setembre 30
vida privada
memòria i 
a favor meu, nostre 
berlin suite
homenatge a walter benjamin
eros més que thànatos
l'amor a barcelona
fragments d'una conversa
fauna

vull fer l'amor més que mai i ara (muntatge poètic)

setembre 30

LONDRES 1967

Aquí amb aquesta llengua et diria, mandrosament,
entre glop i glop de tea, "dear friend",
i et duria a la riba del Thames i t'explicaria la Tower 
i més crims que no s'hi van cometre.
També t'agafaria de la mà i en el reading-room del British
t'ensenyaria que no hi ha cap llibre, entre els milers de llibres,
que expliqui l'enveja del nostre poble. Veuries
homes plens de saviesa orfes de la pretensió
dels nostres importants filòsofs de Vic.

Veuries que tindries alta la mirada quan diguessis,
fos a qui fos, que tu ets poeta, que tu vols ser poeta,
que vols dir el que veus, el que desitges
i els límits atrofiats de les persones i de les coses.
Però tot d'una i sense saber com, et trobaries a la Tate Gallery
explicant història d'Espanya davant d'una tela d'en Tàpìes.
Contaries a aquell anglès tan anglès
que el teu pare, com tants pares, va anar a la guerra
i que no vol parlar i que no vol pensar
i que només sense paraules comprèn les ganes
d'estrall de paradissos de vidre.

També aniries a una tomba en un cementiri allunyat
i veuries l'efígie barbada, parlaries amb la gent d'allí on fos,
et corprendria el dolor davant les tendetes pobres de Petticoat Lane
i t'adonaries que ser pobre és trist arreu.
Sabates gastades que la gent compra, atmosfera de menjar putrefacte.
Però et sentiries tan lliure i feliç
que no cobejaries cap deler de retorn,
si no t'esperessin els amics i les ratlles que volies estripar
i tota la feina que queda per fer.

Es fa tard, en aquest parc ja queda poca gent.
El metro estarà mig solitari i els carrers
cantaran la inhumanitat de les grans ciutats.
En alguns d'ells potser una mà criminal
llucarà assedegada de la sang que voldria, profanament, beure.
Ho diuen els diaris del vespre i deu ser cert.
 

inici
 

vida privada

"La poesia, per a mi, és una mena de striptease" ("Nota preliminar" a vida privada)
 

PRÒLEG [fragments]

     ahir nit quan començava a dormir
     et vas ficar al llit dient no sé què
     i et vaig contestar amb paraules inconnexes

Ara que tinc trenta anys o els tindré ben aviat i l'ànima només em resulta una paraula per algun poema i treballo set hores i quan escric un poema no tinc ganes d'ensenyar-lo a cap amic i els meus amics prenen quantitats d'herba i la gent que trobava a les reunions nocturnes avorrides pesades marxòfiles o bones càndides ja molts tenen un lloc al servei d'estudis d'una banca generalment catalana i saben millor com fotre i les meves amigues s'han divorciat les que havien fet veure que es casaven i jo visc perseguida pel gin per un gin que no bec i tinc por quan et veig adormit que no respiris que ja sigui la mort sense metàfora ara que ja no llegeixo espriu encara que m'agrada et diré sempre la veritat i he perdut tota il.lusió de llegir i l'he tornada a agafar i llegeixo tres llibres per setmana encara que sé que carner en llegia un cada vespre i tu en llegeixes molts i només saps comprendre la lletra impresa i encara em sorprèn el món on vivim [...] i encara m'indigno i cada dia tinc una moral més primfilada que no se situa ni a dreta ni a esquerra i sé que si fos del boom escriuria un llibre d'assaig sobre algun dels altres membres del boom ^... i escriuria llibres polítics callant-me com una puta el nom de l'arguedas que escrivia en quètxua [...] i la gent que veig cada dia no surt als diaris i molta gent que escriu al diari em recorda l'efígie el rostre de segell [...] i potser oblidarem que cal escriure contant coses [...] i em sorprenc de sorprendre'm que triomfar sigui aquest infern on no cal deixar a la porta cap esperança de fotre algú o altre i em meravello que l'art sigui una cosa de matrimoni i sempre escoltaré bocabadada i sempre private élite les dones explicaran cases i teles i novel.les i coses i no entendré mai el significat exacte de les paraules i quan em diguin que són professionals no sabré gens què vol dir fill de puta [...] i el fàstic dels còctels i el vertigen de pujar i pujar fent graons de matèria humana [...] i començar i recomençar sempre i tenir l'angoixa d'un temps que no hi és i la calitja emboirant cada matí aquesta ciutat de vòmit i prendre una maleta que no n'hi ha prou i haver de tornar i retornar als diaris i trobar-ho tot immutable i és cert que és immutable i seriós i no no s'acaba i ens hem barallat tant després d'aquell dia i el sol lluïa i els nervis sovint es rompen i vèiem nus la gespa i no és veritat que no dura i no sentíem el televisor del veí de sota i res passa i tout se passa convenablement i és això el refugi i és sols això la vida i és el plaer i és una mena de curta salvació i ens va explicar la masturbació a la toilette de la casa dels avis i es pot explicar tot i tot i això és la meravella i era una casa de províncies i ens quedem perplexos i seguir agafant les holandeses justes i dir les quatre coses precises i sens esperança ni recança i pensar que aquest prodigi ha estat possible i aprendre a no ser deixebles i adéu a tantes coses i deixar la humiliació i no ser deixebles i no sopar amb qui toca i deixar passar tots els trens quan passen i no saber quin tren ni a quina hora passa i deixar que tot tot passi i l'àpat d'ulls de vísceres de vèrtebres els probi i recloure'ns escoltant un disc que ens agrada i rellegir i retornar als llocs i no fer res.
 

CARNET D'IDENTITAT: FEBRER 1969

Quan hagi passat aquest temps,
i la història se n'apropiï,
espero trobar-me ben lluny
-cremades totes les naus
que temptin al retorn.
Deixaré, ja refets,
els patriotes d'ofici.
M’instal•laré de pròfug
-ofici sempre poètic.
Llegiré, de tant en tant,
els diaris i m'esgarrifaré
de veure noves tempestes.

     Aquí, probablement, naixeran
nous calbs que detentaran,
en nom d'antics i perillosos
càrrecs subterranis,
les més pròsperes gerències.
I els polemistes, que quan
no tenen tema l'inventen.
No voldré saber res
dels qui xuclen dels monopolis:
els deixaré tots sols
la feina de salvar-nos.
Ja ho he dit:
llegiré els diaris, vell,
allunyat, sense cap
temptació possible.
 

LLIÇÓ DE COSES

Llarg aprenentatge,
el del cinisme.

     Qualsevol fe
et pagarà amb fred,
i l'hivern és llarg,
dura massa.

     Viuràs tot el que cal
per veure
coincidir contraris.

     I si ets poeta 
t'embolicaràs
en petites coses,

     cridaràs per minses
injustícies i et bandejaran
tots els partits polítics.

     La censura seran els amics,
tu mateix,
impàvid de contemplar,
per primera vegada,
que la terra gira,
i que res
res no ho detura.
 

THE OLD MASTERS

Sobre el sofriment mai no van anar errats
els antics poetes.

     Ja fóra hora que donessis terra
als que no viuen.
Als que omplenen la teva vida
amb el record.
Record que pot assassinar. Potser a mi,
ja fatigada
de tant d'usdefruit de llocs
que no pertanyen.
Passa el temps: elemental saviesa.
I tot mor.
I jo començo una lenta davallada
de cansament.
Trobo, desfent-se a les mans,
la teva calor.

     Ja m'ho van dir els vells poetes
que mai
no he sabut escoltar prou bé. 
 

NIT TRISTA DE SANT JOAN

No vam saltar ni l'última foguera.
Nit sense sorolls ni xiuxiueig de brases.
Nit de somnífer, letífer remor.

     (Quant de temps ha calgut
per saber cobejar el corb
-aquest literari animalot
de color d'ala de mosca?)

     Nit per no viure-la:
dolor adéu, adéu amor.
Ho havíem cremat ja tot.
 

COME D'ANNUNZIO

Vocació de la teva dissort.
Quan t'abraço

penso desfer tant de malsons,
d'angúnies, de litres
escoltats en tolls inexplicables.

I ploro 
(allò que als catorze anys
vaig prometre de no fer).

Els dies són ja sols vertigen
morint i morint obstinats.
Amor, amor, única treva,
difícil conquesta contra tu,
contra la teva irremeiable fe
de solitud sense tòpics,

de sofriment que puc veure
des d'una tendresa estèril,
escoltant les rialles glaçades,
i l'estúpid soroll de fal•leres
massa quotidianes.
 

inici
 

memòria I

IMITACIÓ DEL DESIG

Si pogués mirar el món
amb la teva innocència sofisticada;
res no comptés, serena davant l'hora.

Si pogués només viure
de memòries, de tornaveus,
de rellotges parats i ulls d'ambre.

Si pogués patir de nou
(per la usura de felicitat
que l'esforç sempre comporta).

Si pogués despullar de fatiga
cada nova temptativa, cada esforç,
el pàl•lid reflex d'allò que vam viure.

Si pogués tenir tot el que deixo,
el que hi ha darrere
cada paraula, cada poema.

Si pogués...
Si pogués almenys un instant,
si pogués...
 

AQUEST ANY NINGÚ NO M'ENVIARÀ CAP CADLEIA

Exercici ben estèril, el de recordar dates.
Algú, sé ben bé qui, em dirà: "Bon aniversari!"
I no podré deixar de pensar en tot una mica,
amb una por freda travessant-me l'esquena
-basarda absoluta de coses, moments
sense atur que traïdorament m'esperen-.
Un gat de pèl ben roig trepitja la gespa;
el jardí és immens i sé que ho tinc tot
i sé que no tinc res, excepte una memòria,
i una absència absoluta, i la certesa rara
que eles paraules sovint prenen massa forma.
Veig una paret alta, altíssima, i encara
que tinc forces sé que no podré pas saltar-la.
Decididament, deixaré de mirar per la finestra:
la dona de fer feines vol netejar la cambra.
Un any més: desig i destrucció mesclant-se.
 

POOR JOHN RAN AWAY

No s'arna el dolor, no.
Hi ha, però, una herència subtil
que ens llança cap al que tu voldries.
Tot ha estat viscut i cal acomplir els dies.
Se m'acudeix la protecció de la ciència
amb tota una terminologia: els arbres
de derivació sé que, alguna vegada, són finits
i que no podem pas tornar enrere.
Hi ha, també, tantes converses impossibles
(hauries de conèixer la meva saviesa
per veure la mala fe de la gent bona
i la crueltat insidiosa dels febles).
Tot això, és clar, són tristos pretextos
per emplenar l'impossible -aquest munt
d'anys no sabre, penso, què fer-ne-. 
M'he arrapissat a la primavera nostra
que prometia escalf i, tot d'una,
s'ha disparat amb neu i pluja i recança.
La lletra "fi" a sota: grup nominal i verbal;
més avall encara: l'adjectiu, el nom, el verb
i el que en diuen adverbi. A la fi,
el dibuix es tanca i he de seguir sense mirar,
potser, tot el que queda enrere. 
 

TARDOR

Quan ens vas deixar
el món se'm va esmicolar
en mil trossos de cendra.

I m'he fet molts racons
en cada petit fragment,
en totes les miques sobreres. 

Hi ha hagut més estralls.
Del que jo he pogut ser
he cregut que res no en viuria.

Se't va endur l'enemiga
que sé també meva:
el meu odi és un nadir,

la meva enyorança, una vestimenta
de cada dia. I estimo coses
per tu, molt més del que voldria.

Partícules de sorra que premo
a les mans: les llàgrimes no valen,
ni l'obscenitat de paraules ja dites.

  In memoriam Marià Vancells
 

THE PARTY IS OVER [fragment]

Voldria no tenir les dents 
gens esmolades,
perdre'm totes les bones
jugades i, veient-me, trobar-me
com ahir, com tu m'estimaves.
 

IMPRESSIÓ (AREN'T YOU GLAD IT'S FINALLY OVER?)

El diàleg cada vegada és més difícil. 
M'expliques com sóc i no sé retrobar-m'hi
-aquesta imatge sembla ser la d'una altra-.
Perdem la necessitat que algú ens escolti
i recollim fragments, tasca inabastable.
És mentida com et veig, com tu em mires
i totes les coses que puguem dir-nos.
I són passos en fals obrir la porta,
contestar el telèfon o sortir de casa.
 

A NESSA EN ELS SEUS QUARANTA ANYS

Oh, Nessa, si sabessis
com segueixo, sense voler,
les teves petjades.

Oh, Nessa, si sabessis
com els anys
no passen endebades;
com voldria ser la imatge
que per mi cobejaves.

Oh, Nessa, si sabessis
com puc, estimant,
destrossar-me;
com necessito -encara
que desdenyosa i esquerpa-
tota la tendresa que pots donar-me.
 

SETEMBRE 30 
Títol provisional

Per si algun dia no pots creure res
d'allò que de mi et diuen,
i els mesos d'hivern són més llargs que mai
o la calor enganxosa d'estiu dura massa.

Recorda: ens vam estimar.
No vam sentir ni rellotges, ni campanars,
ni timbres, ni telèfons, ni la remor
de l'amor nostre ferint-ne d'altres.

Per si algun dia no puc creure res
teu -una imatge com tantes
en la multitud imbècil d'un còctel-
i te m'acosto, i emmudeixo, i corro.

Recordaré: ens vam estimar.
Una guspira ho va encendre;
i el foc cremava com abans,
i després era bo de veure les brases.

Per si algun dia ens sembla
una anècdota, només un incident.
Recordaré: vaig sentir-me viva,
encara que m'entesti,
per sempre més, a negar-ho.
 

DESPEDIDA FREDA EN UN AUTOMÒBIL DESPRÉS D'UN COCKTAIL

Potser, com en aquell poema de Bécquer, 
tot depenia d'un gest, d'un mot.
Vam acomiadar-nos després de parlar,
en definitiva, de quatre bajanades.

I el corc del record em ferí més tard.
I l'enyor del gest, del mot,
i la recança de no demanar-te
que, per un moment, tornéssim enrera.
 

CONFESSIÓ

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota 
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
 

MATÍ A PEDRAZA [fragment]

Sé que el dia era clar, assolellat,
i sé que quan vas dir que m'estimaves
la retòrica se'm va fer un parany
on ara, demà i sempre voldria caure.
 

CULPEM EL MES D'AGOST [fragment]

A la tardor, tot el que podré estimar
-i amb tu n'he après molt, sempre
em caldrà agrair-t'ho- no podrà esborrar
dels nostres moments  una suau enyorança.
 

LA PACIÈNCIA TÉ UN LÍMIT

Voldria llançar-me al carrer...
si calgués, amb armes.
Potser per la sang que un moro,
des de la trinxera enemiga,
va fer vessar al meu pare.
O per tants Julian Bell
que, ajudant-nos, van assaonar la terra
on tants i tants només pacten
-sòl on els carnissers de Màlaga
ens arrabassen el patrimoni,
que ben nostre és i tenen encara.
Voldria escriure un llibre
per dir-vos, potser, que no m'enganyo,
que de carnet només en tinc i en tindré
-sempre que pugui pagar-lo, declaro-
de carnet, deia, només en tindré dels Diners.
I voldria fer l'amor tant com puguin donar-me'n
(m'excuso davant l'ànima catalana)
perquè és l'únic que pot fer-me creure,
per exemple, en la innocència dels Murray,
engarjolats a Irlanda; o pot fer-me cridar
pels empresonats sota el delicte culte de saber
que va valer més un bienni liberal
que la demagògia que canta una gola desafinada.
Vull -i no sés pas si sabré fer-ho-
llançar-me al carrer...
si cal amb armes,
vull fer l'amor més que mai i ara.
No vull tenir un fill
ni vull pas plantar un arbre.
 

PUC CREURE-M'HO TOT I SORPRENDRE'M PER QUALSEVOL COSA [fragments]

sé, per exemple, que estimar és deixar viure l'altre, o no anar a un aeroport, o anar a un aeroport; o que saber és jugar el joc de no fugir mai dels anys d'aprenentatge. [...] no és sols com a mot que s'assemblen amor/mort, sinó també en la irreversibilitat) [...] 
Possiblement molt abans que l'aeroport, calgui començar per les tardes de catecisme, aleshores tan divertides, amb la cinta blava de filla de Maria [...] I en aquella cinta blava hi penjava unia medalla de quincalla [...] La medalla de quincalla era, però, un passaport infal.lible (i obtingut sense necessitat de fer les cues dels anys seeixanta) de puresa. (La puresa, la tendresa, la bestiesa... that's cheap!). [...] El miracle, més que Lourdes, ha estat una certa facilitat per a l'orgasme. [...] I burxo incessantment pels racons del meu cap, inexplorats fins ara, per saber si l'error ja va començar aleshores, o si l'error consisteix en el fet que, a més del catecisme, la cinta blava, la medalla de quincalla, em van marcar -ens van marcar- amb una empremta immarcescible, que podríem definir com consciència de l'error. [...]
Els aeroports són uns llocs esplèndids per viure moltes vides a la vegada. Tot d'una sóc una terrorista: tu i jo, lector, hipòcrita o no, els entesos, sabem sobradament que els tàmpax són uns explosius potentíssims. Què faran volar? Segurament el món sublunar tan divertit -Auden dixit- que rebutja, però, les mutacions necessàries. [...]
Als aeroports hi ha molts homes sols, moltes dones soles, molta gent sola. "Ésser una dona sola, passada una certa edat, és molt patètic". A vegades, un més un, un més una, una més una, fan mitja persona, i és molt patètic. [...]
Veuré tot el món a través dels aeroports (sempre hi haurà algú que m'aproparà un Dunhill de plata), fins que el mirall em doni la imatge meva que més m'agrada, fins que el braç del tocadiscos es pari de pur exhauriment, o el disc sigui una ratlla pura, inaudible. 
 

inici
 

a favor meu, nostre

QUI TÉ POR DE T. S. ELIOT?

Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno.

Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema.

Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol.

Feliç qui sap
resseguir un cos,
i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni.

Feliç qui sap
anar a la mar i tornar 
per dir-te, tan sols, que t'estima.

Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria.
 

FELIÇ ANIVERSARI! [fragment]

Vull perdre'm sempre
d'anys i de dies
mentre, com avui, m'acaricies.
 

BONJOUR, TRISTESSE [fragment]

Sé que les coses són irrepetibles:
el meu cos ja no serà teu,
encara que la llum s'imiti
i la cambra s'obstini a repetir-se.

Sé, també, que m'interrogaré molt,
escorcollaré per saber amb certesa
totes les miques de mi que són tu,
i tot el que de mi roman dins teu.
 

TU, A MIKONOS

Sabeu, jo no passo de res;
no passo gens de l'amor
que pots donar-me, de tot
el que podem estimar encara.

Sabeu, jo no passo de res;
ni de mirar-me al mirall
(d'això, algú me n'ha dit,
potser en el cert, escriure el poema).

Sabeu, jo no passo de res;
ni de la música que faig sonar
perquè ets lluny, molt lluny
i t'atrapo d'aquesta manera.

Sabeu, jo no passo de res;
ni de la impossibilitat
d'emmudir la música
per escriure, tan sols, els poema.

Sabeu, jo no passo de res;
ni de l'enyor que m'he trobat
cada dia: ni de les ganes de tu,
de repetir la nostra melodia.
 

NO MORE TEARS [fragment]

No fugis mai
del que vindrà, de totes les dones
que seran jo i voldran estimar-te,
encara que no els calgui el comiat
que, avui, a tu i a mi ens trasbalsa.
 

COSES QUE M'ESTIMO

Unes fotocòpies, potser esgrogueïdes,
d'uns poemes poc assequibles;
o la imatge d'escuma benigna 
de la platja de quan era petita.

El do del piano un matí de diumenge
amb l'estrall del fred a la gespa;
o la tebior de la llum de maig
i la tendresa d'una primavera incerta.

El meu plor per la mort d'un estel,
anònim perquè la nit m'hi convida,
i les imatges de l'amor,
ni perdut ni finit, fent-me companyia.

La lluita per una causa,
sens dubte justa i digna,
i tot l'escalf de la mà sabuda,
perduda en mi i sense massa guia.

La mirada humida de la Nessa
i la seva sobtada alegria;
i les coses que no sé
i tots els desigs que tindré un dia.
 

inici
 

berlin suite

SCHÖNEBERG

Com sempre, ha estat un afer casual:
amistats d'amistats, aquí, allà,
al Nord, al Sud...

No m'agrades, de primer.
Potser et veig els meus defectes
(difícil trobada d'escorpins!)
i vull sempre miralls
de la visió més perfecta.

Segueix la nit i el vi blanc,
d'una regió alemanya
que m'és totalment estranya.
Tot d'una (mentre "actues")
ens trobem i ens sentim.

"Treu" és un adjectiu
que m'havia acabat d'aprendre,
i m'és molt útil per aquesta vetllada.

El vi i la nit segueixen i ens separen.
Hi ha, però la meva fidelitat,
temporal i absoluta, pel teu cos,
pel meu tacte.
 

inici
 

homenatge a walter benjamin

COLOM A UNA FINESTRA DE BARCELONA

Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?
 

TARDA A REGENT’S PARK

Els escorpins sempre ens tornen a trobar.
Schöneberg a Londres. Un dia de juny. Som al cor
d’aquesta ciutat que tu gairebé no coneixes, et
vaig dir sota aquell opulent arbre. Vam fer l’amor:
una assignatura pendent berlinesa. Treu encara
era al teu vocabulari. Amb la distància, però, la 
fidelitat ja és més un recurs poètic que una realitat
insalvable. A l’endemà, quan havies desaparegut
en un taxi a primera hora, via al Continent (tota
persona és una mica del Continent), viag trencar
sense voler, és clar, una ceràmica Worcester, orna.
ment preuat per la mestressa de la casa. Tot té un
preu. I el sentiment pot ser molt fràgil.
 

NESSA

Hauria valgut més que no hagués estat primavera.
Sempre perlejaran els meus ulls al teu record... No
sé si vaig saber massa bé com eres. Els millors
anys de  la nostra vida. No hi ets. T'acaronen herbes,
et contemplen paisatges de la bellesa que puc
comprendre, la que, potser, pertocava, abastable.
Baròmetre de tants amors, de tantes infidelitats.
Ésser fidel mustia... Dur aprenentatge.
 

CARRER DE SETANTÍ

Dormia amb ulleres.
     Llegia molts somnis.
 

inici
 

eros més que thànatos

MORE

Matí de llum
que no vas veure;
delit de l'arbre
que ja no senties.

(Escolto encara l'esgarrifor
del colpeig uniforme:
l'aire s'enduia l'amor,
el teu, per les roses.)

No vam dir cap poema
per tal de recordar-te;
ni gosàvem fumar:
la figura absent
segava qualsevol acte.

No m'ho crec ni ara:
conservo telèfons,
coses per mostrar-te

i em trobo portes tancades.
No s'obre cap finestra:
la manca de ressò, fa basarda.

  In memoriam Marià Vancells
 

AFER

Podia haver estat
una meravellosa follia,
quan ja fa temps que sé 
que la fidelitat mustia.

Tot d'una, m'ha trasbalsat
la por a la força dels febles,
i he recordat massa bé
d'altres moments, d'altres reptes.

Surts novament als meus versos:
era això el que volies;
per bé o per mal, les històries
són sempre irrepetibles.
 

FRAGMENTS D'INTERIOR

En Quim em porta sempre
les flors que més m'agraden...

Són còmplices de lectures,
reflex d'utopies incertes.

Parlen de com són de vells i nous
els anys, mentre fan companyia.

Són un aixopluc d'urpes humanes,
cuirassa contra dissortats dies.

Definitivament, en Quim em porta sempre,
semprre, les flors que més m'agraden...
 

ANNA GORENKO

Després, sense el teu talent,
totes hem estat, més o menys,
mig monges i mig putes,
mig de claustre, mig de carrer.

No hem tingut el teu pudor.
ens ha mancat l'enginy
del secret gentilici,
el talent de sonora màscara.

El meu poeta no valorava
ni paons blancs,
ni música de missa,
ni rebregats mapes.

Com al teu, però,
la mainada cridanera l'atabalava,
i no es delia ni pel te amb melmelada
ni per histèriques dames.

El nostre temps, ben cert,
no ha estat tan patètic com el teu.
Per aquesta raó, potser,
t'hem de retre homenatge;
més encara pel teu vers,
d'agulles tan daurades;
per la teva saviesa,
que ni les traïcions amaguen.

També perquè t'han cantat més
que tots els versos que vas escriure;
tan gelosos, que volien immortalitzar-te
amb llapis i pinzells i càmeres;

i perquè sempre seràs
tan lluny i tan a prop
de les nostres conquestes,
de les nostres davallades.

Després, sense el teu talent,
totes ens hem sentit com tu,
mig monges i mig putes,
tants dies, tan repetides vegades.
 

inici

l'amor a barcelona

EL NOM DE LES COSES

Les converses
han de ser brillants,
les trucades de telèfon,
un fax...

Hi ha, però, 
una fatal incapacitat 
per donar el nom de les coses.

Sentiments?
Seguim sense noms.
Un sopar,
un concert,
una trobada...

Sé que ho saps;
però tu, jo, tots,
seguim amb la basarda de les paraules. 
 

EPÍTOM PER LES RONDES

Llisquen les emocions
com veloços centaures
per les noves rondes.

Ronda de Mar:
un far pot recordar-te
la poca solidesa 
de les emocions urbanes.

Ronda de Dalt:
una torre s'aixeca dient
que tot t'ho donaran,
si el cor, el teu,
no es cansa.
 

"ALL SHALL BE WELL..."
JULIANA DE NORWICH, Book of revelations, xiii, 1373

Des del portal de casa,
encara puc veure
com enfila el carrer el pare.
A dins, una mare, abans,
molt abans de ser una malalta.
Al plat, per exemple, un bacallà
amb carxofes, ou dur i panses:
podria ser un divendres de Pasqua.
Tot d'una, sona un esbart de gosses:
el metall al pedrís, de l'home
en deixar la llet per a la casa.

En les imatges, tot encara és possible,
i en l'olor i fins i tot
en un invisible tacte.
Miro el llibre obert
i vull creure més que mai
en l'anacoreta de l'Edat Mitjana:
"Tot anirà bé, tota mena de cosa
anirà bé."
Com fer-se pas, però,
entre tants records,
tanta presència absent,
tanta, tan quotidiana recança?
 

PER NADAL [fragment]

Els carrers de Barcelona, de Londres,
tenen, aquests dies, 
un sabor rar, potser amarg,
i no sempre, no, procuren alegria.
 

LES DONES DE L'ANY 2000
GOTHAM '95

Potser tornarem al llapis,
sense veure de l'altra Roma
les acaballes de nou imperi.

La roda de Duchamp serà 
quadrada, i una possessió entre núvols
la casa, a voltes, cobejada.

Haurem desat, curoses, el segle
de la crueltat i la despesa,
els ametllers eixorcs de rara poesia.

Executives com de Manhattan
o mestresses de casa insospitades,
flors d'amor i de gentilesa no marcides.

A Maria Antònia Salvà, en homenatge
 

RETORN DE BEIJING

Xifres negatives
en un compte bancari;
des de la finestra:
acàcies, plàtans, de casa.

Les amigues, algun amic,
amb posat d'esperar-te:
un sopar, una xerrada
i mil i una xafarderies.

Tot és, per bé i per mal,
tal i com ho vas deixar:
el compacte sona com, a la ment,
a Mutianyu, l'escoltaves.

A l'oest, els desmais, et resulten
d'eloqüència discreta;
et són belles, però,
per properes, tantes foteses quotidianes.
 

L'AMOR A BCN

Estimo la ciutat perquè estimant
sempre, per sempre més, s'hi guanya.

Ploro per algunes cantonades,
per les víctimes de l'holocaust
d'immobiliàries i societats de banca.

Oro del Rhin i Glacier dels meus pares;
Terminus de l'Esther i aquells matins
i aquells poemes i aquelles xerrades.

Cuitat que honora poc els poetes,
tant al de la marmanyera com al de l'omega
com al mestre de la infidelitat, per no mustiar-me.

Ciutat d'amor, potser...
Per passions, però, doneu-me la riba del Thames,
la rotunditat de l'Spree, el mar que és el Plata.

