Cartell
de Guinovart fer per a l'acte
ESTRENA: Dijous, 10 de març de 2005 a les 8,30
del vespre
al Teatre Sans de Palma (90 assistents)
Divendres, 22 d'abril de 2005 a les 22,30 a Castelló
(dins la Mostra de Teatre Universitari dels
Països Catalans)
Divendres,
29 d'abril de 2005 a les 9 del vespre a Son Llaüt, Santa Maria
Preestrena: Dijous,
2 de desembre de 2004 a les 8 del vespre
Aula Magna del Guillem Cifre (Campus UIB)
(200 assistents)
L'escenari és un local com, per
exemple, La Cova del Drac, amb una barra de bar i taules i cadires;
al centre un lloc per als músics i cantadors.
[I. BLUES EN SOL]
S'apaguen els llums, i a les fosques es posa
la pista 16 ("Amén no significa així sia...") del CD BLAI-OVIDI.
Quan acaba, s'encenen els llums i es posa al cd "BLUES EN SOL" de Guillem
d'Efak i acaba d'agranar; encén els llums i comença a
eixugar tassons. Entra una parella, s'asseu i demana beure.
Estic tan sol quan tu no estàs amb mi.
Jo estic tan sol quan tu no estàs amb mi,
que sé ben redecert que me podria morir.
T'estim tant que em sembla tornar boig.
Lo vermell ho veig blau i lo blau ho veig roig.
T'estim, t'estim, t'estim, i no estimes ningú.
Veig que dius t'estim i no estimes ningú.
Conta'm mentides, ningú les diu com tu.
Torna, torna, torna, torna'm a anomenar.
Quan tu dius el meu nom, sembla que em tornin a batejar.
Te vaig veure una volta, me vaig enamorar,
me feres una ullada i mai més me podré curar.
Tu tens verí, tu tens verí...
Això és bo per a tothom, però no és
bo per a mi.
Tan sols per culpa teva, me bolc en fang i llim.
Per culpa meva, me bolc en fang i llim.
Voldria avorrir-te, la meitat del que t'estim.
La DONA i l’HOME es posen a parlar.
Donya Lluïsa Fuster no és que tingués un
mètode pedagògic especial però no sé què
passava: t'hi trobaves bé amb aquest dona. Te deixava florir.
Crec que l'afecció a llegir ja me la va posar ella, de petit. Ja sé
que és una exageració però inclús tenc a
vegades la impressió que quan vaig deixar el parvulari ja no vaig
aprendre res més.
Del temps escolar recordo un company que sempre s'ho feia al
damunt. Desprenia sempre una flaire inconfusible i el posaven sistemàticament
al darrer pupitre del fons de la classe. Tot i això, la flaire
s'escampava pertot. Era el fill de l'adrogueria més exquisida
d'Alcoi. Sempre anava cagat; era molt fort. El més curiós
és que s'ho feia al moment precís d'entrar al col.legi.
Sortia de casa net i polit, de vegades fèiem el camí plegats
i jo veia com anava netet i polidet. Tot just entrava als Salesians, es
cagava al damunt i, és clar, es passava tot el matí amb allò
al damunt. Sortíem al migdia; en tornar a la classe de la tarda,
el veia arribar una altra vegada netet i polidet. Entrava al col.legi
i tornem-hi. Cada dia li passava el mateix, matí i tarda. Era increïble.
Ni un sol dia d'excepció.
A mi la vertadera influència va esser que anava a fer
escola a foravila. Tenia dotze o tretze anys. Feia escola a al.lots
que havien d'anar a fer el servici. No sabien ni llegir ni escriure.
Jo els ensenyava a sumar, restar i a saber escriure una carta per quan
se n'anassin fora de Mallorca. Mira, al vespre, en haver acabat
la classe, sempre es treia el guitarró i feien una mica de ball
de bot. I gloses. I no te tenien cap respecte ni un perquè fossis
mestre. Si no eres glosador, als seus ulls no eres res. I venga, que
el mestre en digui una i vatuadell que el mestre en digui una. Vaig agafar
el desllorigador i llavors ja vaig esser un glosador de primera. Per fer
una glosa no has de començar a pensar els dos primers versos sinó
els dos darrers. Comprens? Si agafam les gloses, els dos versos primers
no tenen res a veure amb els darrers.
A damunt es puig de Randa
vaig anar a pasturar el mul,
i a una al.lota amb pèls pel cul
sa mare no la comanda.
Vaig entrar de bondeveres en la vena d'aquella gent. Vaig aprendre
el que volia dir fer feina, estimar els animals, la terra; aquella
cosa que tenien quan un marge s'havia esberlat una mica. Eren analfabets
però estaven molt culturalitzats. Tenien arrels. Per primera vegada
em vaig trobar amb un poble sense contaminar. Allà no hi havien
arribat ni l'escola ni els diaris forasters, res.
