POESIA:
elegies
i paisatges
terra i somni
poemes mediterranis els
dies
els
béns incompartibles
sonets de balansat
la
miranda
el cop a la terra
declarat
amb el vent
poemes
musicats
traduccions
del francès
traduccions de l'italià
traduccions de l'anglès
"dins la nostra veu es gronxarà la pàtria"
recital
poètic
l'assemblea
de les dones
antologia
de poemes per a l'escola
|
Els dies
(1946-1949)
ELS CAMINS
Balcó de l'ànima desperta,
paisatge dels meus dies,
compartida amplitud i revelat silenci
on recolzar un obscur desig de companyia.
Sé que existeix el món i que és bell de vegades,
i que d'altres vegades és closa fesomia.
Sé que corcons i ullas kl'alegria ens roseguen,
com sé que pot retreure's una ànima expansiva.
Sé que un mal vent esborra les arbredes
i que un altre de fi les aveïna.
Cal que sempre esperem, rera la negra porta,
els francs camins cap a una llum tranquil.la.
Torna de tant en tant l'acord dialogat
amb el món navegable d'un bon dia.
***
Alta, la lluna pren color,
quan s'esvaneix dins l'infinit, la tarda.
L'oreig, la vida, el gaudi, la gerdor,
familiar la lluna esguarda.
M orta la febre de l'estiu,
darreries d'agost, l'hora és més fina.
Després de pluja i vent, l'horta somriu
i el cel les boires elimina.
El fresc alè de cap al tard
arriba de llevant, per damunt l'ona.
La mar, damunt els verds, s'obre a l'esguard:
vora ella, els fruits la terra ens dóna.
Anticipat gust de tardor!
La faç del safareig la seda tiba,
al raïm va espessint-se la dolçor,
la síndria es bada en frescor viva.
***
L'espai s'eleva, es desentén
-torrents de llum, mars- de la terra;
sols lliura el peu al grat del vent.
Dels horitzons es desaferra,
vegetals, minsos, allà baix,
quie encén la tarda de biaix.
Excelsitud, només, desclosa
volta deserta, cristall pur.
Del sol reial, camí d'atzur
cap a la terra en què reposa.
GREGAL
Perquè el gregal acosta i llima el fred,
transparenta l'hivern, enteranyina
el cel i mou la líquida cortina,
present dels núvols que a cavall admet,
palpiten els sembrats, es fon la set,
s'estufa el bosc amb voluptat més fina,
el bru torrent afalagat camina
i pressenten els camps un vast esplet.
Revolades i aiguat damunt l'arbreda,
horitzó que es limita, presó freda;
i si mig obre el cel un finestral,
oh el relleu de la terra, ara expandida,
horts, puigs, plana, estimballs, tendresa humida,
fins al port i la mar, sota el gregal!
***
Jo et sé pregon,
amb una llum d'arrels,
amor que oblido
quan visc diàriament sol.licitat
per la sòlida llum i el pes que ens volta.
Oh amor reconegut i final esperança,
en el múltiple cor aventurer,
en la infidel marrada,
en el retard plaent
pel camí que a tu torna sempre, sempre!...
Oh alegria del bon retorn, i meravella
de trobar com abans, en braços renadius,
la volada més alta de la llum!
***
D’enllà dels horitzons,
rotunda sobre els homes,
l’alegria de l’aire.
El món avui és aire;
és una pell ardent
que de goig estremeuxen
les altes correnties.
Llum de l’aire, sabor
de l’aire! Hi ha sospites
de primavera, al fons
de la brisa pausada.
L’aire rriba joiós
de travessar la glòria
del dia; d’agençar
d’una frescor d’escumes
la sandàlia lleugera,
o, al pinar assolellat,
de suscitar i endur-se’n
Aquests hàlits de vida.
del costat de l’hivern
Surt a encalçar la joia
Un voleiar de gràcies.
al pit adolescent
clares imatges cremen,
i un desig abrandat
busca, en camins aeris,
revelades nueses.
Cap a un triomf de llum
apressada la terra.
En nova ardor les sabes
cap a la primavera.
Un deler, que dormia
dins l’ombra, ha obert els ulls.
I la sang es contempla
a ella mateixa, viva,
i en tanta embriaguesa
o estranyada delícia,
es creu suficient,
lligada aquí, a la terra,
als homes, a la densa
gerdor i a la presència
lluminosa de l’aire,
aire de mars, obert
a les promeses, aire...
***
Tota aquesta oberta bellesa,
la veig tan en present!
Camps de l'abril, alada avinentesa
entre un amor lliurat i una joia suspesa:
tot això romandrà, però no aquest moment,
i sento, essent jo el goig, que enllà de mi s'estén.
I el dia ens fuig, i la flor mig malmesa
del cel, l'embulla el vent;
els molins acrediten l'envestida fluent;
res no sent la peresa
i el blat oneja al grat del pur corrent.
Va pels sembrats, blau cel i rosa, una pagesa,
i, no lluny del torrent,
unes noies passen, rient.
Se'n van pel seu camí tan ple d'embriaguesa
com el que el seu pas obre pel meu somni amatent.
***
Ha dut la primavera
un cel tot net al sol.
L'illa, davall, retorna
fulgors. El mar l'envolta
amb marc d'immensitat.
Làmina ardent, la terra
tanca al sol les entranyes.
El mar no; vague espill
del foc meridià,
dóna vives espurnes,
fugaç reflex del sol.
La llum travessa l'ona,
la superfície blava,
i, apagada, perd vida
i en el pregon s'ofega.
Però el mar no et coneix,
illa. El teu verd tresor
ignoren les onades
que envesteixen o freguen
els teus límits. Tot just
toquen la roca nua
i la infèrtil arena.
Els llavis de la mar
sols besen les riberes
humides i salobres,
com l'amant desdenyat
que aprofita un descuit
i besa, agosarat,
la vora del vestit
que la dama arrossega.
No és amic de la terra,
el mar; ans n'és esclau.
Està ajagut, atent
o sols ple d'impotència,
fosc i algun cop rebel,
als peus de la seva ama.
Bell d'un vast assossec,
el mar avui se'ns obre.
És temps de festa, i duu
el seu blau i daurat
mantell, clara lliurea.
Esvelt damunt la calma,
amb les veles joioses
de llibertat i brisa,
surt un vaixell, un blanc
missatges de la terra;
s'inclina en un gran arc
i abandona la costa.
***
Quan la terra s’eixuga,
torrent, horts es desperten.
Fresca cançó de l’aigua,
Amb sol i ombres pregones.
Fa com si vola o juga.
Canta, brilla, escumeja.
Aquí s’atura, fonda;
allí, lleugera, salta.
Però l’aigua s’enfonsa.
Busca el pendís, llenega.
Omple el fondal; hi endinsa
tot el cel que emmiralla.
Llisquent damunt la terra,
sabes només eleva.
Feta verdor, flor, ufana,
els alts marges domina.
Si tímida s’oculta,
espessors la delaten,
tota la vida gerda
Que s’allarga vora ella.
Fins la roca on s’arrapa
floreix a una influència
d’aigua i sol. S’il.luminen,
vermellencs, els baladres.
Si l’ombra s’entafora
dins la font enclotada,
també és niu de tendreses:
s’hi acull la falzia.
L’hort el torrent voreja
o el bosc el peu h banya:
hi creixen pins, savines,
mata, esbarzers, ginebres.
Oh la verdor sonora
que amb el canyar s’aixeca!
Oh la murta aromàtica
i el tinter i vidiella!
Al capvespre, és tot ombra,
clara veu, tendra fuita.
El rossinyol hi arrela
les altes notes líquides.
Els béns
incompartibles
(1947-1951)
CAP A UN HIVERN
VIII
Frescor de càntir
cau dins la set profunda.
Ferm, alt el rostre,
beu el minyó, i sets noves
i avideses maduren.
X
Rabent llargària
del camí. Lents paisatges,
lluny, van movent-se.
I el cor? Una avidesa.
Els camps són la mirada.
XIII
Quan te'n vas, resta
claror de tu, un vast ròssec,
oh llostre màgic
on meditar un paisatge,
un somni o l'amor meva.
TRISTESA QUE ÉS AMOR
D’ARA ENDAVANT
D’ara endavant, sota un cel variable;
veuràs muntanyes i petites valls, dins un anell d’escuma;
veurà camins i cases perdudes, i els arbres i els sembrats,
i les herbes i mates que no sembra ningú.
I veuràs més que mai que els núvols són tosos
borrallons,
que el vent passa encenent la gran brasa del dia,
que la pluja és la núvia resignada del vent,
i que la nit eixampla, enllà de cors i estels,
la seva cova de silenci.
Cercaràs a la terra no sabràs queè, la vida,
això tan senzill que ens hem trobat als braços,
aqueixa cosa vaga de la qual només sabem el nom,
i que ens duu cap a tot sense retorn possible,
boscos, camins, pluja i estrelles,
vida tota lliurada damunt un vast deler ignorat.
Cercaràs sobretot cossos vius com és encara el teu,
que com el teu anhelin esguards, contactes, besos,
cossos on és la vida bella, carn animada
i modelada per una ardent força vital.
Oh, que delicadament, que apssionadament dret o ajagut
s’ofereix, transitori, un bell cos de vegades!
Hi ha fines cabelleres on amagar-hi els dits,
i somriures que busquen el fons del nostre goig,
i pits on deixar caure la gravetat dels besos,
i mirades que ens prenen dins llur gorg de tendresa.
Buscaràs aquests colls que creen amb un gir l’harmonia,
buscaràs unes celles que tinguin vida sobre uns ulls
-potser només la vida de la bellesa-,
una pell buscaràs que inviti els llavis
pel matís, la tibantor, la sang que davall hi palpita,
una cintura que tempti l’avidesa del braç,
una boca on un encís ens demani que hi recerquan ventura.
Oh, no! No tots els llavis,
tots els ulls, fronts o cossos
fereixen aquesta ànsia de la vida.
Buscaràs, triaràs, entre les joves existències,
la carn que t’enamori,
pels camins, a les cases, entre el cel i la terra.
Repertori de boques, d’esguards, de cabelleres,
de gestos o posats, expressions, paraules,
pedres, núvols, crepuscles, estels, gaudis,
i pàgines de llibres, i somnis, i sospites.
Ah, servar aquestes formes que en somni es tgransfiguren,
recordar aquesta sang que és perfum dins la nostra,
perseguir-la entre el vent, els treballs, el misteri,
retrobar la bellesa ja pura i destriada,
i saber que és ací, i que és nostra la terra!
SOMNI
A vegades
la nostra vida es torna tan informe,
bruta com un mineral, sollada com un estable,
que voldríem morir,
que tot morís menys quelcom com un àmbit de llum
que flotés damunt la tenebra,
quelcom que encara és món,
però tocat d'una virtut angèlica,
límpid com el cristall d'una matinada,
pur com una sendera enmig dels camps,
lleuger com el trepig d'algú que no es veu bé qui és,
com el trepig d'una dona harmoniosa,
tal vegada al costat del trotet d'algun ruc,
una ombra errant,
solament el continu tira tira, al sòl dur,
una dona allunyant-se,
transparència com senda i matinada.
Sonets de Balansat
(Premi de Cantonigròs, 1955)
CAMPS D'ABSÈNCIA
L'esguard és transparència i calr repòs
sobre els camps que asserena el pur migdia.
¿Sóc jo qui aquesta pau testimonia,
quan s'estén desdenyosa del meu cos
i del meu esperit? Un recer clos
fora del temps que sotja -jo diria-,
sense un estremiment de melangia
-només jo amb tanta absència ja commòs.
Sí, deserta la terra, inhabitada.
Sota un forfoll d'ocells i l'alenada
d'un oreig mementani, més pregon
el seu silenci. Eterna mentre es fon
l'ombra del núvol viatger, rosada.
Passem, i fuig, ja un poc aliè, el món.
NOCTURN DESARRELAT
De vents i fred farà una primavera,
l'amor; una llum nova, de la nit.
Sobre foscors es gronxa, ocell ardit;
entre cims de tempesta, alçat, espera.
Ell és el seu sol foc, i no s'esvera
incorporat als vents amb vast delit.
No estima el dia, massa clar i petit,
sang gota a gota, enuig polsós, barrera.
Sense horitzons, nocturn misteri, amor.
Ales de fum, ni solitud ni enyor.
La nit és una immensa companyia
d'un dolor immens o una immensa alegria.
Per entre mans de somni passa el vent,
les altes veles, el despert corrent.
ILLA FIDEL
No trobaràs la terra que jo veig,
ni tan sols el seu lloc a on guiada
és la nau, viatger. Una altra alenada
m'afavoreix el rum, bé de llebeig
bé de gregal, més pura. Abstret passeig,
dins meu, per una illa treballada
i ja en saó. I la túnica daurada
no es desclou sense un llarg, dur malaveig.
No trobaràs la pedra que s'arrela
en quaranta anys de somni i de desig
i floreix en uns cims de poesia.
L'aire que hi duu coneix sols una vela.
Veuràs el puig, el solc, l'arbre... I jo, enmig,
altra llum dins la llum, més fèrtil dia..
ALS POETES CATALANS AMICVS
Darrera de les naus, com una estela
que el temps no esborra, com un solc obert
a la sement més noble, fou complert
el destí d'una llengua amb llast i a vela.
Redossada entre roques, ara anhela
retornar al mateix port, no pas desert,
oh gallardets i pals on és despert
un neguit i on un flam es desentela!
El mot illenc duu salabror marina,
soledat, llum de feixes en saó,
aires on el pi vola amb la savina,
el goig amb rels d'esforç i de dolor.
Veureu un batec d'ales de gavina
i brins novells de l'íntima llavor.
EL SOMNI
Fons de l'avenc, imatges llargarudes.
Llampecs del somni i perdedors camins
on troben viva angoixa i coltells fins
les ànimes, a penes conegudes;
o, tal vegada, en un rar tomb, caigudes
a un món idíl.lic -alts ocells, flautins
d'aigua, un sol crit: amor!-, oh breus jardins
d'on les treuen cruels forces temudes.
Anhel inútil amb l'advers rigor.
També hi regeix l'astuta llei. Espera
a la sortida, el groc desert d'enyor.
I entorn de flors ocultes s'exaspera
l'eixam brunzent. Fals paradís d'amor,
regne exigit d'on fuig l'ardor darrera.
EVOCACIÓ DE BALANSAT
Ara lluny dels teus marges i senderes,
mentre espero tornar al silenci espès
amb fonts, renills, veus llargues de pagès,
vent als arbres i agudes primaveres,
oh Balansat de somni, ben properes
voldria al solc del vers noves mercès,
incert delit i tempestat de res,
llum d'absència en les hores fugisseres,
alt repòs sobre pàgines i passos,
antics ressons que al cor arriben, lassos,
el meu to just seguint el puig i l'hort,
la nit que es clou com rera el primer dia,
la pluja, els clars ocells de l'alegria,
l'amor, la solitud del desconhort.
portada marià villangómez
PÀGINA PRESENTACIÓ
mag poesia
|
|
