El meu avi matern, que va tenir deu fills,
va fer, per a domar-los, una gran torre a l'horta.
Mig corral de pagès sense pany a la porta
i mig parc de senyors amb evònims i grills. 

El jardí en el meu temps ja era vell. Acollia
amb una confiada paciència de ca,
enyoradís dels oncles que no jugaven ja,
tots els cosins de la segona dinastia. 

La casa era molt dolça. Com un codony madur
que tingués nius als ràfecs i gats a la teulada.
Cada hivern es podria, ben tancada i barrada. 

Ara que ja sóc gran, i seriós, i dur,
reveig uns baldadors, un pou, un hivernacle,
dibuixats en un blau decorat de miracle. 
 

L'AMOR VORA EL RIU 

Sílvia, ¿recordes l'amor vora el riu,
 entre els verms i l'heura?
I l'aigua que corre, mirall que somriu
 només que ens hi volguéssim veure! 

Barques passaven plenes de cançons.
No les vèiem pas, només se sentien.
Veus d'aigua: Adéu, ens feien- i morien
del riu, igual i sempre nou, al fons. 
 

EL COLLAR DE CARAGOLES 

En la seva modèstia amagades, ningú
no les veia entre els brucs i els espígols silvestres.
I el bosc n'està sembrat! Caragoles terrestres,
blanques filles de Gea, nebodes de Neptú, 

no canten al seu corn eòliques orquestres
ni tenen altre mèrit que el d'haver mort per tu.
Que la seva poquesa faci el meu gest més nu
i més fàcil la tasca dels meus dits, tan poc destres. 

Perquè sóc prou ingenu per fer-te'n un collar.
¿Què importa que no siguin caragoles de mar,
sonores del batec d'una platja perduda? 

Tanca els teus ulls i escolta-les. Dins la seva espiral
hi sentiràs cantar, tremolosa i lleial,
molt fervorosament la meva ànima muda. 
 

FIDELITAT 

¿Quines paraules no podria dir,
dona de glaç, més plenes que no el
constant silenci on em plau sofrir
 calladament fidel? 

Joiós sofrir, felicitat amarga,
vós sou el sol i els núvols del meu cel.
¿Quina agonia em podria ser llarga,
 eternament fidel? 

Us he d'amar, baldament no floreixi
al meu jardí la flor del vostre anhel.
Cap esperança el meu amor nodreixi
 inútilment fidel.
 

ENYORAMENT 

Estimo tant el meu enyorament
 que, si al país que enyoro,
un àngel em volgués portar sobtadament,
diria a l'àngel:
  -Àngel, espera't un moment;
ara no puc venir; és que no veus que ploro?
 

LA MÀSCARA 

 Laissez, laissez mon coeur s'enivrer d'un mensonge,
 Plonger dans vos beaux yeux comme dans un beau songe
 Et sommeiller longtemps a l'ombre de vos cils!
  BAUDELAIRE, "Semper eadem" 

Quan, més fort que la fe i la serenitat,
el meu desig roent i tenaç m'estremia,
i sota del meu bleix el teu bleix responia
com el ressò llunyà d'un torrent agitat; 

quan en l'instant suprem de la meva follia
se'm tancaven els ulls, feixucs de voluptat,
i perdut en el fons del teu cos inventat
hi trobava l'oblit de la meva agonia; 

més que mai, sota el bosc perfumat dels teus rulls,
em semblava arrencat l'abisme dels teus ulls
de les òrbites buides d'alguna calavera. 

El teu rostre era pres d'una immòbil fredor,
com si damunt del rictus vil de la passió
portessis una màscara protectora de cera.
 

* 

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
 que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
 de més enllà del gual. 

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
 per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
 freda, de tan pura. 

Del llim d'aquesta terra amarada de plors
 el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
 ni llast de records! 

I tot el meu futur està sembrat de sal!
 Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
 el dolor que m'espera em fa mal... 

 I gairebé donaria, per morir ara
-morir per sempre-, una ànima immortal.
 
 

màrius torres