POEMA D'AUSIÀS MARCH
MUSICAT PER CRISTINA SALOM
   (Vegeu la partitura)

inici

1.
 Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo millor.
   Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
   Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradir.
    Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjar en dolor se nodreix.
   Com l'ermità qui enyorament no el creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
qui los passats plaers li renovella
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se'n part, l'és forçat congoixar,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
   Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.
 

3.
     Alt e amor, d'on gran desig s'engendra,
e esper, vinent per tots aquests graons,
me són delits, mas dóna'm passions
la por del mal, qui em fa magrir carn tendra.
e port al cor sens fum continuu foc
e la calor no em surt a part de fora.
Socorreu me dins los térmens d'una hora,
car mos senyals demostren viure poc.
     Metge escient no té lo cas per joc
com la calor no surt a part extrema.
L'ignorant veu que lo malalt no crema
e jutja'l sa, puix que mostra bon toc.
Lo pacient no porà dir son mal,
tot afeblit, ab llengua mal diserta:
gests e color assats fan descuberta
part de l'afany que tant com lo dir val.
     Plena de seny, dir-vos que us am no cal,
puix crec de cert que us ne teniu per certa,
si bé mostrau que us està molt cuberta
cella per què amor és desegual.
 

4.
Així com, cell qui desija vianda
per apagar sa perillosa fam
e veu dos poms de fruit en un bell ram
e son desig egualment los demanda,
no el complirà fins part haja elegida
sí que el desig vers l'un fruit se decant,
així m'ha pres, dues dones amant,
mas elegesc per haver d'amor vida.
   Sí com la mar se plany greument e crida
com dos forts vents la baten egualment,
u de llevant e altre de ponent,
e dura tant fins l'un vent ha jaquida
sa força gran per lo més poderós,
dos grans desigs han combatut ma pensa,
mas lo voler vers u seguir dispensa.
Jo el vos public: amar dretament vós.
   E no cuideu que tan ignocent fos
que no veés vostre avantatge gran:
mon cos no cast estava congoixant
de perdre lloc qui l'era delitós.
Una raó fon ab ell de sa part
dient que en ell se pren aquesta amor,
sentint lo mal o lo delit major
sí que, ell content, cascú pot ésser fart.
   L'enteniment a parlar no venc tard
e planament desféu esta raó
dient que el cos, ab sa complexió,
ha tal amor com un llop o renard,
qui llur poder d'amar és limitat,
car no és pus que apetit brutal,
e, si l'amant veeu dins la fornal,
no ser ha plant e molt menys defensat.
   Ell és qui venç la sensualitat.
Si bé no és en ell prim moviment,
en ell està de tot lo jutjament:
cert guiador és de la voluntat.
¿Qui és aquell qui en contra d'ell reny?
Que voluntat, per qui el fet s'executa,
l'atorg senyor e, si ab ell disputa,
a la perfí se guia per son seny.
   Diu més avant al cos, ab gran endeny:
"Vanament vols e vans són tos desigs,
car dins un punt tos delits són fastigs,
romans-ne llas, tots jorns ne prens enseny.
Ab tu mateix delit no pots haver:
tant est grosser que amor no n'és servit.
Volenterós acte de bé és dit
e d'aquest bé tu no saps lo carrer.
   Si bé complit lo món pot retener,
per mi és l'hom en tan sobiran bé
e qui sens mi esperança el reté
és foll o pec e terrible grosser."
Aitant com és l'enteniment pus clar
és gran delit lo que per ell se pren
e son pillard és subtil pensament,
qui de fins pasts no el jaqueix endurar.
   Plena de seny, no pot Déu a mi dar,
fora de vós, que desontent no camp.
Tots mos desigs, sobre vós los escamp.
Tot és dins vós lo que em fa desijar.
 

13.
Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.
  Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no em plau la pràtica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,
sí com d'hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d'un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon design no em porà guarir metge.
  Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d'haver se defensa.
  E, si la mort no em dugués tal ofensa:
fer mi absent d'una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
  E, si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l'ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
  Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.
 

18 [Fragments]

Fantasiant, amor a mi descobre,
los grans secrets que als pus subtils amaga,
e mon jorn clar als hòmens és nit fosca,
e visc d'açò que persones no tasten.
Tant en amor l'esperit meu contempla,
que par del tot fora del cos s'aparte,
car mos desigs no són trobats en home,
sino en tal que la carn punt no el torbe.
[...]
Si fos amor substància raonable,
e que es trobàs de senyoria ceptre,
béns guardonant e punint los demèrits,
entre els millors sols me trobara fènix,
car jo tot sols desempare la mescla
de lleigs desigs qui ab los bons s'embolquen.
Castic no em cal, puix de assaig no em tempten:
la causa llur en mi és feta nul.la.
[...]
Llir entre cards, lo meu voler se tempra
en ço que null amador sap lo tempre.
Ço fai amor, a qui plau que jo senta
sos grans tresors: sols a mi els manifesta.
 

28.
     Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l'any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas jo, qui visc menys de par e en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
     E, d'altra part, faç pus que si matàs
mil hòmens justs menys d'alguna mercè,
car tots mos ginys jo solt per trair me.
E no cuideu que el jorn me n'excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.
     Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d'amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi, si mercè no em defensa.
 

29.
Si com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vçós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.
 

68.
No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
   Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propis jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.
   Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em davallen avall.
 

80.
     Tot llaurador és pagat del jornal
e l'advocat qui perd lo guanyat plet.
Jo, per servir amor, romanc desfet
de tot quant he, que servir no me'n cal.
He fet senyor del seny a mon voler,
veent amor de mon seny mal servit:
rapaç l'he fet e Déu a part jaquit
e són setze anys que lo guardó esper.
     Amor, amor, poc és vostre poder
per altre hom, com jo, fer tant amar.
Anau, anau vostres armes provar
en contra aquell qui vostre no vol ser!
 

81.
Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a mé, qui vaig afanys passant,
e veig a vós vastant mos mals delir.
Desesperat de mos desig complir,
iré pel món vostre orgull recitant.
 

82
Quan plau a Déu que la fusta peresca,
en segur port romp àncores i ormeig
e de poc mal a molt hom morir veig:
null hom és cert d'algun fet com fenesca.
L'home sabent no té pus avantatge
sinó que el pec sols menys fets avenir.
L'experiment i els juís veig fallir:
fortuna i cas los torben llur usatge.
 

83.
Si co el malalt qui llong temps ha que jau
e vol un jorn esforçar-se llevar
e sa virtut no l'hi pot molt aidar,
ans, llevat dret, sobtament plegat cau,
ne pren a mi, que m'esforç contra amor
e vull seguir tot ço que mon seny vol:
complir no ho pusc, perquè la força em tol
un mal extrem atraçat per amor.
 

104. (Cant moral) [Fragments]

Qui ne per si ne per Déu virtuts usa
bé serà foll que pena pas sens mèrit!
On mal faents de llur mal fet no penen
los ben faents de ben fer no meriten.
[...]
Mas qui en Déu ne en si no es glorieja,
mas vol haver honor, glòria, fama,
foll és pensant que fent bé les atenga
e si no sap que treball no mereixen.
  Segurs de Déu són de llurs crims los hòmens
en aquest món, puix càstig no se'n mostra,
e ja los reis los potents no castiguen,
perquè els han ops i en part alguna els dubten.
Sí com lo llop la ovella devora
e lo gran tor, segur d'ell, peix les herbes,
així los reis los pobres executen
e no aquells havents en les mans ungles.
  No roman sol la colpa en los prínceps,
mas en aquells qui en mal fer los insten:
ells ja són mals i en mal fer los enclinen,
per llur profit o per causa d'enveja.
De nós mateixs pren lo mal causa prima,
qui ens fem senyors, ab lo poder del príncep,
en contra aquells qui ens són pareguals frares,
per fer-nos grans d'honor e de riqueses.
[...]
  Res no és bo que el mal hom posseesca
e, com honors los mals hòmens atenguen,
los hòmens bons ab fam no les demanen
e majorment pensant los qui les donen.
[...]
Lladre és vist, qui ab lladres pratica.
Superbiós, qui per honor treballa.
Avar, aquell qui ab diners se bolca.
Lo lloc on és lo mostra ser colpable.
  Diners, honor, no s'han per bones vies,
tants són los mals qui per aquells treballen.
Qui bonament en aquest món pratica
no pot muntar, per los mals qui l'empatxen.
[...]
  Oh, Senyor, Déu, ¿e quan serà que et mostres?
Ja tarda molt com del mal hom no et venges.
Jo son ben cert que dellà t'ho esperes,
mas en lo món bé em sembla que et mostrasses.
Vulles haver pietat del bon poble:
puneix aquells sients alt en cadira
qui de l'anyell volen la carn e llana
e són consents que feres los devoren!
  Si dels extrems los hòmens no s'espanten,
vicis comuns quasi en virtuts s'empenyen:
ja los avars passen per hòmens savis,
los cavallers per mercaders s'espatxen
e los coards llur grau d'honor no perden.
[...]
  ¿Què pot valer hom que endignat no sia
en contra aquells qui en lo món triümfen
veent-los folls, grossers e plens de vicis
e tot llur bé los ve per atrivença?
[...]
  Rei no regeix ne els pobles obeeixen:
no sé qui és pus colpable a l'altre.
Degun estat a l'altre no impugne,
car no és algú que sa fi no es desvie.
Si algun hom és qui la regla rompa,
tan poca part al tot punt no altera.
Ab tot açò, resta la regla ferma:
un oronell l'estiu no denuncia.
  Oh, gent del món, obriu los ulls per veure
com no és ver lo que veritat sembla
e que honors, la glòria o fama,
per les virtuts per null temps s'atengueren!
Lo cobejós, cruel, feint, ple de pompa,
astuciós, importú, sens Déu tembre,
aquest aital les gents per déu adoren
e l'és semblant que font de virtuts mane.
 

105. (Cant espiritual) [Fragments]

  Puix que, sens tu, algú a tu no abasta,
dóna'm la mà o pels cabells me lleva:
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira!
Jo vull anar envers tu a l'encontre:
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo son cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m'empatxa.
[...]
  Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no et tinc ne de res no t'encolpe.
Jo son tot cert que per tostemps bé obres
e fas tant bé donant mort com la vida.
Tot és egual, quant surt de ta potença,
d'on tinc per foll qui vers tu es vol irèixer.
Amor de mal e de bé ignorança
és la raó que els hòmens no et coneixen.
  A tu deman que lo cor m'enfortesques
sí que el voler ab ta voluntat lligue
e, puix que sé que lo món no em profita,
dóna'm esforç que del tot l'abandone
e, lo delit que el bon hom de tu gusta,
fes-me'n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m'està molt rebel.le,
haja afalac que del tot no em contraste.
  Ajuda'm, Déu, que sens tu no em puc moure,
perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits los mals hàbits
que la virtut al gustar m'és amarga.
Oh Déu, mercè! Revolta'm ma natura,
que mala és per la mia gran colpa,
e, si per mort jo puc rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença.
  Jo tem a tu més que no et só amable
e davant tu confés la colpa aquesta:
torbada és la mia esperança
e dintre mi sent terrible baralla.
[...]
  Lo meu voler al teu és molt contrari
e em só enemic pensant-me amic ésser.
Ajuda'm, Déu, mpuix me veus en tal pressa!
Jo em desesper, si los mèrits meus guardes.
Jo m'enuig molt la vida com allongue
e dubte molt que aquella fenesca.
En dolor visc, car mon desig no es ferma
e ja en mi alterat és l'arbitre.
  Tu est la fi on totes fins termenen
e no és fi si en tu no termena.
Tu est lo bé on tot altre es mesura
e no és bo qui a tu, Déu, no sembla.
Al qui et complau, tu aquell déu nomenes:
per tu semblar, major grau d'home el muntes.
D'on és gran dret, del qui plau al diable,
prenga lo nom d'aquell ab qui es conforma!
[...]
Sí com los rius a la mar tots acorren,
així les fins totes en tu se n'entren.
Puix te conec, esforça'm que jo t'ame:
vença l'amor a la por que jo et porte.
  E, si amor tanta com vull no m'entra,
creix-me la por, s'i que tement no peque,
car, no pecant, jo perdré aquells hàbits
que són estats per què no t'am la causa.
Muiren aquells qui de tu m'apartaren,
puix m'han mig mort e em tolen que no visca.
Oh senyor Déu, fes que la vida em llargue,
puix me apar que envers tu jo m'acoste!
[...]
  No et prec que em dons sanitat de persona
ne béns alguns de natura i fortuna,
mas solament que a tu, Déu, sols ame,
car jo só cert que el major bé s'hi causa.
Per consegüent, delectació alta,
jo no la sent per no dispost sentir-la,
mas, per saber, un home grosser jutja
que el major bé sus tots és delitable.
  ¿Quan serà el jorn que la mort jo no tema?
E serà quan de ta amor jo m'inflame.
E no es pot fer, sens menyspreu de la vida:
e que, per tu, aquella jo menyspree!
Lladoncs seran jus mi totes les coses
que de present me veig sobre los muscles:
lo qui no tem del fort lleó les ungles
molt menys tembrà lo fibló de la vespa.
  Prec-te, Senyor, que em faces insensible
e que en null temps alguns delits jo senta,
no solament los lleigs qui et vénen contra,
mas tots aquells qui indiferents se troben.
Açò desig perquè sol en tu pense
e pusca haver la via que en tu es dreça.
Fes-ho, Senyor, e, si per temps me'n torne,
haja per cert trobar ta aurella sorda!
[...]
  Tu creïst me perquè l'ànima salve
e pot-se fer de mi saps lo contrari.
Si és així, ¿per què, doncs, me creaves,
puix fon en tu lo saber infal.lible?
Torna a no res, jo et suplic, lo meu ésser,
car més me val que tostemps l'escur càrcer!
Jo crec a tu com volguist dir de Judes
que el fóra bo no fos nat al món home.
[...]
  Dóna'm esforç que prenga de mi venge:
jo em trop ofès contra tu ab gran colpa,
e, si no hi bast, tu de ma carn te farta,
ab que no em tocs l'esperit, que a tu sembla.
E, sobretot, ma fe que no vacil.le
e no tremol la mia esperança:
no em fallirà caritat, elles fermes,
e de la carn, si et suplic, no me n'oges.
  Oh, quan serà que regaré les galtes
d'aigua de plor ab les llàgremes dolces!
Contrició és la font d'on emanen:
aquesta és clau que el cel tancat nos obre.
D'atrició parteixen les amargues,
perquè en temor més que en amor se funden.
Mas, tals quals són, d'aquestes me abunda,
puix són camí e via per les altres!
 

.
inici

[ Tornar a la pàgina principal ]