Per passions, doneu-me avellanes
i pins i Sant Llorenç i tees
i greens i capcirons dels dits que amanyaguen.

I si al cel miro: jo he peregrinat
per Terra Santa i l'ànima la tinc blanca,
com la Jerusalem dels Patriarques.

Estimo la ciutat amb cor de vallesana,
batejada amb aigües de l'Ouse i del Trent
i conversions al Liffey i al Lammiat.

Estimo alguns ciutadans; venero
la memòria de ciutadanes que, de Montjuïc
a Icària, sé que cada dia em guarden.

Estimo la ciutat perquè estimant
sempre, per sempre més, s'hi guanya.
 

AQUELL ESTIU AL GUINARDÓ

En vas dir la ciutat cremada
en un telèfon, de matinada.
Poc després, un taxi t'apropava
i un agredolç adulteri feia entrada.

He de regirar molt, massa, en el record
per admetre que, aquell estiu, 
si més no, era cert que jo t'estimava.

La teva passió es va escolar
pels reguerons d'una ambició
no sé si del tot controlada...

La meva passió no va sobreviure
l'hivern, ni l'antiguitat dels cingkos
de Garriga i Roca, a cap distància.

La nostra passió va ser com una casuarina
de branquetes verdes i molt fines,
amb nusos, del parc del veïnatge.

Mentre la ciutat cremava en l'estiu inclement,
nosaltres feríem d'insolència apassionada,
i la tardor, el meu moment, i el gener,
el teu, ho esborrarien tot, amb una ventada.
 

inici
 

Fragments d'una conversa entre Montserrat Roig i Marta Pessarrodona.-

Un intel•lectual "És aquell que pensa, aquell per a qui la realitat i la imaginació passen pel sedàs de la ment. Però no n'és, intel•lectual, si no ho fa públic. I de vegades s'ha de tenir el valor de ser impopular. És més un deure que un privilegi." 
"La poesia que més m'interessa és la que al darrera hi ha un pensament. Pensament compensat per això que en diuen inspiració." "Concebo la poesia com un exercici de la ment."
"Allò que en diem passió, només l'he sentida dues vegades. Allò de perdre el món de vista, saps. I l'una d'elles va ser amb en Gabriel Ferrater." 
 

inici
 

AUTORETRATS (dins Fauna)

     La meva coherència és la total incoherència davant de tot i de tots. El meu mèrit primer va ser la desgana i una certa facilitat per les promeses incomplertes. Gràcies a auna d'elles, vaig aconseguir el Darling. I, avui, dos dies sense la Sally i ja començo a enyorar-la, mentre sovint vesso més d'una llàgrima per la Nessa tan estimada. M'he passat mitja vida enyorant germans; i l'altra mitja donant gràcies per l'absència personal d'un Pigmalió qualsevol.
     Abans de conèixer la Paulina Pi de la Serra ja admirava l'Alta Cultura, encara que m'agraden les coses efímeres. Sóc una pedant que, generalment, sap. Em crec dotada pels negocis i la política, dues activitats que m'he entestat a no exercir. Prefereixo la passió a l'amor, la poesia a la prosa. El meu deler antic és aconseguir que l'escriptura no em faci perdre la lectura. M'agrada el vi blanc i algunes ciutats del món. El meus gadgets preferits són el compacte, l'ordinador i el fax. Cobejo, però el Mercedes. Sento respecte per totes les fes que no són nocives. La meva ambició present és reconèixer els arbres i escoltar millor el que em diuen.

     Em tinc en alta estima. Algú ho qualifica de brot cristià. No ho sé. En qualsevol cas, crec, amb Nietzsche, que la bondat és una forma d'egoisme, de voler agradar-nos, com qualsevol altra. M'agrada sentir-me optimista i m'indigna el paper d'orfeneta de Menargues que m'ha concedit la vida. Des dels quinze anys sé que el Nadal tan sols té sentit quan hi ha tota la família. Des dels trenta, que ser jove no val massa la pena. Tinc fama d'amiga fidel i em sorprenc cada dia davant del meu poc deler per tot el que mustia. 
 

Més informació de Marta Pessarrodona   

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA