Direcció: Antoni Artigues.
Intèrprets: Inès Cantó, Antònia Moyá, Juanjo Abrines, Daniel Espada, Maria del Mar Carbonell.
Cor: Maria Àngels Simó, Marta Colom, Irene Muñoz.
Músics: Àngel Vell, Daniel Hernandez
Música: Baltasar Bibiloni
Durada: 1 hora.

REPRESENTACIONS
Lloc d’estrena: Aula Magna de l’edifici Guillem Cifre de Colonya (UIB, Palma).
Data: 15 de gener.
Altres funcions: Aula Magna de l’edifici Guillem Cifre de Colonya (UIB, Palma; 15 de gener).
Total: 2.

SINOPSI
La flor de la poesia d'Agustí Bartra és el gira-sol. Aquesta flor té l'impuls d'ell mateix: sempre girant-se cap a la llum i d'esquena a l'ombra.
Anna Murià diu dels personatges de La noia del gira-sol: "Dèlia, la dona que té només un gira-sol com a escut contra les amenaces de la vida,l i que ha de triar entre dos amors, el nou i vigorós i enlluernador, l'antic i las, però amb arrels: David, la passió amorosa, el lluitador perseguit que no es rendeix, i Tomàs, marit de Dèlia, l'idealista vençut, amics i còmplices tot i rivals en l'amor."
David diu: "La veritable pàtria no és la terra dels nostres morts, sinó la terra dels nostres fills, dels qui vindran."

Mostra d'una de les partitures fetes per Baltasar Bibiloni

La flor de la poesia d'Agustí Bartra és el gira-sol. Aquesta flor té l'impuls d'ell mateix: sempre girant-se cap a la llum i d'esquena a l'ombra. La noia del gira-sol, crea una situació d'exili, interior (materialitzat en Tomàs), i exterior (David). És un cant d'esperança, de dolor, d'amor, de lluita. David diu: "La veritable pàtria no és la terra dels nostres morts, sinó la terra dels nostres fills, dels qui vindran."

PERSONATGES
DÈLIA, la dona que té només un gira-sol com a escut contra les amenaces de la vida,l i que ha de triar entre dos amors, el nou i vigorós i enlluernador (David), l'antic i las, però amb arrels (Tomàs). Brusa, falda i esparedenyes tot color de gira-sol.
CLARA, la seva cunyada hostil, una enamorada sense esperança. Brusa, falda i espardenyes grises.
DAVID, la passió amorosa, el lluitador perseguit que no es rendeix. Camisa, calçons i espadenyes blancs.
TOMÀS, marit de Dèlia, l'idealista vençut, amics i còmplices tot i rivals en l'amor. Espardenyes, camisa i calçons marró.
TONI,  veu de la innocència i la veritat. Camisa crua i espardenyes; calçons també de color cru, fins a mitja cama; al final de l'acte tercer anirà vestit amb parracs d'espantall.
LES TRES DONES, encarnació alhora de les parques i del cor antic. Túnica blanca, com el fons, i maquillatge càlid. Es mouen amb jovialitat i canten i reciten  amb serenor, amb moments de somriure i d'exaltació (el contrari de trascendència o cant funest); podrien dur elles mateixes algun instrument de ritme; la que parla es pot avançar una passa.

ESCENOGRAFIA 1r. i 3r. ACTES
Menjador d'un casal al cim d'un pujol, prop de la costa. Fons: mur encalat.
A l'esquerra, la porta que dóna al pati, amb una cortina de corda.
A la dreta la porta que dona a l'interior.
Davant, mirant cap al públic, a l'esquerra,  una finestra, figurada,  amb vistes al mar.
Al fons, a l'esquerra hi ha un taburet, color blau mariner; a la dreta, un moble també blau mariner, més o menys en forma de L, que serveix per seure, a la part baixa, i de taula a la part alta, on hi haurà un ganivet, i després, el gira-sol que du en Toni.

ESCENOGRAFIA 2n. ACTE
Pati empedrat al darrera de la casa.  Fons: mur encalat.
A l'esquerra un camí estret al marge del qual s'aixeca l'espantall, sense testa; després durà una olla prou gran per entrar al cap d'una persona.
A la dreta, la porta que dóna a la casa, amb la mateixa cortina de corda; un pedrís (el mateix cub del primer acte, i un pou prop de la porta. Hi pot haver roba estesa, o unes xarxes.
Davant, mirant cap al públic, hi ha vistes al mar. 

LLUM
Meitat dreta. Meitat esquerra; i aquí hi pot haver una bombeta que encenen i apaguen els actors. Llum de celístia des de la porta de l'esquerra.

RENOUS
1r acte: Passes. Grills. Corriola.
3r. acte: Tu-tup d'un quan cau. Lladrucs, de cada vegada més forts. Tres trets.



 

Capvespre d'un dia d'agost.
LLUM a la dreta,on hi ha les tres dones, dretes, davant el mur blanc. A les fosques,a l'esquerra, devora la porta de l'esquerra, Dèlia, asseguda al taburet, i Toni, devora ella.

DONA PRIMERA: Som les que van i vénen, que passen i romanen.
                                Al marge del camí som la fita que resta
                                mentre desfila el món, esperonat pel temps.
                                Recordam en la terra, en el mar i en el foc!

DONA SEGONA: Recordam en la terra...

DONA TERCERA:                                     ... en el mar i en el foc!.

DONA SEGONA: La terra sempre escolta, i la mar mai no calla,
                               i el foc sempre vigila, amb els braços enlaire.
                               En un tors insurrecte viu l'ànima futura,
                               el somni que fulgura en l'àguila més alta.

DONA PRIMERA: El somni que fulgura...

DONA TERCERA:                                  ...en l'àguila més alta.

Les tres dones surten per la dreta, lentament.
LLUM: Així com surten les dones, s'apaga la llum de la dreta, a poc a poc, i s'encén la de l'esquerra, on Dèlia i Toni miren a fora per la porta del pati.

TONI:  S'ha tornat a moure, Dèlia!

DÈLIA: El què, Toni?

TONI: L'espantall. Em fa por!

DÈLIA: No t'ha de fer por, Toni. Només serveix per espantar els ocells.

TONI: Ah, sí! I per què s'espanten els ocells?

DÈLIA: Segurament perquè el prenen per un home de debò.

DÈLIA: És el vent que fa moure el pellingot de màniga que li penja, i no et mira, Toni, perquè no té ulls: són els dos forats que varen fer a l'olla que li serveix de cap. Només són dues canyes, un vestit atroninat i una olla foradada. Res més.

TONI: Per què, doncs, aquell soldat, la setmana passada, va disparar contra l'espantall? Pam! Pan! Pam! Amb la pistola. Per què va disparar contra l'espantall, Dèlia?

DÈLIA: Perquè segurament també tenia por, Toni

RENOU: Se senten passes d'algú que camina amunt i avall per la cambra de sobre.

TONI (mirant al sostre, en veu baixa): No cercaven en David, eh?

DÈLIA (s'aixeca esverada): Quantes vegades t'he repetit que mai...

TONI (també s'aixeca, i diu, com si repetís una lliçó):  No, no hi ha cap foraster a casa. Només som quatre: Dèlia, Clara, Tomàs i jo. Ningú més.
RENOU: Continuen sentint-se les passes a la cambra de dalt.
Què li farien, els soldats, si l'atrapassin?

DÈLIA: Potser allò que vas veure que feien a l'espantall.

TONI (assenyalant a fora): Oh mira! Mira!

DÈLIA (amb un ensurt): Què passa?

TONI: Ara és tot vermell, l'espantall, tot vermell! Sembla que dugui una capa de foc. I ja no em fa tanta por. Saps què voldria fer, Dèlia? Anar a jugar amb les formigues.

DÈLIA: Ja és tard.

TONI (ploriquejant): Deixa-m'hi anar, Dèlia! No facis com na Clara, que sempre em diu que no de tot.

DÈLIA: Vés-hi, però no triguis, sents?

TONI:  Quan comencin a xiular els mussols tornaré.

Toni surt cap al pati (esquerra).
RENOU: A fora comencen a cantar els grills.
LLUM: El crepuscle envaeix l'estança. La llum, que ve de la porta del pati i de la finestra, va minvant.
Dèlia mira un moment el sostre, després mira per la finestra, de cara al públic.

Foto: UIB

DÈLIA (lentament): El sol és bell... I la posta s'endu les cicatrius del dia.

David entra per la porta de la dreta i es queda dempeus i immòbil al mig de l'estança, mirant Dèlia.

DAVID: La nit va venint, Dèlia; està besant les teves mans, la teva cabellera, però el teu rostre és encara del dia: vermell, talment una magrana oberta. (Pausa. Abraça Dèlia per darrera). Jo estim la nit i els seus gegants que marxen de cara als estels, carregats amb els seus sacs de silenci, i la paraula arrancada del foc dels segles. Jo som d'ells, Dèlia: vaig amb ells en la nit, en la sang florida...

DÈLIA (Es gira i parlen abraçats): Cada vegada veig més alta la teva nit voltada d'àguiles, i perd la memòria i la imatge de les meves nits. Oh les nits de la meva infantesa: una finestra amb ombra i remor d'acàcia i, pel cel, la lluna. I les nits de primavera: una noia folla rebolcant-se per l'herba o fent sonar una caragola, i, més endavant, les nits amb ulls de fogueres... Però com entraré, David, en la teva nit?

DAVID: Dreta com l'alba.

Entra Clara des del pati (esquerra). Es queda mirant uns moments la parella i després va a encendre el llum. Quan parla, ells dos es desabracen.
LLUM: Clara encén la bombeta, i s'il.lumina la meitat esquerra.

CLARA: Què feis aquí, gairebé a les fosques?

DÈLIA: Miràvem la posta.

CLARA: No ha tornat en Tomàs?

DAVID: No té temps, si és que ha arribat fins a la Cala Verda.

CLARA: Sempre que ell, o tu, sortiu estic amb angúnia.

DÈLIA: No et preocupis; a ell no li pot passar res.

CLARA: Ets tu que t'hauries de preocupar. Almenys més que jo, que només som la seva germana. (A Dèlia) On és en Toni?

DÈLIA: Ha sortit a fer una volta.

CLARA: No ha omplert el safareig?

DÈLIA: Em sembla que no. Li he dit que ho fes, però...

CLARA: No hi ha res a fer amb aquest al.lot. Hi aniré jo.

Surt Clara cap al pati.
RENOU: Se sent el grinyolar de la corriola del pou.
LLUM: David va a apagar el llum. És de nit ja. L'estança queda il.luminada per la celístia.
David i Dèlia, l'un al costat de l'altre, tornen a mirar el cel, per la finestra.

DAVID: Les estrelles són la tendresa dispersa de la nit.

DÈLIA: Mira, la lluna plena s'alça del mar!

DAVID: De la nit brolla el meu somni de tu, Dèlia. Et veig més enllà d'aquests astres. Ets aquí, en aquesta estança plena de cel, Dèlia, i ets allà on el somni et crea de nou.

Per la dreta entren les tres dones; silenciosament es col.loquen contra la paret del fons.
LLUM: Meitat dreta.

DONA TERCERA: El que hagi de ser dit, aviat es dirà
                                 el que s'ha de callar, per sempre es callarà.
                                Allò que callarem, sols el destí ho sap.
                                Allò que hem de dir, que hem vist el mariner.

DONA PRIMERA: Allò que hem de dir...

DONA SEGONA:                               ...que hem vist el mariner.

DONA PRIMERA: Ni avui ni demà no es veurà la barca
                                que s'endurà algú que espera a aquesta casa.
                                En arribar a la cala  al lloc més alt del pal,
                                hi haurà un llum encès, serà un fanal groc.

DONA TERCERA: Hi haurà un llum encès...

DONA SEGONA:                                       ...serà un fanal groc.

Les tres dones surten lentament per la dreta.
Dèlia encén el llum de la casa (meitat esquerra) i s'asseu al taburet.
LLUM: Ha quedat encès tot l'escenari.

DÈLIA: El meravellós i el terrible caminen junts pel meu cor... Som com una desconeguda per a mi mateixa, plena d'una joia que m'aterreix i d'una por que m'exalta ...

Entra Tomàs, que ve de fora (esquerra).

TOMÀS (fent un petò a Dèlia): Bona nit, Dèlia.

DÈLIA: Bona nit.

TOMÀS: Bona nit, David.

DAVID: Bona nit, Tomàs.

TOMÀS (S'asseu al cub, fent un alè. A David): He trigat més del que em creia. I per res. No he vist el mariner.

DAVID: Ja ho sé. Però m'han fet avisar.

TOMÀS: Què diuen?

DAVID: Que ni avui ni demà no sortirà la barca. Potser serà demà-passat. Hissaran un fanal groc a dalt el pal. A les deu de la nit.

TOMÀS: Així almenys romandràs un parell de dies més amb nosaltres. Frises per anar-te'n.

DAVID: Sí i no.

TOMÀS: Per una banda em sap greu que te'n vagis tan aviat; però per l'altra el que siguis fora voldrà dir que t'hauràs salvat, que estaràs definitivament lluny de perill. Em dol que te n'hagis d'anar. Però el destí ens tria, i cal obeir.

DAVID (es gira cap al públic, d'esquena a Tomàs): El destí és el caràcter de l'ànima de cadascú. Per a nosaltres és saber dir que no.

TOMÀS: Jo ja no sé dir ni sí ni no. David. Voldria posseir aquest poder de voler que tu has tingut sempre.

DAVID: Algú ha de recordar, algú ha de combatre.

TOMÀS (s'aixeca, va cap a David i li posa la mà a l'espatlla): Amb tu se n'anirà l'amistat, la camaraderia viril de tota la meva joventut. El meu odi cremarà més pregonament en aquest país nostre devastat i ajupit.

DAVID: El mal més gran que ens han fet ha estat el de reduir-nos a la necessitat d'odiar. La noblesa resistent ha de prendre la forma de l'odi. (Pausa. Mira enlaire cap al públic). Ens avergonyim en adonar-nos que la nostra força és creada per l'odi, en sentir que a causa de l'odi la nostra derrota no és definitiva.

TOMÀS: Ets estrany, David. No t'acabaré d'entendre mai.

DAVID: Què vols dir?

TOMÀS: Acabes de parlar sobre l'odi, però ni en el to de la teva veu ni en l'expressió de la teva cara, ni en el teu gest, no hi havia odi. Parlaves, com t'ho dirè?, amb una mena de serenitat distant.

DAVID: Cadascú odia i estima d'una manera diferent. Saps tu per què he combatut?

TOMÀS: Tots ho sabem. Hem combatut...

Foto: UIB

DAVID (interrompent-lo): Oh no! Deixa les grans paraules de pàtria, llibertat, dignitat humana al seu lloc. No tinc res contra d'elles, al contrari. Però ara parlo estrictament de mi. Jo no he combatut per conceptes, sinó per imatges i sentiments. En el fons, només defensava uns miracles que viuen en mi: un arbre que vaig sentir florir, sent nin, un vers d'un poeta nostre, la figura d'una dona dalt d'un pujol, una vista al mar... (Pausa). Hi ha coses que no poden ser mortes, que no volem deixar que ens matin. (Pausa). Com la mar que no dorm mai.

TOMÀS: Per la mar has vingut i per la mar te n'aniràs.

David s'asseu al cub.
Dèlia s'acosta a la finestra i mira la mar.

TOMÀS (anant cap a ella): Què mires?

DÈLIA: No res. La mar.

TOMÀS (amoixant-li la cabellera): Quina cabellera més llarga i més suau que tens, Dèlia!

DÈLIA (fent un moviment amb el cap): Em fas mal...

TOMÀS: Si només t'hi passava la mà molt lleugerament! Estàs nerviosa... (Com amb un prec:) No miris més la mar.

DÈLIA: M'agrada veure la mar.

TOMÀS: La nit és clara, però l'horitzó comença a enfosquir-se... (Apropant-se a David) Quants anys tenies, David, quan et vaig conèixer? Eres molt jove: disset anys. Jo en tenia vint-i-quatre. Tu m'admiraves per allò que jo feia. Allò que jo vivia, era la realitat d'allò que pensava. En la joventut, el sentiment tendeix a expressar-se en l'acció... Durant anys, estiguérem l'un al costat de l'altre. Guanyar, o perdre era igual: el que comptava era jugar, i vèiem la vida com si fos una eternitat... La guerra ens separà, i vingué la pau amarga... tu ets el mateix que eres, acrescut, però jo no.

La porta del pati (esquerra) s'obre bruscament, empesa des de fora per un fort cop de peu i apareix Toni a la llinda, on roman immòbil uns moments. Amaga el rostre darrera un gros gira-sol, que sosté amb les dues mans, com si fos una màscara.

TONI (estrafent la veu): Qui som? No em coneixeu? Quina carota més guapa que he trobat, eh? Us heu espantat? Ha! Ha! (Avança unes passes devers Dèlia). Quines cares feis, avui vespre! (Guipant amb un ull des de darrera la flor). Sembla que també us hàgiu posat carota. David se n'ha posada una d'acer, tota llisa; Tomàs la duu de boira, i tu, Dèlia, en dus una de blava, de mar... A fora! (Es treu el gira-sol de la cara. S'acosta a Dèlia). He vist el gira-sol, prop del camí. L'arrencaràs i el duràs a na Dèlia, he pensat. On el vols?

DÈLIA (asseient-se al taburet): Vine: posa-me'l aquí, a la falda.