Va arribar un moment en què l'ambient de Manacor m'asfixiava,
i per això me'n vaig anar. Com és natural, me'n vaig
anar a conquistar el món. I així mateix vaig arribar enfora:
vaig arribar a la porta de Sant Antoni (Ha, ha, ha!). Llavors em guanyava
la vida fent d'intèrpret en un bar quan venia la flota americana.
Bé, feia d'intèrpret entre els clients i les putes.
Jo vaig arribar inclús a posar un bar dins el brut,
al carrer d'en Ballester. Se deia el Bar Paco que ara me pareix que
se diu Poker.
Catalina catalana
penja el llum a les persianes
i veuràs en Guiemet
que surt de ca les fulanes.
Un dia me veig entrar dos negres al bar. Me vénen i
me diuen: -Escolta! Tu tens uns calçons negres? I dic: Sí.
-I xerres anglès? -Sí. -Idò mira, ens hauries
de fer un favor. Avui vespre véns a La Cubana i tocaràs
amb nosaltres amb l'orquestra. Bé, resulta que un dels músics
els havia fuit amb una sueca i és clar anaven cercant com a desesperats
un negre per poder ocupar el seu lloc. Me varen dir: -Tu tranquil, tots
els negres saben cantar o almanco això pensen els blancs. El
Terreno, allò, era mortal. Imagina't les sueques, no havien vist
un negre en la vida i bufff, hi havia coes. Havies de sortir per les finestres,
tenies cada vespre set o vuit dones que t'esperaven. Quin puta merder!
Allò era horrorós, era horrorós d'hermós, és
clar!
Quan vaig venir a Barcelona, el fet d'entrar en un grup de
teatre, La Pipironda, per a mi va ser descobrir mil coses, allà
vaig descobrir el llibre, vaig descobrir-ho tot. Va ser fantàstic,
dic fantàstic perquè quan se t'obre tot un món molt
ampli, molt gran...
Per a mi el món intel.lectual és un món
fantàstic, però sempre vist des del meu punt de mira,
perquè ho veig tot amb molta il.lusió, no em pos rigor
a llegir més o menys, m'ho pas molt bé, és molt
ric per a mi.
[II. EL FOC]
Mentre acabaven han entrat els músics
i les actrius i s'han col.locat. Quan acaben de parlar els músics
comencen a tocar i les actrius a recitar un fragment perhom; els fragments
finals els canten alternativament, i la tornada la canten les dues.
Un vent extern, d’un foc foquet, n’ha fet
foguera en sec i el món ha fet flamada.
La ràbia vertical del foc fa treure
fum pels queixals als pins i als ullastres.
Quan pren baix baix s'escampa com un líquid
sens perdonar matoll ni llodriguera.
Prenen el vol falcons, xorics i àligues
i els nius es fan brases que torren butzes.
En un tres i no res s'ha evaporat
l'aigua i la humitat dels troncs i branques.
Sense pell verda es mostren les carns negres
i en caure a terra alcen pols de cendra.
Sense fulles el bosc ja no té llengua
tal com un poble que ha perdut sa parla.
Per retre el foc sols tenen la impotència,
les pregàries i l’aigua de les llàgrimes,
la covardia dels qui amb por s’amaguen
i les pells socarrades d’uns quants màrtirs.
Fins i tot els voltors del foc s'allunyen
i els senglars moren cremats a dins les balmes.
Massa aviat s'arramba a les masies
la ràbia de les flames que va a lloure.
Els pergamins, els llibres i escriptures
sabran què és el silenci de la cendra.
Revincla el bestiar. Tractors immòbils,
no acabats de pagar; quasi renillen
quan llepa les parets, tanques i estables
aquella incendiària bogeria.
Tot va cremar. Oracions i flastomies,
els mots rodons i la paraula llisa.
El crit d'afuar cans per rodar guardes
i les pregàries per demanar aigua,
totes les interjeccions quan ja plou massa.
Fetes estiu fugaç cap a la cendra
les rondalles, cançons i contarelles
i alhora fan fumassa les receptes.
Quan la mare vol dir que el fill estima
dels llavis sols degota pols externa.
S'apedreguen amb paraules forasteres
tots els infants que avui han fet la pòlissa.
Tot va cremar. El bosc tan sols és ara
comellar mineral que no té parla.
Tal com l'empelt forà ens feia afecte,
les fulles se'ns omplien de paràsits,
la molsa feia clapes de morfea
i l'escorça del tronc ens queia a llenques.
Els plançons que als nostres peus brotaven,
estranys sorolls els treien els vuit vents.
entre les branques, no hi feien niu els somnis
i el corc serradís feia de paraules.
I com que poc ni gens no ens agradava
aquella tan letal metamorfosi,
mirant-nos al mirall als ulls sembràrem
les primeres llavors de l'autoodi.
Ja no volíem ser nació de boscos
sinó aregats pals llisos de telèfon.
No, no pas jo, el llamp i tro esclatava
la seva ràbia vermella a flor de llavi.
No seré jo qui trenqui ni sols vincli
l’espinada que ens fa drets com a poble.
I comença la tasca fent d’apòstol
d’una causa mig morta i oblidada.
La befa i el menyspreu als que haurien
d'haver estat millors que ell el safalcaren,
li esbraonaren músculs i esperança
i li corcaren el nervi de la tasca.
Ho desà tot, i arraulit a un racó
tornà jai abans d'hora com els altres.
Peu de gat, peu de moix arriba l'alba
escampant el temor d'un nou incendi
com caragols, cor i banyes arrufen
les herbes que han perdut les papallones.
Tot quant ha romàs viu tem i recorda
l'esclat roig i sarcàstic de les flames
i amb por farcida d'impotència esperen
d'un foc antic la revifalla súbita.
Quan s'adonen que és l'alba qui s'acosta
molt lentament comencen a badar-se
les corol.les i els pits per rebre intactes
els colors vius d'aquella nova vida.
Amb un lent cansament imperceptible
arriba, esbraonada, l’esperança.
I així brostà el primer bri d'una herbeta
quan pels racons es féu un tou de molsa.
Entre les pedres de les terres primes
qualque caragolí hi treia banya.
Una perdigonada de falzies
en diagonal per l'aire xisclets feia.
Lliscaven els torrents mentre llefraven
els macs de les paraules altra volta.
Els solcs van deixar prenys la tramuntana,
ocells enramellaven les bardisses
i els cors, mig temorencs, mig desplegaven
les ales fins llavors ben acoblades.
I no fou cap miracle, sinó feina
tan ben feta com entre tots vam saber-ne.
Que ho sàpiga tothom, tant si escolten
com si van amb les orelles embussades,
no eixalarem les ales de cap somni
perquè concreta voli la utopia.
Treballarem com l'aigua subterrània
o com la torrentada molinera,
indiferents al plor i a la rialla
orgull farem de la feina ben feta.
Feixos feixucs ens serviran com d'ales
i els alens socarraran els dubtes.
Tel·lúrica és la força que ens
impulsa
i la reconstrucció és tasca nostra.
Després del foc la lluita recomença
i així serà tants pics com faci falta.
El següent fragment el canten alternativament;
la tornada la cantaran les dues.
Si ni la tramuntana
ens ha tombat la soca,
quin mal ens podran fer
els brúfols de ponent?
Si ni la tramuntana
ens ha tombat la soca,
quin mal ens podran fer
els brúfols de ponent.
Tota la força del món
per vinclar-nos és poca
i això des de fa segles
ho saben els vuit vents.
Si ni la tramuntana
ens ha tombat la soca,
quin mal ens podran fer
els brúfols de ponent? (BIS)
Si ni la torrentada
que envest i aclapara
amb violència cega
tot quan troba al seu pas
no fa que les arrels
deixin la roca mare,
quina força en el món
d’això serà capaç?
Si ni la tramuntana
ens ha tombat la soca,
quin mal ens podran fer
els brúfols de ponent? (BIS)
Qui ens farà tornar molla
la voluntat de poble
si ni els vents ni els torrents
no han guanyat el seu joc?
Si no ens fa acotar el cap
cap violència innoble
-que ho sàpiga qui ho hauria-
tampoc no ho farà el foc.
Si ni la tramuntana
ens ha tombat la soca,
quin mal ens podran fer
els brúfols de ponent? (BIS doble)
[III. ASES!]
El cambrer posa al CD ANÒNIMS d'Ovidi
Montllor. Les actrius seuen i demanen beure.
Al damunt de la tomba
hi ha nat un taronger,
i a la branca més alta
hi canta l'esparver,
que diu en son llenguatge,
sempre de cara al vent;
Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!
Ja m’agafen i me’n lliguen
i em porten a la presó.
-Senyor batlle, senyor batlle,
per què em porta a la presó?
-A la presó no t’hi porto
ni per lladre ni traïdor,
sinó perquè vull que em diguis
d’on has tretes tantes flors.
-Senyor batlle, les he tretes
de les penes del meu cor.
Els poemes següents els canten jugant amb
el públic, mentre els músics fan un acompanyament discret.
L’home barra crida entre el públic (després s'hi asseurà
i des d'aquí dirà el poema següent), les actrius, la dona
i el barman fan de Senyora i criden des de l’escenari, L’home respon a
qualcú del públic, i al final s'asseu entre aquests, des d'on
més endavant farà "Ases". La dona també cantarà
entre el públic i hi quedarà
HOME BARRA: En Joan s'ha suïcidat!
SENYORA: Aaaaaah!
HOME: No es preocupi, senyora,
això ja sol passar.
HOME BARRA: Una bomba al carrer!
SENYORA: Aaaaaah!
HOME: No es preocupi, senyora,
això ja sol passar.
HOME BARRA: Han robat al meu Banc!
SENYORA: Aaaaaah!
HOME: No es preocupi, senyora,
això ja sol passar.
HOME BARRA: El món s'està tornant boig!
SENYORA: Aaaaaah!
HOME: No es preocupi, senyora,
això ja sol passar.
Passa això i més,
i més i més.
I encara passa poc.
No es pot seguir igual
des que neixes fins que mors.
I un es cansa, senyora,
de menjar sempre el mateix.
I de comprar el diari,
i de dormir al mateix llit.
I un se sent humiliat
quan, afaitant-se la barba,
li conten contes de nen.
I tot acaba llavors,
amb això que em conta ara:
suïcidis, atracs i bombes,
bogeries i...
i més, senyora, i més.
Vostè d'això no en sap res.
No és jove i té molts diners.
HOME BARRA: Perquè sols són això, paraules,
i obert de pint en ample
teniu el cel. Si teniu dubtes
repassau l'Evangeli
i si vos lleu -i a ell també-
consultau el vicari.
Si sou d'esquerres
sempre hi haurà un revolucionari
a dar-vos la raó.
I així, quan sereu vells
tendreu una caseta;
molt abans, si sou aplicats
i apreniu de cor
aquestes llistes daurades de noms propis.
També potser que un dia
"Bon dia tenga", "Bon dia tenga",
us diguin,
encara que vosaltres mai
sabeu per què va,
si pel capell o les sabates xarolades.
I ara, que no era això?
No, no ho era.
Perdonau-me.
Els darrers tres versos els ha dit agafant el
micro; quan acaba, el dóna a la Dona i torna a seure entre el
públic.
DONA: A l'escola vaig aprendre
a mai no fer pactes
amb ni un dimoni.
Són una raça dolenta
que prometen molt
i mai no solten res.
Són lladres!
Saben que tenen poder
i amb ell el fer i desfer
els resulta molt fàcil.
Volen convèncer el món
que el seu regne és millor
i així poder tenir
més forces.
El dimoni és molt ric,
i us tractarà d'amic.
Això és un vici antic.
Per a ells treure profit.
S'apareixen en mil formes
gasten mil paraules
per veure si et guanyen.
Ens prometen millor vida,
plaer sense mida,
llibertat... Pansida!
Punyetes!
Diuen que volen salvar-nos,
per així apartar-nos
del recte camí.
I aquells que els fan cas
per quatre sous de res
s'embruten bé les mans.
Indignes!
El dimoni és molt ric,
i us tractarà d'amic.
Això és un vici antic.
Per a ells treure profit.
De dimonis és ple el món
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res enraonant
ni tampoc esperant,
mai res no et donaran:
En saben.
Arma't amb un bon garrot
una espasa o un roc
o allò primer que trobes.
I per l'ànima salvar
quan et vulguen parlar,
no et facis esperar:
Trompada.
Els dimonis que us dic
no són pas vells ni antics.
Ric, ric, ric, ric.
No vull dir noms...
No. No diré noms.
Quan acaba, posa el micro al seu lloc i va a
seure entre el públic
El Tio Sam el canta el barman davant el micro, els altres li
responen d'entre el públic, les dues actrius li fan cor una
a cada costat i al final s'agafen els tres mentre canten.
El Tio Sam, se'n va a Muro, Tio Sam. (BIS)
De Muro que em portaràs Tio Sam?, Tio Sam?, Tio Sam?,
Tio sang! (BIS)
Una orelleta grogueta, Tio Sam. (BIS)
Per anar-se acostumant al Vietnam, al Vietnam, al Vietnam,
a l'Irak! (BIS)
Quantes més orelles portes, Tio Sam, (BIS)
el premi serà més gran, Tio Sam, Tio Sam, Tio
Sam, Tio sang! (BIS)
Si l'orella és petiteta, Tio Sam, (BIS)
vol dir que no creixerà, Tio Sam, Tio Sam, Tio Sam,
Tio Sang! (BIS)
HOME: Ases!
Porcs!
Vaques!
I gossos!
Serps!
Sangoneres!
I llops!
Són animals
de la terra.
Són animals
del Senyor.
Duros!
Bancs!
Finances!
Or!
Negocis!
Bosses!
I milions!
Són paraules
de la terra.
Són paraules
de senyor.
Mort!
Bondat!
Fe!
Caritat!
Submissió!
Pecat!
Infern!
¿Són paraules
que en la terra
ens va deixar
el Senyor?
Ases!
Porcs!
Vaques!
I gossos!
Serps!
Sangoneres!
I llops!
L’home, a la tercera estrofa, ha agafat la Dona,
i van cap a l'escenari; la Dona s'asseu a la tauleta, i ell diu la darrera
estrofa amb el micro i després s'asseu devora la Dona.
El barman dirà el següent jugant entre el micro
i el públic; a la penúltima estrofa dóna la mà,
amb un xoca-la a l'Home barra i l'acompanya a seure; després
diu la darrera estrofa amb el micro.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Després d'aquestes paraules,
molta gent s'esverarà.
D'altra potser no s'esvere,
d'altra no em coneixerà.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
I qui no hi estigui d'acord
no li done la raó,
perquè és tan necessària
com per la terra la saó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Fixeu-vos que no la cante
a crit sec ni amb passió,
la pronuncie amb respecte,
amb tendresa i devoció.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
No us penseu que vol dir guerres,
ni destroces, ni rancors.
Vol dir coses estimades:
llibertat, justícia i raó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
No és pas aquest crit de pobres
que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just,
almenys per als nostres fills.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Encara que jo i d'altres
la cridem amb impaciència,
ella vindrà el dia just,
quan maduri la consciència.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Tots volem que vingue a bones,
sense sang, amb comprensió,
i si els burgesos no ho volen,
llavors serà per collons.
Oh, sí.
Si em permeteu com si no,
Visca la revolució!
[IV. JO SÓC L'ARTISTA, EL CANTANT,
EL PALLASSO]
El barman comença aquesta conversa devora
el que seu a la barra, posant-li la mà damunt; quan l'Home barra
diu el seu fragment, passa al seu lloc darrera la barra i el serveis,
i a ell també, i parlen alternativament i beuen.
Em fa l'efecte que el poder, sigui quin sigui, mai no vol ser
criticat. Amb la gent que ara ocupa el poder, ens hi havíem tractat
molt durant els anys de lluita paral.lela d'ells i nostra. Els en coneixem
força la jugada i això no els deu fer massa gràcia.
Em fa pensar molt quan veig que les persones que ara ens arraconen
són les mateixes que abans ens cridaven per anar a cantar als
pobles, on ocupen actualment tot sovint càrrecs municipals,
i sovint en l'àmbit de Cultura.
Les persones han canviat molt, i també els partits.
S'ha perdut el toc que tenia una sèrie de gent amb ideologies
molt concretes... De vegades em ve a veure gent d'alguns partits i penso:
noi, jo que hauria anat amb vosaltres a la fi del món i ara, ni
a la cantonada.
L'Ovidi més d'una vegada les passà magres. Tenia
tanta de dignitat que no deia res a ningú; un estiu el vaig
trobar a la platja: venia tallades de síndria.
Me'n record de la història d'Ovidi i el funcionari.
Van anar a veure'l per demanar un local per presentar una sèrie
de recitals. El funcionari era jove, vestit a l'última moda.
Els va rebre somrient i els va fer passar a un despatx impressionant.
Els el va ensenyar, orgullós, aturant-se en cada moble, en cada
objecte. La perla del despatx era una taula de vidre dissenyada per
Philippe Stark, els va escoltar exposant el seu pla de recitals i, sense
deixar de somriure, els va dir que admirava el seu coratge, la seva
"insistència", però que potser haurien d'anar pensant
a dedicar-se a una altra cosa. Rock català, per exemple.
"¿Heu pensat a fer cançons per grups de rock
català? N'hi ha molts, i molt bons. La cançó,
desenganyeu-vos, ha passat a la història. És història,
història passada. Ningú vol comprar això. Ningú
vol, i perdoneu, que li expliquin batalletes".
Ovidi no va intentar argumentar. Es va aixecar, i alçant
un enorme cendrer de marbre damunt la taula de Philippe Stark va dir:
"O calles, o et fot la taula".
Crec que va aconseguir els recitals.
"Els feies nosa, Ovidi. Les medalles / que et van penjar en
preveure el darrer dia / no eren per a tu. Era a la malaltia / a qui
agraïen aquells ninots de falles / els seus serveis. La porca malaltia
/ que els feia netament la feina bruta. / I com somreien per dins, els
fills de... / I quins somriures podrits d'hipocresia!"
Ens vam equivocar amb la política de pacte a la mort
de Franco i al moment de la pujada dels socialistes al poder. Va acordar-se
no tenir un sentit excessivament crític a les cançons
com l'havíem tingut abans, per no afeblir l'esquerra i afavorir
la dreta. Vam caure com uns sants innocents en aquest parany. Jo ara
ja estic treballant en direcció contrària, explicant el que
sent.
Si algun colp et pregunten qui ets,
digues que ets Déu.
No t'emprenyaran més.
Si et pregunten què fas,
els dius que fas hores.
Et deixaran.
Si volen saber on vas,
els dius que "a la merda".
Mai més no et diran res.
I tu no hauràs emprat
cap mentida ni pedaç
per a deslliurar-te d'ells.
Les quatre cançons següents les
canten les actrius, amb introducció musical i final, amb el
micro a la mà i ballant.
ACTRIU B: Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure’m, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Més tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!
ACTRIU A: Tu no saps el que jo sento,
tu no saps què passa en mi;
tant si et veig com si en tu penso
sento una cosa que no sé com dir.
Em ve una febre
quan t'enyoro
febre quan et tinc davant,
febre tot el dia,
i febre en les nits en blanc.
Escolta, estimada,
el que jo et vull dir,
com jo t'estimo, mai ningú
t'estimarà, com ho mereixes tu.
Em ve una febre
quan t'enyoro
febre quan et tinc davant,
febre tot el dia,
i febre en les nits en blanc.
Em ve una febre...
Tu no saps el que jo sento...
Escolta estimada...
Em ve una febre...
ACTRIU B: A tu t'emprenya molt, que jo et tingui mania.
Va com va.
A mi m'emprenya molt, que tu vagis fent cria.
Va com va.
A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit: Tu calla.
Va com va.
I jo no vull callar, mentre tu tens la tralla.
Va com va, va com va.
A tu t'han dibuixat i jo trenque la ploma.
Va com va.
A mi m'han fet ple d'odi, a tu t'han fet de goma.
Va com va.
A tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida.
Va com va.
A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida.
Va com va.
Si jo no en tinc per mi, si tu no en tens mai prou.
Va com va.
I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou.
Va com va.
Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.
ACTRIU A: Plovia aquell dia. Perquè vull. Perquè
tinc ganes que plogués.
Sortia ella de casa. Perquè vull. Perquè tinc
ganes que sortís.
Tenia jo un paraigua. Perquè vull. Perquè tinc
ganes de tenir.
Li vaig dir de tapar-la. Perquè vull. Perquè
tinc ganes d'ajudar.
Va dir-me encantada! Perquè vull. Perquè tinc
ganes d'encantar.
Va arrapar-se a mi. Perquè vull. Perquè tinc
ganes d'estimar.
Va viure un món preciós. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de viure.
Després vàrem parlar. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de parlar.
Vam volar pel món. Perquè vull. Perquè
tinc ganes de volar.
Vam sentir un món nou. Perquè vull. Perquè
no m'agrada aquest.
Vam veure que és millor. Perquè vull. Perquè
jo sé que és millor.
Vam menjar el més bo. Perquè vull. Perquè
sé que es pot menjar.
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull. Perquè
estic tip de la contrària.
Tot era meravella. Perquè vull. Perquè estic
fart de fàstics.
Tot era de tothom. Perquè vull. Perquè tot és
de tots.
I acabe la cançó. Perquè vull. Tot comença
en un mateix.
[V. L'AMOR ME DIU QUE ÉS PRIMAVERA]
Mentrestant, a un racó, dos estan encaramel.lats.
Els actors s'hi giren i van dient els següents fragments,
mentre els músics comencen musiqueta suau escaient:
BARMAN: Ara l'amor me diu que és primavera
just quan la neu me fa vinclar les branques.
HOME BARRA: Debat a bat vols que obri les finestres?
I què en farem de tants ocells a lloure?
ACTRIU B: Ara l'amor me diu que és primavera
i jo m'ho crec. Me'n ric del calendari.
ACTRIU A: M'acostaré com l'aigua a la farina
i estovarem tots dos un pa novíssim.
HOME BARRA: M'hauràs rebut com la tenassa l'ona,
de pla et llenegaré com una llengua.
BARMAN: Cada clivell decantarà les algues,
bon convidat, te xuclaré les sabes.
HOME BARRA: I me donaré tot i seràs meva.
La sal i el sol trauran colors a l'aigua.
ACTRIU A: Ja no hi ha mar d'onades més senceres
per navegar vela alta i quilla fonda.
ACTRIU B: Ara ja dorms i, sense que em convidis,
vindré de passatger per dins ta boira.
ACTRIU A: Ara el teu ventre pren el bull, s'estova
per rebre des del coll una glopada
de lava que els teus pits aiden a fondre
i et regolfa per dins i t'assacia.
Els actors aniran dient cada un un tros del
poema següent a una persona del públic i el trauran
a l'escenari, i el convidaran a ballar(música de fons ballable).
ACTRIU A: Te vaig trobar dormida
i te vaig despullar
com a una margarida.
I amb tota la tendresa, la tendresa del món,
te vaig treure la roba
com despullava dones
l'arigutà King-Kong.
HOME BARRA: Te vaig trobar ben gata
i a casa et vaig portar
com si fossis de vidre.
I amb tota la tendresa dels automarginats
te vaig fer companyia
fins que es va fer de dia
com feia Humphrey Bogart.
DONA: Te vaig trobar ben verge
i et vaig deixar somiar,
potser que encara ho facis.
I amb tota la tendresa dels bons salvatges blancs
no vaig voler fer l'acte
i et vaig deixar intacta
com ho feia en Tarzan.
ACTRIU B: Te vaig trobar al porxo
a frec de ser violada
per una colla d'indis.
I amb tota la tendresa de l'heroi i el guerrer
vaig salvar-te honra i vida.
Besada i un adés
com En Gary Cooper.
HOME: Te vaig trobar molt bona
i a casa et vaig portar
amb una idea fixa.
I amb tota la tendresa dels homes fets de fang
te vaig deixar xuclada,
com fa el Comte Dràcula
o En Guillem d'Efak.
DONA: Dins el meu pit
canta i refila.
Dins el meu pit
canta i refila,
com un ocell,
un cor que estima.
Amoretes on sou?
No fugis, vine,
vine, vine.
El meu cor jove
endevina
que l'amor
no és mai un jou.
Vida i amor
són el mateix.
Vida i amor
són el mateix.
Besa'm i besa'm
amb escreix.
Besades mai
no n'hi ha de més.
Els actors destapen botelles de xampany i fan
venir el públic a l'escenari, mentre el guitarrista canta.
GUITARRISTA: Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que SÍ.
El cervell diu que SÍ.
I tot en mi és un SÍ.
Que mai no acabarà.
Canto la vida-SÍ.
Sense transició, es posa el CD d’Ovidi
dels INADAPTATS, i llum discotequera, i es té tot el temps que
la gent beu i parla.
ovidi montllor
* Ovidi Montllor, Poemes i cançons (Barcelona, Galba, 1978):
"Poesia és allò que t'explica la vida que hauria de ser, i per tant, afirma l'existència negant les destruccions. / Done gràcies a tants poetes nostres. / Al servei d'ells seré com ells són al nostre."
* Montserrat ROIG.- Personatges. Segona sèrie. (Barcelona, Pòrtic, 1980):
- El teu pare, pel que has explicat, era un obrer amb molta consciència de classe.
- El meu pare era anarquista i tenia molta consciència de classe. Precisament per això ell ha respectat sempre la gent i és una de les coses que més m'ha inculcat. El respecte a la gent, l'estima a la natura, als objectes, a la casa, a guardar, com tu has dit al principi. Per a mi això ha estat el més important. I, per la banda de la meva mare, el que més m'ha agradat ha estat l'estima a la vida, fruir de totes les coses.
(Sagarra, Joan de. "Ovidi Montllor" (El País, 12-3-95): Em contava que quan, el 1958, el varen detenir amb son pare perquè penjaven cartells incitant a la vaga general, i després que a ell l'amollassin [...] tots els diumenges anava amb sa mare a visitar son pare pres i li duien ¡una llagosta!. "No teníem una pesseta, però, per al pare, el millor". )
- Així, una mica per sobre, ¿quants oficis has arribat a fer, tu?
- Teixidor, mecànic de cotxes, cambrer, xofer, ferrer, pastor de cabres, perruquer de senyores, venedor de peix, pescador de peix, ordidor, sulfatiner, canonaire, aprenent de decoració, en un magatzem de peó. En un banc [...]
* "Aquesta història no em guanyarà", entrevista a Ovidi Montllor. (El temps, 6-3-95):
-Posem per cas el tòpic de l'actor que s'enamora en la ficció i en vida real.
-Ni ha hagut problemes. La ficció és la que mana. En pel.lícules i obres de teatre, jo recordo que m'he enamorat realment de la persona de qui m'enamorava a la ficció. Pràcticament amb totes. I això t'ho has de callar i anar amb molt de compte perquè podria minvar la feina de l'altra persona i això seria imperdonable.
-¿Com es compagina una vida familliar amb una vida itinerant com la de l'actor?
-De la manera més desastrosa del món; i vivint sol, com he acabat, després de viure amb quatre dones.
-Però, ha pagat la pena?
-Sí. Però a mi no m'agrada viure sol. Treballar sol sí, però viure-hi, no. No em trobo còmode, però al final de l'experiència et dius: aquí no hi ha res a pelar. A mi m'ha agradat viure en parella. De fet tinc dues filles. He volgut perpetuar la parella, però ni així, ni amb filles ni amb hòsties. M'han fotut una puntada al cul i m'han dit que la meva manera de treballar no és compatible amb la família.
-Mai ha tingut la temptació de deixar la interpretació per la família?
-Noo. És més forta la interpretació. Per mi ha anat així. Va començar als vuit anys i mai no m'ha deixat. És la meva vida i el meu aliment espiritual, sempre ho ha estat. Per mi, treballar és collonut.
* "Sóc un tastaolletes, segurament", entrevista a Ovidi Montllor. (El temps 11-4-94):
-Es considera una persona amb mala llet?
-Hi ha una persona gran al meu poble, Alcoi, que quan veu una persona de mal humor, diu: "Mira, eixe va mal follat". Doncs, més o menys.
-Com definiries la vostra relació [amb Toti Soler]?
-Començ`parem a treballar plegats el 69 i ho vàrem reprendre seriosament el 73. A partir d'aquell moment fou un treball continuat; i d'això ja fa vint-i-un anys. Això porta que ens coneguem moltíssim. I els assaigs i les actuacions servixen per a això, per a conèixer-se i confiar que durant l'actuació, si passa alguna cosa, ell m'ajudarà i, a l'inrevés, jo hi seré amb el capot per a salvar-lo. Pujarem a l'escenari per trobar el moment d'adreçar-nos al públic, de donar-li aquell punt de bogeria que pot fer que en algun moment s'emocione i ja està.
-Ja està? això és molt o no?
-Això és el màxim.
guillem d'efak
* "Guillem d’Efak, jugando con el destino", entrevista de Llorenç Capellà. (Brisas 376, 3-7-94):
-Li deman que em defineixi el que és la malaltia en abstracte.
-Una putada. En qualsevol cas té un costat positiu i és que estant malalt aprens a donar a cada cosa la seva vertadera importància. La vostra escala de valors, la dels sans, es troba totalment trastocada.
-Vostè ja quasi torna a figurar entre nosaltres.
-Naturalment. Malalt i quasi moribund, no he perdut ni la fam ni la barrinera ¡no en mancaria d'altra...!
-Escolti, no bravegi tant que ja en té més de seixanta.
-¿I què...? A la meva edat es comença a viure. ¿Que per llei m'hauria de considerar un jubilat...? Senyor, senyor...! Què t'he de dir...? Per llei també he estat espanyol.
* Quan era a l'hospital va comentar arran de la visita de la psicòlega:
"No hi ha res que m'emprenyi més que et fotin sa soledat i no et facin companyia".
* Fragments d'una entrevista de Jaume Sastre a Guillem d'Efak (L'Estel de Mallorca, 15 de maig de 1993):
-Ens podríeu parlar de la vostra infància?
-Mon pare, en Toni Cremat, era un guàrdia colonial i ma mare era guineana. Mon pare es va jubilar quan jo tenia dos anys i em va dur cap aquí. Era l'any 1932. A Manacor em va criar una tia eixorca. [...] Jo sempre m'he sentit mallorquí. Moltes vegades cont una anècdota: jo al primer negre que vaig veure me'n vaig dur un puta susto de mort. Jo no n'havia vist cap mai.
-Vàreu actuar també pels pobles [del Principat]?
-Precisament amb en Porter. El seu germà era qui se'n cuidava de cercar-nos llocs on actuar. Feia com a de mànager. Llavors va esser quan vaig tornar a trobar l'arrel. Va esser talment com quan me'n vaig anar a fer escola a foravila. Llavors, per la Catalunya comarcal, va esser quan vaig veure aquella gent, aquella fe, aquella cosa... [...] Te quedaves a dormir. T'hi passaves un dia. Aquella devoció que te tenien quan te deien: -te necessitam, te necessitam... Hòstia, mai ningú en la vida m'havia dit, te necessitam. Era senzillament emocionant. Llavors va esser quan veritablement un va començar a agafar consciència de país. Va esser una òsmosis.
* Mestre, Bartomeu. Balada d'en Guillem d'Efak. (Palma, Documenta Balear, 1997):
"El millor que vàrem fer Raimon, Ovidi, Maria del Mar i jo va ser mostrar el significat ampli de la nació tant al Principat com al País Valencià com a les Illes. A les actuacions explicava que "els mallorquins no som catalans perquè parlem català. Just al contrari: parlem català perquè som catalans"."
"El Cel és un bar de les foranes de Ciutat on serveixen uns martinis de cal Déu."
Més informació: http://www.mallorcaweb.com/magpoesia
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
