joan Fuster
se n'havia d'haver adonat i no recordo que en digués res. I ningú
no llegeix Ausiàs March. En això, hi insisteixo. Aquesta
veritat que diu Ausiàs March no interessa ningú. Els professionals
de l'estudi de la literatura no se n'adonen. Ells van fent la seva
feineta... La gent hauria d'anar amb Ausiàs March sota el braç.
Això de donar la veritat, als savis, no els interessa. Llegeixen
la paraula "delit" i no veuen que ha de ser la rebolcada, com diuen els
de TV3." (Joan Ferraté entrevistat per Lluís Bonada)
"Ausias March és un
gran poeta que amb tota valentia es posa els més greus problemes
que poden sotjar els homes, mai no amaga ni dissimula les seves febleses,
els seus errors, la seva follia amorosa, i prescindeix d'un fals pudor
que podria cobrir les seves misèries humanes." Parlant del cant
espiritual, diu Riquer: "Els ascetes i els místics de vegades expressen
idees semblants" "Tot lector modern que s'acosta a les poesies d'Ausias
March es troba sorprès pel to sentenciós, doctrinal i moral
que constantment apareix en llurs versos, fins i tot en moltes d'aquelles
cançons que són essencialment amororses, en els cants de
Mort i en algunes estrofes de l'Espiritual." (Riquer, p. 535 i 540).
"Uns tres quarts de les poesies
es refereixen a l'amor [...]No obstant, mirant l'obra de March en conjunt,
hom està temptat de considerar-la poesia moral, més que poesia
amorosa." (Terry).
Ausiàs no braveja
del seu estil. Al contrari, en l'elogi a Alfons el Magnànim,
diu:
En gran defalt és
lo món de poetes
per embellir los fets dels
qui bé obren;
nós freturants de
bella eloqüença,
l'orella d'hom afalac no
pot rebre.
(poema 72)
Són quasi constants les estrofes de vuit versos decasíl.labs amb cesura després de la quarta síl.laba (masculina). També hi ha cobles croades capicuades (ABBACDDC CEECFGGF ...), estramps (amb ritme i estrofes de vuit versos, però sense rima; són tots versos femenins).
"La bellesa física
de les dames cantades per Ausiàs March no és objecte de cap
descripció en les seves poesies, llevat de les fugaces i vaguíssimes
al.lusions a la blancor de la pell i la negror dels ulls [...]. En canvi,
un aspecte que es redueix a un mer moviment o posat independent de la bellesa
del cos, és el que més sovint pondera Ausias March en la
seva dama: el gest [i l'esperit]" (Riquer, p. 546-547).
Per exemple:
Quant és del cors,
menys de participar / ab l'esperit, coneix bé lo grosser: / vostra
color i el tall pot bé saber, / mas ja del gest no porà bé
parlar.
bell, ab gran gest, portant
un spirit / tan amplament que no.l té presoner.
"En les llargues comparacions
trobem un dels trets més característics de la poesia d'Ausias
March. Però no esperem, com s'esdevé en els trobadors, en
llurs imitadors catalans i en els italians stilnovisti, comparacions suggerides
per la primavera, per la bellesa del paisatge, per un mar tranquil o plaent
o pel cant dels ocells. Els elements de les comparacions d'Ausias March
són aspres, ferrenys, tèrbols i fins i tot macabres, fins
a tal punt que ens és llegut de concloure que es tracta d'una actitud
literària conscient i deliberada" (Riquer, p. 549).
Vegeu el poema 29: Si com
lo taur ...
Poema:
Si com l'hom flac qui l'es
forçat triar
ab qual de dos hòmens
forts s'ha a combatre,
no sap pensar ab qual deja
debatre,
e, spaordit, sos comptes
no pot far,
ne pren a mé, que
lo viure m'espanta,
e lo morir me serà
gran despit:
com viure vull, la mort
prenc en delit;
com vull morir, la vida
tinc per santa.
"El mar tempestuós
i les naus que perillen, experiències per les quals segurament passà
Ausias March en les seves expedicions navals de jovenesa, són potser
les comparances a les quals més sovint recorre. [...] La composició
LXXXII consta d'una sola estrofa, que parteix d'una imatge marinera:
Quan plau a Déu que
la fusta peresca,
en segur port romp àncores
i ormeig
e de poc mal a molt hom
morir veig:
null hom és cert
d'algun fet com fenesca.
L'home sabent no té
pus avantatge
sinó que el pec sols
menys fets avenir.
L'experiment i els juís
veig fallir:
fortuna i cas los torben
llur usatge. " (Riquer, p. 551)
Vid el poema 46: Veles e
vents...
"Els metges, els malalts
i les malalties i llurs remeis constitueixen, curiosament, el tema de gran
nombre de similituds ausiasmarquianes. La mateixa professió mèdica
li lliura una curiosa comparació [al poema 117]:
Així com es la ciença
del metge
bella en extrem segon si
e on guarda,
així en extrem és
la pràtica lleja
e tots los senys quasi fastig
ne senten.
Tal és amor, que
el seu ésser és noble,
lo praticar, odiós
e terrible,
car l'esperit ne pren molt
gran angoixa
e lo cos fam i en fastig
volant passa." (Riquer, p. 552)
Imatges
En Ausiàs March hi trobam imatges ben variades; bona part de les imatges es poden il.lustrar amb l'obra d'Ausiàs March.
Hi ha imatges d'apel.lació,
com aquesta interrogació retòrica:
¿Qui, sinó
foll, demana si míenyor
essent absent díaquella
qui em fa viure?
Imatges de permutació,
com l'hipèrbaton:
Los grans tresors ne tot
líhonor del món
no em plau haver ab menys
díésser amat
Imatges de repetició,
com la geminació, en aquest cas, repetició de paraules:
Amor, amor, un hàbit
míhe tallat
de vostre drap, vestint-me
líesperit
Imatges d'amplificació,
com l'antítesi, en aquests diversos versos:
Jo crem díhivern e díestiu
tremolí
Tant que jo us vull
honesta i deshonesta
Per lo camí de mort
he cercat vida
Jo li vull bé,
lo seu mal em plauria
llum clar e bell ab si portant
tenebres:
Comparació:
Vegeu, per exemple,
el poema 29
Bullirà el mar, com
la cassola en forn
Metàfora:
Llir entre cards, dins mi
porte un forn
coent un pa d'una dolça
sabor
Veniu plorant, ab cabells escampats,
uberts los pits per mostrar vostre cor.
Metonímia:
Mas vostre cos per ventura
es delita
usar dels fruits que na
Venus conrea!
Ja en vida del poeta, entre 1445 i 1449 el Marquès de Santillana escriu: "Mossèn Ausías March, el qual aun vive, es grand trovador e ome de assaz elevado espíritu."
"Les poesies d'Ausias March s'imprimeixen per primera vegada a València l'any 1539; segueixen a aquesta edició dues de Barcelona (de 1543 i 1545), una de Valladolid (1555) [...] i una altra de Barcelona (1560). El gran poeta valencià no tornarà a publicar-se fins a la Renaixença, quan apareixeran les quatre edicions de Barcelona (de 1864, 1884, 1888 i 1908-1909), a les quals segueixen les modernes" (Riquer, p. 558). El 1912 i 1914 l'edició d'Amédée Pagès de l'Institut d'Estudis Catalans. L'edició en quatre volums de Pere Bohigas a Els Nostres Clàssics entre els anys 1952 i 1959, i la de Joan Ferraté, de 1979.
Les obres d'Ausias March han estat traduïdes diverses vegades al castellà, també durant el segle XVI i una al llatí.
Durant el XVI, per tant ,
la seva divulgació és gran. Fins i tot algunes poesies d'Ausias
March foren posades en música. "Esmentem, en aquest sentit, la tasca
dels madrigalistes Pere Albert Vila (1517-1582), organista de Vic i de
Barcelona, i de Joan Brudieu (mort el 1585), mestre de la capella de Santa
Maria del Mar de Barcelona i de la catedral de la Seu d'Urgell." (Riquer,
p. 567). Influí sobre Joan Boscà i Garcilaso de la Vega.
"Vicent Andrés Estellés
[...] els seus versos palesen, pràcticament des dels inicis, l'emmirallament
dels clàssics valencians fins i tot amb els títols d'alguns
poemaris, com Donzell amarg, L'engany conech o Colguen les gents amb alegria
festes, però és amb La clau que obri tots els panys i, sobretot,
amb el lul.lià Llibre de meravelles que Estellés mostra amb
claredat la seua íntima relació com a poeta -o com a hereu-
amb l'obra d'Ausiàs March." (També Recomane tenebres, L'Hotel
París).
Sovint parla explícitament
del poeta:
Un migdia de llum exasperada,
anàrem
a Beniarjó; collires
unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles
ruïnes.
Creuàrem en silenci
les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí,
l'esclava de cinc mesos,
amb el bord creixent-li;
retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors
en una mà.
"Però és,
sobretot, l'actitud de tots dos davant la vida i la poesia; tots dos com
a poetes del desig, amb una angoixa i un desassossec més profunda
en Ausiàs March i una gosadia i un desvergonyiment en la dicció
més acusats en Estellés que en el seu precursor. [...] el
poeta de Gandia renaix en molts dels versos del poeta de Burjassot, en
la major part dels poemes d'Hamburg, per exemple, o en molts altres moments,
com en aquest poema del Llibre dels poetes dedicat precisament a Ausiàs
March, tan clarament estellesià i tan inconfusiblement amb el segell
i la força del gran poeta del segle XV:
He viatjat, i mai no m`he
mogut
d'aquest amor, d'aquest
dolor també,
d'un sentiment que mai no
m'han de traure.
He viatjat; però
mai no he sortit,
ni m'han deixat que sortís
a la vida,
d'un sentiment que em va
prendre fa anys.
Tinc segellat el passaport
dels llocs
on he estat, i el mire estupefacte.
Segell secret, molt invisible,
duc
d'aquest dolor, d'aquest
amor també
on visc, on muir, on sóc
des de fa anys."
(Pérez Montaner,
Jaume. "Vicent Andrés Estellés: a l'ombra d'Ausiàs
March". Avui, 23 d'abril de 1997).
També posa l'epígraf
La carn fa carn díAusiàs March, a líinici del poema ìEls amantsî
(Llibre de meravelles)
Poema 1. (Ferraté, Llegir Ausiàs March)
Conté un símil
per estrofa, al començament a la primera i a la darrera estrofa
i al final a les altres tres.
"El tema dominant de la
poesia és el plaer que el que hi parla, que se'ns presenta com a
presa del dolor, treu del record de la felicitat passada i la repercussió
que aquest record té damunt d'ell, i aquest tema dominant hi és
exposat de tres maneres diferents a les tres parts successives de què
es compon." (Pàgs. 47-48). Trobem la presentació del passat
com a única font de delit als vv. 3-4, 8, 10, 11.
El símil dels vv.
13-16 mostra com en tots dos casos es passa d'un estat d'ànim més
propici (al condemnat li han dit que no se li aplicarà la pena:
veu una sortida), a un altre d'extremadament negatiu.
A les estrofes dels versos
17 al 32 "més enllà de l'engany que sofreix la seva vida
descobreix el dany que rep d'allò mateix que, mentre dura, li sembla
que el sosttreu al seu turment. Descobreix, en suma, que, a més
de viure enganyat, viu enverinat." (Pàgs. 54-55). És un dolor
agreujat pel record de la felicitat passada, que actua com a verí;
per això, més li valdria d'endurir-se davant del dolor i
aconseguir de suportar-lo enlloc d'intentar alleujar-lo.
Ferraté marca la
distància que sovint hi ha entre la tornada i el tema del poema.
En el cas concret d'aquest poema, diu: "Què té a veure, una
tornada com aqueta, amb una poesia on, si n'hem pogut inferir alguna cosa
sobre el seu protagonista, la conclusió a què arribem és
que és presa pels quatre costats del dolor que li provoca el record
del seu passat feli´, sense que doni cap indici que ni tan sols hagi
etat capaç de preveure que un dia o altre se'n podria deseixir?
En canvi, en els versos de la tornada, allò de què sembla
estar més segur el que hi parla [...] és que el seu amor,
allunyat com ell està de la persona que ja fa tant de temps que
estima, està destinat a esbravar-se i potser, tard o d'hora, a desaparèixer
del tot." (Pàg. 60).
Raimon, "Així com
cell qui en lo somni es delita", dins Cançons de mai (Picap, 1997)
Poema 3 (Ferraté. Llegir Ausiàs March)
El tema "és el del
mutisme provocat per l'excés d'amor que domina el poeta, [...] associat
[...] amb un altre tema que en depèn immediatament, que és
el dels senyals externs del seu estat que dóna l'amant i que s'espera
que la dona estimada sàpiga interpretar. [...] De fet, ja hem trobat
aquesta mateix combinació en una forma exemplar en el sonet de Shakespeare"
(Pàg. 81).
Com un actor inexpert que
surt a escena
i li ve por i esguerra el
seu paper,
o un enfurit a qui la ràbia
emplena,
tan fortament, que el seu
cor no el sosté,
així, tement fiar-me,
el ritu exacte
d'amor oblido i no sé
dir-ne el dret,
i semblo en l'amor meu perdre
puixança
de tant com damunt meu en
sento el pes.
Doncs, que el meu gest em
faci eloqüència
i de mut nunci del pit parlador,
que accepta amor i en vol
més recompensa
que la llengua que més
ha dit millor.
Desxifra, tu, el que ha
escrit l'amor silent:
sentir amb els ulls pertany
a amor sabent.
En els versos 15 i 16 el
poeta diu que el seu gest i color descobreixen part del seu afany.
La contraposició
es dóna entre l'esperança (esper, vers 2) i la por (vers
4) "un contrast que és en ell mateix un topos repetidíssim
en tota la literatura europea d'ençà dels seus orígens
grecs". (Pàg. 83).
(Darrers versos: mostrau
que us està molt coberta aquella part del meu afany, i per això
amor és desigual).
Poema 4. (Ferraté. Llegir Ausiàs March)
"En aquesta obra s'estableix
expressament per primera vegada en la successió atestada de les
poesies de March el contrast entre l'amor del cos, amor grosser i pròpiament
animal, i l'amor de l'esperit o l'enteniment, amor honest o cast, propi
dels amadors que "segueixen la qualitat" "Aquest contrast, amb el qual
compta March d'una manera o altra en tot el curs de la seva poesia, ha
estat entès regularment, no pas com el punt de partida que és,
sinó com a experesió pròpia i adequada i formulació
definitiva del seu pensament sobre l'amor. La veritat, peró, és
que la reflexió més seriosa de March sobre aquest tema, i
també la més madura, se centra en la consideració
de l'amor humà total, que és el que ell descriu amb el terme
de compost, com, per exemple, en aquest passatge del Núm. 123 (vv.
17-24):
Sí com
lo cos bé format se pot dir
quan egualment
los membres ha formats,
tal és
amor quan, ses tres qualitats,
en acte tres
hom veu aquell eixir,
car hom veu
clar l'apetit corporal
e del compost
d'on pren forma l'honest,
dels quals
és l'hom, si bé ama, conquesta:
sens tots aquests
eguals amor poc val;
i més endavant
el el mateix poema (vv. 29-30) March insisteix a precisar la naturalesa
dels elements que componen la tríade a la qual s'ha estat referint:
Lo qui amor
per tres parts ha sentit
toca de tot,
d'àngel e d'hom e brut:
segons de qual,
tal nom ha mereixcut
e, si de tots,
de tants és revestit."
(Pàgs. 95-96).
"si bé la resolució
del v. 8 [mas elegesc per haver d'amor vida] es presenta com a motivada
per un objectiu que en ell mateix ja és prou "poètic" (¿què
hi pot haver de més delectable que una "vida d'amor"?), i que per
tant ja té el més gran valor local, de totes maneres no hi
ha dubte que aquest objectiu, descrit com a vida, també ens refereix
a l'amor sense terme, que és el veritable, de què es parla
al v. 37 del Núm. 46 (i en tants altres llocs, com, per exemple,
en els vv. 25-32 del Núm. 62, un passatge particulament impressionant)
i que, implícitament, és evocat més avall, als vv.
28-30, on és descrit com a limitat [...] D'una manera anàloga,
més avall, al darrer vers de la segona estrofa citada (v. 16 de
la poesia), la referència que fa el que parla a la seva voluntat
d'"amar dretament" la dona escollida (on hem d'entendre dretament, tal
com ho vol Bohigas, en el sentit d'"honestament") també ens remet
implícitament a la idea d'un amor sense terme." (Pàgs. 98-99).
No és, doncs, com
a reflex de la vida mateixa de March, sinó ja des d'ara com una
al.legoria que March posa al servei del seu tema, com hem de llegir aquestes
dues [primeres] estrofes. [...] La persona adreçada en el v. 16
no és, doncs, cap destinatària del poema que, com a tal,
intervingui en la situació descrita [... sinó] una agència
merament retòrica que l'autor posa al servei de l'al.legoria proposada."
(Pàgs. 100-101).
Segueix el debat entre el cos, que argumenta, entre d'altres coses, que pel seu mitjà s'encén l'amor, i la raó, que diu que l'amor del cos és com el de qualsevol animal, dels quals el "poder d'amar és limitat". I el que vol el poeta "és "haver d'amor vida" (v. 8) i no pas de satisfer cap desig, del cos, o de l'esperit a través de la satisfacció del del cos." (Pàg. 104).
A partir del vers 41 el debat s'anima amb el canvi tonal que suposa el pas del discurs indirecte de les estrofes anteriors al discurs directe de les següents.
("pillard", v. 55 = pilar,
suport).
poema 13 (Badia. "Lectura del poema XIII...)
"Les dues actituds retòriques dominants d'aquest text són la de l'antítesi o contrast i la de la hipèrbole o exageració." "Amb aquests instruments de construcció imaginativa i verbal el poeta ens serveix un tema ben conegut en la poesia universal i àmpliament saquejat per la tradició trobaresca [...] la singularitat emocional d'un enamorat que ha perdut tota esperança de ser correspost i que per això es veu abocat a la mort."
"La primera estrofa, en efecte, contraposa la bona gent, descrita als primers quatre versos, al jo líric del poeta que apareix als quatre restants. Si els homes corrents podem sentir-nos feliços en col.lectivitat (fent festetes, lloant Déu, practicant divertiments, voltant per places i carrers i escoltant joglars, que és el que es feia quan no hi havia cines), qui parla al text només se satisfà de la solitud. Aquí, però, la hipèrbole i la gradació corregeixen l'antítesi: la solitud que complau aquest jo és una solitud sepulcral (vers 5) i, encara més, infernal (versos 6-8). Realment el record de Dante s'escau."
"apareix el gegant mitològic Tició condemnat a un suplici espectacular i prou conegut per la semblança amb el de Prometeu."
"És una qüestió
d'ordre metafísic_: l'amor humà neix de l'equilibri -necessàriament
inestable- entre els apetits de la carn, dirigits al delitable, i els de
l'esperit, dirigits als bé absolut. [...] No és exagerat
dir que el problema és d'ordre metafísic [...] En efecte,
el drama de la irreconciliable dualitat de l'amor, ens diu March, resideix
en allò que per a ell era la veritat inapel.lable de la naturalesa
humana, substància individual que té, per matèria
i roma, carn i esperit." [platonisme]
Poema 18 [Fragments] (Dilla)
"La dualitat i el contrast entre cos i esperit sobre la qual es bastia la declaració de principis del oema 4 torna a ser efectiva aquí per mostrar, ara en una atomosfera de misticisme amorós, els moments -i les imaginacions- més sublims que l'experiència espiritual de l'amor procura al jo poètic. La figura de la dona es difumina aquí pràcticament fins a desaparèixer i, de fet, es tracta d'un poema d'amor de l'amor, ocupat per la desbordant afirmació de la superioritat i la raresa sentimental de qui ens parla [...] La descripció d'aquesta expeirència quasimística ocupa les tres primeres estrofes, que reumeixen la separació profunda entre el jo poètic i la resta dels humans: allò que ell sent com un "jorn clar", a la vista dels "hòmens" no és sinó una "nit fosca", perquè ell viu d'allò que "persones no tasten"." (Dilla, p. 71)
El poema és fet amb
versos estramps, sense rima, (tots els finals són amb paraules planes).
Poema 28 (J. Ferraté. "La vigilia nocturna del amante (notas a untopos antiguo)". Dinámica de la poesía. Barcelona, Seix Barral, 1982)
Es tracta d'agafar un tema
i veure com el tracten distints poetes, èpoques...
Agafa el tema del repòs
nocturn de la natura en contrast amb la vetlla inquieta de l'amant.
L'exemple més antic en la poesia europea el trobam al poeta grec Alcman (VII aC). També Safo:
Les Plèiades i la
lluna
ja fa temps que s'han colgat.
És mitja nit, el
temps passa
i jo vetllo sola al llit.
També Virgili.
Vegeu aquí el poema 28 d'Ausiàs March.
Baudelaire, a "Le Crépuscule du soir":
Voici le soir charmant, ami
du criminel;
Il vient comme un complice,
à pas de loup; le ciel
Se ferme lentement comme
une grande alcôve,
Et l'homme impatient se
change en bête fauve.
I més endavant:
C'est l'heure où
les douleurs des malades s'aigrissent!
[Marià Villangómez:
"Lluna pagesa"]
poema 29 (Badia. "A propòsit d'una esparsa d'Ausiàs March")
"crec que anunciant tan sols
l'adscripció del poema XXIX al tema de la timidesa no s'esgota la
seva caracterització literària. [...] March aquí -com
en tantes altres bandes- polemitza amb la tradició de la qual tots
sabem que depèn. Davant del gest advers de la dama no es dóna
per vençut: es rebel.la contra amor i ho fa amb autèntic
furor. [...]
el punt retòricament
central del text [...] és la rebel.lió."
"de la composició emergia sobretoa idea: la de la rebel.lió del vençut, toro o enamorat inhibit per la timidesa. Potser ara podríem copsar alguna cosa de les connotacions que envolten aquesta idea de rebel.lió. En primer lloc, el bel.licisme de fons: guerra entre toros, guerra també en els passatges èpics que pot haver-hi al darrera del poema de March. [...] la constatació de la procedència marcial de la imatge que obre l'estrofa pot donar-nos la mesura de fins a quin punt March s'enfronta a la submissió resignada que la tradició trobadoresca exigeix a l'enamorat. Em sembla que la poderosa imatge d'un brau en actitud d'atac constitueix una antítesi prou sorollosa del lloc comú de l'acceptació mesella, de l'esperit de renúncia implícits en el tema de la timidesa amorosa [...] March, com d'habitud, ens ofereix un estat d'ànim convuls i turmentat. Està en guerra amb amor."
"¿no podríem concloure encara que Ausiàs march practica a "Sí com lo taur" un exercici literari consistent a injectar en un teixit totalment trobadoresc una referència solta en la "nova cultura" que envaïa Europa al segle XV, de tal manera que el cos estrany ajuda substancialment a transfigurar el coixí retòric originari?"
La preceptiva medieval considerava
un defecte el fet de rimar una paraula amb ella mateix, però no
si és amb significats diferents, com en aquest poema "desert" i
"força". Així ho estipula Jaume March, oncle d'Ausiàs,
al Diccionari de rims.
poema 105 (Sobré)
"En el cas del poema 105
descobrim que està tot ell fet de paral.lelismes i antítesis.
Hi ha gairebé un paral.lel o una antítesi per vers, o per
grup de dos versos. [...] Els paral.lelismes s'estenen per tot el poema
i es mantenen a cada un, pràcticament, dels seus versos".
esta serà ma dolça
penitença (v. 56)
d'aigua de plor ab les llàgrimes
dolces (v. 218)
"El poema és un monòleg: la veu d'un jo adreçada a un tu que roman callat. Tot ens convida a suposar que la veu que parla és la del personatge històric Ausiàs March [...] Vull dir que el 105 no és un poema al.legòric (en el qual l'Home parla a Déu), sinó que és un poema històric: és el cant d'un individu, no de l'espècie." (En aquest cas és un "tu", enlloc del "vós" dels altres poemes).
"El poeta ha defugit, com acostuma, tota anècdota [...] no ens conta fets en successió [...] no té res de narratiu [...] és un moment de pur lirisme."
"No solament és Déu "tu", sinó que March té la gosadia de donar-li ordres: "dóna'm la mà o pels cabells me lleva" [...] l'ús del "tu" i l'expressió de franquesa per a un Déu que hi és després definit com a omnipotent i omniscient és la característica més vistent del "cant espiritual"
"La soledat de March és una soledat solipsista, cerebral, més ressentida que sentida, perquè no deriva de la força del dolor, sinó de la seva adelerada recerca d'un lloc impossible, inassolible, d'una veritable utopia."
"March hi és sol amb Déu; el seu poema és el cant màxim de la soledat: no solament perquè Déu és un concepte tan sublim que en certa manera queda fora de concurs, sinó principalment pel silenci diví que impliquen les repetides pregàries i requestes de March [Ajuda'm Déu, Perdona mi, Oh, Déu, mercè! Fes-ho, Senyor, Dóna'm esforç] El poema és el reconeixement i l'acceptació del silenci diví."
"El públic -els lectors- albira la penombra d'una emoció deixatada: la por (potser la més bàsica de les emocions), la culpa, la gran dolença cristiana. Què acaba d'omplir l'escenari? Què expliquen els 224 versos del poema? És un poema a tota llum modern: el monòleg tremolós d'una consciència individual, esqueixada, amargada [...] no vol aprofitar cap model organitzatiu previ. El seu soliloqui es desborda sense recs. [...] Pul.lulen pel poema les peces de la personalitat esqueixada que March dolorosament es troba. I potser ja és això la soledat: la companyia dels fragments d'un jo que ha perdut la pau."
"El primer vers enceta el poema amb un to comminatori [...] La segona part de la primera estrofa ens introdueix en el món conceptual favorit de March: la seva voluntat. Si em calia triar el principi heurístic més rellevant en l'obra del nostre poeta, no dubtaria a donar la palma a aquest, la voluntat, que fins i tot supera l'amor i de vegades s'hi confon. La confusió entre voluntat i amor és un dels llegats més curiosos de la cultura medieval. Encara avui [...] diem "li té molta voluntat" (això és, l'estima molt). Llull, la influència del qual en Ausiàs March reclama encara estudi, empra "voluntat" en sentit d'amor. Per a March, "voluntat", significa adés "decisió", adés "amor" i, sovint, totes dues coses. [...] Com a prova, per ara, només cal certificar-se que cada un dels versos de la segona part d'aquesta primera estrofa conté una variant del sema: vull, volria, voluntat, voler. [...] Si aquesta "voluntat" que "tenim" no es comporta de la manera correcta és perquè deven "tenir" una altra cosa: culpa." "la culpa és el llast que impedeix el moviment cap a Déu
"Les creences populars mediterrànies sempre s'han adherit a una antropomòrfia visual [...] El poeta prefereix la fe en un Déu que no dóna la cara, que no en té, que no respon a les súpliques."
"No és altra cosa que la intel.lectualització de l'esquizofrènia la doctrina que estableix la separació de l'ànima i del cos."
"Del vers 152 ençà
la temàtica esdevé més centrada. March hi defineix
Déu [...] Déu no és altra cosa que la magnificació
de la Dama: allò sempre ideal, inabastable, enigmàtic, l'obscur
objecte del desig. No costa de veure la relació
estretíssima entre la poesia amorosa de March i la seva poesia espiritual
[...] la poesia religiosa és transformació -sublimació-
de l'amorosa. [...] March no ha abdicat de l'esperança de trobar
dintre seu un amor perfecte. Com que aquest amor no pot venir de cap més
lloc -les dones són massa humanes per poder-lo generar- [...] March
creu que vindrà de Déu, és a dir, vindrà d'aquell
principi que March creu sinònim amb el seu propi jo, un cop aquest
és alliberat del llast de qualsevol imperfecció. [...] Podem
intepretar aquest "cel" com la situació que el poeta somia atènyer
un cop transcendida la presó de la seva pròpia ment."
La saviesa amorosa d'Ausiàs (Lluch)
"Centrant-nos, doncs, en
el saber experiencial, i per analitzar quina experiència vivencial
i eròtica és aquesta que el munta fins a la saviesa amorosa,
ens fixarem en el poema V, magnífica exposició del camí
al coneixement amorós:
"Tant he amat, que mon grosser
enginy
per gran treball de pensa
és suptil.
Lexant a part aquell sentiment
vil
qu.en jorn present los enamorats
ciny,
só tant sabent, que
sé ben departir
amor d'aquell desig no virtuós,
car tot desig, retent hom
congoxós,
no.s ver.amor ne per tal
se deu dir." (V, 1-8)
"l'amor marquià és sobretot experiència racional. Ací, en efecte, "amar" s'identifica amb "pensar": les dues causes de l'"afinament amorós" són una sola cosa, que segons Ferraté (ib.) és la contemplació amorosa, objectiu de l'amor pur, cast, intel.lectual de March."
"Lo poch dormir magres.al
cors m'acosta,
dobla'm l'engyn per contemplar
Amor;
lo cors molt gras, trobant-se
dormidor,
no pot dar pas en aquest.aspra
costa" (II, 37-40)
"És evident que March
pren elements de la imatge del contemplatiu diví per completar i
donar relleu a la seua pròpia imatge de contemplatiu amorós,
en principi racional i cognoscitiva."
"Ara bé, quin és l'objecte d'aquesta contemplació racional de l'intel.lecte? Fonamentalment, ja ha quedat dit, s'orienta vers l'amor, com a entitat abstracta [...]
"Quà.m ha calgut contemplar
en Amor
e bé sentir sos amagats
secrets?
De mos treballs quins comptes
me són fets?" (LXXI, 1-3)
"Malgrat el sentiment d'esforç
perdut, se'n pot deduir que aquesta contemplació, en algun moment
de la construcció de la "subtilesa" de l'amador, fou intensa, fins
al punt de "sentir" (ja veurem més endavant la relació entre
el saber i el sentiment) els "amagats secrets" de l'amor: la contemplació,
malgrat la decepció puntual, donà els seus fruits, i ben
suculents. Remarquem de nou la relació que s'hi estableix entre
la "contemplació" i els "treballs", que mostra la idea de March
que el coneixement és resultat d'un procés d'esforç."
"La contemplació de
l'amor, no obstant, es pot donar a través de la dona concreta:
[Amor jo am, ell a mi punt
no ama
e per ell am llinatge femení.
(poema 55)]
"L'amor, com a ideal purificat,
pot ser contemplat amb una dona actuant de mitjancera, però l'objectiu
és l'amor, i per ell estima les dones."
"No és al món
tan gran delit de penssa
com lo penssar en la persson.amada,
e qui l'ateny, tota caus.oblidada,
sí que a ssi no troba
mentre.y pensa" (LXXIII, 29, 32)
"Perdut en la contemplació,
l'enamorat perd consciència d'ell mateix, podríem dir, s'oblida
de la seua persona."
"ens trobem en un àmbit
d'esforç intel.lectual, racional [...]. Els efectes del qual són,
i en açò hem de veure de nou un manlleu dels efectes propis
de la contemplació mística estricta, la dels ermitans ascètics."
"L'altre model de savi culturalment fixat és el que ara tractarem: el de l'home ignorant que esdevé savi mitjançant la revelació, la ciència infusa per part de la divinitat. [...] March formula la idea d'aquest segon model metafòric per carregar d'autoritat la saviesa que s'autoatribueix, un model totalment basat ja en un tipus d'experiència mística, la d'il.luminats, sants i profetes. [...] Aquest model d'accés a la saviesa apareix de forma gairebé única al poema XVIII, completament excepcional en el conjunt de l'obra."
"El poema comença
amb dos versos molt clars:
"Ffantasiant, Amor a mi
descobre
los grans secrets c.als
pus suptils amaga" (vv. 1-2)"
"el poeta valencià
assimila la seua suposada experiència il.luminativa a una d'anàloga
viscuda per sant Pau [...]:
"Sí com sant Pau
Déu li sostragué l'arma
del cors perquè vés
divinals misteris,
(...)
axí Amor l'esperit
meu arrapa" (vv. 33-34, 37)
"Seguint la identificació
comparativa, el "Déu" que "sostrau" l'ànima de l'apòstol
és equivalent a l'"Amor" que "arrapa" l'esperit del poeta. [...]
cal destacar, per arrodonir el sentit totalment misticoreligiós
de la imatge, que la iniciativa és del propi Amor personificat -o,
millor dit, deïficat: és ell qui "arrapa" l'ànima d'Ausiàs,
de la mateixa manera que Déu és qui pren la davantera i,
de fet, és l'únic que pot prendre-la, en l'experiència
il.luminativa de caire religiós o en el seu simple seguiment."
"Així primors Amor
a mi revel.la,
tals que.ls sabents no basten
a comprendre,
e quant ho dic, de mos dits
me desmenten,
dant aparer que folles coses
parle". (XVIII, 53-56)
"March molt sovint expressa
el seu coneixement amorós més com un "sentir" que no pas
com un "saber":
"Amor, de vós yo.n
sent més que no.n sé" (XLVI, 57)
[...]
"Saber no.s pot tal bé,
si no.s sentit,
e no.l ssent hom, si donchs
sabut no és" (CVI, 201-202)
[...]
"Podríem concloure
que March és savi també perquè ha sentit molt; de
fet, els secrets de l'amor són quelcom que hom ha de sentir."
"al poema XVIII, on la individualitat
del seu coneixement és més marcada, insisteix tant en el
fet que ell és l'únic en què es troben dipositats
els secrets de l'amor:
"e visch de ço que
persones no tasten" (v. 4)
[...]
"Aquesta unicitat la trobem
a tot arreu de l'obra marquiana:
"Null hom conec o don.a
mon semblan" (XI, 33)
"En mon esguart degú.s
enamorat" (XXII, 4)
"Aquesta solitud orgullosa
en el més alt grau de qualitat amorosa ("Puys me trob sol en amor...";
XCIV, 1) es justifica trobant una saviesa suficientment elevada que li
permeta afirmar aquestes audàcies.
"Ausiàs March ha arribat,
com hem vist, a conèixer els secrets de l'amor, siga per treball
de reflexió intel.lectual o per revelació "divina", segons
la metàfora que triem [...]
"dels grans secrets d.Amor
cobre.b sa capa,
de tots aquells puch fer
Apochalipsi" (LXXXVII, 328-329)
"March no vol enganyar ningú
de la veritable dificultat que presenta la pràctica de l'amor honest,
i és per això que també conta els seus fracassos,
les seues insatisfaccions en la seua vivència de l'amor. [...] Al
capdavall, hem vist que la seua saviesa era també per pròpia
experiència dels sentiments i les passions d'amor, vivencial."
* Les poesies d'Ausiàs March. Quaderns Crema, Barcelona, 1979. (Introducció i text revisat per Joan Ferraté)
March, Ausiàs. Poesia.
Barcelona, Ed. 62 / la caixa, 1979. (MOLC 14). (Introducció de Joan
Ferraté).
Badia, Lola. "A propòsit d'una esparsa d'Ausiàs March". Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans 3. Barcelona, Curial, 1985. (A cura de Narcís Garolera).
Badia, Lola. "Lectura del poema XIII d'Ausiàs March". Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans 1. Barcelona, Curial, 1982. (A cura de Narcís Garolera).
Bohigas, Pere. "Introducció" i "Apèndix". Ausiàs March. Poesies. Barcelona, Barcino, de 1952 a 1959 (5 volums).
Calafat, Francesc. "Ausiàs March i la poesia contemporània". Avui, 23 d'abril de 1997.
* Dilla, Xavier. Guia de lectura d'Ausiàs March. Barcelona, Empúries, 1997
Espadaler, Anton, M. "Ausiàs March". Lecciones de literatura universal. Madrid, Cátedra, 1995. (Ed. Jordi Llovet).
Ferraté, Joan (1992): Llegir Ausiàs March. Quaderns Crema, Barcelona.
Ferraté, Joan. "Ausiàs March" i "Introducció". Les poesies d'Ausiàs March. Quaderns Crema, Barcelona, 1979. (P. 486 a 507 i XV a LV).
Joan Ferraté entrevistat per Lluís Bonada: "Era un salvatge i un insolent", El Temps, núm. 645 (octubre 1996)
Gimferrer, Pere. "Un poeta modern". Avui, 23 d'abril de 1997.
Lluch, Carles. "Ausiàs March: la saviesa amorosa del mestre". Passadís 19/20. Benicarló. País Valencià.
Palau i Fabre, Josep. Quaderns de l'Alquimista. Barcelona, Proa, 1997.
Panunzio, Saverio. "Una cançó emblemàtica d'Ausiàs March".
* Riquer, M. de. "Ausias March". Història de la literatura catalana 2. Barcelona, Ariel, 1964.
Sobré, J. M. "Notes sobre el poema 105 d'Ausiàs March". Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans 3. Barcelona, Curial, 1985. (A cura de Narcís Garolera).
Terry, Arthur. "Introspecció
i imaginació dins l'obra d'Ausiàs March". Avui, 23 d'abril
de 1997.
CD
Evelyn Tubb / La quarta ciència
de la UIB. Ausiàs March & Joan Brudieu. Ona digital.
Conté: "No hi ha
béns, no hi ha fortuna", "Fantasiant amor a mi descobre", "Ma voluntat
amb la raó s'envolpa", "Si l'amor en un ser dura".
Raimon. Clàssics i
no. Sabadell, Picap, 2003
Conté: "Així
com ell qui en lo somni es delita" (1), "Si em demanau lo greu turment
que pas" (86), "No em pren així com al petit vailet" (68), "No pot
mostrar lo món menys pietat" (77), "Lo jorn ha por" (28), "Així
com cell qui es veu prop de la mort" (81), "Per servir amor" (80), "Quan
plau a déu" (82), "Alt e amor" (3), "Si com lo taur" (29), "Veles
e vents han mos desigs complir (46).
Subirachs, Rafel. Si com
l'infant que aprèn de parlar. Ariola, 1978.
Conté: "Tal só
com cell que pensa que morà", "Maleït lo jorn que em fo donada
vida", "Cant espiritual".
Paco Muñoz / Juli
Mira / Lluís Miquel. Els nostres poetes. Picap, 1998.
Conté: "No pot lo
món", "Així com cell", "Si com un rei", "Prenme enaixí",
"Veles e vents".
Fonoll, Celdoni. Traginer
de cançons. Barcelona, Belter, 1982.
Conté: "No em fall
record"
Versions modernes:
(Fuster, Joan): Marc, Ausiàs. Antologia ppoètica. València, 3 i 4, 1993 (Llibres clau, 5)
(Pujol, Josep): March, Ausiàs. Antologia poètica. Barcelona, Teide, 1992 (Tria de clàssics 6).
(Baulenas, Lluís-Anton):
March, Ausiàs. Poesies. Barcelona, GEA edicions, 1986.
[
Tornar
a la pàgina principal ]
Produït i allotjat per MallorcaWeb - MallorcaWeb S.L. i Antoni Artigues |