Màrius Torres- Magisteri Teatre-Mag Poesia

MÀRIUS TORRES neix a Lleida el 30 d'agost de 1910. El 33 va escriure una peça teatral, inèdita i perduda: Un fantasma com n'hi ha pocs. El 1935 és ingressat al sanatori del Puig d'Olena (el 22 de desembre). El 1936-37 escriu un diari íntim i polític (setembre/o novembre a gener). El 1942 posa música a alguns poemes de trobadors provençals (Bernat de Ventadorm, Bertran de Born, Jaufré Rudel) i de poetes francesos (Verlaine, Musset). Mor el 29 de desembre de 1942.
Serra d'or 12, desembre 1967, dedicat a Màrius Torres.
BOIXAREU, M: Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona, Selecta, 1968.

Musicat per La fosca al disc Domini fosc

AIXÍ UN NÚVOL ES FON

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.
Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,
i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur,
sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.
Així en la fosca es perd el pas del vagabund.
Déu meu ja estic a apunt.
Ja vençut, però encara sota el meu estandard.

Poemes

Igual que un raig de sol que, pel cimbori,
penetra dins un temple, poc a poc,
i cruament senyala, amb el seu dit de foc,
els rostres adormits de les verges de vori,

severa i dolça música, segueixes
per les ànimes nostres un passadís obscur,
i amb el teu dit de foc hi descobreixes
l'espectre del passat, el rostre del futur.

"S'inicia amb el tema de la música [...] El tema, com és sabut, ppot considerar-se característic de la poesia simbolista, i és netament baudelairià: encara més, el vers, tan conegut, de Baudelaire "La musique souvent me prend com une mer" apareix en epígraf al poema 25, el primer tercet del qual, particularment, n`és una ampliació i paràgrasi. La música és un "dit de foc" que, de la mateixa manera que el raig de sol "senyala" l'interior d'un temple, mostra al poeta el panorama del decurs temporal de la seva vida. [...] L'art -la música, la poesia- esdevé, com és habitual en el simbolisme, una religió, perquè hom hi cerca el sentit darrer, el fonament metafísic, de la pròpia existència i del cicle còsmic. El món transcendent del simbolisme és el dels records i els somnis, vistos com a intuïcions d'un enllà inefable, del suprasensorial."
Pere Gimferrer, "Pròleg" a Màrius Torres, Poesies, Barcelona, Ed. 62 - Empúries, 1998
També vegeu "Mozart"

El meu avi matern, que va tenir deu fills,
va fer, per a domar-los, una gran torre a l'horta.
Mig corral de pagès sense pany a la porta
i mig parc de senyors amb evònims i grills.

El jardí en el meu temps ja era vell. Acollia
amb una confiada paciència de ca,
enyoradís dels oncles que no jugaven ja,
tots els cosins de la segona dinastia.

La casa era molt dolça. Com un codony madur
que tingués nius als ràfecs i gats a la teulada.
Cada hivern es podria, ben tancada i barrada.

Ara que ja sóc gran, i seriós, i dur,
reveig uns baldadors, un pou, un hivernacle,
dibuixats en un blau decorat de miracle.

Sílvia, ¿recordes l'amor vora el riu,
entre els verns i l'heura?
I l'aigua que corre, mirall que somriu
només que ens hi volguéssim veure!

Barques passaven plenes de cançons.
No les vèiem pas, només se sentien.
Veus d'aigua: Adéu, ens feien- i morien
del riu, igual i sempre nou, al fons.

En la seva modèstia amagades, ningú
no les veia entre els brucs i els espígols silvestres.
I el bosc n'està sembrat! Caragoles terrestres,
blanques filles de Gea, nebodes de Neptú,

no canten al seu corn eòliques orquestres
ni tenen altre mèrit que el d'haver mort per tu.
Que la seva poquesa faci el meu gest més nu
i més fàcil la tasca dels meus dits, tan poc destres.

Perquè sóc prou ingenu per fer-te'n un collar.
¿Què importa que no siguin caragoles de mar,
sonores del batec d'una platja perduda?

Tanca els teus ulls i escolta-les. Dins la seva espiral
hi sentiràs cantar, tremolosa i lleial,
molt fervorosament la meva ànima muda.

¿Quines paraules no podria dir,
dona de glaç, més plenes que no el
constant silenci on em plau sofrir
calladament fidel?

Joiós sofrir, felicitat amarga,
vós sou el sol i els núvols del meu cel.
¿Quina agonia em podria ser llarga,
eternament fidel?

Us he d'amar, baldament no floreixi
al meu jardí la flor del vostre anhel.
Cap esperança el meu amor nodreixi
inútilment fidel.

Estimo tant el meu enyorament
que, si al país que enyoro,
un àngel em volgués portar sobtadament,
diria a l'àngel:
-Àngel, espera't un moment;
ara no puc venir; és que no veus que ploro?

            Laissez, laissez mon coeur s'enivrer d'un mensonge,
            Plonger dans vos beaux yeux comme dans un beau songe
            Et sommeiller longtemps a l'ombre de vos cils!
                       BAUDELAIRE, "Semper eadem"

Quan, més fort que la fe i la sernitat,
el meu desig roent i tenaç m'estremia,
i sota del meu bleix el teu bleix responia
com el ressò llunyà d'un torrent agitat;

quan en l'instant suprem de la meva follia
se'm tancaven els ulls, feixucs de voluptat,
i perdut en el fons del teu cos inventat
hi trobava l'oblit de la meva agonia;

més que mai, sota el bosc perfumat dels teus rulls,
em semblava arrencat l'abisme dels teus ulls
de les òrbites buides d'alguna calavera.

El teu rostre era pres d'una immòbil fredor,
com si damunt del rictus vil de la passió
portessis una màscara protectora de cera.

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...

La meva Lleida no és la teva. Més encara,
ara, de lluny la veig, no tan dura i més clara,

la Lleida enlluernada dels cireres de rosa,
on la primera abella tremola quan s'hi posa.

Dels caminets fondals olorosos i frescos,
dels àgils hortolans, franciscans i morescos;

on les paraules tenen un tornaveu de flautes
i el càvec és la proa dels eterns argonautes.

On guarda cada mà durícies dels seus avis.
Revinguda hortolana amb una rosa als llavis,

generosa i alegre. Vora el riu que bressola
la seva vida neta de ciutat camperola,

coronada de pàmpols i d'oliveres bruna,
també sap, a les nits, fer versos a la lluna.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

Tu que m'has descobert el corriol que mena
al verd país dels teus records,
deixa-m'hi viure en pau al teu costat. La pena
és que jo també tinc records!

Però potser -qui sap!- algun dia t'emmeni
pels meus camins no tan suaus.
Potser la teva passa tan manyaga assereni
els gorgs, els erms i els afraus

i quan els dos huarem lligat, per fantasia,
els recors de la joventut,
cadascú tindrà l'altre per fer-li companyia
i un doble paradís perdut.

Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac prodund del teu esguard
l'ombra de les teves paraules.

Fins la paraula més difícil, els teus fulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla.

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.

I també com un cel desemboirat i ras
la teva mirada és tan bella
quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas
cap més presència que la d'ella.

Com la boirina que s'aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d'una estrofa
sense sentit;

com una cinta de coqueta
en un mirall,
o com el vol d'una oreneta
sobre la vall;

com una mica de musica
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font;

així t'escau la melangia
tan dolçament,
que per rendir-me no et caldria
més ornament.

Tu, que sempre m'aculls
amb una mirada tan alta,
digues: ¿de quin color són els teus ulls,
Mahalta?-

Deia la nit: -¿No sents quina tranquil.la pau?
Vine amb el cor ben net del desig que t'irrita
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.

Deia la mar: -¿No sents el meu cor que s'agita?
La vida és un combat. Únicament l'esclau
és digne d'envilir-se en l'arena suau
ignorant el plaer de la lluita infinita.

-Ah!, deixeu-me que, las, sobre el seu pit fidel,
respiri indiferent al dilema cruel
que poseu en eles vostres oracions estranyes...!

Jo no vull ésser fort ni vull ésser feliç!,
no vull més que gronxar-me indolent sobre l'abís
a l'ombra torbadora de les seves pestanyes.

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
-¿No t'avergonyeix la teva feblesa?
La glòria, l'amor, la disbauxa, l'or,
no sabran temptar la teva peresa?-

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
-Odia, colpeix, embriaga't, besa,
batega més fort, gran covard, o mor
ja per sempre més d'enuig i tristesa!

¿O potser ja ets mort, que ni saps què val
el cant d'un llaüt, l'esclat d'un punyal,
una clara nit, una rosa tendra?-

I el meu poblre cor, el meu cor m'ha dit:
-Per què donar més cendres a l'oblit?-
I m'ha somrigut, vell, sense comprendre.

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música! en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ata t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l'ample terrer l'han combatut a ras.
-La flor de l'esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta!-

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella a poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...

Car tan profundament la seva arrel s'allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d'una crosta de sal.

Però l'alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.

Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.

Jo somniava
rossinyols, caderneres...
Ocell que cantes,
ara que no somnio,
com has pogut trobar-me?

Les mans, frisoses
per la teva tardança,
juguen amb l'ombra
d'una branca florida
que es dreça per mirar-te.

Com una espiga
que assenyalés a l'alba
la seva estrella,
tremolo de mirar-te
quan te'n vas tan alegre.

Si allò que enyoro
ja només és una ombra,
ombres, digueu.me,
¿com la vostra tenebra
fa llum en la meva ànima?

L'amor fermenta
amb l'oci i el silenci.
A voltes penso:
-No sé si estimo massa
o és que ja no estimo...-

Jo us dono gràcies
d'haver vingut com ales,
amor, angoixa,
lentes hores de somnis
que us heu tornat paraules.

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

            ¿Por qué é triste la fonte que secou?
                       ¿E o sol quando anoitece?
                                   TEIXEIRA DE PASCOAES

¿Per què és trista la font que s'ha estroncat
i el sol quan va a la posta?
¿És que més que el futur, Déu meu, em costa
rendir-te el meu passat?

Si et sacrifico l'ímpetu de la meva esperança,
si el meu timó sols navega al teu vent,
¿per què l'ala més lleu d'una recança,
folla igualment,

voldria sempre dur la meva nau enrera,
cap al país perdut
on són joves les fonts i el sol tot just nascut?
Què val el que m'espera?
No sóc avar sinó del que he viscut.

Si en l'ànima més feta al teu servei
el teixit més subtil d'orgull i melangia
            encara és rebel.lia
            contra la teva llei,
¿per què has fet, o diví Pare de la ironia,
            tan bells els sentiments humans?
¿Tan dolça la tristor, tan rara l'alegria
            que mor abans?

¿Per què els poses tan dins de l'ànima que ens costa
creure en el seu pecat?
¿Per què és bella la font que s'ha estroncat
i el sol quan va a la posta?

Tenim set d'existeir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d'unes ales enormes
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d'aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s'encén en ares sense cendra
refeta, radiant, a punt per l'Infinit.

tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l'infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l'immortal turment de la Perfecció!
O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s'acosta als teus dolls, torna amb més set encara.

            Al punt que hom naix comença de morir
            e morint creix, e creixent mor tot dia.
                       PERE MARCH

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mort silenciosa que cada instant s'acreix.

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivènciaq.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,

estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.
Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.

Sé que hauré d'oblidar, per poder-te comprendre,
les paraules que he après amb la carn d'aquest món,
o Déu silenciós, que de música i cendra
ordenes un llenguatge darrera del meu front.

I és sols a mi mateix que em sembla cega i vana
com una àliga viva dintre d'un pou colgat,
aquesta opaca, estèril, borda paraula humana.
Tu tal volta comprens el jou que ens has donat.

Fràgil arpegi, acord de la teva arpa immensa!
Menysprear-la, potser seria més que un crim.
Però jo vull fugir d'aquests mots on morim,

i somniar la llengua d'una major naixença
on sigui cada síl.laba com el batec d'un cor
fent ritme en el torrent d'una sang que no mor.

Com un nou nat, dejú de la llet de la mare,
busca, amb els llavis verges, els pits encara eixuts,
jo tinc set de la font que no s'ha obert encara.
M'has embruixat, gran Ànima dels absoluts!

Tal vegada és el preu de la nostra grandesa
aquest dolor d'estrènyer els braços en el buit,
de sentir, com un erm, la nostra vida presa
per arrels d'un gran arbre d'on no abastem el fruit,

i endevinar amb el cor, invisible i segura,
la claror de la terra natal de l'esperit,
enllà del mur extrem de la nostra mesura,
on es trenquen les ales dels ocells en la nit;

de viure per morir, com qui camina a cegues,
amb els ulls afamats d'aqujesta llum que ens negues.

Enllà passa la música, riu d'espais i de llum,
          artèria noble i viva...
     ¿Quin foc obscur, com a mi, la consum?
¿De quina antiga pàtria dels meus somnis arriba?
          Ah, si el seu mateix rumb
     fos el de la meva ànima captiva!
     Em tanco d'ulls... Però em deixa a la riba.

Enllà passa la vida, somni amarg i tenaç...
          Per la lluerna mig oberta,
ràpids éssers germans, entre paisatges clars,
     fan i desfan una harmonia incerta.
Que és bell aquest món ample, canviant i fugaç!
Dolços els seus camins... -Ànima, ¿saps on vas
         mentre els segueixes, pas a pas,
amb una horrible por de trobar-te desperta?-

Enllà passa l'amor; enllà, però no tant.
         Veu radiant i pàl.lida,
¿ets tu, que ets dintre meu, o l'ombra del teu cant?
Tens les ales de llum, i em cremes, tot cantant.
Qui es fongués, trèmul, dins la teva fuga càlida!
          -Ànima, ¿per què peses tant?
          Digues, ànima meva, digues:
¿per què tu sola tens la força de durar?
Tot passa, fora tu que tot ho veus passar...
     ¿Quina llei per a sempre et destrià
de les coses que són tan lluny i tan amigues?-

-Ah, no guaitis enfora! Interior
sóc jo qui fa la música, i la vida, i l'amor.

Si m'haguessis fet néixer gra de blat,
que seria senzill d'arribar a ser una espiga!
Llucar, créixer, florir en l'aire assolellat,
entre olivers, en una terra antiga.

Si m'haguessis fet néixer raig de llum,
d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,
m'hauria estat donat de no triar el meu rumb:
el meu destí fóra una recta eterna

Però m'has creat home, fecund, fort.
Has obert un camí a la meva mesura,
i a cada instant he de buscar l'estel del nord
en la nit nostra, viva, però obscura.

Tinc por -tinc confiança. Servitud
no hi hauria més dura que la de l'home lliure
si, tant més fatigat com més s'hagués perdut,
pogués perdre el repòs del teu somriure.

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te'n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
en l'últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m'atansa al teu record amb la dolça temença
d'entrar tot sol en un jardí.

L'aire del teu silenci passa en mi
com en el prat un vent d'ales d'àngel o lliris.
Estrella del matí,
fes-me oblidar que em moro de que em miris.
Sóc la gota de rou que t'estimava ahir.

Comença un capaltard d'acabaments d'estiu.
Una noia va sola per un camí i somriu
quasi sense adonar-se'n. Pensa en tots el que estima
i la lluor del sol a la més alta vima
se li emporta l'esguard enlaire. Cull, al pas,
brots d'espígol morat, flairós com el seu braç.
En descobrir un erol ple de mates florides
s'enfila rost amunt, i un cop les ha collides
deixa la garba a terra i seu per reposar.
La vall és, als seus peus, un somriure molt clar
i ella, és clar, li respon amb un altre somriure.
Llavors pensa en els cartes que no té temps d'escriure,
en tants amics que són tan lluny d'aquesta llum.
De l'espígol li arriben onades de perfum.
Com un infant s'allarga de cara al cel, i es posa
la garba més flairosa per coixí. Quina cosa,
veure el cel, ajagut cara al cel, tan pregon!
Déu meu, i que olorosa la terra d'aquest món!
El sol ja és post. La tarda més íntima i més vasta
sembla a cada moment. Una llum viva i casta
retalla núvols, arbres, carenes i conreus
i tot sembla que parli -oh, pau de tantes veus!

     Enduts d'un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
          volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
     ala d'un ordre en moviment,
          ràpida, lliure...
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
     però és música, viure!

Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar,
sembla que voli endins de la meva alegria;
però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,
ai, que lluny va!

Ara, la nit s'acosta
tant, al fons del meu cor,
que el seu somriure sembla una resposta
-una resposta que digués: Estem d'acord-.

Però la ment ignora
a què em respon així...
-Oh, calla, dolça nit enganyadora;
no és cert que ara de tot em diries que sí?-

            Que qui en ditz mal no pot plus larg mentir
            e qui en ditz bé no pot plus bel ver dir.
                       BERNAT DE VENTADORN

La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
és humana per llei, i espurnejant per joc;
alegre, hospitalària, bon company com el foc,
dóna sempre esclafor, i crema de vegades.

La segona és perfum. Com un matí d'abril,
sols per l'olor que en fa sabem les flors que amaga;
té la suavitat del bàlsam per la llaga,
el seu contacte és fresc com un llençol de fil.

I la tercera és respelndor; segons va l'aire,
a vegades és clar de lluna, i altres llamp;
sap escurçar els camins, i omplir d'ocells el camp,
i quan ve, sentim sempre que ens arriba d'enlaire.

Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
viure en la triple gràcia de la seva amistat.

Els cels més purs de l'any són els que fan
els capaltards de l'autumne.
Les roses són més nobles, enllaçant
un màrtir fust de columna.

Els arbres seculars fruiten amor:
palmes, oliveres, cedres.
El temps impregna del mateix sabor
les ànimes i les pedres.

-Si al nostre veire, avui, el vi té gust
de vinya bordenca i agra,
l'antic cristall guarda el perfum august
-Pàtria, el perfum que consagra.

Tu aguantes la meva vida
lligadeta amb un cabell.
T'estimo tant, Margarida,
que el nas se'm torna vermell.

Quasibé sempre que passes
toquen a Missa major,
i pels carrers i les places
sembla que facin pregó.

"Aquesta és la Margarida,
la noia de cal Patxoc.
Qui la veu, té una sentida,
no sé si de gel o foc."

Ai, Margarida Patxoca,
no et casis amb cap forner,
cuida el garrinet i l'oca,
que jo ja m'esperaré.

-Ai, Jeroni, si m'estimes,
posa't el gec del revés
i no em diguis que t'aprimes,
que ja saps que a mi tant m'és.

Anirem a fira a Arbeca
que hi venen gínjols morats.
Si la venedora és guenya,
n'hi prendrem quatre grapats.

Un per la Verge Maria,
un altre per Sant Marçal,
A Sant Ruf n'hi donaria,
però té mal de queixal.

Dels grapats que tu t'endugues,
enterra un gínjol a l'hort,
que si ens morim a les dugues
sempre quedi algun record.

[...]
Després... En tot el món on una ànima parla
hi ha hagut sempre un gramàtic a punt d'esclavitzar-la,
però, sempre impotent, i contemplant amb ràbia
aquella llengua viva que cap presó, cap gàbia,
no pot tenir reclosa, i que, sempre diversa,
sap crear el poema, la lletra, la conversa,
i es riu del professor que imagina que és seu
un domeny on tan sols hi pot manar el Déu
que va crear el Verb que fou l'inici i
serà probablement també la nostra fi.
[...]

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau -però no vull l'oblit.

Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s'acosta,
i a les mans, consumides de tant d'haver captat,
la misèria i l'hivern curullaran l'almosta.

Un silenci profund i vivent com un hoste
s'instal.larà a les cambres del vell palau tancat,
i pels camins, allargassats sota la posta,
descendiran les clares nits sense pietat.

I, tanmateix, que bells, el violeta pàl.lid,
el verd brillant, encès d'or immaterial
d'aquest ponent d'octubre, orgullosament alt,

d'una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
Només, darrera els ulls, puja un vent aspre i càlic,
com d'una cova on crepités una fornal.

"Igual que un raig del sol que, pel cimbori,
penetra dins un temple, a poc a poc,
i cruament senyala, amb el seu dit de foc,
els rostres adormits de les verges de vori,
severa i dolça música, segueixes
per les ànimes nostres un passadís obscur,
i amb el teu dit de foc hi descobreixes
l'espectre del passat, el rostre del futur.

"Com a depuració extrema del procediment analògic, l'al.legoria pot dur el discurs a impressionants descobertes poètiques, a veritables prodigis de creativitat, com podem comprovar en aquesta "Sonata da chiesa. Corelli", del poeta Màrius Torres”
"L'equivalència del "dit de foc" del raig de sol al que el poeta atribueix a la música és el punt metafòric de partida per a una exploració de les possibilitats analògiques de les dues situacions connectades; si la imatge descrita en els quatre primers versos és fàcilment assimilable, la correspondència a què ens obliga el poeta en els quatre següents és tan agosarada com impactant, però no deixa de basar-se en una seriació absolutament escrupulosa: raig de sol – música / dit de foc - dit de foc / dimbori - passadís obscur / temple - ànimes nostres / senyala – descobreixes / rostres - espectre, rostres / verges - passat, futur
"La problemàtica associació dels últims dos termes d'aquest poema el situa al llindar de l'últim gran fenòmen de base analògica, que és el símbol, en el qual l'escriptor mutila el correlat real de la seva visió i l'ofereix tota sola, obligant-nos a buscar-li una parella analògica que mai no tindrem la certesa que pugui escaure-li del tot: la gran virtut del símbol és que, com els harmònics que sentim junts en un acord musical, irradia el seu sentit plural en totes direccions, coronant l'ambigüitat com a valor estètic." (Abellan, Joan / Ballart, Pere / Sullà, Enric. Introducció a la Teoria de la Literatura. Manresa, Angle Editorial, 1997)

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.
Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,
i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur,
sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.
Així en la fosca es perd el pas del vagabund.
Déu meu ja estic a apunt.
Ja vençut, però encara sota el meu estandard.

Serra d'or 12, desembre 1967, dedicat a Màrius Torres.
BOIXAREU, M: Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona, Selecta, 1968.