fira encesa
     rosa secreta
     arbre de flames
 
 
 
 
 
 
 
 

I  FIRA ENCESA
 
 

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
 Matinet matí,
no ballis amb la calitja.

A l'escarabat bum bum
 les ales li frisen.
Les flors de la perera
 riuen i riuen.

Una mica de cel blau,
 una mica mica.
El núvol empeny el núvol
 i llisca que llisca.

Qui puja a la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s'encén i s'apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s'apaga i s'encén,
farigola, romeguer.

 El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
 Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
 El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!
 
 

HISTÒRIA DEL SOLDAT

Això era i no era
quan naixia la Primavera.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.

La tarda del dissabte
m’enamoro a la plaça.
La nit del diumenge,
a la cantonada.
El dilluns, a la fira.
El dimarts, a l’hostal!...
Febres de maig 
duren tot l’any!

Quan toquen bota-selles,
el diumenge de matí,
totes volen anar amb mi.
Ai, Amor, jo no partiria!
Tàtara, tarara ri,
amor, he de partir.

Avui ja no és avui.
Ahir no era ahir...
El cul del meu cavall
només veureu de mi,
ai els marits!

Camins d’Igualada,
camins de Fraga,
les esperances!

Per l’Ascensió,
cortines al balcó.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó. 
 

L'AMANT ENGANYAT

Des del balcó de la torre, 
cantonades amb banderes.

-Minyones, és mitja nit
i la cambra és buida.

-Vés-te'n, que ja surt el sol
i veu l'aguait de les mans.

-Adéu, llençols, pomerars,
     alfabegueres!

Claus mentideres anaven
al llac, als aires brunzents.
 

DANSA DE LA MORT

Esclaves del jorn passaven
sobre les estàtues blanques.

Cambres de l'oest, amors,
drames i vaixells.

-Jove estranger, la penyora
     de la faula.

-Només em serà turment
el record de les fulles.
Servent que portes l'espasa:
no et sabia tan lleuger!
 

A UNA DAMA QUE ES PENTINAVA DARRERA 
UNA REIXA EN TEMPS DE VICENÇ GARCIA

Amor, senyor de l'ampla monarquia
que publica el clavell i el foc proclama 
en l'ardor de la galta i en la flama
de l'exaltació que l'aire cria,

els cabells de finíssima atzabeja
en el combat de vori que pentina
perú de lliris i de llunes mina,
ornament de les neus, dels ors enveja,

treu de la reixa, i que la saborosa
feina del bes, batalla graciosa
del córrer d'unes cames despullades,

deixi les verdes herbes alterades.
Oh desmai en les tiges onejants
de marbres, ceres, roses bategants!
 

  inici  
 

II  ROSA SECRETA
 

NOMÉS UN ARBRE, A LA VORERA, PORTA...

Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d'herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d'aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m'he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.
 
 

AUCA

Retorno a les festes llunyanes, 
quan la muralla de ponent
plena d'estàtues blanques sobre el mar
incendia la Catedral amb palmeres polsoses
i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella,
la primera vegada, cosins, amb marineres blaves.
Mira com es tanquen els vidres i dins la cambra la tarda,
la tarda es clou, la tarda damunt d'un llit d'agost, pots mirar-ho
des de qualsevol magraner;
sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves,
dels sillons amb roba de llengos antiga, de les columnes entorcillades!
vés al jardí, al costat de la marededeueta,
del safareig cansat de bressar les mateixes fulles,
hi ha les finestres que tenen el record del suïcida
i del boig que el va veure penjat i perdia la boca rient-se'n
amb els ulls tacats amb ombres com botons,
com els botons grocs de les margarides de la feixina, 
a la Riera, més avall del Pont de Sant Pere,
on la Muralla no té canons sobre la Plana.
Jo n'hi he posats i enfonsaré els vaixells del Port. 
Els peixos es mengen el Jaume I davant la Farola.
El Pare Vidal, endolat, s'ho mira des de la Riba.
El Pare Vidal Taüt crida els cuirassats anglesos.
Jaume I, t'ho dic, torna a sortir vestit de blanc,
i jo et faré portar sobre una tauleta d'eben
a la sala de rebre de can Robert Massanet,
i passaràs per l'entrada amb capitells jònics i pluja
-una casa de senyors, una casa bona, amb criades;
estaràs dins una botella verda de vi de Binissalem,
Rei Jaume amb un matalàs d'arena!
El rei En Jaume I amb un llençol de pols grisa
entra per la Llotja! Boters, atureu els martells, 
canteu la cançó de Carmen Flores al Líric.
Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar.
                                                                 Quadreu-vos,
carrabiners, saludeu el Capità amb la pistola!
Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,
com si fossis el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra
(no n'han sentit mai de més fort ni aquí ni fora Mallorca;
totes les vinyes s'aturaren i el vent es cenyia a les soques,
els pits de les noies fremien llur defensa blana,
i el Seminari masturba si Virgili les solituds
torna la lira renglera de canyes, xiulets i bellveures,
cossiols de clavells al terrat i l'estampa més grassa).
Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall 
i espio el munt de la roba vora la flassada blanca.
Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones.
El passeig està fart de mirades
i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda. 
Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines.
Llança el teu fum sobre la mòmia de sor tomasa.
-Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.
Sor Tomaseta, el vaixell vol tirar-vos dins un pou;
arri, cavallet, camina, vola per la carretera,
menja la coca de mel dins la maneta de l'àngel.
Portes la santa que sap com repiquen les campanes.
La nit es posa a vetllar dins els ullets de ma mare.
Ma mare, fadrina, canta al carrer de l'Om i broda.
Tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça,
la noça demà passat, només amb una galera,
i tots a peu i després els tarongerars de Sóller.
Aquí pots nedar, vaixell: el brollador t'acarona.
És un braç inacabable a la teva quilla negra.

Rellotge, calla i no diguis que l'infant s'acosta.
Serà espasa i trencarà totes les cadenes;
les grises rengleres d'arbres li ensenyaran arts de bruixes;
el seu cap serà penjat a la Porta Pintada
i el guardaran a la nit, perquè no parli. 
 
 

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retalles les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
 

 inici  
 

III ARBRE DE FLAMES
 

TRAGÈDIA SPETTACOLOSA

  I

L'ombra dels arbres sobre l'herba és teva
i el vi dins els cristalls encesos, blancs,
fill de noces terribles entre el sol i la terra.
El dia morirà si tu dius el secret,
el secret de la sang, el despòtic secret
que et nua a cada solc i a cada núvol.
Infant que saps paraules revelades:
presideix el suplici de la tarda!
Desvetlla't en el vent de cada fulla,
com una flama perseguida d'aires.
Deslligaràs les feres i les brases,
palau del foc i palau de la carn.

Carenes i serrals cremen altíssims.
Proclamen el martiri de la tarda.
Ball de vents, progrés de la primavera,
bressa l'infant i encén magranes, prunes.

  II

Les banderes, les proes dels grans vaixells de l'aigua
trenquen fogueres de rosers incendiats.
Cabelleres de l'aire, cabelleres de l'aire
dins els boscos, dins els jardins il.luminats.

Trompetes militars de l'incendi retrunyen,
embriagues de l'avançada de la nit.
Tropes de l'aigua vénen secretament i vetllen
l'alba lassa i amarga dels despertars marins.
 
 

EL CAPTIU

     I

Llum, jovenesa de l'aire,
em trobes en camins alts i salvatges.
Àngel, baixa del cel amb el glavi a la mà,
amb el crit esmolat que minva gravideses.
No sóc el caçador que s'ha perdut
entre sols incipients, entre torres caigudes.
Ara cantes deliris en el darrer graó,
sota les roques que estan sota les roques,
a l'indret insegur
on cau el silenci de les cendres
i les fulles il.luminen els vents
i els cavalls fan sonar una pols remotíssima.
No em salvaran els vermells secrets, enfervorits.

-Per mi t'atansaràs
al riu encès que passa,
a la llum que defineix les coses
que han estat donades als noms,
quan cada llunyania pren
angoixes de veritat. 
Volaràs sobre la vorera incendiada,
albatros cobejat pels mariners, tan forts.
Presoner! Oblida la platja deserta! Viu 
pressa de segles en instants
i estalonar-se de moments
avars de llur estridència.
El camí d'esculls finirà.
Arriba l'àgil eixutesa.
Només els meus ulls en els teus
i, en decantar-los, no veuràs res nou
(fúria falaguera de pesos,
desesperació dels vents).
-No facis senyes al vaixell que passa:
no té banderes per a contestar-te.
Que els teus braços s'elevin i l'exaltin,
nauxer d'aquesta lívida llacuna.

-Llum, jovenesa total,
en el silenci s'asseu
la lassitud més pàl.lida d'esforços
amb les mans plenes de castells. 

     II

-Jo sé la gran imatge
madura de sublim seguretat.
Jo sé quina libació 
ens aclarirà les tenebres.
Només recordo la muntanya
i els pins i el vent
i la lluita dels homes
i el gran silenci de després,
vora la pau tranquil.la de la tarda.
Astres únics, patètica
unitat del torrent i l'aigua clara.
Capvespre simple, tímid
de la força suprema de les coses.
I només jo, assegut damunt les coses.
El perill es saturava de mi
i la nit em pressentia.
Nit sense arbres, ni l'aire
sobre la tempestat del rostre.
Nit de l'Àngel, ciutat tancada
a l'exèrcit de barons valents.
Jo vaig pujar a la fortalesa
i les mans em tremolaren.
Sé quin és el despertar de després,
argila entre penyes,
aigua brava de l'ona i de la roca.
Alba sense àngels, sense ocells,
alba de cristalls i de veus,
forn apagat,
entre els murs dels somni i la via
de la batalla tremolosa.
Jo sóc l'heroi d'aquesta veritat
i em redreçava, increat, pur,
per cantar el meu himne:

-He vist la vostra ofrena, he fruït del vostre do
sobre la sang dels homes i les coses.
Cilici de la mort
entre la pau de valls desconegudes.
He lluitat amb tota la nit
adelerada de silencis.
Entre geometria de fàbriques,
l'alba.
Tortura de vidres i crits,
parany de la matinada.
Sepulcre de braços i febres
sense l'instint de llibertat!
Canto l'absència de la llibertat!
Presons de l'aire! Governo
el furor incert de l'aire!
 
 

RONDA AMB FANTASMES

Les filles del silenci present i vigilant
em porten sempre a la perversa llunyania,
saben el meu espant, el meu instant d'espant,
d'isolament, malenconia i agonia.

Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes
estèrils -arbres lívids de la tardor!- viuré
l'hora impura de les aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.

Terror entre les sales buides, quan veig el llit
amb el mort, viu entre els llençols, i serenades
a la plaça, i remor de ganivets, enfora,

més terrible per tantes coses endevinades
durant la fuga, per les fosques, allà on plora
l'esquelet mossegat pels gossos de la nit.
 

"ESCOLTO LA SECRETA..."

Escolto la secreta harmonia de l'aire
i l'ardor que tremola
d'unes grans aigües lliures.

Ales i dansa! Déus
que ara passen i canten
altes músiques! Llum
dels ulls sagrats i verges!

Estic sol en aquestes 
ombres i sento caure
ones de sang, enmig
d'una alba trista i aspra.
 

EN LA MEVA MORT

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons 
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.

 inici  
 

  bartomeu rosselló-pòrcel
 
 

Pàgina de presentació MAG POESIA