dins la nostra veu es gronxarà la pàtria

 De fa un parell d'anys ens acostam a un personatge català: Llompart, Vidal i Alcover. Entrar en el món de Marià Villangómez ha estat un plaer, ha estat una descoberta que us convido a fer, ja que abasta un camp amplíssim de creació: escrits cívics, prosa, posa poètica, poesia, teatre; tot plegat es descobreix un personatge d'una gran humanitat, d'una gran alçada. Al primer trimestre vàrem posar en escena la seva versió de L'assemblea de les dones d'Aristòfanes, una versió a la qual vam afegir música i danses pròpies i que va ésser representada, entre altres llocs, al teatre Principal de Palma i al de Maó. Els alumnes del col.legi de Pràctiques han escenificat la seva adaptació poètica, en vers, d'El gat amb bótes. Finalment dos recitals poètics: un d'Uc, i un dels futurs mestres. 

 Hem entrat doncs en el món literari, en el món poètic de Marià Villangómez, mestre de professió. Quan l'hem llegit, no hi hem vist un eivissenquet amb el sentit d'un provincià espanyol, o un indígena balear, sinó un germà, un patriota com nosaltres, un català. Per a ell, com per a nosaltres, la seva llengua (el català) és la seva pàtria (la pàtria catalana de tots). I això ho demostra amb la seva actitud cívica de cada dia: Jean Serra, A la vora de Marià Villangómez diu que és un dinamitzador cultural insubstituïble, i Josep Maria Llompart, al pròleg a l'edició de L'assemblea de les dones diu: "sempre, devora l'obra del poeta, la labor tossuda, abnegada, sovint obscura i desagraïda, del ciutadà. Marià Villangómez ha lluitat, ha treballat dia rera dia, des del temps més difícil, perquè el poble d'Eivissa prengui consciència d'ell mateix, perquè arribi a la seva pròpia veritat, a la plena assumpció de la seva autèntica cultura, aqueixa cultura catalana que li ha estat amagada i negada i que és la base irreductible de la comunitat dels nostres pobles insulars [...] I aquesta labor cívica la hi hem d'agrair no menys que la seva obra de creació literària". 

 Però també en la seva creació literària demostra que el català és la seva pàtria (la nostra pàtria catalana): Villangómez és un vertader escultor de la llengua catalana, la seva poesia és un vertader monument, com ho són les cases pageses, com ho són els roquissars... Diu: "La poesia neix davant un paisatge, una dona, una pàtria, un llibre o una obra d'art, un pensament [...] o bé una càrrega que s'ha anat acumulant a poc a poc i calladament es dispara de sobte davant aquelles presències. I entre aquelles presències hi ha també la llengua, que després serà vehicle d'expressió, però que en algun moment pot ser sacsejat motiu inicial". 

 Això ho confirmen els seus versos: 
Davant la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l'aire i l'ocell [...]
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de molt antic als llavis de la gent.
(Terra natal) 
La llengua diu la pàtria
gosa prometre... No volien
que hi prengués carn, a penes carn,
la poesia. És llarg el torb. [...]
Ens acull una pàtria que sols es pronuncia.
(Ritmes) 
Puc dir terra, camí o núvol com vosaltres,
puc dir germà i sentir-me entre germans,
i quan dic pàtria dic els vostres somnis. [...]
Ens entendrem amb llengua que serà feix d'espigues,
i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria.
(Als poetes catalans amics). 

 Per tot això vàrem voler entrar en el món poètic de Marià Villangómez, i vàrem començar a llegir-lo. A les primeres lectures, aquests joves rapsodes només movien la llengua, però no el cor, el cervell, el jo interior; el resultat era una lectura monòtona, freda, descarnada, una lectura de monja. A poc a poc, però, el poema, el poeta, els va guanyar: va entrar dins ells i ara, quan es mostra, treu el millor que hi ha dins aquests jovenets. Villangómez els ha fet viure, els ha fet vibrar amb ell. Confii que us arribi aquesta poesia, com ens ha arribat a nosaltres. Perquè el que caracteritza el teatre, el recitat, la interpretació no és la falsedat, l'engany, el fer-se passar per un altre, sinó l'autenticitat, la vivència, el fet de donar vida a unes experiències viscudes, a unes idees, a uns sentiments, per fer-nos-els viure a tots. Els poemes viscuts, com els bons records, és un dels bagatges més valuosos d'una persona: vénen al moment més oportú a fer de bàlsam, o de motor, o de llum, o de brasa. Per això és important la memorització de bons poemes. 

 Que passeu una bona estona,  molts d'anys a dom Marià, i com deia el poeta Foix, "Catalunya i avant!" 

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia