JOAN BROSSA
ANDREU VIDAL
MARIA MERCÈ MARÇAL
 
 

AELC (16 d'abril de 1999; club nàutic Cala Gamba)
 
 

crítica: "L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana entregà ahir els Premis Cavall Verd en una cerimònia en què els grans protagonistes foren Joan Brossa, Maria Mercè Marçal, Andreu Vidal i Miquel Gayà, autors recentment desapareguts als quals es volgué retre homenatge en aquest acte. [...] El lliurament dels guardons fou precedit  de l'espectacle amb el qual el grup de Magisteri.Teatre Deïdors homenatjaren els quatre autors ja desapareguts." (Diari de Balears, 17 d'abril de 1999) 
 
 

paraules d'introducció

 Amb aquestes paraules volem recordar no una mort, sinó una naixement, el de Pere Quart, Joan Oliver, fa 100 anys. Ell va fer aquests versos, i també el següent: 

  Contra déus, mestres, filisteus, estetes

 Benvinguts a aquests moments de poesia. El pretext la mort, però per viure, breument, Andreu Vidal, Maria Mercè Marçal i Joan Brossa: 

 Brossa, Marçal, Vidal: ¿què tenen en comú a part del fet d'haver mort el 98? Tenen en comú el fet d'esser escriptors de veres, poetes de soca arrel, i no escriptors de premis, i no traficants de poesia, mercaders de la cultura, i no gremialistes que coarten la llibertat d'expressió, i no cuetes del PP de companys de feina, escriptors com ells. Per això Mag Poesia, els futurs mestres, els han dedicat o els preparen diades poètiques per viure el seu món, la seva poesia (en trobareu notícia a internet, a mallorcaweb.com) 

 Per a Andreu Vidal són bones les paraules  que el 1975 va dir sobre Miquel Bauçà el poeta i crític Josep Albertí: "Un destí marca el poeta: la reflexió sobre la cara oculta de la realitat", i el resultat és "una poesia tan fràgil com la cendra, i tan dura com la resistència." 

 De Maria Mercè Marçal només repetiré paraules de Joan Brossa: "Els seus poemes eren poemes fets fora del confessionari; avui dia, els poetes més en primera fila són poetes de confessionari" "si havia de morir qualque poeta, hauria estat preferible que en morissin d'altres". I també paraules de Pere Gimferrer: "Amb Maria Mercè Marçal desapareix la millor dona poeta que ha tingut la literatura catalana en tota la història".  Ella diu: "Jo em retrobo -per què?- en la xiqueta que es perd, en el goig de perdre's per trobar. O en el de trobar per perdre's. 

 Joan Brossa, el poeta complet (amb poesia verbal, visual i escènica), i en aquest triple vessant ha estat viscut a Magisteri: amb una diada poètica amb un vers seu com a lema; aquest: "Avui dos carques són tres fills de puta"; amb unes representacions  que contenien fragments d'obres teatrals, accions i post-teatre; amb la instal.lació al campus d'un poema corpori: la moscafera, i ara mateix amb la instal·lació al hall del Ramon Llull d'un poema esculpit en pedra; aquest: "EL MILLOR POEMA / Mentre el meu amor vigila les cantonades / pinto amb un esprai vermell en una paret : Visquen els Països Catalans." Diu Joan Brossa: "Si no podia escriure, als moments d'eufòria seria guerriller, als de passivitat, prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses." 

 Aquí tenim ara la veu sempre viva de Brossa, Marçal i Vidal, a través d'aquests mèdiums que som els lectors i els deïdors de poesia; i avui en concret a través de Sílvia Pons i Miquel Àngel Giron, de Carles Rebassa i d'Elena Pons. 
 Salut. 
 

Poemes recitats

d'ANDREU VIDAL: trobar, incomprensió, cel ras, les anèmones 

de JOAN BROSSA: a tantes, ai ton, contra l'amor, final, han volat 

de MARIA MERCÈ MARÇAL, els següents: 
 

TOMBANT

 Una dona sense un home
 és com un peix sense bicicleta
  Anònim

 I 

Avui, vint-i-u de desembre, 
he sortit al balcó: 
sota una pluja que ja amainava 
he vist els testos, les olles, els pots 
de conserva, plantats d'atzavares, 
de cintes, begònies, geranis i cactus, 
de cabellera de la reina 
i d'alegria de la casa. 
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor. 

Feia molts dies que no sortia al balcó 
corrent darrere d'amors i d'altres coses. 

 III 

Com un peix sense bicicleta 
cerco el meu cor entre les ones. 
Alço la copa on mor la lluna 
en vi molt dolç. 

M'he emborratxat de solitud. 

 IV 

La mort crema el darrer rostoll. 
I aparia la rella. 

No talleu els arbres del canal! 

 VI 

De primer van foradar-me les orelles 
i de llavors ençà duc arracades. 
No prengueu aquest bosc per una alzina. 

 IX 

Les hores dansen 
sobre la meva pell 
i ve la solitud 
de peus menuts, 
sense sabates... 

 X 

Vaig embarcar ja fa molt temps 
una pilota de colors 
en qui sap quin teulat. 

El vent de març juga a matar 
i me la torna. 

El meu cor l'entoma. 

 XII 

Pujaré la tristesa dalt les golfes 
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat, 
el catipàs vençut, la tarlatana vella. 
I baixaré les graus amb vestit d'alegria 
que hauran teixit aranyes sense seny. 

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques. 

Amor, saps?, tot avui, la meva porta 
frisant per fer-te pas s'obria sola. 
S'han omplert de viandes plats i taula. 
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua. 
El julivert s'ha refet. (El rellotge 
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa, 

avui no sembla la mateixa casa. 
Creix l'orenga i s'enfila per la porta. 
La fruita accepta el repte del rellotge. 
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!) 
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua 
i plou desig a raig sobre la taula. 

Amor... (Les set: no véns. Sota la taula 
s'amaguen els neguits. Fora de casa, 
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua 
acaronant rajoles! Pany i porta 
com floriran quan tu arribis! Sola- 
ment vull que calli aquest rellotge. 

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge 
que amb minuts i segons paro la taula. 
Toco les vuit i, del cap a la sola 
de la sabata, sento que la casa 
ja no sé si és meva. Per la porta 
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua. 

Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua 
gebrada a les agulles del rellotge. 
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta. 
Per enc obrir neguits ja no tinc taula. 
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola. 
Puja el desig i clivella la casa. 

Per les escletxes, veus?, fujo de casa, 
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua. 
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?) 
La fruita perd l'aposta amb el rellotge 
i la tardor fa el ple damunt la taula. 
Res no troba sortida per cap porta. 

La nit truca a la porta i ve ben sola: 
desparo taula i nego dins de l'aigua 
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa. 

portada joan brossa

tornada a recitals poètics

PORTADA PRESENTACIÓ mag poesia