estrena: dilluns 25 de febrer de 2002 a les
12 (aula magna guillem cifre, campus uib; posteriorment
Marta Pessarrodona comentà la seva poesia i llegí poemes inèdits)
(120 persones)
divendres 12 d'abril
de 2002 a El Pinzell de Palma (50 persones)
vanesa reus, pau vich, mònica montañés, mireia catany,
isabel méndez, margalida portells, magda ferrer,
francina perelló, clara rosselló, Antoni Artigues
PRIMERA PART
Els poemes d'aquesta primera part els direu des d'una cadira
entre el públic, un aquí, un allà; amb llum de sala.
CD-22
AUTORRETRAT A TERRASSA, A L'ESTIU
Vaig a la papereria,
a cal Gorina, cada dia.
Pels racons ploro
l'absència dels meus pares
mentre escric coses inaudites.
Quan el cafard m'encalça,
corro a prop, a la perruqueria.
Llegeixo i penso
la major part del dia.
Les runes de la casa són
com la meva pròpia vida.
Sota l'arbre japonès de l'amor
hi recordo un meu primer poema
en la llengua... De qui?
Del Gabriel, de la Mercè,
de la Bíblia?
Contemplo el jardí:
mai no n'he pres cura;
parlo, poc, amb la veïna
i, em cal confessar-ho?,
tot, tot m'admira.
* pau
Des del portal de casa,
encara puc veure
com enfila el carrer el pare.
A dins, una mare, abans,
molt abans de ser una malalta.
Al plat, per exemple, un bacallà
amb carxofes, ou dur i panses:
podria ser un divendres de Pasqua.
Tot d'una, sona un esbart de gosses:
el metall al pedrís, de l'home
en deixar la llet per a la casa.
En les imatges, tot encara és possible,
i en l'olor i fins i tot
en un invisible tacte.
Miro el llibre obert
i vull creure més que mai
en l'anacoreta de l'Edat Mitjana:
"Tot anirà bé, tota mena de cosa
anirà bé."
Com fer-se pas, però,
entre tants records,
tanta presència absent,
tanta, tan quotidiana recança?
* vanesa
Possiblement molt abans que l'aeroport, calgui començar
per les tardes de catecisme, aleshores tan divertides, amb la cinta blava
de filla de Maria. I en aquella cinta blava hi penjava una medalla de quincalla
. La medalla de quincalla era, però, un passaport infal.lible de puresa.
(La puresa, la tendresa, la bestiesa... that's cheap!).
El miracle, més que Lourdes, ha estat una certa facilitat per a l'orgasme.
I burxo incessantment pels racons del meu cap, inexplorats fins ara, per
saber si l'error ja va començar aleshores, o si l'error consisteix
en el fet que, a més del catecisme, la cinta blava, la medalla de
quincalla, em van marcar -ens van marcar- amb una empremta immarcescible,
que podríem definir com consciència de l'error.
COSES QUE M'ESTIMO margalida
Unes fotocòpies, potser esgrogueïdes,
d'uns poemes poc assequibles;
o la imatge d'escuma benigna
de la platja de quan era petita.
El so del piano un matí de diumenge
amb l'estrall del fred a la gespa;
o la tebior de la llum de maig
i la tendresa d'una primavera incerta.
El meu plor per la mort d'un estel,
anònim perquè la nit m'hi convida,
i les imatges de l'amor,
ni perdut ni finit, fent-me companyia.
La lluita per una causa,
sens dubte justa i digna,
i tot l'escalf de la mà sabuda,
perduda en mi i sense massa guia.
La mirada humida de la Nessa
i la seva sobtada alegria;
i les coses que no sé
i tots els desigs que tindré un dia.
* clara
Exercici ben estèril, el de recordar dates.
Algú, sé ben bé qui, em dirà: "Bon aniversari!"
I no podré deixar de pensar en tot una mica,
amb una por freda travessant-me l'esquena
-basarda absoluta de coses, moments
sense atur que traïdorament m'esperen-.
Un gat de pèl ben roig trepitja la gespa;
el jardí és immens i sé que ho tinc tot
i sé que no tinc res, excepte una memòria,
i una absència absoluta, i la certesa rara
que les paraules sovint prenen massa forma.
Veig una paret alta, altíssima, i encara
que tinc forces sé que no podré pas saltar-la.
Decididament, deixaré de mirar per la finestra:
la dona de fer feines vol netejar la cambra.
Un any més: desig i destrucció mesclant-se.
* magda
En Quim em porta sempre
les flors que més m'agraden...
Són còmplices de lectures,
reflex d'utopies incertes.
Parlen de com són de vells i nous
els anys, mentre fan companyia.
Són un aixopluc d'urpes humanes,
cuirassa contra dissortats dies.
Definitivament, en Quim em porta sempre,
sempre, les flors que més m'agraden...
* isabel
Potser, com en aquell poema de Bécquer,
tot depenia d'un gest, d'un mot.
Vam acomiadar-nos després de parlar,
en definitiva, de quatre bajanades.
I el corc del record em ferí més tard.
I l'enyor del gest, del mot,
i la recança de no demanar-te
que, per un moment, tornéssim enrera.
* francina
El diàleg cada vegada és més difícil.
M'expliques com sóc i no sé retrobar-m'hi
-aquesta imatge sembla ser la d'una altra-.
Perdem la necessitat que algú ens escolti
i recollim fragments, tasca inabastable.
És mentida com et veig, com tu em mires
i totes les coses que puguem dir-nos.
I són passos en fals obrir la porta,
contestar el telèfon o sortir de casa.
SEGONA PART
Mentre es sent el següent poema, anau cap a l'escenari;
s'apagarà el llum de sala i s'il.luminarà l'escenari.
CD-7
TU, TU, PETIT HOMENATGE
Ho he comprès massa tard:
he comprès.
Només del passat se'n pot fer
tema literari.
I em pregunto pel demà,
sense ganes.
Veig solament que no hi ha l'arbre
on era.
Una casa vella és un cau de paletes:
més tard
alguna altra cosa i mèmòria cap.
Quin preu
pagaré per tot el que m'espera?
I seguiré
el joc solament nostre:
a fons
i sense fer gens, gens de trampa.
(El rellotge se'm para sovint,
i m'és indiferent que no avanci.)
Encara deuen ser ben lluny:
no els sento.
Ni els vaig veure: t'ho juro.
Els llops
-podia haver estat una tela de Brueghel-
mossegaven
els talons i no, no et deixaven.
* mireia
Em tinc en alta estima. Algú ho qualifica de brot cristià.
No ho sé. En qualsevol cas, crec, amb Nietzsche, que la bondat és
una forma d'egoisme, de voler agradar-nos, com qualsevol altra. M'agrada sentir-me
optimista i m'indigna el paper d'orfeneta de Menargues que m'ha concedit
la vida. Des dels quinze anys sé que el Nadal tan sols té sentit
quan hi ha tota la família. Tinc fama d'amiga fidel i em sorprenc
cada dia davant del meu poc deler per tot el que mustia.
PER NADAL clara
Els carrers de Barcelona, de Londres,
tenen, aquests dies,
un sabor rar, potser amarg,
i no sempre, no, procuren alegria.
* mònica
I començar i recomençar sempre i tenir l'angoixa
d'un temps que no hi és; i haver de tornar i retornar als diaris i
trobar-ho tot immutable i és cert que és immutable i seriós
i no no s'acaba i ens hem barallat tant després d'aquell dia i el sol
lluïa i els nervis sovint es rompen i vèiem nus la gespa i no
és veritat que no dura i no sentíem el televisor del veí
de sota i res passa i tout se passa convenablement i és això
el refugi i és sols això la vida i és el plaer i és
una mena de curta salvació i ens va explicar la masturbació
a la toilette de la casa dels avis i es pot explicar tot i tot i això
és la meravella; i seguir agafant les holandeses justes i dir les
quatre coses precises i sens esperança ni recança i pensar
que aquest prodigi ha estat possible i aprendre a no ser deixebles i adéu
a tantes coses i deixar la humiliació i no ser deixebles i no sopar
amb qui toca i deixar passar tots els trens quan passen i no saber quin tren
ni a quina hora passa.
* francina
La poesia, per a mi, és una mena de striptease.
* mireia
I encara m'indigno i cada dia tinc una moral més primfilada
que no se situa ni a dreta ni a esquerra i sé que si fos del boom
escriuria un llibre d'assaig sobre algun dels altres membres del boom ...
i escriuria llibres polítics callant-me com una puta el nom de l'arguedas
que escrivia en quètxua; i la gent que veig cada dia no surt
als diaris i molta gent que escriu al diari em recorda l'efígie el
rostre de segell; i potser oblidarem que cal escriure contant coses; i em
sorprenc de sorprendre'm que triomfar sigui aquest infern on no cal deixar
a la porta cap esperança de fotre algú o altre; i no entendré
mai el significat exacte de les paraules i quan em diguin que són professionals
no sabré gens què vol dir fill de puta; i el fàstic
dels còctels i el vertigen de pujar i pujar fent graons de matèria
humana
* francina
Un pròsper home de negocis editorials fa un temps em
va dir que jo tenia una imatge errònia del món de l'edició.
M'havia quedat amb els editors amb el vas de whisky, mentre que els editors
actguals, en les seves inacabables reunions per veure quin conglomerat munten,
tan sols beuen aigua mineral! Ho celebro per bé del seu fetge, però
aquells llunyans editors del whisky en plena dictadura publicaven el pensador
Aranguren, sense oblidar Joan Fuster. No és massa difícil imaginar
que tanta aigua -mineral- acaba per engendrar idees editorials tan poc literàries
que es redueixen a les següents: ets una presentadora de televisió
d'èxit amb, mot sagrat! audiència; per què no
l'enfiles a la lletra impresa?
* mònica
"vanitat" i manca de "veritat", quelcom que es pot aplicar
molt bé a la majoria dels rectors culturals (privats i públics)
actuals.
* isabel
La meva coherència és la total incoherència
davant de tot i de tots. El meu mèrit primer va ser la desgana i una
certa facilitat per les promeses incomplertes. M'he passat mitja vida enyorant
germans; i l'altra mitja donant gràcies per l'absència personal
d'un Pigmalió qualsevol.
* margalida
Abans de conèixer la Paulina Pi de la Serra ja admirava
l'Alta Cultura, encara que m'agraden les coses efímeres. Sóc
una pedant que, generalment, sap. Em crec dotada pels negocis i la política,
dues activitats que m'he entestat a no exercir. Prefereixo la passió
a l'amor, la poesia a la prosa.
* mireia
Allò que en diem passió, només l'he sentida
dues vegades. Allò de perdre el món de vista, saps. I l'una
d'elles va ser amb en Gabriel Ferrater.
* pau
Ara que tinc trenta anys o els tindré ben aviat i l'ànima
només em resulta una paraula per algun poema i treballo set hores i
quan escric un poema no tinc ganes d'ensenyar-lo a cap amic i els meus amics
prenen quantitats d'herba i la gent que trobava a les reunions nocturnes avorrides
pesades marxòfiles o bones càndides ja molts tenen un lloc
al servei d'estudis d'una banca generalment catalana i saben millor com fotre
i les meves amigues s'han divorciat les que havien fet veure que es casaven
i jo visc perseguida pel gin per un gin que no bec i tinc por quan et veig
adormit que no respiris que ja sigui la mort sense metàfora ara que
ja no llegeixo espriu encara que m'agrada et diré sempre la veritat
i he perdut tota il.lusió de llegir i l'he tornada a agafar i llegeixo
tres llibres per setmana encara que sé que carner en llegia un cada
vespre i tu en llegeixes molts i només saps comprendre la lletra impresa
i encara em sorprèn el món on vivim
* vanesa
Veuries que tindries alta la mirada quan diguessis,
fos a qui fos, que tu ets poeta, que tu vols ser poeta,
que vols dir el que veus, el que desitges
i els límits atrofiats de les persones i de les coses.
* clara
El meu deler antic és aconseguir que l'escriptura no
em faci perdre la lectura. M'agrada el vi blanc i algunes ciutats del món.
El meus gadgets preferits són el compacte, l'ordinador i el fax. Sento
respecte per totes les fes que no són nocives. La meva ambició
present és reconèixer els arbres i escoltar millor el que em
diuen.
* magda
Un intel•lectual "És aquell que pensa, aquell per a
qui la realitat i la imaginació passen pel sedàs de la ment.
Però no n'és, intel•lectual, si no ho fa públic. I de
vegades s'ha de tenir el valor de ser impopular. És més un
deure que un privilegi."
* francina
La poesia que més m'interessa és la que al darrera
hi ha un pensament. Pensament compensat per això que en diuen inspiració.
Concebo la poesia com un exercici de la ment.
* mireia
Les converses
han de ser brillants,
les trucades de telèfon,
un fax...
Hi ha, però,
una fatal incapacitat
per donar el nom de les coses.
Sentiments?
Seguim sense noms.
Un sopar,
un concert,
una trobada...
Sé que ho saps;
però tu, jo, tots,
seguim amb la basarda de les paraules.
TERCERA PART
Els poemes d'aquesta part us els direu l'un a l'altre i
com cal (calidesa); per això estareu col.locats de la manera escaient.
Pau i Francina, Magda i Vanesa, Clara i Margalida, Isabel i Mònica.
* pau
Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?
* francina
No fugis mai
del que vindrà, de totes les dones
que seran jo i voldran estimar-te,
encara que no els calgui el comiat
que, avui, a tu i a mi ens trasbalsa.
* pau
Vull perdre'm sempre
d'anys i de dies
mentre, com avui, m'acaricies.
* pau
Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno.
Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema.
Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol.
Feliç qui sap
resseguir un cos,
i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni.
Feliç qui sap
anar a la mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima.
Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria.
* francina
Sé, per exemple, que estimar és deixar viure
l'altre, o no anar a un aeroport, o anar a un aeroport; o que saber és
jugar el joc de no fugir mai dels anys d'aprenentatge.
No és sols com a mot que s'assemblen amor/mort, sinó també
en la irreversibilitat.
* clara
Sé que les coses són irrepetibles:
el meu cos ja no serà teu,
encara que la llum s'imiti
i la cambra s'obstini a repetir-se.
Sé, també, que m'interrogaré molt,
escorcollaré per saber amb certesa
totes les miques de mi que són tu,
i tot el que de mi roman dins teu.
* margalida
Per si algun dia no pots creure res
d'allò que de mi et diuen,
i els mesos d'hivern són més llargs que mai
o la calor enganxosa d'estiu dura massa.
Recorda: ens vam estimar.
No vam sentir ni rellotges, ni campanars,
ni timbres, ni telèfons, ni la remor
de l'amor nostre ferint-ne d'altres.
Per si algun dia no puc creure res
teu -una imatge com tantes
en la multitud imbècil d'un còctel-
i te m'acosto, i emmudeixo, i corro.
Recordaré: ens vam estimar.
Una guspira ho va encendre;
i el foc cremava com abans,
i després era bo de veure les brases.
Per si algun dia ens sembla
una anècdota, només un incident.
Recordaré: vaig sentir-me viva,
encara que m'entesti,
per sempre més, a negar-ho.
* isabel
ahir nit quan començava a dormir
et vas ficar al llit dient no sé què
i et vaig contestar amb paraules inconnexes
* mònica
Quan t'abraço
penso desfer tant de malsons,
d'angúnies, de litres
escoltats en tolls inexplicables.
I ploro
(allò que als catorze anys
vaig prometre de no fer).
* magda
Com sempre, ha estat un afer casual:
amistats d'amistats, aquí, allà,
al Nord, al Sud...
No m'agrades, de primer.
Potser et veig els meus defectes
(difícil trobada d'escorpins!)
i vull sempre miralls
de la visió més perfecta.
Segueix la nit i el vi blanc,
d'una regió alemanya
que m'és totalment estranya.
Tot d'una (mentre "actues")
ens trobem i ens sentim.
"Treu" és un adjectiu
que m'havia acabat d'aprendre,
i m'és molt útil per aquesta vetllada.
El vi i la nit segueixen i ens separen.
Hi ha, però la meva fidelitat,
temporal i absoluta, pel teu cos,
pel meu tacte.
* vanesa
Els escorpins sempre ens tornen a trobar.
Schöneberg a Londres. Un dia de juny. Som al cor
d’aquesta ciutat que tu gairebé no coneixes, et
vaig dir sota aquell opulent arbre. Vam fer l’amor:
una assignatura pendent berlinesa. Treu encara
era al teu vocabulari. Amb la distància, però, la
fidelitat ja és més un recurs poètic que una realitat
insalvable. A l’endemà, quan havies desaparegut
en un taxi a primera hora, via al Continent (tota
persona és una mica del Continent), vaig trencar
sense voler, és clar, una ceràmica Worcester, orna.
ment preuat per la mestressa de la casa. Tot té un
preu. I el sentiment pot ser molt fràgil.
Vanessa surt
* magda
Oh, Nessa, si sabessis
com segueixo, sense voler,
les teves petjades.
Oh, Nessa, si sabessis
com els anys
no passen endebades;
com voldria ser la imatge
que per mi cobejaves.
Oh, Nessa, si sabessis
com puc, estimant,
destrossar-me;
com necessito -encara
que desdenyosa i esquerpa-
tota la tendresa que pots donar-me.
* vanesa
Dormia amb ulleres.
Llegia molts somnis.
Per dir el darrer poema Mireia va cap a Pau, s'hi asseu
als genolls i un cop dit el poema surten; també surten Francina,
Magda i Vanesa.
* mireia
Sé que el dia era clar, assolellat,
i sé que quan vas dir que m'estimaves
la retòrica se'm va fer un parany
on ara, demà i sempre voldria caure.
PART FINAL
Aquests poemes, els recitareu dient-lo al públic,
just davant la gent, a la cara, entre la gent
* isabel
Voldria no tenir les dents
gens esmolades,
perdre'm totes les bones
jugades i, veient-me, trobar-me
com ahir, com tu m'estimaves.
* margalida
Sabeu, jo no passo de res;
no passo gens de l'amor
que pots donar-me, de tot
el que podem estimar encara.
Sabeu, jo no passo de res;
ni de mirar-me al mirall
(d'això, algú me n'ha dit,
potser en el cert, escriure el poema).
Sabeu, jo no passo de res;
ni de la música que faig sonar
perquè ets lluny, molt lluny
i t'atrapo d'aquesta manera.
Sabeu, jo no passo de res;
ni de la impossibilitat
d'emmudir la música
per escriure, tan sols, els poema.
Sabeu, jo no passo de res;
ni de l'enyor que m'he trobat
cada dia: ni de les ganes de tu,
de repetir la nostra melodia.
* clara
Voldria llançar-me al carrer...
si calgués, amb armes.
Voldria escriure un llibre
per dir-vos, potser, que no m'enganyo,
que de carnet només en tinc i en tindré
-sempre que pugui pagar-lo, declaro-
de carnet, deia, només en tindré dels Diners.
I voldria fer l'amor tant com puguin donar-me'n
(m'excuso davant l'ànima catalana)
perquè és l'únic que pot fer-me creure,
per exemple, en la innocència dels Murray,
engarjolats a Irlanda.
Vull -i no sé pas si sabré fer-ho-
llançar-me al carrer...
si cal amb armes,
vull fer l'amor més que mai i ara.
No vull tenir un fill
ni vull pas plantar un arbre.
PÀGINA PRESENTACIÓ
mag poesia
|