TONI (s'asseu a terra, al costat de Dèlia): Aquí el tens. Eh que és gros? És el més gros que he vist en la meva vida. Com que la tija és guixuda, m'ha costat de trencar-la. Ho he hagut de fer amb les dents, i el suc tenia mal gust, ecs! (Pausa). Saps què he fet, venint cap aquí? Duia una pedra a la mà, i no me'n recordava. I vet aquí que, des de lluny, des de tan lluny que em pensava que no hi arribaria, va i llanç la pedra contra l'espantall... Fixa't, des de lluny, i jo que no tinc gens de punteria...

DÈLIA: I què ha passat, Toni?

TONI (ploriquejant): Doncs que he petat la closca de l'espantall! Ha fet crec!, i l'olla ha caigut esberlada a terra... Ha estat mal fet, eh, això? Creus que es podrien afegir els trossos i tornar-la-hi a posar al cap? El millor seria fer-li un cap nou amb una olla vella... Ha! Ha! Ha! A dalt a les golfes n'hi ha una, d'olla vella. Només té un foradet, petit, petit... (Curta pausa). M'havia oblidat d'ensenyar-te les formigues que he caçat. (Es treu una capseta de llauna de la butxaca). Les tinc aquí dins. Ara obriré la tapa, perquè les vegis. Però només un moment, sents? Es podrien escapar. Un moment, només... Mira! Has vist? T'agraden?

DÈLIA: Sí, molt. Són tan remenudes!

TONI (mentre Dèlia mira les formigues, Toni li posa el cap a la falda): Només agafava les més petites de totes; les grosses, les deixava: mosseguen, saps? Obren les tenalletes que tenen a la boca... així, veus?... i.... M'agraden les coses petites... pe... ti...tes... pe... ti... (Es queda adormit amb el cap a la falda de Dèlia)

Durant uns moments se sent el grinyol de la corriola del pou; després cessa. Entra Clara per l'esquerra. En adonar-se que Toni s'ha quedat adormit, mou el cap, contrariada.

CLARA: Quina manera de quedar-se adormit, aquest ganàpia!

DÈLIA: Deixa'l estar.

CLARA (sacsejant rudement Toni): Si tens son, vés-te'n  al llit. Jo traient aigua del pou i tu passejant. I ara...

Toni es posa dempeus, esverat i fregant-se els ulls. La capseta de les formigues cau a terra, oberta. Toni s'ajup a collir-la.

TONI: Ai, les meves formigues! (Examinant la capseta). No hi són! No en queda ni una a la capseta, i per terra tampoc no n'hi ha cap! (Somicant). On són les meves formigues? Tant com m'ha costat de caçar-les. (S'acosta a Dèlia). Aquí, a la màniga, n'hi ha algunes, que pugen... (Posant-se al darrera de Dèlia i mirant-li els cabells). Són aquí! T'han pujat fins als cabells, Dèlia! No et moguis, que te les aniré traient... Costen una mica de veure, perquè són del mateix color dels cabells... No t'aixequis, Dèlia! Ara en tens algunes a la cara...

Dèlia s'aixeca lentament de la cadira i el gira-sol cau a terra. Està estranyament tranquil.la, com si no s'adonés de res. Tomàs i David avancen devers ella, però Dèlia els detura amb un gest. Després es cobreix el rostre amb les mans i riu, riu...

DAVID (en veu baixa i sorda, a Tomàs): Estàs trepitjant el gira-sol, Tomàs.

FOSC
Música:
 

Clara treu aigua del pou. David, devora ella.
LLUM: tot el pati il.luminat amb llum de dia, exterior.

DAVID: Vols que t'ajudi a treure poalades?

CLARA: Gràcies, David, Ja he acabat. Per què has sortit? Ja saps que és perillós; et podrien veure des de la plana.

DAVID: Bah! No sabem mai on és el perill. Ja estava cansat de romandre a dins, després de dos dies sense sortir.

CLARA: No estiguis aquí fora. Sigues prudent algunes hores més, creu-me. Què en treus de fer-me... (Corregint-se ràpidament) de fer-nos patir? (Pausa) Entra a la casa. Em fas patir!

DAVID: No rondinis, dona.

Surt Toni de la dreta, tentinejant. Duu posada al cap una olla vella amb un forat a la part de davant. En arribar a la meitat de l'escena, Toni es mig treu l'olla, es gira devers Clara i li fa una ganyota. Després s'acosta a l'espantall i li col.loca el nou cap. David, quan ha vist que venia en Toni s'ha assegut al pedrís.

TONI: Què et sembla, David?

DAVID: Bona idea! Però no li tornis a petar d'una pedrada, eh?

TONI: Oh, no! Ara ja no em fa por. (Se'l mira). Així, tu creus que podrà vigilar bé?

DAVID: Vigilar?

TONI: És clar! Doncs per què et penses que el tenim aquí? Des del lloc on és, ho veu tot: mar, terra i cel.

DAVID: Sí, és un bon guaita.

TONI: No camina, això no; però té el poder de fer recular tot allò que no vol que s'acosti. Ho he vist! No t'engany!

DAVID: Què és el que has vist?

TONI: Avui matí mateix, i això que no tenia cap, un esparver venia cap aquí, volant molt enlaire, i mira!, l'espantall li ha fet així amb el braç i ha fugit cap allà...; i tampoc no ha deixat passar les tres dones que s'acostaven per aquest camí.

Toni es posa la mà  a la boca, a tall de trompeta, i se'n va camí avall (per l'esquerra) fent: ta-ta-tarà!

CLARA (agafant el poal ple d'aigua i disposant-se a entrar a la casa, a la dreta): No estiguis més aquí, David.

DAVID (aixecant-se del pedrís): Està bé, Clara.

En aquest moment se sent (per l'esquerra) la veu de Dèlia, que puja de la cala, cantant. David resta immòbil, esperant. Clara surt per la dreta.

VEU DE DÈLIA (encara llunyana): Dolça verge de ginesta,
                                                           als teus llavis d'or solar
                                                           acudia, clara festa,
                                                           la set del mar.
                                                           (Més a prop):
                                                           Mon desig, les nits d'estrelles,
                                                           es posava, a poc a poc,
                                                           una capa de roselles,
                                                           igual que el foc...

Apareix Dèlia, pel camí, esquerra.

DAVID: D'on vens?

DÈLIA (s'asseu al pedrís): Vinc de l'aigua, vinc del sol i de la sal. I l'onada m'ha pres: un braç blau se m'ha duit mar endins i m'ha estès al damunt del gran ritme com un tronc d'ametller... I he flotat amb la brisa a la cara i a l' ànima. Oh l'illa que sorgí de la meva bonança! (Pausa).  Qui ets tu si no puc anomenar-te vida? Qui ets tu, qui ets tu? Amat vertiginós: podré trobar sempre la teva inesgotable cantimplora de sol?

DAVID (posa un genoll a terra, davant ella, que amb una mà li agafa la d'ell i amb l'altra li acarona la cara): Vindràs o quedaràs...?

DÈLIA: Tu ets el gran miracle, l'amor que desarrela, la clau de foc que ha obert les meves portes fosques, l'univers en un cos... Què hauré de matar en mi per a poder seguir-te? No som resposta encara!

DAVID (s'alça, la fa alçar; ell li posa les mans a la cintura i ella a la cara): Sols tu pots fer reviure dins el meu cor feixuc l'infant meravellós que morí a mans de l'odi. Jo t'estim, i la vida ens necessita.

Entren les tres dones grises per l'esquerra. Es col.loquen davant l'espantall, de cara al públic.

DONA SEGONA: Sempre igual el destí: volta i etern retorn:
                               l'ona que cau avall, és també la que s'alça;
                               el fruit torna a la terra el seu deute de llum:
                               La roda gira, gira: en la mort hi ha llavor.

DONA TERCERA:  La Roda gira, gira...
 
DONA PRIMERA:                              ...incansable, en son eix.

DONA TERCERA: Oh David de l'espasa! Oh Dèlia de somni!
                                 Del mar el destí espera de veure-us agafats;
                                 o just veurà David mirant de cap a terra?,
                                 errant ànima viva, amb la mà al futur!

DONA PRIMERA: Errant ànima viva...

DONA SEGONA:                              ...amb la mà al futur!

Just quan les dones han desaparegut per l'esquerra, entra Toni, també per l'esquerra, tocant la imaginària trompeta: Ta-ta-tarà.

TONI: David! Vine! He descobert un altre espantall. Amb aquest fan... espera! (Comptant amb els dits). Dotze! No l'havia vist mai, aquest. És en una feixa, cap allà, pel cantó del mar. Vine, vull que el vegis, David.

Toni estira David per la mànega. David es gira i s'acomiada de Dèlia amb un gest de la mà; surten per l'esquerra. Dèlia fa unes passes cap a l'esquerra i els segueix amb la mirada. Entra Tomàs de dins la casa, dreta.

TOMÀS: Dèlia...

DÈLIA (girant-se, ràpida): Oh, ets tu!

TOMÀS: Què miraves?

DÈLIA: En David i en Toni, se'n van a veure un nou espantall que ha descobert en Toni.

TOMÀS: Pobre Toni! Cada quinze dies té una dèria nova. (Curta pausa). Però, a la seva manera, és feliç: viu en un estrany món fora de la realitat. És una mena d'emperador de la innocència. I no té records. Mai no estén la mà pidolant passat... com jo.

DÈLIA: Com tu?

TOMÀS: Em fa por quedar-me sol amb un passat que gairebé només ets tu...

DÈLIA: Només jo? El passat és fet de molts... (Pausa). Ens hem estimat, Tomàs, i...

TOMÀS (després d'una pausa, es gira i fa gira Dèlia entre el públic i l'esquerra, un poc enlaire): Veus aquell pujol, més enllà de la pineda?

DÈLIA: Sí, Tomàs. Ens el sabem bé.

TOMÀS: I no veus, amb el pensament, dos genets, un home i una dona molt joves...?

DÈLIA (en veu baixa): Sí, Tomàs...

TOMÀS: Quant de temps fa d'això?

DÈLIA: Gairebé deu anys. Feia poc que ens havíem casat.

TOMÀS: Sortíem de bona hora, amb les aloses. El món era nou. Anàvem a l'atzar de brida, en silenci, escoltant la remor del mar, repirant-la. Al pas, al trot, al galop... I, tot d'una, ens aturàvem, sense saber per què. Ens miràvem i rèiem. El teu cavall s'encabritava, i tu feies donar-li mitja volta i tornaves al cap de poca estona amb una branca d'ametller florit a la boca... I altra vegada al pas, al trot, al galop... Tornàvem a hora foscant, amb la lluna a l'esquerra. Cada ombra tenia la seva sentor. (Pausa, ell l'agafa per la cintura; ella, ulls tancats, braços creuats) En arribar allà, darrera d'aquell pujol, ens ajèiem a l'herba. Com més estrelles sortien, més raucaven les granotes. I quan ja gairebé no s'hi veia, tu proposaves un joc: trobar la flor més petita. Sempre guanyaves tu. (Pausa). D'això fa mil anys. (Pausa). Quant fa, Dèlia, que has deixat de cercar per a mi les flors més petites?

DÈLIA: Quines quimeres t'agafen, Tomàs?

TOMÀS (seguint els seus pensaments): Una nit, i una altra nit, moltes nits... El teu cos ajagut sobre l'herba, i jo al teu costat, amb les flors més petites: blaves, blanques, grogues, collides per tots dos al caire de l'hora foscant... El teu cos immòbil i nu; els teus ulls oberts mirant les estrelles, i un somriure a la cara... El teu cos vora meu i jo sembrant-lo de flors i inclinant-me amb un mot madur a la boca... I te'l murmurava a cau d'orella, el mot que t'esqueia, quan se m'acabaven les flors i m'ajeia al teu costat per a ser de la nit i de l'amor. I els nostres llavis junts. (Pausa. Es separa d'ella). Cada vegada et sent més lluny de mi, Dèlia. Per què no podem tornar a la nostra felicitat d'abans?

DÈLIA: No sé...

Dèlia comença a adreçar-se cap a la porta de la casa, lentament.

TOMÀS: On vas, Dèlia? Espera!

Dèlia continua caminant i s'atura damunt el dintell de la porta, d'esquena a Tomàs.

TOMÀS: Te n'aniràs amb ell?

Dèlia es recalca contra la porta, amb els braços oberts i la testa acalada.

TOMÀS (cridant): Contesta, Dèlia! Contesta! Contesta!

FOSC
Música:
 

Les tres dones romanen dempeus davant el mur, a la dreta.
Clar, des de la dreta mira cap a la finestra. Dèlia està asseguda al cub; agafa el gira-sol, el torna a posar damunt la taula, el torna a agafar. Damunt la taula (del cub)  un ganivet de cuina.
LLUM: Vespre del mateix dia. Mateixa claror, a tot l'escenari, que al final del primer acte.

DONA PRIMERA: Recordam en la terra, en la mar i en el cel.
                                Hem entrat a les cases: només hi ha silenci.
                                Hem sentit el dispar a la nuca del somni.
                               Allargaran la mà, de cap a l'esperança!

DONA SEGONA: Allargaran la mà...

DONA TERCERA:                                ... de cap a l'esperança!.

Les tres dones se'n van a poc a poc.

CLARA: La lluna s'ha post darrera el pujol. M'escoltes?

DÈLIA: Sí, era una lluna groga. L'he vista.

CLARA (acostant-se a Dèlia): Deixa'l d'una vegada.

DÈLIA (amb un ensurt): Deixar-lo? De què parles?

CLARA (sarcàstica): No te'l treus del cap. No penses en res més... (Pausa). No em referia a en David, sinó a aquest gira-sol que tens a la mà.

DÈLIA (mirant la flor): Comença a marcir-se.

CLARA: D'ençà que has entrat no has fet res més que agafar-lo i deixar-lo, agafar-lo i deixar-lo, callada, sense adonar-te del que feies... Deixa'l!

DÈLIA (aixecant-se, amb el gira-sol a la mà; parla lentament, amb una intenció velada): El vols tu, potser?

CLARA: Només vull que el deixis

DÈLIA: Has fet tard... per als gira-sols.
Dèlia, torna a posar el gira-sol damunt la taula, al costat del ganivet. En adonar-se que Clara allarga la mà cap a la taula, continua.
No el toquis! El gira-sol és meu, només meu! Et guardaràs d'agafar-lo!

CLARA (agafant el ganivet): Què et creies!

DÈLIA: Per què m'odies tant, Clara? Què t'he fet? Per què m'has odiat sempre, des del primer dia que em vares veure?

CLARA: No per allò que m'has fet, sinó perquè m'ho feies sense ni adonar-te'n, sense veure'm, com si jo fos una ombra, o pitjor, com si fos una cosa. No t'odii per allò que m'has fet, sinó per allò que ets... Però aquesta nit no te n'aniràs.

DÈLIA (agafa el gira-sol amb les dues mans i se'l posa a l'altura del cor): N'estàs molt segura?

CLARA (alçant el ganivet de manera que la punta queda a frec del gira-sol): Et dic que no te n'aniràs...

DÈLIA: Sé què vols...

CLARA: Tu no saps res de mi.

DÈLIA: Tu vols encadenar-me aquí, vols que jo resti per fer-te companyia vetllant una vida morta; vols anar-me endinsant en una solitud eixorca, com la teva... No em clavaràs el ganivet... Ara en tinc la certesa. No em clavaràs el ganivet, no pots...

CLARA (abaixant la mà armada): Jo tampoc no sé res de tu.

DÈLIA: Saber o no saber, és la mateixa cosa... Què sé jo de la noia del gira-sol que vaig ser un dia i que ha reviscut ara en mi? (Pausa. Després, en veu més baixa). D'ençà que David és aquí tu no ets la mateixa...

CLARA: Tu tampoc.

Es miren fit a fit durant uns instants, fins que Clara abaixa el cap. Recula encara un parell de passes més, es detura, es cobreix la cara amb les mans, com si esclafís a plorar, i fuig corrent per la dreta.

DÈLIA (lentament, amollant el gira-sol a la taula i anant a seure al taburet de l'esquerra): Clara, verge de ferro, quin xiscle d'au tancaràs durant trenta anys, en el teu pit? I jo, Dèlia, tindré un rostre nou, d'aquí a una hora, de cara a la mar? La noia del gira-sol hissarà el seu cor a dalt del pal de la barca o la dona vençuda tornarà com una bèstia a la cleda?

Quan Dèlia encara parla, surt Toni, per la dreta, amb un bolic a la mà.

DÈLIA: On vas, a aquesta hora? Què duus aquí?

TONI: No res; no és meu...

DÈLIA: Què són aquests misteris?

TONI: Ja t'ho diré després. Amb qui parlaves?

DÈLIA (després d'una curta pausa): Amb la noia del gira-sol.

TONI: Qui és?

DÈLIA: Algú que era molt lluny i...

TONI: I ara ha tornat?

DÈLIA: No ho sé... A vegades sembla que sigui molt lluny; però d'altres és com si, després d'haver-se perdut, hagués arribat de nou.

TONI (picant de mans, i anant a seure als peus d'ella): Manoi! Explica-m'ho! Quants anys tenia?

DÈLIA (pausa; com si parlés somniant): Tenia quinze anys... Vaig sortir de casa cap al tard, a passejar pels camps, sola...

TONI: De qui parles, Dèlia?

DÈLIA: De qui parl? De la noia del gira-sol. Sí, el gira-sol... N'hi havia un només, molt gros, com aquest que vas dur tu (assenyala el que hi ha damunt la taula)...

Entra David per la dreta. Toni, en veure'l, agafa el bolic i surt per l'esquerra, de puntetes.

DAVID: Continua, Dèlia, continua.

DÈLIA: Ja la saps, la història, David. Te la vaig contar l'altre dia...

DAVID: No fa res: les hitòries mai no es tornen a contar de la mateixa manera.

DÈLIA (pausa; s'aixeca i va cap a David, a la dreta): Vaig agafar el gira-sol, i sense deixar de mirar-me'l, vaig agafar un camí de carros, estret i de marges alts... Tot d'una em vaig deturar, espantada: al final d'aquell tros de camí hi havia un bou aturat... Sempre m'havien fet molta por els bous, des de petita, i procurava fer-me'n enfora. No sé ni si vaig poder cridar en veure que començava a avançar cap a mi, tan lentament i sense trontoll que l'esquella que duia penjada al coll no dringava... En arribar el bou a una distància que si jo hagués allargat la mà li hauria pogut tocar el musell... (Pausa). Per què t'ho cont tot això?

DAVID: Acaba; no falta molt.

DÈLIA: Més valdria que parlàssim d'una altra cosa...

DAVID: Parla'n tu, Dèlia, si pots.

DÈLIA (després d'una pausa): Aquell bou, allà, enmig del camí, mirant-me amb els ulls vermells, i a dalt les dues banyes... I encara avançà una mica més, el bou, una passa, crec, i una de les banyes la tenia gairebé a frec del meu pit, a ran del cor. (Mentre diu el següent, va fent el que conta: agafa el gira-sol de la taula, etc.) De sobte, sense adonar-me ben bé del que feia, vaig agafar el gira-sol per la tija, amb les dues mans, i el vaig anar alçant de mica en mica fins a posar-lo entre la banya i el cor... El bou em llançà al damunt el baf càlid del seu alè, i reculà... Vaig adonar-me que la vermellor havia desaparegut dels seus ulls: el sol s'havia post... Ja no tenia por. El bou, després de mugir llargament, se n'anà, es va perdre en la fosca, fent dringar l'esquella. I jo aleshores vaig córrer cap a la mar, presa d'una arravatada exultació, aturant-me de tant en tant per cridar el meu nom a la nit estrellada, i en arribar al trencall de les ones, (quan diu el següent, s'agenolola i posa el gira-sol a terra) em vaig agenollar per tal de fer ofrena al mar del meu gira-sol, que flotà en l'aigua com el símbol de la meva joia i del meu alliberament. (Pausa). Per què somrius, David?

DAVID: Semblava talment que contassis un somni en veu alta.

DÈLIA: Aquest somni som jo: desmesurada per la por, i per única arma, o escut, contra la vida, un gira-sol...

DAVID: Per què dius contra la vida, Dèlia?

DÈLIA: He pensat sovint que la vida se'ns acosta com aquell bou, i no podem fer res, llevat d'alçar una flor... (Alça la flor de terra, s'aixeca i la posa damunt la taula).

Entra Tomàs pel camí, per l'esquerra.

TOMÀS (a Dèlia, sense mirar-la): Acab de parlar amb en Toni, a fora... No creus, Dèlia, que és a tu a qui pertoca de dur el farcell...? (Dèlia el mira fixament, però no contesta. A David): A quina hora partiu?

DAVID: Jo partiré d'aquí a tres quarts: la barca serà a la cala a les deu en punt.

TOMÀS: I ella? I tu, Dèlia? Per què m'afrontes amb aquest rostre impenetrable i aquest silenci que és el pitjor dels comiats? Hauria preferit no trobar-te aquí; saber per Clara o per ell que has fugit per la porta amagada...

DÈLIA (alçant el cap bruscament, interrompent-lo): Si me'n vaig, Tomàs, no serà com un lladre que fuig: mai el cop d'una porta amagada no petarà en els meus records...

TOMÀS (calmat): Sí, Dèlia, sempre has estat sense engany... Si te'n vas, dius... És que no ho saps encara?

DÈLIA: No. Però sigui com sigui, no hi haurà comiat... (A David, bruscament). On deixarà el teu farcell en Toni?

DAVID: Dins la soca d'un roure...

DÈLIA: Quin roure? El que hi ha entre el canyissar i la cruïlla?

DAVID: Sí.

DÈLIA (a Tomàs): Jo sortiré ara, sola, i faré camí devers la cruïlla, sents, Tomàs? I quan arribaré davant el roure sabré si el meu coratge és més fort que la meva resignació. Si ho és, David, una dona amb un farcell t'esperarà agenollada a la sorra, de cara al mar i al teu destí... (Comença a recular cap a la porta). Altrament tornaré cap aquí, i entraré de nou en aquesta casa, no per la porta amagada sinó per aquesta mateixa (obre la porta de bat a bat), per on surt ara, sense comiat i sense penediment avergonyit... (Sense girar-se, surt, i tanca la porta des de fora).

Tomàs fa una passa cap a la porta, però contenint-se es detura. Els dos homes es miren, immòbils.

TOMÀS (en veu sorda): Què en faràs, de Dèlia, si parteix amb tu? Tu no la necessites.

DAVID: No de la manera que la necessites tu.

TOMÀS: La teva vida, sense ella, seria la mateixa: inflexiblement, místicament afuada cap a una acció extrema que t'acreix i et limita. Et conec, David! (Pausa)Si recull el farcell...

DAVID (interrompent-lo): Coneixerà l'atzar de mil pobreses i l'estigma del proscrit. Viurà el miracle i el dolor de la camaraderia, l'arravatament de l'amor i la sordidesa d'un món que menysprea l'home. Ella sap tot això, i podrà afrontar-ho... (Pausa) Som un home que no pot acceptar la derrota. Perquè no hi ha derrota en mi. No m'han vençut.

TOMÀS: Sí, David, ens han vençut, encara que no ho acceptis, encara que t'hi rebel.lis. La nostra pàtria només és la terra dels nostres morts.

DAVID: No ens pot vèncer una força superior, sinó un esperit més gran. La veritable pàtria no és la terra dels nostres morts, sinó la terra dels nostres fills, dels qui vindran.

Pausa llarga. Tomàs va cap a l'esquerra i es queda aturat davant la finestra que dóna al mar. David s'hi acosta i li posa una mà damunt l'espatlla. Entra Clara per la dreta i s'asseu al cub.

TOMÀS (consultant el rellotge): Ja és hora, amic. (L'abraça). Adéu, David.

DAVID: Adéu, Tomàs.

David s'acosta a Clara que roman immòbil com una estàtua, li posa les dues mans sobre els muscles i la besa ràpidament al front.

DAVID:  Adéu, Clara!

David va cap a la porta de l'esquerra, brusc; s'atura un moment a la llinda i es precipita a fora. Clara i Tomàs es giren cap on ell ha partit.

CLARA (gairebé imperceptiblement): Adéu...

RENOU: Tu-tup de David que cau.

TOMÀS (escoltant): Ha caigut?

CLARA: Sí, ha caigut prop del pou... Però ja sent que s'aixeca... (Pausa). Ja torna a córrer de nou, més de pressa...

TOMÀS: Córrer foscor enllà, i tant si cau una vegada com si en cau deu o cent, es tornarà a alçar, sempre s'alçarà i continuarà endavant... I jo, en canvi, aquí, entre aquestes quatre parets...

CLARA (s'aixeca, s'acosta a Tomàs i li posa les mans a l'espatlla): Tranquil.litza't, Tomàs. Potser tornarà. Espera.

TOMÀS (seguint els seus pensaments, i fent els moviments de l'espantall): Sí, com un espantall que espera amb els braços sempre oberts, i si cau és per no tornar a alçar-se, afonat a terra, amb els braços encara oberts, prop de la mata de gira-sols...

TOMÀS: (Va cap a la finestra, mira un moment a través dels vidres). Si la cridàs, em sentiria?

CLARA (escoltant): Calla un moment... (Pausa). No ho sents?

RENOU: Se senten lladrucs de lluny.

TOMÀS: Què? No sent res, llevat de la mar...

CLARA: Semblen lladrucs. No els sents?

RENOU: Els lladrucs es van acostant.

TOMÀS: Sí. Deuen ser els cans de la patrulla. Però...

CLARA: Algú deu haver delatat en David.

TOMÀS: Però no hi fa res, perquè...

CLARA (amb sorpresa i esglai alhora): Què dius, Tomàs?

TOMÀS (assenyalant allò que veu, enllà de la finestra: No hi seran a temps. S'acaba d'encendre el fanal groc, allà baix, en la foscor... (Pausa). Des d'on el deu veure na Dèlia: dreta, agafada al pal de la barca, al costat d'ell?, o venint cap aquí, voltada de tenebra? No triguis, Dèlia!

CLARA: Els cans continuen lladrant...

TOMÀS (en veu baixa i sorda): No triguis, Dèlia. El fanal groc aviat s'apagarà, sense deixar rastre en la nit, i tu entraràs amb el rostre brillant de rosada i els ulls ja sense ombres, i jo et rebré amb un somriure que acabarà amb un crit de joia... La barca comença a llunyar-se de la cala... El fanal groc oscil.la al cim del pal, com un gira-sol de la mar...

Clara, que es troba ran mateix de la taula, agafa el ganivet amb una mà i comença a alçar-lo lentament, mirant el gira-sol. Els lladrucs dels gossos es van sentint cada vegada més a prop. Clara, amb un ràpid moviment, clava amb força el ganivet damunt el gira-sol. Tomàs, en sentir el soroll, es gira. Se sent a fora, prop de la casa, el furiós lladrar de la gossada. Els ulls de Clara i Tomàs estan fits a la porta.
RENOU: Sona un tret a fora, un altre. Sente  algú s'apropa corrent, cap a la porta de la casa.
Per la porta de l'esquerra  apareix en Toni, vestit amb els parracs d'un espantall i amb un gira-sol a la mà. En disposar-se a entrar, amb els braços oberts, sona un tercer tret i cau.


 

UN POEMA DE FELIU FORMOSA

XXIII

            David: El mal més gran que ens han fet és
              el de reduir-nos a la necessitat d'odiar
                         Agustí  Bartra,
                          La noia del gira-sol

S'ha preguntat si el sol d'avui és el mateix d'ahir, perquè ha hagut de viure entre parèntesis i massa sovint ha hagut d'intuir. Per això l'escenari del crim evocat, i també de la lluita tenaç, no és ben bé un escenari. Hi ha la reminiscència de milers i milers d'indrets per al ritual, ara concretats en aquesta mena d'era on la fortor de palla calenta fa que es desboqui el somni de la llibertat. Sempre hi ha imatges de mutilació, de nostàlgia, de fuga, de recerca furiosa, d'esperança irreductible, d'anhel de retorn. Un exili excessiu ha hagut d'interpretar-se dia a dia com una espera que els seus herois viuen de segles ençà. Tot ve una mica de Prometeu, i tot hi retorna. I una gent nova es va apropant, ara, al perímetre del cercle, al vell lloc del ditirambe, a l'escena on ell s'alça de nou vora el foc que "vigila amb els braços enlaire".

El combatent passa entre negres xarxes
i el gira-sol és tema de conversa.
Potser aquest dia no és el dia. Hi ha
un sol inconegut, i la llarga carícia
recrea un cos per als ulls nets i el cant.
I l'amenaça sembla encara a l'altra banda
d'una volta de vidre que hauria de trencar-se
no se sap quan. En un "aviat" que recorden
les Moires (massa bella és la seva salmòdia).
Per què la gelosia. Assumim l'enyor futur.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA