nou poemes   
   quadern de sonets   
   no recollits en llibre
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

nou poemes
 
 

I

Poques paraules surten
de les boques en calma.
Els arbres del parc, sembla
que es perdin en llunyana
visió de vell gravat,
tot plena de màgica
dolçor que fa pensar
en velles enyorances.
Quan s'acosti la fosca,
les bruixes i les branques
s'aferraran com serps
en lluita de fantasmes.
Tancarem la finestra
i voltarem la flama.
El foc allargarà
ombres esvalotades.
 
 
 

III
SONET

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella só que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.
 
 
 
 

quadern de sonets
 
 

ESPATLLA

Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
explorava la neu del flanc.

Quina és la seda, quin l'atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?

A l'escenari decadent,
l'èxtasi estèril de l'esquena
era exili de la mirada,

i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.
 
 

Poemes no recollits en llibre 
 

AL FONS DEL VELL CARRER

Al fons del vell carrer
hi dansaven sardanes,
d'homes i dones bull
la plaça endiumenjada;
aquell matinet d'or
era ple de rialles,
de besos i de crits
i braçades en l'aire,
de cares radiants,
desitjos i esperances.
Si sospirava el cor
sospirava debades,
no podia trobar,
no trobava una imatge
que no fos de consol
i d'alegria santa.
Caminava pel món
ple de gran  malaurança,
cercant només la mort
-i era tot joia clara-.
 
 

CADENES

Aquest vaixell no vol partir jamai.
Obsessió monstruosa de cadenes
que pesen damunt mi.
   I aquest vaixell
no vol partir.
  No vol partir.
    Estirar-les.
Per favor, aquest vaixell, aquest vaixell,
que surti ja del port amb les cadenes!
Només imaginar el ferro dur
entre l'aigua brillant i els xocs metàl.lics
i el vaixell caminant i el gran fum negre...
Quin gran sospir, quin aire, quin gran vent!
Només imaginar-ho!
   Quina joia
de córrer tot el port, lliure, i tombar
enfollit dins el fang i l'aigua bruta!
I sentir les cadenes allunyant-se
rera el vaixell de foc i de fum negre...
 

  bartomeu rosselló-pòrcel  
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA