divendres 4 de juliol de 2008 a les 9 del vespre
a la fundació aca de búger
en el marc del solstici d'estiu

josep palau i fabre, demiürg

violant seguí, jeroni alenyar (piano) i antoni artigues

GUIÓ

ORESTES: On he arribat? Quin país és aquest? És Argos allà al lluny?
ELECTRA: Si ho saps per què ho preguntes?
ORESTES: És bo escoltar d'un altre el que volem sentir.
ELECTRA: És Argos el que veus, si això pot alegrar-te.
ORESTES: I tu, qui ets?
ELECTRA: I tu, per preguntar-ho?
ORESTES: Sóc estranger.
ELECTRA: Dius una veritat que de tan gran s'assembla a una mentida.
ORESTES: Coneixes Argos bé?
ELECTRA: I Argos a mi també.
ORESTES: Qui ets, si es pot saber d'un cop?
ELECTRA: Em dic Istar. La folla Istar. Tot Argos t'ho diria.
ORESTES: Sembla que et plagui aquesta anomenada.
ELECTRA: És l'única de seny en un país malalt.

“Salvar l'infant que hi ha en nosaltres
és la primera condició per salvar l'home.”

Vides de Picasso.
Qui és Picasso?Però: qui és Shakespeare?Qui és Homer? Una acumulació de noms?Un rei que signava amb un pseudònim? Un home? Una escola? Moltes escoles? Una època? Moltes èpoques?
És possible que el dia de demà la personalitat de Picasso sigui identificada amb mil i una persones diferents. Totes les tesis seran vàlides, perquè per a totes hi haurà proves irrefutables. Aquest l’identificarà amb un tal Pablo Ruiz, pollós, que no es va moure mai de Màlaga, caràcter violent, bruixot de mala anomenada. Per què no? L’altre el farà català i provarà, a través de la seva obra contradictòria, que és el típic representant de l’anarquisme barceloní. Ningú no podrà desmentir-ho. Un tercer voldrà assimilar-lo a la glòria i a la cultura franceses. Impossible de destriar els noms de Paris i de Picasso. Tal altre provarà, a través del seu cognom, que el seu origen i les seves arrels són italians. Qui sap?
                       Si ha estat brau sota la pell del brau, miserable sota els parracs, arlequí
            Amb la flauta, iber, home de les cavernes, renaixentista, grec i egipci, potser la
            Pregunta caldrà formular-la d´aquesta manera:
                       Déu, existeix? Picasso, existeix?

 “Picasso ha estat l'home que s'ha pres més llibertats. La interior és la més difícil de conquerir.
La llibertat és això: no estar obligat a res, a cap imposició exterior, a cap compromís, ni que sigui amb un mateix. Poder disposar, en nosaltres, de tot, començant per nosaltres. Quisvulla pot ser emperador del món. No li cal sinó apoderar-se de la immensa fortuna que té a l'abast de la mà, cada dia, a cada instant."

A voltes, en llevar-se, l’home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.
I es mou feixuc, amb la recança oberta
d’abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal.lideix,
veient la companyia tan deserta.
Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l’univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.
I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.

No existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans -joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor- com la que conté la de Picasso i, per tant, cap obra a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral.

"PICASSO PUR

Fer néixer les coses dient-les: heus ací el miracle.

Aigua, pa, dona taula.

Fer néixer, davant dels nostres ulls, com si no les haguéssim vist mai, les coses que estem cansats de veure.

Aigua per beure.
Pa per menjar.
Dona per estimar.
Heus ací el miracle.

Hi ha dona nua i dona despullada.
Nua, és a dir, abans del vestit.
Les dones de Picasso són sempre nues.

En el principi fou la dona.

T’escric amb llapis vermell, mots de foc;
parlo del bes i ja és besar-te un poc.

No puc apagar aquest foc 
--aquesta rosa entre les mans. 
Jo mateix l'he atiat, 
i ara no tinc prou aigua. 

Et deixo, cor meu,
cremar tots els papers. 

--Allunya el braç,
deixa’m la mà,
és amb els ulls
que pots ferir-me.
Més nu que el glaç,
el teu mirar
m’aboca al fons
d’un gran abisme.
Allunya el braç,
deixa’m la mà.

Dura com l’aigua dura.
Arrel d’ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se’ns fa del tot madura.

--               Per me si va nella città dolente

Per mi sabreu el mal, sabreu la bava
que destil.len els homes, invisible,
i el fons dels cors com el fons d'una cava.
kPer mi sabreu tota cosa possible:
la verge puta que ningú es tirava
i el bord donzell de cul massa irascible.
Sabreu el bé i el mal, la bruixeria,
les llúpies, els amors, la niciesa,
fal.lus caiguts i sense poesia
i pecats clandestins sense grandesa.

Passa la mà pels meus cabells, Anna,
            passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
            --un ancià.
Mira la neu en el meu front, Anna
            i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna:
            ja tinc mil anys.
La flama viva que em consum, Anna,
            no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
            visc sense cos.
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
            passa-hi la mà.
Sense dir res dóna’m consells, ara,
            que estic cansat.

ELS LLUNÀTICS
     Hem parlat de la lluna. (Tots els poetes han parlat
de la lluna.) És hora que la lluna parli de nosaltres. ¿Què
diu? Heus ací el que diu:
     "Insensats. Sou uns insensats. Passo pel vostre rostre
i us el tallo en dues meitats. Ganivet tan fi que ni tan sols
no us desadhereix! Però una meitat vostra viu per sem-
pre truncada, de cara a mi, gravita al meu entorn. La llu
na té els seus satèl.lits, que són els homes. Us il.lumino de
nits. De dies us deixo a les fosques i per això us perdeu.
Quan m'aturo dintre vostre remugueu les mandíbules.
Teniu gana de l'aire i veniu cap a mi. Alguns em són fi-
dels i em duen a dins, de dies. Un pensament us ha nas-
cut: sóc jo mateix, de tres quarts, sencera, minvant o
lluna nova..."

 “L´home és un animal que es busca”

He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en el fems.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almina que se’m fes.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA