Elegies i paisatges  
Terra i somni  
Poemes mediterranis  

Elegies i paisatges

(1933 -1943)


I

PAISATGES TARDORENCS

COMENÇAMENT DE TARDOR

Estovada de pluja,
la terra es deixondia
del mort estiu ardent.

Lliures, àgils, als cants
ascendien amb joia,
a la tarda, els ocells.

A l’horitzó, ferits
de llum, vagaven núvols
per l’aire transparent.

Somiaven campanes,
dins la volta de vidre,
amb l’hivern ja proper.

Les fulles tremolaven
a la fina carícia
de la gran mà del vent.

El vent, que esdevindria
guillotina, aviat,
d’un aspre i prim acer.


IV

POEMES D'AMOR

1

De llevant a ponent, de tramuntana
a migjorn, dolç o irat el vent la creua.
Clares ones o empentes fredes, dures,
vénen d'arreu contra penyals i sorra.
Camps cenyits per la mar. Un escampall
de cases, i camins que sota el càstig
o en la pau les assoleixen. Tot de llum,
el cel, potser, i la nit, potser amb estrelles,
abracen, ample pont, la terra breu
i una mar que s'allunya i es perd. Illa.

El teu fang, cos d'amor, per bé que absent,
és fang d'aquesta terra i aquesta aigua.
Vaig ser el mateix per al meu doble afecte.
El vostre gest igual, la vostra veu.
Aquest vent que amb els teus cabells jugava
ara travessa, amor que arrabassaren
uns altres vents més forts, la musical,
ungida copa que els pins alcen; vola
amb l'olor coneguda de les herbes.
Una elegia tàcita tremola.
per vessants i per planes, i l'enyor
va amarant tots els buits que tu deixares.
Enyor del teu cos viu a l'aire nu;
d'una tomba, després, dins de la terra.


VIII

Una hora hem tingut
en la clara, primera joventut,
una hora estremida
pel goig d'un vent de fe que al cor deixà,
amb el frisós i indòcil bategar,
una encuriosida
ànsia folla del món i de la vida.
Oh súbit despertar a la jovenesa
en què se'ns oferí,
ple, innúmer, un destí
madur de primaveres; oh promesa
tumultuosa, entre la sang suspesa,
de joia, de vigor,
de virtut i d'amor,
pressentiment de tot el que podia
venir i ha restat lluny -morta temps ha,
hora feliç que un vent de fe estremia,
ignorant d'un fastig ben nostre ja.


IX

Sense tu, amor, la glòria d'aquest dia.
Sense tu aquest sol tebi, clar i madur.
Sense tu l'oratjol que el mar envia
i la sentor que de passada duu.

Sense tu aquesta mica d'alegria
que m'escalfa per dins, foc insegur.
I fins la ment, que amb el teu nom s'omplia,
gairebé riolera sense tu.

I sense tu, que és curta la volada
del meu goig! La mesquina flamarada
manca d'ardor i s'apaga en un moment.

Perquè tu n'eres l'ànima, ara absent.
I entre el dia alià, una altra vegada,
vaig per fondals d'etern enyorament.


XIII

TERRA NATAL

Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel faborable i diferent.
Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.
El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de mot antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
vull somniar-hi, entre la mar i el vent.


XIV

CANÇÓ DE VESPRADA

Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.
Camp i camp. Es vessa al mir
una campana vespral...
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
¿Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?
S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.


XV

INTERMEDI

EL TEU SOMRÍS

I tu somrius. ¿A quina imatge
interior, plena d’encant,
a quina cosa, al teu voltant,
o a quin mot del meu llenguatge?

Munta d’un fons ingenu i pur
el teu somrís, com una rosa,
per a quedar-se mig desclosaç
entre els teus llavis, dins l’atzur.

Irresistible força nua!
Ah!, dir-li bell, al teu somrís,
és no dir res. Dolç gest precís,
que fins al cor, dret, s’insinua.

Goig inefable d’un moment
que de dolor l’ànima em renta.
Somrius com quan s’aixeca lenta,
dins els pins, l’alba, frescament.


COMIAT

Somric. -Te n’has d’anar-. I el meu somrís
vol amagar una angoixa -i és trist, p’al.lid
com la fulla que sent morir el bon temps:
el nostre estiu s’acaba. Et vaig mirant
llargament, dolçament, i el meu esguard
és ple de comiats, tendre d’adéus
-demà els meus ulls et buscaran debades.
¿I aquest plec ignorat en els teus llavis,
que abans reien sincers i un fons de pena
ensenyen ara en el seu riure fals?
Ah!, s’han trobat els ulls, l’una mirada
repenja en l’altra, i un moment els rostres
són seriosos, com ho és l’amor,
que en mi sento que puja, anguniat...
I l’esguard torna a les petites coses,
i els llavis al somrís i al mentider
parlar de tot allò que no interessa.
I els dos sabem que ens enganyem. El joc
és en va. I veus, amor, que ara voldria,
vull acostar-me a tu, abraçar-te, estrènyer
el meu front al teu pit, i demanar-te
inacabablement: -No, no te’n vagis...!


CITA

Quan corria a buscar-te, el camp tenia
records de tu en la seva greu bellesa,
a l'hora d'ombra i d'or, quan mor el dia
i la tardor es recolza en la tristesa.

Tot jo, tumultuós, m'anticipava
al moment de l'esguard i de la queixa.
La trobaré? El meu llavi ja besava
quelcom d'anticipat de tu mateixa.

Et veuré, sols a tu, contra el crepuscle.
Et miraré el somrís i els ulls sorpresos.
Descansaré el meu cap sobre el teu muscle.
Et diré els mots que he atresorat, encesos.


XIX

ESTIU

L’HORT

Sol post. El vespre davalla
damunt el camp pla i obert.
L’hort és més tendre i més verd.
Encara el pagès treballa.

El reflex d’un reguerol.
L’infant torna amb la porcella
i l’al.lota amb la vedella
pel pacífic corriol.

La sínia es queixa, cansada,
i al safareig cau el broll
amb un alegre soroll
que emplena l’hora callada.

L’era amb els daurats pallers,
la casa cúbica i blanca,
les dacseres de la tanca
i el racó dels tarongers.

I l’hortolana disposa,
sota el parral, la frecor
de l’aromàtic meló
i la síndria verda i rosa.


SENSACIÓ D’EIVISSA

El llarg matí d’estiu. El sol ardent.
l’ombra de la figuera, travessada
de brisa, entre el rostoll, clou la manada
de les ovelles i el pastor indolent.
S’alça cap a la punta un floc de pins,
d’on ve una olor calenta i aromada.
Brilla el mar, i un veler, la vela inflada,
la proa a rumb, s’allunya blau endins.


TARDA DE FESTA

Sonor, palpita el percudit tambor,
com el pols agitat del ballador;
i la flaüta evoca el vast paisatge
a l'entorn de l'església, clara imatge
d'una tarda que els camps encén d'amor.

Si a la plaça és propera l'alegria,
als llargs camins de l'aspra pagesia
muda i plàcida escau la soledat:
trontoll d'un carro, un vianant pausat...
El poblet el seu crit de festa envia.

De les muntanyes on verdeja el pi
l'ombra pel pla s'allarga. Va a la fi
la tarda. Creix el clam de la gentada,
lluny. I serà estremit, a la tornada,
nocturn, de veus i riures, el camí.


PLATJA PERDUDA

La mar, festiva i tèbia, com el dia
que diu que nasqué Venus, o com quan
fugien nimfes, un cop més, jugant,
d’un cabussó de barbes en follia

-vella feina-, avui tempta l’alegria
d’unes joves pageses, que es desfan
de roba, en una platja que al voltant
té un bosc ardent on l’ull golut espia.

Se’n veu una, aixecat el seu vestit,
que a l’ona enfonsa, nua ja, la cama,
i una altra, despullada, lliure el pit,

el sexe ombrós -talment com una flama-,
i es sent després que xisclen, com per joc,
quan el cinyell marí mulla el seu foc.


XX

Deixo, avorrit, el ball i surto al poble.
La nit és ara pura i solitària.
No plou des de la tarda, i s’ha calmat
suara el vent tempestuós d’octubre.
La mar ressona encara llargament,
rompent-se a cops damunt la platja pròxima.
Una lluna molt clara guaita, freda,
sobre els terrats. La veig enmig dels arbres.
Argenta els nuvolets al cel i els tolls
il.lumina pel llarg carrer enfangat.
Així que torno al teatret on ballen,
la xaranga animosa apaga, alegre,
la remor de la mar. Dins hi ha pagesos,
joves contents que beuen i fan broma,
i un públic fosc i espès que seu, contempla
com dansen o s’agiten vint parelles.
Un pas doble -ara un fox. La que m’agrada
del poble, o m’agradava, també hi és;
festeja, mai no es cansa de ballar.
La miro, en miro d’altres. Gira el cercle.
Torno a fumar, s’aixeca el fum del tedi.


XXII

CAMINS

Camins i corriols lents de la pagesia,
els inactius diumenges, les tardes hivernals,
per terres on el sol fingeix una alegria,
i que ventades solen combatre, i temporals.

Camí de la parella, dins fosc amor perduda,
sender pausat del vell que va a veure el veí,
i el que duu a la botiga del joc i la beguda,
i el que emplenen els joves dels ucs que empeny el vi.

Camins entre pinedes retortes, remoroses,
entre nues figueres i oliveres d’argent,
amagats entre serres o mostrant, espaioses,
les clares llunyanies que renta el pas del vent.

Gais camins, a vegades, quan s’atura la tarda,
quan toca el sol llurs vores de floretes i brins,
quan l’ametller s’adorna, quan el pagès esguarda,
complagut, els sembrats que prosperen... Camins...


XXIV

POEMES DE PRIMAVERA

DESPERTAR

Un goig que oblidava es posa
a cantar-me, de mati.
Rera la finestra closa,
quina festa ve a florir?

Ja et conec, alegre albada
que em sotges el despertar.
No és la sola vegada
que m’estires de la mà.

És la llum dolça i primera
que avança pels somnis vells,
amb cridòria matinera,
tota creuada d’ocells;

És el sol que, ja fa estona,
el seu curs lent ha reprès,
i amb mirada que esperona
torna al carrer bell i encès;

És terra meva, és a casa,
és primavera gentil,
i és el goig, florida espasa,
que em penetra el cor d’abril.



Terra i somni

(1943-1946)


     I

PRESÈNCIA

I

Realitat del somni! Les quimeres
amb tu s'identifiquen. Sento eixir
vells tresors de les mesves mans. ¿Esperes
les flors que em dares? Ara ets el jardí!

Rega el teu doll futures primaveres.
Flueix vers mi de nou. Presència. Sí,
recomençar l'amor. Abans no hi eres.
Nova a l'esguard. Ja t'estimava ahir?

Si trobar-te a un inèdit món s'esqueia,
no esclataria més sense records
aquest matí sobtat. Adés no et veia...

L'amor d'abans és com l'amor dels morts.
Tan corporal, tu, i tan vigent la vida,
que el temps passat, pel qual et veig, s'oblida.


DEL DESIG

Inèdit és encara, no exhaurit,
aquest món que et circumda de promeses.
Pot temptar-te amb enigmes i belleses
i endins dur-te el ressò d'un vers no dit.

Però encara que arreu es fes de nit
i busquessis en va, les mans esteses,
damunt els desenganys i les tristeses
s'alçaria el desig dins el teu pit.

¿No glateix dins la fosca un somni d'alba
vers on s'estira un imprecís anhel?
L'alegria de viure s'hi mig salva,

oh damunt cendres nou desig fidel,
i tu, impossible afany, que de la vida
sents una veu que a un gaudi ignot convida!


EL RECORD

4

Hi havia un sol d'hivern
-els teus cabells daurava-
que era alegria i gràcia de l'amor.

I una lluna de maig
-el rostre t'endolcia-
que feia l'aire tendre i amorós.

Uns crepuscles d'estiu
-gràcil t'hi destacaves-
on es pensava etern l'encant del món.

Com ara i no com ara
-tu de sempre i llavors-,
anhel inesperat, sorprès amor.


AMOR

4

Sí, dibuixar-te, a còpia
de versos; que els intents
constants vagin, inhàbils,
figurant el relleu
de bellesa; emmotllar-te
de poesia, més
precisa cada volta,
i, com l'aire en la pell,
que arribi al dolç contacte
de tu el meu pensament.
Que el vers prengui la forma
teva, com l'amor meu,
i que hi restis impresa,
ja eterna i diferent.
No pura estàtua, freda
com un marbre quiet:
càlida com la vida,
oferta al goig, al bes,
com l'amor t'afaiçona,
com et veig, com no ets,
com ets, sí, última imatge
del meu somni ascendent.


     II

PRIMAVERA

2

Aquesta llum de tarda, nua i fina...
No gaudi exultant, sinó tendresa.
No la terra rural, llunyana: molt veïna
la ciutat -el castell, el temple-, alta bellesa.
I aquest silenci, ja del camp, que es sent més sol
amb una silueta inconegurda...
Davalla cap al mar la senda muda
enmig de dos costers, l'un amb fulgor de sol,
l'altre transparent d'ombra. Els ametllers, els pins.
I tot seria breu, humil -no fos la tarda
que el vianant magnífica ara esguarda
que estén els seus tresors cel amunt, mar endins.
I són vius els colors, i una fresca harmonia
conhorta el món, i flota una tendresa
que és gairebé malenconia.
La tarda, enamorada d'aquest món meu, ben tesa
sobre roques i pins, frega just la peresa
de les veles, llunyana companyia.


POEMES DEL PORT
(Barcelona)

1
EL PORT

No ja el ressò de tots els mars del món
dins aquesta aigua presonera i mansa,
amb molls a on el flanc la nau atansa
amb la fatiga d'un gran pes pregon;

no ja el batec coral del port que envia
i rep uns missatgers ardits i bells;
també el repòs de barques i vaixells,
el roig que empeny mentre que el blau somia,

la popa, aquí, on dansa un viu llambreig,
la corba, allí, soberga, d'una amura,
el bosc de pals, la incerta singladura
dels núvols, forts uns braços a l'ormeig,

l'ormeig sensible al cant del mar que crida,
el vent sotjant les veles a l'eixida.



Poemes mediterranis

(1943-1944)

"Vaig escriure aquestos poemes quan treballava a Cornellà, molt prop de Barcelona, però durant aquells mesos vaig venir a Eivissa per Nadal, Setmana Santa i l'estiu. En els versos es nota aquest anar i venir, tant en els més paisatgístics -per exemple "Regrés", escrit a l'illa, o "Temps rúfol al parc", que és el parc de la Ciutadella, a Barcelona-, com en les consideracions més subjectives i de caràcter amorós, amb aquell joc de presències i absències, i com, fins i tot, en el mateix fet del viatge, en el poema amorós "Nocturn en alta mar".
(Marià Villangómez, "Lectures preliminars d'una lectura de poesies..." dins Parlar i escriure, Barcelona, Columna, 1994)

POBLET LLUNYÀ

Caminava a l'estiu pels carreranys
dels meus camps, que fugien del ponent.
El capvespre moria amb transparències,
preparant el seu sostre a les estrelles.
Els arbres oferien els primers
un repaire a les ombres. El paisatge callat
s'expandí, i es veié, de cop i volta,
límpid el poble entre parets i feixes.
Unes cases, l'església -l'espadanya en silenci
i els arcs sense ningú de la porxada ombriva-;
fora del temps, intacta, la blancor:
llum última, irreal. El puig, la serra,
nocturns. Una cançó sola i esgarriada
dava la veu antiga a la bellesa.


TEMPS RÚFOL AL PARC

Març empeny la corrua dels seus núvols,
indecís entre el sol i la pluja, talment
la meva ànima -el món mirall, ella Narcís-,
dubtosa entre un temor i una esperança.
El parc -urbà, gens rude Paradís-
retorç amunt les branques sense fulles.
La terra, per mitjà dels arbres, obseqüent,
al cel demana frondes i bonança.
Una darrera flama del capvespre
unes bardisses enrogeix. El marbre
d'un cos nu -la pagana primavera
encara no ha arribat- és ert i pàl.lid
de fred. Penetro, surto, d'un món sorrut i bròfec
al mau interior melangiós i ombrívol.


AMOR

1

Vull enaltir-te externa i contemplada,
conjuntura de tu i aquesta primavera.
Primavera hi haurà mentre perduris
amb la teva bellesa, o potser fins que mori
a tu el meu cor... Oh, no! Qui pogués aturar
els batecs del meu cor, sorpresos, quan t'he vist,
o la conquesta de la teva gràcia
tornar a emprendre, tan lenta com constant!
Meva, sí, però ensems externa i teva,
no el meu somni de tu, inconcret i tèrbol,
que en la teva presència cal que es fongui.
El meu amor abans et va elegir
i t'ha elegit avui, diàriament t'eleva
en el secret triomf sobre els ploms de l'oblit.


ABSÈNCIA

III

Aquesta amargor eixuta... La mirada
no sap en què posar la seva capa lleu,
i cap endins contempla el desengany
del meu viure en sospita del no-res.
Amor, ¿no acudiràs amb la teva encantada
companyia per tal de vèncer aquesta angúnia,
des de lluny, com solies, dolça, mentre que l'ona
no aixeca el meu vaixell ara encallat?
Et parlo de venir i amb tot estàs amb mi,
sempre amb mi, dins de mi, talment un arbre
que les sabes suaus m'aboca per les venes.
No una dura carcassa, ans una frescor amiga,
una ombra al meu camp interior, abrusat.
Avui, mig abaltit, tot just l'oreig el frega.


NOCTURN EN ALTA MAR

Envestint contra l'aire es balandreja
el pal, amb punteria vacil.lant
cap al quiet cenit, astronomia,
cossos en alta, límpida assemblea.
I capcineja l'esmolada proa,
esquinça el sender obscur, i la insistència
d'un murmuri onejant el mar ajunt
al costat del vaixell de pit que bleixa.
Seguiré vers migjorn amb l'amor a la ment,
i el meu repòs illenc serà a la fi vetllat
per aquesta folgança d'estrelles de l'estiu.
Companya pel meu son la teva ombra;
i en deixar-la a la vora del meu somni
despertaré a la teva presència veritable.

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia